No acostumo a llegir
best-sellers, però aquest em cridava l’atenció pel tema que tractava. L’únic
referent que tinc de la literatura basca és Bernardo Atxaga. M’agrada el que
escriu i el com escriu. També ha tractat el tema del terrorisme basc però des d’un
punt de vista molt diferent a com ho fa Fernando Aramburu. També s’ha de dit
que està escrit en altres èpoques ben diferents.
L’inici de l’acció de Patria es produeix
amb una noticia molt esperada:
-" ¿Te has enterado? Dicen que lo dejan, que ya no van a atentar más.
- Sí, me lo han dicho hace un rato.
- Qué buena noticia, ¿eh? Por fin vamos a
tener paz. Ya era hora"
A partir d’aquí es desenvolupa
tota la història de dues famílies basques en un petit poble a prop de Donostia.
Són dos matrimonis que de ser molt amics i anar a tot arreu junts deixen de
parlar-se i es miren amb desconfiança des del moment en que ETA comença a assenyalar
al Txato, a qui finalment assassinen.
No m’estranya que s’hagi
convertit en un best-seller. La seva lectura enganxa des del començament. No
segueix un ordre cronològic. Fa salts endavant i enrere per explicar com viuen
cada un dels personatges la pressió que exerceix el terrorisme d’ETA en un
poble petit.
Et posa en la pell de cadascú
d’ells. Cap de les dues famílies és un bloc compacte. Tots els personatges mostren pensaments i reaccions
ben diferents davant dels mateixos fets, malgrat que en ocasions els volen
ocultar a la llum pública.
“No mostrar amargura. No llorar en público. Mirar de frente a
las personas, a las cámaras fotográficas. Se lo prometió en el tanatorio, con
el Txato dentro de la caja” Aquesta és la reacció de Bittori la vídua del Txato.
Han passat els anys, però aquell
assassinat segueix marcant les vides de les dues famílies. “Ella,
su madre, su hermano, los tres se habían convertido en satélites de un hombre
asesinado. Lo quisieran o no, sus respectivas vidas llevaban largos años
rotando alrededor de aquel crimen, de aquel foco incesante de, ¿de qué?, joder,
pues de pena, de dolor, y esto se tiene que acabar y yo no sé cómo”
Després de l’assassinat del
Txato, Bittori abandona el poble i va a viure a Donostia. Però un cop es
produeix l’anunci de la treva, comença a tornar al poble, a la que havia sigut
casa seva. Primer de mig amagat i més endavant ja no tant. Don Serapio, el
mossèn la visita: “Sólo he venido a pedirte un favor en nombre
de la gente del pueblo ….. que no vengas … durante una temporada, hasta que las
aguas vuelvan a su cauce y haya paz”
Dues famílies marcades pel terrorisme
d’una forma o un altra. Ambdues viuen sota la dictadura d’una dona, la mare
respectiva que vol imposar un pensament únic a tots els membres de la família
però que no ho aconsegueixen. Els fills son tots ben diferents. Els que no
combreguen amb les idees de les matriarques fugen del lloc i intenten fer la
seva vida, però no poden del tot. Els marits també intenten fer la seva vida
fora de casa: a la feina, al bar, a la societat gastronòmica, a l’hort, amb la
bicicleta.
Són amigues íntimes fins que el
fill de Miren, Joxe Mari, ingressa a ETA. Allò ho canvia tot, juntament amb el
fet que el Txato comença a rebre amenaces
“Les pintadas contra el Txato le
quitaron a Joxian el apetito. Y también lo privaron de su mejor amigo. Porque
en una ciudad, pase; pero en el pueblo, donde todos nos conocemos, tú no puedes
tener trato con un señalado” Volia continuar sent el seu amic, però
la pressió social d’un poble petit ho impedia.
Josetxu, el pare de Jokin, amic de Joxe Mari amb qui entra a ETA i que
un dia troben mort, explica a Joxian el que pensa: “Ni me
dejaron preparar el entierro. Cogieron a mi hijo y montaron con él un numerito
patriótico. Les vino de perlas que se moriría. Para usarlo con intenciones
políticas, ¡sabes? Como los usan a todos. Unos borregos, eso es lo que son.
Unos ingenuos. Y Joxe Mari lo mismo. Les calienta la cabeza, les dan un arma y,
hala, a matar. En casa nunca hemos hablado de política. A mí la política no me
interesa … Les meten malas ideas y, como son jóvenes, caen en la trampa. Luego
se creen unos héroes porque llevan pistola. Y no se dan cuenta de que, a cambio
de nada, porque al final no hay más premio que la cárcel o la tumba, han dejado
el trabajo, la familia, los amigos. Lo han dejado todo para hacer lo que les
mandan cuatro aprovechados. Y para romperles la vida a otras personas, dejando
viudas y huérfanos por todas las esquinas”
La opinió d’Arantxa, la germana
de Joxe Mari, l’etarra: “Le han montado una campaña de acoso para
amilanarlo y tiene toda la gente del pueblo en su contra. Un buen hombre. Para
mi padre, un hermano y, para mí, casi como un tío. Ahora no nos hablamos con él
ni con su familia, aunque no nos han hecho nada. Este es un país de locos.”
Xabier, el fill del Txato, des de
que amenacen al seu pare no visita el poble: “Evitaba el pueblo… Se sentía mirado,
mal mirado, y ya le había ocurrido dos veces que, yendo por la calle, conocidos
de toda la vida no le respondieron al saludo.”
La pressió en un poble petit
sobre tots els seus habitants és feixuga i es fa molt difícil resistir-ho.
Joxe Mari havia estat un dels
durs d’ETA però amb el temps va canviant: “Pero un hombre puede ser un barco.
Un hombre puede ser un barco con el casco de acero. Luego pasan los años y se
forman grietas. Por ellas entra el agua de la nostalgia, contaminada de
soledad, y el agua de la conciencia de haberse equivocado y la de no poder
poner remedio al erro, y esa agua que corroe tanto, la del arrepentimiento que
se siente y no se dice por miedo, por vergüenza, por no quedar mal con los
compañeros. Y así el hombre, ya barco agrietado, se irá a pique en cualquier
momento”
En ambdues famílies tots els seus
membres tenen por del que digui la “ama”. No volen fer res que li porti la
contrària i que suposi rebre la seva esbroncada i el seu mal humor. Tothom fa
coses d’amagat d’elles.
Segons diu Miren, la mare de Joxe
Mari: “Le ha dado por acosarnos. Al aita no le dejan en paz. Desde que se
acabó la lucha armada, los enemigos de Euskal Herria se han vuelto valientes.
Se creerán que son los únicos que han sufrido. Está claro que buscan venganza.
Nos quieren machacar y que nos rebajemos a pedirles perdón. ¿Yo pedir perdón?
Antes me tiro al río” Els punts de vista de cada un dels personatges
són ben discrepants.
A mesura que apropa el final, la
història perd interès. Hi ha alguns capítols que considero sobrers. Però les
darreres pàgines s’omplen d’emocions.
Joxe Mari “se salió de ETA durmió
bien. Ya venía tocado en sus convicciones de un tiempo a aquella parte. Todo
influye: la soledad carcelaria; las dudas, que son como los mosquitos de verano
que no paran de rondarte; ciertos atentados que, por mucho que aprietes, no
caben en el hueco cada vez más estrecho de las justificaciones habituales; los
compañeros a los que tuvo por desertores en un primer momento, y ahora
comprende y, en secreto, admira.”
Més endavant “ni siquiera se le
movieron las cejas meses más tarde, cuando vio en el televisor a aquellos tres
encapuchados proclamar que ETA había decidió poner fin a la lucha armada. No es
que le diera igual. Es que lo consideró un asunto que no le incumbía”
Un cop ja es considera fora de la banda constata “que había hecho daño y había matado. Después de tanta sangre, ni
socialismo, ni independencia, ni pollas en vinagre. Abrigaba la firme
convicción de haber sido víctima de una estafa”
Les reflexions dels diferents
personatges fan pensar sobre com es devien viure aquells anys sobre tot en els
pobles petits, i com de dura és la pressió de la gent, les mirades, els
silencis i el difícil que és en un lloc petit pensar diferent, ser diferent. I
tot per a què? Segurament per a res.