dimecres, 29 d’abril de 2020

Ruptura irreversible


Manuel Castells és ara ministre d’Universitats del govern Sánchez. És un reconegut i prestigiós professor universitari amb una amplia bibliografia. Aquest llibre és de finals del 2017. Quan el vaig llegir encara no era ministre. Serà interessant repassar que deia.

El títol del llibre fa referencia a la ruptura que existeix des de ja fa un temps entre els governants i els governats. Ho explicita de diferents maneres:

  • La desconfianza en las instituciones, en casi todo el mundo, deslegitima la representación política y, por tanto, nos deja huérfanas de un cobijo que nos proteja en nombre del interés común
  • En la raíz de este nuevo panorama político europeo y mundial está la distancia creciente entre la clase política y la ciudadanía
  • Si se rompe el vínculo subjetivo entre lo que los ciudadanos piensan y quieren y las acciones de aquellos a quienes elegimos y pagamos, se produce lo que llamamos crisis de legitimidad política, a saber, el sentimiento mayoritario de que los actores del sistema político no nos representan
  • Los políticos se convierten en un grupo social que defiende sus intereses comunes por encima de los intereses de quienes dicen representar
Aquesta desconfiança va augmentar al llarg de la darrera crisi quan el Estado protector priorizó la protección de los especuladores y defraudadores sobre las necesidades de los ciudadanos golpeados por la crisis y el paro

Després de llegir aquestes afirmacions és difícil entendre que fa en un Consell de Ministres.

També opinar sobre la corrupció que segons ell té molt a veure ambla ideología del consumo como valor y del dinero como medida de éxito que acompaña al modelo neoliberal triunfante, centrado en el individuo y su satisfacción inmediata monetizada”. Però tampoc fa cap proposta per canviar-ho.

També reflexiona sobre l’ascens de l’extrema dreta i les seves idees en molts dels països del món occidental.

El temor a la globalización incita a buscar refugio en la Nación. El miedo al terrorismo predispone a invocar la protección del Estado. La multiculturalidad i la inmigración inducen el llamamiento a la comunidad identitaria. En ese contexto, la desconfianza en los partidos y en las instituciones, construidos en torno a los valores e intereses de otra época, deriva en una búsqueda de nuevos políticos en quienes poder creer. Son, en todas las sociedades, los sectores sociales más vulnerables quienes reaccionan, movidos por el miedo, la más potente de las emociones, y se movilizan en torno a quienes dicen lo que el discurso de las élites no les permite decir. A quienes, sin ambages, articulan un discurso xenófobo y racista. A quienes apelan a la fuerza del Estado como forma de resolver las amenazas. A quienes simplifican los problemas mediante la oposición entre el arriba y el abajo. Y a quienes denuncian la corrupción imperante por doquier, aunque en muchos casos ellos y ellas formen parte de esa misma corrupción.

Es así como la crisis de legitimidad democrática ha ido generando un discurso del miedo y una práctica política que plantea volver a empezar. Volver al Estado como centro de la decisión, por encima de las oligarquías económicas y de las redes globales. Volver a la Nación como comunidad cultural de la que se excluye a quienes no comparten valores definidos como originarios. Volver a la raza, como frontera aparente del derecho ancestral de la etnia mayoritaria. Volver, también, a la familia patriarcal, como institución primera de protección cotidiana frente a un mundo en caos. Volver a Dios como fundamento. Y en ese proceso reconstruir las instituciones de coexistencia en torno a estos pilares heredados de la historia y ahora amenazados por la transformación multidimensional de una economía global, una sociedad de redes, una cultura de mestizaje y una política de burocracias partidarias. La reconstrucción parte de una afirmación encarnada en un líder o una causa que surge en contradicción con las instituciones deslegitimadas. La nueva legitimidad funciona por oposición. Y se construye en torno a un discurso que proyecta un rechazo general al estado de orden enquistado en las instituciones y con esa cultura de las élites cosmopolitas, sospechosas de desmantelar las últimas defensar de la tribu frente a la invasión de lo desconocido.

Esa es la raíz común a las diversas manifestaciones que, en distinto países, están transformando el orden político establecido

No cal ser massa llest per veure que això és el que està passant, però la dificultat està en com reaccionar per tal de revertir aquest camí que cada vegada dona la impressió que és més irreversible. M. Castells no dona cap pista del que es pot fer.

Lo que se teme no es el desafío directo a la democracia por parte de ideologías neofascistas deslegitimadas por la historia (al menos en la Europa actual), sino la deserción de amplios sectores de la sociedad de una democracia que no los representa, suscitando la posibilidad de una búsqueda incierta de nuevas formas de representación”. Si no hi ha una manera diferent de fer política que no es veu per enlloc és molt difícil que canvií res.

També reflexiona sobre els problemes de la construcció europea que penso que es segueixen agreujant, ja que dona resposta als problemes dels ciutadans. ¿Si hi ha ruptura entre ciutadans i els seus governs, com no n’hi ha d’haver amb una Europa cada vegada més allunyada i burocratitzada?

Tres son las fallas principales de la construcción europea… La primera, la falta de una identidad común europea, es decir, de un fuerte sentimiento compartido de pertenencia a una comunidad cultural e institucional… Sin esa identidad común todo va bien cuando ser europeo tiene ventajas y ningún inconveniente… Pero cuando se trata de rascarse el bolsillo para remediar los problemas sociales o las dificultades económicas de “los otros” ahí empiezan los problemas. Y ¿de dónde podría provenir esa identidad común europea? … De la voluntad de compartir un proyecto común, querer ser europeos, por encima de las identidades nacionales… Esto buscaron los visionarios europeos, pero para conseguirla aceleraron el proceso de integración sin anclarlo previamente en las mentes de los ciudadanos, dejándose detrás en el camino a la mayoría de la población, en particular los sectores de menor educación y los grupos de más edad… De esta forma, la base cultural de la construcción europea fue y es muy frágil… Fue un proyecto elitista y tecnocrático que se impuso a los ciudadanos sin debate y con escasa consulta… La supeditación de la soberanía nacional a la legislación y a las decisiones de la Comisión Europea nunca se sometió a debate y mucho menos a votación… Fue un sistema construido de arriba abajo, no mediante una delegación de poder bajo control democrático, lo que deslegitimó la acción de las instituciones europeas. Tal es la raíz del llamado déficit democrático que ha corroído la construcción europea.”

Cuando la reproducción automática del sistema se ve amenazada por crisis, el reflejo de la gente es recurrir a las instituciones pagadas y elegidas por los ciudadanos para que la defiendan. Y cuando dichas instituciones no responden a su compromiso de protección de la vida, se pone en cuestión su representatividad y se denuncia su funcionamiento al servició de intereses y valores de grupos con acceso exclusivo al poder, incluyendo la propia clase política como actor colectivo de lo que se percibe como un gigantesco engaño” Això està passant en gran manera amb la crisi actual de la COVID-19. Segons sigui el desenllaç de la mateixa els ciutadans encara s’allunyaran més dels polítics.

Fa un repàs ràpid del procés català en el que no estic gens d’acord. Comet errors i li falten matisos, però si estaria d’acord amb la seva conclusió final: El actual Estado español, entronizado en una monarquía de dudosa legitimidad en su origen, incapaz de expresar una realidad plurinacional y desvirtuado por la corrupción de una derecha que aún controla los poderes fácticos, vive al borde de una crisis constitucional que podría poner en peligro la convivencia ciudadanaHan passat poc més de dos anys i la crisi de l’Estat espanyol es segueix aguditzant.

Explica la seva influència personal sobre Pedro Sánchez quan aquest havia estat “expulsat” de la direcció del partit i com va ser decisiu per tal que intentés recuperar el lideratge. Aquesta podria ser una de les raons per les que està en l’actual Consell de Ministres.

Peca d’optimisme  quan afirma que la experiència espanyola podría ser prototipo vivo de que otra política, y otra democracia son posibles en el siglo XXI”. No se on veu aquesta altra política que esmenta.

I acaba amb “¿Cuál es ese nuevo orden que necesariamente debe existir y reemplazar lo que se muere?... ¿Cuál es la alternativa? ¿Dónde están esas nuevas instituciones dignas de la confianza de nuestra representación? … No detecto señales de nueva vida democrática… Hay proyectos embrionarios por los que tengo respeto y simpatía … “

“… Lo que es utópico es pensar que el poder destructivo de las actuales instituciones puede dejar de reproducirse en nuevas instituciones creadas a partir de la misma matriz. Y como la destrucción de un Estado para crear otro lleva necesariamente al Terror, como ya aprendimos en el siglo XX, podríamos experimentar y tener la paciencia histórica de ver cómo los embriones de libertad plantados en nuestras mentes por nuestra práctica van creciendo y transformándose. No necesariamente para constituir un orden nuevo. Sino, tal vez, para configurar un caos creativo en el que aprendamos a fluir con la vida en lugar de apresarla en burocracias y programarla en algoritmos. Dada nuestra experiencia histórica, tal vez aprender a vivir en el caos no sea tan nocivo como conformarse a la disciplina de un orden.” Vista la experiència el que haurem d’aprendre és a viure al marge dels polítics que ens governen. Malauradament soc molt pessimista.

dimarts, 28 d’abril de 2020

Mr Vertigo


Tenia onze anys la primera vegada que vaig caminar per damunt de l’aigua. L’home vestit de negre me’n va ensenyar, i no vull fer creure a ningú que vaig aprendre una martingala com aquesta de la nit al dia. El mestre Yehudi em va trobar quan tenia nou anys, un orfe que pidolava centaus als carrers de Saint Louis, i va treballar tres anys amb mi, sense parar, abans no em va deixar mostrar en públic el que sabia fer. Això va ser el 1927

Vaig fer el que cap nord-americà havia fet abans que jo, i el que cap no ha fet després de mi

El mestre Yehudi s’emporta al protagonista a una granja solitària al vell mig de la plana de Kansas. El tracte rebut del mestre, un jueu, la Mare Sue, una índia, i Èsop, un negre, en aquella mena de granja, lluny de tot i de tothom el podem qualificar d’allò més correcte pels temps que corrien però “em sentia com si hagués caigut per una escletxa del temps i hagués aterrat a l’edat de pedra, en un lloc on els dinosaures encara trepitjaven la Terra

Deixa molt clar que no s’hi trobava gens de gust: “m’havien segrestat i se m’havien endut a una terra de malsons, i com més lluitava jo per despertar-me, més por em feia aquell malson

Després de diferents intents de fugida acaba claudicant. “Ara sabia que fugir era inútil, i si m’havia de quedar allà per força, m’agradés o no, vaig decidir agafar-m’ho de la millor manera possible

És un llibre molt diferent a la resta de llibres que he llegit de Paul Auster. Sense ser res de l’altre món és entretingut, una mena de llibre d’aventures en el que Walt, el Nen Meravella o Mr. Vertigo com ja se l’anomena en el mateix títol ens explica la seva vida, una vida amb girs inesperats. Ho explica ell mateix seixanta-vuit anys després d’aquella nit.

No sé ben bé com va passar. Em va venir al cap un matí quan m’aixecava del llit, i encara no havia passat una hora que ja estava assegut en un escriptori del saló del pis de dalt amb una ploma a la mà, escrivint la primera frase. No tenia cap dubte que feia un cosa que s’havia de fer, i la convicció que sentia era tan forta que ara m’adono que la idea del llibre em devia venir en somnis, un d’aquells somnis que no pots recordar, que s’esvaeixen de seguida que et despertes i obres els ulls per veure el món

Totes les paraules escrites en aquestes tretze llibretes són veritat, però em jugo els dos colzes que hi ha ben poca gent que s’ho pugui empassar

Quan es publiqui, “jo ja no hi seré per veure com els pallussos i els pastanagues em volen linxar. Ja seré mort, i podeu comptar que m’estaré partint el cul de riure a la seva salut... des de dalt o des de baix, això ja es veurà.” Si voleu saber tot el que li passa al llarg de la seva vida, ja sabeu el que heu de fer. De ben segur que passareu una bona estona.

dijous, 23 d’abril de 2020

El gran roure del parc



Llançava les branques al cel com un entramat eixut fet de restes esgotades de les dendrites d’un teixit neuronal que busca, a la darrera hora, l’enllaç entre la terra sagnada i la cendrosa boira que amenaça d’engolir-ho tot i deixar-nos un paisatge gris i per sempre impenetrable

Serem Atlàntida
Joan Benesiu

dimecres, 22 d’abril de 2020

Som illes solitàries


Temps enrere, no hi havia
fites, partions ni tanques:
Joan Alcover

Gegants de Gel, la seva primera novel·la es situa a Ushuaia on la Terra s’acaba, un dels llocs considerat com la fi del món. I en aquesta segona novel·la l’Atlàntida, el mític continent de l’antiguitat forma part del títol. Son narracions (no sé si es poden considerar novel·les) en les que els espais geogràfics, els llocs tenen gairebé més importància que els personatges.

L’aeroport és un lloc asèptic, difícil de distingir, lluny de qualsevol concepte de pàtria, una zona zero de la identitat”. Dos homes, el narrador i Mirko Bevilacqua es coneixen casualment en un aeroport i han de compartir vol i viatge a París. Al llarg de les pàgines del llibre acompanyarem l’especial relació que s’estableix entre ells. Els seus encontres ens conduiran a diferents espais i a conèixer alguna de les seves intimitats.

És una narració farcida de referents culturals, en alguns moments més semblants a fitxes que l’autor vol col·locar entremig de la narració que realment necessàries pel desenvolupament del possible relat. És el que en l’argot dels escriptors s’anomena mostrar les costures. Malgrat tot, algunes són interessants com aquesta que fa referència a Walter Benjamin: “L’escriptor alemany reflexionava sobre la mort dels éssers molt propers i explicava que, en els mesos posteriors a la pèrdua, un continua fent observacions sobre el món que voldria compartir amb aquella persona que falta, però justament és perquè aquesta persona no està que han pogut desplegar-se tot aquell seguit de coses observades... Allò ... que volem explicar a aquell que ha salpat ja i està disposat a creuar les aigües de la llacuna Estígia només ha pogut ser viscut en virtut de la seu absència, és a dir, ens hem hagut de construir sobre un esvoranc de mort i misteri

Entremig de la relació entre el narrador i Mirko Bevilacqua emergeix una desfilada de personatges secundaris. Em recorda Sebald, influència reconeguda pel propi autor ja que el protagonista visita la exposició que va fer el CCCB el 2015. Vaig llegir Sebald fa temps ja que erareferent de molts escriptors però a mi no em va agradar gens. Benesiu segueix l’exemple del mestre i insereix digressions pretesament erudites que no sé si són realitat o ficció però a les que moltes vegades costa de trobar sentit dins de la narració.

Trieste i els seus voltants, una terra de frontera que ha canviat de mans sovint, es converteix en un personatge més. Els tres protagonistes, el narrador, Mirko i Clara hi tenen històries pendents del seu passat en aquella regió. “Trieste se’ns apareixia com una vertadera cruïlla entre fronteres, on entraven en contacte el límit oriental dels pobles llatins, el límit occidental dels pobles eslaus i el límit meridional dels pobles germànics”

Mirko i el narrador estableixen una relació a base de trobades casuals en la que prescindeixen de la utilització del mòbil en una època en aquest estri s’ha convertit en un aparell cabdal: “Ja saps, res de telèfons, vivim a la mateixa ciutat, ens trobarem n’estic segur”. “Establir amb ell una relació absolutament aliena a l’època d’hipervincles en que vivíem donava un encant especial a una trobada fortuïta com aquella”. Aquesta relació situada fora de l’òrbita de la tecnologia que ens rodeja, converteix a l’atzar en determinant en les seves vides. “Les nostre trobades son la resistència i tenen el valor de les peces estranyes que es conserven a l’interior d’un museu

El protagonista desitja trobar-se de nou amb Mirko, però passa el temps i aquesta trobada no es produeix. “No hi havia cap pista, com si mai no haguera existit”. Finalment es troben. “Mirko va somriure i em va convidar a seure de nou com si ahir mateix haguérem convingut aquesta cita...  Reprenguérem la conversa abandonada tal com havia estat habitual entre nosaltres en els encontres anteriors

Mirko manté també una estranya relació amb Clara. Aquesta li proposa un viatge sense desvetllar-li el destí i Mirko accepta. “Hi havia algun element fora de control en aquell abandonament a la voluntat de Clara”. Visiten  Txernòbil. Un lloc on el món s’acaba, un lloc al límit de la nostra existència com éssers humans. “Representa un viatge al futur que ens espera tard o d’hora a totes les nostres ciutats

Allà es troben a Turista que dedica la vida a visitar les zones dels desastres de la humanitat, un turisme de tafaneria i de cerca de sensacions i d’imatges insòlites. Aquest és el món en el que estem vivim, aquest és el món al que ens porten els mitjans de comunicació amb el seu model de notícies com espectacle, un més dels molts espectacles als que podem assistir asseguts al saló o al menjador de les nostres cases mentre fem la nostra vida diària.

Fan un viatge a llocs de la seva infantesa. “La sensació que trobem davant els llocs de la infantesa és estremidora perquè fa palès que dins de nosaltres ha esdevingut un canvi substancial... Com és possible que el jardí, que era un món, s’haja convertit en un pati...? Quina mena de parany ens ha ordit el temps? ... Adornar-nos de la seua petitesa no fa més que evidenciar la festa de la nostra insignificança...  Tots tenim els nostres particulars jardins, algú els ha tret l’aire sobrant i els ha comprimit, els ha constret per fer-los més visitables i permetre’ls testimoniar que el temps ha passat, que nosaltres ens hem fet grans i que ells han empal·lidit i estan en retirada

També visiten llocs abandonats. Les cases i llocs abandonats ens provoquen a molts una certa fascinació. “Les cases han de sentir pena quan han estat abandonades i, com si entraren en depressió, comencen lentament a sucumbir... Si només és una casa que resta buida i sense amo, aleshores les cases que l’envolten la sostenen per les aixelles com se sosté el cadàver d’un amic caigut en el front, amb perseverança i tossuderia, com  si no volguérem creure que el pla executor i universal de la derrota s’ha fet ja realitat en aquell cos, en aquells maons als quals hem girat l’esquena i hem deixat a soles, com la carn sense l’esquelet. Quan és tot el carrer qui se’n va, aleshores cau la nit i l’endemà ja ha deixat una teula el seu lloc a la gebrada que prepara el solc perquè entre millor l’aigua de la pluja a la casa... I així, s’enfondra el carrer sencer, així dobleguen els genolls els edificis que abans eren jardins d’infància i ara són panteons buits, cenotafis sense més despulles que els objectes polsosos disseminats ací i allà per una mà invisible que els ha remenat no se sap quan

Els espais de la memòria en el nostre país també són presents en aquest periple geogràfic. “Al nostre país resultava molt difícil mantenir la topografia emocional intacte... Els espais de la memòria han saltat ací ràpidament pels aires i això ens ha deixat, si és possible, encara més orfes”. “Les arrels són les arrels i trobar-les en aquest estat de putrefacció no deu resultar gens fàcil” Gratar en el passat dels nostres avantpassats pot portar a trobar resultats que no sigui del nostre grat.
Després dels viatges retorna. “Tornarem així al que reste de casa nostra. Creurem que duem Europa a la butxaca. Però no.” En el món actual viatgem molt i pensem que així coneixem nous llocs, però segur que no és pas així.

Vivim al segle XXI, un temps que “no ofereix refugi, per ser tot ell un immens temps d’hostilitat, una ampliació brutal de tots els camps de batalla

De nou aquest llibre de J. Benesiu em resulta estrany, amb alguns moments atractius i reflexions interessants, però en altres moments em costa seguir el seu fil narratiu i entendre que pretén explicar-me.

Segurament els seus llibres i tots els llibres, com també les persones, no som res més que illes al mig de l’oceà a la recerca d’una explicació comprensible de la nostra vida. “Teníem la sensació de viure com illes emergides en la immensitat incomprensible de l’oceà... La nostra història és la història d’un esdevenir illes, un camí cap a l’individu. I que aquest individu que emergeix solitari en l’oceà, tan lluny de qualsevol costa, mostra que sota tot mar hi ha una vegada i una altra sempre la terra, sempre els altres

diumenge, 19 d’abril de 2020

És diumenge!, i què?


Avui és diumenge i res canvia en el dia a dia. Ja són incomptables els dies que portem de confinament. Els dies passen i tot segueix igual. És igual el dia de la setmana que sigui. Bé, de fet, hi ha molts moments en que no sé massa en quin dia visc. Ja no faig cap tipus de previsió, ni de plans, simplement visc el dia a dia. Ja faré plans quan aquests siguin possible. Com a molt al matí quan em llevo després d’esmorzar em planifico la jornada i poc més. Tampoc em preocupa massa no poder complir el que pugui planificar, ja que el que no faci avui, ja ho faré demà o demà passat.

El temps passa d’una manera ben diferent. Conservo els meus horaris de menjar i algunes de les meves costums i poca cosa més, la resta d’hores passen podria dir que amb lentitud, però tampoc ho sé. Simplement passen d’una manera diferent. El que si que aconseguiran aquests dies és que acabi amb el pis més endreçat i més net de la meva vida.

És diumenge i tocaria sortir a entrenar al matí, fer el vermut i passejar una mica, o llevar-se ben d’hora i anar a algun lloc de Catalunya i participar en una cursa d’orientació o altre tipus de cursa, però res de tot això és possible. El moment més especial de la jornada, serà quan baixi a llençar la brossa, una bossa plena d’envasos i plàstics. La resta del dia estaré a casa com diu la consellera “com no pot ser d’altra manera”: esmorzar, tafanejar per la xarxa, escriure una estona, donar voltes pel pis com un hàmster, escoltar música i la ràdio, una mica d’exercici, no massa que no m’agrada (el que realment m’agrada és sortir a córrer), endreçar un parell de calaixos amb andròmines (algunes de les quals aniran al Punt Blau algun dia), dutxa (que avui és diumenge i toca), vermut a casa, dinar, migdiada, una bona estona de lectura i tornar a tafanejar per les xarxes, videotrucada, sopar, una mica de tele, si pot ser una pel·lícula i a dormir, i demà serà dilluns i començarem una nova setmana, igual que les cinc anteriors.

Tampoc em puc queixar massa. Al final, tal com havien dit, plou i amb aquests temps ja ve més de gust estar-se a casa sense sortir.

dimecres, 15 d’abril de 2020

La mort pot arribar quan menys s’espera


Aquest lent recordar, com de meandre
d’ample riu peresós; aquest reviure
sota el cel conegut el pas dels núvols
d’un cel que em fou més car...
... El camí de la mort, és que seria
aquest lent recordar com de meandre
d’ample riu peresós?”

Rosa Leveroni

Estàvem vius.
Els atemptats, els accidents, les guerres i les epidèmies no ens concernien. Podíem veure pel·lícules que frivolitzaven l’acte de morir, d’altres que el convertien en un acte d’amor, però nosaltres érem fora de la zona que contenia el significat propi de perdre la vida

Vaig endarrerit en penjar comentaris de les meves lectures al blog. Aquest llibre de la Marta Orriols és una lectura de finals de l’any passat. Rellegir ara les notes que vaig prendre en el seu moment no tenen el mateix sentit a hores d’ara.

Sovint penso i parlo fent servir els adverbis abans i després. Hi ha una barrera física”. Som molts els que en la nostra vida tenim un abans o un després. Un fet com pot ser una mort, una separació, un canvi de feina marca aquest abans i després. Això era el que havia escrit en el seu moment. A hores d’ara el que segur que marcarà un abans i un després serà aquest llarg confinament. Ja hi ha qui, fins i tot, parla d’aC (abans del confinament) o dC (després del confinament)

Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat. Morir no és místic. Morir és físic, és lògic, és real” Aquests dies la mort ens envolta i la notem voltar a prop nostre encara que no ens hagi tocat directament. Som conscients que en qualsevol moment ens pot tocar la seva macabre companyia.

A la protagonista se li mor el seu company en un moment decisiu de la seva vida: poques hores després d’haver decidit que es separaven. Excepte ells ningú sap res d’aquesta decisió. Ens relata els seus sentiments i com s’ho fa per entomar la vida de nou. “He llegit que la memòria a llarg termini guarda records a partir d’una certa reconstrucció i abstracció i que és per això que pot arribar fins a l’extrem de produir-ne de falsos. Em pregunto com puc guardar el teu record intacte i d’una manera justa. Em seria molt més fàcil si els pogués percebre en ordre cronològic, però no és així. Apareixen aleatòriament, venen i van a grapats dispersos que no ajuden a donar forma al conjunt de clarobscurs que va ser la teva vida, o la teva vida amb mi”. La memòria sempre juga amb nosaltres.

Al cap d’un mes, encara quedaven aquelles dues caixes al rebedor. M’irritaven. N’hi havia prou amb el simple contacte visual. L’odi i l’amor a vegades s’apleguen en una sola boal, com gotes de mercuri, i de l’amalgama en surt un sentiment pesant i tòxic i estranyament enyorat. Això és el que irrita. L’enyorança a pesar de tot. Les dues caixes eren l’últim ancoratge, un petit record fet de flora i literatura”. Són les caixes amb el que el seu company es volia emportar de la casa on vivien en comú.

Tot és feixuc, “els dies passen iguals, incolors, inquisidors, d’aquesta nova etapa que pesa d’una manera indefinida”. En aquests moments que vivim els nostres dies també son igual i incolors.

L’oblit hauria de ser un procés natural. S’hauria de poder oblidar en el mateix moment que un pren la decisió d’oblidar. Oblidar hauria de ser immediat”. Però en molts moments no és així, i una idea o una persona retorna a nosaltres i no ho podem evitar.

Algunes frases lapidàries d’aquelles per recordar, aturar-se un moment i pensar-hi:
  • Seré la que jo voldré i no la que els altres decideixin
  • Som lliures o potser som presoners de la nostra llibertat
  • La mort és una gran dissenyadora de moments farcits de converses a destemps
Passa el temps, però encara tot és molt difícil “D’aquí a una setmana llarga farà un any de l’accident i el temps passat s’ha alterat d’una manera irreconeixible. He deixat de comptar amb un sistema temporal dividit en mesos, setmanes i dies, i ara ho faig a partir d’una simple dualitat, abans i després, i m’escudo en la meva barrera de corall. Tot el que va passar abans sembla tan remot com si li hagués ocorregut a algú altre. El temps s’ha desdibuixat com una taca d’aigua sobre una aquarel·la

“... hi ha alguna cosa trista i vagament menyspreable quan l’amor s’apaga però res de semblant a la derrota aniquilant de la mort. Creiem que la tenim domesticada amb rituals, dols, símbols, colors, però ella és salvatge i lliure, És ella la que sempre mana. La mort mana a la vida i mai a l’inrevés

No crec que aprengueu a parlar amb les plantes tal com diu el títol del llibre, però és una lectura del tot recomanable.

diumenge, 12 d’abril de 2020

Van passant els dies


Passen els dies i d’alguna manera ens anem acostumant a aquest confinament que tots tenim clar que es seguirà allargant. Qui més qui menys ha agafat unes rutines diàries que ajuden a passar les hores tancats dins de les quatre parets de casa.

Inevitablement el nostre cap s’omple de preguntes, però gairebé es poden resumir en una única qüestió, quan i com acabarà tot això?

Ens queixem molt de la situació en la que estem però l’acceptem, i acceptem viure tancats i confinats tal com ens diuen/manen els polítics i no sortim, no ens rebel·lem. Tenim por o simplement ens aferrem a la vida. No volem emmalaltir i en el pitjor dels casos morir. Preferim viure en aquests condicions que són un no viure a posar en risc la nostra vida i la nostra confortabilitat aconseguida a base d’anys de renúncies. Tenim l’esperança que tot d’una aquest mal son que estem vivint s’acabi de sobte i puguem recuperar el tipus de vida que portàvem abans. Però al mateix temps tenim la intuïció que l’abans no tornarà.

Els humans ens acostumem a tot i gairebé ja ens sembla normal veure els carrers pràcticament buits i gent fent cua a fora dels comerços esperant el seu torn per entrar. I la gent anar pel carrer amb mascareta. No fa tant que consideràvem això de les mascaretes una excentricitat dels orientals i ben aviat ens acostumem nosaltres a portar-la i veure algunes males mirades a la gent que no en porta.

Enlloc de convertir tot el que ens està passant en un final, potser caldria pensar en convertir-ho en una oportunitat, en un inici de canvi. És possible que algun dels canvis que ens ha obligat a prendre aquesta situació tinguin continuïtat en un futur immediat: el teletreball del que tant es parlava i no s‘acabava de concretar en res efectiu, l’educació a distància, les reunions de treball on-line, fins i tot, la utilització de més robots en moltes feines, ja que aquests no s’infecten.

El futur a hores d’ara és molt incert i està molt lluny, el millor es pensar dia a dia i deixar el futur per quan aquest arribi.

dimecres, 8 d’abril de 2020

Els ignots camins de la creació


Des de l’impacte que em va causar la lectura de “L’home manuscrit”, Manuel Baixauli s’ha convertit en un referent, pel que explica en les seves obres i pel com ho explica. Des que vaig saber per una piulada de @homemanuscrit que aviat hi hauria obra nova a les llibreries esperava el moment per llegir-la. I d’entrada haig de dir que no m’ha decebut gens. He gaudit de nou del món particular de Baixauli. Sens dubte em segueix agradant.

Mateu tenia quaranta anys, no havia aconseguit fer-se un nom, no havia aconseguit res.” Entra en una cafeteria i veu assegut al Mestre. Dubta, però el Mestre el crida, Pintor! I el convidà a seure.

Al revés del que pot semblar, el talent ho té més difícil que mai per a fer-se visible, per la saturació infinita d’ofertes, per la rapidesa i la superficialitat amb què ho mirem tot. El talent vol ulls lents, nets de prejudicis, per a ser reconegut. Vol digestió lenta”. Com explica el mateix Baixauli en aquesta entrevista a LaVanguardia estem davant d’una novel·la sobre el talent en totes les seves formes. El talent no és fàcil de ser descobert i en el món en que ens ha tocat viure hi ha molts falsos talents que ens enlluernen en un món en que moltes vegades preval la banalitat.

IGNOT és un títol suggeridor com acostumen a ser-ho tots els títols de M. Baixauli. A la nostra vida les regions ignotes són molt més grans que les conegudes.  El que fa Baixauli en la seva obra literària ésexplorar aquestes regions que desconeixem, però que moltes vegades tenim més a prop del que ens pot semblar. “Escrivia només, de la vida en minúscules, de petits detalls quotidians, d’aparents insignificances que, tal com les plasmava, feien llum sobre racons poc explorats de l’existència

Tots ens hauríem d’actualitzar el nom, pensava Crisòstom, a mesura que avança la vida i evolucionem. Si no som iguals, no ens hauríem de dir igual”. Una proposta força interessant, si anem canviat al llarg dels anys de la nostra vida, potser té raó i ens hauríem d’anar canviant el nom, però aleshores fàcilment arribaríem a no saber qui som. Bé, la veritat és que no sempre estic massa convençut de que sapiguem qui som en cada moment.

La narració està farcida de reflexions sobre el del fet d’escriure: “Li provava escriure, li resultava una gimnàstica saludable. Era com fer neteja al magatzem de la ment, traure’n la pols, ordenar andròmines. Li calia posar-se ordre” Escric, gairebé des de sempre, i és evident que moltes vegades ho he utilitzat per ordenar el meu pensament.

El foc és un impuls per a escriure, a un li cal desfogar-se com siga, i escrivint evita de cremar algú. Cada paraula escrita és un esguit d’aigua contra el foc. L’ànima està plena de focs dispersos, alguns esmorteïts, d’altres de viva flama, d’altres ja cendra. Qui escriu recorre, inspeccionant-los, aquests focs, i és ací que alimenta la seua obra. Una ànima sense focs -apagats o incandescents- no pot escriure, està literàriament morta.”

A part del talent i del fet d’escriure també reflexiona sobre l’èxit: “si n’eixia amb èxit, era l’entrada al paradís; si fracassava era l’abisme

L’èxit, segons per a qui, és una trampa, una garantia de fracàs; pot fer que un autor de talent deixe d’escriure, o, si més no, deixe d’escriure papers intensos”. Èxit no sempre és sinònim de bon escriptor. És més, moltes vegades no ho és.

Baixauli ens torna a endinsar en el seu món, indrets com un casalot abandonat on en Mateu vol pintar una paret, fer el que ell diu “una intervenció artística” si Edmund Bosch, el propietari del lloc, l’autoritza. Ambdós mantenen aquesta conversa sobre l’èxit i el talent.
“- Per continuar sent geni, ha de continuar sent desconegut. L’èxit distorsiona, corromp, devasta el talent natural, que necessita solitud i un entorn eixorc, de menyspreu, per a créixer. És el seu medi natural. Si el trasplantes, mor.
-             - La frustració, la misèria, també poden enfonsar un talent.
-          - És un risc que cal assumir. Sense riscos, no hi ha excel·lència. El nombre de talents malaguanyats per l’èxit és molt superior, però, que el dels que naufraguen per manca de reconeixement. El geni és un individu obsessiu, amb somnis de pedra picada, difícils de dissoldre

De què depèn, l’èxit? Com i per què es produeix? Hi ha el talent, és clar; hi ha la sort; hi ha el moment, el lloc, les circumstàncies, favorables o no. Tanmateix, l’èxit no és fàcil de preveure. Esquiva sovint qui el busca.”

La importància dels llocs, dels “nostres llocs”: “No enyorem els llocs, sinó els moments. Però els llocs ens acosten als moments” “... potser el lloc no era igual cada vegada, o no era igual ell, o no és igual res cada volta que un ho mira

Els records de la gent “Ja ho tenen això les fotos, ens recorden, de les persones que no veiem, només uns aspectes que potser no són els més importants, eternitzen només una de les múltiples cares que fa una persona al llarg de la vida i aombren les altres, que foren tan reals o més que no aquella

L’enigma i el misteri de la creació artística, literària o pictòrica. Com sorgeix el moment creatiu? Viure sol i allunyat sembla una necessitat dels creadors: “Com havia fet sempre, en totes les coses de la vida i arreu, buscava estar sol. Fugia dels altres. No els suportava, els altres, no en volia saber res.

Per crear proposa una formula: “No hem de considerar que els murs intimiden”...  Cal anar més enllà i més enllà, sempre més enllà... La prosa de Crisòstom forada murs, ultrapassa límits, penetra el desconegut. Camins a camp obert, camins a dins de casa, al soterrani, al cos, a la ment. El cap ple de camins per transitar. Finestra sempre”. La cerca dels ignots camins de la creació. Cal anar més enllà. “Només en l’art hi ha miracles. En la vida, no. La vida no perdona, no dona segones oportunitats”.

Inventory era una novel·la sovint caòtica, amb incomptables digressions, amb històries dins les històries, testimoni d’algú que observa el que passa al seu voltant amb ull perplex, al·lucinat”. Inventory fa tota la pinta de ser la mateixa Ignot, tot un joc de nines russes.

Un lloc on s’emmagatzema de manera una mica caòtica tot el que ha estat escrit: “Ací arriba tot, res no desapareix” dit dels papers escrits mai publicats que hi ha al subsol de l’illa. És ben cert, res del que passa a la nostra vida desapareix. Tot resta allà, encara que vulguem i ho re-aprofitem i ho modifiquem, però allà roman.Aquella era una illa abocador, un País dels Objectes Abandonats

I la nostàlgia arriba fins i tot pel que s’escriurà en un futur: “C penà en els llibres que s’havien d’escriure, obres mestres incloses, i que ell no podria llegir; imaginà immenses biblioteques de llibres escrits després de la seua mort, imaginà el món després de la seua mort

I una “autodescripció” del propi Baixauli “Un home que camina... per sendes de terra lluny de tot, qui sap si també lluny de si mateix, un home que camina a ritme constant, no ràpid, no lent, sense treva, un home que va més enllà i més enllà i sempre més enllà”. De nou a la cerca de camins ignots.

Mesos més tard, una matinada, abans de prendre alguna cosa calenta i d’eixir a fer el primer passeig, quan a penes apuntava el sol a l’horitzó, Crisòstom, el desconegut, l’ignot Crisòstom, exhaust, va escriure la seua última pàgina, el seu últim paràgraf, la seva última frase
La seva última paraula.
Aquesta

És un llibre que mereix ser llegit, però també rellegit, per pensar, i repensar. Perdeu-vos en el laberint de la seva lectura.

dissabte, 4 d’abril de 2020

La muntanya d'Irene Solà


Vaig llegir “Els Dics” i no em va agradar massa. Reincideixo amb la segona novel·la d’Irene Solà que ha estat tot un èxit de vendes.
D’entrada em sorprèn amb la descripció d’un paisatge i la narració d’uns fets des del punt de vista d’una tempesta.

Vam deixar de ploure. Sadolls. Espassats. I quan va ser segur que havíem parat del tot, els ocells van saltironejar fins al centre de les branques i van cantar la cançó dels supervivents, amb l’estómac petit ple de mosquits, estarrufats i plens de fúria en contra nostra. Poc tenien per queixar-se si no havíem pedregat, si havíem plogut el temps just de matar un home i un grapat de cargols. Si amb prou feines havíem fet caure cap niu i no havíem inundat cap camp.

Aleshores ens vam replegar. Extenuats. I ens vam mirar l’obra feta. Les fulles i les branques gotejaven, i nosaltres vam anar, vacus i laxos, cap a una altra banda

Aquest mort inicial per un llamp en mig de la tempesta no serà l’únic mort del llibre.

Va plorar una mica per l’home, perquè hi feia tan bonic a la clariana. Quina llàstima que es consumeixin ràpid, els homes, i que els altres homes s’aferrin als cossos buits i els amaguin i els enterrin per no veure el que els passarà a ells també. I va plorar quan el van venir a buscar i se’l van endur, i no va tornar mai a fer-nos companyia. Per comptes van posar una creu allà on el llamp va foradar l’home. Quina mania a embrutar les muntanyes de creus” La veritat és que vist des d’aquest punt de vista els humans tenim comportaments ben estranys.

Ens va descobrint els misteris i els secrets que acompanyen les muntanyes i els seus paisatges. Les bruixes hi són ben presents: “la veueta li diu coses de les muntanyes i de les pedres i dels tolls d’aigua, i els ocells li canten cançons i les gorges li expliquen faules ...”

Ja me n’adono, de les trampes que em fa la memòria. Dels paranys que em para el cap, que em pensa només les coses bones, que tria les pomes boniques de la safata, i llença, com peladures, com castanyes bordes, les coses dolentes, com si no haguessin sigut”. La memòria ens fa males passades a tots. Tan sols hi guardem el que hi queda més bonic. El que no ens fa quedar massa bé amb els altres i amb nosaltres mateixos o ho disfressem o simplement ho fem desaparèixer.

Diferents veus narratives es despleguen al llarg dels diferents capítols. Algunes són tot un encert: com les trompetes de la mort que ens narren com surten de sota terra, d’altres no acabo de veure que hi pinten dins de la globalitat de la narració i les trobo sobreres.

Malgrat tot trobo que hi ha moments i descripcions brillants a mig camí d’una obra narrativa i d’una obra poètica.

Sempre està quieta, parada, tranquil·la, com mig adormida i mig abandonada, aquesta caserna. Amb la bandera onejant, estranya, com si hagués estat cosida en una altra banda. Les parets tristes, llises, les tanques de ciment i filferro d’arç per mantenir totes les coses fora, les finestres petites, com uns ulls molt desgraciats

El capítol del petit cabirol l’he trobat deliciós. “S’hi estava molt calent, i molt fosc, i molt apinyada a dintre. El meu germà i les meves potes llargues, jo i les meves potes llargues, cargoladets com els cucs sota les pedres. I totes les coses que fan sorolls, i totes les coses que tenen olors i gustos, i totes les coses que no sabíem, i totes les coses que coneixíem i que no ens imaginàvem, trotaven i saltaven i es movien fora la panxa de la nostra mare” ... “El soroll. Bang. L’esclafit més terrible que he sentit mai, més eixordador, més esquinçador. Com si, després d’aquell espetec s’haguessin de morir totes les coses. Com si no hagués de créixer mai més cap brot, ni cantar cap ocell, ni mullar cap aigua, ni sortir cap sol. Un soroll com un mal. I vaig pensar que em moriria, d’aquell so...

Com gairebé totes les muntanyes i paisatges naturals que ens envolten “són sublims aquestes muntanyes. Primogènites. D’un altre món. Mitològiques

Ara bé, el món rural i, sobretot, el que és viu a les muntanyes i els seus pobles és ben diferent del que es viu a les zones més urbanes: “Les passions aquí dalt també són més crues. Més despullades. Més autèntiques. La vida i la mort, la vida i la mort i l’instint, i la violència, aquí dalt, hi són presents a cada passa. Ens n’hem d’oblidar, tots els altres, de la transcendència de la vida. Els de ciutat vivim tots aigualits.

Les narracions des del punt de vista de diferents animals (cabirols, gos, os, ...) em recorden per moments un relat ben diferent com és “Ànima”. M’ha agradat molt el capítol narrat pel gos de la casa.

Ens presenta tot un món, on les persones es troben, pensen, miren, observen, fan, expliquen un món farcit d’històries. Els mateixos llocs, les mateixes panoràmiques i els mateixos fets contemplats des de diferents punts de vista.

La portada del llibre no m’agrada gens. Em resulta desagradable. Tampoc m’agrada el títol.
L’os pensa que “un os ha de ser ferotge. Un os ha de ser temut i ha de fer la seva feina. Boig de tanta por i tanta ràbia i tanta soledat i tanta humanitat

La vida en un poble de muntanya no és tan idíl·lica com pensen els visitants esporàdics. “Aquest lloc pesa com una llosa,... Tot tan petit, tot tant igual. Jo només volia ser fora

I per acabar un consell per a tenir en compte o potser no: “un no ha d’obrir la porta dels records perquè no hi ha res de bo allà dintre