divendres, 25 de desembre de 2020

Quatre novel·les en un sol llibre

Francesc Trabal pertany a la coneguda colla de Sabadell. En aquest volum Quaderns Crema ens presenta quatre de les seves novel·les. No havia llegit res d’ell i m’han resultat prou entretingudes i interessants.

Les dues primeres, “L’home que es va perdre” (1929) i “Quo vadis, Sánchez? (1931), les podem qualificar de novel·les humorístiques, en les que planteja situacions absurdes.

L’home que es va perdre (1929).

Comença amb una carta de la Sílvia al protagonista de la narració en la que li anuncia: “he decidit deixar-ho córrer tot, tornar-te la llibertat i recobrar la meva. Més val. Ni tu serveixes per home casat, ni jo per dona casada amb tu... Quedem amics

La reacció d’en Lluís Frederic: “És terrible. L’única il·lusió de la meva vida, la il·lusió més forta que he tingut i que he sentit, acaba de fer-se miques... Sento que m’he acabat, que la meva vida ja ha passat, que soc una desferra, que no serveixo per res...”

Van passar els primers mesos, però “la vida se li feia cada dia més basardosa, més dura, més difícil, més enganxosa

Sense amics, sense família, sense cap dèria i sense records... es veia ell mateix com una mena de monstre de museu, una mena d’objecte rar, únic dins el museu que era la seva casa.”

I a partir d’aquí seguim les passes de l’estranya vida de Lluís Frederic que el porta a diferents intents de cercar sentit a la seva vida, entrant en una vida inversemblant ficat en un negoci d’àmbit mundial especialitzat en perdre i trobar objectes.

Sentia que sovint li venia tots els mals i passava hores d’angúnia, malalt d’un malaltia inqualificable: se sentia al marge d’aquest món i dels homes i un desig de no sabia què el cremava per dintre.”

Per un fet casual, es retroba amb la Sílvia, i quan tot sembla que ja és a punt per acabar, es produeix un gir de guió inesperat, i ell que havia estat l’especialista en desaparicions acaba desaparegut: “S’havia perdut! ¿On era? ¿Per quant? ¿D’on venia? ¿On anava?... Tots segurament l’hem trobat una hora o altra... ¿No recordeu, en fi, a través de mil ciutats que tots heu visitat, haver passat pel davant vostre... aquest Lluís Frederic Picàbia, perdut entre la gentada, entre la immensitat del poble...?”

Quo vadis, Sánchez? (1931)

En Sánchez treballava en el tèxtil. “Feia temps que anava a la caça d’una altra feina, però la manca de relacions i potser també la manca d’un esperit d’iniciativa afinat cada dia li tiraven més lluny els seus somnis”.

Els diumenges freqüentava un club de tenis a la cerca de la seva oportunitat, però de moment sense èxit.

Poc després de patir un accident en el que va estar a punt de perdre una mà va trobar cent-mil pessetes al carrer que ningú va reclamar i que es va acabar quedant ell.

La vida d’en Sánchez a partir d’aquesta troballa casual fa un tomb. Pot viure sense treballar. Però tot és un despropòsit, sense massa sentit, ara cap aquí, ara cap allà sense trobar mai que vol fer de la seva vida en realitat. Potser ningú de nosaltres sap massa mai que en volem fer de la nostra vida. Potser és que la mateixa vida no té massa sentit en si mateixa.

Les altres dues són ben diferents, amb dos protagonistes prou interessants, una protagonista femenina, Erènia, una dona ben diferent a les altres, i un protagonista masculí, H. Càrol que passa tota la seva vida perseguint els seus propis fantasmes . M’han agradat molt més que les dues anteriors.

Era una dona com les altres (1932)

Erènia, la protagonista de la novel·la ha mort. En l’enterrament dos amics que l’havien conegut parlen d’ella, de com era i de la seva vida.

En el fons és un cas especial, la vida d’aquesta noia... Erènia no ha estat mai allò que se’n diu “un cas excepcional”, però, de bonica, ho era, ho havia estat molt. Però ho era d’una mena de manera. D’aquella manera que en lloc d’atreure fa por. Fa respecte. Era d’aquelles noies que fan difícil d’aproximar-s’hi... Els seus autèntics admiradors no gosaven acostar-s’hi...”

Veient-se tota sola sempre, Erènia s’avergonyia del rol que representava i li venia ràbia

El narrador explica com va conèixer a l’Erènia. Amb el temps  s’adonen que es necessiten veure a diari. “Aquella mar pacífica de les nostres relacions aviat esdevingué turbulenta per la intervenció de corrents interiors...”

Però el seus camins es bifurquen. Passen alguns anys i el narrador rep la visita d’Erènia al seu despatx. Aquesta li explica com era el seu matrimoni, un matrimoni molt allunyat de la felicitat.

Tot ella, essent una dona com totes les altres, estava abrandada d’una personalitat recòndita, amagada, excepcional. Pensaràs que em contradic, si abans et deia que era com les altres, ara et dic que era excepcional.”

Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933)

Tants afanys, tota la meva vida, tot s’ha acabat! La meca única il·lusió, i ara... Efectivament, la vida d’H. Càrol Ferreres finia. Massa tard per a redreçar-se, s’adonava que havia lluitat fins aleshores contra un fantasma, contra el fantasma d’ell mateix...”

Comença parlant de la seva infantesa i de la seva joventut en la que cercava amb por i timidesa experiències sexuals que l’educació rebuda feia que no fossin fàcils ja que li havien inculcat tot de perjudicis ben arrelats en el seu cap,

La mare de Maria havia donat el seu consentiment per que fossin nuvis, però “aquella escena feliç li aparegué més confusa: una nit es desvetllà sobtadament amb una idea torturant: ¿Per què Maria hagué d’esperar que, el sí el donés la mare? ¿Era allò realment, l’amor? Aquest dubte ja no l’abandonà mai més.”

Casat amb la Maria i amb tres filles cada dia era el mateix. “I al vespre... arribava l’hora crítica, l’hora en que pensava en la seva vida... Anava convencent-se que no era a fora de casa on calia cercar remei, sinó a dintre... Estimava honradament Maria, però damunt d’ella hi havia, flotant pels aires, la il·lusió de la seva vida insatisfeta.”

Càrol s’enamora de Fausta, la serventa de la família i es correspost. “Fausta no solament omplia la seva llar, sinó la seva vida subconscient”. Però com era inevitable un dia Maria els va sorprendre.

Càrol segueix amb el seu desfici per ella i tracta de veure-la sense èxit. Aleshores pensa que “un home com ell no hauria hagut d’abandonar-se tan fàcilment als seus sentits i als seus instints. Començava a trobar lamentable que no hagués pogut dominar a temps les seves passions.”

Tres anys després pensa que ja ha passat tot i que ja ha oblidat Fausta, però resulta que no és així. “Tots aquells esforços, tots aquells neguits superats, aquell engany de si mateix, quan ja li havia semblat reeixir, s’esfondraven

Cara a cara amb el temps, el temps vencia. El temps ens guanya sempre. És més fort que nosaltres. I fou més fort que Càrol

Durant aquells deu anys, Càrol només aprengué una cosa: de fer-se vell sense adonar-se... Intentà, durant aquell temps distreure la seva davallada lliurant-se als plaers que de jove havia perseguit: encara més inútilment que abans no hi trobava gaudi... ”

En el fons, Càrol tan sols és un pobre diable amb una obsessió malaltissa: “M’he fet vell... Ja no serveixo. I es deixà anar en una butaca, els ulls fits enlloc, envidriats, com si acabés de morir-se, respirant amb pausa

Ja havia passat de molt els cinquanta, i ara veia clar que el seu paper era innecessari, era inútil: era una mena de ganga... En aquesta edat ja no era sinó una figura decorativa: els vells no son sinó això. Càrol pensava que l’Estat hauria de carregar un impost especial als vells. Si es mirava al mirall es reconeixia com el mateix de sempre... Però alguna cosa que no sabia què era li deia interiorment que ja no era ell, que s’acabava. Massa sovint feia la mateixa reflexió

Tota la meva vida he anat darrera un fantasma, darrere el fantasma de les meves il·lusions”. Tots vivim la nostra vida d’alguna manera darrera dels nostres fantasmes i les nostres il·lusions.

Vivia fent més aviat nosa, es a dir, no nosa, pitjor: enmig d’una universal indiferència

 

FRANCESC TRABAL

Novel·les (I)

Quaderns Crema, 2017; pàgines 407

El Marquet de les Roques a la Vall d'Horta, 2016

 

diumenge, 13 de desembre de 2020

La veu de l'experiència

Montserrat Abelló, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2008, publicava aquest llibre el 2014,  amb 96 anys, el mateix any que va morir. És realment envejable arribar a aquesta edat amb la lucidesa amb la que va arribar Montserrat Abelló.

Son poemes breus i senzills, però que diuen molt des del món de la maduresa i l’expertesa que dona una vida llarga i profitosa.

 

Si no escrivís

És com si no existís

Tota una declaració de principis.

 

Perquè quin altre designi,

quin do és el que es troba

latent dins nosaltres,

 

que ens permet navegar

més enllà del parlar concís

i ens obre inusitades portes

 

vers aquesta llibertat

que se’ns escapa, irreal,

llunyana,

 

que potser no

és sinó

un miratge?”

Sempre vivim a la recerca de la nostra llibertat en els més petits detalls de la vida, i malgrat que per estones ens sembla assolir-la, no podem estar mai segurs que el que hem assolit no sigui tan sols un miratge.

 

“Saps que és endins de tu

que has d’extreure la força

per sobreviure.”

Sens dubte que tot està dins de nosaltres mateixos. Ara bé no resulta gens fàcil trobar-ho. A vegades ens cal furgar i gratar ben a fons.

 

Immers en aquesta cambra

el silenci s’endinsa pels racons

La meva casa, i la cambra on passo hores i hores, llegint, escrivint, reflexionat és un lloc silenciós del que m’agrada gaudir.

 

LA NIT S’ACOSTA

La nit s’acosta, el cel

contemplo, ben llis,

encara sense cap estrella

 

Com qui volgués

descobrir-hi alguna cosa,

intensament m’ho miro.

 

Espero.”

M’agrada contemplar el cel mentre s’enfosqueix i passa per tota una gamma de colors cada dia diferent.

 

VISC PER NO MORIR

Visc per no morir

i lluito per viure.

 

Per no perdre cap

d’aquests moments

 

que sé irrepetibles

Tots els moments de la vida són irrepetibles i massa vegades no sabem gaudir plenament dels mateixos.

 

ESTIC CANSADA

Estic cansada,

són els moments difícils

quan massa dubto.

 

Perplexa miro

on dirigir-me ara,

amb les mans buides.”

Això pot passar quan s’arriba a certes edats i es passa per moments difícils.

 

LA VIDA

La vida, la meva

i la vostra, és com un

mirall trencat on

en cada tros s’hi reflecteix

tan sols un moment,

un instant a penes.

 

I es fa difícil de

confegir-hi el tot,

l’ésser únic,

que és cada persona

La mateixa metàfora de la coneguda novel·la de Mercè Rodoreda. Què difícil resulta contemplar la vida d’un mateix en un únic conjunt!

 

TOT LI ERA TAN ESTRANY

Tot li era tan estrany;

pronunciava mots que

no reconeixia.

 

En cada paraula

hi havia aquell misteri,

aquella veritat oculta

 

que sols intuïa,

que malda per descobrir,

tot i saber que potser

 

no tindrà prou força per alçar

el vel espès que cobreix

aquest enigma.”

El llenguatge, les paraules... són un enigma sense el qual no seríem qui som.

 

FOSCA LA NIT

Fosca la nit, el vent, la por,

el cor encongit. Angoixa

 

de no aconseguir vèncer

malignes forces que l’obturen

 

i no deixen entreveure

la veritat oculta,

 

immanent

en cada cosa.”

 

L’HIVERN S’ACOSTA

L’hivern s’acosta,

un calfred el cos m’omple

i en la llar penso

on desgranar memòries

amb tots aquells que estimo.

 

Qualsevol tarda,

sense tan sols pensar-hi,

altra vegada

ens trobarem, com sempre,

units per la mirada.”

L’hivern amb el fred i la foscor que arriba ben aviat fa que el que més vingui de gust sigui tancar-se a la llar.

 

NINGÚ NO EM PARLA

Ningú no em parla,

inquieta en mi m’endinso.

busco paraules,

 

Em trobo moltes,

però secrets m’amaguen,

que no desxifro

 

En va m’entesto

a trobar-hi l’enigma

que les revisqui.

 

Sols una sigui,

Per fer-ne un poema

Indestructible.”

De nou l’enigma de les paraules. Què s’amaga al seu darrera?

 

 

TOT HO VEIA TAN LLUNY

Tot ho veia tan lluny,

se li agombolaven els sentits

i ben endins desitjava ser dura

com una pedra, una roca.

 

I es desfeia en preguntes

que sabia ningú

no li contestaria.

 

Com n’és de difícil ser

sense fremir. No deixar-se

endur per la por,

per la incertesa.”

 

Davant les dificultats de la vida ens agradaria ser dur i resistents i no defallir. Però no resulta fàcil, i a vegades, massa vegades, la por i la incertesa ens vencen i ens deixem portar sense saber massa on anem.

 

No tenir por de morir.

Saber que

el miracle és       viure!”

La veu de l’experiència i de l’expertesa. Doncs aprofitem el temps i ... vivim!

 

MONTSERRAT ABELLÓ

Més enllà del parlar concís

Editorial Denes, 2014; pàgines 49

Obra de Jaume Plensa al MACBA, gener 2019

 

dilluns, 7 de desembre de 2020

Pertanyo a la llibertat

Em va entrar la curiositat de llegir alguna cosa d’Enric Casasses flamant premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2020. Mirant la prestatgeria de poesia de la biblioteca vaig trobar aquest llibret. Aquí us deixo alguns fragments dels seus poemes que per una raó o una altra m’han agradat.

Explicar què? per què? a qui?

a nosaltres?

que complim ordres? i que no

sabem de qui? com quines?”

 

Les persones som éssers plens de dubtes. Tenim moltes més dubtes que certeses. I moltes vegades tenim la sensació de ser controlats per algú, per a qui?

 

Quin sentit té

tot això que estem fent?”

 

Gran pregunta que podem aplicar gairebé a tot el que fem al llarg de la nostra vida.

 

Transeünt de la transhumància temporal de les edats

transit ara la setena

-la càlida, l’ardent, l’omnisonant setena edat-

sense cap por

de les encara quatre o cinc que han de venir-me

abans no arribi

a la suprema edat penúltima ...”

 

Transitem per la vida, passem d’una edat a l’altra, d’un estat a un altre, i seguim vivint. Darrera queden les altres edats per les que hem transitat i que son el substrat en la que es sustenta la nostra edat actual.

 

L’ARGUMENT QUE LI FALTAVA AL SALVADOR PER TAL DE PODER SALVAR RE

Ai pastoret ai

tenies raó amb el teu discurs apocalíptic

però no pas tota ni de bon tros

perquè si fos tal com tu dius

empenedits d’haver

cremat tant de petroli

et seguiríem tots per munt enllà

i en canvi

no ho estem fent

-fem com aquell-

i doncs per tant

alguna cosa fa-

lla del teu discurs

i no només nosaltres

i la mateixa cosa falla en tants

i tants discursos

que gairebé semblen la veritat que cal la concloent

però si ho fossin

remogut ja ens hauríem mogut

i l’argument sembla que estigui del revés

 

com que no estem ben convençuts de res

doncs és que res és veritat de tot

... i a veure com peta, que hom

vol exposar-se i de fet s’exposa,

tots.

 

au pastoret no et queixis tant i anima’t

que toca repensa’ns-ho.”

 

Són molts els discursos apocalíptics que escoltem i alguns d’ells ens semblen assenyats, però ben poca cosa fem tots plegats per tal que el món en el que vivim sigui d’alguna manera un millor món on puguem viure nosaltres i els que vindran al darrera.

 

ASSONADET

Quan els llavis creixien contra els lla-

vis i -i un dit s’aventurà a la galta.

Quan l’abraçada se centrà al clatell

i a les arrels del coll i de l’espatlla.

Quan et vares asseure en angle agut

i els pits recorregué una esgarrifança.

Quan els ulls es clavaren en els ulls

i ni la mar ha sigut mai tan ampla.

Quan a les mans ja no els bastà ser mans

i van posar-se a aprendre altres llenguatges.

Quan fórem tot alhora arquers i arcs

i fletxes apuntant-nos a nosaltres.

Quan la sageta ens encertà a ple vol

i l’endemà mateix ja caminàvem.”

 

Moltes vegades el llenguatge dels nostres cossos i les nostres sensacions diuen molt més que el llenguatge de les nostres paraules.

 

PERTANYO A LA LLIBERTAT

 

Soc esclau de lo que fuig

RUSIÑOL, El pati blau

Pertanyo a la llibertat

i no sóc de ningú més,

ningú em diu fes o desfés

ni m’entra cap veritat

si ella no m’ha tirat

el seu penúltim cartutx,

i no m’admet cap rebuig,

només faig lo que ella vol

i canto amb el rossinyol

“sóc esclau de lo que fuig”.

 

Aquest poema el podria agafar com guia de la vida: “pertanyo a la llibertat, i no sóc de ningú més... només faig lo que ella vol”. No trobo millors paraules pel que sempre he volgut que sigui la meva vida, encara que evidentment no sempre ho he aconseguit. No resulta pas tan fàcil com pugui semblar.

 


sento l’alè de la foscor

i se’m desperta mitja por

i se’m desperta arran de terra

i a dins del pit

un esperit

que xerra

 

 

De dos camins m’estimo sempre més el que s’esborra

 

No sempre és cert, però moltes vegades és ben bé així. El camí més desdibuixat m’acostuma a resultar més temptador que el camí més fressat. Em dona la impressió que el que puc descobrir en ell pot ser més interessant.

 

ENRIC CASASSES

Bes Nagana

Edicions 1984; 2011; pàgines 190

 

Baixada del Pla de Busa, novembre 2020