“Quan va arribar el resultat
de l’analítica, la infermera els va convocar a la sala d’exploracions i quan hi
van entrar el metge els va mirar i els va demanar que s’asseguessin. Per
l’expressió de la cara van endevinar què passava”
Eren a mig estiu i van
pronosticar que Dad Lewis no arribaria a la tardor. La narració es centra en la
seva vida i la de la seva família. En els pocs dies que li resten de vida
repassa el seu passat. Fa una mena de balanç i es pregunta si ha fet bé.
Una infermera de la Unitat de
Cures Pal·liatives els visita un cop per setmana. La Mary, la dona del Dad li
diu: “no vull que el meu marit pateixi”. Patir i veure patir és el que
més ens preocupa a tots.
Em venen al cap els darrers dos
mesos del meu pare, a casa, també esperant la mort. Tots sabien que era el
final i que aquest s’apropava irremeiablement. No sé qui patia més si ell o la
mare. Mai sabré de que parlaven ells dos quan es quedaven sols.
Tornem a estar a Holt, però els
personatges dels dos llibres anteriors no hi apareixen. És un volum molt menys
coral que els altres.
Un dissabte al matí, la filla i
la Mary agafen el cotxe i porten al Dad Lewis a donar un tomb per Holt. Vol
veure per darrera vegada els seus carrers, els seus paisatges, i els llocs on
ha viscut i ha desenvolupat tota la seva vida.
El nou predicador Lyle i la seva
família són uns altres dels personatges. Holt és un poble molt conservador. I
quan Lyle fa una prèdica dominical per despertar consciències respecte a la
guerra d’Iran es troba que “la gent no vol que la trasbalsin. Vol seguretat.
No va a l’església, cada matí de diumenge, per pensar en noves idees, ni tan
sols en les més importants de les velles. Vol sentir el mateix que li han dit
tantes vegades, només amb petites variacions respecte al que han sentit tota la
vida...”
I irremeiablement s’apropa el
final anunciat. “No em queda gaire, va xiuxiuejar... Estic cansat. Me’n vull
anar. Et vull deixar tranquil·la. Vull que puguis descansar i tenir pau...”
“... S’ha passat hores i hores
mirant per aquella finestra. No he entès mai què mirava, però es veu que el
feia feliç...” El pare, i anys després la mare, i potser jo mateix d’aquí
uns anys, també es van passar hores mirant per aquella finestra.
I tot acaba, i la vida segueix...
“I a la tardor els dies es van
tornar freds i van caure les fulles dels arbres, i a l’hivern va bufar el vent
de les muntanyes i a les planes altes del comtat de Holt es van desencadenar
tempestes nocturnes i rufagues que van durar tres dies sencers”
“Estic sol a les fosques, fent
rodar el món dins del cap mentre tinc un altre atac d’insomni, una altra nit en
blanc”
El nostre protagonista, August
Brill, viu a Vermont, a la casa de la seva filla Míriam, vídua, i on també viu
la seva neta Katya, a qui no fa molt se li va morir el noi amb qui sortia.
August acostuma a patir insomni,
i quan això passa “em quedo estirat al llit i m’explico històries. Potser no
són res de l’altre món, però mentre hi soc a dins, m’eviten pensar en les coses
que m’estimaria més oblidar”
Vall de Boí 2009
Al llarg del llibre s’alternen
les històries inversemblants que recrea en els seus llargs insomnis amb el
repàs de la seva pròpia vida, la de la seva filla i la de la seva neta. “¿Per
què insisteixo a passar per aquests camins vells i fressats?; ¿per què aquesta
compulsió per buscar-me antigues ferides i fer-les sagnar de nou? Seria
impossible exagerar el menyspreu que a vegades sento per mi.”
En Brick Owen el protagonista de
la història que s’inventa en August Brill reflexiona i es pregunta. “Havíem
passat tota la vida en un món. Però, ¿com podia estar segur que era l’únic
món?”. I pensa “no hi ha una sola realitat. N’hi ha moltes. No hi ha un sol
món. N’hi ha molts, i tot són paral·lels, mons i antimons, mons i mons
d’ombres, i cada món és somiat o imaginat o escrit per algú en un altre món.
Cada món és la creació d’una ment”
En Brick és fruit de la ment de
l’August. En Brick viu en un Estats Units en guerra. Per acabar amb aquesta
guerra rep l’ordre de matar a l’August, i així acabarà la guerra.
La novel·la és com una nina
russa, amb una història dins d’altres històries. La història d’August Brill, la
història d’Owen Brick al cap d’August, les pel·lícules que veuen junts August i
la seva neta Katya. No és la primera novel·la d’Auster en que tinc aquesta
impressió de trobar-me en una història, dintre d’una altra.
“¿Com es pot evitar que la
ment vagi cap allà on vol? La ment té una ment pròpia”
“Posant-me a mi en la
història, la història es fa real. O jo em faig irreal, em converteixo en un nou
producte de la meva imaginació”
“El que és real i el que és
imaginat son el mateix. Els pensaments són reals, fins i tot, els pensaments de
coses irreals”
Ja avançada la narració tot es
centra en una conversa entre August i la seva neta Katya, en que ell li va
explicant la seva vida a preguntes d’aquesta. I també coneixem detalls de la
tràgica mort d’en Titus, la parella de la Katya.
“Tot va tan de pressa. Ahir un
nen, avui un vell, i des de llavors fins ara, ¿quants batecs del cor, quantes
alenades, quantes paraules dites i sentides?”
No és la millor obra de Paul
Auster, ni de bon tros, però com totes les seves novel·les es llegeix amb
facilitat i en alguns moments, fins i tot, amb interès.
En aquesta trilogia de Primo Levi s’apleguen els tres llibres que va
escriure sobre el que va viure l’autor a Auschwitz. Amb el pas dels anys ens
convé no oblidar el que va passar. De fet, penso que ja siguin aquests o altres
llibres semblants sobre els camps d’extermini haurien de ser de lectura
obligatòria per a les noves generacions. La humanitat no pot oblidar els
horrors del seu passat. Malgrat el coneixement que en tenim, una tendència
gairebé innata ens porta a repetir-ho sense ser-ne del tot conscients. I ens
preguntem, com és possible? Els humans som incorregibles en la nostra maldat?
En “Si això és un home” Primo Levi explica la seva arribada
al camp i la seva vida allà. Hi ha fragments esgarrifosos: “de les
quaranta-cinc persones del meu vagó, només quatre vam tornar a veure les
nostres cases”... “Van desaparèixer així, en un instant, a traïció, les
nostres dones, els nostres pares, els nostres fills. Gairebé ningú no va poder
acomiadar-se’n. Els vam veure una estona com una marca fosa a l’altra extrem de
l’andana, després ja no vam veure res.”
Un cop tancat al camp d’extermini, “per tots els costats ens oprimeix la
desolació angoixosa de la filferrada. Els seus límits no els hem vistos mai,
però sentim, a tot el voltant, la presència malèvola del filat espinós que ens
segrega del món”
I allà, ja no hi ha futur, i el món exterior ha desaparegut, “el problema del futur remot s’ha esvaït,
ha perdut tota la força, davant dels problemes molt més urgents i concrets del
futur pròxim”... “La nostra saviesa era no intentar comprendre, no
imaginar-se el futur, no turmentar-se sobre com i quan acabaria tot plegat: no
fer i no fer-se preguntes”... “No semblava possible que existís un món i
un temps fora del nostre món de fang i del nostre temps estèril i immòbil del
qual ja érem incapaços d’imaginar el final”
Tot el que passa dins del camp està fora de tota lògica, “al Lager
pensar és inútil, perquè els esdeveniments es desenvolupen generalment de
manera imprevisible; i és perniciós, perquè manté viva una sensibilitat que és
font de dolor, i que alguna oportuna llei natural esmussa quan els sofriments
sobrepassen un cert límit”
¿I com és possible que això passés i que malgrat que ho sabia i hi
participava molta gent no sorgissin moviments de repulsa o d’oposició? Per a
Primo Levi “a l’Alemanya de Hitler prevalien unes formes força peculiars qui
sabia no parlava, qui no sabia no feia preguntes, qui feia preguntes no rebia
respostes. D’aquesta manera el ciutadà alemany típic conqueria i defensava la
seva ignorància, que li semblava una justificació suficient de la seva adhesió
al nazisme tancant la boca, els ulls i les orelles, es construïa la il·lusió de
no tenir coneixement, i per tant de no ser còmplice, de tot el que passava davant
de la seva porta”. Això es dona en més o menys mesura a tots els règims
autoritaris, i lamentablement, moltes vegades, també en societats considerades democràtiques.
El segon llibre, “La treva”, està dedicat a l’alliberament
del camp i el que passa després. Tampoc és un període gens fàcil.
“La llibertat, la improbable, impossible llibertat, tan llunyana
d’Auschwitz que només gosàvem esperar-la en somnis, havia arribat, però no ens
havia portat a la Terra Promesa. Era al nostre voltant, però en forma d’una
despietada plana deserta. Ens esperaven més proves, més penes, més fam, més
gel, més pors”. No s’havien pas acabat les misèries, ni molt menys.
Ja fora del camp, el viatge fins a casa és llarg i penós. En molts moments
no saben a on van i a on els porten. I a més a més es troben amb les restes de
la guerra: “tombes a cada cruïlla, tombes mudes i improvisades... un immens
cementeri de guerra... Pertot arreu ruïnes, esquelets de ciment, bigues de
fusta carbonitzades, barraques de xapa de ferro, gent esparracada d’aspecte
salvatge i famèlic...” Aquest és el paisatge de després d’una guerra. I la
humanitat segueix sense aprendre. Les guerres continuen.
En el llibre ens descriu a dones ucraïneses, un país de trista i cruel
actualitat, tornant des de l’Alemanya nazi a casa seva després d’acabar la
guerra. “La Rússia vencedora no tenia indulgència per a elles... Tornaven a
casa en vagons de mercaderies, sovint descoberts... No tenien equipatge, només
la roba atrotinada i destenyida que duien a sobre. Cossos joves, encara forts i
sans, però cares inexpressives i amargues, ulls fugissers, una humiliació i una
resignació torbadores i brutals, cap veu no sortia d’aquells embulls de
membres, que es desentortolligaven mandrosament quan els combois s’aturaven a
l’estació. Ningú no les esperava, ningú no semblava adonar-se d’elles. La seva
inèrcia, el seu retraïment, la seva manca de pudor eren d’animals humiliats i
domats... ”
Passaven els dies i els mesos. Feia molt que havien estat alliberats del
camp i que havia acabat la guerra, i encara estaven molt lluny de casa i no
sabien quan seria el retorn definitiu. Era desesperant, però es resignaven a la
seva sort. No els hi quedava altre remei.
Haver viscut una experiència d’aquest tipus de ben segur que et canvia la
vida. Ja mai més res serà igual. No m’estranya que tinguessin mals sons tota la
resta de la seva vida. “Fins molts mesos després no va desaparèixer en mi el
costum de caminar amb la mirada fixa al terra, com buscant-hi alguna cosa per
menjar o per embutxacar-me de seguida i
vendre per pa; i no ha deixat de visitar-me, a intervals ara freqüents, ara
rars, un somni ple d’espant.”
El tercer llibre “Els enfonsats i els salvats” és un llibre
més reflexiu sobre el que van estar els camps d’extermini. Son tres llibres ben
diferents, però complementaris.
“La pressió que un modern Estat totalitari pot exercir sobre l’individu
és esglaiadora. Les seves armes són substancialment tres: la propaganda
directa, o bé disfressada d’educació, d’instrucció, de cultura popular;
l’obstrucció contraposada al pluralisme de les informacions; el terror.
Tanmateix, no és lícit admetre que aquesta pressió sigui irresistible”
En els camps d’extermini “la ració alimentària era decididament
insuficient fins per al presoner més sobri: un cop consumides en dos o tres
mesos les reserves fisiològiques de l’organisme, la mort per fam, o per
malalties derivades de la fam era el destí normal del presoner. Només es podia
evitar amb un suplement alimentari, i per obtenir això calia un privilegi, gran
o petit, en altre paraules, una manera concedida o conquistada, astuta o
violenta, lícita o il·lícita, de situar-se per sobre de la norma”
Sempre hi ha privilegiats arreu, “els privilegiats només són absents a
les utopies”. “Els presoners-funcionaris són l’aspecte més inquietant”
Són el que Primo Levi anomena la zona grisa. Difícil fer un judici moral sobre
aquests; cal valorar les circumstàncies en les que es dona. Molt difícil saber
que faria cadascú de nosaltres en una situació similar.
“Es reproduïa a l’interior dels Lager, a escala més petita, però amb
característiques amplificades, l’estructura jeràrquica de l’Estat totalitari,
en què tot el poder és investit des de dalt, i en què un control des de baix és
gairebé impossible”
La figura dels Escamots Especials és la figura més terrible: els presoners
encarregats dels crematoris. Han quedat pocs testimonis dels mateixos. Als que
van acceptar fer aquesta tasca “ningú està autoritzat a jutjar-los. No ho
està qui ha conegut la experiència del Lager, encara menys qui no l’ha conegut”
També és cert que “no tothom va acceptar col·laborar, alguns es van
rebel·lar sabent que moririen” Però de ben segur que no tothom és capaç de
fer-ho. És més fàcil, i més còmode seguir el ramat.
“El treball no retribuït, és a dir, esclau, era un dels objectius del
sistema concentracionari, els altres dos eren, l’eliminació dels adversaris
polítics i l’extermini de les anomenades races inferiors.” Ara bé, en molts
casos, i encara que no sempre era així, “el treball era purament vexatori,
pràcticament inútil a efectes productius”.
És molt difícil d’entendre com es va poder produir la matança sistemàtica
de jueus i altres col·lectius al llarg de tants anys i com hi havia tanta gent
implicada sense oposició. Cal aprendre del passat perquè no es torni a produir,
encara que dubto de la capacitat de la humanitat d’aprendre del seu passat.
A mode de reflexió final:
“Va succeir, per tant, pot tornar a passar”... “Pot passar, i en
qualsevol lloc”
“Pocs països poden considerar-se immunes a una futura onada de
violència, generada per intolerància, avidesa de poder, raons econòmiques,
fanatisme religiós o polític, friccions racials”
Tomàs Garcés (1901-1993) era un totalment desconegut per a mi fins que va
caure a les meves mans aquest volum amb “El caçador” (1947) i “La nit
de Sant Joan” (1951).
