Som esclaus de la tecnologia?

És temptador deixar-se portar pel sentiment de ser esclaus de la tecnologia i, en especial, dels seus algoritmes. És ben cert que aquesta té una influència abassegadora en la nostra vida actual. Fins i tot, podríem arribar a pensar que la nostra vida actual no seria possible sense la tecnologia. Ara bé, pensar que som esclaus de la tecnologia és inexacte i no s’avé amb la definició d’esclau que dona Aristòtil (2008, 123): «el que siendo hombre no se pertenece por naturaleza a sí mismo, sino que es un hombre de otro». L’home actual per ser esclau, segons la concepció aristotèlica del terme, hauria de pertànyer a la tecnologia. Tot i la seva forta influència en les nostres vides, no és així, ja que l’ésser humà es pertany a si mateix. En altres paraules, ens deixem influenciar molt per la tecnologia, però no som la seva pertinença, i per tant no som el seu esclau.

British Museum, 2007

Altrament, Aristòtil (2008, 124), també, afirma que “desde su nacimiento, algunos están dirigidos a ser mandados y otros a mandar”. En el món actual, no és del tot cert que la tecnologia dirigeixi els éssers humans. Sortosament, hi estem per sobre. Desconec si s’arribarà a desenvolupar una tecnologia que ens mani i decideixi per nosaltres, però, a hores d’ara, encara, tenim el poder de decisió. Per això mateix, la tecnologia només pot dirigir la nostra vida si l’ésser humà ho permet.

Si tenim en compte el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’esclau és “el qui està sota el domini absolut d’un amo; persona privada de tota llibertat i sotmesa a la voluntat d’un altre”. Aquesta definició ens fa adonar que l’home, per ser esclau de la tecnologia, hauria d’estar sota el seu domini absolut i no ho està. D’altra banda, també és cert que la tecnologia d’alguna manera ens dicta una part important de la nostra vida, però no ens priva, en absolut, de la nostra llibertat ni estem sotmesos a la seva voluntat. És més, en qualsevol moment podem decidir deixar d’utilitzar-la.

Al llarg de la història de la humanitat la major part dels avenços tecnològics han provocat incerteses i pors, a les que hem reaccionat de forma defensiva. Es pot entendre aquest temor a convertir-nos en esclaus de la tecnologia, en general, i de la IA en particular. És quelcom encara molt nou, i les novetats sempre generen aquestes reaccions tan humanes que amb el pas del temps de ben segur que arribarem a superar.

Què és real i què és irreal?

 “Tu em vas parlar d’aquella ciutat... Jo tenia disset anys i tu setze... Era com si milers de fils invisibles em lliguessin el cor ben fort al teu cos... La ciutat està envoltada d’una muralla molt alta... El meu jo real viu dins la ciutat envoltada d’aquesta muralla tan alta – vas dir.... Jo no desitjava res més que entrar a la ciutat. I trobar-hi el teu jo real...”

A l’estiu del 2014 deia prou aMurakami. Havia llegit força llibres d’ell i me n’havia cansat. En aquests anys n’he llegit uns quants més, però ara ja feia gairebé cinc anys de la lecturadel meu darrer Murakami. Aquest nou llibre m’ha encantat. És Murakami en la seva més pura essència: un noi, una noia, dos mons, una cova,  dubtes sobre quin és el món real, girs sorprenents de guió... Tots els elements per no poder deixar la lectura i tenir ganes de continuar-la a la més mínima oportunitat per saber que passarà més endavant.

Un noi i una noia encara adolescents s’enamoren. “El sol fet d’estar junts ens satisfeia i no ens semblava que hi haguéssim d’afegir res més”... “Estava boig per tu i mentre estava despert eres l’únic tema en què pensava. També pensava en tu en somnis”

De sobte la noia desapareix. “Pel que semblava, havies desaparegut en secret del meu món. Sense deixar cap rastre ni donar cap explicació. No sabia si aquella desaparició havia estat intencionada o si era resultat d’alguna causa de força major... L’únic que m’havies deixat era un silenci pregon, uns records vius i una promesa incomplerta”

Al cap dels anys el noi troba la ciutat de les muralles i aconsegueix entrar. Sap que “qui travessa la porta i entra a la ciutat ja no pot tornar a sortir”, i tot i ser-ne conscient entra. Allà troba a la noia.

La ciutat “és un lloc molt diferent del món de fora” i viure allà és ben diferent. El temps tal com el coneixem desapareix. “El temps no significava res. El temps no estava aturat, però no tenia sentit... Al matí sortia el sol i al vespre es ponia. Qui necessitava compartimentar més el temps? Qui volia saber la diferència entre un dia i el següent -suposant que hi hagués cap diferència?”

A la ciutat “aquest jo d’aquí no és la meva essència, la meva essència és en un altre lloc. El jo d’aquí té la meva aparença, però en realitat no és més que una silueta projectada a terra o la paret... De vegades, em fa l’efecte que soc l’ombra d’una altra persona”. Ressonen referències al mite de la caverna de Plató. Fa entrar dubtes de quin és el món real, aquest en el que viu ara, o aquell en el que va viure abans. “No sabia fins a quin punt era realitat i fins a quin punt era ficció... A quin dels mons havia de pertànyer? M’era impossible decidir-ho”

“Anar fins allà és difícil, però tornar-ne és gairebé impossible. Normalment no ho aconsegueix ningú”... “Jo vaig decidir quedar-me al món d’allà per voluntat pròpia. Però contràriament al que volia, vaig tornar a aquest món” És inexplicable en la lògica de la ciutat de les muralles, però és així. El noi torna a estar aquí. Malgrat haver tornar a aquest món el protagonista està ple de dubtes.

“Quina part hi havia de realitat i quina de ficció en els meus records? Què havia passat de debò i que era inventat?”

“Voltava sense rumb pel laberint dels meus pensaments. Per què era aquí? Per què no era allà? ... ”

“Per més voltes que hi donés, les meves idees i els meus raonaments topaven sempre amb una paret gruixuda que no ens permetia avançar”

“De vegades tinc la sensació que només soc una ombra. I, quan em passa això, m’angoixo perquè em sembla que visc com si fos només una reproducció de la meva forma fingint que soc jo”

“Hi havia moltes preguntes i cap resposta segura. Tot allò era una acumulació de fets incomprensibles”

“Encara ara em costa saber si vaig prendre la decisió correcta. No sé si m’hauria hagut de quedar a la ciutat o si hauria hagut de tornar aquí. Al final, independentment de la decisió que vaig prendre, vaig tornar aquí com repel·lit...”

Un dels personatges llegeix “El amor en los tiempos de cólera” de Gabriel Garcia Márquez. Fa mols anys que em vaig entusiasmar per les novel·les de Garcia Márquez. El seu realisme màgic em tenia captivat. Fins que no l’he vist referenciat en aquest llibre de Murakami no he fet el paral·lelisme entre els dos. Les obres de Murakami també estan impregnades d’una mena de realisme màgic i segurament per això m’agrada tant.

“Què era real i què era irreal? En aquest món existien realment coses com les muralles que separessin la realitat de la irrealitat?

Creia que sí, que les muralles potser existien. No, sens dubte, existien.

Però eren unes muralles d’allò més incertes. Com un ésser viu”

Finalment sembla que arriba a una conclusió, “la realitat potser no era una de sola. La realitat era allò que un mateix havia d’escollir entre diverses opcions”

“Com més hi pensava, menys m’entenia a mi mateix”

“Es va fer la foscor. Una foscor d’allò més profunda i infinitament suau”

 

 

HARUKI MURAKAMI

La ciutat i les seves muralles incertes

Empúries; 2024; 572 pàgines

Traducció d’Albert Nolla

No m'agrada aquest món, i a vosaltres?

En aquest llibre Borja Muntada intenta donar-nos elements per ajudar a comprendre millor com és aquesta societat en la que ens ha tocat viure. Molt del que diu no és cap novetat, ni és original però està bé recordar-ho i pensar-hi una estona.

Seguint a Heidegger afirma que l’ésser humà ha estat llançat al món, un món de difícil comprensió i en el que no és gens fàcil viure. És un món complex i el més senzill es des-responsabilitzar-se “de tomar decisiones propias y dejar que su entorno, que la sociedad decida por él.” De fet, “la posibilidad de libertad es angustia.” i aquesta angoixa “puede surgir en las situaciones más anodinas.”  En realitat, “existir es decidir”

Per decidir ens cal pensar però en la societat actual “pensar se ha vuelto cada vez más difícil”. L’entorn i els mitjans de comunicació ens condicionen i gairebé podem dir que moltes vegades acaben decidint per nosaltres. Ens fan viure dins d’una il·lusió democràtica plena de falsedats, on les majories exerceixen una fèrria dictadura sobre les minories.

Barcelona 2007

Encara que no en siguem del tot conscients el nostre pensament està molt condicionat per factors externs. “Pensar no se hace desde un interior, sino bajo la injerencia de un afuera que fuerza a pensar … Pensar es … enfrentarse al caos.” Malgrat els perills que comporta pensar, aprofitem les propostes que ens fa l’autor i pensem:

• Vivim “un tiempo acelerado de consumo que condena al individuo a la decepción permanente, a la adición y a la dictadura del objeto… El sistema de consumo se complementa ideológicamente con el sistema electoral… El sistema político ofrece diferentes candidatos, que, como los objetos, se diferencian unos de otros por diminutas diferencias, ya que todos ellos forman parte de una misma serie que tiene como modelo la reproducción de una misma Realidad: el sistema global de producción capitalista”
• “El sistema de la moda contribuye a que … los objetos se vuelven anticuados en breves períodos de tiempo.” … “Los objetos, ciertamente, podrían durar más y, de hecho, técnicamente lo hacen. Pero … los ciclos de vida de los productos tienden a acelerarse cada vez más”
• “Tener objetos durables fue en un tiempo símbolo de estatus social, en la modernidad fluida el privilegio de estatus es la capacidad de acortar el lapso de durabilidad, de olvidar el largo plazo, de deshacerse de las cosas con ligereza para dejar paso a la novedad de otras cosas igualmente transitorias y destinadas a consumirse, en definitiva: derrochar”
• “La sociedad de consumo se caracteriza por la velocidad y el consumo acelerado o turboconsumo… Estamos organizando la vida a la velocidad de la luz… Como consecuencia, la ansiedad se convierte en uno de los síntomas de nuestra época ya que cada momento se convierte en una carrera contra reloj provocando estragos en la salud mental de las personas”
• “El hiperconsumo crece como paliativo de las frustraciones personales… A medida que aumenta la frustración lo hace también el consumismo” … “Se nos induce a todos a comprar compulsivamente…”
• “Berman habla de cultura ahorista o cultura acelerada para referirse a nuestro modelo de sociedad…”  “La vida ahorista es una vida acelerada, para la que no hay segundas oportunidades, porque como los objetos, los momentos, también se consumen y desaparecen”
• “Trabajo y ocio son las dos caras de la misma moneda. Se trabaja para consumir, se consume para trabajar. En definitiva, se trabaja y consume para que la máquina del capital no se detenga” … “El tiempo libre y el tiempo de trabajo son estrictamente controlados, porque, en definitiva, no existe una diferencia entre el uno y el otro”
• “La cultura de evasión se ha convertido en un nuevo opio del pueblo cuya tarea es hacer olvidar la miseria y la monotonía de la vida cotidiana”
• “El hombre ocioso siempre busca desesperadamente algo que hacer, antes que perder el tiempo. Escapa del aburrimiento” … “Un mundo acelerado reclama más y más pasatiempos que nos distraigan del tiempo vacío y de su opresión …  Después de todo siempre buscamos algo con lo que podamos estar ocupados, por eso la naturaleza del pasatiempo, generalmente no nos importa: su función es llenar vacíos, escapar al aburrimiento. La sociedad de consumo nos abastece con un completo surtido de pasatiempos”
• “Fracasado el marxismo como doctrina política y económica aplicable a la realidad, el liberalismo – en el cual incluimos la socialdemocracia- se autopresenta hoy como el único discurso económico legítimo para hablar de la realidad económica, política y social”
• “Uno de los mantras del capitalismo es que todas sus instituciones deben crecer económicamente año tras año” … “El dinero que no produce beneficios, produce pérdidas”
• “La sociedad policial se consuma en la sociedad digital. Cuando todo es controlable, cuando todo es observable, ya no es necesaria la figura del chivato”
• “La moneda hoy no es más que un impulso electromagnético. Esto es, el dinero ya no es material, sino que es transmisión de información en tiempo global e instantáneo”
• “El mundo se ha vuelto demasiado pequeño. Vivimos en una caja cerrada bajo una nueva forma de clausura que es la interactividad. Somos víctimas de un encarcelamiento global cada vez más generalizado. El mundo se ha hecho tan pequeño que es insoportable vivir en él… Antes el cuerpo estaba encerrado en el espacio, ahora es el tiempo el que nos aprisiona.”
• “No consumimos cosas, sino emociones. Las emociones se pueden consumir infinitamente, mientras que las cosas no”
• “La política democrática funciona a través de consignas y eslóganes, que, ni uno ni otro dan tiempo a la reflexión y a la meditación, porque quedan bloqueadas por emociones controlables y manipulables” … “Ambos se sostienen en la inmediatez” El món actual amb la seva velocitat ens allunya de la reflexió, demanda actuació immediata sense reflexió, i sense reflexió no hi ha democràcia.
• “Vivir es, de manera creciente estar pegado a la pantalla y conectado a la red”
• “Cada uno de nosotros vigila y es vigilado”
• “Somos presos de una memoria digital: cada página, cada portal por el que pasamos queda registrado en nuestra memoria digital… El Big Data conoce a la perfección nuestros gustos y nuestros deseos incluso, con la información de que dispone puede adelantarse a ellos”

No m'agrada gens el món en el que vivim, ni la direcció que està prenent tot plegat. I a vosaltres? Ara bé tampoc puc afirmar que el món del que venim fos millor.

 

BORJA MUNTADAS FIGUERAS

Inmediatez. Capitalismo y vidas aceleradas.

Chiado editorial; Lisboa; 2016; 321 pàgines

 

La confusió és l'enemic del coneixement

 

Pamplona, agost 2016

De nou uns fragments d’aquest llibre de Tony Judt i Thimothy Snyder que m’han fet reflexionar sobre el moment que estem vivim. Ambdós son historiadors reconeguts. Aquest llibre és la transcripció d’unes converses abans de la mort de Tony Judt per ELA quan aquest ja estava malalt.

“Falsejar el passat és la forma més antiga de control del coneixement: si tens poder sobre la interpretació del que va passar abans (o simplement pots mentir sobre allò), tens el present i el futur a la teva disposició. Per tant, és simple prudència democràtica garantir que els ciutadans estiguin històricament informats” (329)

Segurament sempre ha estat així, però en l’actualitat és molt evident que els governants i els aspirants a governar-nos intenten manipular la informació de totes les maneres possibles per tal de dominar-nos amb el seu discurs i crear-nos confusió. Disposar de tot l’allau d’informació que ens arriba a través dels mitjans d’informació i de les xarxes socials no ens vacuna contra aquesta manipulació, ans el contrari ens converteix en molt vulnerables.

“La confusió és l’enemic del coneixement.” (330). Crear-nos confusió és el seu gran objectiu. D’aquesta manera, ens deixem entabanar amb facilitat per aquests encantadors de serps i les seves fórmules màgiques que segons diuen han de solucionar tots els nostres problemes amb gran facilitat.

“Tothom sembla lliure; però de fet tothom és esclau de qui manipula millor, sense possibilitat de recórrer a la realitat o a la veritat com a defensa pròpia” (332). Realment resulta molt difícil saber si ens deixem portar per aquesta manipulació. Ens pot semblar que no estem manipulats, però com ho podem saber?

“Si creus en la llibertat d’elecció de la gent, però també creus que tu saps millor que els altres que és bo per a ells, aleshores estàs davant d’una potencial contradicció” (351). Tothom ha de tenir llibertat d’elecció, però al mateix temps tots creiem que estem en possessió de la veritat i que sabem millor que ningú que ens convé com a individus i com a societat. Ens estranya i ens costa d’admetre que hi hagí tanta gent que pensi molt diferent a nosaltres. Ens plauria imposar el nostre criteri, i que tothom pensi més o menys com nosaltres, però això és impossible i ens toca acceptar aquesta diversitat malgrat que moltes vegades no ens agradi i ens resulti difícil d’acceptar.

 

TONY JUDT amb THIMOTHY SNYDER

Pensar el segle XX

La Magrana; 2012; 509 pàgines

La història es repeteix

 "El feixisme va prosperar sobre la fragilitat distintiva de l'esquerra democràtica d'aleshores: els socialdemòcrates no tenien política econòmica. Sens dubte, tenien polítiques socials i idees generals pel que fa a com pagar-les. I, evidentment, tenien teories -fins i tot teories econòmiques- que explicaven per què el capitalisme era disfuncional. Ara bé, no tenien gaire idea sobre com gestionar economies capitalistes disfuncionals ara que es trobaven en posicions de responsabilitat.

Així doncs, el silenci absolut de l'esquerra democràtica als anys vint i durant la Gran Depressió va deixar les mans lliures als feixistes per proposar mesures econòmiques i fer-ho sense gaires competidors" (213)

Reflexiu a la Serra de l'Obac, maig 2012

Ha passat un segle i la història es torna a repetir. L'esquerra no fa, no sap fer, no vol fer les polítiques d'esquerra que li corresponen. No tenen cap política efectiva, ni realista sobre la immigració. Només saben fer discursos "bonistes". El mateix sobre habitatge, educació i sanitat i a poc a poc els discursos populistes de l'extrema dreta els menja el terreny i ocupa l'espai que s'hauria d'ocupar des d'aquesta esquerra que fa temps que ja no és esquerra. El seu discurs és buit de contingut, amb promeses que no compleixen i que ja no es creu ningú. Està molt clar que l'espècie humana no aprèn de la seva història i qui no aprèn de la seva història està condemnat a repetir-la. 

TONY JUDT amb TIMOTHY SNYDER

Pensar el segle XX

La Magrana; 2012; 509 pàgines

Wembley 1974

 

El passat 3 de gener Albert Puig va dedicar el seu programa Delicatessen a Stephen Stills per celebrar que aquest músic americà complia 80 anys. Escoltant el programa em va venir a la memòria que al setembre del 1974, o sigui, ja fa més de 50 anys, i quan jo tan sols en tenia 17 vaig assistir a un festival al Wembley Stadium on tocava formant part dels mítics CSN&Y.

És un festival que tinc ben viu a la meva memòria. Per allà van desfilar Joni Mitchel, The Band i els ja citats que tancaven el festival. Van ser un bon grapat d’hores de bona música i de bones vibracions al costat del meu amic belga Michael De Decker. Però qui m’havia de dir que més de 50 anys després podria veure el festival gairebé sencer! El so no és massa bo, però poder reviure aquell dia és més que suficient per passar una llarga estona davant de la tele.

Ocàs sense fascinació

 

Nou llibre d’Eva Baltasar. Com que fins ara els tres anteriors m’han agradat no dubto gens en agafar aquest de la prestatgeria de novetats de la biblioteca.

Comença bé. “Tic una casa nova. Dit així sembla que hi visqui o que hi hagi d’anar a viure aviat. Que l’acabi de comprar o llogar. Res d’això. Hi ha més d’una manera de tenir cases. Jo tinc les cases que m’escullen, les que em volen perquè hi vagi a netejar”

A la protagonista que viu en una habitació llogada la foten fora amb 24 hores de marge per encabir-hi a algú que paga més. Aleshores “l’àmbit que m’havia contingut, aquell terrari on l’existència era possible, encara que fos precària, havia desaparegut. Definitivament”

La seva vida canvia de cop i volta. Es troba al carrer sense saber on anar. “Tenia vint-i-ser anys i estava acabada... Sense garanties, sense futur, amb un ventall extraordinari de petites i grans mancances... Jo havia crescut en l’abundància i havia acabat en la fragilitat”. Quan tenim casa i vivim més o menys bé, ens sembla impossible que ens puguem trobar en la situació de viure al carrer. En canvi és quelcom que no podem descartar mai. Som uns éssers fràgils que sovint vivint en un equilibri precari. De sempre he pensat que ha de ser molt i molt dur trobar-se en aquesta situació: no tenir casa, no tenir lloc on dormir i haver-se de buscar la vida en una situació que mai havíem previst.

El primer pensament de la nostra protagonista és “que havia de dedicar el dia a trobar un lloc on passar la nit”. Per una dona jove dormir al carrer és una situació de molta vulnerabilitat. “Els carrers de nit semblen uns passadissos d’una institució gegant. Indigents, putes, rodamons. Tots noctàmbuls... No m’importava no dormir, necessitava ser invisible” No se sent segura, tot són pors i amenaces reals o imaginades. Tot és nou per ella.

Uns “dies més tard vivia al carrer i tenia una rutina. No hauria dit mai que les vides dels desemparats podien arribar a tenir rutina”. Em fa pensar en l’indigent protagonista de “El dia menos pensado” de Enrique de Hériz que ens explicava les seves rutines de vida al carrer i tot el que arrossegava amb ell al llarg de cada dia.

Aquesta nova situació fa que se senti incompetent: “Em sentia incompetent. Si la vida anava de prendre decisions, les meves havien estat desencertades”

De fet, “la vida està feta de no res perquè no és res fora de la gran possibilitat de viure-la”. Vivim en societat i en grans ciutats que “fabriquen solitaris i els obliga a conviure”

Amb l’ajuda d’una amiga aconsegueix sortir d’aquesta situació i “somnia un món fet de comunicació escrita. Un món de silenci, sense cares, amb cases buides que puc habitar a hores a canvi de netejar-les. Visc en una habitació miserable en un casalot vell amb la calefacció espatllada. Però només hi dormo, de manera que és com si no hi visqués”

El llibre consta de dues parts, la primera, ocàs, em resulta interessant. És on descriu aquesta caiguda en el món del sensellarisme. En canvi, la segona part, fascinació perd tot l’interès. No entenc la relació entre les dues parts. En definitiva, tan sols m’ha agradat la meitat del llibre, la resta m’ha resulta sobrera i innecessària.

EVA BALTASAR

Ocàs i fascinació

Club editor; 2024; 144 pàgines

Una mirada crítica sobre el feminisme dominant

Llibre força interessant per reflexionar sobre el món que estem vivint. No explica res que sigui nou, però la seva lectura és força suggerent per pensar-hi una estona.  

“En un capitalisme del límit, augmenta l’interès per protegir els rics de la suposada amenaça que representen els pobres”. Estem en una societat en que els rics defensen els seus privilegis enfront dels pobres. De fet, res de nou, això sempre ha estat així, encara que potser en l’actualitat és molt més acusat.

“Tots els homes han quedat en una situació delicada i se’ls demana que reflexionin sobre la seva pròpia conducta i la seva influència en la dels altres”. L’estatus dels homes ha canviat i en certs moments se’ns col·loca en situacions difícils en el que és complicat saber que s’espera de nosaltres i què cal fer.

Ara bé també és cert que “s’està lliurant una guerra ferotge contra les dones, que té caràcter mundial i que és una resposta al ressorgiment feminista. S’ha desencadenat una forta reacció contra els moviments progressistes , reacció que inclou atacs contra la ideologia de gènere, contra el feminisme i contra la política identitària, i que serveix per refermar els privilegis en una època de crisi econòmica.” Ho estem veient clarament en el recolzament a l’alça que tenen les idees i les polítiques més conservadores i d’extrema dreta.  

“En un món cada vegada més dretà, on la supremacia blanca s’està refermant, és crucial interrogar les tendències reaccionàries del feminisme blanc”. Una part del feminisme blanc no té res de progressista. Per exemple, veiem com polítics i polítiques blanques suposadament progressistes defensen la utilització del vel islàmic en les nostres societats sota l’excusa de defensar la immigració. Però la “blanquitud” política no només l’exerceixen homes i dones blanques també l’exerceixen homes i dones de color que arriben a posicions de poder.

Les reflexions sobre la “blanquitud” i les relacions d’aquesta “blanquitud” i el feminisme són interessants:

• “Els blancs ens veiem com si tot girés al voltant nostre” ... “La blanquitud és una manera de viure còmodament instal·lats al món, perquè el món està fet a la nostra imatge” ... “Els blancs som persones i prou i no tenim raça, ni la veiem”
• “La blanquitud és una posició de poder estructural que mira de mantenir aquest poder”
• “El que vol el feminisme que se sustenta en la blanquitud és guanyar poder dins del marc del sistema existent i no pas subvertir aquest sistema”
•  “Que jo sigui víctima de la violència de gènere no impedeix que pugui ser també agressora a favor de la supremacia blanca i de l’explotació capitalista”

 

Sovint ens indignem davant d’alguns fets. Al nostre voltant sorgeixen el que podem anomenar com els mitjans de la indignació. “Indignar-se és afirmar que això no està bé”. Però no hi ha prou amb la indignació com a resposta. Falta quelcom més.

 

“La tecnologia de la informació fa la feina per a nosaltres, converteix problemes complexes en frases cridaneres i ens ofereix solucions ràpides”. La simplificació en el món complex en el que vivim no ajuda gens a la seva comprensió i ens condueix a agafar-nos a les solucions fàcils que no solucionen res.

Malgrat les condemnes públiques i judicials a assetjadors i violadors, “els problemes estructurals que han permès que l’assetjament i l’agressió es produïssin continuen sent els mateixos que abans”. En realitat no s’està canviant res. Són canvis superficials que maquillen la realitat.

La ràbia impulsa molts dels moviments progressistes contemporanis que s’ocupen de problemes com l’austeritat, les fronteres, el canvi climàtic i la violència sexual. Aquesta mateixa ràbia  alimenta el viratge global cap a la dreta. Aquest món nostre, cada vegada més dretà, posa en el centre la ràbia d’aquelles persones que han perdut drets i privilegis o que senten que a elles les “han deixat enrere” i en culpen a les persones equivocades, per exemple als immigrants. Aquesta és la ràbia dels homes blancs, i també d’algunes dones blanques. La política de la dreta ens mostra el que passa quan la ràbia es produïda per -i canalitzada a través de- la supremacia de classe i de raça.

I això és aplicable també a la ràbia de les dones respecte a la violència sexual. Les manifestacions públiques de ràbia feminista tenen un caràcter innegablement burgés i blanc.

Les dones blanques burgeses, com totes les dones, tenen dret a estar enfadades per la violència sexual. Però a vegades, “la ràbia de les dones blanques pot anar lligada a polítiques profundament reaccionàries”

“Vivim en un món on l’amo està refermant violentament que és ell qui mana”

ALISON PHIPPS

Jo sí, tu no. Una mirada crítica sobre el feminisme dominant.

Eumo Editorial; 2021 (original 2020): 206 pàgines

Traducció de Carles Miró

Més Clapés

 

Segueixo atrapat per la senzillesa i profunditat d’Antoni Clapés. Aquest volum aplega l’obra que va escriure entre el 1989 i 2009. Vull compartir algun dels seus poemes que més m’han arribat. Poemes i versos que fan reflexionar.

 

Mitjanit.

                Sols,

el silenci de l’ombra

el so de la solitud.

 

 

 

un camí és tots els camins

un vers és tot el poema

 

un mot és tot

 

 

 

tractar de reproduir

de refer

les traces de l’itinerari

 

un itinerari que es volatilitza

en ser recorregut

                               en dir-lo

 

 

 

 

lluny

-on és                           lluny?-

fins a la ratlla de l’oblit

 

llunyania

proximitat de l’absent

 

 

 

 

El so de les hores percudint

el silenci blanc del paper.

 

Pura interrogació

sense rèplica possible.

 

 

 

Escriure, insinuar solcs

que mai ningú no ha de resseguir:

falsos itineraris, imatges esquinçades.

 

Pura empremta de l’absent.

 

 

 

Ser un altre:

per a l’altre.

                és ser un mateix?

 

(És l’altre qui et fa

                ser altre?)

 

 

 

La casa on habites, on ets ara, per un temps limitat.

La casa que t’acull i que no és pas casa teva: tu no tens, no

pots tenir, un indret on habitar, llevat d’aquesta escriptura,

del teu pensament, que progressa a mesura que l’escrius,

que el descrius.

La casa que veus de lluny, com alguna cosa fora de tu.

Res no posseeixes, tractes de no ser posseït.

 

Habites aquest món – el teu món- talment com si fossis

un estrany.

Tot en ell t’apar llunyà, aliè, distant.

Sent però no escoltes, mires i no veus, parles sense dir.

Vius: no ets.

 

La teva vida ja no és sinó el miratge d’una quimera.

Pura escriptura.

 

Una escriptura per on creus avançar en el coneixement,

endinsant-te per camins poc fressats, sense adonar-te que

ets a frec del no coneixement.

Una escriptura amb la qual proves, inútilment de termenar el món.

 

Elimines tot l’aparent: cerques l’essencial.

Voreges el límit.

 

No t’adones prou del goig de sentir-te a vora els déus: saber

que no pots dir perquè habites l’inefable, saber que no

pots fer perquè no hi ha res a fer.

 

(Només aquesta feble veu que, per ara, tan sols pot ser dita

i escoltada en (el) silenci.)

 

 

 

 

Ets aquell que pensa o ets aquell que camina?

Qui pensa el teu pensament?

Qui camina el teu camí?

 

 

 

Tots els camins, ¿no són el mateix camí?

(Canvies tu, no pas el camí.)

 

 

 

 

 

 

I en no voler seguir cap camí

en vas fressant un de nou.

 

 

 

 

La llum neix

                rere els turons

                               rere la llunyania

 

omple de noms el món

                avisa el vent

 

que ja pot sacsejar

                l’òxid polsós de la memòria.

 

 

 

 

Les ulleres de Parmènides

El paisatge es difumina en una llunyania clarosa, rere les

muntanyes blaves del fons.

 

Per arribar-hi -diuen- cal ascendir quatre-cents noranta graons

esculpits en temps pretèrits: ferida oberta que perdura en el

granit, com un clam expiatori.

 

Acarat a aquesta llunyania, esguardes el camí dreturer que

sembla menar al cim. Saps que és el ver itinerari, però no

l’únic, i notes el batec del cor davant el parany dels sentits,

davant d’un jo que s’extingeix a cada canvi perquè frisa per

desvelar el fons dels enigmes, per abandonar les ruïnes de

tanta certesa.

 

Ser i pensar -diuen- són u, i són tot. I són res.

 

 

 

Solstici d’hivern

Boirina suspesa damunt el glaç.

Esbossos d’arbres, cossos crucificats.

Esclats de blanc, cristalls de gebre – vanitat pura.

 

Aquest so amortit de campanes – l’àngelus.

Aquest eixam de silencis.

 

I l’exili del poeta:

condemnada ombra

                                               a l’ombra.

 

 

 

ANTONI CLAPÉS

Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida 1989-2009)

Ed. La Breu, 2020; 299 pàgines

Pedrolo ja ho deia

 "Ja sé que traïm contínuament el passat, que el deformem, que el dobleguem a les nostres conveniències actuals, però deixant aquesta voluntat d'adaptació a banda en el nostre mecanisme cerebral hi deu haver alguna cosa que tendeix a l'economia, que ordena, que resumeix i concentra les nostres vivències pretèrites perquè ocupin, per així dir-ho, menys lloc"

Posta de sol darrera Pedraforca i Serra d'Ensija, novembre 2024

Manuel de Pedrolo sovint en les seves novel·les escrivia opinions i reflexions que encara estan plenament vigents, tot i el temps que ha passat:

• "Ningú vol declarar-se de dreta, però a la pràctica la gent continuen actuant com a reaccionaris"
• "Els nostres catalanistes tenen por d'un canvi; la situació els agrada perquè assegura l'ordre, el seu ordre i alhora els permet sentir-se revolucionaris"
• "Em costa de creure que ells es donin per vençuts si no els traiem del poder a la força. I ni aleshores es resignaran..."
• "Hi ha una Catalunya que repudio, i és la Catalunya complaguda en ella mateixa que es creu superior a tothom i observa una actitud imperialista a la mesura de les seves dimensions; la Catalunya que podríem anomenar racista..."
• "No vull imposar el català com a llengua d'entesa universal, com imposarien la seva llengua els pobles d'una demografia expansiva... Soc partidari, doncs, de la preservació de la meva personalitat individual i de la preservació de la personalitat del poble al qual pertanyo en una comunitat on tots ens sentim lliures i col·laborem en una tasca comuna a benefici de tots"
• "Si renunciem a la nostra llengua podrem continuar defensant tots aquests altres costums, idiosincràsies i manifestacions del nostre geni, però és possible que un bon matí ens despertem per comprovar que només existeix la defensa i no allò que és defensat; un gest en el buit"
• Referint-se a l'ús del català escriu: "Per què quan es parla d'intransigència, només se'ns veu a nosaltres?... No existíem amb els mateixos drets abans que vinguessin a imposar-nos la seva voluntat?"
• "Ens hem deixat integrar en un sistema dintre el qual ens acontentem amb gaudir d'unes engrunes de llibertat amb l'esperança que aniran augmentant"
• "Els nostres comunistes van a remolc dels comunistes castellans, els quals en això comparteixen el criteri de tots els règims de dreta: només hi ha una nació espanyola i la resta són diferències de caràcter regional"
• "Els semblava que vivien en una societat normal, sense altres molèsties que la desorganització o insuficiència dels transports públics, l'encariment progressiu de la vida, la migradesa dels sous, l'obligació en alguns casos de les declaracions de renda o el desinterès evident amb què alguns metges de l'assegurança examinaven els pacients"

Barcelona, maig-juliol de 1969

Han passat molts anys. Ens pensem que tot ha canviat molt, però certs elements continuen igual o pràcticament igual. Allò que proclamaven alguns cançons dels anys 60 de que els temps estaven canviant no ha resultat ser així, o al menys no tant com ens havíem pensat i il·lusionat uns quants. Seguim discutim sobre el mateix i seguim sense resoldre res. Donem voltes a la mateixa roda com els hàmsters.

MANUEL DE PEDROLO

Temps obert. Cartes a Jones Street. Conjectures de Daniel Bastida.

Ed. Comanegra; 2022; 717 pàgines

El mas conserva totes les vides

 Aquest és el tercer llibre que llegeixo d’Irene Solà. M’agrada com escriu, sobretot la seva prosa poètica. Les seves històries tenen moments brillants que m’enganxen, però hi ha molts moments en els que em perdo. Això mateix m’ha passat en la seva darrera proposta.

Una narració entre els temps foscos del segles del bandolerisme, les bruixes i el dimoni i elements actuals que potser no estan tan lluny d’altres temps com ens pensem. Un batibull de llegendes de dimonis i bandolers formen aquest llibre... formen el substrat del llibre,,,, però té sentit com a conjunt? Té sentit com a novel·la?

“Un món màgic entre mig del bé i el mal, farcit d’elements entre la realitat i el fantàstic, entre la vida i la mort... “

 

M’han encantat com comença cada un dels capítols:

Matinada: “La foscor era morada i bellugadissa, opaca, grana i alhora blava, zumzejant, pigallada, cega, espessa, fonda i brillant a la vega”

Matí: “El sol havia sortit, però brillava apressat i esblanqueït perquè unes bromes allargassades i vent fred l’interceptaven”

Migdia: “El sol es va enfilar fins a la meitat del cel, blanc i fredorós, com si anés nu... el mas tancava els ulls i allargava la cara perquè els rajos delicats li llepessin la façana”

Tarda: “El cel es va tapar. Van arribar primer bromes clares, esfilagarsades, ràpides, volant baix...”

Vespre: “La llum que entrava per la finestra era lila, i enfosquia les coses dins la cuina, cadascuna resseguida per la seva pròpia ombra”

Nit: “La Marta “assegurava que no sabria pas què fer-ne, ella, d’aquell llamp de mas, amb tots els seus racons, i tots els seus sorolls, i tots els seus silencis, i afegia que avui amb el rebombori de la pluja gairebé els sentia, els xiuxius i les rialles, els cops i les passes”

El mas, un dia, una vida, moltes vides simultànies. Un mas que guarda tot el que hi ha passat al llarg dels anys. Tot passa al Mas Clavell i als seus voltants, sota l’ombra del Montseny. Un Mas Clavell, cremat i derruït, però després reconstruït, i ... “tants esdeveniments del món com vulguin citar-se van tenir lloc durant molts anys, ignorants i ignorats per aquell mas encotillat” El mas conserva les vides de tota la família, sobretot de totes les dones de la família que hi ha viscut. Les dones en son les protagonistes i les narradores de tot el que passa.

La saga femenina del mas Clavell comença amb la Joana. “La Joana havia demanat un home de totes les maneres que es pot demanar un home”. Ni Déu, ni la Verge, ni Sant Antoni li van fer cas. Aleshores ho va demanar al dimoni i aquest li va donar al Bernadí. Es van casar a Sant Miquel dels Barretons.

Montseny, març 2018, prop de Sant Martí dels Barretons

La narració va endavant i enrere. Els personatges de les diferents èpoques s’interrelacionen

“Els anys anaven despistats, cada vegada més de pressa, cada vegada més lleugers i desbocats. I en aquella casa i en aquella muntanya, i a tot arreu, si ho pensaves, el temps havia fet sempre el que li havia donat la gana”

IRENE SOLÀ

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres

Anagrama; 2023; 168 pàgines

Cavall atleta ocell

“Són les dotze de la nit i Arístides, fill únic, no ha tornat a casa. Cada volta torna més tard, sobretot els divendres i els dissabtes... Alapont pensa que, tot i que no ho sap fer i ho detesta, ha de parlar-hi dur, inculcar-li una mica d’aquella disciplina, d’aquell rigor que ell serva en tot i del qual potser li’n sobra...”

Alapont té 55 anys i Arístides, 15. La mare, Helena, va morir quan el fill en tenia 6 anys. Fa un temps que Alapont està preocupat pel seu fill.

Arístides considera que “el pare era previsible, pla, anodí...” Com bon adolescent pensa “...el pis, les classes a l’institut, el poble. Quina asfixia!”

En canvi el pare pensa tot el contrari, És partidari de la rutina: “ens calen rituals, hàbits, protocols. No podem partir de zero cada vegada”

El que llegim en les seves primeres pàgines és una història “normal”: el problema d’Alapont amb el seu fill adolescent que s’està descarrilant. Poc té a veure amb el que Baixauli ens té acostumats. Però ben aviat ens endinsa en el seu món literari particular. Apareixen el seu paisatge i els seus personatges habituals i es transforma en quelcom de diferent. Apareixen vells coneguts: Risto, Ferragut, Orofila, Crisòstom, Màrius Monturiol, Fergus, ...

“Alapont va prendre consciència de la seva insignificància com a individu. No era ningú, no havia fet res important. Una fulla arrossegada pel vent”. De fet tots som una mica com Alapont.

Aleshores acudeix a Màrius Monturiol i escolta el que diu: “per poder escoltar bé els grans artistes cal silenci, pau, calma. Perquè els grans artistes no parlen a crits, xiuxiuegen”. I aquest parafrasejant a Robert Besson li explica el que ha de fer: “Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria”

I es posa mans a la feina. Crea un artefacte de fusta. “Mai havia emprés una idea tan ambiciosa, un objecte tan complex, de tal magnitud”. Li dona molta feina, però al cap de molts dies aconsegueix el que volia.

Construeix un artefacte, un artefacte que té com a finalitat el seu fill. “La finalitat és el meu fill... L’artefacte n’és l’ombra, el destí. Ell no sap ni que existeix... Sense la màquina qui sap què hauria sigut d’ell! És l’únic important que he fet, el que em dona sentit”

Sembla que l’artefacte ha estat útil ja que Arístides ha aprovat totes les assignatures al final del segon trimestre i sembla interessar-se per vídeos i pel·lícules, encara que continua esquerp i poc comunicatiu amb el pare.

Arístides es proposa “no vull fer entreteniment, no vull ser previsible, vull obrir portes a racons inèdits. Inquietants? Balsàmics? Tant més. Epifànics”. De fet d’alguna manera és el que vol el mateix Baixauli amb les seves obres. “La creativitat brolla als límits, en la indefinició on acaba una cosa i encara no en comença una altra”

Arístides es fa gran i es casa amb Margaret i té un fill Rob “... anhelava ser un artista radical, que no feia cap concessió. Què en quedava, d’això? En què s’hauria convertit, nou anys després? El balanç no li feu cap goig”. ¿Quants som els que quan érem joves volíem canviar-ho tot, i finalment claudiquem i ens adaptem a viure en un món que no ens agrada sense fer res per canviar el seu rumb?

“El món, com el cine, és respiració. Depèn d’un moviment, d’un ritme, d’un alè. Cavall, atleta, ocell, És això, Margaret! Ara mateix sentim la respiració del món!”

Tot i no ser una de les seves millors novel·les si t’agrada Baixauli en gaudiràs. Ara bé, si no t’agrada segurament millor que no el llegeixis.

 

Considero que el món que Baixauli va començar a crear amb “L’home manuscrit” i que va continuar sobretot amb “La cinquena planta” està esgotat i convindria que comenci a explorar nous camins. Com escriu ell mateix cal que apunti de nou a l’impossible tal com ja ha fet abans amb les obres anteriors: “el món és de qui s’esforça, de qui resisteix, de qui no es resigna, de qui cerca, de qui apunta alt. Cal apuntar, fins i tot, a l’impossible. Quedar-me a mig camí de l’impossible és anar molt més lluny que conformar-me amb el que tinc a mà”

 

MANUEL BAIXAULI

Cavall atleta ocell

                                                                                                                       Periscopi, 2024; 249 pàgines

 

Cavalls salvatges

 “No és gens estrany, sinó més aviat el contrari, que la primera d’aquestes històries comenci en un enterrament. Però en lloc del típic dia hivernal, cru o plujós, es va escaure un enterrament tòrrid, en plena canícula d’estiu” És l’enterrament de la Lluïsa que ha mort per la sida.

Aquest és un llibre d’aquells que feia temps que volia llegir i he aprofitat que la editorial Comanegra l’ha reeditat. Jordi Cussà és un autor maleït pels llibres que ha publicat i també per la vida que va portar. Va viure tot el món de la droga “dura” que queda perfectament reflectit en aquesta novel·la tal com ell mateix escriu, “dins l’embornal creixent que esdevenen, dia rere dia, els meus dies de joventut, conservo alguns moments absolutament frescos a la submemòria. Dic “sub” perquè cal entendre-la com un referent parcial: subjectiu, tergiversat pels anys i les pròpies defenses fins a qui sap on. Una d’aquestes transparències, punt d’encontre entre diverses tramoies i d’arrencada per a noves seqüències, introdueix la primera vegada que vaig tastar l’heroïna”

Per a molts és la novel·la d’una generació. És la novel·la catalana dels que van viure entre “sexe, drogues i rock and roll”, al marge d’una societat que els menyspreava i injuriava. Eren unes vides amb moments de gran gaudi, però també farcides de depressions i baixades a l’infern. Vaig viure a prop d’aquesta gent, vaig ser una mena de company de viatge distanciat d’algunes persones que es poden assemblar als personatges que protagonitzen aquesta novel·la. Vaig conèixer una part d’aquest món, però mai m’hi vaig endinsar del tot. Ells estaven allà i jo estava aquí.

Jo era més de rock and roll i menys de drogues i sexe. Cada capítol comença amb un fragment d’una de les cançons dels grups que tots escoltàvem en aquells anys i encara conservem ben frescos en la memòria, i a les prestatgeries dels vells vinils de casa. Al final del llibre hi ha una mena de playlist que amb algunes excepcions molts podríem signar.

Reading Festival, agost 1974

El protagonista descobreix “que l’únic sentit de la vida si més no de la seva, és assaborir el dia d’avui sense hipotecar el regust potencial de demà”. El present és l’únic que té sentit. “Fer bondat de veritat, per als ionquis de soca-rel, és molt complex” Viuen sempre en risc. És una generació que pitjava l’accelerador a fons; que anava cap a l’abisme, sense frens ni aturador. Ho pensaven a vegades, però eren uns instants que ben aviat desapareixien del seu cap i tot continuava endavant. Son unes vides que tenien pressa, ganes de gaudir al màxim sense pensar massa en el futur. Tot era present, tot anava a gran velocitat. Morir jove no importava.

Afirma que “els addictes són (o som) com una espècie de confraria francmaçònica i ens reconeixem els uns als altres col·locats o abstinents, amb un parell de mirades”. I segurament és així. Tots o gairebé tots volen deixar d’estar enganxats a la droga i ho aconsegueixen per períodes curts o més llargs, però amb el pas del temps hi tornen en el que és una “escalada” inacabable de més i més, i més.

I en tot aquest submón per si mateix ja prou complex fa l’aparició la sida, com una mena de fantasma pertorbador i perseguidor de tots “els dolents i pervertits”. A partir d’aquell moment viuen “enmig del pànic del tabú de la sida i el dolor de les il·lusions i els col·legues que havíem enterrat plegats”

I no van ser pocs els morts d’aquesta generació. El protagonista en fa una exhaustiva llista, “va ser perdre trossets de tot el que havíem compartit, trossets del que havia estat la meva història, xica, bruta però intransferible història dins l’embornal del temps: la Sílvia, el Dixi, la Gràcia; l’Helena i el Fabià; l’Eulàlia i la Susana; el Tomàs, el Pere, l’Yma i la Lídia, i encara coprotagonistes com ara la Noemí i el Lanzarote i la Gemma i el Marc Tejida i el Fèlix, i sobretot i sobretots, òbviament, Ella: la Lluïsa Caballera”

Tantes morts, però sobretot, la mort de la Lluïsa van fer el seu efecte. De nou sol i sense compromís l’Àlex “no sabia què fer de la meva vida, ara que la tornava a tenir oberta, tota-per-a-mi-tot-sol, cada matí quan em llevava”

“Del cosmos he vingut i al cosmos torno, i em sembla entendre que en realitat només he estat un experiment còsmic”

“L’eternitat és tot el que ens queda per compartir..., l’eternitat d’un silenci reeixit d’ecos de vida inorgànica que, malgrat la mutació constant i la desaparició progressiva dels miratges de la memòria, particular i col·lectiva, murmurant “Fins ara, Mirall”, t’honora i t’acompanya cap al país dels CAVALLS SALVATGES”

JORDI CUSSÀ BALAGUER

Cavalls salvatges

Comanegra, 2023; 365 pàgines

Epíleg de Jordi Puig Ferrer

 

No hi ha alternativa

Vaig veure aquest llibre a la prestatgeria de novetats de la biblioteca i no me’n vaig poder estar d’agafar-lo i llegir-lo. Bauman escrivint sobre la maldat!

Vaig descobrir Bauman el 2010 amb la lectura de “Trabajo, consumismo y nuevos pobres”. Des d’aleshores he anat llegint tot el que he trobat d’ell. M’agrada el que explica i també la senzillesa amb la que ho fa. I com sempre la seva lectura no m’ha defraudat. Posa negre sobre blanc la visió pessimista que molts tenim de la direcció que ha agafat la societat en la que vivim.

En aquest volum comparteix autoria amb Leonidas Donskis. De fet el que fan és alternar-se en l’escriptura. Exposen les seves idees i es van responen al llarg de tot el llibre.

Segons Donskis “vivimos en una sociedad determinista, pesimista, fatalista y cargada de miedo y pánico, que tiende todavía a tener en alta estima sus consagradas, aunque ya anticuadas y engañosas, credenciales democráticas liberales.”

Vivim en “un totalitarismo de “terciopelo”: una forma controlada de manipulación de la consciencia y la imaginación que, revestida del ropaje de la democracia liberal, permite la esclavización y el control hasta de las voces críticas”

Sobre la tecnologia que ens envaeix afirma que “nos guste o no, la tecnología no nos pregunta si la queremos o no. Desde el momento en que podemos usarla, debemos usarla. Negarse a ello relega a quien lo haga a los márgenes de la sociedad”

Bauman rebla el clau quan ens fa veure que “un fantasma recorre Europa: el fantasma de la ausencia de alternativas…, y, en especial, de una alternativa total y atractiva, una alternativa que prometa terminar con ese ambiente de fatalismo, impotencia y desplome de la imaginación”

Santuari de la Mare de Déu d'Escales, desembre 2016

Per ell, “existe la sospecha muy extendida de que las elecciones se han convertido en un engañabobos. Un juego de simulaciones… Los políticos fingen gobernar, mientras que quienes ostentan el poder económico fingen ser gobernados”

Ens parla d’una majoria de població, sobre tot, els mes joves formatada pels mitjans, i aquí fa especial esment en els mitjans tecnològics en el que tot esdevé a gran velocitat i en el que els temps dedicats a la reflexió han desaparegut.

“Una de las más destacadas y más seguidas compañías televisivas (CNN) ha entrenado a sus espectadores para ver sin comprender, para escuchar sin entender y para consumir información sin buscar (ni esperar encontrar) su significado, sus causas, ni sus consecuencias. La lección general que emanaba de aquella pantalla era bastante simple: el mundo es un agregado caótico, o un flujo que no cesa, de fragmentos desmembrados y dislocados sin apenas pies ni cabeza, y nada puede hacerse para que tenga sentido, y no digamos ya para que sea más penetrable a la razón o a intervenciones preventivas, correctivas o rectificadoras guiadas por esa razón”. Aquesta sensació d’unes notícies que ens presenten un món caòtic, incomprensible, fragmentari i en el que no hi ha res a fer per millorar-ho la tinc sovint, i crec que no soc l’únic. Els telenotícies s’han convertit més aviat en programes d’entreteniment, més que en programes que expliquen la “realitat”

Com afirma Cornelius Castoriadis ens tenen anestesiats: “el gran problema de nuestra sociedad era que había dejado de cuestionarse a sí misma”

De fet estem en un moment històric en el que “el descontento y las protestas son ahora políticamente ineficaces” . Ben poques vegades, les mobilitzacions serveixen per canviar les coses, i com que això cada cop és més evident per a tothom, aquestes es van desinflant mentre els polítics fan el que volen. En campanya electoral fan moltes promeses que després no compleixen i no passen comptes a la societat que els ha votat. És allò de dia passa any empeny.

Amb l’afegit del que escriu Ivan Krostev: “Actualmente las diferencias entre la izquierda y la derecha se han evaporado en esencia, y votar se ha convertido más en un ejercicio de expresión de unos gustos personales que en la manifestación de una convicción ideológica… Las elecciones… existe la sospecha muy extendida de que se han convertido en un engañabobos”

També podem veure sovint el que ens explica Donskis: “En el mundo contemporáneo, la manipulación mediante la publicidad política es capaz no ya de crear necesidades en las personas y hasta criterios por los que estas midan su propia felicidad, sino también de fabricar a verdaderos héroes de nuestro tiempo y de controlar la imaginación de las masas por medio de biografías laudatorias de unas presuntas trayectorias personales de éxito”

Segons Donskis vivim en una societat del tot controlada: “Quienes controlan el pasado controlan el futuro. Quienes controlan el presente controlan el pasado. Quienes controlan la televisión controlan la realidad. Quienes controlan internet, controlan la imaginación y el principio de toda alternativa. Quienes controlan los medios de comunicación controlan los territorios…”

En realitat ben poc els importem. Som tan sols un número. “La transformación de seres humanos en unidades estadísticas es uno de los síntomas de la barbarie moderna y de la ceguera moral del mundo contemporáneo”.  Té una gran relació  amb la idea de SER SUPERFLU, de ser prescindible. El que no vota, el que no consumeix, ... no interessa a ningú.

En la societat actual hi ha un grup important de persones “son las personas que viven en una situación precaria, desprotegida, ubicadas en una zona de permanente peligro y riesgo. No tienen nada garantizado, no pueden estar seguros de nada; se les ha arrebatado para siempre la sensación de seguridad” Són les persones que no importen.

Continuant aquest mateix argument, Bauman afegeix que “los seres humanos son considerados bienes de consumo que hay que usar y desechar. Hemos creado una cultura de usar y tirar que no deja de propagarse… Ya ni siquiera forma parte de la sociedad. Los “excluidos” no son los “explotados”, sino los parias marginados, las “sobras””

De fet, “la política se reduce, en esencia, a lograr un producto interior bruto al alza, y el alza del producto interior bruto tiene como fin que los ricos sean más ricos y los pobres más pobres” … “La regla de privatizar las ganancias y nacionalizar las pérdidas”

Vivim en un món multicultural en el que s’ha barrejat tot. No fa massa anys vivíem en compartiments estancs, en cultures estanques, en el que les altres cultures les consideràvem exòtiques si més no. I encara no sabem com hem de conviure en aquesta nova situació. Els riscos i les friccions entre les diferents cultures que cohabiten són inevitables.

Per finalitzar aquest recull de reflexions, una de les darreres afirmacions de Donskis ja cap el final del llibre: “El auténtico problema es que vivimos en un mundo sin alternativas. Este mundo se proclama solemnemente a sí mismo como la única realidad”. Realment estem molt fotuts.

 

ZYGMUNT BAUMAN y LEONIDAS DONSKIS

Maldad líquida

Paidós, 2023 (ed. Original, 2016); 297 pàgines

Traducció Albino Santos Mosquera