diumenge, 26 de setembre de 2021

On és el teu Walden?

Henry David Thoreau i el seu conegut Walden, llibre escrit a mitjans del segle XIX, ha esperat pacientment a ser llegit, molts i molts anys. Ja en l’època universitària es parlava d’aquest text i em temptava la seva lectura. Jordi Cuixart també l’ha esmentat sovint. Es prou conegut el que explica: Thoreau ens fa partícips de la seva experiència personal de viure dos anys en una cabana al mig del bosc de Walden.

El llibre en sí no m’ha agradat. Se m’ha fet pesat i feixuc. Explica el que crec que són detalls innecessaris i tampoc em resulta plaent la seva manera d’escriure, en canvi, comparteixo algunes de les seves reflexions. De fet, mentre llegia pensava que podria ser interessant provar l’experiència de viure un temps allunyat de tot i de tothom al mig de la natura. No és la primera vegada que em passa pel cap, però en realitat mai he posat fil a l’agulla. Massa “comodón” segurament. 

Andorra, agost 2014
 

Passa revista del que considera imprescindible per viure: casa, aliment i vestit. Però tot amb mesura. No cal massa. Adverteix que cal anar en compte sobre el nostre habitatge ja que “nuestras casas suelen ser tan complicadas que más que alojarnos parece que nos tienen presos

Proposa viure tan sols just amb el necessari i prescindir del que es superflu. Si ho mirem bé hi ha moltes coses supèrflues de les que podem prescindir. Podem viure molt millor sense acumular andròmines que no tenen utilitat i que tan sols acumulen pols en algun racó del nostre traster. Nuestra vida se desperdicia en detalles” Està farcida de coses supèrflues i prescindibles... “Se vive demasiado deprisa

Explica que per viure no cal treballar tantes hores, si reduïm les nostres necessitats vitals. Durante más de cinco años, me mantuve con sólo el trabajo de mis manos y descubrí que podía atender a todos los gastos de mi subsistencia trabajando unas seis semanas al año”. Em sembla una mica exagerat, però estic convençut que podríem viure, i viuríem millor, treballant molt menys.

Como había cosas que me gustaban más que otras, en especial mi libertad, y dado que era capaz de vivir ardua y frugalmente, aunque con desahogo, no quise malgastar mi tiempo…” en adquirir objectes luxosos i inútils. Ara bé, propugna que cadascú faci el que vulgui amb el seu temps i amb la seva vida.

Propugna també la vida solitària “el hombre que va solo puede emprender la marcha hoy; el que va con otro debe esperar a que su compañero esté listo, y puede transcurrir mucho tiempo antes de que partan

Todos los eventos memorables tienen lugar por la mañana, en una atmósfera matutina”. Hi estic d’acord, encara que amb això, hi ha gent molt diversa. Jo sempre he estat més de matí, però conec gent que és més creativa i es troba millor en una vida nocturna. Amb això, com gairebé amb tot, cada persona és un món.

Dona molta importància a la lectura i sobretot a la lectura dels clàssics … “para leer tenemos que estar en tensión y dedicar a ellos nuestra horas más despiertasperò no parla de qualsevol lectura, d’una lectura que només proporcioni entreteniment, sinó d’una lectura que alimenti la reflexió. Personalment la lectura em resulta imprescindible.

Me gusta conceder un amplio margen a mi vida”. Defensa passar-se hores sense fer res, deixant passar el temps i contemplant el que passa i sona al seu voltant. Encuentro saludable el estar solo la mayor parte del tiempo. La compañía, aun la mejor, cansa y relaja pronto. Me encanta estar solo. Jamás di con compañía más acompañadora que la soledad. Las más de las veces solemos estar más solos entre los hombres que cuando nos encerramos en nuestro cuarto… Por lo común la compañía es poca valiosa”. Totalment d’acord. Fa anys que defenso la solitud, estar hores i hores amb mi mateix, encara que no defujo la companyia de determinades persones.

La seva proposta de vida es resumeix en poques paraules: llibertat, solitud, lectura, no viure amb presses, poques necessitats. Però cadascú ha de cercar el seu Walden particular, el mode de vida que més li abelleixi i així poder viure el més feliç possible: quisiera que cada uno pusiera mucho cuidado en elegir y seguir su propio modo de vida

 

HENRY DAVID THOREAU

Walden o la vida en los bosques.

Del deber de la desobeciencia civil

Los libros de la Frontera, 2004 (ed. Original 1847); 332 pàgines


 

dijous, 9 de setembre de 2021

Consumimur igni

Segur que heu vist algun cop, de nit, com vola una falena, grossa o menuda, amb aquell estil irregular, atreta per la llum d’un fanal. A la pobra papallona nocturna li poden passar dues coses: o s’allunya perquè algun moviment la distreu i salva la vida o bé s’acosta al fanal i comença a fer voltes, posseïda pel frenesí, en una trajectòria helicoidal que s’accelera com més s’acosta a la bombeta o a la flama i quan la toca, queda rostida immediatament. Una mena d’autosacrifici al déu de la flama

Catllaràs, juny del 2013

 

Ismael és el protagonista ... “va néixer el dia més fred de l’any”. La seva mare va morir quan ell tenia 9 anys. El seu pare va embogir quan s’iniciava la seva adolescència i ell va entrar en un pis protegit.

Acaba de professor d’institut i donant classes de llengua. Viu sol. ... “I els anys s’escolaven sense fer soroll. I, més sol que la una, tornava a casa, llegia, mal dormia i veia com el temps s’escolava sense esforç i ell sense il·lusions. El país es transformava i la gent també; però ell continuava essent un llop solitari

Per casualitat es troba amb la Leo, una dependenta d’una merceria amb qui havia jugat de petit en el replà de l’escala i es comencen a veure.

Un dia que anava a comprar el pa, s’atura un cotxe conduït pel Tomeu, un ex-alumne que el convida a pujar... “I ell, imbècil del cul, va pujar al cotxe, sense pensar més en el pa. I aquí va començar tot

Es desperta al llit d’un hospital. Tot son preguntes que no sap respondre. No sap que ha passat, ni com hi ha arribat. “Estava molt atabalat. Molt. I desorientat. Com si caminés per la corda fluixa.”... “Tenia por perquè qui no té un relat coherent és sospitós. I allò que mig recordava no podia explicar-ho a ningú... Des que havia recuperat el coneixement a l’hospital tenia aquesta por de fer un pas en fals.”

Comença a sospitar. “El lloc on estava hospitalitzat no era cap hospital sinó una mena de magatzem”. I s’escapa, però li entren els dubtes. “Com és que han deixat que m’escapés de l’hospital?”

Intenta refer el que ha passat, fer memòria. “Va pensar en tot el que havia viscut aquells dies i feia esforços per no pensar què havia passat amb la senyora elegant, i el Tomeu fet una fúria i jo dient Tomeu que la mataràs i tot això de mal recordar”... i .... “jo només havia sortir a comprar el pa

Hi ha un personatge molt i molt especial, el godallet, una cria de senglar que veu tot el que passa al seu voltant amb uns ulls ben especials. Els seus pensaments són deliciosos. Com és natural, no entén res del món tan complicat que li ha tocat viure, a més a més,... “quan em poso a rumiar mentre camino pel bosc em passa que acabo descobrint paratges desconeguts i em falta Déu i ajuda per orientar-me

Ningú no el creuria. Un assassinat, un accident inexplicable, una desaparició durant dies...

Va baixar l’escala amb una sensació de poder començar un ordre impossible en la seva vida desordenada. Ja era fosc.”... “No es poder estar de dir a mitja veu in girum nocte et consumimur igni. Ho va recitar com si fos el prec d’un monjo. No podia saber que era el final de la història. I de la seva vida

No va poder evitar de fixar-se en les falenes que rondaven el fanal, assedegades de llum, capaces de deixar-se rostir per poder abraçar la llum, com aquells que abracen amors impossibles que fan mal i destrucció

Donem voltes a la nit i serem consumits pel foc. Encara que no ho volíem

El Jaume Cabré ens té acostumats a llibres gruixuts, en canvi, aquest volum té poques pàgines. De ben segur que no és de les seves millors obres, però no deixa de ser un llibre seu ple de girs i en el que poc a poc anem descobrint el que ha passat i com el protagonista principal fa com les falenes i s’acosta a la llum del fanal.

JAUME CABRÉ

Consumits pel foc

Ed. Proa, 2021; 183 pàgines


 

dimecres, 8 de setembre de 2021

Encerrados con un solo juguete

Juan Marsé és dels primers escriptors dels que vaig llegir l'obra complerta. Era a finals dels 70 o principis dels 80. Des d’aleshores vaig seguir llegint el que va anar publicant. No recordo quina va ser la meva primera lectura, però ben aviat vaig decidir començar per la seva obra prima i seguir l’ordre cronològic. Fa poc va caure a les meves mans la seva primera novel·la i m’ha vingut de gust tornar-la a llegir. En servava un bon record d’aquella lectura i haig de dir que m’ha agradat de nou.

Barcelona 1949

Su rostro, ladeado sobre la almohada, se volvió bruscamente hasta el techo. Los labios ya no estaban prietos y sin color como un momento antes, sujetos a la costumbre muscular de un largo mal sueño. Una mano rígida y semicerrada, como dispuesta a cazar una mosca, asomó entre las sábanas, cargada de sueño y de torpeza. Empezó a despertar

El que diu això és Andrés. Parla de Tina, la seva novia de 19 anys. Todo empezó aquel domingo por la mañana, el verano último… Sí, fue a partir de aquel domingo en la playa…” Abans de ser novia d’Andrés, ho va ser de Martín. La relació dels dos amb Martín és tèrbola. La mare també hi juga el seu paper. Tots volen i no volen o simplement no s’acaben d’atrevir, reprimeixen els seus desitjos. La relació que mantenen Tina i Andrés la podem qualificar si més no d’estranya.

Tina és una noia que viu amb la seva mare i dos germans en una petita torre amb jardí. El seu pare fa anys que va marxar a Brasil amb la promesa de que més tard es reunirien amb ell. Havia fugit primer a França. Els hi envia diners, però darrerament es retarda sovint. La mare està malalta.

Andrés, un noi que fa poc ha deixat de treballar en un taller de joiera. Viu amb la mare i una germana seva que està promesa. Al pare el van matar, només començar la guerra davant d’una església que no volia que cremessin.

Tina fa vida a la seva habitació, una habitació de dos llits on també dorm la mare, una habitació com la que surt a la foto de la portada. Es passa el dia escoltant música de la ràdio i llegint revistes. A part d’Andrés té altres pretendents.

Andrés no està pràcticament mai a casa seva. Vaga pels carrers i sobretot pels bars, i també passa moltes hores a la casa de Tina. Me gusta estar allí, mirar lo que hacen, espiarles, en casa de Tina siempre pasa algo. Hay como un peligro, ¿me entiendes? No sé, allí se vive…” Andrés se sent atret per Tina i tot el que passa en aquella casa, però té dubtes, molts dubtes.

Sobre Andrés diu: “Estaba todo el día como distraído, ausente, masticando una rabia y una impotencia

I la parella, Tina i Andrés, “por un instante tuvieron confusa conciencia de la ciudad que existía y vivía su vida independiente, al margen de ellos”. Les ciutats i els pobles sempre viuen la seva vida independent de nosaltres.

I seguint amb la parella “donde estaba realmente su impaciencia, era en sus cuerpos”… “Tina echó los brazos al cuello de Andrés, y de nuevo se sintió pequeña y frágil al notar las manos de él acariciando su espalda, de nuevo tuvo conciencia de un cierto desamparo cuya causa no habría sabido explicar

I els diumenges a la tarda... estuvimos así un rato… como si una certeza misteriosa y casual les mantuviera rígidos en medio de toda una ruina de incertidumbres y desengaños dominicales… nuevamente la ciudad era una chata pintura de fotógrafo ambulante, un decorado de charlatán. La tarde era densa, grávida y desapacible bajo una masa oscura de nubes… las calles estaban allí desiertas en esa hora de domingo…”

Tina vol marxar a Brasil a viure amb el seu pare i li explica a Andrés: “Te lo he contado todo porque quiero que tú también tengas confianza en un futuro mejor para mí, ¿entiendes? Necesito que tú también lo creas y lo desees”

“¡Y pensar que todo fue por culpa de papá y la asquerosa, la mil veces maldita guerra!” La guerra civil recent i sempre present encara que no se’n parli. La vida és sòrdida i gris.

En la habitación se había hecho un silencio cuadrado, sólido, como un bloque de hielo que la ocupara toda y les tuviera inmovilizados

Abrazados aún, volvieron los rostros al jardín, al frágil pavimento y a los tres escalones de ladrillo rojo quebrándose despectivamente junto con la barandilla y los tiestos abiertos en un costado, soltando tierra como de una herida. El aire se había detenido. De la luz, aquella luz de última hora de la tarde, cárdena, mustia de color como una rosa blanca aplastada ayer, ya no quedaba ahora más que su fino rastro replegándose en el pálido cielo”. És una generació sense futur, sense perspectives, segurament així era la vida d’aquella Barcelona de finals dels anys 40 que tan bé coneixia Marsé.

Qui és aquesta joguina? Sempre havia pensat que aquesta joguina era Tina, però també podria ser l’esperança de molta gent que vivia aquell temps i que pensava que la sortida de la vida estava fora i depenia d’un cop de sort de més enllà de l’oceà, però que gairebé mai va arribar. Una mica el famós mite “del tiet a Amèrica”

JUAN MARSÉ

Encerrados con un solo juguete

Seix Barral, 1978 (primera edición 1960) 261 pàgines.

 

 


dissabte, 21 d’agost de 2021

Ens hi posem?

Fa molt de temps que es parla del futur del català i es poden llegir opinions divergents al respecte encara que darrerament diria que la major part es decanten per veure un futur més aviat negre. L’objectiu d’aquest llibre és aixecar la veu d’alarma i posar dades sobre la taula.

El català és una del “40% de les llengües del món que són en la fase primària de l’extinció” i està en un territori en que és una llengua subordinada i en el que hi ha una llengua dominant. “En una societat on es parlen dues llengües, generalment, hi ha una llengua que s’acaba imposant a l’altra”... “La trista realitat és que es pot viure a Catalunya sense saber català

El català es troba en una situació que ens ha de preocupar. Les dades que es publiquen darrerament indiquen que el seu ús quotidià està en franc retrocés.

A mesura que la llengua va perdent parlants, hi ha menys possibilitats de parlar-la... És la manca d’ús d’una llengua el que l’empeny a la decadència i a la mort, potser poc a poc, però inexorablement si no s’hi fa res. La pèrdua relativa de parlants que comencen les converses en català (23,6%), és un símptoma prou clar de llengua en perill d’extinció”. En el cas dels joves, de 15 a 29 anys, el percentatge baixa fins el 16,3%.

Manifestació 12 de juny del 2010. Han passat 11 anys. ¿Aquests dos infants de la foto parlen només català ara que ja són joves o són dels que parlen castellà a les primeres de canvi?

 

Està clar que ens hem haurem de preocupar pel català, no? I començar a actuar abans no sigui massa tard.

El bilingüisme en que vivim des de fa molt de temps és una trampa. Els únic bilingües som els catalanoparlants, ja que tots parlem castellà. A la inversa no es compleix, no tots les castellanoparlants parlen català. Malgrat que a Catalunya es parlen més de 300 llengües “funcionem com si fóssim una societat bilingüe... Els catalans la bilingüitzem encara més cada vegada que parlem en castellà a algú que no coneixem. Això no fa sinó alimentar la llengua dominant i disminuir les possibilitats de les llengües subordinades”, com és el català.

Avui hi ha aproximadament, un 10% d’altres llengües. Potser és poc encara, però és una situació inèdita. I és beneficiosa, perquè permet que disminueixi la pressió del castellà sobre el català. Aquest 10% de nouvinguts es pot decantar cap a una banda o cap a una altra. I això sí que depèn del comportament dels catalanoparlants. Segons com fem les coses, si els parlem a tots en castellà, farem que s’afegeixin al grup de castellanoparlants i això farà que torni a créixer la pressió sobre el català. Però que passi és a les nostres mans

Un altre dels perills que amenaça al català és que aquest “es modifica tant per culpa de les interferències que acaba tenint més trets propis de la llengua dominant que no pas seus. És a dir, no canviem de llengua sinó que canviem la llengua que parlem i fem que cada vegada més s’acosti a la llengua dominant

La promoció del bilingüisme ens condemna. Sigui perquè canviem de llengua directament, sigui perquè van desapareixent les estructures que no són de la llengua dominant

El futur del català depèn tant dels qui el parlen, i que no cedeixin, com dels qui no el tenen com a llengua, però que cal que s’hi solidaritzin”. I això que potser fa uns anys havia passat amb els castellanoparlants que viuen a Catalunya, ara jo diria què passa a l’inrevés i observo una resistència a utilitzar el català per la seva part.

S’han de crear les condicions perquè la gent opti pel català”... “Hi ha moltes feines de cara al públic que demanen coneixements de català, però a l’hora de la veritat el treballador de torn no sempre en sap, de català. I, quan no en sap, no passa res. Aquest és el problema: que no passa res. Senzillament, es tracta de fer complir la llei

No ens equivoquem, no és de mala educació parlar la nostra llengua, és de mala educació demanar als altres que no parlin la seva.”... “No em cansaré de recordar-ho: a vegades passa que hi ha qui cedeix per evitar el conflicte. Però per quin motiu has de cedir tu i no l’altre? Si l’altre t’entén, no has de cedir pas... La gent que fa l’esforç d’aprendre català ho agraeix, que li parlin en català

Cap poble no hi ha guanyat res pel fet d’abandonar la seva llengua. En canvi, molts hi ha perdut enormement pel fet d’haver-la abandonada. Quan desapareix una llengua, no desapareix només un mitjà de comunicació. Desapareix una forma de coneixement, una manera alternativa d’explicar la realitat. En alguns casos, fins i tot, la llengua va lligada a la supervivència de la comunitat

Avui dia sabem més català però el fem servir menys. Aquest és un símptoma clar de llengua en procés d’extinció... En el cas dels catalanoparlants inicials, és a dir, els qui han après a parlar amb el català, la gent parla menys català que no fa uns anys, i la gent jove el parla menys que els seus pares i avis quan eren joves.

Cada vegada és més freqüent trobar-se casos de nens que, malgrat que són catalanoparlants, parlen en castellà amb els amics... Hem de trobar la manera de revertir aquesta tendència, perquè els joves són el futur

L’última generació que ha tingut referents culturals en català, és la de Bola de Drac”... “Si l’oci dels joves és en castellà, el seu món referencial serà en castellà”. Falten referents adolescents que s’expressin en català. Estem perdent aquesta batalla, una de les més importants.

A més a més,  “ningú es va preocupar de garantir que la llengua vehicular de l’ensenyament secundari fos el català. Tot allò que s’havia guanyat amb la immersió a primària es perdia en pocs mesos als instituts”. I això malauradament segueix passant sense que ningú digui, ni faci res. “Per què no passa res quan es fan classes en castellà?”

Si us importa el futur del planeta i és per això que actueu per salvar la biodiversitat, també hauríeu d’actuar per salvar les llengües. Començant per la que teniu més a la vora, el futur de la qual és a les vostres mans. Ens ho hem d’exigir, com a societat conscient que no vol perdre la llengua. I si no la volem perdre, hem d’assumir que cal actuar

La recepta inevitable perquè el català pervisqui és: parlar-ho. I si ho diem, hem de ser conseqüents i fer-ho. No n’hi ha prou de dir que hem de parlar en català, sinó que ho hem de posar en pràctica a cada moment. Perquè a vegades, amb el nostre comportament lingüístic, desmentim aquesta idea”. Des de que vaig llegir el llibre em vaig fer el ferm propòsit de parlar català i només català. I malgrat tenir-ho molt clar, en diverses ocasions m’he passat al castellà d’una forma esfereïdora. Cal molta força de voluntat i molta conscienciació per no caure en la trampa. Tenim la mala costum de passar-nos al castellà a la més mínima.

És important parlar en català en totes les circumstàncies, també quan ens pensem que l’interlocutor no ens entendrà. Parlar en castellà d’entrada redueix en bona part el nombre de converses que podrien fer-se en català. I una llengua que no es parla, ja sabem quin final li espera”... “Si algú parla en castellà, es respon en castellà, en comptes de mantenir-se en el català

Si nosaltres no preservem el català, no ho farà ningú. Això ho hem de tenir clar... La llengua, si no la salvem la gent, no la salvarà ningú

Més enllà de la importància de la oficialitat de la llengua, la millor manera que es mantingui viva, l’única, és fent-la servir

El problema principal és amb els catalanoparlants mateixos. I entre catalanoparlants, també. Però això també vol dir que la solució depèn en primer lloc, dels catalanoparlants. De tu, de nosaltres”.

Fiquem-nos-ho al cap: si nosaltres no fem que la llengua es parli, no ho farà ningú...  Hem de tenir clar que aquesta és la feina que hem de fer els catalanoparlants inevitablement... Si nosaltres no parlem català, no podem aspirar que els altres ho facin. Ens hi posem?”

CARME JUNYENT

El futur del català depèn de tu

La Campana, 2020, 140 pàgines

dilluns, 16 d’agost de 2021

La il·lusió de la vida

Una nova lectura de Paul Auster: sense ser un dels seus millors libres, es llegeix amb interès.

Todo el mundo creía que estaba muerto… era como si hubiese salido a dar un paseo y fuese a volver en cualquier momento. Pero no volvió, y a partir de entonces fue como si a Héctor Mann se lo hubiese tragado la tierra

Hèctor Mann nascut el 1900 havia realitzat 12 curts en la època del cinema mut i havia desaparegut a finals de 1928 i ningú sabia res d’ell. David Zimmer publica un llibre sobre les seves pel·lícules, “El silencioso mundo de Héctor Mann”, el 1988. Al cap d’un temps rep una carta on deia: Querido profesor Zimmer, Héctor ha leído su libro y le gustaría conocerlo. ¿Le apetecería venir a visitarnos? Atentamente, Frieda Spelling (Sra. De Héctor Mann)”

Així es planteja la narració i genera una intriga amb ganes de saber què passarà.

Primer coneixerem que David Zimmer fa pocs anys va perdre la seva dona i els seus dos fills petits en un accident d’avió, pèrdua de la que es culpabilitza i de la que li costa molt recuperar-se.

Es submergeix en l’escriptura del llibre i no pensa en res més. “Estaba en el libro, y el libro estaba en mi cabeza, y mientras siguiera allí dentro, podría seguir escribiéndolo. Era como vivir en una celda acolchada, pero de todas las vidas que podía haber llevado en aquel momento, era la única que tenía algún sentido para mí. No era capaz de relacionarme con el mundo, y sabía que, si intentaba volver a él antes de que estuviera preparado, acabaría hecho trizas. Así que pasaba el tiempo encerrado en mi pequeño apartamento, escribiendo sobre Héctor Mann. Era un trabajo lento, y hasta absurdo, quizá, pero requirió toda mi atención durante nueve meses seguidos, y como estaba demasiado ocupado para pensar en otra cosa, probablemente me salvó de volverme loco

Poco a poco me iba acostumbrando a estar sin Helen y los niños, pero eso no quiere decir que adelantara mucho. No sabía quién era, ni tampoco lo que quería, y hasta que encontrara la manera de volver a vivir con los demás, sólo seguiría siendo medio humano.

Veiem una mica més com és i com es troba David Zimmer: La única persona con la que sabía cómo comportarme era conmigo mismo pero verdaderamente yo ya no era nadie, no estaba realmente vivo. Sólo era alguien que fingía estar vivo, un muerto que pasaba el tiempo traduciendo el libro de un muerto”. Aleshores estava traduint un llibre de Chateaubriand

La vida de Hèctor Mann abans de les seves 12 pel·lícules està amarada de misteris. De cop i volta desapareix, ningú sap on és. Tampoc se sap el motiu de la desaparició, malgrat que alguns articles periodístics apuntaven algunes teories mai confirmades.

A poc a poc anem coneixent quina ha estat la vida de Hèctor Mann des del moment de la seva desaparició de la vida pública, una vida d’autèntica novel·la.

La vida era un sueño febril, y la realidad un universo sin fundamento, un mundo hecho de fantasías y alucinaciones, donde todo lo imaginario se hacía real.”

Hèctor passa gairebé per tot. Su mundo se había escindido en dos, su mente y su cuerpo no se hablaban. Era exhibicionista y ermitaño, depravado furibundo y monje solitario, y si logró sobrevivir durante tanto tiempo a esas contradicciones internas, sólo fue porque adormeció voluntariamente su conciencia. Se acabó la lucha por ser bueno, se terminó la farsa de creer en las virtudes de la renunciación. Su cuerpo había tomado el mando, y cuando menos pensaba en lo que hacía su cuerpo, más satisfactoriamente lograba hacerlo… Señal del miedo que tenía de mirarse a sí mismo, el comportamiento de alguien que hubiera tapado todos los espejos de su casa

Tota la història de la vida de Hèctor Mann sembla una gran mentida, però... “cada vez que pienso que me ha mentido resulta que me ha dicho la verdad. Y eso es lo que hace tan imposible su historia. Porque todo lo que me ha contado es verdad

Hèctor Mann va fer més pel·lícules, però aquestes no les veuria mai ningú. Aquest era el seu destí. La verdadera obra no consistía en realizar películas, sino en hacer algo con objeto de destruirlo. Ésa era la obra, y hasta que todo vestigio de esa obra no se hubiera destruido, la obra misma no existiría. Únicamente cobraría vida en el momento de su aniquilación; y entonces cuando el humo se elevará en el caluroso día de Nuevo México, desaparecería. Había algo escalofriante y hermoso en esa idea… Mi presencia manchaba la pureza del momento. Las películas tenían que morir vírgenes, sin ser vistas por nadie del mundo exterior

Aquesta novel·la és una mena de nina russa, amb una història dintre d’una altra: la vida del narrador, de David Zimmer des de la mort per accident d’avió de la seva dona i fills, la misteriosa vida de Hèctor Mann, les històries d’algunes de les seves pel·lícules...


 

Éste es un libro de fragmentos, una recopilación de aflicciones y sueños medio recordados…

PAUL AUSTER

El libro de las ilusiones

Ed. Anagrama; 2008 (e. original, 2002); 338 pàgines

Traducció de Benito Gómez Ibáñez

 

 


dimecres, 4 d’agost de 2021

Hores greus entre incerteses

Quim Torra, com el seu antecessor no s’havia presentat per ser President, però unes circumstàncies que no s’havia d’haver donat mai el van convertit en el President de l’anterior legislatura. Segurament mai ho havia pensat, però encara menys s’havia pensat que hauria d’enfrontar-se a la pandèmia que encara patim en els moments més durs i més incerts de la mateixa.

Quan el dia 15 de març vaig començar el confinament a la Casa dels Canonges, no era capaç d’imaginar la tragèdia que la pandèmia de la COVID representaria per al nostre país” Ningú ho podia pensar. Ha passat més d’un any i encara no sabem com en sortirem de tot plegat. Aquest llibre “és un dietari íntim que recull allò que vaig viure, veure i sentir. Vull insistir en aquest punt: és la meva percepció dels fets. I les opinions i judicis són només meus”. Explica el que va viure aquells dies tan des del punt de vista personal com des del punt de vista polític.

Em noto irat, a punt de perdre els nervis constantment, amb una angoixa que m’enterboleix el pensament”. Passa per moments personals molt angoixants. “Al carrer del Bisbe el silenci és absolut, sembla com si el món s’hagués paralitzat, però és mentida: roda i roda, i demà ens portarà més notícies espantoses


 

Sento una solitud absoluta. És com una boira freda que t’embolcalla”. Realment estava molt sol.

Una de les lliçons d’aquesta epidèmia és que el nostre món d’ahir ha canviat, i, segurament, en el món de demà res tornarà a ser igual. No treballarem de la mateixa manera, no ens reunirem de la mateixa manera”. Encara que volem tancar els ulls a la realitat han canviat més coses de les que creiem, encara que no tinc massa clar que acabi produint realment massa canvis. Caldrà esperar per saber-ho.

De les poques coses que he après aquests anys és que els problemes no desapareixen, si de cas, es transformen. I l’única manera que no se t’enduguin per davant és fer-los front. Donar la cara. Sempre. Encara que sigui duríssim”. Això ho vaig aprendre al llarg dels meus anys de docent. Els problemes s’han de afrontar com més aviat millor. Si es deixa passar el temps sense fer res aquests es van fent més i més grans, i la possible solució també és més difícil i complexa.

 

En la darrera pàgina podem llegir que “aquest llibre s’envià a imprimir el dia 14 de febrer de 2021 mentre, a les urnes, es gestava una nova victòria de l’independentisme, que va superar, per primera vegada el 50% dels vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya”. Aquest resultat tan desitjat no ha significat grans canvis en la gestió de la Generalitat de Catalunya. Aviat celebrarem el quart aniversari de l’1 d’octubre, i poc ens podíem pensar aquell dia, que després de 4 anys, encara estaríem com estem.

Quim Torra també explica com ha viscut amb decepció el seu pas per la presidència de la Generalitat: “Em passen pel cap imatges de les picabaralles permanents de tots contra tots. No estava preparat per a la crueltat de la política catalana. Potser tampoc tenia l’ambició ni la força que calen. Però jo em pensava que anàvem a fer la independència i no la guerra entre nosaltres... Per això, ara no puc més que sentir una gran decepció. Tenir l’oportunitat de presidir el país i no haver pogut avançar no haver estat capaç de saltar els obstacles que els uns i els altres anaven posant. Quina decepció!”

Tot tenia sentit si haguéssim continuat la lluita, si de la presó i l’exili n’haguéssim volgut fer una palanca per a la revolta real. Però no ha estat així”. En aquests quatre anys hem desaprofitat moltes oportunitats per girar la truita del nostre costat.

 

S’ha parlat que soc un president solitari... La meva ha estat una solitud volguda, gairebé desesperadament promoguda per mi mateix, per allunyar-me de tot allò que jo pensava que era un engany al mandat del Primer d’Octubre... He comptat amb poques amistats entre la classe política. I malgrat això, m’he sentit molt acompanyat per la gent en tot moment

No entendré mai com l’octubre del 2017 estava ell (Roger Torrent) i tants d’altres disposats a tot i ara no estan disposats a res. Per què? S’ho creien o no s’ho creien? Estaven disposats a fer el que ens deien?” Son preguntes que jo també m’he fet i que com més passa més penso que van anar més lluny dels que ells volien sota l’empenta de la gent, i que fa massa temps que el seu objectiu és congelar aquelles aspiracions.

També opina sobre Espanya: “Espanya mai negociarà el dret d’autodeterminació de Catalunya. De fet, fa tan sols tres anys, l’independentisme ja va arribar unànimement a aquesta conclusió”. I si això ho sabem a què esperem?

El diumenge, 15 de març, primer dia de confinament i primera reunió de presidents autonòmics. Escriu referint-se a Pedro Sánchez: “Es va autoqualificar de “resistent”. Ho és. Però és una resistència freda, sense ànima, metàl·lica, com un autòmat. Avançar, sobreviure un dia més en el poder, encara que no se sàpiga ni perquè, ni amb qui ni cap a on”. No puc estar més d’acord.

Més endavant explica les inútils reunions de presidents autonòmics per videoconferència: “Pedro Sánchez ens contesta a tots, juga amb les paraules tot mentint i fa surf sobre les crítiques com un paraigua evita que et mullis” En altres paraules és un entabanador i actua com un encantador de serps i molts es deixen entabanar i encantar.

Una impressió que també vaig tenir com a ciutadà al llarg d’aquelles setmanes de confinament a casa quan arribava el cap de setmana i escoltava les notícies per la televisió o la radio: “Començo la meva intervenció denunciant un cop més la farsa d’aquestes reunions. De nou se’ns repeteix l’anunci que es va fer ahir. Som “el eco de los sábados”. Se’ns convida a participar, però totes les decisions ja estan preses. Se’ns parla de “coordinació i consens”. Tot és imposició, per, després, carregar la gestió i la responsabilitat als altres

També opina sobre el seu equip de govern: “em decep el vicepresident, en totes les reunions té sempre un paper passiu, absent, sense intervenir-hi. Normalment, en cada reunió li acabo preguntant si té res a afegir. No passa mai” ¿Serà el tarannà dels dirigents de ERC? Em recorda el que Puigdemont explicava en el seu llibre de Junqueres a l’octubre del 2017.

Senzillament, les confiances estan trencades... És impossible avançar enmig de les desconfiances que fa que ens destruïm els uns als altres”. Segurament mai han existit aquestes confiances i molts polítics han estat sempre mirant-se de reüll.

La inexperiència de molts polítics en el món de la gestió empresarial. Molts no han treballar mai en una empresa o com a autònoms. Viuen dels sous públics des de fa molts anys. No saben gestionar crisis, saben gestionar paraules”. Els polítics professionals que tan sols aspiren a perpetuar-se en algun lloc que els doni un bon sou per seguir vivint és una epidèmia massa estesa entre la nostre classe política.

14 d’abril, un data ben significativa encara per a molts: “En costa dormir-me. Estic cansat però, pitjor encara, estic decebut. Decebut que tot sigui tan feixuc, que continuïn les ganivetades i deslleialtats mentre tenim el país en la situació gravíssima en què el tenim, decebut que el Govern espanyol hagi jugat amb la salut de tots i no hàgim pogut fer-hi res més que alçar la veu i buscar totes les escletxes possibles per restringir la mobilitat. Aquesta crisi ha despullat l’autonomia catalana. Va nua, la pobra. És insostenible. O som independents o la nació no sobreviurà. Les institucions, ferides de mort, deixen veure el cartró pedra que les embolicava. La degradació del Parlament ha estat immensa i el Govern senzillament no pot atendre les necessitats de la ciutadania. La qüestió és simple, hamletiana: ser o no ser. I per ser ens calen tots els recursos i tota la sobirania. Si no, senzillament, no som”. Està clar quin és el dilema. Si no es produeix un cop timó no anem enlloc.

I acaba el llibre amb unes paraules de Wordsworth: “... tanmateix ara tot és incert”. Ha passat més d’un any i tot continua tant incert o més que aleshores.

QUIM TORRA i PLA

Les hores greus. Dietari de Canonges

Símbol Editors, 2021; 306 pàgines

dimarts, 27 de juliol de 2021

Jefferson, la ciutat de W. Faulkner

La ciutat a la que és refereix el títol és Jefferson del comtat deYoknapatawpah, una ciutat inventada per Faulkner, però que pot ser una ciutat representativa de com eren les ciutats del Sud d’Estats Units, en uns temps que eren “meravellosos i llegendaris en què encara no hi havia cap paradoxa entre els cotxes i la riallada, abans que arribés l’època en què tot americà n’havia de tenir un i matessin més gent que les guerres

Si dirigeixes la vista enrere i avall, veus tot Yoknapatawpha estès als teus peus sota els raigs moribunds del sol. Ara hi ha estrelles, que quan les mires treuen el nas entre les altres que ja cremen amb suavitat i fredor; l’acabament del dia és un murmuri de verdor silenciosa en direcció nord-est, cap el zenit. Tanmateix és com si la llum no fos eliminada de la terra, com si no fos xuclada enrere i amunt cap a aquesta verdor que es refreda, sinó com si s’hagués reunit, embassada per un instant immòbil encara, en els punts més baixos del sòl, de manera que el sotabosc, la terra es veu lluminosa i tan sols les denses clapes d’arbres són fosques i es destaquen foscament, immòbils...

Solsonès, desembre 2020

 

“... I sota aquesta efusió constant i efímera de lluentons et trobes sobirà i solitari al capdamunt de la suma completa de la teva vida... mentre els registres, la crònica de la teva terra natal s’ofereix al teu escrutini en cercles concèntrics successius com les ones de l’aigua que es mou sobre el son sense somnis del teu passat; et toca a tu presidir des del cim, sense angoixa, immune, aquesta miniatura de les passions, esperances i desgràcies humanes -l’ambició i l’amor i la luxúria i el coratge i l’abnegació i la compassió i l’honor i el pecat i l’orgull-, totes entrellaçades en equilibri precari i atrotinat, unides per la teranyina, per l’ordit i la trama de la seva voracitat, fina com una làmina de metall, però, amb tot, dedicades als teus somnis

Tres narradors, Gavin Stevens, l’oncle Gavin, Charles Malliscon, un nen, nebot de l’oncle Gavin,  i el ja conegut V.K. Ratliff es van alternant i ens expliquen la història de Flem Snopes des de la seva arribada a Jefferson  al llarg de 18 anys. Són tres grans tafaners del que passa al seu voltant. Però amb tot mai saben exactament el que pensen els seus conciutadans. No deixen de ser suposicions, com sempre ens passa a tots.

Els Snopes semblen una saga inacabable. Van apareixent a mesura que avança la narració, més i més Snopes, però alguns també marxen. De fet, gairebé només hi ha un únic Snopes, en Flem Snopes... “El nostre problema és que mai no hem sabut jutjar en Flem Snopes com cal. Al principi vam cometre l’error de no prendre’l gens en consideració. Després vam caure en l’error de sobrevalorar-lo. I ara estem a punt de tornar-lo a subestimar...”

Ratliff “i l’oncle Gavin eren els únics que s’adonaven del perill i de l’amenaça”... Els Snopes  son tan sols rates i tèrmits”... “ Calia tenir-los constantment vigilats com si es tractés de serps o gats salvatges

Alguns dels Snopes tenien “una mena de do infal·lible per raonar amb malícia i mesquinesa en les discussions i per interpretar amb encert la gent amb qui tractava: la capacitat d’un demagog per utilitzar la gent i satisfer així els seus propis desitjos, tot plegat ocult sota una capa de cultura i religió”...“Per a en Flem Snopes no hi ha un sol home que respiri que no es pugui comprar per alguna cosa; només cal que descobreixis quina...”

Per l’oncle Gavin: “Salvar Jefferson dels Snopes és una extrema necessitat, una emergència, un deure. Salvar un Snopes dels Snopes és un privilegi, un honor, tot un orgull!”

La dona de Flem, Eula Snopes és el centre de gairebé tot el que passa. És de domini públic que manté una relació amb l’alcalde de Jefferson: Manfred De Spain. Però és objecte de desig de molts altres homes, entre ells l’oncle Gavin: “Em mirava el mar que en uns instants em destruiria, no amb una onada conscient, deliberada, calculada, sinó simplement perquè em trobava al mig del seu curs inconscient... Però ella es va limitar a mirar-me amb aquell blau seré terriblement abassegador

Linda Snopes, la filla de Flem i Eula és l’altra protagonista. És objecte de desig de molts joves i no tan joves de Jefferson o d’altres localitats, i, de nou, també per part de l’oncle Gavin que li dobla l’edat. Aquest ens mostra les seves angoixes i neguits sobre el què ha de fer i com ha de comportar-se en la seva “relació” o més ben dit “intent de relació” amb la Linda Snopes en un poble de 3000 habitants on tothom ho sap tot de tothom i on és molt difícil fer res d’amagat de la resta de la gent.

“... si ve algú altre i t’ho explica, te’l creus a mitges, si no és que ja era el que tu volies sentir. I en aquest cas llavors ja no te l’escoltes, perquè ja hi estàs d’acord d’entrada, i al final tot plegat només serveix perquè pensis que el que t’ho ha dit és una persona molt raonable. Però una cosa que no vols sentir ja hi estàs predisposat en contra, tant si la sabies... com si no; i, per tant, fins i tot et pots aïllar i resistir-te per no haver-te-la de creure o venjar-te del desgraciat que ha ficat el nas on no el demanen i t’ho ha vingut a explicar”. Els humans actuem així molt més vegades de les que pensem. Només escoltem el que ens agrada i no fem cas del que no ens convé.

Però tornem a Flem Snopes que  va sacrificar la vida pels diners, va sacrificar tots els altres drets i passions i esperances que conformen la suma d’un home i la seva vida”. Es va fent l’amo de Jefferson a poc a poc, sense pressa, però sense pausa, sense que gairebé ningú se’n doni compte, tret dels narradors de la història.

Prepara la revenja sobre De Spain, alcalde de Jefferson i president del banc, que és públic que s’entén amb la seva dona: 18 anys d’adulteri, quelcom que tothom sabia, malgrat que mai els havien enxampat. “Ho sabíem tots. Igual que ell. I també sabia que nosaltres ho sabíem. I nosaltres, al nostre torn, sabíem que ell sabia que ho sabíem

Sobre aquest affaire entre Eula i De Spain a Jefferson hi havia “dos bàndols: el dels que deien que el pecat havia de sortir a la llum, que ja havia durat divuit anys més del que calia; i el dels que no gosaven fer-lo sortir a la llum perquè això deixaria també al descobert la nostra pròpia baixesa per haver ajudat a mantenir-lo en secret durant tot aquell temps”...

No explicaré pas com acaba tot aquest assumpte, però si una de les darreres conclusions de l’onlce Gavin: “ara sé que la gent de veritat és bona, és bona de debò; moltes vegades paren de fer-se mal els uns als altres no només quan en el fons voldrien continuar fent-se’n sinó quan certament ho haurien de fer

I el llibre acaba anunciant el que serà el títol del darrer llibre de la trilogia. Flem Snopes “estava restaurant la casa on en De Spain havia nascut per instal·lar-s’hi, i que l’única amenaça que encara quedava era què passaria si la joveneta que fins ara creia a ulls clucs que ell era el seu pare s’entrebancava amb qualsevol cosa que li indiqués el contrari”. Hauré de llegir “La Mansió” per saber com continua i com acaba tot plegat.

 

WILLIAM FAULKNER

La ciutat. Una novel·la de la família Snopes

Edicions de 1984; 2015 (ed. Original, 1957); 439 pàgines

Traducció de Maria Iniesta i Agulló


 

diumenge, 18 de juliol de 2021

Un viatge per reflexionar sobre la vida

No puc qualificar el llibre de novel·la, si més no com coneixem tots el que és una novel·la. Això si, és un relat en el que l’autor amb l’excusa d’un viatge a New York fa un repàs a la seva família remuntant-se fins els besavis. Recull fets, anècdotes i ficcions d’aquesta extensa família i les va comentant, tot intercalant alguns moments del mateix viatge.

Volia parlar del meu avi, del meu pare, de la meva mare. Novel·lar el meu món, portar-lo al paper. Però com fer-ho? Havia d’inventar noms ficticis o apareixeria jo com a narrador de la novel·la?” Apareix ell mateix com a narrador i “mostra els seus dubtes i incerteses a l’hora d’escriure-la”.

El relat resulta agradable encara que intranscendent, però com gairebé en tota lectura hi ha frases que ajuden a reflexionar.

Igual que els anells dels peixos, els moments difícils van marcant les nostres vides, fins convertir-se en la mesura del nostre temps. Els dies feliços, en canvi, passen de pressa, massa de pressa, i de seguida s’esvaeixen. La pèrdua és per a les persones el mateix que per als peixos l’hivern. Les pèrdues delimiten el nostre temps: la fi d’una relació, la mort d’un ésser estimat. Cada pèrdua és un anell fosc al nostre interior”. Una manera molt poètica d’explicar com els fets rellevants d’una vida van sumant dins de la nostra memòria.

És curiós com treballa la memòria, com recordem a la nostra manera, convertint-ho en ficció, allò que en altre temps va ser realitat”. De sempre he tingut molts dubtes que la nostra memòria sigui fidel als fets del nostre passat.

Aralar, agost 2016

 

Les cases es moren si ningú no les habita, i també les persones”. Les cases necessiten els seus habitants i les persones a d’altres persones amb qui relacionar-se.

Els escriptors cerquem restes de coses de tota mena al nostre interior”. D’alguna manera K. Uribe ens fa avinent els camins físics i mentals que ressegueix per construir aquest relat.

Penso que “tots portem al nostre interior aquesta disputa: Tenim a dins un capità de vaixell que pretén arriscar i un fuster que té cura del que més s’estima i vetlla per la seva seguretat”. I uns son persones més arriscades i d’altres cerquen sempre els camins més segurs.

Que potser no es pot canviar de rumb en la vida? Que potser no hi ha l’oportunitat de tornar a començar de zero?”. Es pot començar de nou, però no es pot començar de zero. El nostre passat sempre és allà. No el podem esborrar.

En el nostre interior les zones que abans estaven enfosquides s’il·luminen de cop i volta. Les que eren a les fosques durant la joventut, a l’edat adulta s’encenen. Quan ets jove, hi ha coses que importen de debò, els amics, la nit, els ideals. I hi ha d’altres que les mantens arraconades. Què no saps ni què són”. Amb el temps anem canviant, uns més que altres.

La vida a vegades ens porta per camins diferents. Quan menys t’ho esperes passa alguna cosa inesperada o apareix algú de cop i volta, i et canvia la vida de dalt a baix... però en aquestes ocasions també apareixen les pors...” No és fàcil acceptar aquests canvis sobtats.

El context té molta importància en la vida d’una persona i aquest context condiciona les decisions que es prenen. Encara que es preguin d’una manera incorrecta”. El context ens condiciona molt més del que a vegades voldríem. Ens deixem portar fàcilment.

KIRMEN URIBE

Bilbao – New York – Bilbao

Edicions 62, 2010; 189 pàgines

Traducció Pau Joan Hernández