dilluns, 26 de novembre del 2012

Sou molt grans!


It's only rock and roll but I like it, el primer vídeo que recordo haver vist d'ells en aquella televisió encara en blanc i negre, en el programa Beat Club de Ramon Trecet.


divendres, 23 de novembre del 2012

Abocats al divorci

Tot comença fa molts i molts anys amb un casament per interessos allà al segle XV. Com tots els matrimonis la vida en comú ha tingut els seus alts i baixos. En molts moments ens hem sentit maltractats i vexats, però la vida en comú ha continuat malgrat tot ja que no teniem cap altre sortida possible, o al menys aquesta no s'albirava per enlloc. 
En els darrers temps ens hem anat allunyant. Cada cop ens sentim més lluny de la que ha estat la nostra parella tants i tants anys. Hem mirat de trobar punts d'encontre, d'explicar-li el nostre desencís, de que ens agradaria mantenir una relació diferent: introduir certs canvis que no ofeguessin la nostra iniciativa i la nostra manera de ser. Però no ens han escoltat. Hem rebut la indiferència com a resposta. Riuen les nostres propostes i no ens donen res del que demanem.
Fatigats i sense trobar altra sortida viable ens decidim a demanar el divorci, amb aquella escena tan típica: "hauríem de parlar de lo nostre. Ja fa temps que no funciona ....". No s'ho creuen, no ens escolten, no s'avenen a raons. S'enfaden i ens amenacen. Per moments fan el ploricó per tal de tocar-nos la fibra sensible, però ja no fa efecte. Ha estat massa temps d'aguantar una situació desigual. Ho tenim decidit i no hi ha volta enrere. Només ens resta un camí: la IN-DE-PEN-DÈN-CI-A. 


dijous, 22 de novembre del 2012

En caure la tarda

Miquel Gironès, 64 anys, obès, arriba a casa un divendres al vespre després d'un dia de feina en el que no ha parat de ploure des del matí. Viu sol i afronta de nou un llarg cap de setmana de solitud. Pateix d'insomni i no pot dormir. Pel seu cap passa la pel·lícula de la seva vida de manera desorganitzada, els pares, les dones, els negocis, la malaltia, els veïns, els sentiments, les reflexions dels que podia i no va ser .... Podríem dir que es la revisió d'una vida fracassada, encara que en alguns moments no és tan clar aquest fracàs.
Només amb això en Jordi Coca és capaç d'escriure una narració en forma de monòleg amb la que aconsegueix mantenir l'interès del lector. Podria ser perfectament una obra teatral o un guió de cinema. Sorprèn la habilitat per construir una narració amb tants poc elements. Es fa palès el bon ofici d'escriptor de Jordi Coca que no necessita d'un gran argument per vestir una història que es fa agradable de llegir.