Hace tanto que pasé mi ecuador
los años bajan como rompehielos …
Mario Benedetti
Rosa, Marisa, Fran i Ana son quatre dones que estan a prop dels quaranta anys. Les quatre treballen en un projecte editorial des de fa temps. Són diferents, però estan en un moment vital similar. Estan insatisfetes amb la seva vida. Són clars exemples del que s’acostuma anomenar la crisi dels quaranta.
“Lo que nos jode es que nos estamos haciendo viejas y que, por mucho que sea una barbaridad, eso tampoco tiene arreglo”
“Tengo treinta y siete años y acabo de comprender que seguramente he vivido ya más de la mitad de mi vida” … “Voy a cumplir treinta y siete, y procuro no volver jamás la cabeza, porque no sé muy bien adónde ha ido a parar mi última década…” “… Empecé a comprender que se estaban muriendo muchas cosas, que mi propia vida, el mismo mundo, había enfermado de gravedad sin que yo lo hubiese advertido siquiera…”
Rosa està casada amb dos fills. Porta una vida rutinària i atrafegada sense emocions. Marisa està soltera. Viu sola a l’antiga casa familiar. Li agradaria trobar parella. Fran és sòcia de la editorial i està casada sense fills. Ana està separada, amb el seu ex i la seva filla vivint a Londres. Les quatre narradores en primera persona es van alternant i anem coneixent les seves vides, el seu passat i, sobretot, els seus desitjos.
“No me gusta lo que soy. No me gusta mi casa, ni mi cuerpo, ni mi historia, ni mi vida”
“No sabía qué hacer con mi vida. Jamás me había imaginado que intentar ser feliz pudiera llegar a resultar tan difícil”
Broadstaris, estiu 2007
Estan en plena maduresa. Són conscients que se’ls s’escapa la vida. El que no facin ara ja no ho podran fer més endavant. Al llarg de la vida tots passem moments d’aquests. Són moments per replantejar-se que has fet fins aquell moment i si la vida que portes és realment el tipus de vida que desitges. Aleshores entren ganes de canviar-ho tot, de donar un cop de puny sobre la taula i d’atrevir-te a començar de nou des de zero. Però realitzar aquest pas no és fàcil i pocs son els que ho fan en realitat. Acostumem a tenir por als grans canvis, a equivocar-nos. Si no ens hi sentim obligats ja ens està bé quedar-nos com estem i seguir fent la viu-viu. Ens acomodem fàcilment amb el tipus de vida que portem i qui dia passa, any empeny.
“El tiempo no deja nunca de pasar. No conoce la piedad. Y cada segundo seguía perdiéndose sin remedio en el vacío”
“A lo mejor nos hemos equivocado. A lo mejor no se puede vivir siempre igual, como si el tiempo no pudiera hacernos daño, como si la vida no cambiara por sí sola, como si el mundo no se nos fuera a venir encima de un momento a otro”
El tema del llibre és interessant, però m’ha resultat gris en el seu desenvolupament. Es llegeix bé, però no ha aconseguit captar el meu interès. Després de veure la pel·lícula al cinema, fa molts anys, vaig llegir “Las edades de Lulú”. No havia llegit res més d’Almudena Grandes fins ara. Em semblen d’interès els seus “Episodis d’una guerra interminable”, una mena de “Episodios Nacionales” a l’estil de Benito Pérez Galdós amb episodis silenciats pels mitjans oficials de la lluita clandestina que es van produir entre 1939 i 1964 al llarg de la fosca nit del franquisme. Provaré a veure si m’agraden.
Molts dels seus llibres s’han portat al cinema. El 2007 Azucena Rodríguez va convertir “Atlas de geografia humana” en pel·lícula. Més tard, també va ser adaptada al teatre.
“Tuve miedo de que aquella aterradora variante de la inexistencia marcara la pauta del resto de mi vida, de que mi mirada se anclara para siempre en la estrecha gama de grises que contemplaba…”
“A veces las cosas cambian. Ya sé que parece imposible, que es increíble, pero, a veces, pasa”
“La vida es quizás la única realidad razonable, el único impulso al que merece la pena obedecer”
ALMUDENA GRANDES
Atlas de geografía humana
Tusquets editors, 2007 (ed. Or. 1998); 467 pàgines
