Al final de la passada temporada el programa de TV3 Millenium
va presentar un interessant debat sobre la contracultura. Entre els
llibres dels que van parlar al final del programa em va cridar l’atenció
aquest de José Ribas, “Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad”.
José Ribas va ser el fundador de la revista Ajoblanco
a mitjans de la dècada dels 70 i en aquest llibre rescata les seves
anotacions de tota aquella època. El llibre és la memòria de la
primavera àcrata que va viure Barcelona en el període de la transició, i
com aquesta primavera va morir primer lentament i finalment de cop va
desaparèixer el somni d’una generació, i el món va deixar de ser de colors
per tornar a ser gris.
És
un llibre útil per conèixer fets i personatges del període i que d’una
manera o un altre van estar lligats a l’Ajoblanco. En alguns moments, el
llibre està massa ple de noms i fins i tot, arriba a resultar una mica
pamfletari i egòlatra. També actua com a recordatori d’alguns dels noms
que varen marcar aquells temps encara que després han estat oblidats o
han canviat molt les seves idees.
M’ha
ajudat a rememorar aquells dies, així com els llocs que varen ser
comuns per alguns de nosaltres: els carrers de Barcelona, sobre tot, les
Rambles, el barri de la Ribera i “el barri xino” i també, Zeleste, Saló
Diana, Magic. I també per conèixer fets que fins ara havien estat
ocults per mi. He rescatat del calaix de l’oblit alguns dels exemplars
de l’Ajo, El Viejo Topo, Ozono, Bicicleta, i altres revistes que encara
guardo per casa, i m’ha agradat tornar-les a fullejar.
En
la darrera part del llibre fa un anàlisi de la fi de tot aquell
moviment, que tan ràpid com va ascendir també es va enfonsar i va
desaparèixer. Aquella generació que semblava que s’havia de menjar el
món va acabar engolida per una societat ensopida:
1.- El fosc cas Scala, encara no aclarit del tot i del que no es parla mai
2.-
La introducció de la heroïna en una capa important de la societat i la
caiguda de molta gent en les seves urpes fins a la seva destrucció
física.
3.- El PCE(i) i la seva violència diària a les Rambles on cada dia hi acabava havent corredisses.
4.- Els polítics de la transició a la recerca de engrunes de poder al costat de la poltrona dels de sempre.
5.-
Les dissensions internes dins del propi moviment cenetista i anarquista
que no es van saber superar, en part per la poca experiència de tots
plegats, però també per la infiltració de talps en el moviment. El
mateix Ajoblanco va passar de ser una revista influent amb una tirada
important a deixar-se de publicar, tant per les dissidències, divisions i
discussions internes, com per l’evolució personal dels propis editors
de la mateixa.
Un llibre segurament només recomanable pels que varen viure l’època,
