Aquest llibre és la versió complerta
de la tesi doctoral presentada per Eduard Masjuan el juny del 1998 a la UAB. És
un estudi que presenta les idees llibertàries desenvolupades a Catalunya des de
finals del segle XIX fins el 1937. La seva lectura m’ha corroborat una idea que
fa temps que tinc: la situació en la que ens trobem és fruit de decisions
presses fa molt de temps i que en cap moment s’han intentat revertir.
Vivim en una Catalunya en que la
majoria de la població està concentrada al voltant de Barcelona, i, com a molt,
a prop de la costa, mentre que tenim una gran part del territori despoblat. Ve de lluny la manca de planificació que ha
fet que la major part de la població catalana estigui concentrada en poques
zones, deixant la resta buida i deixant-ho tot en mans dels guanys econòmics.
Ara és tard i és molt difícil per no dir impossible cercar solucions. Les
decisions es van prendre fa un segle.
Això escrivia Gaziel el 1963: “Mentre
les comarques es desintegraven, la capital única i excessiva es deformava
monstruosament , aviat convertida en un immens aiguabarreig de tota mena de
fermentacions hispàniques”
De fet, a principis del segle XX ja
s’advertia del que hauria de venir, però res va aturar el desenvolupament
urbanístic de Barcelona, més i més edificis, més i més asfalt. Ja al 1900 hi
havia informes que mostraven la urgència de preservar espais lliures sense edificacions
i espais verds. Però d’aquests advertiments no se’n va fer cas. “Esta
visión del urbanismo equilibrado con la naturaleza va a ser abandonada por la
presión urbanística generada por la nueva etapa de prosperidad económica del
período 1914-1918”. Ja aleshores les dades de zones verdes a la ciutat de
Barcelona eren esborronadores. “Según datos de 1913 ofrecidos por la Sociedad Cívica
de Ciudad Jardín la proporción entre la superficie de parques i jardines
públicos y la parte urbanizada de su territorio no llega al 3% cuando en
Londres es de un 15% o Berlín de un 10%”
Des de principis de segle XX la idea
que ha predominat i s’ha imposat ha estat “la de una ciudad
de tamaño ilimitado”. Ja en aquell moment hi havia teories que volien impulsar
la ciutat limitada, però no van ser escoltades i el resultat va ser un “urbanismo
devorador de la naturaleza y masificado que alberga muchedumbres industriales
hacinadas en los cada vez más numerosos barrios suburbanos de las grandes
ciudades”
La Ciutat Jardí era la proposta: “Construir
nuevas ciudades con muchos espacios verdes y una gran variedad de actividades
en su seno, alejadas de la metrópolis, como alternativa al crecimiento continuo
de la conurbación, destructor de campos y bosques”. Aquest projecte comptava amb “la
eliminación del propietario privado de la tierra, y la implantación de la
propiedad comunal en su lugar. Población limitada a la capacidad del medio:
rechazo a la destrucción del entorno natural y el aprovechamiento adecuado de
las fuentes de energía renovables: edificación de nuevas ciudades a partir de
las necesidades del crecimiento demográfico, siempre conservando los convertidores
energéticos (bosques, áreas de cultivo y los espacios recreativos), que son
necesarios para la vida y reproducción del medio y de los seres humanos.” És una
proposta de fa més d’un segle i que sona molt moderna.
El projecte de ciutat jardí que
proposa Montoliu al 1912 es basa en la descentralització de la indústria i en
conseqüència de les aglomeracions urbanes i fent estudis previs del terreny on
s’ha de desenvolupar, menyspreant el creixement anàrquic sense control. La
proposta inclou limitar el creixement il·limitat de les ciutats. De fet, res no
hauria de créixer il·limitadament. Cal “conservar una vasta zona de
tierra agrícola y de bosques alrededor de cada ciudad lo que viene a ser en
realidad un límite territorial natural”. Està clar que no va
ser aquest el camí escollit i ara estem on estem i tornar enrere després de més
d’un segle de creixement il·limitat de les grans ciutats no és possible.
El model escollit ens ha portat a la
primacia de l’habitatge de propietat privada enfront a l’habitatge públic de
lloguer. De fet vivim en una societat en que gairebé tot és propietat privada i
en el que la propietat pública s’ha reduït al mínim. Ens hem desenvolupat com
una societat de propietaris. En realitat, en la major part dels projectes
urbanístics prima l’interès econòmic d’alguns en lloc de l’interès general de
la majoria. El negoci està per sobre de tota altra consideració.
En aquest model els gran beneficiats
son els intermediaris. “La gran ciudad se halla irremediablemente
divorciada del campo, que es de donde provienen los alimentos que sus
habitantes necesitan consumir. Lo que fomenta el negocio de los agentes
intermediarios especializados en esta actividad depredadora, tan característica
den las relaciones de producción capitalista, la cual perjudica
mayoritariamente a los habitantes más desfavorecidos de la gran ciudad”
(Martínez Rico, 1935)
Al 1900 a la regió metropolitana hi
vivia el 43% de la població de Catalunya, al 1991 ja hi viu el 70 %. S’ha
passat de 868 mil habitants al 1900 a més de 4 milions al 1991. I aquestes
dades deuen haver anat en augment. No és quelcom exclusiu de Barcelona, és
quelcom que es produeix arreu. La gran Barcelona i tota l’àrea metropolitana
amb el seu desenvolupament de gran urbs provoca un gran desequilibri
territorial i poblacional. Es va optar i se segueix optant per un
desenvolupament urbanístic que posa el cotxe en el centre. És un model que
comporta la promoció de la immigració des del primer moment, primer dels propis
catalans rurals cap a la ciutat, després van ser la resta d’espanyols i ara ja
són d’arreu del món. Aquesta massiva arribada d’immigrants provoca la
massificació en la que ens trobem des de ja fa molts i molts anys, a més a més
dels problemes afegits que estem vivim darrerament. Qui necessita tanta i tanta
immigració i aquest creixement demogràfic tan desaforat? A qui beneficia?
EDUARD MASJUAN
La ecología
humana en el anarquismo ibérico
Editorial Icaria;
2000; 504 pàgines
