Jo, que no he conegut els homes

Jacqueline Harpman és una escriptora i psicoanalista belga que escriu en francès. Aquesta és la primera obra seva traduïda al català. M’ha sorprès molt agradablement. És una novel·la diferent, que transcorre en un escenari distòpic

“... Passo moltes hores en una de les butaques rellegint els llibres...”

“Havia vist com les dones tremolaven, ploraven, cridaven, però jo em mantenia aliena al seu drama, testimoni d’emocions que trobava inintel·ligibles, silenciosa...”

“... em vaig adonar que no pensava mai en el passat, vivia en un present continuo i estava oblidant la meva història”

“Si reculo tant com puc, soc al soterrani... Durant molt de temps, els dies van passar de manera absolutament igual, fins que em vaig posar a pensar i tot va canviar... La meva memòria comença amb la ràbia”

Un grup de dones està tancada en un soterrani. Són vigilades per homes que “... no parlaven entre ells... no ens adreçaven mai la paraula...” “Érem quaranta vivint en aquella sala subterrània on no hi havia possibilitat que ningú quedés amagat dels altres...”

“Un cop les reixes tancades, no havien de tornar-se a obrir mai”. No saben perquè estan tancades. “Què hi fèiem allà, per què ens mantenien en vida?”... “No tenim ni idea de quin sentit pot tenir tot plegat. No tenim cap indici”

La narradora és la més jove del grup. No tenia memòria de la vida anterior al soterrani. “El que jo coneixia eren les parets grises escrostonades, els barrots cada quinze centímetres, els vigilants que rondaven regularment al voltant de la sala” 

Presó Model, juliol 2017

 

Intenten recordar com havien arribat al soterrani, però “no sembla que tinguem cap record coherent que permeti reconstruir el que va passar”... “Els intents de recordar els primers anys de l’empresonament van quedar pràcticament en no res. Semblava que les dones havien anat emergint lentament d’una nebulositat interior i s’havien trobat acostumades a la vida estranya que duien... ho havien oblidat gairebé tot”

De sobte, els vigilants desapareixen i les dones surten al món exterior, una immensa plana inacabable. No saben on son, “I què? El que compta és que som a fora, lliures i que no hi ha vigilants” Però apareixen les pors: la por a la tornada dels vigilants en qualsevol moment, la por a què fer, a què menjaran ... Han passat 12 anys en captivitat i ara que son lliures no saben què fer.

“Va durar temps, la inquietud per si tornaven els vigilants, però no van tornar mai. Les dones van trigar molt a perdre la por i jo no acabava d’entendre perquè no es tranquil·litzaven. Els vigilants havien desaparegut de cop, sense deixar rastre, com si s’haguessin volatilitzat: havien vingut d’enlloc i hi havia tornat, a mi m’estranyava menys que a les altres, que havien viscut en un món on les coses tenien sentit. Jo només havia conegut l’absurditat, suposo que això havia fet que fos profundament diferent d’elles, tal com de mica en mica vaig anar veient. Érem lliures....En realitat, tan sols havíem canviat de presó”

“Havia canviat de món, tot m’era desconegut, d’ençà del matí no parava d’aprendre coses. Em va envair una onada de felicitat: passés el que passés, havia sortit del soterrani i, igual que les altres, sabia que preferiria morir que tornar-hi. No entenia ni com havia pogut aguantar de viure-hi”

“Les preguntes van tornar a sorgir: on érem?, què faríem? Era la Terra?”

En el seu deambular per aquella terra van trobar altres soterranis iguals al seu i abandonats pels vigilants. A tots els soterranis hi havia 40 cadàvers, algunes vegades d’homes, que no havien pogut sortir.

“La por de veure tornar a aparèixer els vigilants havia desaparegut, no sabíem què se’n havia fet, però estàvem segures que ja no hi eren”

“Vam caminar dos anys, fent etapes curtes. Després ens vam haver d’aturar... Suposo que ja no hi havia cap que encara cregués en unes ciutats que ens salvarien, ni en un soterrani amb les reixes obertes... Per què continuar? No sabrem pas més on som, deia, sempre seríem a prop d’un soterrani i ens anirem morint l’una rere l’altra”. Tot era igual, no hi havia estacions, el temps variava ben poc. Troben un paisatge de turons amb alguns arbres i plantes, però cap animal, tret d’insectes, però pocs. Després de la segona mort, van deixar de moure’s i es van instal·lar a prop d’un riu i d’un soterrani.

“De mica en mica, la inutilitat de tots els esforços esgotava els esperits... Ens moriríem l’una rere l’altra sense haver entès res de la nostra història, i amb el pas dels anys, totes les preguntes es van anar fonent. Als soterranis continuava havent-hi llum... D’on venia l’electricitat? ... Ja no esperàvem veure aparèixer cap salvador i les poques preguntes que quedaven sempre parlaven del nostre fracàs” Com tots nosaltres ens morirem un darrera l’altre i moltes de les nostre preguntes sobre l’existència i el món en el que vivim quedaran en l’aire, i no apareixerà cap “salvador”.

Passen els anys... “estàvem tan irreductiblement tancades a l’aire lliure com darrere de la reixa”... “continuaríem vivint com a paràsits dels que ens havien tancat, esmunyint-nos sota terra per robar les provisions a l’enemic desaparegut?”. D’alguna manera, nosaltres també vivim en una presó, la nostra presó. Ens sentim relativament lliures en el nostre petit món, però ho som en realitat?

La nostra narradora es queda sola. “Vaig sentir el pes del que no es pot explicar, de la meva vida, d’aquell univers del qual jo era l’únic testimoni. No tenia res a fer-hi llevat de continuar caminant. Un dia, m’hi moriria”

“No parlaria mai més amb ningú”

En certs moments em recorda “La carretera” però no tant angoixant, més plàcid, però igual de dur.

“Estic tota sola en aquesta terra on ja no hi ha ni carcellers ni presoners sense saber que vaig venir a fer-hi, mestressa del silenci, propietària de soterranis i cadàvers, em dic, que he caminat milers d’hores i que aviat faré els últims deu passos...” De fet, tots estem sols. Nosaltres també estem sols en aquest món en que habitem. Ens fem la il·lusió de que vivim amb altres, però és així?

El fet que les presoneres siguin un grup de dones vigilades per homes també fa pensar en una novel·la “feminista”: dones sota el domini dels homes. Però no sé si aquesta és la intenció de l’autora. És un llibre que atrapa i que fa reflexionar i planteja interrogants, una lectura del tot recomanable.

JACQUELINE HARPMAN

Jo, que no he conegut els homes

Edicions Periscopi, 2021 (ed. Original 1995); 227 pàgines

Traducció d’Anna Casassas Figueras

Pròleg de Sophie Mackintosh

 

No crec en Deú, ni en la religió.

Aquest llibre publicat el 1956 és un recull d’escrits i conferències de Bertrand Russell sobre la religió i en especial sobre el cristianisme escrits des del 1899 fins 1954

Personalment, vaig anar a una escola religiosa fins els 16 anys, però mai he portat el que s’acostuma a dir una vida religiosa practicant. Recordo que els dilluns a classe ens preguntaven si havíem anat a missa el diumenge. Com que jo no anava, tenia petits problemes fins que els meus pares van anar a parlar amb el director per tancar el problema.

A part d’alguns dies a l’escola, al llarg dels anys només he trepitjat l’església per assistir a cerimònies de caire social com casaments, enterraments, i alguna comunió, inclosa la meva. Tot i que he llegit la Bíblia, l’Alcorà, i altres textos semblants mai m’he sentit vinculat ni a l’Església ni a cap altre religió. 

La Creu del Morral, Sant Hipòlit de Voltregà, 2009. Segons explicava el meu pare, l'oncle Pere, germà del meu avi, va participar a tirar-la dalt abaix el 1936.

 

De jove em vaig interessar per les reflexions i arguments filosòfics en favor i en contra de la existència de Déu. Ben aviat vaig concloure que no sentia cap necessitat de creure en un Ésser Superior creador de totes les coses i molt menys pertànyer oficialment a l’Església Catòlica. En el moment que se’mva presentar la possibilitat de apostatar, ho vaig fer.

Aquest títol de Bertrand Russell em va resultar atractiu. La seva lectura m’ha aportat reflexions que em reafirmen en les meves opinions de sempre. “No afirmo dogmáticamente que no hay Dios. Lo que sostengo es que no sabemos que lo haya”. Pensar en la idea d’un Déu creador d’aquest món tan imperfecte és com a mínim estúpid. Un suposat Déu perfecte hauria creat un món perfecte, no?

“Lo que realmente hace que la gente crea en Dios no son los argumentos intelectuales. La mayoría de la gente cree en Dios porque le han enseñado a creer desde su infancia, y ésa es la razón principal. Y me parece que la razón más poderosa e inmediata después de ésta es el deseo de seguridad, la sensación de que hay un hermano mayor que cuidará de uno. Esto desempeña un papel muy importante en provocar en la gente el deseo de creer en Dios” No tinc res en contra d’aquesta necessitat de creure en Déu, però el que no vull és que m’intentin imposar les seves idees, així com algunes de les seves opinions morals, com moltes vegades intenten fer.

“La religión se basa principalmente en el miedo… El miedo es la base de todo…” “La inmortalidad suprime el terror a la muerte. La gente que cree que al morir heredará la dicha eterna mirará la muerte sin horror”. El concepte de la immortalitat és totalment irracional. No hi ha cap argument sòlid per defensar-ho, tret de la fe i possiblement el desig de continuar en vida després de la mort física. “No son los argumentos racionales sino las emociones las que hacen creer en la vida futura”

S’ha de distingir entre Jesús i tot el que va dir o suposadament va dir i fer, i l’Església: una casta que interpreta el que va dir el fundador. “Como cualquier casta privilegiada, emplea el poder en beneficio propio”. L’Església Catòlica com a institució és una institució nefasta que l’únic que cerca és mantenir els seus privilegis.

 

El cristianisme, i gairebé totes les religions, es basen en dogmes i en supersticions. Tan sols això ja hauria de ser suficient per desqualificar-les. “La afirmación de que el cristianismo ha tenido una influencia moral positiva sólo se puede mantener ignorando o falsificando la prueba histórica”. El cristianisme ha provocat grans mals al llarg de la seva història: guerres, inquisició, expulsió de jueus i àrabs,... Al marge de la institucionalització, també cal reconèixer que alguns cristians de base fan una bona feina social en molts dels nostres barris. Però aquesta tasca lloable no és suficient per justificar-la com a institució.

A banda de tot el que escriu sobre el cristianisme m’ha cridat l’atenció un article de 1930 en el que sota el títol de “nueva generación”, fa unes reflexions sobre la família i l’educació dels fills que avui gairebé 100 anys encara són ben d’actuals.

• “Cuantos menos hijos se tienen, más se considera que los hijos son una carga”
• “Muchos hombres quieren que sus mujeres dependan financieramente de ellos”
• “Es inevitable que las funciones que ya no realizan los padres corran a cargo del Estado”
• “El sentimiento de pecado que domina a muchos niños y adolescentes, y que con frecuencia se mantiene toda la vida, es una miseria y una fuente de deformación que no tiene utilidad alguna”
• “No hay nada malo en el sexo, y la actitud convencional sobre esta materia es morbosa”

Vull finalitzar aquestes anotacions amb una reflexió que moltes vegades s’oblida en el món de les xarxes socials en el que vivim. “Es parte esencial de la democracia que los grupos importantes, incluso las mayorías, sean tolerantes con los grupos disidentes, por pequeños que sean y por mucho que ofendan sus sentimientos. En una democracia es necesario que la gente aprenda a soportar que ofenda sus sentimientos”. Estaria bé ser tots més tolerants amb les opinions contràries a les nostres, i aprendre a respectar el que diuen els altres encara que no ens agradi. Si aconseguíssim això hauríem donat un gran pas cap a la convivència.

BERTRAND RUSSELL

¿Por qué no soy cristiano?

Edhasa, 1999. Publicat el 1956 311 pàgines.

 

El quadern blau

 “Havia estat molt de temps malalt. Quan va arribar el dia de sortir de l’hospital amb prou feines sabia com caminar i gairebé no em recordava de qui era. Faci un esforç, em va dir el metge, i d’aquí a tres o quatre mesos ja s’haurà recuperat del tot. No el vaig creure, però de totes maneres vaig seguir el seu consell. M’havien donat per mort, i ara que havia frustrat les seves prediccions i misteriosament no m’havia mort, ¿què podia fer sinó viure com se m’estigués esperant una vida futura?”

Així comença aquest llibre de Paul Auster. El narrador és Sidney Orr, un escriptor. Passats els dies i quan ja es troba més recuperat compra tot el necessari per continuar escrivint. Entre els objectes que compra hi ha un quadern blau on comença a escriure.

“Les paraules van venir de pressa, fàcilment sense exigir gaire esforç. Era sorprenent, però només de moure la mà d’esquerra a dreta semblava que la paraula següent ja era allà, esperant sortir de la ploma”

EL protagonista de la narració que escriu és en Nick Bowen, un editor. “Fa un temps que està confós... La feina l’ha començat a avorrir”. A l’editorial ha arribat un manuscrit, “la nit de l’oracle”. Un fet inesperat suposa un canvi radical en la vida del Nick: “si ha aconseguit sortir-ne viu només pot voler dir que li ha estat donada una altra vida, que la vida que ha fet fins ara s’ha acabat, que cada moment del seu passat ja pertany a algú altre”... “S’ha de viure el present... El passat és el passat... i no tornarà”

Passem de la vida del protagonista Sidney Orr, al que aquest escriu a la llibreta blava, la vida de Nick Bowen després de deixar-ho tot i anar-se’n a Kansas City sense diners. El busquen, però no el troben. Sembla ben bé que se l’ha tragat la terra. En Sid es troba en un atzucac, i no sap massa com continuar la narració. Es troba en un punt mort.

Mallorca, maig 2017

 

Té la impressió d’estar atrapat per la lliberta blava: “Ja ho se´. Tot són imaginacions meves. No dic que no, però des que em vaig comprar aquesta llibreta tot s’ha desmarxat. Ja no sé si soc jo que fa servir la llibreta o si és la llibreta que em fa servir a mi. ¿Té cap sentit això?”

Sid se sent “... molt vulnerable com si l’aire fos una amenaça, com si un cop de vent inesperat em pogués travessar i deixar-me el cos fet miques a terra”. A partir de mig llibre la narració es centra en la vida de Sid i Grace, la seva dona, i els altres fils argumentals que s’entrecreuen al principi es fan fonedissos.

Narració plena de sorpreses i amb tot de girs de guió inesperats, però amb una bona lògica interna. Un nou llibre de Paul Auster com ja ens té acostumats amb escriptors com a protagonistes. No és la primera vegada que els escriptors i els seus neguits apareixen en els seus relats.

“Va descobrir que les paraules podien matar. Que les paraules podien canviar la realitat, i que per tant eren massa perilloses perquè fossin confiades a un home que les estimava per sobre de tot”

“Els pensaments són reals. Les paraules són reals. Tot el que és humà és real, i a vegades sabem coses abans que passin, encara que no en siguem conscients. Vivim en el present, però el futur és dins nostre en tot moment. Potser escriure és només això. No pas deixar constància de fets del passat, sinó provocar que les coses passin en el futur”

“A vegades sabem coses abans que passin encara que no sapiguem que ho sabem... No me n’adonava, però tots els pensaments que em passaven pel cap m’empenyien cap aquella direcció... El futur ja era dins meu, i m’estava preparant per als desastres que estaven a punt de succeir”

PAUL AUSTER

La nit de l’oracle

Edicions 62; 2006 (ed. Original, 2003); 251 pàgines

Traducció d’Albert Nolla

 

La mort i la primavera

Aquesta novel·la de Mercè Rodoreda va ser publicada tres anys després de la seva mort. Es creu que va deixar de treballar en “La mort i la primavera” cap allà el 1963. Des d’aleshores va restar en un calaix. Una vegada morta es van revisar els manuscrits i es va publicar el que podia ser la novel·la complerta amb principi i final, així com textos complementaris.

La novel·la no em resulta gens fàcil, però m’agrada i em sorprèn al mateix temps. No té res a veure amb la resta de la seva obra, excepte amb “Quanta, quanta guerra”, amb la que té un cert parentiu llunyà. Crea tot un món tancat i complex, amb mapa del mateix i tot, on viu el protagonista. És un lloc ben peculiar on tot el que passa és diferent. Està farcit d’elements simbòlics que no aconsegueixo desxifrar. Malgrat que no hi trobo massa sentit, gaudeixo molt de la seva lectura, i del món oníric que presenta. Haig de reconèixer que no l’he entès massa, però la seva lectura m’ha deixat fascinat. M’ha resultat singular i encantadora tant en el contingut com en la forma.

“La meva vida la puc començar a explicar per on vull, la puc explicar d’una manera diferent, puc començar amb la mort de la meva criatura o la puc començar amb aquell dematí que el noi del ferrer se’m va plantar davant en el bosc dels morts o amb la meva visita al senyor, però faci el que faci, la meva vida és closa. Com una bombolla de sabó feta vidre no en puc treure res ni puc ficar-hi res. No puc canviar res de la meva vida. La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir...”

Creus Cremades, maig 2018

“Tots tenim la nostra argolla, la nostra medalla i el nostre arbre. I a l’entrada del bosc hi ha la forca i la destral”...“Vaig caure estirat a terra, ... amb el cor buit de sang i les mans gelades. Perquè jo tenia catorze anys i l’home que s’havia ficat a l’arbre per morir, era el meu pare” ...“Em parlava del bosc dels morts i em deia que no hi havia d’anar mai, fins que no fos un home”

“Un raig de llum em va fer trobar el meu arbre davant per davant de l’arbre del meu pare... Jo acabaria tancat en aquell arbre amb la boca plena de ciment barrejat de pols vermella i amb l’ànima sencera a dintre...”

Castanyer de Can Cuc, desembre 2015

 

El noi de catorze anys que fa de narrador ens presenta tot el que l’envolta, un entorn en el que tot té vida: els ocells, els cavalls, les glicines, els arbres, el pou, el riu, la cova, les cases... Aquests elements es converteixen en els veritables protagonistes de la narració. 

Les fulles “queien giravoltant encara amb olor del que havien estat... i esperàvem que totes haguessin caigut per fer-ne piles i calar-hi foc. El foc les feia cridar: cridaven baixet i xiulaven més baix encara i feien fum blau. I l’olor de fulla cremada omplia les cases i l’aire. Tot l’aire era ple d’olor d’acabament. Els elements naturals prenen vida i estan plens de presagis i misteris”.  Aquests presagis i misteris es troben arreu.

Un cop mort el pare, el narrador i la seva madrastra s’aparellen i tenen una filla. “Miràvem i volíem veure el que no es podia veure i darrera nostra la lluna ens clavava a terra per l’ombra i a poc a poc va fer caure les nostres ombres damunt de l’aigua que les mig esborrava i les va ajuntar per la boca. I ajuntades per la boca, la lluna, quan es va morir, se les va endur com si les hagués estirades pels peus.

No és una novel·la per passar simplement l’estona, o potser sí, ja que ¿què és la literatura i la lectura, sinó una manera de passar l’estona?

Em pregunto per què no es va atrevir a publicar-la? És una pregunta sense resposta i que dona peu a especular. ¿Era una obra massa complexa i que malgrat treballar-hi molt no va trobar la forma de tancar-la i enllestir-la? ¿Tenia massa dubtes i va abandonar la seva escriptura?

No hi ha cap referència als anys, encara que el temps passa, i les estacions, i els personatges es fan grans. No arriba ningú de fora el poble. És un món tancat en si mateix amb la seva pròpia lògica. Hi ha pocs personatges: el narrador, el seu pare, la madrastra, la filla, el senyor, el ferrer, el fill del ferrer, el presoner, l’home del garrot. Cap d’ells té nom.

Reflexiona sobre el desig. “El desig fa viure i per això els fa por. La por del desig se’ls menja... De petit t’esguerren i et claven la por darrera del cap... perquè el desig fa viure ja te’l maten mentre vas creixent... el desig de totes les coses...” El protagonista és diferent i se sent diferent. “... Vaig sentir néixer el desig com no havia sentit mai... el desig sol, violent i sol com una pedra...”

“Hi havia una mena de malestar i jo el sentia... Un pes damunt del pit com quan darrera de les muntanyes es prepara una tempesta...” “I no vaig adonar-me’n fins més endavant però va ser com si en aquell punt es desencadenés el mal i el mal arrenqués a córrer pel poble i ningú no pogués aturar-li l’embranzida”

Tot es trasbalsa: foc i violència, aigua i mort.

“Voltava de nit. No podia dormir i voltava de nit i entenia per què el meu pare havia fet el que havia fet i entenia més coses que venen però que no sé explicar. Més que no pas del poble... fugia de la meva casa... Tenia la cara desfeta... potser la cara desfeta era la meva cara de debò, la que havia d’haver tingut sempre; però aquella cara jo no la coneixia, jo era un altre, jo era el meu pare”

“El temps costava de passar i dret allí alguna cosa fugia de dintre meu i de l’hora i del temps”

“A punta de dia vaig veure la mort. La mort era jo a dintre de l’aigua amb la cara d’un mort... On comença la mort? On comença a matar? On vivia la mort de cada persona?... si la mort era a cada persona i si cada persona era la mort per què no en deien les morts?... Les morts dels homes i de les dones que s’esperen per dins com els cucs de la misèria... Venen els morts en compte de dir s’acosta la mort... I les morts a dins els arbres. Les morts arbrades podrides a dintre acabaven morint-se. L’arbre que havia recollit la mort es tornava pols de mica en mica, molt amb el temps del temps. Es desfeia...”

“Perquè no hi ha paraules. No. No hi ha paraules... s’haurien de fer”

“Va ser quan vaig veure la claror del llamp i aviat va saltar el tro. Abans que caigués la pluja encara es van sentir més trons com si el cel s’esquincés i els llamps vinguessin a tancar-li les ferides cremant-les... L’aigua era un torrent damunt de casa. I tota la nit va ploure i fins a la matinada el cel no es va cansar”

“El temps fugia i jo havia d’acabar amb el temps. I es van moure les branques i es van moure les fulles i es van moure els brins d’herba com si totes les coses que no tenen veu em volguessin parlar”

“Havia vingut de lluny i s’havia ficat a l’arbre i s’havia clavat al meu costat esquerre, entre la meva mort a dintre i la primavera del món a fora. Amb mi. Petit i feliç com una campaneta. Per fer-me companyia sempre, quan ja no podria sentir-lo en la meva nit sense acabament”

Montseny, desembre 2015

 

Mentre llegia em feia la pregunta de si és lícit la publicació dels escrits que una escriptora no va decidir publicar en vida, i realment no sé trobar una resposta. Igual és pura tafaneria dels lectors i poca cosa més.

MERCÈ RODOREDA

La mort i la primavera.

Club editor, 2017; original 1986; 434 pàgines

Edició a cura de Núria Folch de Sales revisada per Arnau Pons , amb postfaci d’Arnau Pons