dimecres, 5 de juny del 2024

Alícia posa llum a la foscor

Quedan pocos escalones para llegar a la puerta verde, once o doce. Hay poca luz para contarlosDarrera aquesta porta verda és on tot comença. De la mà de Mario Galván, Víctor Losa s’acaba convertint en el millor mag del món.

En la primera part seguim tot el seu procés d’aprenentatge. Quan Mario Galván el va conèixer, aquest va dir-se: “este desgraciado será un mago de puta madre”. També coneixem la seva infantesa i alguns dels mags més importants de la història de la màgia.

Però, “el destino le ha dado una carta forzada en la que está escrito su futuro. Su futuro inmediato. Se está quedando ciego. Ya es cuestión de días. No tiene sentido ofrecer resistencia. No puede cambiar la carta. Escoja la que escoja, siempre será la que ha preparado el azar”. Finalment li confirmen la notícia. Es quedarà cec en aproximadament un mes.

Al rebre la notícia pensa “He de atesorar bellezas nuevas en algún rincón de la memoria porque dentro de poco cuando me envuelva en la oscuridad, el pasado será mi única ventana, el único lugar al que asomarme para buscar consuelo. La memoria será la única fuente de mi imaginación



La segona part, ja cec és la que m’ha resultat més interessant. Es tanca al seu pis i no surt per res al carrer. Viu així gairebé un any. Passat aquest any en absoluta solitud apareix Alícia, la persona encarregada per la ONCE per ajudar-lo en aquesta nova vida. A partir d’aquí seguirem el segon procés d’aprenentatge.

Ningún encuentro es casual. Cuando no son obra de una tercera persona es la vida quien los propicia. ¡Qué más da! La historia está llena de breves encuentros luminosos e irrepetibles, instantes en los que el azar o el interés o la conspiración unieron dos mentes que por alguna razón estaban destinados a encontrarse”.

Víctor està enfonsat en la foscor de la ceguesa. El procés per treure’l de casa i començar el seu aprenentatge no resultarà gens fàcil. Però, malgrat la resistència que ofereix, Víctor progressarà i se n’acabarà sortint. De la mateixa manera que va aprendre a ser un gran mag, acabarà per aprendre a viure en aquesta foscor que ja és per sempre més.

El pasado y el futuro nos cercan. Sólo las historias que contamos hacen posible la ilusión de cruzar la línea. Sólo las palabras, durante el breve instante que tardan en evaporarse, nos traen y llevan mensajes del otro lado del fuego. Toda palabra dicha es un recuerdo o un pronóstico… I sólo el presente nos protege. A cambio, nos exige caminar sin descanso. Llevarlo con nosotros hasta la tumba… Hasta que desaparecemos consumidos por el fuego del tiempo

La foscor en la que acaba vivint Víctor potser no és més que la foscor en la que vivim tots plegats i en la que la màgia no ens serveix de massa res, o potser sí.

ENRIQUE DE HÉRIZ

Manual de la oscuridad

Edhasa; 2009; 566 pàgines



  

dissabte, 25 de maig del 2024

Amb la mansió tanca la trilogia

 

La mansió tanca la trilogia de la família Snopes que William Faulkner havia iniciat amb “El llogaret”, i continuat amb “La ciutat”.

Amb aquest tercer volum coneixem més detalls de Linda Snopes, i també de Flem Snopes que ara viu sol a La Mansió. Apareix un nou narrador en MInk Snopes.

Aquest tercer llibre repassa alguns episodis ja coneguts des d’un punt de vista diferent, i d’altres de nous. Des de la primera novel·la al darrer episodi de la trilogia han passat 34 anys com el mateix Faulkner reconeix en el pròleg.

 

El jurat va dir “culpable” i el jutge va dir “cadena perpètua” però ell no els va sentir. No escoltava” Assistim al judici de Mink Snopes per l’assassinat de Jack Houston. Mink espera l’arribada del seu cosí Flem Snopes, l’únic que el pot salvar de la condemna, encara que ja sap que aquest no apareixerà.

Jack Houston era viu i ric: “sorrut i ressentit sempre sol a casa des que el semental li havia mort la dona quatre anys enrere... Aquell coi de malparit dels pebrots, esquerp i corsecat, que ni tan sols era conscient de la sort que tenia: ric

Mink rememora tots els fets que el van a conduir a matar a Jack Houston, quelcom que per ell estava del tot justificat.

Havia esperat en va que el seu cosí Flem Snopes el trauria d’aquell mal tràngol, però no va ser així. “Es va limitar a quedar-se allà assegut, tan dèbil, tan fràgil i inofensiu com un infant galdós... es va quedar assegut en silenci al catre d’acer sense matalàs, quiet i reposat, aquest cop només contemplant la finestra de barrots a la qual durant mesos s’havia estat amorrat entre setze i divuit hores al dia amb aquella fe i aquella esperança infatigables

Ja a la presó, “no es va ni molestar a comptar els anys a mesura que van anar passant. Es va limitar a deixar-los enrere, a enterrar-los en l’oblit”. Tenia molt clar que faria quan sortiria de la presó abans de tornar a casa seva: “matar en Flem”

En Mink de sobte havia descobert una cosa. La gent de la seva mena no havien estat mai amos ni tan sols temporalment de la terra que creien que tenien llogada... Era la terra que els posseïa a ells, i no només de la sembra a la collita, sinó a perpetuïtat... Ara tot allò era el passat. Ara ell ja no pertanyia a la terra, ni tan sols d’aquella manera tan estèril i infructuosa. Ara pertanyia al govern, a l’estat de Mississipí

En Flem anava fent. Tots dos anaven fent. Quan sortís de la presó el 1948, en Flem i ell serien un parell d’avis” o potser algun dels dos moriria abans.

Mink Snopes, un personatge secundari en els dos llibres anteriors, sobretot, en el primer, aquí és una de les veus principals. Ens explica els mateixos fets des del seu punt de vista. És una persona molt simple, “fràgil i inofensiu, no gaire més corpulent que un nen” ben poca cosa físicament, però també mentalment.

Surt de la presó de Parchman 38 anys després, amb 63 anys.

 

Tintagel, agost 2008

Ens retrobem amb V.K. Ratliff, l’etern narrador, l’etern tafaner. Aquest fa un nou repàs a tot el que ha passat en els dos volums anteriors. Però també ens retrobem amb Charles Mallison, el nebot de l’oncle Gavin Stevens.

En Ratliff “era un observador interessat per més que d’aquella curiositat desmesurada pels assumptes dels altres difícilment en podríem dir innocent” en paraules de Charles Mallison.

Eula Vaner exerceix un gran atractiu sobre tots els homes. Queda embarassada després d’una relació amb un tal McCarron, i es casa amb Flem Snopes.

Quan arriben a Jefferson de nou es converteix en objecte de desig de tothom malgrat ja està casada. Inicia una relació que durarà anys amb Manfred Spain, però el jove advocat Gavin Stevens també n’està enamorat, enamorament que durarà tota la vida i que d’alguna manera es traspassarà a la seva filla Linda.

“... tens una filla que com més gran es vagi fent més nosa et farà i més s’immiscirà en el teu temps i en les teves ocupacions personals...”

Faulkner posa en boca de Charles Mallison algunes reflexions prou actuals sobre la guerra, els polítics, la veritat i la justícia.

  • “No hi ha home que torni d’una guerra sense portar a les espatlles alguna cosa que voldria no haver fet o, com a mínim, en que voldria no pensar mai més”
  • “La política i els càrrecs polítics no són ni han estat mai el mètode ni el mitjà pel qual aconseguirem governar-nos en pau i dignitat i honradesa i seguretat, sinó el refugi nacional on van a parar els incompetents que, de resultes d’això, hem d’alimentar i vestir i allotjar pagant la factura de la nostra butxaca i amb les nostres mitjans”
  • “El que a ell (oncle Gavin) li interessava no era la veritat, ni tan sols la justícia: l’únic que ell volia saber, esbrinar les coses, i això tant si la resposta era assumpte seu com si no; i que tots els mitjans per aconseguir-ho eren vàlids, sempre que no deixessin cap testimoni hostil ni cap prova inculpatòria”
  • “Els motius pel qual els joves es llançaven a fer la guerra amb aquella fal·lera era la seva convicció que els oferia una avinentesa ininterrompuda i legitimada per el pillatge i el saqueig; que la tragèdia de la guerra era que no en treies res i, en canvi, hi deixaves alguna cosa de valuós; que durant la guerra treies coses de dins de tu mateix amb què, si no hagués estat per la guerra, hauries pogut viure tota la vida en pau sense ni tan sols haver de saber que les portaves a dintre”

“Fixa’t tu que abans pensava que l’esperança era com aquell qui diu l’única cosa que tothom tenia, però últimament comença a pensar que és l’única cosa que tothom necessita: només esperança”

WILLIAM FAULKNER

La mansió. Una novel·la de la família Snopes

Edicions de 1984; 2017; 571 pàgines

Traducció d’Esther Tallada



dissabte, 18 de maig del 2024

Reflexionem?

 

Doris Lessing és una escriptora britànica que va rebre el premi Nobel el 2007. Fa temps que la tinc a la llista d’autores que vull llegir, però no ho he fet fins ara. He començat amb un llibre breu on recull un seguit de conferències que va pronunciar el 1986. Malgrat el pas dels anys les seves contundents afirmacions no han perdut vigència.

Aquesta és una època en què fa por ser viu, en què resulta difícil pensar en els humans com a éssers racionals. Mirem on mirem veiem brutalitat i estupidesa, fins al punt que fa l’efecte que no es pot veure res més que això: un descens a la barbàrie, a tot arreu, que som incapaços de frenar”. Passen els anys i no canvia pas massa res. Només hem de veure una estona els Telenotícies. Recordo que a la meva infantesa, la guerra de moda, era la del Vietnam i el conflicte àrab-israelí també era habitual. “De vegades es fa difícil veure res de bo i d’esperançador en un món que sembla cada vegada més horripilant. N’hi ha prou amb escoltar les notícies per fer-te pensar que vius en un manicomi

Un pensament recurrent que comporta moltes discussions, i acostuma a ser l’inici de molts conflictes: “veure’ns a nosaltres mateixos com els qui tenen raó, i els altres com els equivocats, la nostra causa com la justa, la seva com a injusta, les nostres idees com les correctes, les seves com a estúpides, o francament malvades...” A voltes em fa pensar que el relat de l’independentisme és similar a aquest: nosaltres tenim la raó i vosaltres esteu equivocats. Com a tot grup pateix escissions i acabem discutint entre nosaltres fins arribar sentir filies i fòbies irreconciliables. En l’independentisme acabem patint d’un punt de messianisme amb alguns dels nostres líders. Si no canviem les dinàmiques i la mentalitat en els partits polítics i organitzacions que es diuen independentistes ho tenim perdut. Ens cal un canvi de rumb que se’m fa difícil de entreveure per on pot arribar.



Tal i com afirma D. Lessing cal estar molt amatents a no “formar part d’una gran bogeria de masses, ja que mentre hi estiguem immersos no se’n podrà esperar cap judici individual” i això té molts perills.

És penós però té molta raó quan escriu “tots nosaltres, fins a cert punt tenim el cervell rentat per la societat en què vivim”

Cada vegada em sembla més clar que se’ns governa a través d’onades d’emoció de masses, i que, mentre duren, no és possible fer preguntes objectives i serioses”. Aquesta afirmació que ja devia ser certa el 1986, a hores d’ara encara ho és més. Poca racionalitat veig en les campanyes electorals, en les eleccions, en els parlaments i en les accions dels que ens governen. Ens trobem en una època en la que domina “l’ànsia d’emocions, el plaer de les sensacions fortes, la cerca d’estímuls cada vegada més intensos

 

Una democràcia, per més imperfecte que sigui, ofereix la possibilitat de reformes, de canvi”. No ho hem d’oblidar encara que a vegades sembla difícil pensar que la democràcia en la que vivim és el millor possible. Necessita molts de canvis, que no s’albiren per cap lloc.

La cosa més difícil de totes, com a membre d’un grup, és mantenir una opinió individual contra la majoritària”. Molt i molt difícil, la majoria acostumem a deixar-nos portar pel grup, molt més del que pensem. “És clar que hi ha persones que mantenen la seva opinió i no es deixen sotmetre per la necessitat de dir o de fer el que fan els altres” però són una minoria... “Són els individus, els qui canvien les societats i aporten idees, els qui s’enfronten a marees d’opinions i les canvien

Ara bé, “per cada home o dona que apliqui amb calma i seny la idea que cal parar compte amb les nostres suposicions, hi ha vint demagogs que en el fons el que volen és dominar als altres. El fet que es considerin a si mateixos antiracistes, feministes o el que sigui no fa que deixin de ser els demagogs que són

La meva conclusió és que fins que no coneguem els patrons que dominen el nostre pensament i puguem reconèixer-los en les formes diverses que adopten, ens trobarem indefensos i sense alternatives reals. Hem d’aprendre a vigilar les nostres ments, la nostra conducta. Hem de fer una mica de reflexió.” Ens cal molta reflexió sobre com actuem com individus i com espècie per aconseguir canviar el que no ens agrada d’aquesta societat en la que vivim.

 

DORIS LESSING

Les presons on triem viure

Edicions 62; 2023 (edició original 1986); 127 pagines

Traducció d’Alba Dedeu



dissabte, 11 de maig del 2024

Reflexions del dia de reflexió

Demà ens toca tornar a votar i ja fa massa eleccions que em trobo en el mateix atzucac. 

Vivim en democràcia. Suposem que som lliures, però ni ha uns murs invisibles que ens empresonen. Hem de votar per les opcions que ens ofereixen, encara que particularment cap d’elles ens acaba de fer el pes. No soc l'únic que em trobo així. Molta gent del meu entorn immediat es troba amb el mateix neguit. Ens agradaria que existissin altres opcions, però no hi són i ens hem de conformar en escollir entre les alternatives que se’ns ofereixen i, aleshores, optar pel que considerem el menys dolent.

Al mateix temps que votem tenim la consciència que un cop exercit el vot, cap control tenim sobre les polítiques que es portaran a terme a llarg dels propers quatre anys. Fan el que volen amb el nostre vot i del que s'ha promès o dit en campanya electoral res de res. No hi ha cap fiscalització sobre el que fan o el que deixen de fer. Passaran quatre anys o menys i ens tornarem a trobar davant del mateix dilema.

Portem anys i anys estancats en els mateixos problemes i amb cap possibilitat de millora a la vista. En la major part dels àmbits que ens preocupen (sanitat, educació, habitatge, llengua, pobresa ....) anem més aviat a pitjor. Es deixa que passi el temps i no es prenen decisions. Parlen molt i fan ben poc. Es passen el dia creant titulars pels diaris de grans paraules buides per a no fer res. Estaria bé que treballessin més i parlessin menys.

La política i la democràcia s'ha convertit en una mena de circ i de fira de les vanitats d'alguns polítics mediocres i això està portant un perillós i preocupant tomb cap a les simplistes solucions de l'extrema dreta arreu del món que ens conduiran de nou cap l'abisme si no hi podem remei.

Com cridàvem al carrer no fa pas massa temps votarem, però i després què?

Jaume Plensa



divendres, 3 de maig del 2024

Informe Auster

 

Fa gairebé un mes que tinc pendent comentar el darrer llibre que he llegit de Paul Auster. Dimecres mentre esmorzo escolto la notícia de la seva mort.

Des de la finestra de casa l'1 de maig del 2024 


No era un autor desconegut per a mi. El primer llibre que vaig llegir d’ell va venir de la mà d’un club de lectura fa més d’una dècada. Aquesta primera lectura va ser “Sunset Park”. Feia poc havia acabat la lectura complerta d’un altre autor americà, Cormac McCarthy i vaig decidir fer el mateix amb Auster: llegir cronològicament tota la seva obra publicada, a un ritme de dos o tres llibres a l’any.

I ara que m’acosto al final d’aquest repte, tan sols em resten dos llibres, m’arriba la notícia de la seva mort. Té una obra molt extensa, i una mica irregular. Alguns dels seus llibres m’han agradat molt, d’altres no massa. El que més m’han agradat han estat:

 

En molts del seus llibres ens parla d’ell mateix. I això fa en aquest “Informe de l’interior”. En tres parts fa memòria de la seva infantesa, fins arribar a la seva joventut. De les tres parts la que m’ha resultat més interessant és la que dona títol al llibre. Comença així:

“Els teus primers pensaments, els rostres de com vivies dins teu de petit. Només en recordes una part, retalls aïllats, breus llampecs de reconeixement que t’assalten en moments inesperats... Et sembla que te’n recordes, creus que te’n recordes, però potser no te’n recordes gens o recordes només un record posterior del que et penses que vas pensar en aquella època llunyana que ja has perdut del tot”

Al llarg dels anys el records d’infantesa es van esvaint, els anem falsejant en la nostra memòria i no resulta gens fàcil bussejar en l’interior de la nostra ment. Auster ens proposa: “Desenterra les velles històries, grata una mica a veure què trobes, i llavors posa els fragments a contrallum per mirar-te’ls. Fes això. Intenta fer això” I això és el que fa en aquest informe de l’interior. Explora la seva infantesa fins els 12 anys.

I afirma quelcom que molts de la meva generació vam sentir moltes vegades quan érem petits: “Déu sempre mirava, sempre escoltava, i per tant havies de portar-te bé en tot moment. Si no et caurien a sobre càstigs horribles...”. I van trigar molt de temps a desempallegar-nos d’aquesta motxilla.

Paul Auster tenia una germana petita. No era el meu cas que era fill únic. Ens parla de la soledat que sentia en la seva infantesa i com aquesta estimula la seva creativitat. “Un avorriment temut, llargues hores de soledat, de buidor i de silenci... és on vas aprendre a estar sol, i només quan un està sol, el cervell li pot funcionar lliurament”. Sens dubte, necessitem estar sols amb nosaltres mateixos per a poder pensar.

La lectura d’aquest informe ha desvetllat en mi els meus records d’infantesa i que potser algun dia m’hauré de posar a escriure.

A prop dels 12 anys va fer un gran descobriment: “Et vas adonar que la majoria de persones tenien secrets, potser tothom, un univers sencer de gent anant pel món amb sentiments de culpabilitat i de vergonya que els fiblaven el cor, tots obligats a dissimular, a mostrar una cara al món que no era la seva veritable. ¿Què deia allò del món? Doncs que tothom estava més o menys amagat i com que tots érem diferents del que aparentàvem era quasi impossible saber qui era ningú

Paul Auster ha mort, però ens ha deixat els seus llibres, que podrem seguir llegint.

 

 

PAUL AUSTER

Informe de l’interior

Edicions 62; 2013; 304 pàgines

Traducció d’Albert Nolla



divendres, 12 d’abril del 2024

Descobreixo Antoni Clapés

 

La lectura fa uns dies d’aquesta entrevista a Antoni Clapés a Vilaweb m'empeny a cercar els seus llibres a la biblioteca. Escullo el més prim per començar i resulta tot un encert. Quedo bocabadat amb la seva poesia. Parla sobre els poemes, la llum, el silenci, la bellesa, els mots i la paraula. Per mi ha estat tota una descoberta que no em puc estar de compartir amb aquest petit tast.

De fet, ja tinc a la tauleta un segon llibre d'Antoni Clapés, amb moltes ganes d'endinsar-me en la seva lectura.

II

Fondre’s amb el poema ------- desaparèixer dins el text   ----------- ser (el) poema.

 

 

III

Poema   -------------- pensament en dubte

                                      que cerca mots on habitar.

 

Dubte ------------ encara                                 i sempre

                                       vorejant límits

 

                                     abismant-se a l’inconegut.

 

 

IV

Lent desvetllar-se de la llum --------- amortida veu de campanes

Silenci que funda la paraula ---------- ressò d’aquest silenci.

 

                               La densitat del buit.

 

 

VII

Que brolli l’enigma ---------- el poema.

 

 

XII

Instants de goig -------- enigmàtic silenci

              silenci de silencis.

 

                L’absent.    

 

 

Refugi de Gabardito, juny 2018

XXV

Clam del silenci

 

la llum és l’enigma que diu l’encara

 

 

                               i et fa ser.

 

 

XXVI

Sembrar de somnis l’itinerari ------ retenir la mirada del temps.

 

 

XXIX

Gosa parlar ara                      gosa dir

sigues desig             essent

 

esquinça la tènue boirina

                que (et) vela l’aquí i l’enllà

 

habita just a la llinda

de la paraula --------- aquí on la llum

                és invisible                                          i tot esdevé visible.

 

 

XXX

entre l’instant i l’etern

 

la bellesa inesperada d’una volva de pols

                               suspesa

                                               en una retxa de llum

 

 

XXXII

esborrar-se de mots ------- callar

                dir el gran i sublim silenci

                               mentre la llum incendia l’absent

 

XXXIV

veure escolar-se la darrera llum del dia ------ rere la finestra

 

pensar la plenitud del no-res

                la fragilitat de la paraula

                               la desraó

 

ANTONI CLAPÉS

La llum i el no-res

Meteora; 2009; 45 pàgines




dijous, 4 d’abril del 2024

Quan va arribar la sida...

 A trenta quilòmetres d’allà, trenta quilòmetres cap al Nord començava el funeral... El Nico havia sigut alegre... El Nico havia deixat clar que havia de ser una festa... Els seus pares havien repudiat el Nico quan ell tenia quinze anys

Tot comença al 1985 amb una de les primeres morts per sida a la comunitat gai de Chicago. Tot canvia, comencen les pors i els neguits.

Tinc trenta-un anys i se m’estan morint els amics, collons!”. Això passava en els ambients gais de la dècada dels 80. Queien un darrera l’altre, morien un darrera l’altre.

A Chicago, la població de gais que havien sortit de l’armari sempre havia sigut prou reduïda, i ara ja n’hi havia més d’un centenar que havien mort. I ves a saber quants més desapareixerien aquell any

S’alternen els capítols de la narració entre Chicago 1985 i París 2015. El narrador del 1985 és el Yale, un gai amic del Nico. La narradora del 2015 és la Fiona, la germana del Nico i gran amiga del Yale. Han passat 30 anys i la situació i les conseqüències de la sida han canviat molt en tot aquest temps. El llibre m’ha agradat força, però se m’ha fet excessivament llarg.

Quin viatge tan horrible, el que et portava només cap endavant i t’endinsava en el futur espantós, cada vegada més lluny de les coses que un dia t’havien fet feliç”. Així se sentien en la dècada dels 80. Tot havia canviat en les comunitats gais. A més, a més donar negatiu no els eximia de sentir-se culpables. “Quan vaig donar negatiu, vaig haver d’afrontar un sentiment de culpa molt gran

Aquesta és la diferència entre l’optimisme i la ingenuïtat. En aquesta habitació no hi ha ningú que sigui ingenu. Els ingenus encara no han passat mai un tràngol de veritat, o sigui que es pensen que no en viuran mai cap. Els optimistes ja l’hem passat i continuem llevant-nos cada dia perquè creiem que podem evitar que el tornem a viure. O ens obliguen a pensar-ho

Son com dos històries connectades però ben diferents. Gairebé podrien haver-se publicat en dos volums separats:

  • 1985-1990: la història d’en Yale a Chicago fins la seva mort per sida
  • 2015: la història de la Fiona a París on cerca la seva filla Claire.


La Claire neix el mateix dia de la mort del Yale. “Quan vas arribar del cel, vas deixar la porta d’allà dalt oberta perquè ell hi pogués entrar”.

Les coses es podien reescriure, però no es podien esborrar mai, el fet que ella, senzillament, no seria mai una pàgina en blanc”. Podem repensar-los i interpretar-los de nou, però els fets estan allà i no els podem esborrar.

 

I per acabar, un parell de reflexions més.

Tothom sap que la vida és molt curta... Però ningú diu mai que també és molt llarga... Totes les vides són massa curtes, fins i tot les que són llargues, però les vides d’algunes persones també són massa llargues

Si poguéssim estar a la terra al mateix lloc i al mateix temps tothom que hem estimat, si poguéssim néixer junts i morir junts, tot seria senzillíssim” Realment no sé si és tan senzill, ni si resoldria res.

REBECCA MAKKAI

Els grans optimistes

Periscopi, 2021; 620 pàgines



diumenge, 10 de març del 2024

Proposta insòlita

 I va arribar el dia en què l’Addie Moore va fer una visita a en Louis Waters. Era un capvespre de maig, just abans que es fes fosc del tot”. Addie Moore i Louis Waters son grans, fa molt de temps que estan jubilats. Viuen sols, les seves respectives parelles van morir fa temps. Viuen al mateix carrer.  

L’Addie li fa la següent proposta: “Tots dos estem sols. Fa molt de temps que estem sols. Anys. Jo em sento sola i penso que potser tu també. Em preguntava si voldries venir i passar la nit amb mi. I parlar”.

Louis Waters agafat per sorpresa li va demanar un temps per pensar-s’ho i ho va acceptar. Així comença aquesta història.

Dormien plegats i xerraven, i s’explicaven les seves vides. D’aquesta manera anem coneixent també als dos grans protagonistes i les seves vides respectives.

Ben aviat ho va saber tothom a Holt. En una societat tan puritana com era la de Holt, molts ho criticaven i no els semblava gens bé.  Però ells no feien cap mal a ningú i van continuar dormint plegats i xerrant, malgrat tot el que sentien dir d’ells i del que feien.

Paüls, maig 2023


Més endavant, aquests fets també arriben a oïdes dels respectius fills i aquests també hi fiquen cullerada. En un principi l’Addie i en Louis es mantenen ferms en la seva decisió.

“Seguim parlant. I ho farem mentre puguem, mentre duri”

Però a la llarga les pressions socials i familiar resulten ser massa fortes.

La proposta inicial és ben insòlita. Com tota la narrativa de Kent Haruf, el relat és ben senzill, però es llegeix amb facilitat. Una bona manera de passar una bona estona.

 

 

KENT HARUF

Nosaltres en la nit

Angle editorial, 2017, 151 pàgines

Traducció d’Anna Turró Armengol



dissabte, 9 de març del 2024

Mentira

 

“¿Muerta? ¿Muerta yo? A quién se le ocurre. No mientras me quede una sola palabra por decir. Estoy en la Posada del Caribe. Llevo aquí casi un mes y medio sin ver a nadie. Mentira: una vez por semana viene Amkiel a traerme provisiones… Aquí todos los días se parecen”

“Ahora que estoy muerta… Se supone que estoy muerta”

“Había venido aquí precisamente a eso. A estar sola. Sola y en silencio. Cuando lo quiera romper, lo rompo yo”

“Desde que estoy muerta, no hago más que pensar en el modo de poner fin a este entuerto”

“La muerte implanta el caos social hasta que los vivos se encargan de reordenar de algún modo la realidad

Així comença la segona novel·la de Enrique de Hériz. Per un error en la identificació d’un cadàver es dona per morta a Isabel, la mare de la família. Tothom creu que ha mort en un accident a Guatemala.

El pare, els tres fills (Alberto, Pablo i Serena), i el net Luis estan a la seva casa de Malespina a la costa catalana amb les cendres de la mare. El pare, Julio, pateix demència senil. D’ell diuenpuede ser que su sonrisa sea mecánica, un truco de su cerebro extraviado para disimular que ya no sabe a quién saluda

Calella de Palafrugell, desembre 2014


És un llibre amb dues veus narradores: Isabel, la mare, i Serena, la filla. Un llibre que reflexiona abastament sobre la mentida, els records i la mort.

  • Tengo muchas cosas que escribir. Mentiras que me contaron, verdades que he aprendido, cosas que han ido pasando.
  • Saber que algo es mentira y conocer la verdad son cosas muy distintas
  • Somos quienes nos cuentan que somos
  • Ni siquiera sobrevivimos en la memoria de los demás
  • Cada vez que recordamos algo, en realidad estamos recordando la última vez que lo recordamos, pues la memoria no acude a la muesca original, a la primera que se grabó, sino a la última
  • Olvidar es inventar que algo no pasó. Recordar es inventar que algo pasó

Serena intenta escriure la història familiar, al menys els records de la història familiar, i comença per l’avi Simon. Simon va morir abans del naixement del seu pare, per tant, “casi todo lo que sé de él son reinvenciones mías a partir de unos pocos recuerdos borrosos de lo que me contaba mi madre. O sea, mentiras al fin y al cabo

La vellesa es pot acceptar, però la destrucció de la memòria, de tot el que realment som és del tot inacceptable. ¿Per què continuar vivint si ja ni tan sols sabem que vivim? ¿Què és la vida sense els records? Llevo demasiado tiempo tratando de asimilar la vejez de mi padre, e incluso he logrado digerir la idea de su fin como algo inminente. Lo que me niego a aceptar es la devastación de su cerebro. Es como si el tiempo, al robarle la memoria, quisiera jugarle una broma de mal gusto, llevarlo hasta el fin desposeído del pasado, sin otra identidad que el vencido armazón de sus huesos.

La mort també està ben present al llarg de tota la narració. Nadie se muere cuando se tiene que morir. No existe la muerte oportuna. A papá, por mucho que me duela admitirlo, le convendría morirse pronto. Sin dramas, sin grandes aspavientos, sin alargar el sufrimiento más de la cuenta; irse apagando poco a poco.

Isabel, la mare, sap que la seva família pensa que està morta i no sap com, i quan tornar, i presentar-se davant d’ells. Sé que al final volveré y que no ha de demorarse demasiado ese momento

És antropòloga i explica experiències amb diferents tribus i pobles. Las sociedades son eternas, o al menos duraderas; los individuos que las componen no lo son. Esa es la ley universal. Es la contradicción que pretendemos resolver los humanos de cualquier tribu con nuestros ritos. Por eso disponemos de los cuerpos de manera más o menos teatrales, en ceremonias que, al fin y al cabo, sólo sirven para ayudarnos a deshacernos de ellos. Deshacernos para siempre y anunciar al mundo que el individuo desapareció, pero el grupo permanece, tras restablecer el orden con la mayor velocidad posible


Anem descobrint la història familiar, una història com en totes les famílies farcida de mentires, enganys, falsificacions, mitges veritats, i potser també alguna veritat. Tenim dues versions de la mateixa història familiar, dues versions molt diferents. ¿Quina és veritat, i quina és mentida? ¿Qui té la veritat? Segurament ningú.

I reflexionar sobre la mort, també obliga a reflexionar sobre la vida: “… buscar una salida. Eso es nacer: buscar una salida, buscarla a tientas y a empujones cegados por la sangre. Y después la vida entera buscando una salida que nos saque del atolladero en que nos metió la salida anterior, quizá porque no era exactamente una salida

Viatgem, anem a diferents llocs, i tornem, però no existen los viajes de vuelta. El lugar al que vuelves está marcado por tu ausencia. Tú no eres quien se fue

I per acabar. “… Las mentiras suelen quedar atrapadas en los fundamentos del castillo de naipes con que vamos construyendo la vida. A menudo, basta con retirar una para que el edificio se desmorone. Optamos entonces, por lo contrario: añadir más naipes falsos, apuntalar como sea el vulnerable castillo de nuestras ficciones, trazar mentiras como paredes maestras

La verdad y la mentira son aparejos de fortuna. Nos mantienen a flote en el naufragio de la vida

ENRIQUE DE HÉRIZ

Mentira

Edhasa; 2006; 637 pàgines



dimarts, 27 de febrer del 2024

Heroes

 

Els dofins, en una vida anterior, eren persones. Així ho creien, si més no, els antics bascos. Aquells homes es van convertir en dofins després de ser amants de les dones d’aigua... Un cop fet el pas, no podien tornar enrere, ja era impossible canviar de rumb

Costa basca, octubre 2023



Així comença el nou llibre de Kirmen Uribe

Als migrants també ens canvia la vida en el moment que travessem la frontera... El que trobarem, no serà mai el que havíem esperat. Serà millor o pitjor, però sempre alguna cosa més del que esperàvem... Els migrants no sabem què ens oferirà el futur, però som conscients que el passat no tornarà a ser allò que un dia fou

Kirmen marxa amb la seva família a New York amb una beca per fer una recerca sobre la vida de Rosika Schwimmer, una dona singular de principis del segle XX: feminista, pacifista, sufragista ... I mentre avança en la seva investigació sobre aquest personatge ens explica la seva vida quotidiana i la de seva família.

És curiós com recordem algunes anècdotes escolars i n’oblidem d’altres. Hi ha fets que queden vius a la memòria per sempre més”. És difícil esbrinar per quines raons uns fets els recordem al detall i d’altres resten oblidats.

Escriure no és un intent inútil de combatre la mort? És el desig de mantenir les coses que se’n van, de conservar la memòria del nostre món, costi el que costi”. En gran part és així, però escriure també ajuda a fixar les nostres idees i a construir els nostres pensaments que d’altra manera volen per l’aire sense aterrar.

L’estructura de la novel·la seria neuronal, com una branca d’un arbre que està unida a una altra branca i totes elles es nodreixen de les mateixes arrels

La novel·la està estructurada bàsicament en dues parts. La segona és ben diferent a la primera. Comença el seu segon any d’estància a New York, l’any 2000, l’any de la pandèmia, l’any en que tot canvia. Ha acabat la recerca sobre la Rosika, i hi ha un canvi de narrador. El protagonisme narratiu passa a la Nora, la companya del Kirmen. Trobem dos plans narratius: els seus records d’infantesa i joventut al País Basc i el seu dia a dia a New York.

En els llargs dies de la pandèmia “tota la relació amb el món era a través de les pantalles, i ells veien normal estar-les mirant tot el dia... Encara que estiguéssim junts a casa, no jugàvem tant com abans, no parlàvem tant com abans. Vaig tenir la sensació que els ordinadors m’havien robat els nens... el segle XXI, les noves tecnologies han canviat les nostres vides. Als anys noranta es va acabar un món i va començar el següent... Hem conegut el final d’una vida i començament d’una altra

És un llibre que es llegeix bé, però que no ha captat el meu interès. De Kirmen Uribe m’agrada molt més la seva poesia que la seva narrativa que acostuma a ser basada en fets reals, ja siguin propis, ja siguin extrets de recerca sobre personatges que d’alguna manera podem considerar herois.

Lamentablement som fruit de les nostres decisions. Fruit d’allò que parlem, i també d’allò que callem

KIRMEN URIBE

La vida anterior dels dofins

Edicions 62; 2022; 312 pàgines

Traducció de Pau Joan Hernández

 

Heroes (David Bowie)

I, I will be king

And you, you will be queen

though nothing will drive them away

We can be heroes, just for one day

We can be us just for one day

And the shame was on the other side

Oh, we can beat them forever and ever

Then we could be heroes just for one day.



dilluns, 26 de febrer del 2024

Mario Benedetti

 

MARIO BENEDETTI

Inventario tres. Poesía 1995-2002

Visor libros, 2003; 543 pàgines

 

Us deixo aquí una selecció molt personal de poemes d'aquest autor uruguaià.


EL MUNDO QUE RESPIRO (2001)

 

Remontar la noche

 

Los años nos recorren / implacables /

soportamos el cuerpo a duras penas

los años son maestros de abandonos

y nos dejan más solos que la una

 

 

Pertenencias

 

Todo eso que sos te pertenece /

aunque a veces te juzgues desvalido

tan tuyo como tu habla es tu silencio

tuya es tu identidad a media asta

y tus tímidas huellas en el barro /

te pertenece el río que soñaste

y el otro río / allí donde se mojan

tu amor tu desespero tu confianza

 

tu propiedad bajo el azul es única

y es única tal vez porque no existe

tu libertad es exterior a vos

tuya será solo si la capturas

y la dejas ser libre en cautiverio

o en tu pasión de ser o en tu agonía /

la libertad no vale en condominio

es una loca suelta / si está suelta /

cómoda de nombrar / difícil siempre

cuando se surte de alucinaciones

 

todo eso que sos te pertenece

tu corazón y sus revelaciones

tu caja de mentiras en reposo

tu dolor y el dolor de tu paciencia

 

lo innombrable también puede ser tuyo

sobre todo si alguna vez lo nombras

 

 

Children

 

En el mundo no abunda los que matan

con tanta puntería y odio inútil

con tanto automatismo y desapego

como los niños norteamericanos

tribu de ángeles que prolifera

en la basura de la democracia

 

niños que ya son viejos de tan viles

gozan en su taller de sangre usada

ya no saben llorar ni andar descalzos

su corazón candente los empuja

a matar a matar como los grandes

pero ignorando siempre por qué matan

 

los pájaros a veces les preguntan

por qué razón acaban con los niños

y entonces no vacilan / matan pájaros /

las estrellas también se lo preguntan

y tampoco vacilan / les apuntan

pero ellas fulgen demasiado lejos

 

¿Por qué será?

 

¿Por qué será que uno fabrica sus recuerdos

y luego los olvida?

¿por qué será que uno procede de algún dios

para volverse ateo? …

 

 

Soledades

 

La soledad no es una gayola

es tan sólo un cultivo

una emancipación

un duro aprendizaje

 

la soledad no es una clausura

es un espacio libre

un césped sin historia

un crepúsculo púrpura

 

la soledad no es un calabozo

es una absolución

una soberanía

un ramo de preguntas

 

tampoco es cofre de seguridad

es una vacación

un regocijo afluente

un llanto tributario

 

después de todo es verosímil

la soledad es un amparo

casi ritual consigo mismo

para entregar la devoción

al amor de otras soledades

 

 

RINCÓN DE HAIKUS (1999)

 

10

después de todo

la muerte es sólo un síntoma

de que hubo vida

 

16

hay pocas cosas

tan ensordecedoras

como el silencio

 

 

LA VIDA ENTRE PARÉNTESIS (1998)

 

Pequeñas muertes

 


Los sueños son pequeñas muertes

tramoyas anticipos simulacros de muerte

el despertar en cambio nos parece

una resurrección y por las dudas

olvidamos cuanto antes lo soñado

 

a pesar de sus fuegos sus cavernas

sus orgasmos sus glorias sus espantos

los sueños son pequeñas muertes

por eso cuando llega el despertar

y de inmediato el sueño se hace olvido

tal vez quiera decir que lo que ansiamos

es olvidar la muerte

apenas eso

 

Cementiri de Puigcerdà, juliol 2007

Como si fuéramos inmortales

 

“Todos sabemos que nada ni nadie habrá de ahorrarnos el final

sin embargo hay que vivir como si fuéramos inmortales

sintetizando / todos sabemos que nada ni nadie habrá de ahorrarnos el final

pero así y todo hay que vivir como si fuéramos inmortales”

 

Recién nacido

Ignorante del mundo y de sí mismo

deja el recién nacido su caverna

lejos y cerca de la piel materna

inaugura el candor de su egoísmo

 

mira en su entorno y es un espejismo /

la apenas asumida vida externa

no es todavía despiadada o tierna

pero ya muestra señas del abismo

 

aprenderá sin duda ese paisaje

que poco a poco en niebla se convierte

y empezará a enterarse del mensaje

 

donde estará la clave de su suerte /

ya ha reservado sitio para el viaje

sutil e inexorable hacia la muerte

 

A tientas

 

Se retrocede con seguridad
pero se avanza a tientas
uno adelanta manos como un ciego
ciego imprudente por añadidura
pero lo absurdo es que no es ciego
y distingue el relámpago la lluvia
los rostros insepultos la ceniza
la sonrisa del necio las afrentas
un barrunto de pena en el espejo
la baranda oxidada con sus pájaros
la opaca incertidumbre de los otros
enfrentada a la propia incertidumbre
se avanza a tientas / lentamente
por lo común a contramano
de los convictos y confesos
en búsqueda tal vez
de amores residuales
que sirvan de consuelo y recompensa
o iluminen un pozo de nostalgias
se avanza a tientas / vacilante
no importan la distancia ni el horario
ni que el futuro sea una vislumbre
o una pasión deshabitada
a tientas hasta que una noche
se queda uno sin cómplices ni tacto
y a ciegas otra vez y para siempre
se introduce en un túnel o destino
que no se sabe dónde acaba.

 

Igualdad

En el viejo camposanto

hay sepulcros fanfarrones

criptas / nichos / panteones

todo en mármol sacrosanto

de harto lujo / pero en cuanto

a desniveles sociales /

en residencias finales

como éstas / no hay secretos

y los pobres esqueletos

parecen todos iguales

 

Sant Feliu de Guíxols, 2019

En primera persona

 

Un cielo melancólico acompañó mi infancia
dios era una entelequia de misa y sacristía
con siete padrenuestros y alguna avemaría
me otorgaba perdones su divina jactancia

luego poquito a poco fue tomando distancia
y un día me hallé lejos de aquella eucaristía
vi tantas injusticias y tanta porquería
que dios ya no era dios sino una circunstancia

se agravó mi conciencia maravillosamente
y cada vez son menos las cosas en que creo/
cuando interpelo a dios se va por la tangente

los milagros se venden de nuevo al menudeo
y así me fui cambiando de buen a mal creyente
de mal creyente a agnóstico / y de agnóstico a ateo

 

 

¿Qué les queda a los jóvenes?

 

¿Qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de paciencia y asco?
¿sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?
les queda respirar / abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de consumo y humo?
¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas?
también les queda discutir con dios
tanto si existe como si no existe
tender manos que ayudan / abrir puertas
entre el corazón propio y el ajeno /
sobre todo les queda hacer futuro
a pesar de los ruines de pasado
y los sabios granujas del presente.

 

 

EL OLVIDO ESTÁ LLENO DE MEMORIA (1995)

 

“todo se hunde en la niebla del olvido

Pero cuando la niebla se despeja

El olvido está lleno de memoria”

 

Quién sabe

 

¿Te importa mucho que Dios exista?
¿te importa que una nebulosa te dibuje el destino?
¿que tus oraciones carezcan de interlocutor?
¿que el gran hacedor pueda ser el gran injusto?
¿que los torturadores puedan ser hijos de Dios?
¿que haya que amar a Dios sobre todas las cosas
y no sobre todos los prójimos y prójimas?
¿Has pensado que amar al Dios intangible
suele producir un tangible sufrimiento
y que amar a un palpable cuerpo de muchacha
produce en cambio un placer casi infinito?
¿acaso creer en Dios te borra del humano placer?
¿habrá Dios sentido placer al crear a Eva?
¿habrá Adán sentido placer cuando inventó a Dios?
¿acaso Dios te ayuda cuando tu cuerpo sufre,
o no es ni siquiera una confiable anestesia?
¿te importa mucho que Dios exista? ¿o no?
¿su no existencia sería para ti una catástrofe
más terrible que la muerte pura y dura?
¿te importará si te enteras que Dios existe
pero está inmerso en el centro de la nada?
¿te importará que desde el centro de la nada
se ignore todo y en consecuencia nada cuente?
¿te importaría la presunción
de que si bien tú existes
Dios quién sabe?