dijous, 26 de gener de 2023

Síria, un conflicte que segueix

 

Ja fa més de cinc anys que vaig llegir un llibre del mateix autor sobre Síria, on explicava força detalladament la guerra de Síria fins aquell moment. Ara ha publicat un nou llibre per ampliar l’explicació fins el 2022.

Ja fa temps que el conflicte de Síria ha desaparegut del focus mediàtic, però no s’ha acabat ni molt menys. Acostuma a passar. El seguiment de les notícies per part dels mitjans va una mica a modes. Quan un tema consideren que és d’actualitat el trobem fins a la sopa, i uns mesos després desapareix com si ja no existeixi.

Passen els anys i Bashar Al-Asad segueix manant en el país amb mà de ferro amb la tolerància de tota la comunitat internacional que fa grans escarafalls i poca cosa més. De fet no saben massa què fer ja que no tenen cap alternativa possible pel govern de Síria. ¿Com es pot tolerar un règim que segons l’Informe d’Amnistia Internacional publicat al agost de 2016 “desde el inicio del levantamiento habían muerto, al menos, 300 personas cada mes bajo tortura en las cárceles sirias?

Mientras Siria se deslizaba hacia el abismo, los países occidentales mantuvieron un doble discurso. Por una parte, anunciaron su apoyo a la oposición, pero por otra insistieron en la necesidad de alcanzar una solución negociadaPerò en cap moment fan un pas seriós en cap sentit. La política és sempre molt hipòcrita.

El conflicte sirià és una revolta amb molts grups que no aconsegueixen organitzar-se i amb moltes divisions internes. En cap moment hi ha acord entre tots els grups de l’oposició. Em recorda, en certa manera, el que ha passat aquí a Catalunya.

El principal punto débil de la revolución siria ha sido desde el comienzo que carece de una dirección política revolucionaria. La revolución apareció espontáneamente siendo portadora de consignas muy generales, consignas nobles, pero sin tener un programa claro y en un entorno local, regional e internacional hostil. Ha buscado una dirección, pero en vano…”

La multiplicidad de actores implicados en la guerra y la diversidad de intereses que defendían agravaron la situación… De una movilización popular en demanda de libertades se pasó a una guerra…” I poc van ajudar totes les intervencions estrangeres que només van servir per embolicar més la troca. L’odi religiós a mort ancestral entre xiïtes i sunnites tampoc ha ajudat gens.

I de fet, s’atia el conflicte regional: Aràbia Saudita, Turquia i Qatar recolzen els rebels i Iran i Hezbolah (xiïtes) el règim d’Al-Asad. Però, presentar esta confrontación como una lucha entre sunníes y chiíes no deja de ser una simplificación… Las actuales divisiones sectarias entre Arabia Saudí e Irán parecen estar mucho más relacionadas con el enfrentamiento geopolítico y el antagonismo ideológico en su búsqueda por el predominio en Oriente Próximo que con la religión. No debe pasarse por alto que, además del factor religioso, también existe una rivalidad étnica e ideológica entre ambos actores

Amb el temps guanya terreny el jihadisme radical que sap treure profit de l’embolic. L’Estat Islàmic té un pensament religiós fonamentalista i radical com queda ben palès amb afirmacions esgarrifoses com les següents:

-          El secularismo y la democracia contradicen el concepto de soberanía divina

-          El islam únicamente se rige por el Corán. Gobernar con cualquier ley hecha por el hombre es someter al islam a su yugo. Todo el que acepta abandonar la palabra de Dios y gobernar por la palabra de cualquier otro o da prioridad a la palabra de cualquier ser humano sobre el Corán, no tiene lugar en la religión del islam

-          Nuestra religión fue fundada por la espada y la espada es el único medio para desmantelar obstáculos y decapitar a los apóstatas

El califat yihadista és derrotat per la intervenció aèria occidental, sobre tot, d’Estats Units i per les ofensives militars kurdes entre el 2017 i el 2019.

Els atacs aeris produeixen la mort de molts civils innocents: Estos denominados daños colaterales han sido también frecuentes en Afganistán, Irak o Yemen, lo que ha acentuado el sentimiento antiamericano de las poblaciones civiles

En todo caso, no deberíamos dar por derrotado de manera definitiva al EIIL, ya que la experiencia nos demuestra que la guerra, la destrucción y la pobreza crean un terreno abonado para la aparición de grupos radicales que instrumentalizan la religión para implantarse sobre el terreno. Cada vez que en el pasado se ha cortado uno de los tentáculos del terrorismo yihadista ha surgido en su lugar una nueva fuerza más violenta y destructiva. Es lo que ocurrió cuando al-Qaeda en Mesopotamia dejó paso al Estado Islámico en Irak

¿I Rússia? ¿Quin paper juga en aquest conflicte?

La intervención militar rusa en Siria ha conseguido apuntalar en el poder a su máximo aliado regional Bashar al-Asad, cuyo ejército ha recuperado el control directo de tres cuartas partes del territorio. Además, ha consagrado a Rusia como un actor clave para alcanzar un acuerdo definitivo que ponga fin a la guerra. Con este movimiento, Rusia ha vuelto a Oriente Próximo por la puerta grande y, lo más importante, ha conseguido poner los cimientos de un nuevo orden multipolar en el que Rusia vuelva a jugar un papel protagonista junto a Estados Unidos y China”. Probablement Rússia i, en especial Putin, també cerca protagonisme amb la guerra de Ucraïna. Des de fa uns mesos tothom parla de nou de Rússia. Torna a ser un actor internacional important. Torna a marcar l’agenda.

Rússia té por de tota mobilització que reclami democràcia i està interessada en l’estabilitat. Té tres objectius en la regió d’Orient:

-          Econòmics, per compensar la pressió de les sancions internacionals i el seu aïllament.

-          Polítics, per guanyar recolzament

-          Seguretat, per reduir possibles amenaces.

Síria és un bon mercat per vendre armes. Bashar al-Asad és el seu aliat fidel, amb qui signa molts convenis econòmics, per salvaguardar els seus interessos energètics, tant de petroli com gas, així com el manteniment i ampliació de la base naval de Tartus, al mediterrani.

En definitiva, Síria és un conflicte de més d’una dècada i que malgrat haver desaparegut de les notícies diàries no podem considerar que estigui acabat del tot i que presenta unes xifres esgarrifoses. Cal considerar que Síria és un país de 23 milions d’habitants:

-          606.000 morts

-          102.287 desapareguts

-          6,6 milions de refugiats fora del país

-          6,7 milions de desplaçats dins del país,

-          O sigui, 13,3 milions de desplaçats, més de la meitat de la població

-          5.585.000 refugiats a països de l’entorn. D’ells 3.735.000 a Turquia, 845.000 al Líban i 672.000 a Jordània.

-          Més d’un milió de refugiats a Europa.

A part de la destrucció d’habitatges i infraestructures hi ha els costos emocionals i els traumes  que han viscut en tota aquesta dècada. De ben segur, que la seva vida no és igual que abans.

Después de una década de guerra, Siria se encuentra en una situación económica catastrófica, lo que dificultará los esfuerzos para reconstruir el país y facilitar el retorno de millones de desplazados y refugiados a sus hogares

Según un informe del Banco Mundial publicado en 2019, al menos un tercio de las viviendas e infraestructuras han resultado parcial o totalmente dañadas durante el conflicto, sobre todo, en las zonas rebeldes donde los sistemas de agua, sanidad, educación y electricidad han sido completamente destruidos. La factura de la reconstrucción se elevará a entre 250.000 y 400.000 millones de dólares

A hores d’ara quan veig als telenotícies les destrosses en els habitatges i infraestructures d’Ucraïna penso en el cost que suposa aquesta guerra estúpida. Està molt clar que l’espècie humana no aprèn mai.

Corbera d'Ebre, abril 2013


 

IGNACIO ÁLVAREZ-OSSORIO

Siria. La década negra (2011-2021)

Ed. La Catarata 2022; 221 pàgines



diumenge, 8 de gener de 2023

Més diferents, però, més iguals


Des que el món és món, les desigualtats i les injustícies són constants i segueixen proliferant. Només cal obrir els diaris, escoltar les notícies o veure els telenotícies per adonar-nos que n’estem rodejats. Assolir un món més igualitari i més just és l’anhel de moltes persones, però no es posen d’acord ni en com hauria de ser aquesta igualtat i aquesta justícia, ni tampoc en les vies per arribar-hi.

 

La proposta de Nancy Fraser

 

Nancy Fraser, en la seva teorització del concepte de justícia social, assenyala tres tipus d’injustícies (Butler-Fraser, 2016; Galceran, 2020; Padilla, 2022; Rodríguez-Fonseca, 2022):

        Injustícies econòmiques: provenen de situacions injustes en la distribució dels recursos que comporten desigualtat econòmica i privacions materials. Poden ser individuals o de grups i, fins i tot, de països.

        Injustícies culturals: contenen la dominació cultural d’una cultura sobre una altra; la falta de reconeixement ja sigui com a individu o com a grup; així com, la manca de respecte per part dels altres.

        Injustícies polítiques: fan referència al fet que les persones excloses per diferents motius no gaudeixen de representació política. Per exemple, els immigrants sense papers són persones que no gaudeixen de drets i que, en realitat, no existeixen com a ciutadans; per tant,  queden absolutament exclosos de la lluita política.

 

Aquests tres tipus d’injustícies es poden donar en major o menor grau en diferents situacions tant de grup social com a nivell personal. A vegades, una de les tres és la que preval, tot i que en moltes ocasions apareixen barrejades i entrellaçades i resulta difícil decidir quina és la més rellevant.  

 

A fi d’aconseguir una societat més justa, cal combatre els tres tipus d’injustícies. Per això, Fraser (Butler-Fraser, 2016) proposa aplicar polítiques de redistribució i polítiques de reconeixement. A continuació, les detallem succintament:

        Les polítiques de redistribució estan destinades a pal·liar els efectes de la desigualtat socioeconòmica. Se centren bàsicament en ajudes als grups més desafavorits. Habitualment consisteixen a donar diners o serveis a persones que ho necessiten per sobreviure o per sortir de la seva marginalitat. Així la redistribució econòmica suposa una forma de superar les injustícies, i una manera de vèncer les desigualtats entre individus i, també, entre països.

        Les polítiques de reconeixement proporcionen acceptació social a persones o col·lectius que per una o altra raó estan discriminats, ja sigui pel seu gènere, la seva opció sexual, raça, ètnia, etc. Això suposa reconèixer la pròpia identitat, necessitats i aspiracions de les persones. En definitiva, implica salvaguardar la seva diversitat i el dret a preservar la seva cultura, les seves tradicions i la seva cosmovisió.

 

Posar en pràctica una o altra política pot produir efectes contradictoris i que se solapin entre elles. En aquest sentit, Fraser tracta de donar una resposta transformadora que articuli aquestes dues polítiques: “Por soluciones transformadoras entiendo las soluciones que aspiran a corregir los efectos injustos precisamente reestructurando el sistema subyacente que los genera” (Butler-Fraser, 2016, 48). I fa les següents propostes:

 

        Pel que fa a les polítiques de reconeixement que reclamen, amb insistència, diferents col·lectius que se senten marginats o poc reconeguts en la seva identitat sexual, Fraser proposa dissoldre les diferències per identitat sexual. Caldria, doncs, diluir les diferències d’elecció sexual per portar a la societat una nova manera de viure-les:Mientras las soluciones afirmativas de reconocimiento tienden a promover las diferenciaciones de los grupos existentes, las soluciones transformadoras de reconocimiento se inclinan por desestabilizarlas a largo plazo con el fin de dejar espacio a futuros reagrupamientos” (Butler-Fraser, 2016, 51).

        En l’actualitat, les polítiques de distribució que s’estan executant es limiten a repartir ajudes als col·lectius més desfavorits. Aquestes ajudes, però, deixen intacta l’estructura capitalista en què vivim i acaben resultant un pedaç que a més no arriba a tothom a qui hauria d’arribar. A més a més, aquestes polítiques suposen un perill afegit, ja que col·loquen aquests grups en la diana de determinats atacs, amb acusacions de ser unes classes que reben favors i privilegis respecte d’altres. Són aquells eslògans tan coneguts com “primer els de casa”, “America first”, etc. En aquest sentit, ajudar econòmicament als més desafavorits pot implicar que els que no reben aquests suports econòmics, també se sentin discriminats i reclamin la seva part. Segons Fraser, es tractaria de canviar la distribució dels treballs per fer-la més igualitària, a fi que la feina arribi a tothom.

 

Fraser conclou, doncs, que “sólo si dirigimos nuestra atención a concepciones alternativas de redistribución y reconocimiento podremos satisfacer las exigencias de justicia de todos” (Butler-Fraser, 2016, 66). Això, però, no deixa de ser un brindis al sol ja que Fraser no articula cap proposta pràctica. De fet, l’autora no explica com assolir canvis reals per transformar la societat, ja que una cosa és aprovar modificacions legals, i l’altra aconseguir que les persones canviïn la seva manera de pensar i actuar. Això no és tan fàcil i alguns comportaments i idees segueixen vigents malgrat les transformacions en la legislació. Per exemple, legalment els gais ja no estan discriminats, però encara pateixen aquestes discriminacions en moltes situacions quotidianes.

 

 

Les crítiques de Judith Butler

 

 

Judith Butler en resposta a l’opinió de Fraser, discrepa en alguns punts de les seves argumentacions. D’entrada, Butler no reconeix la diferència entre els dos tipus de polítiques en el cas de les lluites per la igualtat de gènere i de reconeixement de la diversitat sexual. De fet, les dues polítiques (la de distribució i la de reconeixement) van estretament lligades, i no es pot pensar una sense l’altra. La filòsofa, per tant, es nega a fer aquesta distinció entre distribució i reconeixement, perquè tots estem sotmesos a les dues opressions. “Quien padece desigualdad económica usualmente pertenece a algún grupo marginado de la sociedad” (Rodríguez-Fonseca, 2022, 55).

 

En contraposició a Fraser, Butler afirma que la lluita dels homosexuals per a ser reconeguts no és només una demanda de reconeixement, ja que els membres d’aquest col·lectiu també són víctimes de desigualtats materials i econòmiques pel fet de la seva diferència sexual.

 

Butler, a més, considera el model heterosexual de família com un element clau del capitalisme, perquè ajuda a consolidar el model econòmic de producció i reproducció. Segons Butler, enfrontar-se a aquest model de família equival a enfrontar-se, també, al capitalisme com a model econòmic. Les noves formes de família i l’eclosió d’altres tipus de vivència i d’identitat sexual contribueixen a qüestionar-les, perquè “el género normativo se pone al servicio de la reproducción de la familia normativa” (Butler-Fraser, 2016, 80). Així, Butler entén la sexualitat com a part del mode de producció, i per tant, pel sistema capitalista eliminar les activitats sexuals fora del model heterosexual és fonamental per la seva supervivència., “No se trata sencillamente de que ciertas personas sufran una falta de reconocimiento cultural por parte de otras, sino, por el contrario, de la existencia de un modo específico de producción e intercambio sexual que funciona con el fin de mantener la estabilidad del sistema de género” (Butler-Fraser, 2016).

 

En definitiva, no es pot separar el gènere i la sexualitat de les relacions de poder i de l’estructura socioeconòmica i considerar-los només com un problema de reconeixement cultural. Ja ho afirmava Foucault en el seu moment, “el sexo … es utilizado como matriz de las disciplinas y principio de las regulaciones” (Foucault, 1978, 176). En aquest sentit, Butler posa en qüestió la separació entre la vida cultural i la material que a vegades tracta de forçar Fraser. Segons Butler, les unions de parelles són intercanvis sexuals, però també intercanvis econòmics i alhora socials i culturals. A més a més, deslligar i separar els dos àmbits no és possible i pot resultar quelcom artificial. Tal com conclou Butler, les estructures econòmiques i materials no es poden deslligar de les culturals.

 

Per acabar, malgrat que Fraser, en un primer moment, afirma que “las injusticias derivadas de la falta de reconocimiento son tan graves como las distributivas. Y no pueden ser reducidas a éstas” (Butler-Fraser, 2016, 93), més endavant reconeix que “la justicia social precisa hoy en día de redistribución y de reconocimiento… Cualquiera de estos elementos por separado resulta insuficiente” (Butler-Fraser, 2016, 107), i accepta que “Butler y yo coincidimos en este último punto” (Butler-Fraser, 2016, 107).

 

 

Pla de Busa 2021

Estratègies discrepants

 

 

Malgrat que Fraser arriba a acceptar que coincideix amb Butler en l’anterior punt, les discrepàncies entre les dues autores segueixen. Ambdues es consideren anticapitalistes, però plantegen estratègies molt diferents per enfrontar-s’hi. 

 

Per una banda, Fraser considera que el capitalisme ha entrat en una crisi global molt profunda i pensa que per resoldre aquesta crisi no podem seguir cercant reformes fragmentades, sinó  que el que ens cal és treballar per canvis estructurals profunds. (Iglesias, 2019). Tal com exposa en el “Manifiesto para el feminismo del 99%”, cal una resposta feminista anticapitalista que sigui internacionalista, ecosocialista i antiimperialista, i “llama a todos los movimientos radicales a unirse a una insurrección común anticapitalista” (Arruzza; Bhattacharya; Fraser, 2019, 51). I en una entrevista recent afegeix que “la meva inclinació actual és, més aviat, pensar al voltant d’una classe treballadora mundial ampliada, perquè si tenim una concepció ampliada del capitalisme, és imprescindible que tinguem una concepció ampliada de que és la classe treballadora” (Fraser; Llaguno, 2022).

 

En canvi, Butler defuig la constitució d’un moviment unitari i és partidària de la força de les lluites parcials i fragmentàries. Considera que el primer que ens cal fer és reconèixer-nos dins de la nostra “identitat” i marcar la diferència respecte a altres identitats, i a partir d’aquí demanar el reconeixement d’aquesta “identitat diferent”. La seva proposta passa per coalicions obertes formades per diferents grups i que poden canviar segons els objectius: “una coalición abierta creará identidades que alternadamente se instauren y se abandonen en función de los objetivos del momento; se tratará de un conjunto abierto que permita múltiples coincidencias y discrepancias” (Butler, 2010, 70). Així mateix Butler insisteix “ en que la diferencia sigue siendo constitutiva de cualquier lucha. Este rechazo a subordinarse a una unidad que caricaturiza, desprecia y domestica la diferencia se convierte en la base a partir de la cual desarrollar un impulso político más expansivo y dinámico.” (Butler-Fraser, 2016, 87).

 

 

Propostes per les polítiques de representació

 

 

Si volem que tothom sigui escoltat i que es tinguin en compte les seves problemàtiques és cabdal resoldre les injustícies polítiques de representació. Si no és així, sempre viurem en una societat que tindrà col·lectius exclosos sense oportunitat de participar en les decisions que els afecten directament.

 

Fraser avança poc en la formulació de propostes concretes d’acció per superar aquestes injustícies de les polítiques de representació:

 

        Introdueix el concepte de “paritat participativa” com a necessitat teòrica, però sense desenvolupament pràctic, “Fraser entiende la justicia como paridad en la participación, que supone que todos los miembros mayores de edad de una institución pueden participar como interlocutores plenos en su funcionamiento” (Vaamonde, 2019, 132).

        Afegeix el concepte de “marc”, el marc on tothom és representat amb “la necesidad de crear un nuevo marco, que no será un mero marco global que lo abarque todo sino más bien un conjunto de marcos múltiples”(Iglesias, 2012, 258).

 

Per a Butler els que no tenen representació, tampoc són visibilitzats i quan es rebel·len acaben sent vistos com una amenaça i s’actua amb violència contra ells, com és el cas recent dels “assaltants” de la tanca de Melilla. Es volen fer veure, però no els volem veure. Una idea fonamental de Butler és la noció d’espai d’aparició, “se trata de un instrumento imprescindible para pensar la lucha política hoy en día” (Martínez 2022, 30). Considera l’assemblea com el lloc on es produeix aquesta representació tan necessària, la reunió de persones per parlar, discutir i decidir, “la reunión en asamblea expone a los cuerpos precarios a sufrir la violencia del Estado, pero recuerda a este, mediante el ejemplo de la organización horizontal, los principios de la democracia que han sido acallados” (Martínez, 2022, 30). El primer d’octubre és un bon exemple del que exposa Butler.

 

Insisteix Butler en el valor de l’assemblea que reclama visibilitat, i, per tant, presència. Per a Butler les assemblees són les eines més bàsiques de la democràcia, ja que atorguen equitat a tots els participants i són la millor manera de representar a les persones, “esto es transportable a cualquier otra institución que deseemos analizar… Porque la interdependencia, aunque no ha sido algo escogido sino algo sobrevenido, nos hace compartir la vulnerabilidad y eso se transforma en una responsabilidad ética de los unos hacia los otros”. (Martínez, 2022, 31).

 

 

Per concloure, i seguint les petjades de Butler, els éssers humans en solitari son vulnerables i reben els embats de les institucions de dominació. En canvi, junts poden resistir i fer front a les desigualtats i a les injustícies, i reclamar els drets que els han de permetre viure dempeus i d’una manera més digna.

 

Tal com indica Garcés, la proposta de Butler “és desplaçar i obrir les categories de la identitat a l’experimentació i a la subversió” (Garcés, 2010, 32), és a dir, obrir-nos a un món de múltiples significacions en que “hacer filosofía es confiar en que todos podemos pensar por igual, pero que nunca pensaremos todos igual” (Garcés, 2015, 114). En aquest sentit, acceptar la diferència i viure la diferència és clau. Fugir de les concepcions globals i viure cadascú a la seva manera, i si hi ha confluències, millor, però potser si no n’hi ha, tampoc passa res.

 

 


Bibliografia

 

ARRUZZA, C; BHATTACHARYA, T.; FRASER, N. (2019). Manifiesto de un feminismo para el 99%. Herder.

BUTLER, J. (2010). El género en disputa. El feminismo y la subversión de la identidad. Paidós.

BUTLER, J.; FRASER, N. (2016). ¿Reconocimiento o redistribución? Un debate entre marxismo y feminismo. Traficante de Sueños.

BUTLER, J. (2018). L’ètica i la política de la no-violència. Conferència de Judith Butler al CCCB. [vídeo en línia].  [consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible a:

http://www.cccb.org/en/multimedia/videos/ethics-and-politics-of-non-violence/228942

FOUCAULT, M. (1978). Historia de la sexualidad. 1. La voluntad de saber. Madrid: Siglo XXI

FRASER, N.; LLAGUNO, T. (2022). “Un ecologisme monotemàtic només pot ser un ecologisme dels rics.” La Pública [en línia] [consulta, 21 de desembre de 2022]. Disponible a: https://lapublica.net/articles/ecologisme-monotematic/

GALCERAN, M. (2020). 4. Nancy Fraser y los talleres ocultos. Traficante de Sueños [àudio en línia] [consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible a:

https://soundcloud.com/traficantesdesue-os/4-nancy-fraser-y-los-talleres-ocultos-del-capital-con-montserrat-galceran

GARCÉS, M. (2010). El problema de la diferència. BARCELONA: UOC.

GARCÉS, M. (2015). Filosofía inacabada: Galaxia Gutenberg.

IGLESIAS, C. (2012). “Justicia como redistribución, reconocimiento y representación: las reconciliaciones de Nancy Fraser.” Investigaciones Feministas, Vol 3. (2012) Monográfico: Espacios generalizados. 251-269

IGLESIAS, P. (2019). Otra vuelta de Tuerka. Pablo Iglesias con Nancy Fraser [vídeo en línia] [consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible a:

https://www.youtube.com/watch?v=CcRT9TpU4os

MARTÍNEZ, J. (2022). El papel del cuerpo en la filosofía de Judith Butler. Performatividad y agencia política en el cuerpo que resiste la norma. [en línia]. Treball final de màster UOC [consulta 21 de desembre de 2022]. Disponible a: 

https://openaccess.uoc.edu/bitstream/10609/146588/3/jmartinezbaiTFM0622memoria.pdf

PADILLA, J. (2022). El derecho a la salud. Un análisis desde el concepto de justicia social de Nancy Fraser. [en línia]. Treball final de màster UOC. [consulta 16 de desembre de 2022]. Disponible a:

https://openaccess.uoc.edu/bitstream/10609/146648/3/javierpadillabTFM0622memoria.pdf

RODRÍGUEZ, P.; FONSECA, S. (2022). Redistribución, reconocimiento y representación: lo material, lo simbólico y lo político como objetos de la justicia. Perspectiva desde el debate Fraser-Butler. [en línia]. Tesis de la Facultad de Jurisprudencia Universidad Colegio Mayor de Nuestra Señora del Rosario. [consulta 18 desembre de 2022] Disponible a:

https://repository.urosario.edu.co/bitstream/handle/10336/35979/TESIS%20FRASER%20BUTLER-%20corregido.pdf?sequence=1&isAllowed=y

VAAMONDE, M. (2019). “La paridad participativa propuesta por Nancy Fraser: ¿una radicalización de la democracia?” Recerca: revista de pensament i anàlisi, 2019 nº 24 (2) 129-150

ZADJERMAN, P. (2006). Judith Butler, filósofa en todo género. [consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible a:

https://ssociologos.com/2013/08/11/documental-judith-butler-filosofa-en-todo-genero/

  

dilluns, 26 de desembre de 2022

L'horror de Dunwich

 

Lovecraft i tot els mons terrorífics que va crear sempre han cridat la meva atenció. Aquest breu llibre estava en la prestatgeria de les novetats a la meva biblioteca de referència. No vaig dubtar ni un moment a agafar-lo. He llegit alguns coses d’ell i sempre aconsegueix fer-te entrar en el seu món de manera magistral.

La Garrotxa, desembre 2016

La Garrotxa, desembre 2016

Segons explica el mateix traductor, Jodri Dausà, en el proleg “l’horror de Lovecraft no pot ser destruït per mitjans humans ja que és etern i existeix de molt abans que nosaltres”. Els monstres creats per Lovecraft “no tenen un objectiu que els humans puguem comprendre, sinó que només els interessa el caos

Només començar la narració entrem de ple en el món de Lovecraft i aquest ens adverteix que “aquests terrors són aquí de fa temps, molt abans que existís el cos humà, ja que no ens necessiten per existir” ... Són “una llambregada al regne tenebrós de la preexistència

Som a Dunwich, un poble tètric, del que s’expliquen moltes històries misterioses, pel que ningú vol passar, ni anar. En una granja mig enrunada i isolada a uns pocs quilòmetres del poble neix i creix una criatura horrible: Wilbur Whateley.

El gegant amb cara caprina... semblava un engendre d’un altre planeta o dimensió, quelcom que és humà només en part, regurgitat dels abismes de la foscor, amb una essència i una entitat que s’escampaven com fantasmes infinits, més enllà de les esferes de la força i de la matèria, de l’espai i del temps

Però els horrors no s’acaben amb la figura de Wilbur Whateley, algun altre secret monstruós s’amaga darrera les parets de la seva granja.

Res del que passa a Dunwich i el seu entorn és raonable. “Tota especulació era inútil. La raó, la lògica, les idees i motivacions que se’ls poguessin acudir suraven en un magma de confusió

Tot era molt difícil i molt confús, la clau podia ser un manuscrit escrit per Wilbur Whateley en un idioma desconegut per a tots els experts. Tots els intents de traduir el text i de comprendre’l topaven amb obstacles insalvables. “Va haver-hi vegades que va estar a punt de veure la llum, només per ser retornat a les tenebres per culpa d’algun obstacle imprevist

Resolt el misteri la conclusió és que “el món estava en perill, perquè els Antics volien escombrar-lo del sistema sola i del cosmos de la matèria, i enfonsar-lo en algun altre pla o nivell incorpori del qual havia sorgit feia bilions i bilions d’anys

Com no podia ser d’una altra manera la descripció de la criatura que persegueixen és esgarrifosa... I però ¿què fer per deslliurar-se d’ella i de tota la destrucció que duia associada? I qui és? I d’on ve?...

No us quedarà més remei que llegir el llibre si voleu resoldre l’enigma. Sigueu valents i atrevir-vos a endinsar-se en la seva lectura sense por.

H.P. LOVECRAFT

L’horror de Dunwich

Ed. Laertes; 2022; 115 pàgines

Traducció i pròleg Jordi Dausà






divendres, 2 de desembre de 2022

El procés inacabat

 

El llibre engega amb una escena del 20/09/2012 amb la plaça de Sant Jaume plena convocats per l’ANC per rebre al president Mas a la seva tornada de Madrid amb el no al pacte fiscal com a resposta. Aquí segurament s’inicia tot el procés que ens conduirà fins l’1-O del 17. Jo hi era aquell dia a la plaça recolzant a un president Mas a qui no havia votat mai, però que va saber llegir perfectament que reclamava el carrer en aquell moment. Des d’aleshores vaig eixir infinitat de vegades al carrer per reclamar el que crec que és just.

Encara poques estelades.


Procés és la paraula que s’ha utilitzat per designar l’augment d’independentistes a partir de la sentència de l’Estatut fins a la proclamació de la república catalana el 27 d’octubre del 2017. Encara que després d’aquesta data, d’alguna forma continua podríem concloure que a l’octubre del 17 es clou una etapa, i a partir de l’aplicació del 155 en comença una de ben diferent.

El 2015, Jordi Amat publica aquest llibre amb el títol de “El llarg procés”. És un títol equívoc ja que el seu contingut poc té a veure amb el procés viscut des del 2010 fins ara. Potser el subtítol “Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)”, és una mica més clarificador, però tampoc del tot, ja que el llibre comença en el 1937 i acaba al voltant del 2000 amb Aznar a Espanya i Maragall a la Generalitat.

No deixa de ser una mena de batibull d’articles de l’autor escrits en diferents moments i publicats en diferents mitjans de comunicació, congressos i simpòsiums ara relligats en format de llibre. Malgrat tot això, la seva lectura m’ha estat útil per a reflexionar.

 

Fa anys, “Serrahima considerava que les forces antigues eren inoperants per encarar els desafiaments del nou temps”. Aquesta reflexió és totalment aplicable al moment actual. Postula com a possible solució, quelcom que no ha passat: “la formació d’un nou partit polític que fos capaç de donar resposta”. Donat el punt en el que estem podria ser una bona possibilitat, però faltarà veure com evoluciona tot plegat.

Conclòs el procés arranca una nova etapa “calen començar de nou sincronitzar-se amb les coordenades d’un nou període” i per aquesta etapa cal foc nou. Els polítics que van liderar el procés estat amortitzats. Calen noves idees i noves persones per donar un pas més, i avançar. Cal nova gent, gent jove amb empenta i noves idees, que agafin el procés on el vam deixar a l’octubre del 17 i que aprenguin de les lliçons de la tardor del 2019.

Fins el 17 nosaltres marcàvem el pas i l’Estat espanyol anava a remolc reaccionant com podia. Des de l’aplicació del 155 estem a la defensiva, Espanya marca el pas. Cal revertir aquesta situació.

 

Al llarg dels anys de govern Pujol ens havíem acostumat a la identificació entre nació, líder, projecte, partit i Generalitat. Quan desapareix aquesta fusió i ens movem dins d’un marc divers de lideratges, partits i projectes ens trobem orfes d’aquest lideratge únic i com a col·lectiu enyorem i reclamen una unitat inexistent.

 

Encara que no vulguem i no en siguem conscients som fruit de la nostra història personal i col·lectiva. Els meus pares d’orígens humils, a base de treball i esforç van esdevenir petita burgesia amb un petit taller que treballava per la gran burgesia local. Malgrat l’origen, la seva mentalitat la considero burgesa. De sempre es van sentit catalans i en defensaven el seu sentiment de catalanitat i s’emocionaven amb els pocs elements de catalanitat que podien viure en la llarga i fosca nit del franquisme: Montserrat, la Santa Espina, les sardanes, la flama de la llengua catalana, la senyera, l’Abat Escarré, ... Van ser fidels votants de Pujol en qui veien el líder a seguir. Van viure la votació d’Arenys amb il·lusió i la mare va poder viure el 9N, preguntava si el Mas ho feia bé. Però situats al moment actual es lamentarien de la falta d’un lideratge que ens conduís per la travessa del desert en la que ens trobem.

 

El llibre fa un repàs històric d’elements del món del catalanisme i de la seva evolució i discussions i desencontres interns en aquest llarg període històric que va de la guerra civil gairebé fins avui en ple segle XXI. Aquest repàs ajuda a veure i a reflexionar sobre quins són els problemes de llarg abast que fa molts anys arrosseguem, i que fa que topem sempre amb els mateixos obstacles sense acabar de trobar com sortir de l’embús en que sempre ens trobem.

 

A Catalunya hi ha dos conflictes que conviuen i no es resolen, el conflicte identitari Catalunya versus Espanya, i el conflicte social o/i de classes. Posar l’accent en un o l’altre està en la base de què fer: construir la nació catalana o transformar les relacions socials.

Ens trobem en l’etern conflicte entre dretes i esquerres, però amb unes dretes que no són tan de dretes i unes esquerres que tampoc són tan d’esquerres i que s’acaben enfrontant per petites parcel·les de poder partidistes sense afrontar el veritable gran problema que tenim davant: deslliurar-nos de l’Estat Espanyol que ens ofega de forma permanent i de moltes maneres diverses. Aquest seria el punt cabdal i objectiu principal, però moltes vegades en la política quotidiana del dia a dia els diferents partits s’embarquen en debats estèrils que l’únic que fan es despistar-nos del que hauria de ser l’objectiu principal.

 

Com a societat tenim un problema no resolt i que també és una constant des de la dècada dels 60: “trobar una fórmula operativa d’integració a la catalanitat d’un contingent immigratori de dimensions enormes

Aquest és un punt clau i que no hem resolt encara. La societat catalana ha viscut un permanent allau de recepció d’immigrants i no ha trobat una manera eficaç d’integrar-los en la catalanitat. L’objectiu hauria de ser com aconseguir que es sentin i es vulguin sentir catalans, sobretot si a més tenim en compte que acaben vivint en zones on gairebé només hi ha immigrants i que gairebé només es relacionen entre ells. Tenim una bossa de ciutadans que viuen a Catalunya però que no són, ni volen ser catalans. Si això no ho resolem no avançarem.

 

A partir de l’11 de setembre de 2012 es visibilitza el desplaçament del catalanisme cap a posicions independentistes i des d’aquell moment “l’hegemonia del sobiranisme dins del catalanisme mediàtic ha esdevingut prou unànime.” Però a partir de l’octubre del 17 comencen a aflorar les esquerdes, i l’independentisme ha deixat de ser monolític. Les fissures, i les divergències en lloc de disminuir es van fent més i més grans, i les posicions a vegades no del tot clares es van radicalitzant. Fa molt de temps que no s’ha deixat d’atiar el foc de les diferències. Poques vegades han sorgit iniciatives i personatges que volguessin llimar aquestes diferències. Tot es resumeix a “o ets dels meus o no”. “El diàleg entre divergents no s’ha produït”. I si s’ha produït, no ha fructificat.

 

Ara bé ens cal molta més reflexió i autocrítica. “Si la culpa és sempre i només d’Espanya, això ens eximeix de la crítica interna. Aquesta insistència reiterada que els intents de pacte han fracassat per culpa d’Espanya -l’Espanya que ens roba i ens ocupa- carrega tota la responsabilitat en l’altre i evita que ens contemplem a nosaltres mateixos en el mirall de les nostres mancances”. I de ben segur, que hem comés errades greus. Fora bo conèixer-les en profunditat per poder construir de nou i fer passos endavant.

 

El passat no és mai simple” escriu Jordi Amat i ni el present, ni el futur són simples afegiria jo.

 

JORDI AMAT

El llarg procés

Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)

Tusquets editors; 2015; 383 pàgines



 

dilluns, 14 de novembre de 2022

Ho volen tot de tu

 

“Volem el millor per a tu. Volem que el món estigui més connectat. Volem que tinguis la sensació que el món és teu. Volem que vegis el món a través nostre. Volem que siguis tu mateix. Volem que et sentis una mica menys sol. Volem que trobis altres persones com tu.

Volem que sàpigues que som la millor font de coneixement del món que pots tenir. Volem saber-ho tot de tu. Volem saber coses de tots els llocs on vas. Volem saber on ets ara mateix. Volem que pengis imatges del que està veient perquè recordis sempre aquest moment. Volem que donis un cop d’ull al que vas penjar fa deu anys. Per molts anys!! Volem recordar-te regularment els moments especials que vas viure en el passat. Volem ensenyar-te què penjaven els teus amics fa deu anys. Volem que gravis la teva vida perquè la teva vida és molt important. Volem que sàpigues tot el que signifiques per a nosaltres. Volem que sàpigues que ens interessa molt tot el que et preocupa. Volem que sàpigues que a nosaltres també ens preocupa.

Volem comptar cada pas que fas. Volem ajudar-te a estar en forma i fort. Volem saber què fa que se t’acceleri el cor...

... Volem saber què compres. Volem saber quina música escoltes pels auriculars. Volem saber quina roba portes. Volem adaptar els nostres anuncis a la teva mida. Volem que t’agradin. Volem que descobreixis més coses sobre tu mateix.... Volem ser capaços de categoritzar-te amb precisió perquè puguis fer una contribució útil a projectes divertits d’altres persones i també nostres.

Volem ser la teva sala d’estar. Volem ajudar-te a resoldre els problemes quotidians com ara on menjar, on anar de vacances, on fan una pel·lícula i a quines hores... Volem ajudar-te en la tasca de demanar articles en línia... Volem que ens consideris part de la teva família. Ens interessa tot el que dius. Volem sentir el que diu cada cop que mires la pantalla. Volem tenir possibilitats de veure’t a través d’aquesta pantalla mentre mires una cosa que no té res a veure amb nosaltres. Volem saber què us dieu els uns als altres a cada habitació de casa teva. Volem saber quins horaris fas, a què dediques el temps quan estàs en línia i quan no, i com et gastes els diners.

Volem que els telèfons que et venem funcionin més a poc a poc i menys bé que els models anteriors perquè així te’n vulguis comprar un model nou ben aviat...

Volem defensar la llibertat d’expressió, sobretot dels blancs rics i poderosos. Volem ajudar milions de persones a llegir posts de trolls. Volem contribuir a la propaganda del govern i ajudar a esbiaixar votacions, i no posar obstacles al que organitzen i promouen neteges ètniques, tot això com a útils resultats colaterals d’estar amb tu set dies a la setmana vint-i-quatre hores al dia.

Volem que sàpigues que la teva cara significa molt per a nosaltres. Volem que la teva cara i la cara de totes les persones que fotografies, la cara de tots els teus amics i de tota la gent que ells fotografien quedin gravades a les nostres webs per integrar el nostre arxiu de dades i investigació.

Volem que sàpigues que amb nosaltres estàs segur. Volem que sàpigues que respectem i protegim la teva intimitat... Volem assegurar-te que el control és teu. Volem que sàpigues que hi ha molt control sobre qui pot veure la teva informació. Volem que sàpigues que tens ple accés a la teva informació -tu i qualsevol persona que et segueixi.

Volem narrar la teva vida. Volem ser el teu llibre. Volem ser l’única relació que importa. Volem que sigui poc convenient per a tu no fer-nos servir. Volem que miris i, tan bon punt deixis de mirar-nos, sentis que necessites tornar a mirar-nos...

Volem el teu passat i el teu present perquè també volem el teu futur.

Ho volem tot de tu.”

ALI SMITH

Primavera

Raig Verd, 2021, pàgines 115-118



divendres, 11 de novembre de 2022

Isabel i Maria: mare i filla

 

Segons el pròleg de Carme Arnau “Isabel i Maria, és una novel·la inèdita i inacabada de Mercè Rodoreda, ben possiblement la primera que va començar a escriure a la postguerra. I també, molt probablement, la matriu de bona part de la seva producció” Més que inacabada la meva impressió és que són fragments que han trobat i als que s’ha intentat donar un ordre per  convertir-los en una novel·la publicable.

Està escrita des del punt de vista de diferents narradors que expliquen els fets i ens donen les seves opinions. Amb la narració dels diferents personatges se’ns presenta un mosaic del que passa, però vist amb diferents ulls i diferents veus que ho expliquen.

Lluís i Joaquim són dos germans que des de sempre han desitjat a Isabel. Aquesta es va casar amb Joaquim per decisió de la família, malgrat que a qui realment estimava era a Lluís.

Passen els anys i té una filla, Maria que no és filla de Joaquim, sinó de Lluís que en aquells moments també vivia a la casa de la família després de passar molts anys a Bordeus.



S’havia casat amb l’un ... però estimava l’altre... Quan en Lluís va tornar tenia els dos homes seus, un dintre de cada mà. Tots eren joves aleshores i puc assegurar que, en aquella època, tant l’un germà com l’altre feien goig” Isabel ens diu: “Tota la meva joventut fou aquesta por de tots dos i l’amor de tots dos...”

El naixement de la Maria provoca un gran trasbals a la casa. “A la casa hi va haver molt de mal viure fins que el senyor Joaquim de cop va desaparèixer amb la nena i no se’n va saber res més fins al cap d’un parell d’anys ben bons. I la senyora Isabel i el senyor Lluís van quedar sols com dues fustes i vivien malament...

“... no es pot explicar el deliri que em va venir de tenir aquella criatura, l’enyorament d’aquella criatura, la tendresa per aquella criatura que no havia vist mai més”... “Tots estaven contra mi. Els dos germans estaven contra mi: el que m’havia deixat i el que em quedava. I girarien la nena contra mi. Estava sola

Joaquim mor. “Li vaig dir de seguida que no s’amoïnés, que si en Joaquim havia mort era perquè Déu ho hauria volgut i que aquesta desgràcia representava la nostra estabilització i la normalitat per la nena...”Però no va ser així. “La mort del meu germà, el primer dia, em va semblar que seria un respir. El vaig plorar: la sang sempre és la sang... Però no va ser un respir. Aquella mort va pesar més que una vida

Conté molts elements que apareixen en moltes de les novel·les de la Rodoreda: una casa de rics amb jardí, unes relacions familiars complexes i turmentoses, la intervenció del servei com a personatges imprescindibles.

Isabel torna a casa de la seva llarga estada a la clínica. “Tots, tots m’han fet mal, cadascú a la seva manera, cadascú amb el seu estil: els uns amb més traça; els altres amb menys

La seva estada a la clínica és deguda a un avortament d’un fill. Ha estat tres setmanes a la clínica. “Aquestes parets saben el que mai no es podrà explicar. Dia per dia, hora per hora, minut per minut, han viscut el meu lent camí cap a la mort. Els vidres ho saben tot. Els vidres són els mateixos de fa divuit anys, de fa vint anys... He resseguit la casa com si fes molts anys que no l’hagués vista. Cambra per cambra, tot se m’ha fet foraster en tres setmanes. Tot s’havia buidat de mi...” La casa gairebé com un protagonista més de la narració.

La Creu de Bàrbera, 2010, els carrers de la meva infantesa

Mor Isabel i la segona part és un diari de Maria. En aquesta part revivim una gran part del que ja sabem, però des del punt de vista de la Maria. Viu amb el Joaquim en una caseta amb jardí a Sant Gervasi (un dels típics escenaris de la Rodoreda). No sap qui són els seus pares. Tracta al Joaquim d’oncle. Els diumenges rep la visita de l’oncle Lluís. No sap que fa, i on viu l’oncle Lluís la resta de la setmana. Maria intueix que al seu voltant hi ha molts misteris.

Sempre esperava saber alguna cosa; alguna cosa que tots sabien menys jo. Aquesta mena de misteri latent, així que vaig tenir ús de raó vaig començar a respirar-lo junt amb l’aire

Quan té 12 anys mor l’oncle Joaquim i aleshores coneix la seva mare i canvia de casa. El que li explica és l’oncle Lluís: “La teva mare i el meu germà feia anys i anys que estaven renyits. S’havia dit, i el teu oncle Joaquim s’ho creia que era culpa meva. Però no és veritat. No. La vida és plena de malentesos. Ara que, saps?, d’això en parlarem més endavant. Ara només et vull anunciar que et preparis a canviar de vida. No viuràs més aquí... Viuràs amb mi i amb la teva mare...”

Més endavant Maria marxa a París i segueix el seu diari, però si fins aquí la novel·la mantenia un cert interès, però a partir d’aquí el va perdent.

Si encara fos jove diria que em trobo en un moment important de la meva vida. Avui només dic que les coses han canviat una mica per a mi; i que han canviat en un sentit favorable. Per això tinc interès a escriure el que m’ha passat: per posar una mica d’ordre en les meves idees i veure més clara la meva situació”. Quantes vegades utilitzem l’escriptura per posar en ordre els nostres pensaments!

La novel·la promet molt en la primera part i una part de la segona. Està plena d’embolics i de relaciones personals complicades, però de ben segur que faltava treballar un final més elaborat i que donés resposta des del punt de vista de Maria als conflictes de la primera part.

MERCÈ RODOREDA

Isabel i Maria

Eliseu Climent editor, 1992; 266 pàgines

Pròleg Carme Arnau

dimarts, 8 de novembre de 2022

Fi de la trilogia: Mamut

 

El primer que feia cada dia, abans de sortir del llit, era obrir el finestral i empassar-me l’alè del matí... Barcelona, a punta de dia, té un no-se-què de sacríleg

La protagonista de “Mamut” viu a ciutat, però no hi està bé. No està satisfeta de la vida que porta... “M’havia de desengabiar. Com si l´única manera de seguir fos la fugida

Camino pels boscos. No ho havia fet mai i m’enganxa... La primera vegada que vaig anar-hi vaig sentir-me amenaçada

Deixa ciutat on no s’ha acabava de trobar a gust i va a viure a un lloc allunyat i solitari. “Arribar aquí dalt és trepitjar un palmell gegant, accedir a la immensitat... El cel, al meu damunt, descomunal...

I allà tot és ben diferent, “s’acosta l’hivern... L’hivern, aquí, vol que se l’anticipi, que s’hi pensi bé

Viu sola “en la casa isolada en risc, plena de tot el que em cal per nodrir-me i escalfar-me, i trobo que el meu passat no significa res, però que hi ha un passat aliè on quedar-m’hi a viure ... Cada vegada suporto menys sortir de casa. Cada vegada més la gent amenaçadora, fa que pensi en la extinció... Vinc de viure en una ciutat enfonsada i necessito això, el silenci reparador d’aquesta cambra de descompressió

I arriba a la següent conclusió: “soc ... en el lloc més isolat del món, el menys interessant i expugnable.” ¿És això el que realment volia? ¿És això el que realment cercava quan pren la decisió de deixar la ciutat i venir a viure aquí?

Volia un fill d’un home anònim i finalment es queda embarassada del pastor que viu a prop de casa seva i a qui ha fet de puta al llarg d’un any. No era pas això el que volia. Aquest no és el fill desitjat. Però tenir un fill, tan desitjat com no, et canvia la vida. “Estava embarassada i no podia deixar de pensar que ho estava. Impossible oblidar-me’n una estona, descansar.”

S’acosta la fi d’un temps, ho noto al cos

Bellver de la Cerdanya, tardor 2021


No hi ha res meu fora de mi. Mano que tot el que ha estat meu, sigui de la vida, que busqui i trobi el seu camí dins de la vida inhumana i crua, perquè ja no es meu. Mano un nou desterrament, ara que he pervertit el vell. Què sàpiga estar alerta quan la vida, a mitjanit, m’enviï els seus llancers” El fill haurà de trobar el seu camí, haurà de fer la seva vida.

Amb “Mamut” finalitza la trilogia que es va iniciar amb “Permagel” i va continuar amb “Boulder”. Tres llibres diferents, però amb trets comuns: tres protagonistes femenines i lesbianes a qui no els agrada la societat en la que han de viure i tracten de fugir, cadascuna d’una manera diferent.  Reflexiona sobre la soledat, el desig, els desitjos irrefrenables i, a vegades, inconfessables. Ens explica la seva vida interior, les seves emocions i passions, i també les seves relacions. “Permagel” em va enganxar i em va agradar molt, “Boulder” ja no em va agradar tant, i en la meva opinió, “Mamut” és el més fluix de tots tres.

EVA BALTASAR

Mamut

Club editor, 2022; 128 pàgines