Maleïda Guerra

 

La lectura d’aquest llibre de Jordi Armadans sobre la pau en aquests precisos moments fa reflexionar. Fa anys que la despesa militar no fa més que augmentar a tot el planeta. “El discurs imperant diu que la despesa militar és insuficient i que cal augmentar-la.” És una falsa justificació que per augmentar la seguretat al món cal més despesa militar. Més armes no garanteix en absolut més seguretat. És una bella cantarella que fa anys que dura fins el punt que ens la volen fer creure als més crítics i escèptics a base de repetir-la i repetir-la.

És una gran contradicció “tant esforços (científics, tècnics, humans, econòmics) per generar aquests estris d’aniquilació humana, mentre no podem fer res per salvar la vida dels que es moren de fam”. ¿Com seria el món si tots els esforços humans i econòmics que fa la humanitat per barallar-se, per fer les guerres, per matar-se,... s’utilitzessin per ajudar a viure a tothom millor? De, ben segur que viuríem en un món molt diferent. “Té sentit tenir unes forces armades magníficament ben fornides i equipades mentre deixem que” la gent visquin a la misèria?

“Les guerres, les d’abans i les d’ara, són una brutalitat. Fomentar-les, iniciar-les, mantenir-les, incrementar-les només provoca més brutalitat. D’altra banda, si les causes de molts conflictes bèl·lics es troben en factors econòmics, socials, ambientals o de vulneració de drets individuals i col·lectius, el més adequat és construir i executar polítiques que incideixin en aquests factors en lloc de respondre-hi amb accions militars que ni van a les causes dels conflictes ni els resolen de manera justa”

“Si fa temps que tenim nivells inèdits de despesa militar i maquinària bèl·lica, i estem com estem és gairebé irracional pensar que la solució és més militarisme”. Hem de concloure que la espècie humana no té res de racional.

“Què fem davant d’un líder que se salta totes les normes i ataca un país?”... “Cal tenir un molt bon sistema que faci molt difícil que es puguin iniciar aquests atacs i agressions”

Algú portarà o denunciarà a Donald Trump davant del Tribunal Penal Internacional per la seva política d’agressions a països? Es vetarà als equips de Estats Units en esdeveniments esportius com s’ha fet amb altres països que han iniciat una guerra?

Ara tot són notícies sobre la guerra d’Iran. Ja ens oblidat d’Ucraïna, Gaza, la reconstrucció de Síria i molts d’altres conflictes que segueixen i dels que no es parla.

En quina merda de món vivim? I ara de sobte tornen a insistir en revifar l’energia nuclear com a solució. Ja no recordem el “Nuclears, no gràcies” com també tenim oblidat el “OTAN d’entrada NO”.

A part de les morts i la destrucció que genera una guerra també suposa un gran cost econòmic. Quin cost té tot el material que s’utilitza: míssils, drons, ...

També cal afegir els perills ecològics i els riscos medi ambientals que suposa tota guerra per la gran quantitat de combustible que s’utilitza, el fum de la destrucció d’infraestructures energètiques, la contaminació de la runa que estarà anys sense ser recollida, ... Aquests són uns danys que mai es comptabilitzen i que és una evidència que empitjoren les condicions atmosfèriques que provoquen el canvi climàtic.

Què podem fer els ciutadans del món per evitar aquests desastres als que ens condueixen aquests tenebrosos personatges?

JORDI ARMADANS

Pau. El valor de la vida als nostres dies

Arallibres; 2022; 156 pàgines

Solitud i societat

 M’agrada la solitud i gaudeixo d’ella, per tant un llibre amb el títol de “La Solitud Voluntària” sens dubte em crida l’atenció.

“Lejos del bullicio, el individuo aprende a saber qué cosas dependen de su voluntad…”

En la solitud “uno se enfrenta a sí mismo y reflexiona mucho”

“Somos excesivamente sociales… Dependemos demasiado de los demás y de los vínculos que entablamos con ellos. Somos moscas atrapadas en una telaraña inmensa”

El llibre ens parla de la solitud voluntària, no de la solitud no desitjada. Tots sabem que hi ha gent que viu sola i que es troba sola. A aquestes persones els hi agradaria viure d’una altra manera, i pateixen d’aquesta solitud no volguda. No és el meu cas. Visc sol i m’agrada molt estar sol. De fet quan estic massa temps acompanyat enyoro tornar a casa i estar sol.

Glen Gloud “confiesa que cada encuentro debe compensarse con un período de aislamiento: siempre he tenido la sensación de que, por cada hora pasada con otros seres humanos, se necesita un número x de horas de soledad” Aunque no dé una cifra, considera que esa x representa “una proporción considerable”

“Todas las experiencias de soledad voluntaria desvelan momentos de una intensidad sin precedentes. Ofrecen la ocasión de vivir muy cerca de uno mismo.” Ara bé, també és cert que “el estado de soledad interior no garantiza una vida feliz”

El solitari “hace tabla rasa de las obligaciones falsas, lo simplifica todo y piensa en él. Ya solo hace lo que quiere. Descubre que puede vivir su vida como quiera. Hasta ese momento, las distracciones constantes le habían privado de sí mismo”

Agost 2012

“Quien desarrolla el sentido de la observación incrementa las probabilidades de disfrutar de la soledad, a la vez que disfruta de la sociedad. Quedándose algo apartado, perfecciona la facultad de pensar por sí mismo, que amplía y ejercita al relacionarse con la gente. Todo depende del uso que haga tanto de la soledad como de la sociedad”

“Uno se convierte en ciudadano del mundo cuando combina de esta manera los ritmos de la soledad y de la sociedad”. Aquesta és la proposta de l’autor del llibre, combinar amb la mesura adient a cadascú les estones de solitud amb les estones de viure en societat. Segurament cadascú ha de trobar la combinació que més li convé per la seva forma de ser.

Olivier Reamud “no contrapone soledad a sociedad. Las convierte en indisociables. Así espera prevenir tanto el empacho de una como el hartazgo de la otra”

“Soledad, amistad y sociedad son indisociables. Los fines de una no contradicen los de las otras. Es más, unos incumben a los otros. Son tres regímenes sociales interrelacionados, tres formas de vida que encajan. Solo varía la intensidad de su relación, en función de las circunstancias y las necesidades”

Montaigne quan parla de la solitud ens parla de la “rebotiga” en contraposició a la “botiga”. També ens parla de la “guarida” de la mateixa manera que jo mateix quan parlo de casa meva a vegades la defineixo com la meva cova. Segons Montaigne quan estem amb els altres estem a la botiga, en canvi, quan estem amb nosaltres mateixos ens refugiem a la rebotiga.

Olivier Remaud ens proposa conjugar la desvinculació i la vinculació, el retir i la participació, la quietud i la inquietud, en definitiva estones de viure en solitud i estones de viure en societat en funció de les nostres necessitats personals.

OLIVIER REMAUD

Soledad voluntaria

Gallo Nero; 2022; 209 pàgines

Traducción de Marta Cabanillas

Les meves cases: el pis de la Creu

 

No recordo massa quan, però devia ser cap a l’any 1961 ens vam traslladar de casa i vam anar a viure a un pis a la carretera de Barcelona que no era massa lluny d’on vivíem Recordo als meus pares i alguns amics de la família portant estris pel carrer d’una casa a un altre. També tinc una imatge del meu primer dia al pis assegut a sota la taula del menjador amb el tricicle.

Allà vam viure fins el 1973. Era una carretera amb molt de trànsit i, per tant, molt de soroll ja que hi passaven tots els vehicles que anaven i venien de Barcelona. L’autopista encara no existia i encara trigaria uns quants anys. A més a més no estava asfaltada sinó que estava empedrada amb llambordes.

Recordo que en aquells anys hi van fer obres. Van estar-hi mesos. No tinc ni idea per on devien desviar el trànsit. Recordo als tractors arrencant les arrels dels plàtans que hi havia plantats a les voreres i els treballadors posant les llambordes.

El pis on vivia el teníem llogat al ferrer que tenia el taller sota casa. M’encuriosia veure treballar el ferro roent quan passava per davant del taller i tenien la porta oberta.

El pis era petit, però suficient per nosaltres. No hi havia dutxa i els meus pares van demanar fer obres per tenir-ne. Al ferrer no li va agradar massa, però ens va deixar que ho féssim. Fèiem vida al menjador, allà menjàvem, estudiava, jugava, la mare i la iaia feien ganxet i mitja. Un balcó al menjador donava a la carretera. La cuina també tenia una finestra que donava a la carretera. La porta del lavabo i la dutxa donava al menjador i els dissabtes que era el dia en que ens dutxàvem tota la família l’aigua arribava fins al menjador.

Un cop entraves al pis hi havia un curt passadís que conduïa al menjador que estava al fons. Des del passadís s’entrava a les tres habitacions del pis: la dels pares, la de la iaia, i la meva. Cap de les tres tenia finestres, s’airejaven per la seva corresponent claraboia. Una vegada que ens vam deixar les claus de casa, el pare va poder-hi accedir per la claraboia des del pis dels veïns.

A la meva habitació tenia una petita prestatgeria feta amb “multimueble” penjada a la paret, un armari, i un petit escriptori d’aquells que s’obria amb una mena de porta. A les parets tenia penjats infinitat de banderins de tots els llocs que havíem visitat amb els pares.

Una nit mentre dormia va caure el “multimueble” amb tots els llibres i devia fer un bon terrabastall, però jo seguia dormint tranquil·lament. La mare va venir a veure que passava i em va despertar. Sempre he tingut un son profund.

Al menjador hi havia la taula, una prestatgeria amb alguns llibres, de la col·lecció de l’editorial bruguera dels que només llegia les pàgines que tenien dibuixos, amb el moble-bar i la televisió quan aquesta va arribar a casa. Un trinxant, i un petit racó amb una butaca, el moble amb el tocadiscos i el telèfon, completaven el mobiliari. De fet, el telèfon era un supletori del telèfon del taller del pare i quan sonava deixaven que primer l’agafessin des del taller. Si la trucada era per nosaltres aleshores ens avisaven. Davant del balcó hi havia la cadira de boga que utilitzava bàsicament la iaia i també la mare i a l’hivern l’estufa de petroli, i més endavant la de butà.

També teníem un terrat, amb el safareig i la primera rentadora, una rentadora Balay cilíndrica i moltes plantes i flors que cuidaven entre l’iaia i la mare. A l’estiu jugava molt al terrat i em banyava al safareig.

Al pis s’entrava per una escala que donava a dos pisos més a part del nostre. A la porta del davant hi vivia el Marcel, la Juanita i la seva filla Olga. El Marcel treballava al tèxtil, però d’ofici era barber i venia a casa a pelar-nos a mi i al pare. Era molt futbolero, i soci del Sabadell, i amb ell vaig anar algunes vegades a veure el trofeu Gamper i també algun partit del Sabadell quan el Sabadell jugava a primera divisió.

En l’altra pis vivia una família amb dos fills, el gran era adoptat. Amb aquesta família no vam tenir mai tanta relació. De fet no recordo ni els seus noms.

Algunes vegades que havia perdut o m’havia deixat les claus a casa  m’esperava amb paciència a l’escala que arribessin els pares. Si arribaven els veïns em feien entrar a casa seva i allà esperava.

Ja fa uns anys que aquest pis ha desaparegut i ara en el seu lloc hi ha un bloc de pisos.