Què és real i què és irreal?

 “Tu em vas parlar d’aquella ciutat... Jo tenia disset anys i tu setze... Era com si milers de fils invisibles em lliguessin el cor ben fort al teu cos... La ciutat està envoltada d’una muralla molt alta... El meu jo real viu dins la ciutat envoltada d’aquesta muralla tan alta – vas dir.... Jo no desitjava res més que entrar a la ciutat. I trobar-hi el teu jo real...”

A l’estiu del 2014 deia prou a Murakami. Havia llegit força llibres d’ell i me n’havia cansat. En aquests anys n’he llegit uns quants més, però ara ja feia gairebé cinc anys de la lectura del meu darrer Murakami. Aquest nou llibre m’ha encantat. És Murakami en la seva més pura essència: un noi, una noia, dos mons, una cova,  dubtes sobre quin és el món real, girs sorprenents de guió... Tots els elements per no poder deixar la lectura i tenir ganes de continuar-la a la més mínima oportunitat per saber que passarà més endavant.

Un noi i una noia encara adolescents s’enamoren. “El sol fet d’estar junts ens satisfeia i no ens semblava que hi haguéssim d’afegir res més”... “Estava boig per tu i mentre estava despert eres l’únic tema en què pensava. També pensava en tu en somnis”

De sobte la noia desapareix. “Pel que semblava, havies desaparegut en secret del meu món. Sense deixar cap rastre ni donar cap explicació. No sabia si aquella desaparició havia estat intencionada o si era resultat d’alguna causa de força major... L’únic que m’havies deixat era un silenci pregon, uns records vius i una promesa incomplerta”

Al cap dels anys el noi troba la ciutat de les muralles i aconsegueix entrar. Sap que “qui travessa la porta i entra a la ciutat ja no pot tornar a sortir”, i tot i ser-ne conscient entra. Allà troba a la noia.

La ciutat “és un lloc molt diferent del món de fora” i viure allà és ben diferent. El temps tal com el coneixem desapareix. “El temps no significava res. El temps no estava aturat, però no tenia sentit... Al matí sortia el sol i al vespre es ponia. Qui necessitava compartimentar més el temps? Qui volia saber la diferència entre un dia i el següent -suposant que hi hagués cap diferència?”

A la ciutat “aquest jo d’aquí no és la meva essència, la meva essència és en un altre lloc. El jo d’aquí té la meva aparença, però en realitat no és més que una silueta projectada a terra o la paret... De vegades, em fa l’efecte que soc l’ombra d’una altra persona”. Ressonen referències al mite de la caverna de Plató. Fa entrar dubtes de quin és el món real, aquest en el que viu ara, o aquell en el que va viure abans. “No sabia fins a quin punt era realitat i fins a quin punt era ficció... A quin dels mons havia de pertànyer? M’era impossible decidir-ho”

“Anar fins allà és difícil, però tornar-ne és gairebé impossible. Normalment no ho aconsegueix ningú”... “Jo vaig decidir quedar-me al món d’allà per voluntat pròpia. Però contràriament al que volia, vaig tornar a aquest món” És inexplicable en la lògica de la ciutat de les muralles, però és així. El noi torna a estar aquí. Malgrat haver tornar a aquest món el protagonista està ple de dubtes.

“Quina part hi havia de realitat i quina de ficció en els meus records? Què havia passat de debò i que era inventat?”

“Voltava sense rumb pel laberint dels meus pensaments. Per què era aquí? Per què no era allà? ... ”

“Per més voltes que hi donés, les meves idees i els meus raonaments topaven sempre amb una paret gruixuda que no ens permetia avançar”

“De vegades tinc la sensació que només soc una ombra. I, quan em passa això, m’angoixo perquè em sembla que visc com si fos només una reproducció de la meva forma fingint que soc jo”

“Hi havia moltes preguntes i cap resposta segura. Tot allò era una acumulació de fets incomprensibles”

“Encara ara em costa saber si vaig prendre la decisió correcta. No sé si m’hauria hagut de quedar a la ciutat o si hauria hagut de tornar aquí. Al final, independentment de la decisió que vaig prendre, vaig tornar aquí com repel·lit...”

Un dels personatges llegeix “El amor en los tiempos de cólera” de Gabriel Garcia Márquez. Fa mols anys que em vaig entusiasmar per les novel·les de Garcia Márquez. El seu realisme màgic em tenia captivat. Fins que no l’he vist referenciat en aquest llibre de Murakami no he fet el paral·lelisme entre els dos. Les obres de Murakami també estan impregnades d’una mena de realisme màgic i segurament per això m’agrada tant.

“Què era real i què era irreal? En aquest món existien realment coses com les muralles que separessin la realitat de la irrealitat?

Creia que sí, que les muralles potser existien. No, sens dubte, existien.

Però eren unes muralles d’allò més incertes. Com un ésser viu”

Finalment sembla que arriba a una conclusió, “la realitat potser no era una de sola. La realitat era allò que un mateix havia d’escollir entre diverses opcions”

“Com més hi pensava, menys m’entenia a mi mateix”

“Es va fer la foscor. Una foscor d’allò més profunda i infinitament suau”

 

 

HARUKI MURAKAMI

La ciutat i les seves muralles incertes

Empúries; 2024; 572 pàgines

Traducció d’Albert Nolla

Una segona part per no resoldre els enigmes

La segona part de “La Mort del Comanador” continua la història del protagonista allà on la va deixar en elprimer llibre.

“El temps et dona coses i te’n pren. El més important és aconseguir que el temps et faci costat”

Aquest volum és molt més fantàstic que no pas el primer. Ja des de l’inici passen coses del tot inesperades. Em resulten interessants unes reflexions sobre l’acte de pensar i els pensaments mateixos.

• “Allà a dins es notava una sensació estranya. La sensació d’estar absolutament absort en el mateix acte de “pensar””
• “Les idees no esdevenim idees fins que algú ens pensa”
• “És pràcticament impossible que algú pensi que vol deixar de pensar alguna cosa i deixi de pensar-la. Pensar que vols deixar de pensar alguna cosa també és un pensament, i mentre tinguis aquest pensament estaràs pensant aquella cosa. Per deixar de pensar alguna cosa has de deixar de pensar que la vols deixar de pensar.”
• “Tots pensem coses. No ho podem evitar. Però el camí que les coses segueixen en realitat només es pot saber amb el temps.”

Dues visions contraposades sobre l’avorriment:

• “Que jo recordi, no m’he avorrit mai. Podríem dir que no he tingut temps d’avorrir-me.
•  M’he avorrit sovint. Però l’avorriment s’ha convertit en una part indispensable de la meva vida... Diria que ja estic acostumat a avorrir-me. No em fa patir gens”

De nou Murakami ens porta de sorpresa en sorpresa. A mesura que avança la narració més elements irreals i fantàstics fan la seva aparició i dominen el contingut del llibre. Crea moments de tensió, però malgrat el misteri que els envolta es fan agradables.

“La realitat que m’envoltava havia perdut de debò algun dels cèrcols que ho mantenien tot cohesionat. Si jo també em deixava anar, no hi hauria manera de posar ordre en res”

“Originàriament els murs es construïen per protegir les persones. Per protegir-les dels enemics externs o de les inclemències del temps. Però de vegades també s’han fet servir per tancar-les. Un mur alt i robust et fa sentir impotent. Visualment i mentalment.”

El protagonista va a la residència on viu Tomohiko Amada el pintor famós ara amb demència. Va  a visitar-lo amb el seu fill Masahiko Amada: “Em fa l’efecte que el pare se’n vol anar d’aquest món amb uns quants secrets ben amagats. És com si tingués una caixa forta molt robusta al fons del cor, amb uns quants secrets molt ben guardats. La caixa està tancada amb clau, i la clau o l’ha llençat o l’ha amagat en algun lloc. En algun lloc que ni ell mateix recorda.”

Els secrets eren tot el que havia viscut a Viena el 1938. El quadre de La mort del comanador era aquella “clau amagada”. “El que no havia pogut complir en la realitat, ho va representar dins el quadre canviant-ne la forma, és a dir, camuflant-lo. Com un fet que no s’havia produït però que hauria hagut de produir-se. ... Era una expressió pura de la seva ànima... Vol dir que el fet que jo exposés el quadre a la llum va ser el començament de tot plegat? Això és el que va obrir el cercle?”

La trobada entre el narrador i en Tomohiko Amada, s’acaba convertint en l’escena clau. “Va semblar que se li esgotés tota la força... Va deixar anar una bona alenada i va tancar els ulls, com si ja hagués vist tot el que havia de veure. Ho va fer a poc a poc, feixugament, com si abaixés unes persianes... Al rostre no s’hi reflectia el patiment. El dolor havia desaparegut. El que tenia el rostre era una expressió de pau i tranquil·litat. Pel que semblava, havia tornat al món pacífic del son, a un món on no hi havia consciència ni dolor”

I el protagonista entra en un món soterrat. “Ja era incapaç de distingir què era correcte i què no. Era en un món on no regien ni l’espai ni el temps, on fins i tot havia desaparegut la sensació de dalt i baix, d’abans i després. Tenia la sensació que havia deixat de ser jo. Que estava separat de mi mateix” No heu tingut mai aquesta sensació? ¿De veure-us des d’un lloc el que esteu fent i el que està passant com si estiguéssiu fora de vosaltres mateixos i tot el que passa és una simple pel·lícula de la que sou espectador, a l’hora que en sou protagonista?

“Potser simplement havia tingut sort. O potser ja estava decidit per endavant que les coses anirien d’aquesta manera. Potser a la vida tot ja està decidit com anirà i nosaltres tan sols hi transitem i no decidim res, tot i que a vegades ens dona la impressió que som nosaltres els que prenem les decisions!”

“L’home alt que hi havia al meu davant no tenia rostre” Per fi apareix l’home sense rostre del pròleg. Es resoldran ara els enigmes i preguntes suscitades?. Però no serà pas així. És una aparició fugissera que no aporta cap resposta.

I com escriu el  propi Murakami jo mateix “vaig deixar de sentir la necessitat de trobar una explicació lògica a tot plegat”, però no puc resistir la temptació de cercar una explicació.

Tot el pas del narrador/protagonista pel món subterrani, fosc, i estrany, amb un riu i unes coves molt estretes i personatges sorgits d’un quadre, o del fons de la pròpia ment del narrador és una metàfora (de fet parla del perillós món de les dobles metàfores, com el doble llaç, una de les explicacions de l’adquisició de l’esquizofrènia) dels imbricats passos pel nostre món mental quan no estem bé i cerquem la sortida d’una situació mental i personal difícil en la que a vegades ens posem en perill de no poder-ne sortir mai més.

De fet el narrador busca la sortida al seu procés creatiu com a artista que es troba estancat i també a la situació personal que ha comportat el seu divorci: primer un viatge físic, després una època d’aïllament personal, per acabar amb un viatge mental. Aquest pas pel món subterrani li dona una nova perspectiva i surt amb les decisions fermes del que ha de fer per sortir de la seva situació.

I quan surt al cap de tres dies es pregunta “Allò era de debò el món real? Vaig tornar a mirar el món que m’envoltava. Hi havia les coses que estava acostumant a veure. L’aire que bufava a l’altra banda de la finestra feia l’olor de sempre i del meu voltant m’arribaven els sorolls que estava acostumat a sentir. Però podia ser que allò només tingués l’aparença del món real i que en realitat no ho fos. Podia ser que només m’ho semblés...  Enlloc no hi havia cap garantia que el món on havia arribat fos el mateix d’on havia sortit”

De fet jo mateix mentre llegia les llargues pàgines del món subterrani volia tirar la tovallola, tenia la sensació que a H. Murakami se li havia anat l’olla. Estava fora d’aquest món i si s’havia de mantenir allà sense sortir-ne, la història que m’havia d’explicar ja no m’interessava.

“Vaig passar uns quants dies enmig d’aquell silenci. Era un silenci dens, però no pas desagradable. Era una calma pura, no estava lligada a res. Era com el final d’un seguit d’esdeveniments. Aquesta era la sensació que feia. Era una mena de silenci com el que queda després que un gran problema s’hagi resolt”

“Tot i que soc jo qui viu la meva vida, potser el que hi passa es decideix en un lloc que no té res a veure amb mi, que potser tot avança sol. És a dir, que visc segons el meu lliure albir, però que en realitat potser no puc triar cap de les coses importants que em passen”

Fins a mig llibre ha aconseguit mantenir el meu interès, però a partir del moment en que entra en el subsol em deixa d’agradar. He tractat de trobar-li una explicació, però està una mica agafada pels pèls. Tinc la impressió que no acaba de trobar com acabar una història que prometia molt. Una veritable llàstima.

La irrealitat guanya terreny a la realitat

Després de llegir força llibres de Marukami, amb la lectura de “Kafka a la platja” vaig dir prou. Però aquest seu darrer llibre m’ha semblat interessat i he tornat a reincidir i haig de dir que m’ha enganxat des del primer moment:

“Avui, quan m’he despertat d’una migdiada curta, davant meu m’he trobat “l’home sense rostre”. Estava assegut a la cadira de davant el sofà on dormia, i em mirava directament amb els seus ulls imaginaris en un rostre inexistent.” ... Allà on hi hauria d’haver hagut el rostre hi havia una boira blanquinosa que es movia a poc a poc, en forma d’espiral... He intentat dibuixar el seu retrat. Però no sabia per on havia de començar ni cap a on havia de continuar. Allà no hi havia res. Com es pot donar forma la no-res? A mes, la boira blanquinosa que envoltava el no-res no parava de canviar de forma.... M’era impossible fer el retrat de “L’home sense rostre”. M’he quedat allà desorientat, mirant com es movia la boira al meu davant...

Ha estat com un somni breu, però sé perfectament que no era cap somni... Potser algun dia seré capaç de pintar el retrat del no res. De la mateixa manera que un cert pintor va ser capaç de pintar un quadre titulat “La mort del comanador”. Però per fer-ho necessito temps. Necessito que el temps es posi a favor meu.”

El pròleg impressiona i fa que t’endinsis en la narració amb ganes de descobrir aquest enigma de l’home sense rostre.

El narrador sense nom és un pintor de retrats que ens explica els nous mesos (com si es tractés d’un embaràs) en que viu separat de la seva dona. Després d’un viatge pel Nord del Japó va a viure dalt d’una muntanya en una casa solitària d’un amic seu. No feia massa que en aquest lloc havia viscut un conegut i reputat pintor (Tomohiko Amada), pare de l’amic, i que degut a la seva edat i la seva demència l’han traslladat a una residència.

“Es pot dir que en general he tingut una vida tranquil·la i ordenada, que s’ha desenvolupat dins d’uns paràmetres que es podrien considerar raonables. Ara bé, aquells nou mesos els vaig passar en un estat de caos que no soc capaç d’explicar. Va ser un període excepcional i fora del comú en tots els sentits.” Ja ens posa en guàrdia de l’excepcionalitat de tot el que passarà.

Ens explica com pinta els retrats “... havia de sentir un mínim d’afecte per la persona que havia de pintar. Durant la primera trobada procurava detectar en el client el màxim d’elements amb els quals pogués simpatitzar. Evidentment, n’hi havia que no en tenien cap. Eren persones que si m’haguessin dit que en endavant les hauria hagut de tractar tota la vida, m’hauria fet enrere. Ara bé, com que hi tenia un tracte formal durant només una hora i en un lloc determinat, no em costava gaire descobrir una o dues qualitats agradables en cada client. Si miraves bé al fons durant prou estona, tothom tenia alguna cosa a dins que brillava amb llum pròpia. Era qüestió de trobar-la, i, encara que la superfície estigués entelada ..., fregar-la amb un drap. I això s’havia de fer així perquè aquest sentiment acabava traspuant a l’obra...”

“No parava de rebre encàrrecs. Sempre tenia l’agenda plena. Tot i així, dins meu no trobava res que em despertés el desig. Ni un bri de res .... Quan me’n vaig adonar, ja havia deixat de pintar per a mi”

“En aquell moment tenia trenta-sis anys”. Feia sis anys que estava casat quan la seva dona una tarda de pluja asseguts a la cuina li va dir que no podia continuar vivint amb ell.

“Em va assaltar una gran sensació d’impotència, com si m’hagués perdut enmig de la foscor... En aquell moment no estava per pensar si el que feia era correcte o no. Anava aferrat a un tros de fusta i em deixava arrossegar pel corrent. Al meu voltant tot estava negre com una gola de llop, i al cel no hi havia ni la lluna ni els estels. Sabia que mentre estigués agafat a aquella fusta no m’ofegaria, però no tenia la més petita idea d’on era ni de cap a on em dirigia.”

M’agraden aquests personatges introspectius tan típics de Murakami. Expliquen el que passa al seu voltant, amb descripcions precises, però també el que passa al seu interior. Es despullen davant del lector.

Un fet casual serà cabdal al llarg de la història “Vaig descobrir el quadre d’en Tomohiko Amada titulat La mort del comanador quan feia unes quantes setmanes que m’havia traslladat a aquella casa. Quan el vaig trobar era impossible que ho sabés, però aquell quadre va capgirar completament les circumstàncies que m’envoltaven”

Accepta la petició d’en Menshiki, un home ric que viu a prop, perquè li faci un retrat. “Dins en Menshiki s’hi amagava alguna cosa. Era un secret ficat en un cofre tancat amb clau i enfonsat al mar. Feia molt temps que s’havia enfonsat, i ara estava cobert d’algues verdes i frondoses. L’única persona del món que sabia on era el cofre era en Menshiki. No vaig poder evitar notar al fons del seu somriure la soledat que comportava aquell secret”

En Menshiki entra en la seva vida de manera inesperada. “Evidentment, en aquell moment no em podia imaginar que al cap de poc aquell home entraria en la meva vida i canviaria el meu camí de la manera com ho va fer. Si no hagués estat per ell, no m’hauria passat res del que em va passar, i la meva vida potser hauria caigut en la foscor més absoluta sense que ningú se n’adonés.”

“Vist amb perspectiva, la vida és una cosa ben curiosa i plena de coincidències extraordinàries i gairebé increïbles, i de fets complicats i impredictibles”... “Penso que a la vida de qualsevol persona hi ha un moment que ha de fer un canvi agosarat. I quan arriba aquest moment, l’has d’agafar ben de pressa. L’has d’agafar ben fort i no deixar que s’escapi. El món es divideix entre les persones que agafen aquest moment i les que no”

Tot el que en un principi semblava real, es va transformant i apareixen els elements fantàstics i irreals tan típics de l’autor. “... La irrealitat que hi havia hagut allà com una possibilitat latent es feia realitat i que de resultes d’allò es feia un petit esquinç a les costures del món”

“No vaig poder evitar pensar que potser el cap em començava a fallar... No tenia gaire confiança que els sentits em funcionessin correctament”

“La realitat no està formada només de coses que es veuen... A la vida hi ha coses que es mouen entre el límit que separa la realitat de la irrealitat. És com si aquest límit no parés de moure’s. Com una frontera que cada dia es bellugués segons li semblés. I s’ha d’anar amb molt de compte amb aquest moviment. Si no, acabes que no saps en quin cantó et trobes” L’exploració d’aquests límits entre el món real i irreal és una constant en tota l’obra de Murakami.

“En la calma del bosc, era com si es pogués sentir fins i tot el soroll del temps que avançava, de la vida que passava ... Res no estava sempre al mateix lloc. I el temps s’anava perdent. El temps s’esgranava com la sorra i desapareixia a la meva esquena”

“Hi ha coses que, si pot ser, val més no saber... Potser era veritat. També hi devia haver coses que valia més no sentir. Però era impossible no sentir-les mai. Quan arribava l’hora, encara que et tapessis bé les orelles, el so feia vibrar l’aire i t’arribava al cor. Era impossible d’evitar. I si no t’agradava només et quedava l’opció d’anar a viure en un món buit”

“En la llum clara del matí, només podia pensar que aquells fets havien estat una mena d’il·lusió. Recordava tots els fets amb claredat, però, com més hi pensava, més em semblava que havien sorgit d’un món que es trobava a anys llum de la realitat.

Tot i així, per més que m’esforcés a pensar que simplement havia estat un somni, sabia que no ho havia estat. Potser no ha estat la realitat, però tampoc ha estat un somni. No sabia què havia estat, però era evident que no havia estat un somni. Els somnis passaven d’una altra manera”

“No és fàcil saber, on és el límit, on se situa la línia que separa un lloc de l’altre. És una tasca perillosa, on t’hi jugues la vida. Però, si evites acostar-te a aquest límit, és impossible superar la por o aprendre.”

Realisme fantàstic, barreja de realitat i irrealitat. M’atrauen els misteris i enigmes que planteja Murakami. T’endinses en l’obra i t’ho creus, llegeixes i segueixes llegint per esbrinar com segueix i saber per on sortirà a mesura que tot es va embolicant.

“Tenia la sensació que el remolí que m’envoltava girava cada cop amb més força. I que no podia tornar enrere. Ja era massa tard. Era un remolí absolutament silenciós. I aquell silenci estrany m’espantava.”

“Tant de bo em pogués entendre a mi mateix. Però no és fàcil”

“I va arribar el diumenge següent. Aquell dia van passar moltes coses. Va ser un diumenge molt mogut”

El llibre no acaba, hi ha un segon volum on espero trobar respostes als enigmes plantejats i, sobre tot, saber qui és l’home sense rostre del pròleg.