Individu i societat: relacions difícils

     Comencem per precisar a què ens referim quan parlem del problema del social. L’ésser humà és un ésser dual que, per una banda, viu una existència individual, i per l’altra, forma part de la societat. Simmel exposa aquesta dualitat dels éssers humans de la següent manera: “son seres que, por un lado, se sienten cual existencias plenamente sociales y, por otro, cual existencias personales, sin cambiar por ello de contenido”. Aquesta dualitat genera un conflicte entre l’ésser humà i la societat, ja que aquest està en constant perill de ser arrossegat per les directrius del grup. Així doncs, l’ésser humà viu en conflicte permanent entre els seus desitjos i els límits imposats per la societat. Beauvoir també posa en qüestió les dificultats d’aquesta relació entre individu i societat: “la unidad humana aparece como quebrada, no hay ilación entre el individuo y la sociedad”.

Aquesta relació entre individu i societat comença en el moment del naixement. L’ésser humà quan neix, ja ho fa en el si de la societat en la que haurà de desenvolupar la seva existència. De fet, el naixement en si mateix ja és un fet social. Segons Arendt, som una mena de parèntesi en aquest món, és a dir, el parèntesi que va del naixement a la mort. Nosaltres morirem, però el món i la societat continuarà, “ja hi era quan vam néixer i ens sobreviurà després d’haver-hi fet el nostre sojorn”(Arendt). Tal com ja deia Heiddeger, un dels mestres d’Arendt, som llançats a aquest món i un cop aquí ens hem d’espavilar, i això no ens resulta gens fàcil. Segons Arendt, el fet de néixer suposa una irrupció nova en el món que possibilita el començament de quelcom nou. Però, al néixer ens trobem en una societat on per força haurem de viure. Efectivament, no deixem de ser un parèntesi en el si de la humanitat, o sigui, en el si de la societat, i per tant, d’alguna manera, haurem de trobar-hi el nostre lloc.

Paral·lelament, Beauvoir està d’acord en què tot comença en el moment del nostre naixement, i remarca la impossibilitat que l’ésser humà existeixi en absència de l’altre. Beauvoir continua la idea ja expressada per Sartre, que l’home comença per ser res i que només serà després. En aquest mateix sentit, l’ésser humà pren consciència del què és en el sí de la societat de la que forma part, ja que no ho pot fer des de l’aïllament. A més a més, Beauvoir especifica que vivim en una permanent relació amb el món, i que l’individu es defineix a si mateix en aquesta relació. És en aquest món on haurem de respondre a les preguntes que ens preocupen. Resulta evident, doncs, que els individus no es poden desenvolupar en solitud, necessiten dels altres i de la societat per trobar respostes. No obstant això, la societat tampoc existeix de forma autònoma, ja que necessita dels individus per la seva pròpia existència. En definitiva, arribem a la conclusió que individu i societat es necessiten mútuament.

Cal destacar que Arendt i Beauvoir coincideixen en què l’única manera de prendre consciència de la nostra condició humana és en relació amb els altres i que, per tant, el diàleg intern amb nosaltres mateixos no és suficient per desenvolupar-la. De fet, encara que volguéssim no podríem créixer aïllats de la societat que ens envolta. Un primer exemple és la vida de Thoreau quan viu dos anys aïllat en una cabana al mig del bosc. En aquests dos anys, s’allunya de la societat i demostra que és possible viure en aïllament. Ara bé, passat aquest temps torna a la vida en societat, i deixa testimoni escrit de la seva experiència en solitud. D’alguna manera, necessita d’aquest retorn per poder continuar vivint, i, potser, simplement, per poder seguir sent humà. En poques paraules, es pot desitjar viure en plena solitud, aïllat dels altres; però, complir plenament aquest desig esdevé irrealitzable. Com la mateixa Arendt afirma, “la experiència de l’entotsolament és tan contradictòria amb la condició humana de la pluralitat què és simplement insuportable”. Un segon exemple que mostra aquest aïllament irrealitzable és el dels mateixos filòsofs quan fan un treball de reflexió que exigeix de la solitud per ser realitzat. Amb tot, malgrat la necessitat d’un aïllament imprescindible per desenvolupar les seves idees, també els hi resulta indispensable el diàleg amb els altres. És el que Arendt defineix com a filosofia de la humanitat: “una filosofía de la humanidad se distingue de una filosofía del hombre por su insistencia en el hecho de que no es un hombre, hablándose a sí mismo en diálogo solitario, sino los hombres hablándose y comunicándose entre sí, los que habitan la tierra.”

Tal com hem mostrat en els dos exemples anteriors, el diàleg dels éssers humans amb els altres és imprescindible. Ara bé, aquest diàleg provoca molt dubtes. Els éssers humans quan actuen ignoren quina serà la reacció dels altres, i això els genera inseguretat. Per evitar aquestes incerteses cal comportar-se tal com la societat espera que ho facin: “La societat espera de cada un dels seus membres un cert tipus de comportament, tot imposant innombrables regles vàries, totes les quals tendeixen a “normalitzar” els seus membres, a fer-los comportar de tal manera que quedin bandejades les accions espontànies”. Arendt insisteix que aquesta situació condueix a un conformisme que s’ha incrementat amb el pas del temps, on cada vegada més “els homes es comporten en lloc d’actuar”. Efectivament, mentre que «actuar» significa mostrar-te com ets i evidenciar la teva individualitat, «comportar-se» significa mostrar-se tal com la societat espera de l’individu, i com dictaminen les seves regles i els seu codis.

En conclusió, és evident que els éssers humans, vulguem o no, som uns éssers condicionats per la societat. Segons Arendt i Beauvoir, no vivim sols i consideren que tot el que fa l’ésser humà està supeditat al lloc i la societat en què es viu. Beauvoir constata que les relacions amb la societat configuren la vida dels individus i totes les accions que realitzen depenen de la situació social on les desenvolupen. Igualment, Arendt sosté que “els homes independentment del que facin són sempre éssers condicionats”.