El caníbal

“Blai és caníbal, però no un caníbal sistemàtic, ni tan sols un caníbal ocasional. Només ha estat caníbal en una sola ocasió. Ningú no el podria condemnar, perquè el canibalisme no està prohibit per llei. I ell no ha matat a ningú: s’ha limitat a menjar-se una persona”

El llibre té poques sorpreses, el títol mateix i el primer paràgraf ja desvetllen el desenllaç final, però és entretingut i de fàcil lectura, una bona lectura per passar una bona estona, una o dues tardes de primavera a la vora de la finestra.

 

“Blai era una persona perfectament vulgar” Treballa a l’escorxador, però “no era feliç. Aquell ofici no feia per a ell, no li agradava. Sentia un patiment perpetu. Se sentia cruel i botxí”

Al cap de tres anys deixa l’escorxador i el seu sou assegurat i comença a treballar en un bar de mala mort: “La Cantonada”

“És un fet claríssim: hi ha gent que ha tingut la xamba de trobar el seu camí a la vida i gent que no sols no ha aconseguit sinó que ha matat la vida, en el mateix sentit que diem “matar l’estona”, fent una cosa o altra, estimant una gent o altra, però sense cap programa, sense cap propòsit: gent que viuen a la babalà, sense substància ni profit”

Allà a la cuina de “La Cantonada” Blai troba el seu lloc. Li agrada i s’esforça en les seves obligacions culinàries. De “La Cantonada” fa el salt a la gran cuina fins assolir la categoria de xef en un nou restaurant que s’obria a Lloret. Al mateix temps aprofita per independitzar-se dels pares.

“La seva vida era monòtona, solitària i només feliç a mitges: perquè ell continuava amb una febre interna que li produïa una inquietud constant: volia assolir el plat perfecte”

“Tot això, però, va canviar de sobte, perquè Blai es va enamorar. L’enamorament... era una exaltació... una exaltació furiosa, un desassossec, una plaga... com un càstig, com un assot”... “Es deia Rosario”

“Encara no feia ni mig any que vivien junts i la vida de tots dos va fer un tomb molt notori, espectacular en el cas d’ella, i molt visible també en el cas d’ell... El seu caràcter va canviar... Havia esdevingut rialler, fins i tot simpàtic”

ISABEL CLARA SIMÓ

El caníbal

Ed. Columna; 2007; 136 pàgines

La Sarbatana

Poc abans de morir Isabel-Clara Simó publicava aquesta breu narració dins de la col·lecció de crims.cat

Un matrimoni madur decideix abandonar Barcelona i anar a viure a una casa de camp.

La casa del davant deshabitada en els primers moments ben aviat és ocupada per un home jove.

Ja tenim el triangle perfecte. L’home jove i la dona madura enceten una relació. L’home madur ho sap.

Anem coneixem el que pensen ell i ella a mesura que avancen els capítols. Ell i ella s’alternen com a narrador. Així coneixem els seus plans, els seus neguits i tot el que pensen de la seva parella. S’apropa el final i està clar que no acabarà bé.

Ell planeja ..... i ella té sospites. Ambdós pensen.

Ella: “Pensa Olga, pensa. Fes cas dels consells de l’Ilya: pensar és sempre l’única sortida... A veure, pensa, Olga... saps que t’ha vist i que no n’ha fet esment. Saps -perquè el coneixes prou bé: a la perfecció- que prepara la revenja”

Ell: “En aquell moment el vaig odiar. No menysprear, com sempre. La fiblada de l’odi em va travessar el cos”

Es mastega la tragèdia. Tots dos fan els seus plans. Només falta saber el desenllaç.

Ell: “Em suporta, em tolera, però aquí qui estima soc jo”

Ella: “Si algun observador ens hagués espiat, hauria vist un matrimoni vell i fet de rutines i de confiances ancestrals”

Ell: “Hi ha un pensament que em forada el cervell. Que és com una barrina trepant i trepant totes les funcions del cervell”

És un llibre entretingut per passar una bona estona i que es pot llegir amb un parell de tardes.

La salvatge

Isabel-Clara Simó ha guanyat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Com de moltes altres escriptores no he llegit cap del seus llibre. A la prestatgeria de les novetats de la Bibliotecade Ponent, la biblioteca del barri, em trobo una exposició d’unes quantes de les seves publicacions. Les miro, les remeno i escullo “La Salvatge”. No és massa llarga i em fa gràcia el que llegeixo a la contraportada. 

Una adolescent mal vestida arriba a Barcelona, al pis del Joaquim, una home ja gran. Porta una carta d’un vell amic seu en Jack Thurber. Ve d’Estats Units i en la carta li demana que l’aculli perquè han matat al seu pare i pot estar en perill. En Joaquim se l’afilla i la converteix en la seva filla. Li ensenya l’idioma i tot el que ell sap. La vol convertir en un model perfecte.

“¿Existiria la bellesa, sense uns ulls que la miressin bella?”

“Què us passa a les dones, que us odieu tant? Us mireu de cua d’ull, us espieu, us denigreu. Com si fóssiu rivals, com si cada dona fos, per a una altra, una competència perillosa que cal eliminar”

La relació entre els dos tancats en el pis es va enrarint amb el pas del temps. La Victòria la criada fa de contrapès. Però aquesta pateix una mort sobtada. I tot es precipita quan es queden ells dos sols en el pis.

 “Ja no sabia viure sense que en Quim li digués com s’ha de viure”

 “Tothom vol el mateix: Controlar. Controlar dona, diners, amics, família, un banc. Control vol dir poder”

-          “Però, ¿per què aquest afany de dominar-me?

-          No crec que existeixi cap altra manera d’estimar”

“Ni tan sols sap si sabrà prescindir d’ell, si sabrà viure, si algun dia podrà tapar el profund forat que li ha deixat a l’ànima aquell home que la contemplava dormir, embadalit”

M'ha agradat. De ben segur que no serà pas la darrera novel·la de l'autora que llegeixi.