Consumimur igni

“Segur que heu vist algun cop, de nit, com vola una falena, grossa o menuda, amb aquell estil irregular, atreta per la llum d’un fanal. A la pobra papallona nocturna li poden passar dues coses: o s’allunya perquè algun moviment la distreu i salva la vida o bé s’acosta al fanal i comença a fer voltes, posseïda pel frenesí, en una trajectòria helicoidal que s’accelera com més s’acosta a la bombeta o a la flama i quan la toca, queda rostida immediatament. Una mena d’autosacrifici al déu de la flama”

Catllaràs, juny del 2013

 

Ismael és el protagonista ... “va néixer el dia més fred de l’any”. La seva mare va morir quan ell tenia 9 anys. El seu pare va embogir quan s’iniciava la seva adolescència i ell va entrar en un pis protegit.

Acaba de professor d’institut i donant classes de llengua. Viu sol. ... “I els anys s’escolaven sense fer soroll. I, més sol que la una, tornava a casa, llegia, mal dormia i veia com el temps s’escolava sense esforç i ell sense il·lusions. El país es transformava i la gent també; però ell continuava essent un llop solitari”

Per casualitat es troba amb la Leo, una dependenta d’una merceria amb qui havia jugat de petit en el replà de l’escala i es comencen a veure.

Un dia que anava a comprar el pa, s’atura un cotxe conduït pel Tomeu, un ex-alumne que el convida a pujar... “I ell, imbècil del cul, va pujar al cotxe, sense pensar més en el pa. I aquí va començar tot”

Es desperta al llit d’un hospital. Tot son preguntes que no sap respondre. No sap que ha passat, ni com hi ha arribat. “Estava molt atabalat. Molt. I desorientat. Com si caminés per la corda fluixa.”... “Tenia por perquè qui no té un relat coherent és sospitós. I allò que mig recordava no podia explicar-ho a ningú... Des que havia recuperat el coneixement a l’hospital tenia aquesta por de fer un pas en fals.”

Comença a sospitar. “El lloc on estava hospitalitzat no era cap hospital sinó una mena de magatzem”. I s’escapa, però li entren els dubtes. “Com és que han deixat que m’escapés de l’hospital?”

Intenta refer el que ha passat, fer memòria. “Va pensar en tot el que havia viscut aquells dies i feia esforços per no pensar què havia passat amb la senyora elegant, i el Tomeu fet una fúria i jo dient Tomeu que la mataràs i tot això de mal recordar”... i .... “jo només havia sortir a comprar el pa”

Hi ha un personatge molt i molt especial, el godallet, una cria de senglar que veu tot el que passa al seu voltant amb uns ulls ben especials. Els seus pensaments són deliciosos. Com és natural, no entén res del món tan complicat que li ha tocat viure, a més a més,... “quan em poso a rumiar mentre camino pel bosc em passa que acabo descobrint paratges desconeguts i em falta Déu i ajuda per orientar-me”

Ningú no el creuria. Un assassinat, un accident inexplicable, una desaparició durant dies...

“Va baixar l’escala amb una sensació de poder començar un ordre impossible en la seva vida desordenada. Ja era fosc.”... “No es poder estar de dir a mitja veu in girum nocte et consumimur igni. Ho va recitar com si fos el prec d’un monjo. No podia saber que era el final de la història. I de la seva vida”

“No va poder evitar de fixar-se en les falenes que rondaven el fanal, assedegades de llum, capaces de deixar-se rostir per poder abraçar la llum, com aquells que abracen amors impossibles que fan mal i destrucció”

“Donem voltes a la nit i serem consumits pel foc. Encara que no ho volíem”

El Jaume Cabré ens té acostumats a llibres gruixuts, en canvi, aquest volum té poques pàgines. De ben segur que no és de les seves millors obres, però no deixa de ser un llibre seu ple de girs i en el que poc a poc anem descobrint el que ha passat i com el protagonista principal fa com les falenes i s’acosta a la llum del fanal.

JAUME CABRÉ

Consumits pel foc

Ed. Proa, 2021; 183 pàgines

 

Confiteor

Malgrat que de sempre he escoltat que la relectura dels llibres que ens han agradat hauria de ser d’obligatori compliment, mai o gairebé mai ho he fet. Penso que amb la quantitat de llibres que tinc a la llista per llegir, la relectura em prendria temps de totes aquestes lectures pendents.

Amb tot he pensat que rellegir alguns dels llibres dels que m’han deixat més petjada no és una mala idea. He decidit començar per l’obra mestra de Jaume Cabré. Recordo molt bé l’estiu que el vaig llegir a raig i el sentiment que em va deixar un cop acabat: i ara què?

Ha estat una lectura pausada per poder captar amb tota la intensitat possible tots els seus replecs tractant de copsar matisos i detalls.

“Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m’hagués avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes”

Així comencen les més de 1000 pàgines de la que és aquesta obra monumental i magistral alhora, una extensa carta de l’Adrià a la seva dona. I com acostuma a fer l’autor un inici en el que ja podem trobar una síntesi del serà el llibre que ens atrapa d’allò més.

“Vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus errors són responsabilitat meva i només meva”...“Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m’aplanin el camí cap a no sé on” Així es defineix l’Adrià a sí mateix i unes pàgines més endavant afirma que “soc jo sol davant del paper, la meva darrera oportunitat”

Cerca l’inici de tot plegat cinc segles enrere “Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys, quan aquell home turmentat va decidir demanar l’ingrés al monestir de Sant Pere de Burgal...”

“El despatx és el meu món, la meva vida, el meu univers on hi té cabuda tot excepte l’amor”...“Hi haurà coses que segur que saps, sobretot quan parli de tu. Però hi ha retalls de l’ànima que em sembla que no saps perquè és impossible conèixer del tot una persona.”

També aprofita per deixar negre sobre blanc afirmacions personals ben contundents: “Els homes no habitem un país; habitem una llengua”

El pare del protagonista, el Felix Ardèvol, ja es planteja el per què del mal: “Em costa pensar que Déu permet el mal”. El mal estarà present al llarg de tot el llibre, com ha estat al llarg de tota la història de la humanitat.

Parla de la seva infantesa i de les relacions dels seus pares: “casa meva no era una casa pensada per als nens i la meva família no era una família pensada per als nens... Ara m’adono que el pare la feia sentir estranya a casa. Era a casa del pare i ell li feia el favor de deixar-l’hi viure. Quan va morir el pare, va poder respirar tranquil·la... Em pregunto per què s’havien casat. No crec que s’arribessin a estimar mai. A casa no hi va haver amor mai. I jo vaig ser una mera conseqüència circumstancial de les seves vides” Quan es van casar el pare tenia més de 40 anys i la mare acabava de fer-ne 22.

“Durant molt de temps, malgrat el seu caràcter feréstec, el pare em fascinava i jo volia fer-lo content. I, sobretot, desitjava que m’admirés. Brusc, sí; geniüt, també; i no m’estimava gens. Però jo l’admirava. Segurament és per això que em costa tant parlar-ne. Per no justificar-lo. Per no condemnar-lo”

“O sigui que era un fill únic observat per uns pares àvids de lluïment de nen intel·ligent. Aquest pot ser el resum de la meva infantesa: llistó alt. Llistó alt en tot.”

“Néixer en aquella família va ser un error imperdonable, sí. ... Sort en vaig tenir de Carson i Àguila Negra. Aquests quasi sempre em donaven la raó.” Carson i Àguila Negra acompanyen a l’Adrià al llarg de tota la seva vida i es converteixen en un element narratiu cabdal.

Un altre element clau és el violí Vial. “Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l’han tocat” Sota l’erable de Sant Pere de Burgal, la fusta del que es fa el  Vial, està enterrat Julià de Sau.

“També aquest despatx, que és el meu món, és com un violí que al llarg de la vida haurà hostatjat diversa gent: el meu pare, jo... tu perquè hi ets amb l’autoretrat, i vés a saber qui més perquè el futur és impossible d’entendre”. Totes les habitacions i tots els habitatges són una mica de tots els que hi ha viscut.

Quan l’Adrià encara és un nen, mor el seu pare. Per l’Adrià “van ser uns dies molt anguniosos perquè sabia que la mare no em veia. Després m’hi vaig anar acostumant. Em fa l’efecte que des d’aquells dies la mare ja no em va veure mai més i per això ja no volia saber res de mi... Per què no ens vam estimar mai, la mare i jo? És un misteri per a mi”

L’Adrià es sentia culpable, “...perquè sabia amb certesa que el pare s’havia mort per culpa meva”... “em vaig sentir miserable, covard i assassí. I moltes coses més que no recordo”...”només sé que el vaig empènyer a la mort i avui, cinquanta anys després, ho continuo pensant”

“La vida és una insondable casualitat. Dels milions d’espermatozous del pare, només un fecunda l’òvul que toca. Que hagis nascut tu; que hagi nascut jo, són immenses casualitats. Podríem haver nascut milions d’éssers diferents que no hauríem estat ni tu ni jo”

“A més de pèls al bigoti, ens començava a créixer l’evidència que viure era la mar de difícil”. Un cop mort Félix Ardèvol comencen a sortir els seus draps bruts.

“Després del pare la major incògnita de la meva vida, abans de conèixer-te, ha estat la meva mare”

Sorprèn la capacitat de passar d’una cosa a l’altra sense que es faci estrany i sense que el lector perdi el fil dels esdeveniments i ho trobi tot normal. És una meravella que necessita d’un gran domini tècnic. Es barregen els personatges i les èpoques, des de la vida als monestirs, passant per la Inquisició, el nazisme i els camps d’extermini, fins arribar a l’actualitat. Al llarg del miler de pàgines desfilen infinitat de personatges de diferents èpoques. Aquest mapa dels personatges pot ser una bona ajuda per la seva lectura.

“Què és la veritat? ... No ho sé. La reconec quan la sento. I en tu no la reconec. La reconec en la música i en la poesia. I en el relat. I en la pintura. Però només de tant en tant”

“Començava a comprendre que mai no arribaria a assolir la felicitat. Que segurament ningú no la podia assolir. La felicitat sempre era allà al davant, a tocar, però inabastable; segurament inabastable per a tothom”

“Jo sempre pensant que havia dissenyat la meva vida contra tothom, i resulta que he acabat fent el que el meu autoritari pare havia disposat des de l’inici del temps”

“De vegades no entenc per què la humanitat es relaciona a mastegots havent-hi tantes coses a fer. De vegades penso que abans que poetes som malvats i, per tant no tenim remei. El problema és que ningú no té les mans netes. Poquíssima gent, per ser més precisos. Poquíssima”

“Una mentida, o una mitja veritat, o unes quantes mentides unides per una coherència que les transforma en versemblants, es poden sostenir durant un cert temps. Fins i tot durant molt de temps. Però mai no poden durar tota una vida perquè hi ha una llei no escrita que parla de l’hora de la veritat de totes les coses”

“El Déu cristià és rancuniós i venjatiu. Si comets una falta i no te’n penedeixes, et castiga amb l’infern etern. Em sembla una reacció tan desproporcionada que amb aquest Déu no hi vull tractes”

A les darreres pàgines del llibre retorna a l’inici: “Va ser aquell dimarts a la nit a Vallcarca, amb pluja fina i sense paraigua, que vaig comprendre que tot jo és una exageració. O pitjor: que tot jo és un error, començant per haver nascut en la família equivocada. I sé que no puc delegar en déus ni en amics ni en lectures el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes”

“Com que no vaig ser capaç d’ajudar-te, te’n vas haver d’anar sola amb presses, d’amagat, sense mirar enrere, sense poder-te acomiadar. Entens el meu desfici?”

“I uns quants anys després t’estic escrivint amb presses perquè no et moris del tot quan jo ja no hi sigui. Tot és mentida, ja ho saps. Però tot és una gran i profunda veritat que ningú no podrà mai desmentir. Aquests som tu i jo”

“Quin fred, quina soledat ... No puc deixar de sentir-me culpable d’aquest desastre, estimada. Sí, ja ho sé. Tots acabarem morint... Però tu, gràcies a la generositat del meu amic, que ha tingut la paciència de ser-ho durant tants anys, tu continuaràs vivint en aquestes ratlles cada vegada que algú llegeixi aquests fulls”

“La daga va lluir a la claror de la poca llum abans d’enforsar-se-li a l’ànima. La flama de la seva espelma es va apagar i no va veure ni viure res més. Res més. Ni va poder dir on són perquè ja no era enlloc” Sant Pere de Burgal on tot comença, però també on tot acaba.

I com diu Bartomeu Rosselló-Porcel

“Alça els ulls i descansa un breu moment

Imaginat el llibre que vindrà...”

Incerteses

Ja fa un temps que Jaume Cabré, un cop publicada una de les seves grans novel·les també escriu un llibre de reflexions al voltant de l’escriptura. “Les incerteses” és el tercer. En concret, el va publicar després de la seva obra mestra.

He de confessar que sempre que llegeixo les seves reflexions m’entren ganes de posar-me a escriure històries, però mai m’he acabat d’atrevir. Tinc algunes idees, però d’aquí no passo mai. De més jove ho havia intentat i acabava sempre encallat sense saber com avançar i observant que tots els personatges estaven fets a imatge i semblança meva i no m’acabava d’agradar. Realment ho trobo molt difícil això d’escriure novel·les.

“En aquesta mena de llibres, les reflexions m’han servit per donar pas a interrogants; a mesura que m’he fet gran, llibre a llibre, tot és més incert i els interrogants s’han multiplicat”. Així comença, i li dono la raó a més edat, més incerteses i més interrogants per resoldre.

Com no podia ser d’altra manera, de nou torna a fer un grans elogis de la lectura:

•  “La lectura és el viatge més poderós; el viatge que et pot fer estalviar incomprensions, conflictes, aprensions i guerres”

• “La llibertat és poder llegir, poder pensar, poder dir en veu alta, poder decidir havent après a reflexionar ... Tot plegat ens fa més persones. I la lectura es converteix en el nostre gran aliat i ens ajuda a aprendre a valorar el silenci”
• “No hi ha privilegi més gran que obrir un llibre i fer un mateix la pròpia lectura d’una història, perquè estic convençut que una paraula val més que mil imatges”

També reflexiona sobre el fet d’escriure i l’ofici d’escriptor:

• “L’escriptor escriu perquè ell ho vol, no perquè algú li ho mani”
• “En el fons no tens la certesa que, quan ho has enllestit, allò estigui acabat. Et quedes amb una bona dosi d’inseguretat a sobre”
• “Diu Martin Amis que el novel·lista, en cada pàgina que escriu, ha de prendre unes quaranta o cinquanta decisions, jo penso que fa curt”
•  “Com que quan escrius estàs sol i fas teva, de grat, la invitació a la soledat, és més senzill que tots els elements del món que estàs creant se’t facin visibles”

Parla del perquè escriure i de quines han de ser les capacitats i de quines són les dèries de l’escriptor, en definitiva les seves pròpies dèries:

•  “Per arribar fins aquí el creador ha d’haver entès que l’itinerari que ha de dur a terme és cap a ell mateix”
• “Escrivim per moltes raons, la majoria inconfessables o ignorades per nosaltres mateixos”
• “La lluita no és contra la vanitat, sinó contra la mort”
• “Cal saber posar-te en la pell de l’altre. Tenir curiositat ... L’escriptor és la mirada de l’altre”
• “Cal un amor insubornable per la llengua”
• “S’ha d’estar una mica boig .... no li sap greu passar-se hores escrivint i convertir aquest passar-se hores escrivint en una manera de viure”
• “Quan et preguntes per què escrius, només saps respondre que perquè t’és impossible no fer-ho”
• “Escriure és fer un viatge cap l’interior d’un mateix”
• “Si escrius també és per ganes d’entendre el món”

També ens parla del valor de les paraules i de la seva utilització:  “Els mots ... poden tenir un valor simbòlic. Tot depèn de si els volem fer servir per comunicar-nos i entendre’ns o els fem servir com a projectils contra els altres” La major part dels polítics actuals haurien de reflexionar sobre aquesta qüestió: Per què fan servir les paraules? Per comunicar-se o per llançar-les com a projectils contra els seus adversaris?

Com sempre en aquestes escrits reflexiona sobre la literatura i l’art d’escriure i relaciona aquest art amb les altres arts

•  “L’art furga i descobreix; i commociona ... Si una lectura ens deixa indiferents és que el text no té poder, no és bo”
• “L’art és gratuït, existeix perquè l’artista vol treballar-hi i crear-lo. El dia que no ens preguntem per a què serveix l’art, sinó que en gaudim sense més preguntes, serem una mica més lliures”
• “A l’hora de crear, a l’hora d’escriure, per més experiència que hagi acumulat, no puc oferir res de segur i evident. Fa molts anys que he assumit que, quan parlem d’art i creació, som al regne de les incerteses”
• “Arribo a la conclusió que hi ha lleis bàsiques de la narrativitat que valen per a la música, la literatura, la pintura, l’escultura, l’arquitectura ... En totes hi ha el contrast al mig, com a pal de paller”

I per acabar un parell de reflexions més, una sobre el fet tan habitual d’escoltar música a gran volum, i la segona, sobre la societat mediocre en la que malauradament vivim:

“La música a tot drap és una defensa per no haver de pensar les paraules i, sobretot, una protecció contra el silenci, tant l’ambiental com l’interior”

“Aquesta societat que hem d’aguantar està abocada a la producció sistemàtica de mediocritats. I alerta amb les mediocritats: “Els esperits mediocres solen condemnar tot allò que està lluny del seu abast” ho va dir La Rochefoucauld” Una afirmació que podem aplicar a molts dels polítics que surten dia sí, dia també als mitjans de comunicació.

Elogi de la lectura

La setmana anterior a Sant Jordi en el tradicional dia de l’autor que organitza la Fundació Bosch i Cardellach conjuntament amb Òmniun Cultural vaig tenir el goig de poder escoltar com s’explicava Jaume Cabré. No és la primera vegada que l’escoltava parlar sobre com escriu. Em fascina com escriu i també la manera com ho explica. En aquesta ocasió es va centrar en la lectura com un element cabdal de tot el seu procés d’escriptura. I aquest també és el tema central d’aquest llibre que
acabo de llegir.

“Escric perquè soc lector”

“ La Matèria de l’esperit” en els diferents capítols fa un gran elogi de la importància que té la lectura literària. Bé, de fet no només la lectura, sinó també, tot tipus d’art: “volums, cobertes, fundes, cordes, signes, arcs, punts, ratlles, ideogrames, Braille, estenes, diacrítics, SMS, batedors, riscles, clavilles, lletres, cintes, volutes, raimes, morse, contracobertes, llibres i violins. Els lectors, els escriptors, els oients i els músics estem condemnats a estimar-los perquè sabem veure’ls vius, en sabem percebre el batec; ells representen la part visible, material, tangible de la nostra dèria inefable. Són la matèria de l’esperit”

Música, literatura, pintura tot és art, tot és un: “L’impuls artístic, l’ànsia creativa és exactament la mateixa”. “L’expressió artística és similar, però la concreció en obra depèn del material amb què es treballa: so, color, línia, mot; de la capacitat d’expressió estilística de cada art: metàfora, ombra, pinzellada, textura, timbre, i de les tècniques emprades”

Poc es pot comentar del llibre, simplement recollir algunes de les seves reflexions sobre la lectura és suficient. Si us agrada llegir i si us agrada Jaume Cabré, és un llibre de lectura imprescindible. Estic gairebé 100 per 100 d’acord amb tot el que diu.

La lectura comprensiva és imprescindible en la nostra vida: “La nostra vida no seria la mateixa si no tinguéssim la capacitat de llegir. Tot, a la nostra vida, depèn de la lectura. Fins i tot s’ha posat de moda dir d’aquell jugador que sap llegir el partit o d’aquell polític que llegeix a la perfecció la situació derivada de la crisi parlamentària corresponent. Llegir en el sentit d’entendre, de capir, de captar l’essència de les coses.

Malgrat que sigui certa l’afirmació que tot depèn de la lectura, hi ha moltíssimes persones que no saben llegir i no són considerats com a analfabets. ... Són incapaces d’interpretar que li estan dient en un text ben senzill. Avui dia això és greu i incòmode.”

“Obrir un llibre és anar a la recerca d’un tresor. Cada obra literària serva un misteri, el seu joiell particular, un cofre ocult als tafaners, als impacients i als arrogants. El lector, amb la seva experiència i amb l’ajut del silenci i de la reflexió, arriba fins el cofre i fa seu el secret. Sovint, de manera inconscient”

“Llegir, sovint, és ordenar humanament les passions i les emocions, és ser-ne conscient; és salvar-se del caos”

“La lectura és la descoberta personal d’un món que se’ns posa a l’abast per voluntat expressa de l’escriptor. ... El lector amb l’acte de la lectura, completa el text i en fa una interpretació sempre personal, intransferible i distinta de la d’altres lectors ... La lectura d’una mateixa obra en un altre moment de la vida és, també, una experiència diferent per al mateix lector perquè és diferent el seu moment vital ... L’obra, un cop acabada, té una vida independent del creador.”

“La insatisfacció és el destí tràgic del lector” La insatisfacció de saber que mai podrà llegir-ho tot. El lector apassionat no es jubila mai. Evoluciona i canvia de lectures però la seva passió segueix. “Un lector no deixa mai de llegir”. “Ningú no neix lector ni predestinat a ser-ho. Les circumstàncies t’hi porten i, si tu les aprofites, ho acabes sent. I un cop infectat d’aquest mal, no te’n pots desdir. Seràs lector per tota la vida. Si ens imaginem la nostra vida sense les lectures que hem fet, veurem com és impossible. Jo soc allò que he llegit i allò que estic disposat a llegir”

“Llegir és estar disposat a ser víctima del poder connotatiu dels mots, ser víctima d’aquella irresistible propensió maragalliana a suggerir un món amb una sola paraula intensa. Així com escriure té sentit en si mateix, també en té llegir per plaer. Per plaer, no per obligació. Deia Borges que la lectura obligatòria és com la felicitat obligatòria”

Llegir és escollir. “És la tria d’un text, d’un llibre, d’un gust. Llegir és una elecció, una tria: és un acte de llibertat”

“El lector és o tendeix a ser una persona reflexiva, que vol fugir de la banalitat, és una persona amb capacitat d’introspecció, amb una vida interior; és una illa en la nostra societat” Bé, no tots els lectors són iguals. Hi ha lectors de diferents tipologies, però de ben segur que llegir ajuda a ser més reflexiu.

Rellegir “vol dir passejar per paisatges coneguts i ja visitats en altres moments ... Suposa saber que els camins interiors no tan sols són transitables sinó que es mantenen sense males herbes malgrat el pas del temps, cada cop més enriquits per detalls de paisatge que la maduresa humana i intel·lectual t’hi fan veure”. Gairebé mai rellegeixo llibres. Hi ha tant per llegir que repetir lectures ja fetes em sembla perdre el temps.

“Escriure és llegir a poc a poc un text que no hi era i ara ja hi és. És llegir un text que tu tens dins de l’ànima”. “Tota la nostra vida és un acte de traducció! Ara jo estic explicant una cosa, primer la penso, després la tradueixo al llenguatge escrit, l’escric i el lector del text la llegeix i la tradueix a la seva ment i, a més, la interpreta. Parlar, escriure, pensar és traduir. Sense traduir no existiríem.”

“Encara que sembli mentida, una cosa que costa de saber, si més no em costa a mi, és si la novel·la que estàs treballant està acabada o encara no”. “Sovint, l’escriptor dona per enllestit el text sense acabar-ho de tenir clar. El lector, en canvi, té molt clar que el text fineix perquè no hi ha més pàgines. Pot estar-hi més o menys d’acord, però allò és el final per al lector. Quan acabem de llegir un llibre i el tanquem, durant uns segons o uns minuts ens deixem portar pel record de la lectura. Sabem que a partir d’aquell moment som el que som més la nova lectura que ens ha marcat”. No és així amb tots els llibres, però si en aquells que ens han abduït dins del seu món. El mateix passa després de veure una gran pel·lícula o quan contemplem un paisatge que ens impressiona.

El sentit de la ficció

Jaume Cabré és un dels millors escriptors catalans actuals per no dir el millor. Després d’escriure “L’ombra de l’eunuc”, una gran novel·la va publicar el primer llibre en el que reflexiona sobre el fet d’escriure i també hi afegeix algunes reflexions que sobrepassen el fet de l’escriptura i s’acosten més a la vida.

Poc puc afegir al que ell mateix diu. He escollit algunes de les seves reflexions

• “El lector d’una novel·la, o el lector de poesia, si n’ha sortit transformat, quan tanca el llibre per darrer cop, sap que a partir d’aquell moment ell és ell més aquella lectura”
• “El lector que es lliura, que s’aboca a la novel·la que està llegint, està acceptant un compromís, perquè està assumint la proposta de l’escriptor que, amb l’ús de la paràbola i de la paraula i amb els recursos d’estil, l’acara amb el seu propi interior”
• “L’escriptor intueix que aquell és el mot adequat, a la primera temptativa o després de molts tempteigs.”
• “El més important durant el procés d’elaboració d’una novel·la és ... acceptar que durant el temps necessàriament llarg que duri aquest procés, el novel·lista viu la novel·la, la treballa des de dins o, si voleu, ... fica dins seu la novel·la”
• “Per a mi escriure, com viure, és dubtar. Escriure és crear del no-res, o del dubte, amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules”
• “Quan nominem, quan posem nom a les coses, estem creant; el nom fa la cosa perquè les coses existeixen en la mesura que es diuen, que tenen un nom. El món de la ficció comença a existir quan és dit, quan és escrit. I l’espai de l’escriptura, l’espai en el que es mou l’escriptor és el de l’absoluta llibertat. ... Durant la creació, l’escriptor se sent lliure i és lliure. I aquesta llibertat fa por i en algun cas pot ser incòmoda d’assumir.”
• “Quan començo una novel·la, no sé quina de les infinites possibilitats adoptarà; no sé si tendirà cap a un cantó o cap a un altre. Escriure és moure’s entremig de la marejadora llibertat de la creació”
• “El futur és un desig, un somni; és la gran coartada dels polítics i és cap on mira la gent jove i on la gent gran no vol mirar gaire fixament perquè els pot encegar la presència de la mort. Per la seva pròpia essència, no el tenim a les mans. El present, què és? No ho acabo de saber: prou feina tinc a viure’l i mai no se si tot just és esperança o ja és record: és sentiments, accions, impulsos, dubtes ... És un ocell que se’ns escapa de les mans. ... I el passat? Això sí que ho és. El passat està delimitat i saps que el posseeixes a través del record. ... Amb certitud, només posseïm el passat. I si hom no està satisfet d’aquest passat? Doncs s’ha d’aguantar perquè la vida no admet replay.”
• “Els moments no explicats dels personatges sempre superen els pocs moments explicats”
• “La vida de l’escriptor per més que en el fons només escrigui per ell, està en mans del seu lector”

Conclusió final no ha de ser gens fàcil escriure una novel·la i ser escriptor.

El llibre acaba amb un apèndix de poques pàgines amb les notes de quan escrivia els guions de la sèrie televisiva “Estació d’enllaç”. Escriure novel·les i escriure guions televisius no té res a veure són dues feines totalment diferent i queda molt clar amb la lectura d’aquest apèndix al final del llibre.

Jaume Cabré sempre imprescindible.

Darrerament no compro llibres. La major part de les meves lectures provenen del bon servei del préstec bibliotecari. Però en aquest cas no me’n vaig saber estar: un nou llibre de Jaume Cabré a les llibreries!

S’ha passat molt de temps a la pila dels llibres per llegir. La mirada de la portada em cridava a l’hora que m’inquietava. Quin seria el seu contingut? Què hi ha darrera d’aquest ull?

Són 13 contes amb una mena de fil invisible que els uneix. Les narracions s’entrellacen. Només començar el primer d’ells (“Els homes no ploren”) ja em sento atrapat i en vull més. A partir d’aquí ja serà un no parar. Hi ha personatges que salten d’un conte a un altre. Gairebé en cap de les històries que conta res és el que sembla. Tot està envoltat de misteri.

La mort present arreu, però sempre una mort per causes no naturals. Són sempre morts violentes. Maldat, molta maldat, però gairebé sempre justificada. Mai és una maldat per què sí. Tot passa per alguna raó

“Sempre m’ha impressionat la incapacitat dels humans per veure les línies del seu destí, les vides que van tramant el seu camí i el punt final de cada història, que ja està escrit en alguna banda”

“Ja estava convençut del meu futur. Encara que no ho buscava, hauria de fer mal als altres, no necessàriament mal físic, però els havia de perjudicar sense que tremolés el pensament”

Hi ha elements molt originals com:

• “Poldo” narrat des de la fossa on està enterrat, mort per lladre de corders, però on més endavant hi enterraran més cossos que l’acompanyaran,
• Un llibre com a narrador, viu en una biblioteca on va ser el primer habitant i narra el que veu pas a pas.
• El protagonista que desapareix dins d’un quadre

“Vaig sentir una batzegada d’un intensitat tan bèstia que no vaig ser capaç de negar-m’hi. I el resultat ha estat brutal. Visc una convulsió, un daltabaix d’adrenalina que em durarà anys. I m’agrada. Oh! ... Em sento invencible. Com si fos un heroi grec sempre victoriós.”

“L’home va treure del plec de roba un ganivet silenciós i, encara que sabia que el gest era inútil, el clavà amb una ganyota de menyspreu al cor del vell que ja feia anys que era mort. En aquell moment, no es va saber preguntar per què les històries de la vida s’acaben sempre amb la mort, com si no hi hagués cap altre possible final de totes les coses”

També en parlen a:

• Joan Josep Isern a Vilaweb
• Pas a pas
• Nosaltres llegim
• A l'ombra del crim

Viatge d'hivern

No sóc massa fan dels llibres de narracions curtes. Aquest ja l’havia llegit feia una bona colla d’anys (2002) i malgrat que la crítica en parlava molt bé, recordava que no m’havia agradat. Però amb el punt de mira posat en “Quan arriba la penombra”, la darrera publicació de Jaume Cabré, he volgut recuperar aquesta lectura i donar-li una segona oportunitat.

El mateix Cabré en l’epíleg fa referència a la diferència entre contes i novel·les:

“Penso que el lector, quan llegeix contes, ha de ser més actiu que quan llegeix novel·les. L’espai limitat ... obliga l’escriptor a elidir per suposades moltes vides prèvies, resumir en un traç tota una descripció moral o física. ... L’escriptor ha d’esmolar l’enginy, però el lector també.”

“També m’he adonat que la manera de respirar quan et poses a escriure un conte és diferent, de ritme més sincopat, que no la que et cal per escriure novel·la, perquè et fa l’efecte que has de guanyar la partida de pressa, en comptes de plantejar-te, com fas en la novel·la, un combat llarg, especulatiu, laboriós, tàctic, que acabaràs guanyant per punts.”

No m’ha tornat a convèncer. L’he trobat irregular amb narracions que m’han atrapat i altres que m’han resultat anodines i sense cap interès. La música, en especial Shubert i la seva 960, és un element essencial en una gran part del llibre. Tothom sap que Jaume Cabré és un melòman reconegut i que la música és una element central en moltes de les seves obres.

Algunes de les històries s’entrellacen entre elles, amb personatges que van apareixen repetidament.

Pere Bros és un concertista de piano a qui no li agrada fer concerts “Jo faig música per ser feliç. Donar la cara davant del públic fa molt de temps que no em fa feliç”

Un accident mortal amb sorpresa final: “Però és que ara començava la part més difícil: viure sense ella”. “Després ja tindria temps de plorar tot sol, ara que començava a fer-se a la idea de la crueltat de les urpes de la soledat”. “No va poder pensar res perquè ara havia de començar a acceptar que el futur dels supervivents també pot ser extremament cruel”

Un presoner que vol fugir. Té un bon pla des de fa anys i el mateix dia que ha planificat fer-ho ...

Una de les narracions em recorda directament el “Jo Confesso” la seva obra mestra. Dóna la impressió de ser un petit avançament, amb un Adrià com a protagonista: “Era un obsés pels llibres”. “Jo empaito aquesta saviesa ignota que sempre s’amaga .... “Vostè llegeix aquests llibres perquè li fa pena que no els llegeixi ningú mai més. Li fa pena l’oblit i la gent oblidada” “Els vol ressuscitar amb la lectura”

Els jueus i els camps d’extermini nazis: “Tots ... sabien que l’alegre contrada de Treblinka es convertia en el trajecte final del qual només en sortirien volant cap al cel gris pel canó del fumerol , pel tub sinistre de la xemeneia, com si fossin un somni. Ho sabien però no s’ho creien perquè era impossible que la realitat fos tan obscena”

“Pac!”: El soroll que fa una pistola amb silenciador, una narració de sicaris que segueixen ordres per diners

“Winterrreise”, la darrera narració. En ella apareix de nou Zoltán Wessenlényi, una amic del Pere Bros del primer conte. “ ...no havia pensat mai que les bombolles d’il·lusió acaben sempre esclatant en múltiples decepcions” “Mai no sabem si ens equivoquem fins que no hi som al damunt”

 “La música és per fer-nos feliços. Si et pren la felicitat, abandona la música”

Tota una volta circular per tornar on tot comença.

“És que ... em fa por trobar-me amb la felicitat a les mans. Em crema, em fa pànic que exploti”

“Aleshores va comprendre que no tenia remei, que seria incapaç d’abandonar Viena, que la vida no és el camí, ni tan sols la destinació sinó el viatge i quan desapareixem per sempre és a mig trajecte, tant se val on. La seva dissort era que allò que li havia pertocat era un duríssim viatge d’hivern que li havia deixat l’ànima completament devastada”

També en parlen a:

• Entrelletres
• El temps 

Us podeu perdre entre l'ordit i la trama

Des de que vaig llegir “L’ombra de l’eunuc” i vaig escoltar al Jaume Cabré en una xerrada en la que explicava com escrivia les seves novel·les que s’ha convertir en una autor de referència. Encara no havia llegit “La teranyina”, una de les seves primeres novel·les.

Com escriu Jaume Closa en el pròleg “La teranyina també és una novel·la sobre la mort, que plana implacable per damunt de tot. La mort com a instrument i la mort com alliberació. Una mort que obre i tanca la novel·la, amb obstinació i en l’entremig, més morts, i el regust d’un món que està abocat a la desaparició. Aquesta presència de la mort tenyeix la novel·la del to de l’inexorable, de l’inevitable. La teranyina està estesa i molts i cauen. I per totes bandes la por, i al final la mort”

El tema de la mort és, segons ell mateix ha dit, el tema del seu darrer llibre, el recull de contes, “Quan arriba la penombra” que ja espera pacient el seu torn en el munt de llibre per llegir. La mort on tot comença i on tot acaba.

En “La teranyina” ja s’entreveu la seva manera típica d’escriure: vides que s’entrecreuen, començar gairebé pel final de la pròpia història, barrejar diferents temps, personatges i trama complexa: “us podeu perdre entre l’ordit i la trama”, però resulta molt entenedora i fàcil de seguir.

És fàcil entreveure Terrassa i les seves classes socials en el Feixes que ens presenta. Aquesta distribució i relacions socials es repeteixen en altres ciutats industrials de la mateixa època i també en la d’ara. No hem pas canviat tant com a societat i unes poques famílies, sempre les mateixes, segueixen dominant tota una ciutat i també tot un Estat.

Els rics, els amos de les fàbriques dominen Freixes, però la seva vida està plena d’hipocresia i de rancúnies, i també de misèries, sobre tot, morals Viuen materialment bé, però els angunieja ampliar la seva fortuna. En el fons no són feliços. “Qui paga mana ... Qui paga bé, mana més”

“En l’alta societat sempre hi ha els trepes, els calculadors, capaços de fer el que sigui i passar per sobre de qui sigui per escalar posicions i arribar a dalt de tot i assolir els seus propòsits fruit de l’ambició més abjecta.”

I els treballadors de la fàbrica sempre subjugats pels amos, i amb molta ràbia continguda per no poder-hi fer res malgrat les ganes que en tenen. I així, anys rere anys. Les misèries, la hipocresia i les rancúnies també les trobem entre ells amb persones capaces de tot per assolir els seus objectius. Hi ha un cert paral·lelisme I ambdues capes socials estan ben entrellaçades en una teranyina de difícil comprensió.

“ ... tant de silenci i tanta foscor se’t fiquen a la gola, costen d’empassar i et toquen el nervi de la por” “ ... Corcava els narius que havien d’avesar-se a una nova ferum: la del socarrim i la ràbia”

Els fets es van succeint, els sospitosos d’haver ordit la trama, una trama que no s’atura davant de res, van canviant.

“... s’asseia a la butaca ran de la llar i deixava escolar-se el temps mandrós, sol, amb la seva cabòria infinita rondant-li el magí. Tenia obsessions i es plaïa a alimentar-les amb les seves reflexions ...” “Però com totes les coses inesperades, que no havien estat previstes per ell, l’incomodava i el deixava momentàniament desorientat”

El cervell de la trama és algú ben inesperat.

“... Estava a punt de cosir-se, definitivament una xarxa atapeïda i empudegada que havia embrutat mitja ciutat de Feixes ... Tot el reguitzell d’assassinats, xantatges i enganyifes que constituïen aquella xarxa de porqueria estava a punt de ser resumit  ... perquè algú ... aclarís que passava, qui tallava el bacallà, qui s’aprofitava de tant mort inútil i que portaria el silenci profund de la mort, que era l’única cosa que anhelaven els qui havien embolicat la troca en aquell afer”.

“ .... I amb el silenci, la tranquil·litat ... com si no passés res, com si no hagués passat res feia unes quantes setmanes”