“Desde octubre de 1976 hasta
1979, cuando regresé a Nápoles para vivir, evité reanudar relaciones estables
con Lila. No fue fácil”.
Amb aquest volum Elena Ferrante tanca la tetralogia de “Les
dues amigues”. La seva lectura ha coincidit amb l’estrena a RTVE de la
sèrie del mateix nom. No m’estranya gens que hagi derivat en una sèrie d’èxit, ja que és un autèntic fulletó que aconsegueix
mantenir l’interès del lector en tot moment. Per cert, encara que hàgiu llegit els
llibres, la sèrie és molt recomanable per la seva bona ambientació i pel bon
treball dels diferents actors.
Tornen els dubtes de Lenu, dubtes que gairebé no
l’abandonen al llarg dels quatre llibres. “Sentí a mi
lado … mis propias ansiedades”. Però tenia ganes de sentir-se segura de si mateixa i que
la gent penses: “es una mujer que hace lo que le da la gana, ha dejado al
marido y a las hijas, se ha ido con otro”. Ho intenta, però no sempre ho
aconsegueix. “No tardé en descubrir que me estaba acostumbrando a
sentirme feliz e infeliz a la vez, como si ese fuera el inevitable nuevo estado
de mi vida”
Retorna al barri, on malgrat el pas del temps i de que
s’ha modernitzat res no ha canviat en el fons. Les relacions i les enveges
segueixen igual o pitjor. Es retroba amb una gran part dels seus amics de
joventut del barri. Malgrat intentar allunyar-se de Lila, l’ombra de Lila
sempre és allargada. “Me repetí otra vez que nunca más ejercería ninguna
autoridad sobre mí, que esa larga etapa había terminado”. Però hi torna, i hi torna
repetidament. Exerceix un atracció magnètica sobre ella.Lina apareix al mig de la seva vida moltes més
vegades que les que Lenu desitja.
Santander, octubre 2025
Hi ha moments en que se senten molt unides. “Yo
rubia, ella morena, yo tranquila, ella nerviosa, yo simpática, ella perversa,
nosotras dos opuestas y de acuerdo… A pesar de que las dos teníamos mil
preocupaciones, en aquellas ocasiones nos sentíamos casi siempre felices de
haber recuperado a los treinta y seis años el camino de afecto, muy alejadas en
todo, pero muy íntimas…” Però
serà un període breu, una mena de miratge de curta durada. “La
nueva sintonía era sin duda real. Nos gustaba estar juntas, aligeraba la vida.
Sin embargo, había un dato inequívoco: yo le contaba casi todo de mí y ella,
poco o nada… Evidentemente yo seguía siendo la que se había marchado y que,
aunque hubiera regresado, ya tenía otra mirada, vivía en la parte alta de
Nápoles, no podía ser readmitida del todo”
Lila és tot un personatge, una dona singular i
contradictòria. “Lila seguía emanando una energía que daba bienestar,
que consolidaba un propósito, que de forma espontánea sugería soluciones. Era
una fuerza que me invadía no solo a mí” … “Si hay un infierno, está dentro de su cabeza
insatisfecha, no me gustaría entrar en él ni un segundo”... “Es una mujer
que no está a gusto consigo mismo, tendrá una mala vejez”
En un moment determinat Lenu sent que tota “la culpa la
tiene el barrio”. És
cert que el barri on naixem i on vivim la infantesa i la joventut té molta
influència, però també és ben segur que si es vol se’n pot escapar. De fet,
Lenu amb esforç i força voluntat aconsegueix escapar-se d’aquell barri que
d’alguna manera l’empresona. “¿Qué más podía pedir? Mi nombre, el nombre de nadie, se
estaba convirtiendo definitivamente en el de alguien” … “Hay que
trabajar con constancia, con disciplina, paso a paso, sin importar cómo
funcionan las cosas a nuestro alrededor …”
La relació entre les “dues amigues” marca tota la
història al llarg dels quatre volums. “Toda relación intensa entre
seres humanos está plagada de cepos y si se quiere que dure hay que aprender a
esquivarlos”. Mentre
Lenu viatja, Lina, la seva amiga, “jamás había subido a un tren, ni para ir a Roma.
Jamás había tomado un avión. Su experiencia era muy reducida” … pràcticament mai havia sortit
de Nàpols.
Els quatre llibres “relataba, en síntesis, nuestras
dos vidas, desde la pérdida de las muñecas a la pérdida de Tina”.
La tetralogia sense ser una obra mestra és de bon llegir
amb molts moments d’aquells que no pots deixar de llegir perquè vols saber com continuarà
la història i que acabarà passant.
“A diferencia de lo que narran
los cuentos, la vida real, cuando ha pasado, no se asoma a la claridad sino a
la oscuridad”
Francesc Garriga Barata ens escriu des de la maduresa,
conscient que els seus dies s’acaben a poc a poc, amb nostàlgia i records tant
de la infantesa, com de l’adolescència i la joventut.
“novíssimes les fulles a la branca
del temps, l’abril del trenta-dos.
per primer cop per mi, només per mi,
regal indefugible de l’atzar,
captiu de la desgana i el desig.
sumava cada abril
més fulles a les branques.
calia reconèixer els brots més nous,
preguntes noves que envellien,
cavar-me el terra amb calma
per arrelar amb més força
conviure amb més respostes.
avui ja sé que el món és meu,
que tot m’ha estat donat.
amb l’últim sol s’aclariran els
dubtes?
reclamaré els records més càlids
per a les nits més fredes.
recosiré la fe, soc vell astut,
i envestiré la llum sense recances.”
“ens trobarem
i a la sortida de la nit
lamentarem
inútilment
la nostra por
i el nostre oblit
i abraçarem
tossudament
la nostra mort
i el nostre crit
perquè mai més
no ens sigui dit
que no ha tingut
la nostra vida
cap sentit.”
“la llum tardana grogueja les
branques
d’aquest arbre que espera
-sense saber-ho-
el blanc d’hivern.
miro per la finestra com s’acosta,
també daurada per la llum de tarda,
la solitud.
i apago lentament l’última pipa.
tanco la porta
i se’m menja la nit.”
“qui sap qui soc.
faig via pel canyar d’un llac perdut
al ventre d’una vall mal caminada.
recullo el fred de cada pedra
i els passos que m’acosten
al pànic d’aigües fondes.
assajo l’últim prec
amb el reclam d’atreure els ànecs.
com reclamar, però, sense mentir?
malson d’un llit de joncs i de
paraules
buides”
A mesura que la nostra vida avança ens desenvolupem,
aprenem, pensem i cerquem respostes que moltes vegades no trobem a al recerca
del sentit de la vida.
“apago llums i tanco finestrons
cada dia més lent, més en silenci,
i encara queden per tancar
les portes pesades
i els llums més alts.
Si fos un nen,
m’enfilaria als pins.
Les meves mans baldades
i uns peus porucs no aguanten
camins de roda i rodals d’ortigues.
Ja em costa tancar portes
i apagar llums.
I em sento un nen.
No ho soc.
Segur que si pogués,
m’enfilaria als pins.”
“ja és fosc.
Camino al fons de l’escenari.
No hi ha cap porta.
Caldrà romandre a escena
fins que algú digui prou”
“soc arbre vell, m’ignoren
ocells i gossos.
Comença a acompanyar-me massa mort.
Gemeguen esqueixades
les branques
pel pes de tanta absència
al meu voltant.
La vida pugna en l’arbre, malgrat tot.
Som vius els qui la mort
ha fet la caritat d’acompanyar.
Retalls del gran silenci
que sepulta els meus morts
s’entortolliguen al discurs dels
somnis
per les arrels de cendra i pols.
D’ahir i d’avui,
demà.”
Donem voltes i més voltes a les nostres pors i las nostres
neguit. Volem anar més enllà sense aconseguir-ho.
“arribes a pensar que tot és teu,
que tot se’t deu.
Els anys et vencen
i oblides el que amagues
i el que has viscut.
I sobretot el com.
Perquè has viscut de franc.
Era important saber que tot plegat
havia estat un préstec, no un regal,
i que ho hauries de tornar.
Només és teu el que has donat.
Tens el temps just per a adonar-te’n
i obrir les mans.
S’acosten nits de fam.
Per compartir el que et resta
parteix el pa que guardes.
Potser per sobreviure.”
“i arribes al final
de no saps quin camí.
I et donen
un farcellet de vida i un bastó d’oxigen
perquè arribis a casa
de forma enraonada.
Si tens sort i el bastó prou ferm,
el camí serà curt.
Si no, fes-ho com puguis,
com s’ha anat fent fins ara.
I abraça el pi
demana-li les ombres i les branques
més fortes.
Com quan eres petit, no tinguis por:
si aguanten els ocells, perquè no a tu.”
Finalment, vulguem o no, hem d’afrontar sols el nostre
destí sense arribar a saber mai qui som amb exactament entre brogits i silencis
rodejats d’absències a l’espera del final que s’apropa inexorablement.
Aquest llibre és la versió complerta
de la tesi doctoral presentada per Eduard Masjuan el juny del 1998 a la UAB. És
un estudi que presenta les idees llibertàries desenvolupades a Catalunya des de
finals del segle XIX fins el 1937. La seva lectura m’ha corroborat una idea que
fa temps que tinc: la situació en la que ens trobem és fruit de decisions
presses fa molt de temps i que en cap moment s’han intentat revertir.
Vivim en una Catalunya en que la
majoria de la població està concentrada al voltant de Barcelona, i, com a molt,
a prop de la costa, mentre que tenim una gran part del territori despoblat. Ve de lluny la manca de planificació que ha
fet que la major part de la població catalana estigui concentrada en poques
zones, deixant la resta buida i deixant-ho tot en mans dels guanys econòmics.
Ara és tard i és molt difícil per no dir impossible cercar solucions. Les
decisions es van prendre fa un segle.
Això escrivia Gaziel el 1963: “Mentre
les comarques es desintegraven, la capital única i excessiva es deformava
monstruosament , aviat convertida en un immens aiguabarreig de tota mena de
fermentacions hispàniques”
De fet, a principis del segle XX ja
s’advertia del que hauria de venir, però res va aturar el desenvolupament
urbanístic de Barcelona, més i més edificis, més i més asfalt. Ja al 1900 hi
havia informes que mostraven la urgència de preservar espais lliures sense edificacions
i espais verds. Però d’aquests advertiments no se’n va fer cas. “Esta
visión del urbanismo equilibrado con la naturaleza va a ser abandonada por la
presión urbanística generada por la nueva etapa de prosperidad económica del
período 1914-1918”. Ja aleshores les dades de zones verdes a la ciutat de
Barcelona eren esborronadores. “Según datos de 1913 ofrecidos por la Sociedad Cívica
de Ciudad Jardín la proporción entre la superficie de parques i jardines
públicos y la parte urbanizada de su territorio no llega al 3% cuando en
Londres es de un 15% o Berlín de un 10%”
Des de principis de segle XX la idea
que ha predominat i s’ha imposat ha estat “la de una ciudad
de tamaño ilimitado”. Ja en aquell moment hi havia teories que volien impulsar
la ciutat limitada, però no van ser escoltades i el resultat va ser un “urbanismo
devorador de la naturaleza y masificado que alberga muchedumbres industriales
hacinadas en los cada vez más numerosos barrios suburbanos de las grandes
ciudades”
La Ciutat Jardí era la proposta: “Construir
nuevas ciudades con muchos espacios verdes y una gran variedad de actividades
en su seno, alejadas de la metrópolis, como alternativa al crecimiento continuo
de la conurbación, destructor de campos y bosques”. Aquest projecte comptava amb“la
eliminación del propietario privado de la tierra, y la implantación de la
propiedad comunal en su lugar. Población limitada a la capacidad del medio:
rechazo a la destrucción del entorno natural y el aprovechamiento adecuado de
las fuentes de energía renovables: edificación de nuevas ciudades a partir de
las necesidades del crecimiento demográfico, siempre conservando los convertidores
energéticos (bosques, áreas de cultivo y los espacios recreativos), que son
necesarios para la vida y reproducción del medio y de los seres humanos.” És una
proposta de fa més d’un segle i que sona molt moderna.
El projecte de ciutat jardí que
proposa Montoliu al 1912 es basa en la descentralització de la indústria i en
conseqüència de les aglomeracions urbanes i fent estudis previs del terreny on
s’ha de desenvolupar, menyspreant el creixement anàrquic sense control. La
proposta inclou limitar el creixement il·limitat de les ciutats. De fet, res no
hauria de créixer il·limitadament. Cal “conservar una vasta zona de
tierra agrícola y de bosques alrededor de cada ciudad lo que viene a ser en
realidad un límite territorial natural”. Està clar que no va
ser aquest el camí escollit i ara estem on estem i tornar enrere després de més
d’un segle de creixement il·limitat de les grans ciutats no és possible.
El model escollit ens ha portat a la
primacia de l’habitatge de propietat privada enfront a l’habitatge públic de
lloguer. De fet vivim en una societat en que gairebé tot és propietat privada i
en el que la propietat pública s’ha reduït al mínim. Ens hem desenvolupat com
una societat de propietaris. En realitat, en la major part dels projectes
urbanístics prima l’interès econòmic d’alguns en lloc de l’interès general de
la majoria. El negoci està per sobre de tota altra consideració.
En aquest model els gran beneficiats
son els intermediaris. “La gran ciudad se halla irremediablemente
divorciada del campo, que es de donde provienen los alimentos que sus
habitantes necesitan consumir. Lo que fomenta el negocio de los agentes
intermediarios especializados en esta actividad depredadora, tan característica
den las relaciones de producción capitalista, la cual perjudica
mayoritariamente a los habitantes más desfavorecidos de la gran ciudad”
(Martínez Rico, 1935)
Al 1900 a la regió metropolitana hi
vivia el 43% de la població de Catalunya, al 1991 ja hi viu el 70 %. S’ha
passat de 868 mil habitants al 1900 a més de 4 milions al 1991. I aquestes
dades deuen haver anat en augment. No és quelcom exclusiu de Barcelona, és
quelcom que es produeix arreu. La gran Barcelona i tota l’àrea metropolitana
amb el seu desenvolupament de gran urbs provoca un gran desequilibri
territorial i poblacional. Es va optar i se segueix optant per un
desenvolupament urbanístic que posa el cotxe en el centre. És un model que
comporta la promoció de la immigració des del primer moment, primer dels propis
catalans rurals cap a la ciutat, després van ser la resta d’espanyols i ara ja
són d’arreu del món. Aquesta massiva arribada d’immigrants provoca la
massificació en la que ens trobem des de ja fa molts i molts anys, a més a més
dels problemes afegits que estem vivim darrerament. Qui necessita tanta i tanta
immigració i aquest creixement demogràfic tan desaforat? A qui beneficia?
“Que poques paraules tinc,
i les que us dic són tan gastades...”
LLUIS LLACH
El jorn dels miserables
“he nascut a prop d’un riu de
paraules,
n’he encalçat a l’atzar.
són les que ara utilitzo en els meus
versos.
soc molt pobre?
són complicades, les paraules,
i mendico saber-ne
algunes que no estiguin
construïdes amb lletres.”
El diccionari acull moltes paraules, però acostumem a utilitzar-ne
ben poques. Som molts pobres en paraules. Tenim un vocabulari limitat i, al
mateix temps, poc precís.
“no dieu mai exactament el que vull
dir,
paraules,
i confegiu amb lletres molt iguals
mentida i veritat.
Els déus que juguen amb la nostra fe,
refan l’abecedari quan els plau
i ens deixen a les mans la llibertat
de no saber què dir”
No sempre diem el que volem dir exactament. Escollir la
paraula adient no resulta fàcil. Cal un gran domini del llenguatge per
aconseguir-ho.
“què dir que sembli nou?
I com donar més vida a les paraules
De sempre?”
Cerquem paraules noves i no les trobem. Segur que existeixen,
però costen de trobar i acabem dient les paraules de sempre. El nostre poc vocabulari
actiu ens limita la nostra expressió.
“t’omples la boca de paraules
per no dir res
conec el teu accent,
la roba que et disfressa
i el cau de lladres on t’amagues.”
Parlar, parlar, i parlar per a no dir res. Costa està callat.
Ens sentim obligats a parlar constantment, fins i tot, quan no és del tot
necessari.
“aquesta és la condemna:
plantar paraules,
regar-les amb paraules,
collir-les amb els dits de pell més
tendra.
dallar les canyes del silenci,
barranc inútil, galliner de somnis.
sembrar, després, paraules
líquides,
per disfressar la vida
de mort, la mort de vida.
cap pausa.
no em pregunteu per què.”
“caldrà una nova lleva de paraules
per construir de nou el que ens
envolta”
Estem condemnats a cercar les paraules que necessitem per
comunicar-nos amb els altres. I moltes vegades, cercar i cercar quines poden
ser les millors paraules, sense acabar de trobar-les.
“que em tornin les paraules
que havia d’haver dit i no vaig dir.
són meves.
i encara em cremen”
A vegades ens agradaria que ens tornin les paraules que
hem dit, que s’oblidin del que hem dit, però un cop dites rectificar no és
possible. Quedaran allà per sempre. Altres vegades voldríem haver dit quelcom
que no hem acabat de dir i també ens penedim de no haver-ho fet.
“escriu i digues el que penses
malgrat saber-ho tot escrit
al llibre del teu àngel.
refés l’abecedari.
proclama el que voldries
i reconeix que els mots que encara
guardes
malgrat els anys són pobres, però són.
prou saps que el guia alat que et
pertocava
ja no vindrà. vas sol.
la por mastega el teu sopar,
la carn d’ahir i els últims peixos
d’avui.
pots dir-hi alguna cosa.
la pau, però que necessites
comporta aquella guerra
que no has volgut ni començar.”
No cal tenir pressa, és important trobar la paraula
adient, la que necessitem en cada moment. És molt més fàcil quan s’escriu que
quan es parla. Escriure és més calmat i permet més temps de reflexió. Parlar és
molt més immediat, molt menys reflexiu.
“escric a poc a poc
per no ferir les lletres i sentir-les
als ossos i a la pell
tremolen si tremola,
sorpresa entre el desig i la desgana,
la mà.
però observo com creixen
i es converteixen en paraules
i parlen,
les dibuixo amb mà ferma
sobre el paper d’una conversa.
són sang i foc els llavis i la ploma.
escric a poc a poc,
que vull els mots amb mi
i els vull per mi.
m’acosten i m’allunyen de l’oblit
que entenebreix les coses.
la por
no aguanta les paraules
ben dites”
“qui vol paraules en un món de sords?”
“esmicolant la quietud
de pensament a pensament”
Escriure
a poc a poc. Ens permet pensar, rebuscar entre els nostres pensaments.
“vaig estimar el silenci
quan m’era opció volguda,
suavitzava tempestats, i els somnis
devanien possibles.
avui, que ve de cara, em fa menys
goig.
desvergonyit, repica als finestrons
com vent esgarriat que busca casa.
(aquest avui, però,
l’estimo i m’acompanya.
recés de llum i verd
dels arbres als meus ulls.)
ja sé que les paraules són amb mi,
mal que m’assetgin els silencis.
i, en mi i per mi,
sé prou que hi ha silencis
que mimen la conversa.
però si ve de cara...”
El silenci no és l’absència de paraules. El silenci ens
permet estar amb nosaltres mateixos i pensar. El silenci em resulta
imprescindible en aquesta vida moderna plena de brogit arreu.
