El caníbal

“Blai és caníbal, però no un caníbal sistemàtic, ni tan sols un caníbal ocasional. Només ha estat caníbal en una sola ocasió. Ningú no el podria condemnar, perquè el canibalisme no està prohibit per llei. I ell no ha matat a ningú: s’ha limitat a menjar-se una persona”

El llibre té poques sorpreses, el títol mateix i el primer paràgraf ja desvetllen el desenllaç final, però és entretingut i de fàcil lectura, una bona lectura per passar una bona estona, una o dues tardes de primavera a la vora de la finestra.

 

“Blai era una persona perfectament vulgar” Treballa a l’escorxador, però “no era feliç. Aquell ofici no feia per a ell, no li agradava. Sentia un patiment perpetu. Se sentia cruel i botxí”

Al cap de tres anys deixa l’escorxador i el seu sou assegurat i comença a treballar en un bar de mala mort: “La Cantonada”

“És un fet claríssim: hi ha gent que ha tingut la xamba de trobar el seu camí a la vida i gent que no sols no ha aconseguit sinó que ha matat la vida, en el mateix sentit que diem “matar l’estona”, fent una cosa o altra, estimant una gent o altra, però sense cap programa, sense cap propòsit: gent que viuen a la babalà, sense substància ni profit”

Allà a la cuina de “La Cantonada” Blai troba el seu lloc. Li agrada i s’esforça en les seves obligacions culinàries. De “La Cantonada” fa el salt a la gran cuina fins assolir la categoria de xef en un nou restaurant que s’obria a Lloret. Al mateix temps aprofita per independitzar-se dels pares.

“La seva vida era monòtona, solitària i només feliç a mitges: perquè ell continuava amb una febre interna que li produïa una inquietud constant: volia assolir el plat perfecte”

“Tot això, però, va canviar de sobte, perquè Blai es va enamorar. L’enamorament... era una exaltació... una exaltació furiosa, un desassossec, una plaga... com un càstig, com un assot”... “Es deia Rosario”

“Encara no feia ni mig any que vivien junts i la vida de tots dos va fer un tomb molt notori, espectacular en el cas d’ella, i molt visible també en el cas d’ell... El seu caràcter va canviar... Havia esdevingut rialler, fins i tot simpàtic”

ISABEL CLARA SIMÓ

El caníbal

Ed. Columna; 2007; 136 pàgines

Plaer de viure

Després de deixar-me captivar per la senzillesa i alhora profunditat del seu darrer llibre “Més enllà del parlar concís” segueixo llegint Montserrat Abelló amb el seu “Memòria de tu i de mi” escrit poc després de la mort del seu company, com queda reflectit a la perfecció en el mateix títol.

 

M’ATURO A SOSPESAR

“M’aturo a sospesar

el meu viure. I ja no sé

qui soc.

 

M’estavello

en les preguntes

m’esquinço

en les respostes

 

Camino a les palpentes.

 

He perdut l’ombra,

la veu.

Em fugen       les paraules”

 

L’autora ja amb 88 anys a les espatlles i encara no sap qui és. No té respostes. Som molts els que malgrat anar sumant anys seguim vivint sense respostes a les preguntes claus de la vida. I aquestes preguntes encara van a més quan és mor algun ésser estimat proper a nosaltres.

 

“I desconeixes qui ets

on vas i d’on vens”

 

 

“... i la llum cerques,

 

que lluny et porti

vers ignorats paisatges

dins el més dens silenci.”

 

Insisteix a explicar-nos que no tan sols encara no sap on va, sinó que tampoc sap d’on ve, però segueix cercant. Quin remei, no?

 

QUIETUD D’AQUEST MOMENT

“Quietud d’aquest moment

de trobar-te sola

davant de tu mateixa.

 

De voler arribar al límit

de captar l’indefinible

de fer teu el deliri, l’esperança.

 

I dur amb tu, sense fremir,

aquest llegat           que saps que és teu

pel sol fet de ser de          viure.”

El plaer d’estar sol amb un mateix, i de voler arribar al límit aprofitant tot el que la vida ens ha donat i ens dona.

 

AQUEST COS QUE ARA VEIEU

“Aquest cos que ara veieu

vell i decrèpit té el valor

d’un vell pergamí.

 

Mireu les mans i els dits

que es mouen pel teclat

inquiets     buscant plasmar

amb lletra més clara

pensaments encara

fugissers.

 

I els ulls interrogants

i la boca que ha perdut

el seu esclat.     I tanmateix

no deixa       d’estimar.

 

Amb la pàtina sempre

present d’aquest desig intens

de voler ser     prop vostre.”

Ha passat el temps, el cos ja és vell, però manté les ganes de continuar pensant, desitjant i estimant, en definitiva, gaudir del simple plaer de viure.

 

PLAER DE VIURE

“Plaer de viure, d’estar

asseguda i contemplar

com cau la tarda.

 

Tarda d’un gris lluminós

ara que el dia s’allarga

I ser feliç com Epicur

 

amb el poc que vull

al meu abast.

I, en no esperar

 

ja res d’un més enllà,

no tenir por de la vida

ni de la mort.”

Per gaudir del viure no cal massa. Tenim la capacitat de poder gaudir de la vida amb ben poc. Fa temps que m’agraden molt les tardes al costat de la finestra, llegint, pensant, mandrejant, prenent el te ... És això la felicitat?

 

“Voldria tenir-te

prop meu.

Càlid

com un amant.

 

Sense cap lligam.

 

Sense paraules,

tan sols

amb la teva mirada

dins la meva

clavada.”

Però també es queixa d’haver perdut la seva parella, de no poder tenir-la simplement al seu costat.

 

“Ens neguem a acceptar

la veritat més clara.

i ens aferrem, obtusos,

a falsedats         gairebé

obscenes.”

I quan ens passa això ens neguem una i altra vegada a acceptar-ho.

 

DEIXA’M TORNAR-TE A DIR

Deixa’m tornar-te a dir

allò que abans et deia:

 

“Demà passat vindré

Pels corriols de la lluna.

 

Vindré a dir-te

que t’estimo.

 

Demà passat i l’altre també

I no sabràs què fer-ne

 

d’aquest amor tan

senzill i persistent.

 

I no sabràs què fer-ne

ni què dir-me’n

 

I te n’aniràs,

i seguiré estimant-te.

 

I tornaràs, i et miraré

amb els ulls plens de somriures.

 

I tampoc sabràs què

fer ni què dir-me.”

Què bonic, no?

 

MONTSERRAT ABELLÓ

Memòria de tu i de mi

Editorial Denes, 2006; 61 pàgines

 

Anella olímpica, juliol 2009

 

Dos anys més tard, ja amb 90 anys publicava un nou poemari: “El fred íntim del silenci”

 

QUINA PREGUNTA

“Quina pregunta

em faig, quan busco

aquella única paraula.

 

La que perdurarà per

sempre com un eco

en l’espai obert,

 

enllà de l’estratosfera;

en la immensitat sospesa,

navegat per milions

 

i milions d’anys llum.

Càlida i penetrant,

resum de tota una llarga

 

esperança humana,

engolida dins aquesta

eternitat nostra,

 

indefugible,

del tot

inconeguda.”

 

EL SILENCI

“El silenci que

s’escampa dins la nit

és el preludi de pensaments

que es claven en les parets

nues, on els ulls

cerquen signes

inequívocs que els guiïn

enllà de tants dubtes.

 

I voldries posar-hi

paraules. Però és

mostren esquives,

ara ocultes al fons

d’aquest jo que,

de sobte, se’m fa estrany.”

La cerca de la paraula justa, aquella paraula que a vegades costa tant de trobar, però que sabem que en algun racó del nostre cervell està esperant amagada i que no sempre resulta fàcil de trobar. Què seria de nosaltres sense les paraules!

 

SE M’HAN EIXUGAT LES LLÀGRIMES

“Se m’han eixugat les llàgrimes,

encara que volgués no puc plorar.

No som res més que l’absurd

contra la més flagrant evidència.

 

Així oblidem que tot moment

viscut ja mai no torna.

 

I mai no podrem fugir d’aquest

destí final que se’ns acosta.”

La vida és fugaç, passa més ràpid del que sembla, tot el que vivim ja no torna. El final s’apropa encara que moltes vegades no en vulguem ser conscients.

 

FUGEN ELS SOMNIS

“Fugen els somnis,

fugen els desitjos,

 

queda la calma,

la placidesa.

 

Sempre ple d’interrogants

que et trasbalsen.

 

I et donen vida”

 

Tot passa, i l’únic que resta és la calma que a vegades tan ens costa de gaudir.

 

 

QUÈ ÉS EL QUE PENSEM

“Què és el que pensem

quan enfonsem la mà dins

les profundes esquerdes

de l’espai i el temps?

 

Potser hi trobem

silencis que prediuen

futures preguntes

que ens assetgen,

 

com quan dirimim

en quin racó del

pensament s’allotja

el llarg procés

 

amb què les

cèl·lules s’uniren

per esdevenir qui

i com som.

 

Ara que soc tan

a prop d’aquell altre

procés irreversible,

en què jo ja no seré.”

Es pregunta què pensa ara que ja sap que el seu final s’acosta inexorablement.

 

 

 

 

 

“..., què és

la vida sinó cada

moment viscut que

se’ns escapa.

 

Com aquest mateix instant

en què sostinc la ploma

entre els dits per escriure

aquest poema.”

 

DE VEGADES DUBTES

“De vegades dubtes

si no seria millor

cridar, cridar.

 

Cridar sense cap fre!

 

I no quedar-se

atrapada dins

un silenci culpable.”

 

MONTSERRAT ABELLÓ

El fred íntim del silenci

Editorial Denes, 2008; 50 pàgines

Deixem de perdre el temps

Aquest segon llibre de Carles Puigdemont i Xevi Xirgo no resulta tan emocionant ni èpic com el primer quesegueix tot la legislatura que va acabar amb l’1 d’octubre, però resulta d’utilitat per reflexionar sobre tot el que ha passat d’ençà de les eleccions del 21 de desembre del 2017 fins ara. És un bon reflex dels moments durs que ha viscut a l’exili.

Comença amb la primera reunió amb dirigents d’ERC per definir l’estratègia a seguir després de les eleccions del 21-D i aquestes són les seves reflexions: “No es pot fer república sense confrontació. I ells no la volen, la confrontació. Potser no s’ho pensaven, que l’independentisme guanyaria: ni això ni que JxCat obtingués un resultat millor que ERC. No volen confrontació. I la confrontació és la única eina que tenim. La reunió no ha anat bé. En surt preocupat”. Està clar que molt del que encara està passant en les files de l’independentisme ja havia començat a les acaballes del 2017

S’apropa la data del ple d’investidura i “una cosa és saber que un cop investit hauré de prendre la decisió de dimitir, i l’altra és que els teus no et vulguin ni investir, que estiguin pactant a la teva esquena i, sobretot, que no plantin cara per defensar la república. Si a mi m’investeixen i després el Tribunal Constitucional em destitueix, a mi ja m’és igual. Internacionalment seré un president que després d’haver estat cessat pel 155 ha recuperat la dignitat i la presidència, i que, després, Espanya ha tornat a cessar.”

El 30 de gener del 2018, després de ni tan sols fer el ple de la que havia de significar la seva investidura com a President de la Generalitat restituït deia el següent: “Nosaltres no acceptem que es puguin dictar presidències des de Madrid. No ho podem acceptar, perquè fer-ho seria hipotecar d’ara endavant i per sempre els resultats electorals de Catalunya”

15 dies després afegia: “Hi ha qui pensa que vull ser president sigui com sigui. Però no és això. Jo si soc aquí, si ho he sacrificat tot, i si hi vull continuar tenint un paper, és perquè la república continuï viva. I no s’hi val que els que m’han empès a proclamar-la ara s’arronsin.

Soc conscient que s’està instal·lant, perquè així ho volen tots els grups mediàtics, la sensació que hem de parar, que vam embogir proclamant la república, que ens vam passar i que ara hem de fer marxa enrere. Però tots aquests que compren aquest relat, el relat que ens hem de normalitzar, no s’adonen que si parem estem perduts”

Pocs dies després de sortir de la presó de Neumünster constata quelcom que és una evidència: “La unitat territorial està per sobre de tot. Amb Rajoy, i fins i tot amb Sánchez, no pots ni tan sols arribar a parlar de la possible idea de la inexistència de la unitat de la pàtria. Per a ells és divina, sagrada”

Al setembre del 2018 dona voltes a com és possible que malgrat la demanda constant d’unitat d’una part important de l’independentisme els partits no siguin capaços d’assolir-la: “A la gent li demanem una cosa i la fa. I a nosaltres ara ens demanen una cosa, que és unitat, i no la fem. Tenen dret a estar emprenyats amb nosaltres”. Passen els anys i seguim sense solucionar aquest problema. Realment hi ha actituds molt difícils d’entendre. Com per exemple aquesta pregunta que es formula el 14 novembre 2018: “¿Com pot ser que el president del Parlament no hagi trepitjat Waterloo?”.

Durant anys el moviment d’independència anava pel davant de l’Estat, planificava les accions i les executava i l’Estat reaccionava. Des de finals d’octubre del 17 i com a molt des del 30 de gener del 2018 és a l’inrevés, anem a remolc de l’Estat i de la seva repressió. Reaccionem a les diferents repressions. Aquest període coincideix en un període en que la unitat s’ha perdut, i ni està, ni se l’espera, i així no hi ha res a fer. I de moment seguim sense superar aquesta etapa de desconcert. El moviment independentista no troba la manera de revertir la situació i ja portem massa temps així. Estem esgotant els darrers cartutxos.

 

A part de les reflexions polítiques en el llibre també trobem reflexions més de caire personal “No m’hauria imaginat mai que viuria a Bèlgica, que acabaria a l’exili, amb unes circumstàncies personals tan complicades... Personalment, n’estic pagant un preu molt alt”... “Sé que la meva vida no tornarà a ser una vida normal mai més”

“He d’assumir que m’hi posi com m’hi posi, si soc traslladat a Espanya em cauran molts anys, molts. I que esperaran a que jo demani clemència, cosa que no faré, de cap manera”. Pateix, i molt, per la seva dona i les seves dues filles. Sap que cas d’anar a la presó ell s’hi acostumarà i allà també podrà fer el que li ve molt de gust fer ara: “llegir, escriure i pensar”. Però com ho viuran elles?

“Sembla que -sense desitjar-la en cap moment- la hipòtesi de ser extradit li permet veure un final. Una extradició, un judici, una condemna... són certeses, hi ha dates al darrere. L’exili, no. Només té incerteses”

“L’angoixa de l’exili et corrou internament, et va burxant, et consumeix dia a dia. A la presó has aturat la teva activitat. A l’exili fent el que faig, sent actiu, no faig res més que anar acumulant proves perquè em condemni un tribunal polític”

“Potser serà impossible, i potser em serà impossible fer-ho tota la resta de la meva vida, però aquest és el meu màxim desig. Tornar a l’anonimat”. Tal com es desenvolupa tot, està clar que difícilment es complirà aquest desig.

I tornen les reflexions polítiques.

“L’opció de la negociació per arribar a la independència ja no existeix. El conflicte no s’evitarà negociant. Amb Espanya sempre trobarem una paret. I és una paret molt dura”

“Necessitem tornar a posar en comú l’anàlisi d’on som, perquè ens queda molt camí per córrer”

“El rei és el vèrtex. És qui ha fet l’encàrrec a la justícia, als militars, als polítics i als empresaris d’anar contra els independentistes catalans. El rei fa política a Espanya”

“No hi ha cap alternativa. No hi ha cap via de negociació amb l’Estat que ens porti a cap referèndum d’autodeterminació... El que ens proposem és un camí extraordinàriament difícil, incert, i a voltes dolorós.”

“La conseqüència és que probablement el camí cap a la independència és més llarg i complicat del que ens havíem imaginat tots plegats. És més complicat, sobretot, perquè hi ha unes dificultats interiors que ens les hauríem pogut estalviar. Sense elles, ves a saber on seríem, ara. El que sí que sabem és on ens porta la divisió: enlloc. I sabem on ens porta la unitat: a fer un 1-O i a mobilitzar com mai l’independentisme i el catalanisme. És un error pensar que en les condicions d’ara podrem guanyar un embat de tanta importància amb l’Estat Espanyol.”

“L’Estat sempre serà una paret. Pensar que no hi haurà sempre una paret és d’una ingenuïtat que fins i tot em fa malpensar. ¿Oi que ja sabem que no hi haurà cap acord de bon grat amb l’Estat per fer un referèndum d’autodeterminació? Doncs si estem d’acord en això i continuem volent la independència, ¿no ens hem de preparar per a quan arribem a la paret? Espero que algun dia algú a ERC faci aquesta reflexió. I que s’adoni del gran error que és arribar a aquesta paret dividits i afeblits. La via negociada sense confrontació, sense una confrontació democràtica, no hi és. A l’Estat espanyol la via negociada indolora sense confrontació amb la independència no hi és. I ho dic amb el coneixement de l’experiència apresa. Al final després d’una confrontació gestionada amb èxit, hi haurà d’haver una negociació. Espanya acabarà amb una negociació i un acord. Però per arribar aquí ens caldrà gestionar abans amb èxit i intel·ligència la fase de la confrontació, que és una fase crítica. Si no es reconeix això, o s’és molt ingenu, o s’està enganyant la gent. La via indolora, sense confrontació, de bon grat no existeix. L’Estat no la vol. Siguem el quaranta per cent o siguem el seixanta o el setanta per cent”

CARLES PUIGDEMONT amb XEVI XIRGO

La lluita a l’exili 2018-2020

Editorial La Campana, setembre 2020; pàgines 383

Els dos fets d’avui mateix són una demostració més d’on estem: retirada de la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí i retirada del tercer grau als 7 de Lledoners: Junqueras, Romeva, Rull, Turull, Sánchez, Forn i Cuixart. ¿A què més han d’esperar els tres partits parlamentaris que es passen el dia parlant d’independència per posar en comú estratègies i governar junts i fer camí cap a l’objectiu de la independència?

Deixem de perdre el temps d’una vegada.

Saballuts, novembre 2019

 

El llogaret, el Revolt del Francès

Aquesta és la segona novel·la de William Faulkner (Premi Nobel, 1949) que llegeixo després d’estrenar-me amb “Llums d’Agost”. Amb “El Llogaret” enceta una trilogia amb la que coneixerem la vida de la família Snopes.

Descriu el microcosmos dels habitants de El Revolt del Francès, “un poble recòndit, sense nom, sense gràcia, abandonat”, on arriba el clan dels Snopes

“En Will Varner (60 anys), el propietari actual de la finca del Francès, era l’home més important de per allà. Era el que més terra tenia”... “Era astut, reservat i jovial ... era mogut i mandrós alhora”. La gent d’allà “eren protestants, demòcrates i prolífics, i no hi havia ni un sol terratinent negre en tota la regió”

“El fill, en Jody, d’uns trenta anys... era el novè de setze fills”. Solter, treballa a la botiga del seu pare.

Puigdoure, febrer 2015

 

Els Snopes arriben a la regió i s’instal·len a la finca del Francès. Son 6: ell, l’Ab, “un noi i dues noies, la dona i sa germana”. Venen precedits de la fama d’haver provocat un parell d’incendis, sense que s’hagi pogut demostrar la seva autoria, després d’enfadar-se amb els propietaris. Aquests fets preocupen i causen recel a en Will Varner.

Flem Snopes, el fill, entra a treballar a la botiga dels Varner. “Un home curt i rabassut, flonjo, d’una edat indefinida entre els vint i trenta anys, de cara ampla i tranquil·la amb una línia prima per boca, ..., uns ulls del color de l’aigua estancada... , un nas minúscul de rapinyaire com el bec d’un petit falcó”. En Flem Snopes es va convertint en l’amo de tot el que passa a la botiga i voltants.

El ritme de la narració és lent, farcit de descripcions i de moments en el que s’atura l’acció davant d’un gest o d’un paisatge. Em recorda la lentitud d’algun tipus de cinema, en el que les imatges són més importants que la pròpia acció. És un tipus de literatura que s’allunya del que està més de moda.

En molts capítols en Ratliff es converteix en el narrador. Un venedor de qualsevol cosa, però sobretot de màquines de cosir que viu allà, però que va i ve, i observa els canvis que es produeixen.

“Quan en Flem Snopes va entrar de dependent a la botiga,... l’Eula Varner encara no havia complert els tretze anys. Era la més petita dels setze fills... Igual que el seu pare era una mandrosa incorregible”

Eula Varner aparenta més anys dels que té i sense ella ser-ne conscient és objecte de desig de tots els nois i joves del poble que la rodegen allà on va.

L’Eula es queda embarassada. El seu pare sense voler esbrinar de qui és el fill, la fa casar amb el Flem Snopes. Es casen a Texas i la parella desapareix del poble.

La història que explica no és que sigui massa del meu interès, però m’encanta com ho explica, les descripcions dels llocs i el desenvolupament de les accions. La narració està farcida de digressions que a voltes poc tenen a veure amb l’acció principal.

Sembla escrit a raig i sense planificació, però de ben segur que no és així.

La narració va endavant i enrere furgant en el passat dels personatges, sobretot dels homes. Encara que la història que explica no sigui massa interessant, el seu llenguatge i les seves descripcions t’embolcallen de manera abassegadora.

“L’ahir no existia, el demà no existeix, l’avui és tan sols una estupefacció plàcida i virginal...”Pensa l’Isaac, l’idiota que té delit per una vaca. L’Isaac i la seva obsessió per la vaca ocupa un bon munt de pàgines. Malgrat no tenir molt a veure amb la narració general és llegeix amb ganes i de fet són algunes de les pagines més brillants.

Apareixen nous personatges i nous conflictes com el de Houston i Mink Snopes. Mostra unes vides ben miserables d’uns personatges rudes, primaris i violents. Mink Snopes és condemnat a pagar una indemnització de cinc centaus a Houston. Mink mata a Houston. “Tu vas venir la setmana passada a la botiga i vas comprar cinc centaus de pólvora. I llavors tu li pots explicar com és que tenies la intenció d’agafar en Houston i pagar-li amb pólvora la indemnització per aquell vedell...”

Mink: “Em pensava que quan mataves un home el problema s’acabava. Però no. Tot just comença”

Torna l’Eula Varner amb el fill i  tothom resta a l’espera la tornada del Flem Snopes. Aquest arriba amb un texà i un ramat de ponies salvatges que són venuts amb molt d’enrenou.

“Van enfilar la carretera en grup, trepitjant la pols emblanquida per la lluna en aquella nit trèmula d’abril, plena dels murmuris de la saba que es mou i de l’esclat humit de fulles i brots que neixen, carregada de crits prims insistents ...”

Ratlift, Bookwright i H. Armstid busquen un suposat tresor que hi ha la finca del vell Francès. Sembla que no són els únics que ho fan. Després de cercar ajuda d’un vell, troben tres saquets del suposat tresor, però pensen que hi ha més. Abandonen la cerca quan clareja amb la idea de seguir.

La galeria davant la botiga es constitueix en l’àgora del Revolt Francès, un lloc des d’on es contempla una gran part de tot l’escenari on transcorre la major part de la narració i on ens trobem sovint els homes de la contrada desvagats comentant les jugades. Es converteix en un niu de tafaneries. “...Ajupits a la galeria de la botiga dels Varner mentre mastegaven tabac...” “Passava poc de les deu... però ja hi havia la quota habitual de tafaners de cada dia, a més dels que encara no havien marxat...” A través del que allà s’explica, els lectors ens assabentem de tot el què passa.

“El camí ja no era una ferida mig esborrada i gairebé curada. Ara estava tot solcat de roderes perquè la setmana passada havia plogut, i sobre l’herba i les plantes que havien viscut tranquil·les durant gairebé trenta anys es veien quatre trajectòries diferents: dues d’exteriors, per on havien passar les rodes amb llandes de metall, i dues d’interiors, per on els tirs amb arnesos havien passat cada des d’aquella tarda...”

La Vall del Flequer, febrer 2011

 

Varner, la seva dona, la seva filla casada amb el Flem Snopes abandonen la seva casa i marxen a ciutat, a Jefferson i s’ho emporten tot.

M’ha agradat? No, no puc dir que m’ha agradat. No és una història fàcil de seguir i tampoc m’ha resultat una història engrescadora per si mateixa, però en canvi, com ja he dit abans, la forma de narrar i el llenguatge emprat m’han entusiasmat.

És el primer llibre de la trilogia, el més segur és que continuï llegint Faulkner amb els dos volums següents i després ja veurem

WILLIAM FAULKNER

El llogaret

Edicions de 1984; 2013 (edició original, 1940); pàgines 418

Traducció de Maria Iniesta i Agulló

Sísif o l'absurd de la vida

“Los dioses habían condenado a Sísifo a rodar sin cesar una roca hasta la cima de una montaña donde la piedra volvía a caer por su propio peso. Habían pensado con algún fundamento que no hay castigo más terrible que el trabajo inútil y sin esperanza”. I Sísif tornava a pujar la pedra a dalt de la muntanya una vegada i una altra. El pitjor no és pujar la roca sinó baixar a buscar-la per tornar a començar una vegada i una altra. Això mateix és el que ens passa a nosaltres, repetim el mateix dia rere dia. Són ben poques les coses que ens treuen d’aquest cercle absurd. Camus utilitza a Sísif per qüestionar-se l’absurd de la vida.

Si no es troba sentit a la vida una sortida possible és el suïcidi. Però “la gente se suicida rara vez por reflexión”. “Matarse es confesar. Es confesar que se ha sido sobrepasado por la vida o que no se comprende ésta… Vivir nunca es fácil. Uno sigue haciendo los gestos que ordena la existencia por muchas razones, la primera de las cuales es la costumbre. Morir voluntariamente supone que se ha reconocido, aunque sea instintivamente, el carácter irrisorio de esa costumbre, la ausencia de toda razón profunda para vivir”. Ara bé la major part dels pensadors que han pensat en el suïcidi com una solució al problema de l’absurd de la vida no s’han suïcidat.

Si hom s’atura a pensar-hi, la vida moltes vegades no té massa sentit, però ja que estem condemnats a viure en aquest món, aprofitem-ho en la mesura del possible i hi podrem trobar moments que ens ajudaran a continuar vivint. ”El corazón humano tiene una fastidiosa tendencia a llamar destino solamente a lo que le aplasta. Pero también la dicha… es inevitable”. A la vida no tot és negatiu, també té moments molt agradables.

Desitgem viure en un món de certeses que no tenim i la seva comprensió ens resulta difícil. De fet “la única realidad es la inquietud”.

“Hay verdades, pero no verdad”, però tenim una fascinació per les certeses, segurament una fascinació per quelcom impossible. “Si bien puedo, por medio de la ciencia, captar los fenómenos y enumerarlos, no puedo aprehender el mundo mediante ella”. Molt del que ens passa en el nostre dia a dia queda fora de les explicacions de la ciència. Hi ha una gran diferència entre el que creiem saber i el poc què realment sabem. Malauradament tenim molt poques evidències al nostre abast, i hem de viure al mig d’aquestes incerteses. En tenim un exemple ben palès en la pandèmia que estem patint en aquest darrer any. “El mundo está lleno de irracionalidades. El mundo mismo… no es sino una inmensa irracionalidad”

Malgrat no poder negar l’absurditat del món en el que vivim, Camus ens ofereix una sortida digne “Una de las únicas posiciones filosóficas coherentes es la rebelión. Es una confrontación perpetua del hombre con su propia oscuridad” … “Para un hombre no hay espectáculo más bello que el de la inteligencia en lucha con una realidad que le supera”

El hombre “obra como si fuese libre, aunque todos los hechos se encarguen de contradecir esa libertad” però això queda desmentit per l’absurditat de la mort. La mort és un límit a la meva llibertat. “La muerte aparece como la única realidad. Después de ella ya no hay nada que hacer. Ya no tengo la libertad de perpetuarme”

Tenir objectius i una finalitat a la vida ens acaba convertint en esclaus de les nostres eleccions. “Creo que puedo elegir ser esto en vez de otra cosa. Lo creo inconscientemente.” Però un cop escollit en puc acabar sent esclau. Un esclau pot conèixer “la libertad de no sentirse responsable” Quina incongruència! Quin absurd!

Ara bé ni l’absurd ni els límits de la meva pròpia llibertat “no autoriza todos los actos. Todo está permitido, no significa que nada esté prohibido”

Aquest petit llibret que posa a prova la nostra capacitat reflexiva també ens deixa algunes perles més:

“Llega siempre un tiempo en que hay que elegir entre la contemplación y la acción”

“El hombre es su propio fin. Y es su único fin. Si quiere ser algo, tiene que serlo en esta vida”

“Crear es vivir dos veces… Todos tratan de imitar, repetir y recrear su propia realidad”

“Se quiere ganar dinero para vivir feliz y lo mejor de una vida se concentra en ganar dinero. Se olvida la dicha, se toma el medio por el fin”

“La existencia humana es una perfecta absurdidad para quien no tiene fe en la inmortalidad”

“Yo exijo a la creación absurda lo que exigía al pensamiento: la rebelión, la libertad y la diversidad”

De ben segur que no he entès tot el que Camus pretenia exposar en el llibre, però m’ha fet reflexionar. Una recomanació final: llegiu el llibre i penseu.

ALBERT CAMUS

El mito de Sísifo. Ensayo sobre el absurdo

Ed. Gallimard, 1942. Editorial Losada 2006. Pàgines 163

Traducción: Lluis Echávarri

 

El Montcau vist de La Mola dues roques a les que molts pugem sovint per tornar a baixar i pujar al cap d'un temps, una de les moltes absurditats de la nostra vida.

 

Potser és millor acabar amb les paraules del poeta, que tampoc ens ofereix cap solució, però que ens pot donar un punt més d’optimisme en la foscor d’aquest món en el que vivim.

Com va ser per a Sísif,

la vida per a mi és aquesta roca.

La carrego i la duc a dalt de tot.

Quan cau torno a buscar-la

i, agafant-la entre els braços,

la pujo altra vegada.

És una forma d’esperança.

Penso que hauria estat més trist

si mai no hagués pogut pujar una roca

sense cap més motiu que per amor.

Portar-la per amor fins al més alt.

Joan Margarit

Es perd el senyal, 2012

Se'ns passa l'arròs

Ja ha passat una setmana de les eleccions de diumenge passat. S’ha dit i he escoltat de tot. Cadascú hi diu la seva. Es van matisant les opinions i els diferents posicionaments, però no està gens clar com acabarà tot plegat. I per ajudar a complicar-ho més hem tingut ració diària de manifestacions, contenidors cremats, pillatge i actuacions molt dubtoses dels antiavalots.

Des de l’octubre del 2017, amb tot el que va venir després i que es va acabar tancant amb Quim Torra de president, hem fet la travessa del desert. Ha estat un temps perdut, en el que no s’ha avançat res. Malgrat la famosa proclama de “Ni un pas enrere” en tot aquest període hem perdut alguns llençols en cada bogada.

Amb els resultats electorals del 14 de febrer ha arribat el moment del pacte entre els tres actors principals de l’independentisme i que es posin a la feina d’una vegada. Si no ho fan se’ns passarà l’arròs. Hem entrat en temps de descompte. Son masses les veus dels que pensant que ja son grans diuen: “nosaltres ja no ho veurem”. No es tracta de tenir pressa, però al menys per ells ja seria hora de posar fil a l’agulla.

Ja és hora que els comuns deixin de ser equidistants i es mullin definitivament: ¿estan amb la repressió de l’Estat o amb els independentistes? A mi em sembla clar on estan, però son molt hàbils en mantenir aquest equilibri inestable sense caure.

La CUP ha de deixar el seu purisme, i la seva crítica des de fora i implicar-se d’una vegada. Han viscut massa temps en la posició còmode que els permet criticar-ho tot, però sense arromangar-se i posar-se a la feina. Han d’entrar en el govern i posar-se a treballar.

Els votants independentistes ja n’estem farts. Malgrat que no ens acaba d’agradar com porten i han portat la gestió de tot plegat, tot i reconeixent que no ha estat una situació gens fàcil, a cada elecció que passa se’ns fa més difícil anar a votar. El cor ens diu de no anar a votar o de votar a altres opcions, com per exemple Primàries, però acabem optant pel que creiem que pot ser el vot útil. Però si aquesta vegada no ha estat, la propera vegada acabarem engreixant la xifra d’abstencionistes o de votants en blanc.

Estem perdent el temps. Ja l’hem perdut al llarg dels darrers tres anys i ja m’agradaria equivocar-me, però molt en temo que el seguirem perdent i els babaus seguirem esperant un miracle, el famós momentum que mai arriba, i que cada dia que passa està més lluny de produir-se.

No ens podem excusar darrera la pandèmia per justificar l’alt grau ‘abstenció. Estem deixant de confiar en aquest sistema i no veiem cap partit que tingui propostes engrescadores per canviar-ho.  

El 51 % de vot a favor de la independència no ens pot ocultar que s’ha passat de tenir més de 2 milions de vots independentistes fa tres anys, a menys de milió i mig. Pel camí s’han perdut més de mig milió de votants decebuts de com estan funcionant les coses i decebuts de la gestió dels nostres polítics.

Estem davant de la que segurament és la darrera oportunitat. Perilla i molt que se’ns passi l’arròs i es perdin totes les il·lusions que el 2017 havíem posat en un canvi radical. 

 

Foto de Roger Benet

Auster parla d'Auster

“Experiments amb la veritat” no és una novel·la. És un recull d’escrits dividit en tres parts que ens permet conèixer una mica més a Paul Auster:

En la primera part sota el mateix títol del llibre ens explica fets insòlits de la seva pròpia vida que es podrien convertir fàcilment en novel·la. Alguns són tan sorprenents que fan dubtar de la seva veracitat. “La meva vida és plena de dotzenes de fets curiosos i, per molt que ho intenti, sembla que no me’n puc alliberar. ¿Què punyetes és el que fa que sempre estigui involucrat en aquesta mena de disbarats?”

“Els llibres mai s’acaben, és possible que les històries continuïn escrivint-se elles mateixes sense l’autor”

La segona part la formen quatre pròlegs a diferents llibres. És la part que m’ha resultat menys interesant.

La tercera part són entrevistes en les que parla d’escriure. L’entrevista que li fan Larry McCaffery i Sinda Gregory és de llarg la que m’ha resultat més interessant i en la que desvetlla més secrets de la seva forma de treballar.

“Crec que el món és ple d’esdeveniments estranys. La realitat és molt més misteriosa del que podríem arribar a pensar”

“Tots nosaltres vivim envoltats de coses que no comprenem, de misteris i en aquests llibres hi ha gent que de sobte se’ls troba cara a cara.”.

A l’escriure, l’escriptor ha de prendre decisions... “cada fragment elegant, cada detall superficial, tot el que s’anomena bella escriptura; tot això, si no és realment rellevant per al que estic intentant dir, ha de desaparèixer. Tot està en la veu. Tu estàs explicant una història, després de tot, i la teva feina és aconseguir que la gent vulgui continuar escoltant el teu relat. La mínima distracció o divagació porta a l’avorriment, i si hi ha una cosa que tothom odiï d’un llibre és perdre l’interès, cansar-se’n, notar que no li importa quina sigui la frase que vingui després. Al final, no tan sols escrius els llibres que necessites escriure, sinó que escrius els llibres que a tu t’agradaria llegir.”

“Sovint em demano per què escric. No es tracta simplement de buscar la bellesa o de crear relats entretinguts. Sembla que és una activitat que necessito per continuar vivint. Em trobo molt malament quan no ho faig. No és que escriure em proporcioni un gran plaer, sinó que no fer-ho no m’és fàcil”

“L’atzar forma part de la realitat: tots nosaltres estem sotmesos contínuament a les forces de la coincidència; allò inesperat ocorre amb una regularitat gairebé aclaparadora en les vides de tothom”

“Suposo que el que busco és escriure una ficció igual d’inversemblant que el món en que vivim”

“Les nostres vides en realitat no ens pertanyen: pertanyen al món, i, a pesar de tots els nostres esforços per donar-li un sentit, el món està més enllà del nostre enteniment”

“Tots els escriptors s’inspiren en les seves pròpies vides per tal d’escriure els seus llibres, totes les novel·les són, poc o molt, autobiogràfiques. El que és interessant, però, és la manera com el funcionament de la imaginació s’encreua amb la realitat”

“Sembla que tots els meus llibres giren al voltant de la mateixa mena de preguntes dels mateixos dilemes humans. Per a mi, escriure ja no depèn de la meva pròpia voluntat; és qüestió de supervivència. Una imatge sorgeix al meu interior i, després d’un temps, la inquietud s’apodera de mi, i noto que no tinc altra elecció que acceptar-la”

“El material que m’obsessiona, el material sobre el qual em sento obligat a escriure, el vaig desenterrant de les profunditats dels meus propis records. Però, fins i tot després que aquest material m’arribi, mai no puc estar segur d’on prové.”

“Dir “Tots els meus llibres són el mateix llibre” probablement és massa simple. Em refereixo al fet que tots els meus llibres estan relacionats pel seu origen comú, per les preocupacions que comparteixen. Però cada llibre pertany al seu personatge principal ... Cadascuna d’aquestes persones pensa d’una manera diferent, parla d’una manera diferent, i escriu d’una manera diferent que totes les altres. Però, alhora cadascuna és part de mi mateix... Si tots aquests llibres es posessin junts en un sol volum, formarien el llibre de la meva vida fins aquest moment, un quadre amb totes les múltiples cares de qui soc. Però encara queden més coses per venir, espero. Si parléssim de la imaginació com un continent, aleshores cada llibre seria un país en particular. El mapa encara és molt esquemàtic en aquest moment, i té molt espais en blanc i molt territoris inexplorats. Però, si soc capaç de continuar prou temps, potser tots els espais s’acabaran omplint”

“El jo que existeix en el món -el jo el nom del qual apareix en les cobertes dels llibres-, al final no és el mateix jo que escriu el llibre”

“Les novel·les de misteri sempre donen respostes; les meues obres fan preguntes”

“Vull que els meus llibres siguin tot cor, tot nucli, que diguin el que han de dir en tan poques paraules com sigui possible. Aquesta ambició sembla tan contrària a tot el que estan intentant la majoria de novel·listes, que sovint em costa pensar que jo sigui novel·lista en cap sentit”

“La vida veritable té lloc dins de nosaltres mateixos”

“És impossible saber què està pensant algú altre... No podem veure els pensaments de les persones”

“Al final acabes descobrint que dins teu habiten altres existències”

En la darrera de les entrevistes (la que li fa Mark Irvin) explica la forma en com inicia una novel·la: “començo a cegues amb unes quantes imatges, uns quants xiuxiuejos al cap (el murmuri de la veu d’un personatge, un gest). Després la història comença a desenvolupar-se dins meu, i sovint triga anys, abans que la pugui començar a escriure”.

El llibre acaba amb un emocionant epíleg escrit el 1993 dedicat a Salman Rushdie en defensa de la llibertat d’expressió.

“Pertanyem a la mateixa associació: una confraria secreta de solitaris, confinats i excèntrics, d’homes i dones que passem la millor part del nostre temps tancats dins de petites habitacions esforçant-nos per posar paraules damunt de cada pàgina. És una manera estranya de viure la pròpia vida, i només una persona que no tingués cap altra alternativa la triaria com a vocació. És massa dura, massa mal pagada, massa plena de decepcions per ser apta per a ningú més...”

“Per escriure una obra de ficció, cal ser lliure per dir el que s’ha de dir”

“Jo no puc saber com actuaria en el seu lloc .... No estic segur de si podria reunir tot el coratge que ell ha demostrat tenir. A aquest home li han arruïnat la vida, però, de totes maneres, va néixer per escriure i ha continuat escrivint. Sabent com és de difícil fer això fins i tot sota les millors circumstàncies, només puc sentir un profund respecte pel que ell ha aconseguit portar a terme.”

 

PAUL AUSTER

Experiments amb la veritat

Edicions 62, 2001; pàgines 189

Traducció d’Hèctor Hernàndez i Maria Gomila

 

Casa Batlló, gener 2020