“Vet aquí aquest home en Tom Guthire, a Holt, a la finestra de la cuina
de casa seva fumant, mirant el terreny de darrere per on començava a sortir el
sol” En Guthire té dos fills, Ike i Bobby de 9 i 10 anys. És professor
d’Història d’Amèrica a l’institut de Holt.
Victoria Roubideaux, una alumna de l’institut està embarassada i la seva
mare la fa fora de casa. Es refugia a casa d’una professora (Maggie Jones) que
viu amb el pare. Després d’un incident amb el pare, Victoria acaba vivint a
casa dels McPheron, Raymond i Harold, dos germans.
La mare de Ike y Bobby marxa de casa i acaba deixant Holt. Va a viure a
Denver amb la seva germana.
Una reunió disciplinària a l’institut, per un incident greu d’un alumne, en
Russell Beckman, amb el Tom Guthrie. Hi assisteixen, el director, el professor,
l’alumne i els dos pares. Aquests no estan conformes en la descripció dels fets
i menys encara en la mesura disciplinària que decideix el centre educatiu. Les
reaccions d’alumne i pares són il·lustratives del que passa moltes vegades als
centres educatius amb aquests alumnes conflictius quan els pares no accepten
les explicacions del centre.
La narració va passant d’un personatge a l’altre i així sabem com avencen
les seves històries entrellaçades: Guthrie, Victoria Roubideaux, Ike and Bobby,
els McPheron, uns personatges increïblement deliciosos.
La relació entre la Victòria i els germans McPheron després d’uns inicis
que no són fàcils comencen a anar per bon camí. “Entre tots tres van parlar
exhaustivament d’aquestes qüestions, fins ben entrada la nit. Enraonaven.
Conversaven. També van entrar en altres temes. Els dos vells i la noia de
disset anys asseguts a la taula del menjador d’una casa enmig del camps havent
sopat, amb la taula desparada...”
Un dia es presenta de sobte el pare de la criatura. Ve a veure-la a
l’aparcament de l’institut... “havien passat sis mesos des de que ell havia
marxat i a ella li havien passat coses, però què havia canviat per a ell? El
veia igual... i encara el trobava atractiu. Però ja no volia sentir res per a
ell. Es pensava que ja els havia superat, aquells sentiments. Si més no, s’ho
creia. Ell se n’havia anat sense dir-li res... Ara, tot d’un plegat, ell
tornava a ser aquí. No sabia què sentir”
Malgrat tot el que havia passat, sense gairebé dir-se res marxa amb ell. Victoria
viu amb Dwayne a Denver. Passen els dies i no està bé allà... “se sentia tan
fora de lloc i sola”...“No era feliç amb ell. No era el que havia
esperat o imaginat, quan hi somiava. Semblava que havien anat a parar directament
als problemes dels matrimonis que fa anys que viuen junts, sense haver pogut
tastar la lluna de mel ni la diversió dels anys joves”
Dona la impressió que no passa mai res a Holt. L’autor fa una descripció
precisa i minuciosa del que envolta a tots els personatges sense utilitzar grans
recursos literaris. Però petits detalls, petits successos al llarg de la
narració posen en alerta al lector i fan pensar que en qualsevol moment pot
esclatar la tensió i el conflicte i produir-se el fet clau de l’acció. Avancen
els fets i no passa res, però la forma de narrar-ho converteix en interessant
la vida anodina de la gent anònima que viu a Holt. És una novel·la coral; no hi
ha un protagonista per sobre de la resta. Potser el protagonista és Holt la comunitat
rural on viuen.
Vista de La Plana de Vic des de Sant Bartomeu del Grau, 2014
Cançó de la plana és el primer llibre d’una trilogia. Ara que ja he
començat, seguiré amb la lectura dels
dos volums restants.
KENT HARUF
Cançó de la plana
Edicions del Periscopi; 2017 (ed. Original 1999); 380 pàgines
“Els til·lers, com totes les plantes, viuen en un son etern que té els
inicis dins de la llavor de l’arbre. El son no creix, no es desenvolupa
juntament amb la llavor, sinó que és sempre el mateix. Els arbres estan
empresonats dins de l’espai, però no pas dins del temps. Del temps els
n’allibera el seu son, que és etern. Ni hi bateguen sentiments, com dins del
son dels animals, ni tampoc s’hi creen imatges, com dins del son dels humans.
Til·ler de la Plaça Espanya de Sabadell
Els arbres viuen per mitjà de la matèria, gràcies al flux de les sabes que
pugen de les profunditats de la terra i a la capacitat de girar les fulles cap
al sol. L’ànima de l’arbre descansa després de peregrinacions multiformes.
L’arbre percep el món tan sols a través de la matèria. Per a un arbre una
tempesta és un raig fred-càlid-calmós-abrivat. Quan s’acosta, el món sencer es
converteix en tempesta. Per a un arbre no hi ha un món d’abans de la tempesta i
un altre de després.
Sotmès als quatre canvis d’estació, l’arbre no sap que existeix el temps i
que les estacions són consecutives. Per a un arbre aquests quatre accidents
coexisteixen. L’hivern forma part de l’estiu, la primavera engloba la tardor.
El fred és una part de la calor i la mort, ho és del naixement. El foc és una
part de l’aigua i la terra ho és de l’aire.
Els arbres perceben els humans com a éssers eterns: no és veritat que els
homes, ni del tot mòbils, ni del tot petrificats, travessen sempre l’ombra dels
til·lers del camí ral? Per als arbres els humans han existit sempre, però això
equival a dir que no han existit mai.
Gran til·ler a la Plaça de Catalunya de Sabadell
La fragor de les destrals i el retruny dels llamps i trons violen el son
etern dels arbres. Allò que la gent anomena mort d’un arbre no és més que una
violació temporal del seu son. En allò que la gent anomena la mort d’un arbre
hi ha un acostament a l’existència atribolada dels animals. Perquè com més
clara i més aguda és la consciència, més por s’hi amaga. Tanmateix, els arbres
no entraran mai al regne de la inquietud dels animals i dels humans.
Quan mor un arbre, un altre arbre es fa càrrec del seu son sense
significats ni sensacions. Per això els arbres no moren mai. La ignorància del
fet d’existir és un alliberament del temps i de la mort”
Què és Antany? Segons el diccionari de l’IEC és sinònim
d’antigor, temps passat. I on és?
“L’Antany és un lloc situat al bell mig de l’univers. Si volguéssim
creuar l’Antany de nord a sud a bon pas trigaríem una hora. I d’est a oest, el
mateix. I si algú se li acudís de vorejar l’Antany a pas lent, tot
contemplant-ne els detalls i reflexionant-hi, necessitaria un dia sencer. Des
de bon matí fins al vespre”
És un petit territori imaginari al bell mig de Polònia on hi viuen Genowefa
i Michal amb la seva família, fills i nets. Al llarg de la novel·la viurem tota
la història del segle XX a Europa i, al mateix temps, la saga d’aquesta
família.
Tot comença el 1914. Dos soldats tsaristes venen a buscar a Michal per anar
a la guerra. Deixa a la Genowefa, la seva dona, sense saber que està
embarassada. La guerra s’allarga i en Michal no torna fins l’estiu del 1919. Entremig
neix la Misia que com tothom té el seu àngel. Els àngels “estan assignats a
cada cosa, cada animal i a cada planta de l’univers... Veuen més coses que els
homes, però no pas tot”
“L’home aprèn del món, de les circumstàncies, adquireix coneixements
sobre les coses i sobre ell mateix... Un àngel no ha d’agafar res de fora, sinó
que aprèn a còpia de buscar al seu interior. Conté tota la coneixença del món i
de si mateix. Déu, l’ha fet així”. En canvi, “l’home és un ésser estúpid
que ha d’aprendre. Així doncs, s’arrebossa de coneixements”
“Com tots els humans, la Misia va néixer feta a miques, incompleta, a
trossos. Cada cosa va arribar pel seu compte: veure, olorar, entendre, sentir,
pressentir i experimentar. El seu cosset obeïa reflexos i instints. Tota la
vida futura de la Misia havia de consistir a reunir-ho tot en una sola peça i,
a continuació, permetre que es descompongués.”
Al llarg de la narració podem llegir reflexions sorprenents:
“La gent es pensa que viu amb més intensitat que els animals, els
vegetals i, no cal dir-ho de les coses. Els animals intueixen que viuen amb més
intensitat que els coses. I les coses duren, i en aquesta duració hi ha més
vida que en lloc”
“Si alguna vegada mirem els objectes de prop i amb els ulls tancats per
no deixar-nos enganyar per les aparences que totes les coses creen al seu
voltant, si ens permeten el luxe de la desconfiança, podrem veure, encara que
sigui només per un instant, el seu rostre veritable.”
“El joc és una mena d’itineraris on, a cada instant, s’ha de fer una
elecció... L’elecció es fa tota sola, però el jugador té sovint la sensació que
tria d’una manera conscient. Això el pot esparverar, perquè de sobte se sent
responsable del lloc on pot anar a parar i de les coses que allà li puguin
passar”
“Qui soc!, es pregunta Déu, “Un déu o un home? O potser soc totes dues
coses alhora? O cap d’elles? Soc jo qui he creat als humans, o ells m’han creat
a mi?”
“La lluna no és més que una màscara del sol. El sol se la posa quan surt
a la nit per vigilar el món. La lluna té poca memòria i no es recorda del que
va passar fa un mes”
“Imaginar-se coses és, en el fons, crear-les; és com estendre el pont
d’aliança entre la matèria i l’esperit. Sobretot, si algú ho fa sovint i amb
gran intensitat. Aleshores, la imatge es converteix en una gota de matèria i
s’uneix als fluxos de la vida. De tant en tant, pel camí, s’hi produeix alguna
deformació o algun canvi. O sigui que tots els desitjos humans es compleixen si
son prou forts. Tanmateix, no sempre ho fan exactament com ens ho esperàvem”
Al novembre del 1928 neix un segon fill, l’Izydor.
A Antany i viu més gent i coneixem les seves vicissituds i les seves
cabòries (els Boski, l’Espiqueta, la Florentynka, l’Home Dolent,...). La Misia
es casa amb el Pawel Boski (1936) i tenen sis fills. L’Espiqueta té una filla
amb l’Home Dolent, la Ruta. Ruta i Izydor es fan amics i passegen per diferents
indrets d’Antany.
“Aquí s’acaba l’Antany i, més enllà, no hi ha res... Aquí tot s’acaba...”
Segons la Ruta ningú ha sortit de l’Antany: “Tots ells només s’ho han
imaginat. Surten de viatge, arriben a aquesta frontera, i es queden
paralitzats. I potser somien ... Un dia la mare em va ensenyar aquesta gent
petrificada... No es belluguen, tenen els ulls esbatanats. Després al cap d’un
temps es desperten, tornen a casa, i prenen els seus somnis per records.”
I segueixen les reflexions: “La gent té por d’allò que és inestable i
versàtil i, per això, s’ha empescat una cosa que no existeix, la
invariabilitat, i ha decidit que tot és etern i constant és perfecte. En
conseqüència, ha atribuït la invariabilitat a Déu. I, d’aquesta manera, ha
perdut la capacitat d’entendre’l”
S’escolten els tambors de guerra a Antany: l’arribada dels alemanys, la
matança dels jueus, la retirada i l’arribada dels russos. Una guerra mai és
innòcua, sempre té conseqüències en les persones que la viuen; tot son
malvestats: execucions, morts violacions... No porta res de bo. Ben bé que ho
sabem, però es repeteixen i repeteixen.
Russos i alemanys s’enfronten a Antany. Els seus habitants fugen al bosc. “A
tot l’Antany no hi havia ningú. Dins de l’aire es bombava el so dels batents de
les portes del graner sacsejats pel vent... La pineda esclarissada era plena
d’arbres truncats i fumejava. A terra s’obrien uns clots enormes. El dia abans
devia haver passat per allà la fi del món. Entre l’herba espigada hi havia
centenars de cossos humans que es refredaven. La sang s’evaporava en forma d’un
tuf vermell cap al cel gris... Les ànimes s’esmunyien dels cossos,
desconcertades i atuïdes. Feien tentines com si fossin ombres o globus
transparents... N’hi havia centenars, potser milers.”
Corbera d'Ebre, 2013
La novel·la s’acosta a la seva fi i la vida dels protagonistes també. Primer
són la Genowefa i en Michal i després la Misia. “A poc a poc s’anaven fent a
la idea que la Misia moriria. Se n’aniria a un altre lloc... desapareixien...
els seus pensaments, les seves paraules, els esdeveniments en què havia
participat, vulgars i corrents com la seva vida... Quan contemplaven la Misia
asseguda al llit ... i el posat absent, es preguntaven com devien ser els seus
pensaments. Estaven estripats, fets miques, com les seves paraules? Potser,
amagats ben al fons de la ment, havien conservat tota la frescor i la força? O
més aviat s’havien convertit en simples imatges plenes de color i de
perspectives? També admetien la possibilitat que la Misia hagués deixat de
pensar...”
Després de la Misia, l’Izydor que viu en una residència: “El temps es un
asil de vells no transcorre de la mateix manera que pertot arreu, el seu
corrent és més minso. L’Izydor anava decaient en forces de mes a mes... Estava
decebut. Creia que la vellesa obria un tercer ull que permetria veure-ho tot de
banda a banda, que ajudava a entendre com funciona el món. Però res s’havia
aclarit. Només li feien mal els ossos i no podia dormir... A la nit se li
apareixien sovint les imatges de sempre... cada vegada li semblaven més
descolorides i borroses... Aprenia a oblidar, perquè l’oblit li donava
consol... Va deixar de poder caminar... moria a poc a poc... Aquest morir era
un procés de desintegració sistemàtica de tot allò que havia estat. Era un
procés en cascada, irreversible... Com si algú esborrés les informacions
desactualizades... Van empal·lidir els llocs estimats, després les cares de les
persones estimades, els seus noms, i finalment, tothom va caure en l’oblit. Es
van perdre els sentiments... les emocions de feia anys, els desespers, les
alegries... ”
Amb gairebé tota la família morta, a la casa encara s’amunteguen els
objectes polsosos que des de sempre han estat allà: “Has tornat massa tard...
Tot s’ha acabat. És l’hora de morir”
L’Antany ha quedat buit, com sempre queda buit el lloc on hem viscut quan
morim. Allà resten quiets els objectes dels que ens hem rodejat en vida.
El llibre m’ha agradat molt. L’autora, Olga Tokarczuk, tot hi haver guanyat
el Premi Nobel de 2018 és per a mi tota una desconeguda. De ben segur que
reincidiré properament en la lectura de més obres seves.
La història és una mica llarga però intentaré no oblidar-me detalls.
El 21 de setembre d’enguany la empresa Nedgia a través d’Elecnor van
realitzar la inspecció periòdica obligatòria de la instal·lació del gas al
domicili de la mare. L’inspector era castellanoparlant, però no vaig tenir cap
problema per parlar en català. No van detectar cap anomalia i aquell mateix dia
vaig rebre el certificat de la inspecció. Aquest era en castellà. Vaig pensar
que era així perquè no l’havia demanat en català. De fet, no m’ho van
preguntar.
Al cap de pocs dies, en concret el 7 d’octubre, em tocava la inspecció al
meu domicili. En aquest cas la inspectora era catalanoparlant. Alertat pel que
havia passat feia poc, vaig demanar rebre el certificat en català. Em va dir que
cap problema, i em va mostrar com ho feia constar en la seva aplicació del mòbil.
De nou vaig rebre el certificat en castellà.
Una mica emprenyat vaig reclamar a través d’un formulari que vaig trobar a
la seva web, i també al telèfon d'atenció al client. Em van dir que cap problema,
i que me l'enviarien en català.
L'11 d'octubre rebo un correu electrònic escrit en castellà i on em diuen
que m'adjunten el document que he sol·licitat:
“Estimado Señor:
Hemos
recibido su solicitud, remitimos el documento solicitado. Ante cualquier
consulta no dude en contactarnos por los medios que la empresa pone a su
disposición.
Un
cordial saludo”
Quina és la meva sorpresa quan obro el certificat adjunt i aquest continua
escrit en castellà. Torno a trucar al telèfon d'atenció al client i reclamo
rebre el certificat en català per segona vegada. Han passat els dies i ja no he
tingut cap més resposta des de Nedgia, i per tant, segueixo sense tenir el
certificat en català, tal com considero que és el meu dret després d'haver-ho
sol·licitat així per tres vegades: la inicial en el moment de la inspecció, i
dues vegades més al telèfon d’atenció al client de la companyia
Ja cansat de picar a una porta que malgrat tota la amabilitat de les
persones que m’han atès considero que està tancada, i que és una via de
reclamació del tot esgotada decideixo elevar la meva queixa a l’Agència
Catalana del Consum, i al mateix temps fer públic aquest nou atemptat als drets
lingüístics que com a català suposo que tinc.
Penso que no és tan difícil escriure un certificat en català tal com he
sol·licitat, i que si no ho fan és simplement perquè no els hi dona la gana.
El darrer capítol de la història s'ha produït el 23 de novembre a la tarda. Els hi havia fet arribat per twitter l'enllaç a aquest escrit, i m'havien respost que ells sempre respecten la preferència lingüística del client. Evidentment els hi vaig respondre que no era el meu cas.
La tarda del 23 de novembre m'ha trucat per disculpar-se i dir-me que han revisat que tinc activada com a llengua preferent el català i que no entenen com ha pogut passar. Els hi he demanat que em re-enviessen el certificat en català i la resposta ha estat que no és possible, ja que un cop generats els certificats no es poden tornar a generar. O sigui que tant si vull com no em quedo amb el certificat en català.
PD. Agrairia que tothom que llegeixi aquest escrit de queixa d’un català
emprenyat en faci tota la divulgació possible.
Aquest segon volum inclou dues novel·les: Vals i Temperatura.
Vals (1935)
El protagonista principal de Vals és Zeni, un jove que està en boca de
tots, sobretot de les noies. “Zeni començava a trobar-se encastat a la
normalitat estiuenca... I no tenia temps d’aturar-se a pensar si s’hi trobava
bé o no, si li passava el temps de pressa, si li’n quedava un record
inesborrable, ni si totes aquelles amistats noves deixarien rastre”
Zeni, marxa a Viena i pregunta a Teresa, una noia que li agrada, que vol
que li porti. Aquesta li demana un vals. Torna de Viena amb un vals a la mà,
però Teresa ja no viu a Barcelona.
Comencen les preocupacions per les noies i les relacions amb elles que
s’acabarà convertint en l’eix de la novel·la. “Fins ara no havia pensat mai
en aquesta preocupació de molt amics meus que és el festeig, el matrimoni,
sentir-se atret pels encants de l’altre sexe. I de sobte m’hi he sentit lligat,
m’hi he sentit pres. Jo també vivia dins aquesta preocupació... ¿Per què no
poder viure sense aquesta preocupació?”
Viu envoltat de noies. Papalloneja amb elles i no està clar qui li agrada
més. En té algunes de més favorites que altres però totes li plauen.
Segons la seva mare “totes les noies són iguals: davant d’un xicot no
saben el que els passa. Sou vosaltres els qui heu de tenir enteniment per
elles. El pecat més gran, Zeni, és d’aprofitar-se precisament d’un estat sentimental
d’una noia. Si sou vosaltres que el provoqueu, voluntàriament o no, almenys heu
de sentir la responsabilitat d’evitar-ne les conseqüències”
Passa diferents èpoques. Ara li agrada una, ara li agrada una altra, però
les seves relacions són una mena de muntanya russa: “la vida semblava
muntada damunt d’una desagradable plataforma d’aquelles que en els parcs
d’atraccions combinen sotracs i empentes fent difícil de caminar-hi”
Una nova relació substituïa l’anterior; aquesta sempre semblava que seria
la definitiva, però no era així. No sempre era ell el responsable d’aquests
canvis... “No sé què he fet, que m’ha passat, com han passat els dies.
Estava com atarantat, em sentia el cap ple de ressons eixordadors...”
La mare “pensava que així aprendria a desvetllar-se, i que, a la seva
edat, era millor que es desfés en neguits innocus amb noies de la seva classe
que no pas que s’hagués tornat un viciós, segons quines companyies hagués
tingut”
Zeni “s’adonava per moments de la inútil fúria amb què es desdoblava,
però un vertigen irrefrenable se l’enduia... Tenia prou cura, en un moment
donat, de trencar els ambients en perill d’esdevenir relliscosos... El vals
havia començat. De cap a cap del dia, de banda a banda del seu escenari, Zeni
no parava de lligar giravoltes... Un sol ritme el movia, i aviat no se sabé si
el ritme era ell, si era ell qui l’infonia a tot el que el voltava. La seva
sola presència, el seu somriure... El seu vals no tenia ni començament ni fi,
no podria aturar-se: si no tot el castell s’esmicolaria... El seu joc, el seu
vals, prenia formes d’eternitat”.
Però el vals s’atura i Zeni acaba fugint del seu destí, de la vida que
porta en una fugida endavant que no sap on el portarà...
Temperatura (1947)
Si a “Vals” el protagonista és masculí, a “Temperatura” és
femení, Anna.
Comença amb Anna i el seu marit Artur de viatge a bord d’un vaixell. Anna després
d’un “incident” que podríem qualificar d’insignificant amb un passatger
anomenat Herbert es fa un munt de preguntes “”Per què m’he deixat dur per un
caprici? És a dir, caprici no: no ha estat un caprici, ha estat molt més fort.
Ha estat un impuls irreflexiu. O més aviat reflexiu... No he pogut frenar; no
he pogut! Al revés he deixat que arribés he precipitat la cosa...I en aquell
instant he deixat de ser jo mateixa. No era jo... He deixat fer. He deixat que,
fora de mi, actuessin certes forces desconegudes... Segurament no pensava en
res, però estava gaudint, gaudint sense cap malícia, sense cap propòsit..
L’únic que sento ara, igual que aleshores, és aquella sensació imperativa,
feroç, que jo mateixa em desconeixia, de necessitar alguna cosa, alguna cosa
més”
Maig 2017
L’autor ens transmet les seves reflexions sobre la novel·la en els
fragments que considero més interessants.
“L’únic que tenia forma era el primer capítol, els primers paràgrafs.
Això era tot el que estava escrit; i així i tot, suposant que me
l’arrabassessin, ¿què se me’n donava? Si desapareixien els papers no podrien
pas robar-me Anna I Herbert, que ja començaven a tenir vida, que ja vivien
dintre meu”
“Anna era meva. De ningú més. Només meva. Tota meva. De cap a peus, de
fora a dintre. Meva com jo mateix. I ningú no podria mai arrabassar-me-la. Meva
per sempre més. Passés el que passés a la novel·la. Fes el que fes”... “Ella
ja existeix. Ella existeix més que jo mateix. Ella serà, en tot cas, qui farà
de mi el que ella vulgui. Però ningú ho sap. Ningú no la coneix. Ningú no l’ha
vist mai. Ningú mai no la veurà. Només jo”
Anna demana el divorci malgrat que “Artur li hauria donat tots els
gustos, diners, festes, viatges, sí en realitat, potser tot l’avorrit de la
vida...”
De sobte desapareix del vaixell al mig del gran oceà. Deixa una nota on diu
que marxa de vacances, la resta de personatges amenacen en fer vaga i l’autor la
defensa: “Anna està fruint en aquests instants de les seves vacances, i un
perfecte dret hi té...”
En diverses ocasions Anna es presenta davant de l’autor enfadada per
discutir com ha de seguir la història que està escrivint. “¿Per què no em va
deixar tranquil·la i ara ningú es preocuparia de mi...? ¿O bé és que soc una
simple joguina seva?... I ¿amb quin dret?”
Anna és una dona plena de dubtes i interrogants, però vol ser una dona
alliberada que desitja fer la seva vida i tracta de posar-ho en pràctica. “¿Qui
sóc? ¿Què he fet? ¿Què faig? ¿Què puc fer? ¿Què faré?” Preguntes que ens em
fet tots nosaltres algun cop a la vida o més d’un cop.
S’independitza i aconsegueix progressar en la seva feina. “Va poder
comprovar que el seu experiment no havia fallat. Que era exactament això. Això
mateix... Era purament confiança en ella mateixa. Era fer el que s’havia
proposat fer.”
“... Gaudia de sentir-se tota sola en llibertat. No li faltava res.
Sola, arribava a trobar aquell punt dolç de felicitat que tantes vegades hauria
imaginat...”
En un fragment Trabal fa una crítica a la mena de turisme que s’ha imposat
amb el temps “¿Què és el que podem pretendre de conèixer només amb
instantànies fotogràfiques preses amb l’únic objectiu de la nostra retina? M’he
arribat a convèncer que si volem saber res de la humanitat del seu ritme, del
seu objecte, del seu present i del seu futur, hem de despullar-nos completament
i ens hem de barrejar amb la multitud, fent tots els esforços per pensar i
actuar com qualsevol altre i com tothom...”
També reflexiona sobre el treball “El món és treball... El treball com a
forma de vida. El treball com a únic objecte del viure... No hi ha temps per a
res més. Així, s’ha aconseguit esborrar l’antiga idea de llibertat. Avui la
llibertat és el treball. Ara, què jo tinc els meus dubtes: ¿de quina llibertat
es tracta?... Amb els diners que rebo pel meu treball, compro el que em fa
falta, el que necessito... ¿El treball em dona llibertat?... ¿Satisfà els meus
desigs?... Però no és tan sols això... S’ha anat molt més enllà... El treball
ha deixat de ser enutjós, molest, avui per avui és la distracció mateixa; és el
divertiment de l’època... Es vol convertir el treball, l’acte de treballar, el
treballar en el desideràtum de la humanitat. I no trigarem gaire a veure que el
pitjor mal que ens pot esdevenir, el càstig més terrible, serà haver-se de
passar una part del temps sense necessitat de treballar... Fora d’això, l’home
està perdut. Fora del seu treball, l’home s’avorreix. Només pensa en el moment
que podrà tornar-hi”. No sempre és així, però és ben cert que hi ha
persones que viuen en aquest neguit sobre el treball.
Anna es fa preguntes que no aconsegueix resoldre “¿El que desitjo? ¿Quin
és l’objecte de la meva vida? ¿No persegueixo trobar la meva personalitat? ¿La
meva pròpia, la meva real, la meva oculta personalitat?”... “¿Qui soc?
¿Què soc? ¿Què represento? ¿Què significo? ¿Què deixo? ¿Què faig? ¿Qui pot
aprofitar la meva vida? ¿Què vol dir el meu pas per aquest món? ...”
Tots aquests dubtes i interrogants que no es pot treure de sobre la
condueixen a visitar l’autor per veure
si els pot resoldre.
