diumenge, 16 de desembre de 2018

La història que ens hauria agradat

Tot comença a la sorra de la platja d’Argelers. Agustí Vilamat està allà tancat quan el camp es bombardejat pels avions de Franco.

A partir d’aquí explica la seva vida. Als 5 anys perd un ull. Abandona el poble i baixa a Barcelona a estudiar i treballar. Sense haver-s’ho proposat fa de corrector en una editorial: “el meu sol mèrit era greixar engranatges verbals i ajustar cargols sintàctics”. I la llengua s’acabarà convertint en una de les seves passions.

Acaba la guerra i es troba tancat al camp d’Argelers, “un món compost de quatre elements primordials ... vent, sorra, aigua salada i merda”

Vaig passar setze mesos a la presó dels francesos, que era la presó bastida pels que no haurien volgut que vinguéssim però que no ens podien expulsar, la presó vestida de benvolença i caritat. I si la benvolença era el filferro espinós, la caritat devia ser la disenteria. O la pneumònia, l’escorbut, la sarna”. “Setze mesos amb el gust de la sorra a la boca

Poc abans de marxar del camp “m’ajupo i recullo aigua amb les mans. ... Tot seguit em rento la cara i les mans. I allà, com un heroi ridícul de cinema mut, em prometo que mai més no tocaré aigua de mar si, abans, no he pogut matar franquistes. I fet això, com un bateig sense capellà ni padrins, giro l’esquena a les ones i em poso a caminar

Marxen amb l’Esteve, un company, sense saber massa on anar. Després de passar molta gana viuen un temps a la casa del Mateu i la Caterina que els acullen de bon grat.

Joan-Lluís Lluís canvia el curs de la història. Franco entra en la guerra mundial al costat d’Alemanya i Itàlia. A finals de 1940, la Catalunya Nord es converteix en territori espanyol. Viuen sempre amb el temor d’un encontre amb els guàrdies civils de qui  s’havia dit que en la seva ànima estreta poden germinar-hi dos humors contradictoris, però igualment perillosos: el mal humor i el bon humor

Seguim totes les seves vicissituds que no són poques fins que a conseqüència que els aliats estan a punt de guanyar la guerra i penetren a Espanya pel Sud, fins arribar a Madrid, l’exèrcit de Franco va en retirada cap el Nord, en concret cap a Catalunya.

Els feixistes mataven per guanyar, després mataven perquè havien guanyat, més tard mataven per no perdre i ara maten perquè perden

Reben informacions de que Franco està en territori catalana amb la intenció de creuar la frontera, i reben l’ordre d’aturar-lo.

Abans de desmaiar-me encara aconsegueixo pensar que m’hauran calgut quatre anys de constància i d’una certa abnegació perquè, per fi, pugui matar un franquista

Sense ser una obra mestra, m’ha resultat entretinguda. Ja ens hauria agradat a molts que el que explica el llibre hagués sigut la veritat, però malauradament la història ha estat la que ha estat.

També opinen: