Narra en forma de cartes a un amic l’encontre amb una Lídia enfebrada i el
seu enamorament, “en arribar el matí aquells ulls verds que jo havia
descobert el dia abans s’havien tornat pàl·lids i llur mirada no inspirava
follies sinó amorosiment”
La cuidava, però la situació no millorava, “Lídia s’anà enfebrant i
l’escalfor tornava a menjar-se-la. El seu cos era un forn... Les hores, així
semblava que no passessin”
Canterbury, agost 2007
“Lídia acabava d’adormir-se ... i jo estava segur que els seus somnis
feien reviure els dolls de tendresa que damunt aquells darrers dies havien
resolt figuracions fantàstiques” I el narrador tampoc deixa de pensar en el
que ha passat. “Tot el que s’havia esdevingut aquella setmana girava davant
meu infinitament reduït”
Les cartes s’interrompen i es reprèn la correspondència vuit mesos després.
L’enamorament segueix: “Simultàniament ens sentirem atrets l’un a l’altre
quan un raig de sol venia a donar-nos el bon dia. Ens miràrem suaument, mig
sorpresos, mig inconscients de la nostra “realitat”. I un petit bes no arribà a
mullar els nostres llavis...” “... No ens adonàvem que d’una manera tan
simple la nostra vida prenia un camí impossible”
A la contraportada llegim que “Judita és una història d’amor idealitzat”
i que el mateix ... “Carles Riba, sempre tan exigent pel que fa als valors
literaris, la considerava una obra mestra”. No sé si és una obra mestra,
però sí que és la història d’una enamorament on mostra els sentiments que es
produeixen en aquells moments.
Però, ¿com és que té per títol Judita, si fins ara el narrador només ens ha
parlat de Lídia? Quin misteri s’amaga darrera de Lídia? No ho sabrem fins ben
avançada la narració. I un cop desvetllat el misteri del nom, i alguns altres
fets menys platònics, veurem si continua o no la història d’amor.
“El que havia d’esdevenir ha esdevingut. Tot és finit!”.
“Evaporada la flama, ¿la cendra quedava xopa de punyetetes?”
Per una d’aquelles casualitats no buscades la mort de Elisabeth II i el procés
inacabable del seu enterrament m’ha agafat llegint un llibre també d’una mort i
d’un enterrament, també ben singular.
“Per a fer-te calen dues persones, i una sola per a morir.” Ara bé,
per enterrar-te tot és molt més complex com hem pogut comprovat aquests dies i
com també posa de manifest aquest llibre.
La família Bundren la componen el matrimoni, l’Anse i l’Audie i cinc fills:
Cash, Darl, Jewel, Dewey Bell i Vardaman.
Mentre l’Audie agonitza, a través de la finestra contempla com el seu fill
gran fabrica el taüt amb el que l’han de traslladar a Jefferson a seixanta
quilòmetres d’on viuen per enterrar-la un cop morta.
Un cop algú mort, un cop l’Audie Brunden ha mort, “... no és ella. Ja ho
sé. Jo hi era. Jo he vist quan ha deixat de ser ella”...
... “Diuen que la mare és morta. Voldria tenir temps per a deixar-la
morir. Voldria tenir temps per a voler-ne tenir... No és que jo no vulgui i no
voldré, és que és massa aviat...”
La família es disposa a complir el desig de la mare. És una narració coral estructurada
en capítols curts que van canviant de narrador. Cadascú d’ells ens explica el
que veu i sent, mentre avança la narració, i així, podem conèixer de primera mà
totes les peripècies tant abans com al llarg de tot el viatge.
“He fet tot el que he pogut. Ho he procurat fer com ella volia”.
Però tot plegat no resulta gens fàcil i al llarg del camí es troben amb entrebancs.
Ha plogut molt, ha plogut com mai i el riu s’ha emportat els ponts.
“Li ho vas prometre. No se’n va voler anar fins que li ho vas haver
promès. Pensava que es podia fiar de tu. Si no fas, caurà una maledicció damunt
teu”
Es troben davant del riu decidits a travessar-lo
“Davant nostre corre l’aigua espessa i fosca. Ens parla en un murmuri incessant
i múltiple, inflada la superfície groga, monstruosament, en remolins
esborradissos que naveguen per la superfície un instant, silenciosos,
provisionals i profundament significatius, com si, sota mateix de la
superfície, quelcom d’enorme i vivent es desvetllés en un moment de peresosa
atenció per tornar de seguida a una lleugera somnolència.
L’aigua cloqueja i murmura entre els raigs i al voltant dels genolls de les
mules, groga, coberta de desferres i de grans clapes d’escuma bruta, com un
cavall llançat al galop. Corre entre les herbes submergides amb un so
planyívol, un so meditabund. Les canyes i els rebrolls s’hi ajeuen com sota un vent
de tempesta, ondulant sense reflexos, com suspesos per filferros invisibles
penjats de les branques altres -arbres, canyes, lianes- sense arrels, segades
de la terra, espectrals, per damunt d’un escenari de desolació immensa i
tanmateix circumscrita, plena de la veu de l’aigua desolada i planyívola”
La Riera de Gualba, 2019
No els resulta fàcil però amb penes i treballs ho aconsegueixen. En la
travessa perden les dues mules i algunes eines, i en Cash es trenca la cama.
Segueixen el camí. Ara en el carro porten el taüt amb la morta, cada dia
més pudenta, i a sobre el Cash amb la cama immobilitzada.
No només han de travessar el riu embravit. També han de superar l’incendi d’un
estable on hi tenien el taüt amb la morta. Però assoleixen el seu objectiu,
arriben a Jefferson i enterren a l’Audie acomplint el seu desig.
Amb menys entrebancs que en aquesta narració ahir finalment Elisabeth II
també va arribar al seu destí i va ser enterrada després d’un llarg
pelegrinatge tal com ella havia desitjat.
Hi ha d’haver alguna raó perquè sigui aquí i intueixo que se’m desvelarà si
puc reconèixer el lloc on soc, però no puc perquè ho hi he estat mai”
“Em dec haver perdut i, en perdre’m, també he perdut el record d’haver
vingut. Però hi soc”
Amb reflexions breus i amb un llenguatge concís el protagonista ens va
posant en situació i ens explica el que li passa i el que pensa. Sembla que no
pot elaborar-ho de forma més complexa i precisa. El seu pensament és breu amb
moltes estones en blanc.
Entra en el que sembla un poble abandonat amb les cases en runes. Pot ser
una metàfora de quan ens fem grans i perdem la salut, i acabem sent una mena de
casa en runes. “Me’l miro des d’on me’l miri, al poble només hi ha carrers
desempedrats, teules trencades i cases vençudes”
La Mussara 2016
“Entro en la primera casa... Em recordo de les cases on vaig entrar per
primera vegada: cases d’amics i cases desconegudes, les cases on he viscut i
les cases dels fills... No l’he perdut tota, la memòria”... “Encara soc
l’amo de la meva voluntat” Està preocupat per la pèrdua de la memòria. Tots
estem més o menys preocupats per l’Alzheimer que ens pot sorprendre al passar
qualsevol cantonada i aleshores deixem de ser nosaltres mateixos.
“Cada vegada em costava més entendre les coses que em deien i això que
sempre ho he entès tot”... “M’adono que tots aquests noms se’m van
esfumant de la memòria”... “Em recordo del nen que vaig ser i llavors em
recordo que aquell nen va ser pare”
“No volia estar malalt; això era fàcil. Va ser més difícil aprendre a
estar-ho” Ningú vol estar malalt. Ha de costar molt aprendre a estar-ho.
Fins ara he estat de sort i no sé el que és estar malalt. No tinc ni idea que
em passarà el dia que la malaltia arribi.
“... No hi ha ningú. Que sol que estic. És una soledat intensa i
profunda, definitiva. Però també és efímera...”. Una altra por que tenim
els éssers humans, el fet de sentir-nos sols, que no és el mateix que estar
sol. A mi m’agrada molt estar sol.
“Hi ha moltes coses que vaig oblidar”. La seva malaltia va ser un
càncer de pròstata, però després va venir el anar oblidant. “Fins que arriba
un dia que dic paraules que ja sé que no tornaré a dir perquè quan les dic se’n
van per sempre”
Imatges i escenes, llocs i nous personatges es succeeixen un darrera
l’altra amb una mena de sense sentit. Algunes podrien ser imatges angoixants,
però no ho són. Simplement desfilen davant del narrador en una mena de somni
incoherent i sense fi.
“... Vull desaparèixer. Vull que sigui un somni i despertar-ne. Vull que
sigui mentida i que brilli la veritat...Vull tancar els ulls però no puc”.
Una imatge, una escena darrera l’altra. Podrien ser imatges i escenes
esgarrifoses però no ho són, simplement l’home camina sense parar d’un lloc a
l’altre i ens descriu amb frases breus, i alhora poètiques el que veu i el que
li passa. El que podria ser una mena de viatge a l’infern, es converteix en un
viatge agradable, potser un viatge al fons d’un mateix. La vida, la nostra vida
no deixa de ser un misteri, i un enigma, un lloc pel que caminem, transitem,
passem i ens fem preguntes sense resposta, i observem el que passa al nostre
voltant.
“Camino cap a l’únic lloc a on puc anar i ho trobo bé. Quan em van
prescriure la morfina també ho vaig trobar bé. M’acostumo a la penombra de la
cova igual que em vaig acostumant a la llum de la malaltia... Travesso unes
quantes sales esgarrifoses i en totes hi passo molta por” S’apropa la mort
i n’és conscient. No sabem el que sentirem i el que pensarem fins que ens hi
trobem.
“Necessito que l’explicació sobre el futur fos sincera perquè era l’últim
futur i perquè seria molt curt encara que se’m fes molt llarg”. Tothom té
dret a saber quin futur proper li espera quan la mort s’apropa. Ocultar el que
està passant és un gran error. No s’hauria de fer mai.
“La mort jugava amb mi per entretenir l’espera dels que m’acompanyaven”.
La mort a vegades pot ser més dura pels acompanyants que no pas pel que s’està
morint.
“Però cada vegada que repetia la pregunta em repetien la resposta:
encara no podem, la llei no ens deixa encara. O sigui que després d’haver-lo
esquivat tota la vida, al final de la vida topava amb el codi penal. Què trist,
que la llei et faci això”. Encara no existia la llei d’eutanàsia. Amb tot
semblen que l’adormen per tal que tingui una mort plàcida. Així va ser tant en
el cas del pare com de la mare. És d’agrair que les persones que estimes no
pateixin en les seves darreres hores. “Tampoc
sabien quant de temps dormiria. Podien ser dos dies o en podrien ser tres. Però
em van dir que em semblaria un somni, l’últim somni de la meva vida”
“Em va semblar bonic, morir somiant”
“... intueixo que el viatge s’acaba”
“Sé que al món ja no és meu encara hi viuen els fills que ara abandono i
els fills que els fills també hauran d’abandonar”
“Perquè ja sé que tothom fa el seu camí i també sé que el meu s’acaba
aquí....
Sé que no he viscut sol perquè vivien en els altres encara que no ho sabés.
Sé per fi que vosaltres sou tot el que queda de mi.
Perquè ara ja sé que només soc la memòria que deixo i per això espero
deixar-vos només els bons records, que els altres me’ls emporto jo...”
“Hivern”, segon llibre de la quadrílogia d’Ali Smith que va iniciar
amb “Tardor”. No son llibres de fàcil lectura, i malgrat que no m’acaben
d’agradar del tot perquè a vegades son difícils de seguir, tampoc em desagraden
del tot.
El llibre per moments és un recull de fragments de vida. En part la vida
també és així de fragmentària. Ens porta d’una cosa a l’altra sense massa
sentit. De ben segur el món sempre ha estat així.
“Era el matí de la vigília de Nadal. Seria un dia atrafegat. Venia gent
a casa per Nadal”
Madrid, Nadal 2009
“L’hivern: un exercici per recordar com endurir-te i després com tornar
flexiblement a la vida.”
La Sophia ja és una dona gran i es troba amb els problemes que avui cada
dia tenen les persones grans amb els bancs, els horaris, interaccionar amb les
màquines.... Espera al seu fill Arthur (Art) i a la seva parella, Charlotte,
pel dinar de Nadal.
Art i Charlotte són parella, una parella que no funciona massa bé i ho
deixen estar pocs dies abans de Nadal. A Art l’espera la seva mare Sophia per
Nadal i no hi vol anar sense parella. La mare no coneix a la Charlotte.
Aleshores Art busca una noia per que faci de Charlotte, algú que no coneix de
res. La dona substituta és la Lux: “Ja no hem acordat. Tres dies sencers,
1000 lliures”
Quan l’Art i la Lux arriben a casa de la Sophia veuen que aquesta no està
bé. Té la nevera buida i alguna cosa li passa. Es posen en contacte amb la
germana de la Sophia, que ve immediatament, malgrat que fa anys que no es poden
veure: “L’Iris: una càrrega insuportable. Díscola. Malbaratant la vida.
Advertida una vegada i una altra... Coneguda per les forces de l’ordre. Té
antecedents policials”. Manifestant ecologista, hippies, ocupa, deixa la
seva família i marxa. Fa anys que no es veuen amb Sophia.
Tots els presents, sobretot Sophia i el seu fill Arthur recorden moments
del seu passat. El Nadal és un dia propici a rememorar altres temps i altres
persones. És el que passa en aquest llibre. És una família ben estranya. No sé
pas qui és més estrany dels tres.
“És com si els personatges de l’obra visquessin al mateix món però
separats l’un de l’altre, com si els seus mons d’alguna manera s’haguessin desencaixat...”
“Qui soc jo per saber res del meu fill. Només soc la seva mare. Qui soc
jo per saber res de la seva vida. Qui soc jo per pensar que sé la veritat”
Bones preguntes.
“Per que no treballar sempre per la pau a la terra i la bona voluntat?
Quin sentit té el Nadal, si no? Les setmanes de compres que comencen al juliol,
aquest és el sentit?”. Els sense sentit de les festes de Nadal.
“Què farà el món si no podem resoldre el problema dels milions i milions
de persones que no tenen cap casa on anar o que tenen cases que no són prou
bones, de cap altra manera que dient-los que se’n vagin i construint tanques i
murs? Que un grup de persones pugui ser responsable del destí d’un altre grup
de persones i triar si se’ls exclou o se’ls inclou no és una resposta prou
bona... Hem de trobar una resposta millor”. Però no sembla que la humanitat
i les diferents societats estiguin disposat a trobar aquesta resposta millor.
Arriba un moment en que “l’Art ja en té prou, de Nadal. Ara sap que no
vol tornar a viure més un dia de Nadal”....“Ha estat Nadal tot el dia i
necessita un descans del que educadament qualifiquem de rica tradició de Nadal.”
Records i històries de Nadals del passat, i no només del Nadal, també
d’altres fets del passat de la família, sobretot de la Sophia i l’Arthur. Al
llarg de la nostra vida hi ha molts moments en que l’únic que fem és rememorar
el nostre passat i els nostres records.
Un petit nucli familiar (Sophia, Iris i Art) i un testimoni neutral (Lux)
amb un passat ple d’enrenous i amb versions ben diferents del mateix segons qui
sigui el narrador. Potser mai acabem de saber del cert com va ser el nostre
passat. No deixa de ser una història absurda en una societat absurda ple de
festes i tradicions absurdes.
“No posseïm coses. Mira com ens tornen la mirada. Ens pensem que són
nostres, que les podem comprar, tenir-les, llançar-les quan ja no ens
serveixen. Saben sense que els calgui saber res que els rebutjables som
nosaltres”
El conflicte d’Irlanda del Nord es va perllongar al llarg de molts anys. Ja
omplia les notícies dels televisors en blanc i negre. Aquest llibre és una
investigació periodística sobre el desenvolupament d’aquest conflicte des de
finals dels anys 60, fins pràcticament l’actualitat.
Comença amb el segrest de Jean McConville, mare de 10 fills i amb una marxa
pacífica d’estudiants catòlics aturada per l’agressió violenta d’un grup de
protestants.
“Els protestants que constituïen la majoria de la població d’Irlanda del
Nord però que eren minoria en el conjunt de la illa, temien ser sotmesos per la
Irlanda catòlica; els catòlics, majoria a l’illa, però minoria a Irlanda del
Nord, se sentien discriminats als sis comtats.
A Irlanda del Nord, hi vivien un milió de protestants i mig milió de
catòlics, i era cert que els catòlics s’enfrontaven a una discriminació
flagrant, sovint eren exclosos de les feines i els habitatges més bons, i també
se’ls negava el poder polític ... Durant mig segle, cap catòlic hi havia ocupat
mai un càrrec executiu.”
L’odi i el recel entre les dues comunitats no parava de créixer atiada per diferents
personatges. Jean McConville és una protestant casada amb Arthur, cristià,
enmig de les turbulentes i violentes relacions entre les dues comunitats. “Una
societat tradicionalment antiquada i reprimida s’estava partint de cop i volta
de la manera més catastròfica possible”. I en ple segle XX i a Europa la
religió és de nou un element fonamental en el conflicte.
Una gran part del llibre ens descriu els temps més violents des de mitjans
i finals dels anys 60 i primera meitat dels anys 70. Malgrat no ser una
novel·la, l’acció és tan trepidant que costa de deixar de llegir.
En aquells anys “a Belfast s’hi respirava la desagradable sensació que
no hi havia cap indret on estiguessis del tot segur” Realment es pot viure
així? En un viatge amb Inter-Rail a l’estiu del 1977 per les illes britàniques
vaig visitar Belfast. Teníem curiositat per conèixer el que veiem de manera
continuada a les notícies. Un cop allà ens sentíem observats. Hi havia
barricades als carrers. Ens van regirar les motxilles diverses vegades.
Finalment només hi vam estar unes hores. La decisió va ser fàcil: fotem el cap
d’aquí. Ens vam dirigir a Dublín i vam continuar el nostre periple.
Belfast 1977
“Una de les conseqüències dels Troubles va ser la instauració del
silenci. Amb tantes faccions armades lliurant una guerra als carrers, un acte
tan innocent com fer preguntes sobre un ésser estimat desaparegut podia ser
perillós”. De ben segur, aquesta és la explicació d’un títol ben eloqüent:
NO DIGUIS RES
Les execucions eren habituals: una mena de ritual macabre que s’utilitzava
sovint contra qui era acusat de traïdor, i sobretot, als que s’anaven de la
llengua: “L’acte de matar, en si mateix, tenia un caràcter ritual, una
coreografia assajada... Et posen una bossa al cap. Et lliguen les mans a
l’esquena. T’agenolles sobre l’herba suau. I caus cap endavant quan la bala
penetra al cervell”
Gerry Adams passa un llarg període a la presó. És allà on madura una nova
estratègia ja que era conscient que la guerra seria llarga i que la possible
victòria no estava a prop, ni seria fàcil. “El final del conflicte no seria
el resultat d’un simple triomf militar, sinó d’una sèrie d’acords polítics”
Com així seria finalment, molts anys després.
A part de Gerry Adams el llibre segueix la vida d’altres dirigents de l’IRA
com Brendan Hughes, i les germanes Pride.
“Havien passat dues dècades des de l’inici de la violència, a finals
dels anys seixanta, i a Alec Reid li costava seguir carregant el pes de tot
aquell vessament de sang. “La gent ja n’ha tingut prou” va declarar en una
entrevista, hores després dels trets. “El que ha de fer la gent és escoltar-se
els uns als altres. Fins ara, la gent no ho ha fet això” I afegia: L’ús de la
força és un senyal de desesperació de la gent pobra”. Però mentre passava això,
a la vegada que desafiava la turba i assistia als soldats assassinats, Reid
estava tramant alguna cosa entre bastidors. Estava donant forma a un pla: un
pla clandestí i agosarat per posar fi al conflicte”. Juntament amb Gerry
Adams, Alec Reid serà un altre dels que ajudarà arribar a de l’acord de pau de
Divendres Sant.
Gerry Adams, avui un polític respectat que viu bé, és qüestionat per ex-companys
seus que no entenen les seves decisions. Aquests pensen si han valgut la pena
tants sacrificis personals i tantes morts per arribar a on han arribat: seguir
formant part de la Gran Bretanya. Amb el procés de pau del Divendres Sant (1998)
s’acaba la violència, però Irlanda del Nord segueix formant part de la Gran
Bretanya. L’objectiu de l’IRA no s’ha assolit.
Tant Price com Hughes “estaven indignats perquè Adams els havia ordenat
cometre actes brutals i després havia renegat d’ells, afirmat que només ells en
tenien la responsabilitat moral, perquè ell no havia pertangut mai a l’IRA.
Quan finalment tots dos van donar la seva versió, Adams va sostenir que estaven
mentint i, per tal de desacreditar-los, va assenyalar el trauma genuí que
estaven experimentant. Adams, en canvi, semblava totalment impàvid en relació
amb el passat. Mentre els altres vivien torturats pel que havien experimentat
durant els Troubles, ell no semblava que hagués perdut ni una nit de son”
Ara bé, el conflicte està realment resolt? Han passat els anys, però segons
afirma l’autor al 2015, “la realitat era que la majoria de residents encara
vivien en barris segregats per la religió i més del noranta per cent dels
infants d’Irlanda del Nord continuava anant a escoles segregades. En algunes
zones de Belfast, les parades d’autobús es designaven informalment com a
catòliques o protestants, i la gent caminava una o dues files de cases per
evitar possibles agressions”
Com en gairebé tot quan Pattrick Radden Keefe estava acabant el llibre “havia
acceptat que probablement no s’arribaria a saber mai tota la veritat sobre
aquesta història fosca, perquè el grapat d’individus que coneixien la veritat
se l’endurien amb ells a la tomba”. En realitat, els conflictes humans que
engendren violència i morts són molt difícils de tancar del tot, i les seqüeles
s’allarguen en el temps, i ningú pot assegurar que no tornin a sortir a la
superfície un cop passats els anys. La història de la humanitat n’està ple d’exemples.
Vaig néixer el 3 de maig de 1957
a la Mutua dels Amos del carrer de la Creueta com l majoria de sabadellencs
d’aquells anys.
Però d’alguna manera tot va
començar molt abans. Els meus pares s’havien casat el 6 de marc de 1950. Van
tenir una filla que va néixer morta. En el part va perillar la vida de la meva
mare. Van decidir no tenir pressa per anar a buscar descendència, i van estar
de sort perquè el seu mètode anticonceptiu no era gens de fiar: el popularment
conegut com a “marxa enrere”.
Es van comprar una moto i amb una
colla d’amics acostumaven a viatjar per Catalunya, però també per la resta
d’Espanya. I segons havia escoltat explicar més d’una vegada als meus pares jo
vaig ser concebut al Monestir de Sant Joan de la Peña. Aquell dia els va costar
trobar allotjament i finalment deien que aquella nit van dormir a sobre d’una
taula.
No fa massa he trobat fotos
d’aquella jornada i també una petita llibreta on anotaven l’etapa de cada dia
de vacances, amb el lloc de sortida, i d’arribada els quilòmetres recorreguts i
les despeses. Va ser el 24 de juliol de 1956.
Sant Joan de la Peña, 24 de juliol de 1956
Tal com sempre ha explicat la
mare vaig venir amb retard. Segons ella devia estar bé allà dins i no tenia
pressa per a sortir. Aquesta és una característica del meu caràcter. No
acostumo a tenir pressa. A més a més un cop es va posar de part, aquest també
va ser lent. No acabava de sortir. Sembla que vaig donar força feina.
La Mutua dels Amos, 1932, foto de F. Casañas extreta del grup de Facebook Patrimoni Sabadell
“El anciano está
sentado al borde de la estrecha cama, las manos apoyadas en las rodillas, la
cabeza gacha, mirando al suelo. No sabe que hay una cámara instalada en el
techo, justo encima de él… Aunque supiera que lo están vigilando, le daría lo mismo.
Está como ausente, perdido entre los fantasmas que pueblan su imaginación
mientras busca una respuesta a la pregunta que lo atormenta. ¿Quién es? ¿Qué
está haciendo ahí? ... ”
“No tiene claro
dónde se encuentra exactamente. En la habitación, sí, pero ¿en qué edificio
está? ¿Es una casa? ¿El hospital? ¿La cárcel?”
Sitges, març 2019
Un inici de llibre que promet molt. L’enigma està servit. Està en
tractament? Està malalt? Això és el que sembla, però Míster Blank no ho sap. Es
fa moltes preguntes. Els lectors també ens les fem. “Me
parece que no estoy enfermo. Un poco cansado y aturdido, quizás, pero aparte de
eso no me siento mal. Teniendo en cuenta mi edad, me encuentro bastante bien”
“Míster Blank se
pasa la mayor parte del tiempo con la cabeza en otra parte, perdido en un
nebuloso territorio de seres fantasmales y recuerdos fragmentarios mientras
busca una respuesta a la pregunta que lo atormenta”
A sobre la taula hi ha uns documents i unes fotografies “sin duda contienen la respuesta a la pregunta que lo atormenta. Porque
de ellos emana su angustia, y aun cuando sería sencillo volver a la cama y
olvidarlos, se siente obligado a proseguir sus indagaciones, por tortuosas y
desagradables que puedan resultar”
“Ha de haber
alguna razón, … que explique lo que le está sucediendo, que justifique el hecho
de encontrarse en esta habitación con las fotografías y los cuatro montones de
documentos”
Tot molt misteriós. Sembla que Míster Blank en un altre temps era algú
poderós que ha viatjat molt, però no sabem ben bé que va fer ni que fa aquí
tancat.
Però el llibre s’acaba i no dona cap resposta a les moltes preguntes que
planteja. Realment m’ha decebut.
De tots els llibres de Paul Auster que he llegit fins ara, aquest és el
menys interessant sense cap mena de dubte.
Una curiositat que em va fer pensar que igual era la clau que podia
desvetllar algun dels enigmes. El llibre està dedicat al seu sogre: “Para Lloyd Hustvedt (in memoriam)”. A la seva biografia no he trobat res que resulti
significatiu.
Tot i que el vaig llegir ja fa 10 anys, al tenir-lo de nou a les mans no
m’he pogut resistir a rellegir-lo. No recordava de què anava, però a mesura que
llegia em retornava a la memòria. No m’ha decebut gens la seva lectura. Eduard
Màrquez és un autor del tot recomanable. Podeu llegir una interessant entrevista
de fa una anys que us ajudarà a conèixer-lo una mica millor.
“Per primer cop en molt de temps, l’Andreas Hymer plora. L’avió
s’enlaira entre turons recremats. Els arbres, com estaques ennegrides, gairebé
sense branques, aguanten un tendal de boira que amaga la ciutat assetjada”
Recorda els dies passats a la ciutat assetjada i les sensacions que li ha
produït el retorn a la ciutat on va néixer i on va viure força anys. Ha tornat
per fer un concert, però no s’ha estat de visitar els llocs i les persones
conegudes en altres temps
“Les hores de solitud furguen en els replecs de les emocions i les
transformen en un vespre imprevisible, difícil de controlar. Un tel massa
fràgil separa la pena del tedi, la por de la ràbia, el sofriment de la calma.
De tant en tant les detonacions i les sirenes sacsegen la superfície pestilent
del silenci”
Fa temps que va fugir de la ciutat, quan era una ciutat normal, sense guerra,
però “sempre s’acaba tornant al lloc d’on es fuig. Mira tu. Què hi fas
aquí?... Es comença a parlar de guerra. Rumors... Però no t’ho vols creure. No
aquí. Aquí no pot ser. Les guerres sempre són en una altra banda. Lluny” La
guerra dels Balcans la vam veure a prop, i ara ens passa el mateix amb la
guerra a Ucraïna. Comencen de sobte i ens sorprenen. Les seguim a través de les
notícies, però ens hi acabem acostumant i ja no els hi fem massa cas. No és el
nostre problema.
“Va arribar un moment que tocar ja no tenia cap sentit. Tot era sempre
el mateix. Massa previsible. Fins que la monotonia dels assajos i dels concerts
se’m va fer insuportable” La vida a vegades és monòtona i rutinària, i
aquesta monotonia es pot convertir en insuportable.
És un relat dramàtic com tota situació de guerra: vides creuades, vides
desgraciades per la guerra, i pel mig l’amor i la música. El relat va endavant
i enrere en el temps. Andreas Hymer torna a una ciutat assetjada. on tot és
destrucció, i por als atacs amb foc de morter i també als franctiradors. Els
records, les vivències del passat i antigues coneixences i amors es barregen en
el relat.
“Cada cop em queden menys records. Moren, i, durant un temps els trobes
a faltar i hi penses moltes vegades al llarg del dia. Després, però, de mica en
mica, deixes de fer-ho. Al començament et sents culpable, però els anys ho
esborren tot i t’abandones amb quatre fils inconnexos que no duen enlloc”...
“Les paraules, els esguards, les emocions dels últims dies s’imposen amb la
fermesa del foc. Es barregen amb els records confinats al fons de la memòria
per protegir-se’n”
Andreas Hymer està centrat gairebé en exclusiva en la música. “No vaig
adonar-me de res. Com de costum, estava penjat de la música, abstret dins la
closca per protegir-me, per defugir el risc de trobar algú capaç de capgirar-me
la vida” Som molts els que vivim dins de la nostra pròpia closca amb les
nostres dèries i poca cosa més ...
“Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt
d’anys i amb prou feines n’arribes a conèixer la superfície i poc més. Molt
sovint penso que si ara hi fossin, els preguntaria allò o allò altre. Però és
massa tard. Em passa sobretot quan miro les seves coses. Els àlbums de
fotografies, les cartes... Però t’acostumes a viure sense respostes”. Quanta
raó té! Quan els pares moren és quan ets conscient el poc que els has arribat a
conèixer.
“Amb quina facilitat aprenem a perdre. Llocs, noms, gent, objectes... I
seguin com si res. Només una mica més sols” Les pèrdues, els records, els
objectes, els llocs, formen part de les nostres vides tant si volem com si no.
Allà els tenim. A vegades emergeixen de sobte.
“No amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres.
Avui més que mai”
El llibre comença amb la mort d’en Jordi de Can Sol, el 8 de març de 2014
“Els morts són com els records, no són enlloc, però tothom els necessita
per viure”
“A la vall del Ser queda tan poca gent que quan algú es mor, tothom sent
que mor una mica”
“En Jordi s’havia mort i això ho canviava tot, ens canviava el món”
“Les històries que recordem són forats de cuc que comuniquen universos
autònoms, que ens desplacen a llocs i temps diferents. És per això que he
començat pel final, perquè només ho sé explicar d’aquesta manera”
“Han passat quatre anys d’ençà que vam enterrar en Jordi, en fa onze que
vaig arribar al Sallent, i cinc que me’n vaig anar”
“Em separava, havia passat una mala temporada i anava molt just. Uns
coneguts, la Consol i en Josep, m’havien parlat sovint de Can Mau” I allà
va a viure no sense reticències. Estava al Sallent. Era el mes de desembre de
2007.
Can Mau, febrer de 2022
“Tots estàvem perduts enmig d’un mar de muntanyes i turons que es
desplegaven com si fossin onades entre buits i espadats. El Sallent, per a mi,
en aquell moment, era una illa en el Pacífic... Jo tenia alguna cosa de nàufrag...
Res d’exotisme, era un naufragi contemporani, sense innocència ni romanticisme.
D’alguna manera, al meu voltant, tots n’érem una mica, de nàufrags”
“Els que arriben a la vall del Ser, intenten deixar enrere altres parts
del món i de la vida... O hi havies nascut, o t’hi portava un divorci, una mala
temporada a la feina, un disgust o qualsevol cosa que volguessis perdre als
revolts de la carretera.”
El Jordi de Can Sol demana al nostre narrador que faci conferències
(classes particulars) a la seva neta Mar. No està massa decidit a fer-ho i
al·lega que té molta feina però finalment accepta.
A poc a poc es va endinsant en aquella micro-societat, en pren coneixement
i va sabent el que hi passa. Evidentment no tot són flors i violes en el món
rural. Hi ha moltes coses amagades pel que hi arriba per primer cop.
“Sense la història que recorden tots plegats, aquí no són res, sense
aquesta barreja de records individuals i compartits, tota aquesta gent es
desfaria com si fossin de cendra, una bufada de vent com la que va tòrcer
l’estructura de l’envelat, i desapareixerien tots.”
Jordi de Can Sol, la seva filla Carmina i la seva neta Mar, són l’eix de la
història, juntament amb el narrador. Són una família ben particular. Jordi
pensa que tot ho pot aconseguir amb diners. Sembla que en té molts. Hi ha
moltes coses amagades que no es diuen, i que s’oculten en aquesta família i en
tot el microcosmos de El Sallent.
Salt de Can Batlle a la riera de Sant Martí abans d'abocar les aigües al riu Ser, febrer de 2022
“Tots arrosseguem un univers propi, taques a la pell, por dels altres
animals, records de diluvis i desastres personals i col·lectius i què sé jo quantes
coses més.”
“Mentre ho escric m’adono de fins a quin punt havíem teixit una
teranyina de prejudicis i justificacions que ens lligaven a tots molt més que
no ens imaginàvem, un neguit que ens estrenyia i que ens feia moure mentre
entre nosaltres s’anaven creant tot d’espais estrets, pantanosos i boirosos”
“Els altres construeixen mons per on circulen altres tus, altres formes
de tu mateix que són paral·leles al que penses que ets.”
D’entrada és un llibre dels gruixuts, no dels més gruixuts, però déu n’hi
do. Però la seva lectura resulta fàcil, senzilla i agradable. Entren ganes de
continuar i no deixar-ho. L’arribada d’un estrany al lloc que actua com a
narrador no és nou en literatura, el que fa interessant el llibre són els
misteris que rodegen el Sallent i sobretot, les persones que viuen a Can Sol.
I com afirma aquest narrador-foraster, “vaig veient, vaig entenent i
vaig avançant”, nosaltres també anem veient, anem entenent i anem avançant
en la comprensió del que passa en aquest microcosmos que formen en Jordi, la
Carmina i la Mar: una història molt complexa de relacions en tota la vall que
ells mateixos ens aniran descobrint en llargues converses amb el narrador.
La conversa infinita, una conversa inacabable que comença amb el Jordi,
continua amb la Carmina i després amb la Mar posa sobre la taula els secrets de
Can Sol, però sense desvetllar-los ni resoldre’ls. De tots els enigmes ocults i
totes les tafaneries que corren per la vall, l’únic que en sap la veritat és el
Jordi, però tampoc l’acaba de dir del tot. Cadascú a la vall diu i pensa el que
li sembla dels de Can Sol, però ningú tret d’en Jordi sap la veritat del que
realment va passar.
El narrador és un acompanyant dels de Can Sol que ens explica el que va
esbrinant i ens situa a nosaltres com espectadors de tots els embolics. Entren
ganes de seguir llegint sense interrupcions per saber-ho tot.
“Ho hem explicat tot tant que ens sabem els camins i les cruïlles, els
enforcalls i, sobretot, els carrers sense sortida. Hem après a mirar-nos des de
tots els punts de vista possibles, a mirar-nos per dins, a treure tota la merda
que portem, a recordar coses que voldries haver oblidat”
“... aquest és un lloc tancat, un petit microcosmos on passa de tot...”. D’alguna manera tots els llocs son un microcosmos
especial on passa de tot. “...I al final no sabem ben bé què va passar, ni
sabem ben bé què som”. I com els de Can Sol i els habitants del Sallent i
de la vall, ens costa de saber que ha passat i on som realment.
“Et penses que ho tens tot controlat però és mentida perquè saps el que
saps, i potser en saps molt, però quan has de prendre decisions, hi ha molta
més foscor que llum. És pitjor, no saps ni si hi ha llum ni la quantitat de
foscor que has de travessar a les palpentes”
“És que ens ho fem venir bé perquè la història tingui sentit i perquè
els detalls encaixin. Si les coses apareixen sense explicació ni continuïtat,
sense relació amb la resta de fets que les envolten, ens destaroten”
“El marc on passen les històries no és el món si no és un món petit que
vol contenir els mons possibles”
“He tingut pocs temps a la vida tan nítids, tan ben començats i acabats
com els sis anys i mig que vaig viure a Sallent. Vaig arribar net, sense
saber-ne gairebé res, i me’n vaig anar amb la sensació que en sabia prou i
massa o, si més no, que no em feia falta voler-ne saber res més. Aquells sis
anys i mig són una càpsula que s’aguanta en el temps, un contenidor tancat i
ple.”
“Potser era la vall, la que estava viatjant en el temps a través nostre,
a través d’un nosaltres en el qual aquesta història és només una de
moltes, una baula més de les històries que graten, buiden i excaven per trobar
les restes d’altres històries més antigues.”
“De tot el que he explicat, ara que ja està escrit, el record ja no serà
meu. És una confessió, l’única manera de perdonar-nos”
“Després del bombardeig de Gernika, el lehendakari José Antonio Aguirre
va prendre la decisió de mirar de garantir la seguretat dels infants. Entre el
maig i el juny de l’any 1937, 19000 nens van sortir del port de Bilbao per anar
a diversos països europeus”
En un d’aquests vaixells, “L’Habana”,
Karmentxu Cundin Gil, “una nena de vuit anys... i el seu germà Ramon,
dos anys més gran, anaven cap a Gant”. Allà Karmentxu va viure a casa de
Robert Mussche.
Robert i Herman eren amics des de petits, possiblement s’estimaven. “L’amor
entre les persones en realitat no és mai simètric, ni entre els amics ni entre
els amants. No hi ha cap amor que sigui totalment just”
Aquest inici del llibre ens situa en l’exili forçat dels infants bascos per
mirar de protegir-los de la guerra civil. En el moment actual, la història es
repeteix, ara amb els infants d’Ucraïna. “Els bombardejos omplien de terror
els bilbaïns. I també de ràbia”. La història de les guerres i de persones
de tots colors, races i ideologies marxant del seu país a la cerca d’un lloc
segur on viure ha estat permanent al llarg dels segles.
Pais basc 18 de juliol 2013, monument als 2000 presoners antifeixistes que van obrir la carretera.
Però el llibre també reflexiona sobre com són les relacions humanes. Com
coneixem als altres i com es produeixen els trencaments en les relacions.
“Els trencaments no es produeixen de cop i volta; la majoria de les
vegades són el resultat d’una ferida que ha anat creixent a poc a poc. Com en
un terratrèmol, quan forces ocultes van actuant silenciosament sobre les capes
internes de la terra, empenyent-les les unes contra les altres, fins que, en un
instant, la superfície s’esquinça. De la mateixa manera, la raó íntima d’un
trencament no sol ser neta, té arrels profundes en el temps i poques vegades es
deu a una sola cosa, poques vegades hi ha una discussió, una sola desavinença
que desencadeni el terratrèmol.”
“Quantes oportunitats ens dona la vida per tenir amics? Quantes amistats
de debò arribem a sentir com a tals?” Bones preguntes, d’aquelles que fan
pensar. “Quantes amistats de debò
arribem a tenir?” Coneguts en tenim molts, però amistats, el que podem dir
amistats, ben poques.
La guerra no és la protagonista principal de la narració, però si que és el
testimoni mut que canvia del tot la vida dels diferents personatges que
desfilen al llarg de les seves pàgines. La Guerra Civil i la Segona Guerra
mundial trastoca i transforma les seves vides.
Una guerra suposa molts morts, molts desapareguts, i molts desplaçats, i
molta gent que lamenta les morts de les persones estimades. Molts que no paguen
els seus crims. I la vida continua, i la guerra al final no ha servit de res.
Però les guerres, malgrat la seva inutilitat evident, són una constant en la
història de la humanitat.
“La guerra no és una situació corrent, en què pràcticament tot es manté
estable. En una guerra, tot allò que consideràvem inamovible, la cara, la
família, la feina, tot es trasbalsa. No hi ha res que sigui fix, i això porta
les persones a comportar-se d’una altra manera... En temps de guerra, les relacions
són molt més vives. Ningú pot saber si no serà mort l’endemà”
“El que mou el món” és un títol suggerent que res té a veure amb el
títol original de la novel·la, “Musshe”, el cognom del veritable protagonista a
qui resseguim al llarg de la seva existència. No he trobat resposta al que el
títol en català posa en qüestió: potser l’afany de supervivència, de resistir,
d’ajudar-se uns als altres malgrat les desgràcies que ens puguin envoltar.
“El món no va tan bé com pensaven. De fet, que se n’ha fet, d’aquell món
meravellós que havien somniat plegats... El món no pensa en la solidaritat,
sinó que creu que cadascú és responsable de la seva pròpia vida i que ha
d’enriquir-se només per obtenir una millor posició”
Acaba els agraïments amb aquesta nota: “A Karmentxu Cundin i a tots els
nens de la guerra, d’ahir i d’avui , perquè coses com aquestes no tornin a
succeir”, però malauradament seguien succeint i seguiran en quelcom que
sembla no tenir fi.
Vaig llegir “L’etranger” a COU dins l’assignatura de francès com a
lectura obligatòria que comentàvem a classe, però no en recordo res. Puc dir
que gairebé ha resultat una lectura inèdita.
Comença amb la mort de la mare del narrador en una residència i el seu
posterior enterrament.
Explica en detall tot el que veu, fa i li passa.... “He pensat, al
capdavall, havia passat un altre diumenge, ... que demà reprendria el meu
treball i que, en definitiva, res no havia canviat”. El temps passa, moltes
vegades de forma molt rutinària. La vida va passant per davant d’aquest estrany
com si estès davant d’una pel·lícula en pantalla gran i en tecnicolor. Es deixa
portar pels esdeveniments sense saber gairebé perquè fa una cosa o una altra.
Potser és així la vida de tots, i anem passant dia rere dia sense més. Ens fem
il·lusions, pensem en projectes i plans que no sempre portarem a terme.
Realment sabem què és la vida?
Bristol, agost 2008
Condemnat a mort, espera l’execució. Rep les visites insistents d’un
capellà. Ell que no creu en Déu ja n’està una mica fart de les seves prèdiques.
“... jo estava segur de mi, segur de tot, més segur que no pas ell, segur de
la meva vida. I d’aquesta mort que venia”. Tots estem condemnats a mort des
del moment del nostre naixement. Simplement no sabem la data de la nostra
execució, però sabem que un dia arribarà sense que ho puguem evitar.
“Havia viscut d’aquesta manera i hauria pogut viure de tal altra. Havia
fet això i no havia fet allò altre. I què?” Al llarg de la vida podem
escollir camins diferents, però és realment important l’elecció què fem?
“Era com si hagués estat esperant des de sempre aquell minut i aquella
matinada en què em trobaria justificat. Res, res no tenia importància” Són
aquells moments lúcids que tenim poques vegades al llarg de la nostra vida,
aquells moments en que tenim la impressió que ho comprenem tot.
“Tothom era privilegiat. No hi havia sinó privilegiats. Els altres també
serien condemnats algun dia. També a ell el condemnarien” És ben estrany
aquest narrador, és ben estranya la seva conducta i els seus pensaments. Tots
som ben estranys. En definitiva, la vida és ben estranya.
ALBERT CAMUS
L’estrany
Ed. La Butxaca, 2011 (ed. Original, 1942); 149 pàgines
Des que vaig llegir per primera vegada Stefan Zweig que em vaig quedar amb
ganes de llegir més escrits d’ell. A la biblioteca tenen un bon assortiment de
les seves obres i fa pocs dies vaig agafar tres petits volums.
La lectura de “Carta de una desconocida” em va deixar bocabadat,
tant per la història que explicava, com per la manera de fer-ho. La vaig llegir
en una tarda. Estava tan capbussat en la seva lectura que no vaig prendre cap
nota.
En canvi, “El candelabro enterrado”, encara que està també molt ben
escrita, no em va interessar gens.
Les quatre històries breus de la “Petita crònica” em van encantar de
nou: “La col·lecció invisible”, “Un episodi del llac de Ginebra”,
“Leporella” i “El llibreter Mendel”. Em van ocupar quatre tardes
i les vaig paladejar lentament intentant copsar tots els matisos. Son una molt
bona manera de passar una tarda. Si no les heu llegit, només puc que recomanar-les.
Agafeu el llibre i deixeu-vos endur per la seva bellesa. Són literatura d’alta
volada.
Sant Martí de Puigbó, juliol 2022
“... Si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres
éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable
antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit”
“Vet aquí el que pensava l’Oliver Bou el 6 d’abril del 2020... en una
època en què la gent parlava molt sola”
“Ni el virus em resulta nou, simplement em fa estar a casa, on estic
gairebé sempre. Tot plegat em permet practicar desinhibidament l’actitud
antisocial que tan bé he exercitat tota la vida”
Repassa la seva vida, els seus anys a l’escola, la relació amb la seva
ex...
“Hauria d’estar satisfet, soc un autor ben considerat per la crítica”
“Em queda aprimar-me, això no m’abandona mai... I a més em dic Bou.
Oliver Bou, home de 125 quilos, 175 centímetres d’alçada, cada cop més vell i
cansat”
“Fa molt temps que ja no tinc ni el privilegi de poder decebre ningú, de
saber que algú espera alguna cosa de mi...”
“Però m’ho diré ben clar: no tinc cap altre objectiu que conservar
aquesta meva existència corrosiva i mortal, una vida de gras, de malalties
coronàries, d’èczemes, de problemes respiratoris, d’home de panxa d’embarassat
de nou mesos, d’home pallasso cada cop més trist. Només demano sobreviure dins
d’aquesta escèptica llibertat. Una llibertat sense esperances però meva, jo i
la decrepitud, sense horaris ni fites” Fins aquí la presentació de l’Oliver
Bou.
La Roxana, una editora d’èxit i en Pere Romeu un empresari també d’èxit es
van conèixer a primer d’Administració i Direcció d’Empreses, però ja no s’han
vist més. L’Oliver Bou havia escrit cartes d’amor per en Pere a l’escola i ara
en Pere, 30 anys després li proposava tornar-ho a fer per enamorar la Roxana.
Li pagaria bé per fer-ho.
I així coneixem al Pere, i sobretot, a la Roxana: “por a la foscor, al
cotxe, a l’avió, a córrer sola per vies verdes, por a l’amor?... I malgrat
tants escuts que m’haurien de fer sentir cada cop més protegida, persisteix una
mena de por, una por que va creixent, com una lava negra sota la terra: la
sensació que alguna cosa greu, terrible i sobretot irremeiable m’ha d’acabar
passant. Que és igual el que faci; la lava sortirà entre les llambordes i
m’empastifarà i em desfarà la sola de les sabates...
De petita no tenia por, i mira que tenia motius per tenir-ne. De jove
tampoc. Va ser a partir dels quaranta quan les ànimes en pena i totes les pors
van trucar a la porta, i ara estan closes aquí, amb mi, dins d’aquesta casa”.
Rep un primer correu d’en Pere, i el contesta. Com aquell que no vol la
cosa, comencen a intercanviar-se correus. “Tinc ganes d’esquivar-ho i a la
vegada m’interessa. Sento curiositat, espero i observo sense fer res. Una
passivitat no exempta de certa addicció; tal vegada si de sobte deixés
d’enviar-me res trobaria a faltar alguna cosa”
“M’agradaria passejar-me per la seva biblioteca: em sembla la manera més
precisa de conèixer algú... Els llibres que llegim, els temes que ens
interessen, les frases que subratllem, diuen molt de nosaltres”
La Roxana “sap veure rere aquelles cartes la mirada d’algú determinat,
enèrgic, agosarat, i a la vegada sofisticat, respectuós i pacient... Després de
cinquanta-tres cartes, de tants trucs a la porta, tenia ganes de veure el Pere”
Tot està a punt per la trobada entre el Pere i la Roxana. La Roxana sap ben
aviat que l’autor de les cartes no és el Pere, però la seva relació li plau i
ja li està bé. “Estic amb el Pere perquè és un amor madur, un amor per
viure-hi bé. Un amor que em fa sentir viva, amb un món ple de presents, de
possibilitats...”
Passa el temps i l’Oliver pensa “aquí es quan em vaig adonar que podríem
ser amics. I ho tenia fàcil, només havia de demanar-li si volia ser la meva
editora”. I així va ser. Ella va posar dos condicions: “que escrivís el
que volgués i que ho lliurés quan volgués”. I ell va posar una condició: “que
dinéssim junts un cop al mes; les raons van ser que així tindríem ocasió per
parlar de projectes, que podríem despatxar temes i conversar de literatura...
La veritat és que l’únic objectiu que tenia era veure-la, en la forma i de la
manera que fos possible, però no perdre-me-la durant més temps”
I a partir d’aquí comencen tots els dubtes i els interrogants sobre la vida
de tots dos.
Roxana pensa “que no trobava un vestit a mida per a una ànima que no es
deixa encastar sense rebentar costures...tot plaer té un cantó de patiment, tota benedicció una maledicció, tota
nit espera el sol, tot sol serà apagat per la foscor, tota saviesa és ridícula,
tota beneiteria és sàvia. Tot encastat en trossets indestriables, i en aquesta
argamassa virtual!”
“És cert que és fàcil estar molt bé amb algú només un cop al mes. Com
seria viure-hi? Ah, la convivència! Això ja és aigua d’un altre molí, el dia a
dia”
I sorgeix la pregunta que ja suggereix el mateix títol del llibre. Quina és
la vida autèntica?
“Jo tenia una vida i em sentia estable i serena, amb un projecte, amb
algú amb qui compartir un camí, un bon company de viatge. I una edat, una
maduresa. Sé prou bé que només els estúpids es perden l’alegria de les petites
coses esperant la gran felicitat... Així que bàsicament no vull problematitzar
la meva vida perquè no tinc cap problema de veritat. Tinc una vida plena,
moltes coses a fer... ”
“Al cap i a la fi estava convençuda que li calia molt poc per ser feliç”.
Però la vida té cops amagats, d’aquells que t’esperen darrera de qualsevol
cantonada. I un d’aquests li arriba a la Roxana i li canvia del tot la seva
vida i les seves perspectives de futur. “Va pensar que tot plegat era un
desafiament impossible”
Calella de Palafrugell desembre 2014
I acaba el llibre amb una carta d’amor de comiat de Roxana a l’Oliver i un
final dolç, encantador i sublim.
“Vull que la vida ens regali una última vivència i que siguis molt a
prop meu, i que la mort sigui només com un destorb. Vindrà la mort, Oliver, i
tindré els teus ulls, i quan m’arrenqui dels teus braços m’emportaré la teva
mirada”.
Ara bé, la pregunta de quina és la vida autèntica queda sense resposta.
Cadascú ha de buscar-se la seva vida autèntica i trobar la resposta que amb el
pas del temps el més segur és que canviï.
“Em dic Kathy H. Tinc trenta-un anys, i en fa més d’onze que treballo de
cuidadora. Pot semblar molt temps, però encara volen que continuï vuit mesos,
fins a finals d’aquest any. M’hauré dedicat, entre tot, quasi dotze anys”
“Al llarg dels anys hi ha hagut moments que he volgut oblidar Hailsahm,
pensava que no havia de viure rememorant tant de passat. Però va arribar un dia
que vaig deixar de resistir-m’hi”
“Tot això va passar fa molt, o sigui que podria estar malfixada en algun
detall” La memòria sempre és traïdora amb el pas del temps.
I d’aquesta manera la Kathy ens comença a explicar la seva vida a Hailsham,
una mena d’internat on va viure la seva infantesa i adolescència amb els seus
companys. I resulta que Hailsham és molt més misteriós del que sembla de bones
a primeres.
“Vist amb distància, m’adono que teníem una edat en què sabíem unes
quantes coses de les nostres persones -qui érem, en què érem diferents dels
nostres tutors i de la gent de fora- però encara no compreníem que significava
tot plegat”
Bàsicament ens explica la relació amb dos dels seus companys de Hailsham,
la Ruth i el Tommy. Va ser a Hailsham que “vam començar a cavil·lar i a
fer-nos totes aquelles preguntes sobre nosaltres mateixos que no hem deixat de
fer-nos mai al llarg dels anys”
A poc a poc anem esbrinant que els alumnes de Hailsham no són uns alumnes
normals. El primer que esbrinem és “tots sabíem una cosa... cap de nosaltres
no podia tenir fills”
De sobte un dels seus tutors els hi explica que “teniu la vida
planificada. Us fareu grans, i abans que us feu vells, abans d’arribar a la
vida madura, començareu a donar els òrgans vitals. És per això que us han creat
a tots... Us han portat al món amb un objectiu, i el vostre futur, el de tos
vosaltres, està decidit”
Malgrat tot, no saben massa que els espera en el futur i fan càbales i
elaboren teories, sense saber mai massa si estan en el cert. En alguns moments
em recorden els replicants de Blade Runner. Cap de les seves teories té res al
darrera. El seu destí és ser donants i res més.
Tintagel, agost 2008
Amb tot una antiga professora de Hailsham amb qui aconsegueixen parlar els
di diu: “penseu que heu viscut molt més bé que molts dels que us han
precedit. I qui sap a què s’hauran d’enfrontar els que vindran després de
vosaltres” Aquesta reflexió també la podem aplicar a la nostra generació,
una generació que ha aconseguit viure prou bé i ves a saber com els anirà als
que vindran al darrera.
“Tant de bo us pogués ajudar. Però ara esteu sols”. Tots estem sols.
Tots tenim preguntes. Com la Kathy, la Ruth i el Tommy, tots cerquem respostes
que no trobem. Potser ens agradarien determinades respostes, però aquestes no
hi son, son simplement desitjos i somnis. Malgrat tot, estem aquí, en aquest
món. I sí, estem sols, amb el consol d’algunes companyies, però qui diu què
això de viure no val la pena, encara que no sapiguem per a què?
