dilluns, 31 de desembre del 2018

No hi ha prou amb paraules


Silencis, inicis, aigües.
No hi ha, a la matinada,
cap primavera sense aire.
Les fulles de les paraules
cauen, arremolinant-se,
de la meva boca baixa.
Silencis, inicis, aigües.
El vent demana una flama
i polsa els dits de la flauta.
Paraules encar, paraules;
cada vegada més blanques,
cada vegada més aire,
cada vegada més altes.

Josep Palau i Fabre
Poemes de l’alquimista

El 2018 ha estat un any de paraules. El 2017 va ser un any de fets i accions. La violència de l’1 d’octubre, la no-proclamació efectiva de la independència, la aplicació del 155 ens va deixar sense reacció i hem omplert el 2018 de paraules i més paraules en els diferents espais: parlament, carrer, mitjans, .... Són paraules buides i poc efectives. Molt parlar de república, d’independència, de referèndum acordat, però res de res que sigui efectiu. Estem en mode resistència.

Des d’España també s’omplen de paraules. Si fa no fa tan buides com les nostres. Però sonen més contundents, perquè sabem que poden exercir la violència sobre nostre. Les seves són Constitució, llei, 155, Estat de dret, Monarquia. De moment resulten més efectives que les nostres. Estan en mode repressió

Entre tantes paraules buides hi ha un fet que ens neguiteja molt. Tenim a la presó i a l’exili des de ja fa massa temps a massa gent que voldríem a casa seva. I tots sabem que hi estaran anys. Organitzem de manera tossuda actes i més actes de recolzament, però n’hi ha prou amb això? El judici ens indignarà, però malauradament seguiran a la presó i els exiliats no retornaran i seguirem sense tenir ni república ni independència.

Sabem on desitgem arribar, però desconeixem el camí i ningú no ens l’indicarà. No hi ha gps que valgui. El full de ruta es va trencar l’1 d’octubre i encara no hem trobat la manera de refer-lo, ni tan sols d’apedaçar-lo. Com diu el poeta independència i república son “paraules, encar paraules; cada vegada més blanques, cada vegada més aire, cada vegada més altes”. Però de les paraules no en tenim prou, volem fets i realitats.  

diumenge, 16 de desembre del 2018

La història que ens hauria agradat

Tot comença a la sorra de la platja d’Argelers. Agustí Vilamat està allà tancat quan el camp es bombardejat pels avions de Franco.

A partir d’aquí explica la seva vida. Als 5 anys perd un ull. Abandona el poble i baixa a Barcelona a estudiar i treballar. Sense haver-s’ho proposat fa de corrector en una editorial: “el meu sol mèrit era greixar engranatges verbals i ajustar cargols sintàctics”. I la llengua s’acabarà convertint en una de les seves passions.

Acaba la guerra i es troba tancat al camp d’Argelers, “un món compost de quatre elements primordials ... vent, sorra, aigua salada i merda”

Vaig passar setze mesos a la presó dels francesos, que era la presó bastida pels que no haurien volgut que vinguéssim però que no ens podien expulsar, la presó vestida de benvolença i caritat. I si la benvolença era el filferro espinós, la caritat devia ser la disenteria. O la pneumònia, l’escorbut, la sarna”. “Setze mesos amb el gust de la sorra a la boca

Poc abans de marxar del camp “m’ajupo i recullo aigua amb les mans. ... Tot seguit em rento la cara i les mans. I allà, com un heroi ridícul de cinema mut, em prometo que mai més no tocaré aigua de mar si, abans, no he pogut matar franquistes. I fet això, com un bateig sense capellà ni padrins, giro l’esquena a les ones i em poso a caminar

Marxen amb l’Esteve, un company, sense saber massa on anar. Després de passar molta gana viuen un temps a la casa del Mateu i la Caterina que els acullen de bon grat.

Joan-Lluís Lluís canvia el curs de la història. Franco entra en la guerra mundial al costat d’Alemanya i Itàlia. A finals de 1940, la Catalunya Nord es converteix en territori espanyol. Viuen sempre amb el temor d’un encontre amb els guàrdies civils de qui  s’havia dit que en la seva ànima estreta poden germinar-hi dos humors contradictoris, però igualment perillosos: el mal humor i el bon humor

Seguim totes les seves vicissituds que no són poques fins que a conseqüència que els aliats estan a punt de guanyar la guerra i penetren a Espanya pel Sud, fins arribar a Madrid, l’exèrcit de Franco va en retirada cap el Nord, en concret cap a Catalunya.

Els feixistes mataven per guanyar, després mataven perquè havien guanyat, més tard mataven per no perdre i ara maten perquè perden

Reben informacions de que Franco està en territori catalana amb la intenció de creuar la frontera, i reben l’ordre d’aturar-lo.

Abans de desmaiar-me encara aconsegueixo pensar que m’hauran calgut quatre anys de constància i d’una certa abnegació perquè, per fi, pugui matar un franquista

Sense ser una obra mestra, m’ha resultat entretinguda. Ja ens hauria agradat a molts que el que explica el llibre hagués sigut la veritat, però malauradament la història ha estat la que ha estat.

També opinen:

dissabte, 8 de desembre del 2018

Fin. S'acaba el món?


Una trucada serveix per tal que un grup d’amics es retrobin al cap de 25 anys. Aquest retrobament és en el mateix lloc i just el mateix dia que es compleixen els 25 anys, d’una nit que tots recorden molt bé.

No sé por què le dije que sí. Si lo piensas bien es una idea absurda, venir aquí ...”

En aquest temps les seves vides han evolucionat. Van arribant al refugi on en una nit de fa 25 anys van contemplar els estels. En falta un a la cita, i a més hi ha les parelles de dos d’ells.

Les relacions no són fàcils. A la nit es queden sense la llum. Comproven que no sols ha marxat la llum sinó que han deixat de funcionar tots els aparells, mòbils, rellotges, ... Els cotxes tampoc funcionen. Un d’ells abandona el grup.

Intenten trobar a algú, però no ho aconsegueixen. A prop del refugi hi ha unes tendes d’uns escaladors, però no hi ha ningú. En una urbanització propera tampoc troben a ningú. L’únic que veuen són alguns animals: trencalossos, cabres salvatges, cabirols, ....

Es posen en camí en direcció al poble més proper. Tenen por i comencen a sospitar que ha passat quelcom que no acaben d’entendre.

Esto es el final, ¿no lo entiendes? ¡Es el final de todo!”

En el camí després d’un incident amb un grup de cabres salvatges desapareix una membre del grup. Es fa de nit i encara no han aconseguit arribar al poble.

Todo se podria haver arreglado. Todo se habría arreglado si yo la hubiera abrazado de verdad, si le hubiera dicho que le perdonaba..., però no lo hice... Y ahora... ahora estamos así ...”

La tensió i els dubtes augmenten i al mateix temps van sortint els draps bruts d’alguns membres del grup.

“¿ Y tú? ¿Quién eres tú para hablar?. Tu vida tampoco es, precisamente, un modelo a seguir.
Nos estamos comportando exactamente como él había planeado” Comencen a sospitar que tot el que està passant ho ha planejat el que ha faltat a la cita.

Segueixen desapareixent els membres del grup, un a un: “Ibañez... ha desaparecido... Vamos a desaparecer todos, uno a uno”

Segueixen sense trobar a cap persona. Tot plegat és ben estrany i misteriós. Cada un dels protagonistes ho entoma com pot, però segueixen les desaparicions, i aleshores sorgeixen les preguntes:

“¿Cómo ... cómo serà cuando desapareces? ... Debe de der como ... como morirse: desapareces y te mueres; se... se acaba todo... no... no creo que haga daño .... No, seguro... seguro que no duele, pero .... Es que.... es que.... ¡Yo no quiero desaparecer!”

Todos. Todos desaparecieron en el primer momento, en el momento del apagón. Andamos buscando como locos, como tontos, y aquí no queda ni Dios ...”

En un segundo ha renacido el silencio, el silencio opaco y persistente de la naturaleza inhabitada

dijous, 6 de desembre del 2018

6 de diciembre, dia de San Nicolás y San Bonifacio


“6 de diciembre, dia de San Nicolás i San Bonifacio”, així anunciaven els humoristes Tip i Coll la data del referèndum de la Constitució Espanyola el 1978. Avui fa exactament 40 anys.

Aleshores encara estava solter, vivia a casa dels pares i estava estudiant a la Universitat. 40 anys després estic separat, visc sol i estic jubilat. Entremig em vaig casar, vaig tenir un fill i una filla, he treballat a 4 escoles, m’he separat, he viscut en 6 cases diferents, .... Són moltes les coses que m’han passat al llarg d’aquests 40 anys. I han estat també molts esdeveniments que han succeït tant al món com a Espanya en concret.

A hores d’ara, hi ha un sector de la població que crítica molt com va ser aquell transició. Recordo que un dels dilemes era o reforma o ruptura. Personalment estava per la ruptura, però el que va guanyar aleshores va ser la reforma. La ruptura tampoc era tan fàcil. Bé, de fet les ruptures mai són fàcils. Malgrat que segurament m’hauria agradat que la transició fos d’una altra manera, en aquells moments va semblar prou satisfactòria. I encara m’ho va semblar més després de la il·lusionant victòria socialista del 1982. Possiblement a partir d’allà va començar el desencís, ja que mai s’ha arribat a produir un canvi real de la situació.

Actualment es produeixen moltes crítiques al que s’anomena règim del 78. Soc dels que m’afegeixo a aquestes crítiques. Tot va quedar aturat amb la Constitució del 78, la que vam votar el dia de “San Nicolás y San Bonifacio”.

Es fa molt difícil d’entendre que si en 40 anys s’han produït tants canvis, tant a nivell personal i individual, com a nivell social, científic, tecnològic, econòmic ... la Constitució hagi esdevingut un text intocable. Ja res és igual a aquell ja llunyà 1978. Molts dels que van votar la Constitució ja estan morts. De fet tots els menors de 60 anys no l’han votat. Com pot ser que no es plantegi una reforma a fons de la Constitució. Fins i tot, obviant el procés independentista de Catalunya, cal un nou pacte constitucional, cal una modernització del text. Discutir de nou entre tots quin és el projecte que volem.

¿És tan difícil d’entendre que afrontar la Reforma Constitucional seria el més sa per la nostra societat?

dissabte, 1 de desembre del 2018

El permagel s'esquerda


Títol ben estrany. Què vol dir Permagel? Tal com indica el mateix nom són capes de gel permanent que estan sota l’escorça de la terra en les zones més glaçades del planeta, tan sigui, a la zona àrtica com a les grans alçades on hi ha el gel permanent que per sota de les roques actua com una mena de ciment que les manté unides. Però l’autora l’utilitza amb un significat una mica diferent.

Per llegir aquest llibre cal agafar aire i estar disposat a submergir-se en el seu món. Com diu la contraportada “Hi ha el dubte que obris el llibre, lector, però cap ni un que t’aguantaràs el respir fins el final si el comences: el viatge és massa bell

La cita inicial de Thomas Bernhard ja és tota una declaració d’intencions i una mostra del que trobarem en el seu interior: “Néixer és una desgràcia, deia, i mentre vivim prosseguim aquesta desgràcia” Està clar que no ens espera una visió optimista de la vida.

En els primers capítols em costa entrar en la narració, però el seu llenguatge poètic m’atrapa.

S’hi està bé aquí. Finalment, les alçades ja ho tenen això: cent metres de vidre vertical. L’aire és aire en estat superior de puresa i per això, també, sembla més dur, en alguns moments gairebé compacte

Al cap d’un temps acabes descobrint que el límit es deixa viure, vertical com mai, a frec del no-res, i que no només és possible habitar-hi sinó que també s’hi pot créixer de maneres diferents. Si del que es tracta és sobreviure, la resistència pot ser que sigui l’única forma de viure intensament. És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai

Mesures de seguretat a tot arreu. Més que persones. Més que rates. Mesures reproduïdes sense cap lògica ni sentit ... Mesures evidents o subtils ... Un suïcida reeixit, avui en dia és un heroi ... Morir en un racó estaria bé, hauria de ser possible llogar racons on ben morir

Una lesbiana amb tendències suïcides ens explica en primera persona totes les seves cabòries més íntimes, les seves decisions, els seus dubtes. Capítols breus i frases curtes com petites pinzellades d’una vida, d’uns pensaments, sensacions, ... per desgranar neguits i angoixes d’una vida.

Només hauria de deixar-me viure, sense oposar resistència com faria un branquilló corcat baixant pel riu, amb cap més pretensió que lliscar acceptant cada canvi de direcció, assumint el desgast

Però estic sola, no soc res més que cinquanta-dos quilos de soledat i laments, tot un tresor

En una mena d’autobiografia de la protagonista passem de manera desordenada pels passatges més significatius de la seva vida, infantesa, adolescència, el paper de la mare i de la germana, ambdues ben diferents a ella.

La vida pertany als altres, sempre ho ha fet. Soc aquí i veig que passa, la vida passa a les vides dels altres, és un miratge real i inabastable que llisca a través de les vides dels altres ... Que m’hagi tocat a mi és un accident

El meu inconscient té un gran instint de vida i és estrany, perquè sovint els somnis em posen en situacions extremes de perill

Alguns desitjos tenen un fonament intolerable, son tan bruts com una carretada d’adob però tan nutritius també.”

El nostre permagel s’esquerda per les emocions. Nosaltres també tenim un permagel en el nostre interior que és el ens manté d’una sola peça, però la vida intenta esquerdar-lo sense compassió.

L’obertura del crani, els pensaments espessos avançant pel paviment com lava, fugint de mi. Soc una dona imperfecta, resistent com regalèssia canyellosa i molesta com un tascó d’os de conill incrustat entre dos queixals. Espero que algú s’adoni de mi abans que els ocells vegin els meus glòbuls oculars

M’he adonat que em sé de memòria, em sé fins al punt de començar a reconèixer persones inexistents, que em complementen. Em sé com qualsevol recorregut que meni a casa, com passadissos sense portes, com baranes inacabables. Em sé com un internament de dècades. Acabar i prou

El que comença com quelcom inconnexa i desordenat, amb anades i vingudes endavant i enrere, finalitza en una mena de diari dels darrers dies.

“ ... és la vida, la salvatge que en cerca i ens assetja

I a la darrera pàgina trobo una bona notícia, s’anuncia Permagel com el primer volum d’una trilogia que continuarà amb Boulder i Mamut. Ja frisso per poder llegir el següent volum.