dissabte, 25 de juliol del 2026

Quatre dones

 

Hace tanto que pasé mi ecuador

los años bajan como rompehielos

Mario Benedetti

 

Rosa, Marisa, Fran i Ana son quatre dones que estan a prop dels quaranta anys. Les quatre treballen en un projecte editorial des de fa temps. Són diferents, però estan en un moment vital similar. Estan insatisfetes amb la seva vida. Són clars exemples del que s’acostuma anomenar la crisi dels quaranta.

Lo que nos jode es que nos estamos haciendo viejas y que, por mucho que sea una barbaridad, eso tampoco tiene arreglo

“Tengo treinta y siete años y acabo de comprender que seguramente he vivido ya más de la mitad de mi vida” …Voy a cumplir treinta y siete, y procuro no volver jamás la cabeza, porque no sé muy bien adónde ha ido a parar mi última década…” “… Empecé a comprender que se estaban muriendo muchas cosas, que mi propia vida, el mismo mundo, había enfermado de gravedad sin que yo lo hubiese advertido siquiera…”

Rosa està casada amb dos fills. Porta una vida rutinària i atrafegada sense emocions. Marisa està soltera. Viu sola a l’antiga casa familiar. Li agradaria trobar parella. Fran és sòcia de la editorial i està casada sense fills. Ana està separada, amb el seu ex i la seva filla vivint a Londres. Les quatre narradores en primera persona es van alternant i anem coneixent les seves vides, el seu passat i, sobretot, els seus desitjos.

No me gusta lo que soy. No me gusta mi casa, ni mi cuerpo, ni mi historia, ni mi vida

No sabía qué hacer con mi vida. Jamás me había imaginado que intentar ser feliz pudiera llegar a resultar tan difícil

Broadstaris, estiu 2007

 

Estan en plena maduresa. Són conscients que se’ls s’escapa la vida. El que no facin ara ja no ho podran fer més endavant. Al llarg de la vida tots passem moments d’aquests. Són moments per replantejar-se que has fet fins aquell moment i si la vida que portes és realment el tipus de vida que desitges. Aleshores entren ganes de canviar-ho tot, de donar un cop de puny sobre la taula i d’atrevir-te a començar de nou des de zero. Però realitzar aquest pas no és fàcil i pocs son els que ho fan en realitat. Acostumem a tenir por als grans canvis, a equivocar-nos. Si no ens hi sentim obligats ja ens està bé quedar-nos com estem i seguir fent la viu-viu. Ens acomodem fàcilment amb el tipus de vida que portem i qui dia passa, any empeny.

El tiempo no deja nunca de pasar. No conoce la piedad. Y cada segundo seguía perdiéndose sin remedio en el vacío

A lo mejor nos hemos equivocado. A lo mejor no se puede vivir siempre igual, como si el tiempo no pudiera hacernos daño, como si la vida no cambiara por sí sola, como si el mundo no se nos fuera a venir encima de un momento a otro

El tema del llibre és interessant, però m’ha resultat gris en el seu desenvolupament. Es llegeix bé, però no ha aconseguit captar el meu interès. Després de veure la pel·lícula al cinema, fa molts anys, vaig llegir “Las edades de Lulú”. No havia llegit res més d’Almudena Grandes fins ara. Em semblen d’interès els seus “Episodis d’una guerra interminable”, una mena de “Episodios Nacionales” a l’estil de Benito Pérez Galdós amb episodis silenciats pels mitjans oficials de la lluita clandestina que es van produir entre 1939 i 1964 al llarg de la fosca nit del franquisme. Provaré a veure si m’agraden.

Molts dels seus llibres s’han portat al cinema. El 2007 Azucena Rodríguez va convertir “Atlas de geografia humana” en pel·lícula. Més tard, també va ser adaptada al teatre.

Tuve miedo de que aquella aterradora variante de la inexistencia marcara la pauta del resto de mi vida, de que mi mirada se anclara para siempre en la estrecha gama de grises que contemplaba…”

A veces las cosas cambian. Ya sé que parece imposible, que es increíble, pero, a veces, pasa

La vida es quizás la única realidad razonable, el único impulso al que merece la pena obedecer

 

ALMUDENA GRANDES

Atlas de geografía humana

Tusquets editors, 2007 (ed. Or. 1998); 467 pàgines

 


diumenge, 5 de juliol del 2026

Existir és resistir

 

En aquest llibre Josep Maria Esquirol tal com especifica en el subtítol de l’obra “Assaig d’una filosofia de la proximitat”, tracta de reflexionar sobre diferents aspectes de la nostra vida en la que tots ens podem sentir reflectits i interpel·lats. “Deleuze distingeix entre “la” vida i “una” vida”. Està clar que una cosa és la vida en general que ens afecta a tots i un cosa ben diferent és la vida que viu cadascú de nosaltres: una vida, la nostra vida.

La nostra vida discorre entre moments de solitud i moments compartits amb altres. Esquirol considera que “només qui és capaç de solitud pot estar de debò amb els altres”. Necessitem als altres. “Ningú s’aguanta dret sol. Ens donem suport mutu”. Tenim necessitat del diàleg amb els altres, i compartir amb ells el que pensem, però també ens calen moments amb nosaltres mateixos.

Ens adonem que formem part del món; que som uns éssers més de la realitat, en la qual estem integrats d’alguna manera; que alhora, però no ens hi acabem d’avenir, amb aquesta realitat; que quelcom ens separa d’aquest tot que nomenem món i que és com si ens el poséssim davant”. De fet vivim en el món i intentem comprendre’l, però alhora vivim separats i apartats del món. “El desert il·lustra la precarietat de la condició humana”. Vivim en la solitud del desert a la cerca de no sabem massa què.

Un dia ens veiem de debò sols, absolutament sols i sabem que això ja no tindrà remei” . Aleshores necessitem pensar i per pensar ens cal estar sols. Pensar “demana recolliment i diàleg interior”; moltes vegades, no resulta gens fàcil.

Però moltes persones més que viure el que fan és sobreviure: “Durant molt de temps (i encara avui per massa gent), viure volia dir sobreviure i esmerçar totes les forces a fer-ho”. Per aquestes persones que el seu dia a dia només és cercar la forma de sobreviure, la vida és molt diferent que pels que podem viure sense aquestes preocupacions més bàsiques.

Dedica tot una apartat a la casa com a refugi. “En un univers de dimensions inimaginables, la casa és el raconet que fa de centre del món”. Podem viure, anar d’aquí cap allà, però necessitem casa, un lloc que en puguem dir casa, refugi. Davant de la variabilitat, els canvis, les presses del món exterior contraposa la rutina, la tranquil·litat, la lentitud de la casa. “A casa s’hi torna perquè se’n surt” De fet, la casa, el nostre refugi, la cova és el lloc que necessitem per poder reflexionar. Però ,què passa amb les persones que no tenen casa?

Sant Quiri, juny 2025

 

Vivim en un món d’aparences i de consum compulsiu, però en realitat “amb ben poc n’hi ha prou”. Vivim en un món decadent que dissimulem a base de consum, tecnologia i rapidesa. Per Esquirol, tot i ser difícil,  és imprescindible resistir si no volem sucumbir com éssers humans reflexius.

Estar informat de l’actualitat ens aclapara.  L’actualitat promou ... la pressa per no perdre’s allò que en cada moment es fa actual”. “Estar pendent de l’actualitat és evasió, abstracció, fugida”. Estar al dia, estar informat s’ha convertit en una obligació. Forma part de la societat de consum. És un consum més. Consumim informació. I cada vegada tant la política com l’actualitat és més i més banal. Seguir l’actualitat és com una droga de la que no podem prescindir. “L’imperi de l’actualitat és l’imperi de les imatges i l’absència d’imaginació... El món de l’actualitat atrapa i s’imposa com a destí implacable”. “L’actualitat promou i demana fascinació”...  Hi ha vida enllà de l’actualitat. Més ben dit; només hi ha vida enllà de l’actualitat”. La nostra vida està més enllà d’aquesta actualitat que ens aclapara i que moltes vegades no ens és necessària per viure. “El fil musical de la dècada dels setanta i de la dels vuitanta ha estat substituïda per la informació ininterrompuda tot el dia i tots els dies de l’any”.

En certa mesura, la societat actual ha passat de la propaganda a la xerrameca (tot i mantenir la primera)

El murmuri consisteix en parlar en veu baixa, especialment queixant-se d’alguna cosa o dient mal d’algú amb molt poc fonament. Remor i soroll de fons”... “Avui, queixa i murmuri són constants... En la societat del benestar la gent ens queixem molt perquè ens creiem sobretot subjectes de múltiples drets”... “Egocèntric per definició, qui murmura incuba un sentiment d’insatisfacció i de gasiveria envers tot el que l’envolta” ... “El murmuri només té el poder del corcó... No projecta res ni és capaç de res, només podreix”... “Murmuri i demagògia són el verí de tota comunitat”.

Finalment considera que “existir és en part resistir”. “El resistent mira de no cedir. Com que la partida es juga ara i aquí, no s’hi val ajornar res. Posposar és dimitir: tal vegada, després, el que s’ha perdut ja no es podrà recuperar de cap manera...” “Només gràcies a no cedir ni un pas es pot mantenir l’esperança

Segons Esquirol, “la reflexió filosòfica ha format sempre part de la resistència”.

JOSEP MARIA ESQUIROL

La resistència íntima.

Assaig d’una filosofia de la proximitat.

Quaderns Crema, 2015; 172 pàgines

 


dimecres, 17 de juny del 2026

Dues amigues ben diferents

 

Fa cinc anys que vaig veure la Lila per últim cop, l’hivern del 2005” Es veien poc i parlaven, però no s’escoltaven. La Lila li fa prometre que no escriurà sobre ella... “De mi no”. Però com podem comprovar no va complir la promesa.

Malgrat aquest inici que ens parla de l’hivern del 2005, aquest tercer volum de la tetralogia està centrat bàsicament en els darrers anys de la dècada dels 60 i primers de la dècada dels 70. Són uns anys molt convulsos a Itàlia: feixistes, comunistes, violència política arreu.

Dels tres llibres que porto llegits, aquest és el que més m’ha agradat i en alguns moments em costava deixar de llegir ja que volia saber com continuaria.

La Lenu no vol quedar atrapada per Nàpols. “Cada cop que tornava a la meva ciutat tenia por que un imprevist m’impedís fugir-ne”. Més endavant certifica que “l’essencial era marxar de Nàpols”. Però tot i que “havíem refusat prendre com a model les nostres famílies”, la vida de la infantesa i l’adolescència i Nàpols mateix exerceix una gran influència en les seves vides, més del que voldrien. De fet, vulguem o no els nostres orígens ens marquen molt més del que desitgem i del que reconeixem.

Lila i Lenu són diferents, no s’entenen, agafen camins diferents, però amb tot, es necessiten una a l’altra i mantenen la seva relació al llarg del temps.

Dos personatges, dues amigues ben diferents segueixen dos camins també molt diferents. Les dues em posen nerviós. La narradora, la Lenu pels seus dubtes que en alguns moments la converteixen en pàmfila, la Lila, pel seu mal caràcter, a voltes massa irreflexiva, que li acaba creant molts problemes. La Lila es queda a Nàpols, al seu barri, representa la lluita obrera des de la base, la Lenu es casa amb un professor universitari de família benestant. Representa la lluita obrera des de la classe benestant on tot és molt més fàcil. Ens mostra les contradiccions entre membres benestants que vivien bé i no han de patir pel seu futur que es posen al costat dels obrers i volen fer la revolució i els obrers que arrisquen el poder viure. En cap dels dos casos resolen res i el món segueix igual. 

Plensa a la Pedrera, juny 2023


 “Havíem mantingut el vincle entre les nostres dues històries, però per subtracció. Ens havíem convertit l’una per a l’altra en entitats abstractes, fins al punt que ara jo me la podia inventar o bé com a experta en computadores o bé com a guerrillera urbana decidida i implacable, mentre que ella amb tota probabilitat em podia veure o bé com l’estereotip de la intel·lectual d’èxit o bé com una senyora culta i benestant, tota fills, llibres i converses doctes amb el marit acadèmic. Totes dues necessitàvem un nou gruix, cos, però tanmateix ens havíem distanciat i ja no aconseguíem donar-nos-el”... “La seva era una vida en moviment, la meva estava quieta...”

 

Sobre la Lila diu el Pietro “era extraordinàriament intel·ligent, era molt fascinant, però que la seva intel·ligència mal utilitzada -la intel·ligència maligna que sembra discòrdia i odia la vida- i que el seu poder de fascinació era el més intolerable, era el més intolerable, era el que asserveix i empeny a la ruïna

La Lenu se sent a l’ombra de la Lila. Malgrat el distanciament sempre està pendent d’ella. I decideix “esdevenir. Era un verb que m’havia obsessionat sempre... Jo volia esdevenir, encara que no havia sabut mai què. I havia esdevingut, això era veritat, però sense objectiu, sense una veritable passió, sense una ambició determinada. Havia volgut esdevenir alguna cosa... només perquè temia que la Lila esdevingués qui sap qui i jo em quedés enrere. El meu esdevenir era esdevenir en la seva estela. Havia de tornar-m’hi a posar, esdevenir, però per a mi, de gran, a part d’ella”. I d’alguna manera sembla que ho aconsegueix.

De nou apareix el Nino. Sempre el Nino, el seu amor inconfessable d’infància i adolescència, amor per la intel·ligència que demostrava. Torna a aparèixer de la mateixa manera que el seu origen de barri napolità humil i les seves coneixences també sempre hi son.

De sobte em vaig redescobrir invulnerable i invencible, com en una època passada de la meva vida, quan m’havia semblat que tot m’estava permès...”

L’endemà, per primera vegada en la meva vida, vaig pujar a un avió... Em va semblar que volar ho sotmetia tot a un procés de simplificació... A estones tenia la sensació que el terra que tenia a sota els peus tremolava

Resta el quart llibre que ha de concloure aquesta tetralogia.

ELENA FERRANTE

Una fuig, l’altra es queda

La Campana, 2016, 538 pàgines

Traducció de Marta Hernández Pibernat