Reflexions de Bertrand Russell

Aquest petit volum que recull 13 diàlegs amb reflexions de Bertrand Russell sobre temes diversos està envoltat d’una petita història que on em puc estar d’explicar.

Un matí d’aquest hivern porto una caixa de llibres a una llibreria de llibres de segona mà. Un cop allà no puc resistir la temptació de donar un tomb i tafanejar una estona. Acabo sortint amb dos llibres: “En la carretera” de Jack Kerouac, un llibre que em va entusiasmar quan el vaig llegir i que havia perdut i aquest petit volum de B. Russell, un pensador del que fins ara no havia llegit res i que era tota una icona de la meva joventut. Fins aquí tot normal. A l’arribar a casa i fullejar els llibres trobo aquesta foto dins el llibre, una foto de l’estiu de 1973 tal com figura escrit en el seu revés. Una casualitat que pot fer volar la imaginació ...

Consulto la biografia de BertrandRussell i em sorprèn la seva longevitat: gairebé va arribar als 100 anys! Aquest mateix llibre va ser escrit al 1959, quan ell ja tenia 87 anys.

En aquest breu resum recolliré algunes de les seves reflexions que més em van interessar i les comentaré una mica.

Què és la filosofia?

“La filosofia es compon d’especulacions sobre temes, l’exacte coneixement dels quals no és possible encara”. Sobre la filosofia hi ha tantes definicions com filòsofs i és molt difícil destriar quina és la millor. Aquesta m’agrada força.

“Crec que ningú hauria d’estar segur de res. Si hom està segur del que sigui, està equivocat ...” “La comprensió del món en que vivim- que ha d’ésser el propòsit fonamental de tot filòsof, és un problema d’allò més difícil sobre el qual no hem d’ésser dogmàtics”. Estic plenament convençut que sempre cal deixar oberta la porta al dubte sobre les nostres conviccions.

Religió

“La por és la companya inseparable de molta gent durant tota la seva vida, i la religió ajuda a disminuir l’ansietat que provoca aquesta por”. La religió ajuda a molta gent en les seves pors i angoixes, però segons com es visqui la fe religiosa també pot generar altres pors i angoixes. No estic massa segur de la utilitat de la religió, si més no de la religió institucionalitzada, encara que si algú hi troba utilitat, allà ells amb les seves creences, sempre i quan no me las vulguin imposar.

“Sé que el cos es desintegra, i no hi ha cap raó de suposar que, desaparegut el cos, l’esperit hagi de continuar existint”. Encara que sigui una mica dur, no crec en la existència de cap transcendència després de la mort. La nostra vida s’acaba amb la nostra mort i no hi ha res més enllà.

Comunisme i capitalisme

1959 és temps de la guerra freda. No veu massa diferència entre comunisme i capitalisme encara que posats a escollir es decanta per aquest darrer.

“La majoria de gent és materialista, en el sentit que les coses que desitja són les que es poden comprar amb diners”. Vivim en una societat materialista i consumista, malgrat que el fet de tenir moltes andròmines i artefactes no ens fa pas més feliços

“Tothom, amb molt poques excepcions, abusa del poder que hom li confereix per la qual cosa és important de repartir aquest poder amb el màxim d’igualat i imparcialitat i no deixar que vagi a parar a mans d’un grup de cacics”. L’acumulació de molt de poder en poques mans és molt perillosa.

Els tabús de la moral

“La moral per la que es regeix la nostra societat no es res més que un feix de tabús”. “La moral consisteix a exigir el compliment d’una sèrie de normes sense donar cap raó d’allò que hagi pogut motivar l’establiment d’aquestes normes”. Els tabús i les prohibicions morals guien les nostres vides més del que realment desitjaríem. Poden ser una guia pel nostre comportament, però també poden generar sentiments de culpabilitat quan no les complim. Es poden convertir en veritables presons. De fet, les prohibicions del que sigui (B. Rusell posa l’exemple de la pornografia) només fa que augmenti l’interès pel que està prohibit.

Poder

Parla de tres formes de poder: el poder de la força, el poder econòmic i el poder de la propaganda o persuasió. Al poder li cal un fre. “Quan el govern és bo el poder s’empra amb limitacions i es fan contínues comprovacions i balanços; en un govern dolent, el poder s’empra indiscriminadament i es cometen tota mena d’abusos”. Malauradament això darrer és massa freqüent, molt més del que seria desitjable.

“Els súbdits de qualsevol d’aquests països administrats per un govern democràtic disposen d’una brida i unes regnes amb les quals frenar el poder. Però crec que haurien de disposar d’alguna mena de fre d’acció més immediata que les ocasionals eleccions generals. Al món modern on les coses estan tan estretament integrades, no hi ha prou amb això hauríem de disposar d’un sistema més segur per mitjà de referèndums”. Ja fa anys que es reclama un control més continuat sobre les decisions dels nostres governs. Les modernes tecnologies ho podrien facilitar. Han passat els anys i no s’ha avançat gens  en aquest sentit. Al poder es sent molt còmode sense control.

Què és la felicitat?

Marca 4 ingredients que contribueixen a la felicitat: la salut, mitjans suficients per no patir necessitats, les relacions personals i el reeiximent en quant a la feina. De ben segur que són uns ingredients importants per assolir la felicitat personal.

I en contra de la felicitat enumera: la inquietud, les preocupacions i l’enveja.

Fanatisme i tolerància

“Quan el fanatisme es combina amb una certa inclinació a odiar a un altre grup, llavors teniu un fanatisme desenvolupat al màxim”. Tots els fanatisme siguin del signe que siguin són un dels grans perills de la humanitat. El fanàtic és el pol oposat a l’home reflexiu. “Una gran part dels mals que pateix el món son deguts a la intransigència, a l’obcecació”

“Hi ha poques, poquíssimes persones que siguin totalment sensates. Gairebé tothom té una vena de boig en algun racó de la seva personalitat”. Ben cert. El sentit comú és el menys comú de tots els sentits. Com éssers humans ens cal controlar aquesta vena de boig que tots tenim.

Nacionalisme.

“L’Estat és primàriament, una organització per a matar estrangers; aquest és el principal propòsit”. Una definició molt dura, però força real. D’altra manera, ¿què justificaria l’existència dels exèrcits i de la gran quantitat de diners destinats a les despeses militar?

“El nacionalisme és el perill més gran amb que s’enfronta, actualment la raça humana”, sempre i quan el nacionalisme sigui agressiu.

El possible esdevenidor de la humanitat

No té una visió gens optimista, ans veu una humanitat dominada i uniformada amb poques escletxes per la dissidència i la diferència

Segons ell el futur depèn tot de l’educació i de com s’eduqui a la jovenalla.

Missatge final dirigit a la humanitat futura: “Teniu, gràcies als vostres coneixements, un poder a les mans que l’home mai no havia tingut; podeu fer servir aquest poder com cal o fer-ne un mal ús; l’emprareu encertadament si us adoneu que la humanitat constitueix una sola i gran família, i que tots podem ésser feliços o sentir-nos dissortats. Ja han passat els temps en què una minoria poc escrupolosa vivia a cos de rei a costes dels sofriments i la misèria de la gran massa constituïda per la resta dels mortals. Aquests temps ja han passat i ningú no aguantaria que aquest fet tornés a produir-se: haureu d’aprendre a viure amb el convenciment que és indispensable, perquè vosaltres sigueu feliços que ho sigui també el vostre veí. Crec que si la gent és educada d’una manera assenyada, no trobarà cap dificultat a admetre, com a condició necessària per a la pròpia felicitat, la felicitat d’altri...”

BERTRAND RUSSELL

La meva concepció del món

Edicions 62, 1974 (ed. Original 1959); 109 pàgines

Traducció de Llorenç Carbonell i Torras

 

L'ajudant

“Un matí, a les vuit, un jove es va aturar davant la porta d’una casa solitària i d’aspecte elegant... Davant dels ulls del jove, que semblava arribar d’un viatge, es podia llegir en un cartell esmaltat: “C. Tobler, oficina tècnica.... – Soc el nou empleat...”

Joseph serà el nou ajudant del senyor Tobler. L’anterior ajudant havia estat acomiadat pels seus reiterats problemes amb l’alcohol. “Necessitava algú intel·ligent, amb autonomia i capacitat de decisió.” Tobler es dedica a crear invents tècnics i a intentar vendre’ls. En això últim és en el que l’ajuda Joseph, el nostre ajudant.

És un home solitari que descriu acuradament tot el que sent, veu, pensa i passa al seu voltant. Dubta de la seva utilitat. Tot i que ell es considera personalment intel·ligent, moltes vegades no troba sentit a tot el que fa o ha de fer. “Era pintoresca la indecisió amb què caminava, la seva falta de seguretat en ell mateix, i també ho eren les seves maneres” Assistim als seus soliloquis  en els que reflexiona de manera constant pren determinacions sobre la seva conducta que moltes vegades no posa a la pràctica. Ell mateix escriu en un tros de paper que acabarà a la paperera, “Mal costum. És aquesta necessitat de reflexionar immediatament sobre tot el que em passa a la vida. El succés més insignificant em desperta un estrany desig de pensar”

Fa consideracions sobre l’actitud de la família Tobler: “El benestar i la bona posició burgesa es complauen humiliant; no, potser no és ben bé això, però en tot cas, sí que és cert que els agrada mirar amb un aire de superioritat els més humils, comportament al qual no es pot negar una certa benevolència, però també una certa rudesa”

“Tobler vol ser un home lliure per fer i desfer com vulgui i ho és”. Porta un bon tren de vida, però no aconsegueix els ingressos necessaris i comença a estar aclaparat per pagaments que ajorna i als que de moment no fa massa cas. S’enfadava sovint i es mostra irat. “Quan Tobler se n’anava, desapareixia l’atmosfera d’amenaça, però també d’excessiva tensió i seriositat” en tota la casa

“Que sòlida i alhora lleugera que es veu la vil·la Tobler. Sembla habitada per la gràcia i la sobrietat personificades. No és fàcil enderrocar una casa així: unes mans hàbils i diligents la van construir amb morter, bigues i totxos. Una brisa marina no la faria caure, però tampoc un huracà. Per tant, ¿quin mal poden fer a aquesta casa un parell d’errors comercials?

Ara bé, és cert que es tracta d’una amb dues parts, una de visible i una altra d’invisible, una estructura externa i una carcassa interna i la construcció interna és potser tan important com l’externa (i de vegades fins i tot més) per aguantar tot el conjunt. ¿De què serveix que una casa sigui elegant i bonica si els que hi viuen no la saben apuntalar i sostenir? En aquest cas, els errors comercials i econòmics sí que tenen una gran importància”. Observem com els problemes econòmics es van acumulant i no s’albira cap solució.

El Farell, masia de la Serra de l'Obac, 2015

 

“... L’administrador del banc de Bärenswil es queda una mica pensarós en comprovar l’hàbit de la casa Tobler de tornar les lletres presentades amb la petició d’allargar-ne el venciment. Però es guarda prou d’exterioritzar la inquietud i la desconfiança que comencen a sentir en secret. Tot allò potser no és més que una crisi passatgera... Es desconcerta una mica, ... però guarda silenci, perquè està al servei del comerç i la indústria de la florent localitat ... Els bancs i les caixes d’estalvis solen tenir una boca fina i estreta, de llavis que no parlen fins que no estan literalment segurs de la insolvència definitiva. Tobler encara pot dissimular, riure i estar content. El secret de la seva difícil situació reposa a la caixa d’estalvis de Bärenswil com dins d’una tomba hermèticament tancada.”

Joseph reflexiona sobre el que més li convé, seguir lligat a la casa Tobler o marxar: “El fet d’estar lligat, encadenat a un lloc, de vegades és més càlid i ple de secretes tendreses que la llibertat sense fronteres, que deixa obertes portes i finestres al món sencer i a les lluminoses cambres de la qual l’home sovint se sent de seguida atacat per un fred glacial”. No sap massa què fer.

Es van acumulant els problemes econòmics a les espatlles del Sr. Tobler però aquest continua amb el seu optimisme pensant i dient que ben aviat s’arreglaran. Passa el temps i “la preocupació per les necessitats quotidianes començava a picar suaument a les finestres de la casa...” S’acumulaven els deutes i els creditors... “Diners, diners! Havien d’aconseguir-ne per a tots els mitjans encara disponibles, però els mitjans i les vies per obtenir-los s’anaven reduint cada cop més, i els pocs que quedaven eren molt dubtosos i insegurs”

És un procés lent, però inexorable, i malgrat totes preocupacions no aconsegueixen fer res efectiu per aturar-ho. Continuen amb el seu tren de vida sense estalviar en res i s’enfaden quan els creditors els empaiten per cobrar els deutes. “Els seus sobtats canvis d’humor es van convertir en el pa de cada dia per a tots els habitants de la casa”

Tothom veu a venir el final d’una empresa que no aconsegueix guanyar diners de cap de les maneres. Però el Sr. Tobler és tossut i segueix endavant amb els seus projectes malgrat els deutes i els fracassos.

“Eren tres personatges solitaris, i l’ajudant era el més solitari de tots tres, perquè tenia la sensació de pertànyer, com un apèndix fortuït, a una casa que, lentament, anava deixant de ser-ho”

 

ROBERT WALSER

L’ajudant

Edicions de 1984; 2015; 254 pàgines

Traducció de Ramon Monton

 

Casas y tumbas

Sant Llorenç de Sous, 2017

Fa temps que segueixo a Bernat Atxaga, les primeres novel·les que vaig llegir d’ell em van agradar molt. En canvi, les seves darreres publicacions no m’acaben de fer el pes. No sé si serà cert com diu en una entrevista que deixarà d’escriure novel·les.

En aquesta “Casas y tumbas” narra diferents episodis en diferents ubicacions i que van dels primers anys 70, fins a la segona dècada del 2000. El fil conductor són alguns dels personatges. Per cert, un d’ells que inicialment sembla destinat a ser el protagonista principal després desapareix per tan sols tornar a sortir al final. Es tracta d’Elias un noi de 14 anys que fa uns dies que no parla i passa l’estiu a casa del seu tiet Miguel i allà fa amistat amb uns germans bessons, Luis i Martin.

En aquest primer episodi Atxaga aconsegueix recrear un univers en el que el lector hi entra des del primer moment i fa que t’enganxis i vulguis seguir llegint interrompudament per saber per on es portarà i conèixer que ens espera darrera de cada pàgina, però aquest interès en el meu cas decau en els següents episodis.

L’altre capítol que m’ha enganxat ha estat el dedicat al psicoanàlisi d’Antoine. A mesura que avancen els esdeveniments tot va encaixant i episodis que en un primer moment semblen no tenir connexió enllacen i van conformant la història.

“Nunca había vuelta atrás… No puedo perdonar a quien me acusó del sabotaje contra la mina y luego mató a Louise”

Luis té un accident de cotxe. Atropella a una noia i es pensa que l’ha mort. Malgrat que sembla que no ha estat res. Té un fort cop al clatell i passa un parell de setmanes en coma. En aquest temps es barregen escenes de l’accident, de la seva vida, del seu pas per la comissaria on l’havien confós amb el seu germà Martin que era maoista, i també escenes de la pel·lícula de “El Bueno, El Feo y el Malo”

“… aunque se había vaciado el vaso del tiempo, él seguía percibiendo el olor que emanaba de aquel vaso, y era un olor triste. Además, Martín, si tú no me perdonas, ¿qué va a ser de nosotros? ...”

Martín viu amb Ana, la seva parella. La relació no està en els millors moments. Tenen una filla de 12 anys, Garazi. Els preocupa la seva salut després d’una operació d’apendicitis de la que no s’acaba de recuperar del tot.

Es preguntaven “cuando saldrían del encierro impuesto por la enfermedad. Porque eso era en ese momento su vida, un encierro. Una prisión peor, en muchos aspectos, a la de acero y cemento que él había conocido. Estando allí jamás se había sentido tan aislado”

“Según avanzaba, pisando una y otra vez el suelo, rítmicamente, las zapatillas hacían un ruido sordo que él, dejándose llevar, fue asociando a una fuga. Se fugaba de la temporada cavernosa que acababa de atravesar, y también de la idea misma de caverna, de muerte, como el montañero que se aparta del borde del precipicio para que el vacío no lo atraiga i engulla”

Segurament no és un llibre tan rodó com d’altres de l’autor, però torna al seu món literari de sempre. Llibre només per a fans d’Atxaga.

En aquesta entrevista l'autor explica la novel·la i a més a més reflexiona al voltant de la literatura i de la importància de mantenir la llengua pròpia. 

 

 

BERNARDO ATXAGA

Casas y tumbas

Alafaguara, 2020, 415 pàgines

Traducció Asun Garikano i Bernardo Atxaga

La Rodoreda més fosca

La mateixa Rodoreda en el pròleg ens diu:

• “Des de sempre he tingut el cervell bastant ennuvolat, les idees no se m’acuden de pressa; venen generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d’escriure i d’anar llençant paper i més paper a la santa paperera”. Escriure no és una tasca fàcil. Necessita temps i treball per assolir uns bons resultats.
• “Al meu Adrià l’impulsa a anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. D’aquesta llibertat tan cantada –la sola paraula m’emociona- que només mena a un canvi de presó. Potser el desig de llibertat en l’home és, més aviat, una necessitat de justícia”

I ens endinsem en la novel·la: “Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una tara al front no pas més grossa que una llentia... Era ros com un fil d’or... La casa era vella, l’aigüera feia pudor, l’aixeta degotava. Els dies de vent entrava fred per les escletxes però al bon temps l’olor de les flors es firava a tots els racons...”

L’Adrià és el narrador en primera persona: “M’havia ficat al cap d’anar a la guerra i aniria a la guerra”. Narra breus episodis de la seva vida sense enllaçar-los massa entre si, però ens permet entreveure com es desenvolupa aquesta. La guerra no apareix directament, però és un rerefons permanent.

“A veure si aprens a tenir bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava més avall o més a munt, o més cap a la dreta o més cap a l’esquerra, de l’home de cartró que havíem d’encertar. No volia que m’ensenyessin a matar a ningú”

“Les guerres tothom sap quan comencen, però ningú no sap quan acaben”

Corbera d'Ebre 2013

 

Retall a retall, fragment a fragment la narració avança amb parsimònia. L’Adrià fuig de la guerra i va d’un lloc a l’altre. El seguim en tot el que li passa per diferents indrets. I es troba en llocs i situacions ben singulars i inesperades. Tot el que li passa és un cau de sorpreses. Llibre fosc, estrany, i sorprenent alhora, lluny de la línia habitual de la Rodoreda.

“Em va dir que el mar li feia por, que tota la vida l’havia passada plena de por: por de la nit, de la lluna que només de veure-la li feia venir ganes de xisclar. Els núvols l’esgarrifaven, els llamps la feien amagar-se sota del llit. Més endavant li va venir por de la gent... Por. Por de tot. Por de moure’s, de somiar, de riure. Por que poguessin veure com era feta per dins... Por dels morts que s’acosten per arrencar-te els llençols d’una revolada... Por d’aquestes onades. Però amb tu al costat no tinc por de res.”

“Tots tenim una vida que qui sap com serà, però com més tros n’hi ha per endavant, més esperança”

De nou la importància dels somnis que també apareixen en altres de les seves obres. Una narració plena de misteris i situacions inversemblants, enigmàtiques i pertorbadores com aquest mirall.

“Aquella nit s’hi va mirar i s’hi va quedar encantat una estona; no amb la seva imatge sinó amb alguna cosa que hi havia a dintre... En el mirall, una mica cap a la dreta, van aparèixer uns ulls d’una fixesa inquietant ... Uns ulls que preguntaven. Sentia, i és el que més va anguniejar-lo, que eren els seus ulls sense que ho fossin. Aquells ulls volien explicar coses que no podia comprendre. Fent un esforç, perquè la fascinació era forta, va deixar de mirar el mirall i, en tornar-hi, a dintre del mirall no hi havia res” Què hi ha en el fons de qualsevol mirall? El fons impertorbable de nosaltres mateixos?. De nou un mirall en una novel·la de Rodoreda

 

Va passant per diferents escenaris on la guerra es fa present amb destrucció i misèria i on es van succeint diferents episodis amb una desfilada de personatges ben particulars.

“A la teva ombra i a tu us van posar a la sella de la vida perquè galopéssiu. No tinc ningú al món, ni vull tenir ningú. Només viure amb ella. Jo era petit. ¿No t’has adonat que tens ombra? Em quedava quiet i l’ombra no es movia. Aquella taca fosca a terra la feia jo. L’ombra la faig jo. Soc jo. No. Ella ets tu. Sense ella, tu no series. Si la perds et moriràs. Quan em quedava sol em posava davant del llum i a poc a poc estirava un braç; l’ombra, també. Estirava l’altre braç, l’ombra també. Jo era petit. Decantava el cap, ella també. Tot el que jo feia, ella també”

I comença el camí de tornada. “El dia que feia quatre els vaig deixar, no per fugir d’ells, sinó per fugir d’aquella veu que em despertava així que m’adormia, torna a casa, torna a casa...”

“Sentir-se seguit al mig d’un bosc on darrera de cada soca es pot amagar algú, ofega... Estava curat d’espants... Però la por que sentia en aquell bosc era diferent... No era la primera vegada que travessava un bosc. La soledat dels boscos sempre m’havia portat consol... ¿Per què havia de tenir por?... M’hauria convertit en dues persones: la que suava de por i la que trobava que no havia de tenir-ne... Les ombres s’anaven estenent i anaven esborrant el dibuix de les branques... La por ja era d’una altra mena. Por de no tornar mai més a ser jo per culpa d’aquella por tan grossa que m’estrenyia i m’estrenyia”

Montseny 2019

 

Segueix escoltant les mateixes paraules una vegada i una altra “... torna. Tot es perdrà si no tornes... encara està tot igual. Torna...”

“M’agradava fer camí tot sol per poder mirar les coses ben a poc a poc” “...El que m’agradava més que res era anar perdut pel món. Fer el que volia tant si em sortia bé com si em sortia malament sense que ningú em donés consells de cap mena. Veure cel, veure boscos, tenir por, mirar la nit i tenir-la per sostre”.

L’Adrià vol seguir el seu camí, la seva vida: “La meva vida és meva... L’única cosa que tinc és la meva vida. Si l’explico, fuig, la perdo...  ¿Què faràs anant pel món sense parar? ... M’és igual. Vull anar pel món. Ser de tot arreu i no ser d’enlloc. Tot just he començat a veure coses i fa rodar el cap pensar en les que encara em queden per veure. Tants pobles, tants camins... Encara que acabessis veient tots els pobles de la terra, ¿què?... ”

“... Me’n vaig anar de casa per veure pobles, per conèixer gent... i res no hauria pogut aturar-me. I també per anar a fer la guerra; tot i que l’he vista de la vora no puc dir que l’hagi viscuda perquè tant com he pogut n’he anat fugint. ”

“Vaig caminar molt; anava d’un poble a un altre, d’un camí a un altre. Tots els camins eren deserts, totes les cases destruïdes”

Tot destruït, desert i ple de morts, aquest és el paisatge que es troba. Troba una dona que li diu: “Sort que la guerra s’ha acabat. Jo vaig veure com s’acabava, va acabar aquí en aquest riu, aquest riu se la va endur cap a la mar... ¿Tu també has fet la guerra? Tens la pell seca com tots els que han passat fam, sembla que tinguis els ulls enfonsats si no estiguessin plens, no de por no, no, de por no... d’esgarrifament...”

Corbera d'Ebre, 2013

 

“Em va venir vergonya, tanta que no la podia aguantar. Vergonya d’haver fugit de la guerra com qui fuig de la pesta, sol, sempre sol amb mi mateix, vergonya de no haver defensat alguna cosa sense saber quina cosa era però que havia d’haver defensat com tants i tants...”

L’Adrià neix amb una marca de naixement, la marca del mal? La marca del mal que havia de veure en el seu viatge mentre altres feien la guerra?

“Em va costar de posar-me a caminar: deixava enrere, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa... Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. O el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura m’estrenyia el cor. ¿On era a casa? ¿Encara tenia casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut... ¿S’esborraria el record el mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l’ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l’hauria de buscar, no sabia on era. Vell com el món. Pensava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels ni morts acostant-se a buscar la seva pau en l’acabament d’aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre...” Final del llibre amb punts suspensius, per indicar que tot continua...

Sens dubte la millor novel·la de M. Rodoreda, un títol sense tanta fama i sense tan reconeixement públic com d’altres títols més nostrats, però que per a mi és el millor que ha escrit de tot el que he llegit d’ella fins ara.

Adrià Guinard fa una mena de viatge iniciàtic per un territori devastat per la guerra. És un viatge fatal.

Com escriu Antoni Mora en el postfaci: “La guerra acaba essent una quotidianitat”... “L’element oníric és una altra manera d’escapar del món en què es veu immers”... “Realitat i somni s’entortolliguen en el cap d’Adrià, però també fora d’ell, perquè el malson és alhora dins i fora”...“La immersió en un malson que és la realitat mateixa”...“Els morts, la mort massiva va dominant més i més l’experiència per la qual passa Adrià. La mort sempre és a tocar”

“És la guerra que en la seva vida no s’acabarà mai”

Corbera d'Ebre 2013

 

MERCÈ RODOREDA

Quanta, quanta guerra...

Club Editor, 1980; 252 pàgines

Postfaci d’Antoni Mora

Boulder

Relat en primera persona d’una cuinera. Deixa la seva feina en una illa i puja a treballar en un vaixell mercant. “M’encanta, aquest lloc, ... aquesta fabulosa llibertat”...“Els dies apareixen i desapareixen, idèntics, ... Necessitava encarar el buit... Venia del no-res, enverinada i aspirava a territoris udolats”

Inicia una relació passional amb la Samsa. Com que treballa en el vaixell només es veuen cada cert temps en funció dels viatges del vaixell.

“He trobat l’onada perfecta i la munto com si l’hagués domat, com si tot depengués d’una sort que jo mateixa reparteixo seguint el caprici de la liberalitat”...“Mesos i mesos perfectes, rutilants, fins que un dia em diu que se’n va... Ha acceptat una feina a Reykjavík”

Deixa la feina al vaixell i marxa amb ella a Reykjavik. De nou un paisatge fred i gelat com a Permagel.

Coll de Pal 2019

 

Permagel em va agradar, em va enganxar de principi a fi, me’l vaig empassar. De Boulder esperava quelcom de semblant, però no ha estat així. Segueix la línia i l’estil de Permagel. El llegeixo, però no m’enganxa igual. Hi ha quelcom que el fa diferent, però segueix tenint moments i reflexions brillants d’aquelles que et fan aturar la lectura per pensar:

La importància del llenguatge: “El llenguatge és i serà sempre un territori ocupat. Tinc la impressió que m’hi van estacar així que vaig néixer. Només el llenguatge pot fer que pertanyis a un lloc, que no t’extraviïs. És un substrat que nodreix. Sembla que resideixi a la ment, que baixi fins a la boca i es fongui als llavis quan parles. Però el llenguatge és arreu, ocupa les cèl·lules més apartades i fa que es moguin cap a llocs incomprensibles. T’encoratja i t’emmalalteix, desorienta el teu instint animal, et fa humana. Sentir-te intensament humana és l’emoció més complaent. Però també pot ser la més tirànica. Ets responsable de cada mot, no hi ha cap expressió innocent”. Gairebé podríem afirmar que tan sols som llenguatge.

Els nostres pensament sorgeixen i moltes vegades no sabem massa d’on provenen, però no els podem foragitar del nostre cap: “Els pensaments recurrents neixen del no-res com els grans temporals, agafen força mentre travessen els oceans i quan t’esclaten dins del cap sembla que et vulguin, que t’hagin estat cercant per destrossar-te a fuetades, per fer-te seva viva o morta”

La dificultat de conèixer-se un mateix: “Em sento estranya. Soc el fang remogut, amago vides que respiraven en la quietud i que ara s’espanten, boquegen, s’enfaden. No puc culpar a ningú de la batuda amb pales i forques. No sé que hi busco, dins meu. No sé si busco res, de fet”

La relació entre Boulder i Samsa canvia. Tenir un fill és cosa de dues persones, però a vegades, no és així. El desig és d’una part de la parella i l’altra simplement ho accepta. Això és el que fa Boulder. Samsa vol tenir un fill i Boulder accedeix malgrat no voler-ho, i aleshores comença tot el procés de tenir-lo.

“Han passat més de deu anys, la dona que em proposa anar a sopar no conserva ni una de les cèl·lules de la dona...” que vaig conèixer.

Samsa té el mateix nom que el protagonista de la Metamorfosi de Kafka. Ella també pateix una transformació física i mental. Em pregunto si aquesta és la raó del nom de la companya de la protagonista.

Una embarassada és una persona diferent: “li ho fa saber aquella cosa encara sense cervell però tirànica que li xucla l’enteniment mentre li grava la lliçó de l’eterna fidelitat a les parets deleroses i modelables de l’úter, al lloc on ningú més podrà marcar-la”

“Per a la Samsa els mesos volen. A mi mai m’havien passat tant lents. Soc la nena que s’ha proposat fer bondat tot un any. El que passi després, ja es veurà...”

Ja amb el recent nascut a casa “No entenc que un nadó... aconsegueixi multiplicar per tres la feina de casa... No vull pensar. Em sento utilitzada, em sento incomunicada, em sento caducada. No m’agrada. No m’agrada aquesta vida... Millor no pensar.”

Està clar que tenir un fill ho canvia tot. Canvia la vida de parella i la teva vida particular. No hi ha dubta. Crea obligacions. Canvia rutines.

“No sabia que un fill pogués ser un escull tan gran. Tot sembla en calma, al meu voltant, però no hi ha pas obert. Una força que viu i es multiplica em subjecta, impedint que marxi, amenaçant amb desjunyir-se el tronc que vol fugir, del cap, fet per quedar-se”

Dormen en habitacions separades. Boulder escull l’habitació dels convidats, una mena de traster. “És curiós, però aquesta és l’única habitació on realment em sento com a casa. Torno a tenir per companyia la provisionalitat que tan bé m’escolta i em parla. Torno a ajaçar-me en una llitera, a cavall entre port i un altre port.”

La seva relació és cada vegada més enrarida. “No crec en aquesta illa, ni en la felicitat, ni en la parella, ni els fills, ni en déu”

“Barreja d’emocions inaguantable. Còlera i angúnia. I també llàstima, una pena fonda com la de les arrels sota terra després de talar un gran arbre. La pena se m’abraça perquè té tentacles, li serveixo d’aliment i m’acapara. Necessito fugir d’aquí.”

 

 

BALTASAR, EVA

Boulder

Club editor, 2020; 145 pàgines

Sóc dels més d'un milió de vacunats

La veritat és que no soc massa partidari de les vacunes. De petit em van posar totes les que es posaven a l’època. Però de gran gairebé no m’he vacunat mai de res. Recordo que en un parell o tres de revisions mèdiques laborals em van vacunar amb la antitetànica i alguna cosa més, però quan a l’escola ens oferien vacunar-nos de la grip mai ho vaig fer i que jo sàpiga mai l’he passat.

Amb aquests antecedents ja podeu suposar que la vacuna per la Covid-19 tampoc em feia massa gràcia, però després de l’any que portem he pensat que el millor era posar-se-la d’una vegada. Tot l’enrenou que s’ha generat al voltant de les vacunes i els seus efectes tampoc és que ajudi massa a que la població es convenci de la seva conveniència. Des de l’inici de la pandèmia als nostres polítics els hi ha mancat una política de comunicació clara i concisa que evités totes les informacions contradictòries que hem hagut de suportar i que en res han ajudat als ciutadans que davant de l’allau de declaracions i contradeclaracions ja no sabem què pensar ni què opinar i que agrairíem una mica més de silenci per part de tots.

Soc de la franja entre 60 i 65 i primer ens van dir que ens avisarien amb un SMS, després que demanéssim cita a través de la web de La Salut, i quan aquesta es va col·lapsar amb un allau de peticions van tornar a dir que ens avisarien, per poc després tornar al sistema de que cadascú ho demani. Davant de tant desgavell vaig decidir anar-ho provant fins trobar un forat en el centre de vacunació que tinc a prop de casa.

Tinc hora de les 10 a les 11. Esmorzo com sempre i em prenc un Paracetamol per si de cas. Arribo al centre cívic just a les 10 i ja veig la cua que hi ha. No m’estranya. Amb resignació em poso al darrera de la fila i em disposo a esperar una bona estona. El lloc en el que estic té un nom ben suggeridor i que poc té a veure amb el procés de vaccinació. Aprofito per escoltar l’entrevista a Jordi Cabré avui que surt a la venda el seu darrer llibre “Consumits pel foc” i que de ben segur ben aviat devoraré amb ànsia. És un dia fred i una mica rúfol però per sort no plou.

 

He estat just una hora per arribar a la porta del Centre Cívic. Abans d’entrar, em cal ensenyar el SMS amb el que em confirmaven la cita. Un cop a dins haig de mostrar la tarja sanitària i esperar a ser atès. Tot ben organitzat i guardant les distàncies. Unes quantes preguntes abans de procedir a la vacunació: si he passat la Covid-19, si tinc al·lèrgies, si prenc medicació i poca cosa més. M’informen de quina vacuna em posaran, dels possibles efectes que em pot produir i que caldrà una segona dosi en 12 setmanes.

I després de tot aquest “ritual”, ara sí la vacuna. Una auxiliar es dedica a omplir xeringues i tres infermeres estan punxant als “clients”. Cap dolor en el moment de la punxada i passo a la zona d’espera on hem d’estar un quart d’hora per si es produís una reacció immediata. Passa el quart d’hora i surto del Centre Cívic cap a casa. Consulto l’apartat de vacunes de l’aplicació de mòbil i ja hi figura que estic vacunat contra la SARS-Cov-2

Em trobo bé, però tinc sensacions estranyes segurament fruit de tantes i tantes informacions sobre els possibles efectes secundaris. Passo la resta de la jornada trastejant per casa sense res a remarcar, malgrat que si m’escolto una mica de seguida començo a pensar que no estic com sempre. Estic convençut que tot plegat és fruit de tanta i tanta informació al voltant de les famoses vacunes, ara dites vaccins.

No dormo gens bé. Em desperto sovint, moltes més vegades del que és habitual en qualsevol altra nit, però em llevo bé, encara que una mica cansat. A mitja tarda rebo un SMS de Salut que m’informa que formo part dels col·lectius convocats per vacunar-se i que ja puc demanar cita. Com és possible?

No em puc queixar massa de com ha anat tot plegat, encara que em costa entendre tot aquest desgavell administratiu i d’informacions sobre la vacunació. No ha de ser fàcil gestionar-ho, però caldria evitar totes aquestes informacions contradictòries que l’únic que generen és desconfiança. Malgrat tot, ja formo part d’aquest més d’un milió que han hem rebut la primera dosi. Esperem que serveixi per anar-nos acostant a la tornada a la normalitat, encara que ho dubto ja que diuen que els efectes de la vacuna són per un temps limitat i que segurament caldrà repetir el procediment cada any. Això està sent llarg i malauradament seguirà sent llarg.

El caníbal

“Blai és caníbal, però no un caníbal sistemàtic, ni tan sols un caníbal ocasional. Només ha estat caníbal en una sola ocasió. Ningú no el podria condemnar, perquè el canibalisme no està prohibit per llei. I ell no ha matat a ningú: s’ha limitat a menjar-se una persona”

El llibre té poques sorpreses, el títol mateix i el primer paràgraf ja desvetllen el desenllaç final, però és entretingut i de fàcil lectura, una bona lectura per passar una bona estona, una o dues tardes de primavera a la vora de la finestra.

 

“Blai era una persona perfectament vulgar” Treballa a l’escorxador, però “no era feliç. Aquell ofici no feia per a ell, no li agradava. Sentia un patiment perpetu. Se sentia cruel i botxí”

Al cap de tres anys deixa l’escorxador i el seu sou assegurat i comença a treballar en un bar de mala mort: “La Cantonada”

“És un fet claríssim: hi ha gent que ha tingut la xamba de trobar el seu camí a la vida i gent que no sols no ha aconseguit sinó que ha matat la vida, en el mateix sentit que diem “matar l’estona”, fent una cosa o altra, estimant una gent o altra, però sense cap programa, sense cap propòsit: gent que viuen a la babalà, sense substància ni profit”

Allà a la cuina de “La Cantonada” Blai troba el seu lloc. Li agrada i s’esforça en les seves obligacions culinàries. De “La Cantonada” fa el salt a la gran cuina fins assolir la categoria de xef en un nou restaurant que s’obria a Lloret. Al mateix temps aprofita per independitzar-se dels pares.

“La seva vida era monòtona, solitària i només feliç a mitges: perquè ell continuava amb una febre interna que li produïa una inquietud constant: volia assolir el plat perfecte”

“Tot això, però, va canviar de sobte, perquè Blai es va enamorar. L’enamorament... era una exaltació... una exaltació furiosa, un desassossec, una plaga... com un càstig, com un assot”... “Es deia Rosario”

“Encara no feia ni mig any que vivien junts i la vida de tots dos va fer un tomb molt notori, espectacular en el cas d’ella, i molt visible també en el cas d’ell... El seu caràcter va canviar... Havia esdevingut rialler, fins i tot simpàtic”

ISABEL CLARA SIMÓ

El caníbal

Ed. Columna; 2007; 136 pàgines

Plaer de viure

Després de deixar-me captivar per la senzillesa i alhora profunditat del seu darrer llibre “Més enllà del parlar concís” segueixo llegint Montserrat Abelló amb el seu “Memòria de tu i de mi” escrit poc després de la mort del seu company, com queda reflectit a la perfecció en el mateix títol.

 

M’ATURO A SOSPESAR

“M’aturo a sospesar

el meu viure. I ja no sé

qui soc.

 

M’estavello

en les preguntes

m’esquinço

en les respostes

 

Camino a les palpentes.

 

He perdut l’ombra,

la veu.

Em fugen       les paraules”

 

L’autora ja amb 88 anys a les espatlles i encara no sap qui és. No té respostes. Som molts els que malgrat anar sumant anys seguim vivint sense respostes a les preguntes claus de la vida. I aquestes preguntes encara van a més quan és mor algun ésser estimat proper a nosaltres.

 

“I desconeixes qui ets

on vas i d’on vens”

 

 

“... i la llum cerques,

 

que lluny et porti

vers ignorats paisatges

dins el més dens silenci.”

 

Insisteix a explicar-nos que no tan sols encara no sap on va, sinó que tampoc sap d’on ve, però segueix cercant. Quin remei, no?

 

QUIETUD D’AQUEST MOMENT

“Quietud d’aquest moment

de trobar-te sola

davant de tu mateixa.

 

De voler arribar al límit

de captar l’indefinible

de fer teu el deliri, l’esperança.

 

I dur amb tu, sense fremir,

aquest llegat           que saps que és teu

pel sol fet de ser de          viure.”

El plaer d’estar sol amb un mateix, i de voler arribar al límit aprofitant tot el que la vida ens ha donat i ens dona.

 

AQUEST COS QUE ARA VEIEU

“Aquest cos que ara veieu

vell i decrèpit té el valor

d’un vell pergamí.

 

Mireu les mans i els dits

que es mouen pel teclat

inquiets     buscant plasmar

amb lletra més clara

pensaments encara

fugissers.

 

I els ulls interrogants

i la boca que ha perdut

el seu esclat.     I tanmateix

no deixa       d’estimar.

 

Amb la pàtina sempre

present d’aquest desig intens

de voler ser     prop vostre.”

Ha passat el temps, el cos ja és vell, però manté les ganes de continuar pensant, desitjant i estimant, en definitiva, gaudir del simple plaer de viure.

 

PLAER DE VIURE

“Plaer de viure, d’estar

asseguda i contemplar

com cau la tarda.

 

Tarda d’un gris lluminós

ara que el dia s’allarga

I ser feliç com Epicur

 

amb el poc que vull

al meu abast.

I, en no esperar

 

ja res d’un més enllà,

no tenir por de la vida

ni de la mort.”

Per gaudir del viure no cal massa. Tenim la capacitat de poder gaudir de la vida amb ben poc. Fa temps que m’agraden molt les tardes al costat de la finestra, llegint, pensant, mandrejant, prenent el te ... És això la felicitat?

 

“Voldria tenir-te

prop meu.

Càlid

com un amant.

 

Sense cap lligam.

 

Sense paraules,

tan sols

amb la teva mirada

dins la meva

clavada.”

Però també es queixa d’haver perdut la seva parella, de no poder tenir-la simplement al seu costat.

 

“Ens neguem a acceptar

la veritat més clara.

i ens aferrem, obtusos,

a falsedats         gairebé

obscenes.”

I quan ens passa això ens neguem una i altra vegada a acceptar-ho.

 

DEIXA’M TORNAR-TE A DIR

Deixa’m tornar-te a dir

allò que abans et deia:

 

“Demà passat vindré

Pels corriols de la lluna.

 

Vindré a dir-te

que t’estimo.

 

Demà passat i l’altre també

I no sabràs què fer-ne

 

d’aquest amor tan

senzill i persistent.

 

I no sabràs què fer-ne

ni què dir-me’n

 

I te n’aniràs,

i seguiré estimant-te.

 

I tornaràs, i et miraré

amb els ulls plens de somriures.

 

I tampoc sabràs què

fer ni què dir-me.”

Què bonic, no?

 

MONTSERRAT ABELLÓ

Memòria de tu i de mi

Editorial Denes, 2006; 61 pàgines

 

Anella olímpica, juliol 2009

 

Dos anys més tard, ja amb 90 anys publicava un nou poemari: “El fred íntim del silenci”

 

QUINA PREGUNTA

“Quina pregunta

em faig, quan busco

aquella única paraula.

 

La que perdurarà per

sempre com un eco

en l’espai obert,

 

enllà de l’estratosfera;

en la immensitat sospesa,

navegat per milions

 

i milions d’anys llum.

Càlida i penetrant,

resum de tota una llarga

 

esperança humana,

engolida dins aquesta

eternitat nostra,

 

indefugible,

del tot

inconeguda.”

 

EL SILENCI

“El silenci que

s’escampa dins la nit

és el preludi de pensaments

que es claven en les parets

nues, on els ulls

cerquen signes

inequívocs que els guiïn

enllà de tants dubtes.

 

I voldries posar-hi

paraules. Però és

mostren esquives,

ara ocultes al fons

d’aquest jo que,

de sobte, se’m fa estrany.”

La cerca de la paraula justa, aquella paraula que a vegades costa tant de trobar, però que sabem que en algun racó del nostre cervell està esperant amagada i que no sempre resulta fàcil de trobar. Què seria de nosaltres sense les paraules!

 

SE M’HAN EIXUGAT LES LLÀGRIMES

“Se m’han eixugat les llàgrimes,

encara que volgués no puc plorar.

No som res més que l’absurd

contra la més flagrant evidència.

 

Així oblidem que tot moment

viscut ja mai no torna.

 

I mai no podrem fugir d’aquest

destí final que se’ns acosta.”

La vida és fugaç, passa més ràpid del que sembla, tot el que vivim ja no torna. El final s’apropa encara que moltes vegades no en vulguem ser conscients.

 

FUGEN ELS SOMNIS

“Fugen els somnis,

fugen els desitjos,

 

queda la calma,

la placidesa.

 

Sempre ple d’interrogants

que et trasbalsen.

 

I et donen vida”

 

Tot passa, i l’únic que resta és la calma que a vegades tan ens costa de gaudir.

 

 

QUÈ ÉS EL QUE PENSEM

“Què és el que pensem

quan enfonsem la mà dins

les profundes esquerdes

de l’espai i el temps?

 

Potser hi trobem

silencis que prediuen

futures preguntes

que ens assetgen,

 

com quan dirimim

en quin racó del

pensament s’allotja

el llarg procés

 

amb què les

cèl·lules s’uniren

per esdevenir qui

i com som.

 

Ara que soc tan

a prop d’aquell altre

procés irreversible,

en què jo ja no seré.”

Es pregunta què pensa ara que ja sap que el seu final s’acosta inexorablement.

 

 

 

 

 

“..., què és

la vida sinó cada

moment viscut que

se’ns escapa.

 

Com aquest mateix instant

en què sostinc la ploma

entre els dits per escriure

aquest poema.”

 

DE VEGADES DUBTES

“De vegades dubtes

si no seria millor

cridar, cridar.

 

Cridar sense cap fre!

 

I no quedar-se

atrapada dins

un silenci culpable.”

 

MONTSERRAT ABELLÓ

El fred íntim del silenci

Editorial Denes, 2008; 50 pàgines

Deixem de perdre el temps

Aquest segon llibre de Carles Puigdemont i Xevi Xirgo no resulta tan emocionant ni èpic com el primer quesegueix tot la legislatura que va acabar amb l’1 d’octubre, però resulta d’utilitat per reflexionar sobre tot el que ha passat d’ençà de les eleccions del 21 de desembre del 2017 fins ara. És un bon reflex dels moments durs que ha viscut a l’exili.

Comença amb la primera reunió amb dirigents d’ERC per definir l’estratègia a seguir després de les eleccions del 21-D i aquestes són les seves reflexions: “No es pot fer república sense confrontació. I ells no la volen, la confrontació. Potser no s’ho pensaven, que l’independentisme guanyaria: ni això ni que JxCat obtingués un resultat millor que ERC. No volen confrontació. I la confrontació és la única eina que tenim. La reunió no ha anat bé. En surt preocupat”. Està clar que molt del que encara està passant en les files de l’independentisme ja havia començat a les acaballes del 2017

S’apropa la data del ple d’investidura i “una cosa és saber que un cop investit hauré de prendre la decisió de dimitir, i l’altra és que els teus no et vulguin ni investir, que estiguin pactant a la teva esquena i, sobretot, que no plantin cara per defensar la república. Si a mi m’investeixen i després el Tribunal Constitucional em destitueix, a mi ja m’és igual. Internacionalment seré un president que després d’haver estat cessat pel 155 ha recuperat la dignitat i la presidència, i que, després, Espanya ha tornat a cessar.”

El 30 de gener del 2018, després de ni tan sols fer el ple de la que havia de significar la seva investidura com a President de la Generalitat restituït deia el següent: “Nosaltres no acceptem que es puguin dictar presidències des de Madrid. No ho podem acceptar, perquè fer-ho seria hipotecar d’ara endavant i per sempre els resultats electorals de Catalunya”

15 dies després afegia: “Hi ha qui pensa que vull ser president sigui com sigui. Però no és això. Jo si soc aquí, si ho he sacrificat tot, i si hi vull continuar tenint un paper, és perquè la república continuï viva. I no s’hi val que els que m’han empès a proclamar-la ara s’arronsin.

Soc conscient que s’està instal·lant, perquè així ho volen tots els grups mediàtics, la sensació que hem de parar, que vam embogir proclamant la república, que ens vam passar i que ara hem de fer marxa enrere. Però tots aquests que compren aquest relat, el relat que ens hem de normalitzar, no s’adonen que si parem estem perduts”

Pocs dies després de sortir de la presó de Neumünster constata quelcom que és una evidència: “La unitat territorial està per sobre de tot. Amb Rajoy, i fins i tot amb Sánchez, no pots ni tan sols arribar a parlar de la possible idea de la inexistència de la unitat de la pàtria. Per a ells és divina, sagrada”

Al setembre del 2018 dona voltes a com és possible que malgrat la demanda constant d’unitat d’una part important de l’independentisme els partits no siguin capaços d’assolir-la: “A la gent li demanem una cosa i la fa. I a nosaltres ara ens demanen una cosa, que és unitat, i no la fem. Tenen dret a estar emprenyats amb nosaltres”. Passen els anys i seguim sense solucionar aquest problema. Realment hi ha actituds molt difícils d’entendre. Com per exemple aquesta pregunta que es formula el 14 novembre 2018: “¿Com pot ser que el president del Parlament no hagi trepitjat Waterloo?”.

Durant anys el moviment d’independència anava pel davant de l’Estat, planificava les accions i les executava i l’Estat reaccionava. Des de finals d’octubre del 17 i com a molt des del 30 de gener del 2018 és a l’inrevés, anem a remolc de l’Estat i de la seva repressió. Reaccionem a les diferents repressions. Aquest període coincideix en un període en que la unitat s’ha perdut, i ni està, ni se l’espera, i així no hi ha res a fer. I de moment seguim sense superar aquesta etapa de desconcert. El moviment independentista no troba la manera de revertir la situació i ja portem massa temps així. Estem esgotant els darrers cartutxos.

 

A part de les reflexions polítiques en el llibre també trobem reflexions més de caire personal “No m’hauria imaginat mai que viuria a Bèlgica, que acabaria a l’exili, amb unes circumstàncies personals tan complicades... Personalment, n’estic pagant un preu molt alt”... “Sé que la meva vida no tornarà a ser una vida normal mai més”

“He d’assumir que m’hi posi com m’hi posi, si soc traslladat a Espanya em cauran molts anys, molts. I que esperaran a que jo demani clemència, cosa que no faré, de cap manera”. Pateix, i molt, per la seva dona i les seves dues filles. Sap que cas d’anar a la presó ell s’hi acostumarà i allà també podrà fer el que li ve molt de gust fer ara: “llegir, escriure i pensar”. Però com ho viuran elles?

“Sembla que -sense desitjar-la en cap moment- la hipòtesi de ser extradit li permet veure un final. Una extradició, un judici, una condemna... són certeses, hi ha dates al darrere. L’exili, no. Només té incerteses”

“L’angoixa de l’exili et corrou internament, et va burxant, et consumeix dia a dia. A la presó has aturat la teva activitat. A l’exili fent el que faig, sent actiu, no faig res més que anar acumulant proves perquè em condemni un tribunal polític”

“Potser serà impossible, i potser em serà impossible fer-ho tota la resta de la meva vida, però aquest és el meu màxim desig. Tornar a l’anonimat”. Tal com es desenvolupa tot, està clar que difícilment es complirà aquest desig.

I tornen les reflexions polítiques.

“L’opció de la negociació per arribar a la independència ja no existeix. El conflicte no s’evitarà negociant. Amb Espanya sempre trobarem una paret. I és una paret molt dura”

“Necessitem tornar a posar en comú l’anàlisi d’on som, perquè ens queda molt camí per córrer”

“El rei és el vèrtex. És qui ha fet l’encàrrec a la justícia, als militars, als polítics i als empresaris d’anar contra els independentistes catalans. El rei fa política a Espanya”

“No hi ha cap alternativa. No hi ha cap via de negociació amb l’Estat que ens porti a cap referèndum d’autodeterminació... El que ens proposem és un camí extraordinàriament difícil, incert, i a voltes dolorós.”

“La conseqüència és que probablement el camí cap a la independència és més llarg i complicat del que ens havíem imaginat tots plegats. És més complicat, sobretot, perquè hi ha unes dificultats interiors que ens les hauríem pogut estalviar. Sense elles, ves a saber on seríem, ara. El que sí que sabem és on ens porta la divisió: enlloc. I sabem on ens porta la unitat: a fer un 1-O i a mobilitzar com mai l’independentisme i el catalanisme. És un error pensar que en les condicions d’ara podrem guanyar un embat de tanta importància amb l’Estat Espanyol.”

“L’Estat sempre serà una paret. Pensar que no hi haurà sempre una paret és d’una ingenuïtat que fins i tot em fa malpensar. ¿Oi que ja sabem que no hi haurà cap acord de bon grat amb l’Estat per fer un referèndum d’autodeterminació? Doncs si estem d’acord en això i continuem volent la independència, ¿no ens hem de preparar per a quan arribem a la paret? Espero que algun dia algú a ERC faci aquesta reflexió. I que s’adoni del gran error que és arribar a aquesta paret dividits i afeblits. La via negociada sense confrontació, sense una confrontació democràtica, no hi és. A l’Estat espanyol la via negociada indolora sense confrontació amb la independència no hi és. I ho dic amb el coneixement de l’experiència apresa. Al final després d’una confrontació gestionada amb èxit, hi haurà d’haver una negociació. Espanya acabarà amb una negociació i un acord. Però per arribar aquí ens caldrà gestionar abans amb èxit i intel·ligència la fase de la confrontació, que és una fase crítica. Si no es reconeix això, o s’és molt ingenu, o s’està enganyant la gent. La via indolora, sense confrontació, de bon grat no existeix. L’Estat no la vol. Siguem el quaranta per cent o siguem el seixanta o el setanta per cent”

CARLES PUIGDEMONT amb XEVI XIRGO

La lluita a l’exili 2018-2020

Editorial La Campana, setembre 2020; pàgines 383

Els dos fets d’avui mateix són una demostració més d’on estem: retirada de la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí i retirada del tercer grau als 7 de Lledoners: Junqueras, Romeva, Rull, Turull, Sánchez, Forn i Cuixart. ¿A què més han d’esperar els tres partits parlamentaris que es passen el dia parlant d’independència per posar en comú estratègies i governar junts i fer camí cap a l’objectiu de la independència?

Deixem de perdre el temps d’una vegada.

Saballuts, novembre 2019

 

El llogaret, el Revolt del Francès

Aquesta és la segona novel·la de William Faulkner (Premi Nobel, 1949) que llegeixo després d’estrenar-me amb “Llums d’Agost”. Amb “El Llogaret” enceta una trilogia amb la que coneixerem la vida de la família Snopes.

Descriu el microcosmos dels habitants de El Revolt del Francès, “un poble recòndit, sense nom, sense gràcia, abandonat”, on arriba el clan dels Snopes

“En Will Varner (60 anys), el propietari actual de la finca del Francès, era l’home més important de per allà. Era el que més terra tenia”... “Era astut, reservat i jovial ... era mogut i mandrós alhora”. La gent d’allà “eren protestants, demòcrates i prolífics, i no hi havia ni un sol terratinent negre en tota la regió”

“El fill, en Jody, d’uns trenta anys... era el novè de setze fills”. Solter, treballa a la botiga del seu pare.

Puigdoure, febrer 2015

 

Els Snopes arriben a la regió i s’instal·len a la finca del Francès. Son 6: ell, l’Ab, “un noi i dues noies, la dona i sa germana”. Venen precedits de la fama d’haver provocat un parell d’incendis, sense que s’hagi pogut demostrar la seva autoria, després d’enfadar-se amb els propietaris. Aquests fets preocupen i causen recel a en Will Varner.

Flem Snopes, el fill, entra a treballar a la botiga dels Varner. “Un home curt i rabassut, flonjo, d’una edat indefinida entre els vint i trenta anys, de cara ampla i tranquil·la amb una línia prima per boca, ..., uns ulls del color de l’aigua estancada... , un nas minúscul de rapinyaire com el bec d’un petit falcó”. En Flem Snopes es va convertint en l’amo de tot el que passa a la botiga i voltants.

El ritme de la narració és lent, farcit de descripcions i de moments en el que s’atura l’acció davant d’un gest o d’un paisatge. Em recorda la lentitud d’algun tipus de cinema, en el que les imatges són més importants que la pròpia acció. És un tipus de literatura que s’allunya del que està més de moda.

En molts capítols en Ratliff es converteix en el narrador. Un venedor de qualsevol cosa, però sobretot de màquines de cosir que viu allà, però que va i ve, i observa els canvis que es produeixen.

“Quan en Flem Snopes va entrar de dependent a la botiga,... l’Eula Varner encara no havia complert els tretze anys. Era la més petita dels setze fills... Igual que el seu pare era una mandrosa incorregible”

Eula Varner aparenta més anys dels que té i sense ella ser-ne conscient és objecte de desig de tots els nois i joves del poble que la rodegen allà on va.

L’Eula es queda embarassada. El seu pare sense voler esbrinar de qui és el fill, la fa casar amb el Flem Snopes. Es casen a Texas i la parella desapareix del poble.

La història que explica no és que sigui massa del meu interès, però m’encanta com ho explica, les descripcions dels llocs i el desenvolupament de les accions. La narració està farcida de digressions que a voltes poc tenen a veure amb l’acció principal.

Sembla escrit a raig i sense planificació, però de ben segur que no és així.

La narració va endavant i enrere furgant en el passat dels personatges, sobretot dels homes. Encara que la història que explica no sigui massa interessant, el seu llenguatge i les seves descripcions t’embolcallen de manera abassegadora.

“L’ahir no existia, el demà no existeix, l’avui és tan sols una estupefacció plàcida i virginal...”Pensa l’Isaac, l’idiota que té delit per una vaca. L’Isaac i la seva obsessió per la vaca ocupa un bon munt de pàgines. Malgrat no tenir molt a veure amb la narració general és llegeix amb ganes i de fet són algunes de les pagines més brillants.

Apareixen nous personatges i nous conflictes com el de Houston i Mink Snopes. Mostra unes vides ben miserables d’uns personatges rudes, primaris i violents. Mink Snopes és condemnat a pagar una indemnització de cinc centaus a Houston. Mink mata a Houston. “Tu vas venir la setmana passada a la botiga i vas comprar cinc centaus de pólvora. I llavors tu li pots explicar com és que tenies la intenció d’agafar en Houston i pagar-li amb pólvora la indemnització per aquell vedell...”

Mink: “Em pensava que quan mataves un home el problema s’acabava. Però no. Tot just comença”

Torna l’Eula Varner amb el fill i  tothom resta a l’espera la tornada del Flem Snopes. Aquest arriba amb un texà i un ramat de ponies salvatges que són venuts amb molt d’enrenou.

“Van enfilar la carretera en grup, trepitjant la pols emblanquida per la lluna en aquella nit trèmula d’abril, plena dels murmuris de la saba que es mou i de l’esclat humit de fulles i brots que neixen, carregada de crits prims insistents ...”

Ratlift, Bookwright i H. Armstid busquen un suposat tresor que hi ha la finca del vell Francès. Sembla que no són els únics que ho fan. Després de cercar ajuda d’un vell, troben tres saquets del suposat tresor, però pensen que hi ha més. Abandonen la cerca quan clareja amb la idea de seguir.

La galeria davant la botiga es constitueix en l’àgora del Revolt Francès, un lloc des d’on es contempla una gran part de tot l’escenari on transcorre la major part de la narració i on ens trobem sovint els homes de la contrada desvagats comentant les jugades. Es converteix en un niu de tafaneries. “...Ajupits a la galeria de la botiga dels Varner mentre mastegaven tabac...” “Passava poc de les deu... però ja hi havia la quota habitual de tafaners de cada dia, a més dels que encara no havien marxat...” A través del que allà s’explica, els lectors ens assabentem de tot el què passa.

“El camí ja no era una ferida mig esborrada i gairebé curada. Ara estava tot solcat de roderes perquè la setmana passada havia plogut, i sobre l’herba i les plantes que havien viscut tranquil·les durant gairebé trenta anys es veien quatre trajectòries diferents: dues d’exteriors, per on havien passar les rodes amb llandes de metall, i dues d’interiors, per on els tirs amb arnesos havien passat cada des d’aquella tarda...”

La Vall del Flequer, febrer 2011

 

Varner, la seva dona, la seva filla casada amb el Flem Snopes abandonen la seva casa i marxen a ciutat, a Jefferson i s’ho emporten tot.

M’ha agradat? No, no puc dir que m’ha agradat. No és una història fàcil de seguir i tampoc m’ha resultat una història engrescadora per si mateixa, però en canvi, com ja he dit abans, la forma de narrar i el llenguatge emprat m’han entusiasmat.

És el primer llibre de la trilogia, el més segur és que continuï llegint Faulkner amb els dos volums següents i després ja veurem

WILLIAM FAULKNER

El llogaret

Edicions de 1984; 2013 (edició original, 1940); pàgines 418

Traducció de Maria Iniesta i Agulló