L’actualitat política catalana
està molt enfocada en el que es pot arrencar per recolzar la investidura de
Pedro Sánchez. Aquestes darreres setmanes els mitjans de comunicació s’han
centrat en dos temes: el català al Congrés Espanyol i al Parlament Europeu, i l’amnistia.
No hi ha dia que no en parli tothom, i passin hores i hores de tertúlies donant
voltes als dos temes. Ho estant fent de forma interessada.
L’important del català és que es
parli als països catalans. Poc avançarem si es parla al Parlament Europeu i al
Congrés Espanyol si nosaltres no convertim el català en la llengua majoritària
en el nostre territori.
No dubto que l’amnistia és positiva
per a tots els encausats, però aquest tampoc és el tema principal. El tema
fonamental és assolir la independència. O potser ho hem oblidat? Segurament per
assolir-ho ens cal poder-ho votar en un referèndum reconegut per a tot i amb
una àmplia participació. Si ja no volem ser independents potser sí que som una espècie
en extinció.
Malgrat la baixada de vots dels
suposats partits independentistes, el nombre de diputats els ha col·locat en
una posició de força, però tinc molt dubtes de què realment els sàpiguen aprofitar.
El govern de l’estat espanyol no té cap importància per a nosaltres.
Cal posar el focus de la negociació
en allò veritablement important: cercar les condicions que ens puguin portar
cap a la independència. Aquest és el nostre objectiu, la resta és totalment
secundari i ens condueix a marejar la perdiu. Estem entrant en un joc que no
ens interessa.
“Heu estat mai davant la mort?
Heu vist com es fica dins d’un cos, d’un llit, d’un amor, d’un peix, d’una nit,
i l’esborra i se’n va? I sense poder-hi fer res, ets el testimoni final. I
llavors et preguntes si un final pot ser un inici i busques per tot arreu on és
que comença”
“Agafa aire però se li escapa
de la boca. El meu avi és un moribund. Me’l miro fixament per memoritzar-lo,
perquè sé que demà passat no hi serà... Me’l miro com si pogués arribar a
entendre què és això de tenir coses a fer, a dir, i desaparèixer. Que totes les
seves intencions, cabòries, dèries, manies, esperances, tot, sabeu! Tot quedi
interromput... És que tot i que sé que és ell, sembla ben bé que sigui davant
d’un altre”.
El seu avi s’està morint i la
narradora arriba a casa seva per acompanyar-lo en aquest pas gens fàcil per a
ningú. Està sola a la habitació on hi ha l’avi que ja no parla i els seus
pensaments volen.
“Aquesta habitació ampla...
sembla que algú l’hagi buidada i no hagi deixat res més que allò que et fa
pensar en la soledat. Si te’n pots arribar a sentir sol, aquí.”
“Soc al costat d’algú que és
més cadàver que persona”
“El llit on moriràs no el
tries pas, perquè en això ves qui hi pensa... Tampoc hi penses, en qui seurà al
teu costat. En qui serà capaç de suportar el pes de l’espera indeterminada...”
I penso en la mort dels meus pares, ambdues relativament recents i molt
presents en la meva memòria. Ambdós van morir a l’hospital. La del pare va ser
relativament ràpida, la de la mare va ser una agonia lenta des de que va
començar a perdre la memòria, i va ingressar a la residència en un final etern
i sense massa sentit. La mort dels meus avis em queda molt lluny. L’àvia que
vivia amb nosaltres quan jo era un infant va morir a casa, al seu llit, però no
en servo cap record, tret d’alguna imatge borrosa i escadussera.
“No seria millor si acabés ara
mateix. És que segur que ni tu et voldries veure així” Els darrers dies,
les darreres hores quan ets conscient que ja està i que no hi ha res a fer es
fan feixugues.
En aquest llibre més que els
fets, més que la narració, més que tot el que passa, el que importa és la
manera de dir, és la literatura i tots els sentiments i sensacions que afloren
a flor de pell, mot a mot, paràgraf a paràgraf, pàgina a pàgina. Alguns
fragment em porten records de la Rodoreda de “La mort i la primavera”,
d’aquelles fantasies i d’aquell món imaginat.
“Saps que no hi ha cap mort
definitiva? Que a dins hi tenim persones embalsamades que ja pot passar temps
que reapareixen amb el mateix poder?” Hi ha qui diu que mentre conservem
les persones en la nostra memòria aquestes no han mort del tot. No sé si és
així, o és que ens agrada pensar-ho.
El llibre està farcit de frases
que et fan aturar i reflexionar, realment són petites joies:
“El calendari de la memòria no
té res a veure amb el calendari que ara que acaba l’any deuen vendre”... “Diria
que hi ha dos temps: el dels rellotges i el dels records. I si els rellotges ho
ordenen tot, els records van a la seva: no els pots fixar en un calendari, se
n’escapen” El temps és quelcom que no podem acabar mai de dominar. Passa i
s’escapa, a vegades lent, a vegades massa ràpid.
“Encara ets aquí. I penso que
demà seré ves a saber on. I que la vida és això: quedar-te fixat mirant un
moment, parpellejar, i ser en un altre. I això vol dir que, encara que ara
sembli impossible, una nit seré vella i recordaré el dia que et parlava asseguda
al llit i els teus records em contestaven” No pensem mai en quan serem
vells. Fins i tot quan ja tenim una edat, els vells són els altres.
“Al teu patiment no hi puc
entrar. Igual que tu al meu tampoc. És tan estrany saber que tot ens passarà
dintre d’aquest cos que ens ha tocat: que no ens podem escapar, ni de la veu,
ni de les mans, ni de la pell. I que tot i que ens veiem fets, sempre serem a
mig fer, morirem inacabats. I que és cada persona qui ens fa: hi ha qui ens
arrossega cap a l’odi, qui ens enfila cap a l’alegria. I som un tros de fang
ple d’empremtes” Realment gairebé mai arribem a saber qui som, ni què fem
aquí en aquest món, ... i moltes altres preguntes que ens queden sense
resposta.
“Soc jo. I en aquest jo hi ha
milers de jo. Ets tu. I hi ha milions de tu, però: on són? Quin tu és el que
recordo? Quins altres són els que ignoro?”
“Dintre d’aquest cap hi ha el
que saps... De tot això, què se’n farà? I també hi ha els problemes que
callaves...” Tot el que hi ha dins del nostre cap es perdrà. Només restarà
el que puguem deixar escrit, si és que interessa a algú.
“Seria magnífic que existís la
manera d’entrar-te de puntetes i interrompre’t les ganes de marxar i darrere
l’orella xiuxiuejar-te. Queda’t, hi ha algú que t’espera”
“Per què ens atreu una persona
i no una altra és un misteri que mai sabrem”
Es confessa, reflexiona davant el
seu avi que agafa el camí de la mort, fa una mena de repàs desordenat de la
seva vida. Llenguatge poètic i encantador que et fa entrar en els sentiments i
sensacions a voltes desordenades i caòtiques de la protagonista que reviu el
seu passat més remot, però també el més recent.
“Això que visc ho recordaré
tantes vegades que m’he de concentrar bé, he d’arreplegar-ho tot, he d’escurar
cada detall” “... m’alimento de records... m’alimento de detalls
petitíssims que pesco en aquest present que no para de ser nou”. Ens
alimentem de petits detalls, de records que guardem en els racons remots de la
memòria, de petits moments...
“Venim de llocs diferents,
estem junts una estona i acabarem qui sap on coincidint amb qui sap qui. I
vindran altres hiverns, però no hi haurà cap altra nit com aquesta, i sembla
que no pugui ser, ai, que quan has viscut tant, encara hi hagi un demà que et
pugui sorprendre. Que al futur ens esperin moments bonics com aquest i alhora
diferents d’aquest...”
Coll de Pal, novembre 2019
“Això que vivim no tornarà mai
més”
L’avi és mor, i l’enterren, tot
s’ha acabat, però el món i la vida segueixen. I la narradora deixa el poble i
se’n va. “... Amb el xiulet de locomotora, la porta del vagó es tancava i he
saltat a dins, i amb les mans a la finestra entelada, ara miro com el poble es
va fent petit”
“Nos ha sorprendido la
primavera, fría como un abrazo por teléfono. Otra vez han muerto unos cuantos.
Te los encuentras por la mañana hechos un ovillo de escarcha con la sangre
detenida”
“Tengo la cabeza llena de
frases, de palabras que se pelean, todas bien apretujadas”
Pedro, el protagonista i
narrador, és un rodamon que porta la seva memòria en una bossa que arrossega a
tot arreu i que no deixa veure ni tocar a ningú. A la bossa, sobretot, porta
escrits. Anem sabem com és la seva vida, però també coneixem el seu passat i
com va ser que ha arribat a la situació en la que es troba ara. Realment per
poc que et paris a pensar, és molt clar que no és difícil arribar a
convertir-se en un rodamon.
“Lo mejor para olvidar es no
recordar” li diu Joan, un cambrer.
“La memoria se come las
pausas, así que en el recuerdo ocurrió todo seguido”
A vegades a la vida “el tren
ya está en marcha y nunca sabes si te va a hacer más daño tirarte a la vía o
apearte sudando frío en una estación desconocida”.A vegades les decisions a prendre no resulten
gens senzilles. No saps si et cal més abandonar-ho tot o seguir endavant.
Parla dels rodamons. “Nos
sobra literalmente todo el tiempo del mundo. Nuestra profesión consiste en
sobrevivir cada uno en su propia mierda y eso ocupa las veinticuatro horas del
día, algo así como respirar. La mayor parte de ese tiempo no te das ni cuenta”,
però segurament també es pot aplicar a totes les vides.
Pedro segueix remenant en la seva
memòria i en els seus records de manera un tant obsessiva. “Nadie se deja
robar la memoria sin darse cuenta” … “A mí que me dejen con mi saco y en
paz, yo ya me encargaré de ir sacando pedazos, toda mi memoria está aquí dentro
…” “Tenía que recordar mi vida paso a paso, sacar las conclusiones que
hubiera que sacar y luego archivarlo todo en algún cajón de la memoria para
poderlo olvidar y empezar de nuevo” Però no és capaç d’arxivar-ho tot i
començar de nou, i segueix remenant i remenant, sense trobar una sortida.
“Total, qué más da. Si yo lo
único que quiero es recordar y al fin y al cabo recordar una sola vez ya es
repetirse, ¿no?”
Fa anys que anem cap el col·lapse com a civilització i no estem fer res per evitar-ho. Sabem que el modus vivendi actual s'acaba, l'únic que no podem preveure és quan succeirà. Fa anys que veus de ments lúcides ens avisen, però dona la impressió que no hi ha res a fer i que no volem, i no estem disposats a canviar. Bod Dylan era massa optimista quan era jove i cantava "The times are changing"
“La casa sobresurt dalt de les
feixes i ell m’espera assegut en un balancí, al porxo de la façana principal.
S’ha posat a la ratlla del sol, a recer, avui fa cerç incòmode. El cotxe aixeca
un núvol de pols que el vent s’encarrega d’exagerar”
En aquest llibre Francesc Serés
explora els espais de la frontera. Nascut a Saidí el 1972, un poble de la
franja, per tant, un poble fronterer, escriu un llibre sobre una geografia que
coneix molt bé. Ja fa temps que no hi viu, però hi retorna per explicar-nos les
seves històries, les històries de molta gent que hi viu, ja sigui des del
naixement, o ja sigui per haver-hi immigrat, i trobar-hi una manera de viure.
“Milions d’històries es
produeixen arreu del món cada any. Milions d’arguments, totes les variacions
geogràfiques i culturals, totes les combinacions i hibridacions possibles,
històries repetides i d’altres de noves també repetides i tanmateix, sembla que
el món s’aturaria si deixéssim de contar històries”. Diferents històries,
històries personals, records, fragments de vida, de la seva vida en un lloc de
frontera, a on també arriben centenars d’immigrants que barregen la seva vida
amb els habitants de sempre d’aquests llocs i pobles.
Els immigrants arriben als pobles
de la plana de Lleida on malviuen com poden. La major part son malians,
gambians i senegalesos. I són molts els que expliquen “la mateixa història
doblement anònima per llunyana i comuna, pares vells, germans que no treballen
i germanes que s’han de casar. A Malí no hi ha res, res de res, i totes les
famílies tenen un munt de mainada que creix perquè ara no se’n moren tants com
abans. Un munt de gent jove que es troba condemnada a passar els dies enmig
d’un erm, tan desesperats com avorrits.”. No ens pot estranyar gens que no
s’ho pensin massa i vinguin cap aquí a la cerca d’una vida molt millor que la
que els espera al seu país. És molt lamentable però és així, i és un allau que
fa molts que dura i que no té aturador:
“Als vuitanta, l’allau de gent
que va venir de tot arreu va ser tan gran, tan intensa, tan sostinguda en el
temps, que tenia la sensació que cada any havia de contenir una sorpresa. Cada
temporada arribava una nova onada d’immigrants. “¿D’on vindran enguany?”.
Semblava que el món rumiava durant l’hivern per enviar-nos una altra novetat a
l’estiu...
... L’única certesa és el
canvi, que aquí esdevé desgast. Han passat dues dècades d’ençà que van venir
els primer immigrants i tot això ha quedat en no res, en un pur detritus.
L’erosió és tan forta i actua tan ràpidament que d’aquí a pocs anys les parets
acabaran de caure ... Està tan fet malbé que els que arriben cada any ja no
tenen lloc on aixoplugar-se... Els que encara malviuen aquí hi romanen com
animals desorientats, no saben com han arribat fins aquí, no saben on són i
tampoc no saben on anar. No saben quanta estona durarà el seu trajecte ni si
tindrà fi. Nosaltres tampoc, però encara no sabem que no ho sabem. Pensem que
tot és estable i que tot durarà per sempre, però l’arribada de tota aquesta
gent de vegades sembla un avís de tot el que el temps pot fabricar per a
nosaltres. No hi ha ningú a recer...” Ens creiem que a nosaltres no ens pot
passar, però en el món no hi ha cap certesa.
A Barcelona, i molts altres llocs
del món occidental, emergeixen contradiccions com aquesta: “Les jardineres
d’aquella cantonada de la plaça vessaven merda i pixats. Els dies més calorosos
el ferum omplia mitja plaça i això, és clar, era inadmissible... Una cosa era
teoritzar al CCCB sobre l’alteritat, la multiculturalitat i una altra molt
diferent era trobar-s’ho a la plaça de Catalunya... Com que no els podien fer
fora, els convertien en nòmades dins de la ciutat”. Ens omplim molt la boca,
però no sabem què fer amb ells quan els tenim a prop, i també tenen tot el dret
a viure amb unes condicions mínimament dignes.
“La paraula llibre conté un
element de transcendència que potser cada vegada és més petit, però, en molts
llocs, un llibre encara és un llibre” Un llibre d’Alcarràs, es pregunten?
Quin interès pot tenir?. I curiosament al cap de força anys es va fer una
pel·lícula d’èxit també amb el títol d’Alcarràs.
“Allà on ningú pensava que hi
havia res, hi ha una història. Potser no una història... potser només històries
minúscules, desplaçades i desencaixades, parcials, arraconades, vaporoses,
difícils de descriure i possiblement mentideres, errònies. No tenen res més,
adjectius i més adjectius que s’han de passar en net una vegada i una altra.
Les històries se superposen i, de tan petites, s’acaben confonent, com si fos
un conglomerat de pedres que encara no s’han cimentat”. I de fet així és el
llibre de “La pell de la frontera”, un mosaic d’històries que no tenen
res a veure una amb l’altra, però que construeixen un tot significatiu que ens
empeny a reflexionar, sobre quelcom que és més a prop de nosaltres del que a
vegades ens pot semblar.
Fa un repàs acurat a tot un
paisatge, tant físic com humà, el paisatge que ens rodeja i que canvia amb el
temps, el paisatge al que tornem al cap dels anys i que ens porta records
d’altres temps, de com és i de com era.
“¿On va a parar la gent que
desapareix totalment de la nostra vida? La gent amb qui hem compartit coses,
que ha omplert mesos d’una manera plena, total, que ha format part del temps i
de l’espai que ens acull i que construïm, aquelles persones que se’n van i que
no tornen mai i que estan vives i que van construint vida per un altre lloc...”
Al llarg de la nostra vida compartim estones amb moltes persones. Tenim
vivències intenses amb elles. Però de cop i volta, per algun motiu que moltes
vegades ni tan sols recordem, desapareixen de la nostra vida i no els tornem a
veure mai més.
“Crisi vol dir “migració”, vol
dir que els pobles queden buits i les cases es tanquen. Això vol dir que arriba
un punt que els pobles es tornen irrecuperables, que la desertització no és tan
sols un fenomen geològic”... “És el pitjor que li pot passar a una
regió, que se’n vagi tothom, que se’n vagi la gent, que se’n vagin els arbres i
que se’n vagin fins i tot la terra”. Hi ha moltes zones que es buiden i
s’abandonen, però també és comprensible que la gent no vulgui viure en segons
quins llocs.
En una casa buida on fa temps que
no hi viu ningú “les passes sonen dures i fredes. En una casa habitada, les
portes i els mobles absorbeixen les vibracions, són capaços d’entomar una part
de la vida y del traüt que comporta. Aquí res. Cada passa en una casa buida
sona com un interrogant que et demana tots els què, els on i els com. Els
perquès ja no els pregunta, no els sabria contestar”. Una casa buida és
sempre un espai estrany que ens planteja preguntes.
“Semblava que era possible que
la història tingués algun altre camí. Avui sabem que tot estava molt més lligat
que no ens pensàvem i que, molt probablement, ara hi ha massa gent que continua
lligant-ho tot molt perquè res no es mogui”
“S’acaba l’estiu, s’acaba la
calor, s’acaba la feina i s’acaba el llibre i s’acaba el meu temps aquí... Tot
s’acaba. Recorro aquest lloc i ja no sé què més dir”
“I aleshores el que has
escrit, ¿quina importància té? Tampoc no en té tanta, de tot el que podem
escriure, al cap i a la fi, ¿què és el que en té? ... ”
“És de nit, és la nit del darrer dia i el país dorm com ho fan la major
part dels que hi viuen: manté algunes funcions bàsiques, el cor batega i els
pulmons s’omplend’aire amb la calma què
es canvien els torns de les fàbriques i hospitals”... “Rere les
parpelles de tots els que dormen hi ha la mateixa foscor que al cel, una volta
llisa i humida que descansa mentre espera que arribi la llum i descobreix un
paisatge ple de turons, viles i ciutats”
En Carles i la Marina són parella. Són professors de secundària. Avui és el
dia de la seva jubilació; el darrer dia de classe de tota una vida dedicada a
l’ensenyament. Fan balanç del que ha sigut la seva vida i pensen amb la
il·lusió i el compromís personal que van encarar els anys del procés. Com molts
catalans es van creure que seria possible assolir la independència, però
després va venir el desengany i la decepció.
Després de molt de temps no aniran a una manifestació en defensa del
català. “Hi haurà dos buits, potser la gent no els notarà, no els identificarà
amb les seves cares, però sabrà, com en altres manifestacions, que cada vegada
són menys, els que es manifesten. Potser només ho notaran ells, no ho saben,
això. Potser ja no li importa a ningú” Després d’haver anat a totes les
manifestacions, a tots ens ha arribat el moment en que hem deixat d’anar-hi, i
ja només hi hem tornat de manera puntual.
Diada 2017
“Anirem de lallei a la llei” en què tanta gent va confiar el
van fer seu el rei, els jutges i la policia” Ells si que van aprofitar la llei per perseguir als implicats i fer-nos
por, i fer-nos tornar a casa amb la cua entre cames.
“Va arribar el moment d’acceptar que no hi havia res preparat” i que
ens enviaven a casa i la pregunta és ¿aleshores perquè vam obeir i van
abandonar els carrers?
A hores d’ara el que resta del procés, és la il·lusió de tots aquells anys,
les emocions que vam viure, els ulls humitejats moltes vegades, el nus a la
gola... Però tot acaba amb molts encausats, i amb desencís i ràbia pel que
podia haver estat i no va ser..., i amb desconfiança creixent envers els
polítics i les seves promeses. Ja no ens creiem les seves paraules que a hores
d’ara ens sonen buides.
La promesa d’un país independent era molt bonica, ens la vam creure i
pensàvem que ho teníem a prop, però no va ser així, i ara estem com estem amb
un govern que ha acabat denunciant tot de gent a qui havia animat a
manifestar-se.
En un moment l’autor aprofita per posar cullerada sobre un dels grans mals
de l’ensenyament actual: la llengua. Assolir una bona comprensió i expressió
oral i escrita en la que s’ha d’implicar tot el professorat sigui quina sigui
la seva especialitat sense cap excusa, però que topa amb molta resistència de
qui simplement vol circumscriure el seu treball a la seva matèria. “Ensenyar
tot el que s’ensenya si després falla la llengua, el llenguatge de què serveix?”
“La paraula mentida és la que més costa pronunciar”. Però és clar
que els polítics al llarg dels anys del Procés ens van mentir conscient o
inconscientment, uns més que altres i que la gent s’ha sentit enganyada,
estafada, i ara no sap què fer i com fer-ho.
“Tot mentida, una mentida bonica, però mentida al cap i a la fi”. Ho
van engegar empesos per la gent al carrer, ho van continuar, i ho van tallar
quan no sabien ja què fer. Els dies que van del 1 al 27 d’octubre són dies de
dubtes i de no ser capaços de seguir endavant. De no saber què fer.
“¿Calia sortir a dir que tenien la independència a tocar mentre entre ells
sabien que no hi havia res preparat?”
“Que ens enganyessin pot ser culpa nostra... Però que mentissin, només,
només, només, només és culpa seva... Mai tanta gent al carrer havia aconseguit
tan poca cosa... Ens han pres el pèl de mala manera. Tot el que havíem llegit
que ens avisava i que ens feia més ràbia llegir, tot ha arribat... El país ha
tirat enrere molts anys i és culpa seva. Això s’ha tancat tan en fals que
reviurem aquesta història mil vegades... Ells hi eren i potser l’haurien
d’haver vist aquest límit, i no anar dient “rotundament sí”... Ni tan sols van
aguantar parlar en català... Algun dia tot això s’ordenarà d’alguna manera
intel·ligible perquè el xoc de desengany encara és massa fort”
Hem de tocar de peus a terra i ser conscients que això s’ha acabat i que no
ho tornarem a fer. Hem perdut bous i esquelles. “Hem malbaratat una dècada i
en necessitarem una altra per arreglar aquests esguerros”
“Els manifestants havien demostrat civisme, persistència i havien
argumentat raons democràtiques. Havien de ser escoltats, tot això és tan cert
que les manifestacions van existir. Tants milions de persones al carrer i tant
ordre” i no es va saber què fer, i no va servir per res realment efectiu.
¿On està allò de els carrers seran sempre nostres? Ja no ho son des de fa
temps, si és que en algun moment van ser realment nostres.
“És com el somni que tampoc no s’acaba, s’ha anat esvaint dins del son,
com les coses es dissolen en la nit, que deixen d’existir fins que algú les
torna a despertar”
“Tot anirà bé. Si la llengua
s’acaba, no passa res. Si consideres el suïcidi, val la pena abandonar la idea.
Que tot està per fer i tot és possible, no en tinguis cap dubte... Millor girar
full, al més ràpid possible, i avançar cap a la resolució de la història”
“Acabada la llengua, acabes
tu. I si el metge ha dit que el procés és irreversible i que progressivament
perdràs la memòria, el seny i el llenguatge, i si tu has negat el que el metge
deia, si has volgut negociar, si les teves emocions han buscat blancs fàcils (i
t’has enrabiat contra un Déu en qui no creus, has trobat injusta la Natura i l’Estat
per condemnar-te a la indignitat d’un declivi vegetal) i si, finalment has
acceptat la malaltia, aleshores ja saps el que toca... És qüestió de temps que
s’arruïnin tantes parts de tu que només en quedi l’escorça. Ara perds la
memòria de què fas, però aviat perdràs el record de qui ets i les paraules per retrobar-ho.
De moment la malaltia no és més que una petita molèstia de no saber on guardes
la, quedar-te a mig camí de, anar-t’ho repetint tot per no oblidar que,
repetir-ho tot per recordar si. Després serà pitjor. El perill està a no saber
traçar una línia de no-retorn. En quin moment el vespre passa a dir-se nit? Què
fas quan no tens ni una paraula ni l’altra? Encara queda una mica de llengua.
No res. Mossega-te-la. No ho expliquis a ningú. Serà una cosa entre el metge i
tu... Pensa fredament. Sempre t’ha anat bé la fredor. Fes-ho per dignitat.
Posa-hi remei sense assistència. Encara hi ets a temps. Ja saps què toca”
Aquest començament promet molt,
però un cop comença la història i vaig passant pàgines vaig perdent l’interès.
El que explica em resulta intranscendent i no té res a veure amb aquest inici
tant potent i alhora original
La família es reuneix en un xalet
a la vora d’un llac per celebrar el setanta-sisè aniversari de la mare. Van
arribant tots els familiars i convidats. És el xalet on havien passat els
estius de fa anys.
Carros de Foc, agost 2010
“Arriben. Van arribant. Sense
saber com, el xalet s’ha omplert de gent... Totes les festes que pugui
recordar, d’alguna manera, són la mateixa festa”
“La gent, sempre la gent. La
gent són els altres. La gent són els que pensen diferent de tu. Tot tiraria
endavant si no fos per culpa de la gent” Tots pensem que la gent no fa el
que hauria de fer. Nosaltres ho fem bé, els altres no.
L’antic xalet familiar està com
estava, situat en un lloc bucòlic, rodejat de bosc i al costat d’un llac. Tant
el llac com el xalet també són en certa manera protagonistes.
No acabo d’entendre que té a
veure aquell començament amb la resta de la novel·la, tret del darrer breu
capítol final.
“El doctor em va confirmar que
perdia, per moments, el cap i les paraules... Es perd un alfabet, una llengua,
una biblioteca de memòries, ... i quan aquests records s’extingeixin,
t’extingiràs amb ells. Tot plegat m’ha empès a revisar el passat... també he
pensat molt en el futur immediat... I vist tot això, he pres una decisió. Em va
costar... Vaig estalviar a tothom, però, el coneixement de la meva situació...
Vivim en una breu escletxa de llum oblidant, en tot moment, que la resta és
foscor...
... No és una decisió encara
que ho sembli. No és el que vull. No estic llesta. No és l’hora. No és un bon
moment. No hi ha bons moments. No hauria de saber el dia ni l’hora (com exigeix
la Bíblia) però el sé. No soc forta. No soc valenta, em venç una por que és
vasta i poderosa... Lamento cloure amb un monòleg, m’aterreix, de fet, saber que
em quedo sola, monologant, i me’n vaig sola, monologant, però el dia està
triat, la carta ho deixa tot ben clar, la carta que ha de convèncer els altres
és la carta que m’ha de convèncer a mi, ...”
En definitiva un bon inici i un
bon final i res més al mig.
Aquesta cita abans d’iniciar la
lectura de la novel·la, juntament amb el propi títol de l’obra és tota una
definició del que trobarem al llarg de les seves pàgines. Viure en solitud pot
no resultar senzill per a moltes persones, però quan aquest viure sol és buscat
i no obligat per les circumstàncies pot ser una molt bona manera de viure.
“Quan el camí s’ha endinsat al
bosc, el vent m’ha començat a empènyer com si tingués pressa per fer-me arribar
a la casa. He avançat sota una bogeria de núvols i fulles, flanquejada pels
arbres sense ulls que m’haurien vist néixer”. D’aquesta manera arriba la
protagonista a la seva “nova” casa. De fet, la casa no és tan “nova. Ben aviat
sabem que aquí va ser on va viure amb els seus pares.
“Jo aquí he vingut a estar
sola”, però “no m’han dit, ... què fer-ne dels records que reptaven per
terres, sostres i parets, ni si serà millor alimentar-los o exterminar-los...
A cada passa m’he hagut d’espolsar els records que se’m tiraven al damunt”.
En aquest lloc els records emergeixen de sota les pedres, darrera els mobles, i
dels arbres i el bosc que envolta la casa.
El llibre és una mena de diari
íntim i personal de la Mei on es despulla interiorment, i ens explica el que li
passa, i com se sent en cada moment en forma de compte enrere fins el desenllaç
final. Comença a l’abril i acaba al novembre, 8 mesos després. La narració m’atrapa
i vull seguir llegint, avançar en la seva lectura, descobrir els misteris que
amaga la vida de la Mei.
Davant els dubtes i les
incerteses de trobar una resposta espera que... “els segons i els minuts es
dissolguin, fins a narcotitzar el temps, per no haver de tornar a casa i
retrobar-me el setge dels dubtes que m’esperen arraulits sota el llit”. La
casa se li cau a sobre per moments.
El Guim, el seu company de molts
anys, del que s’acaba de separar per viure sola, es mor en un accident de cotxe
poc després d’haver parlat amb ella, en el seu retorn a Barcelona. La Mei es
sent culpable. “No penso res, no sento res. Estic estabornida. He sortit de
la realitat i m’he ficat en un parèntesi ple d’ulls que no paren de rajar”
La Mei és un mar de dubtes:
“Qui soc? Em preguntava...
ningú no sap qui soc. Ni jo mateixa”
“Costa molt trobar algú que
t’entengui i, tot i així, mai no t’entén del tot o ets tu qui no l’entén”
“Començar de nou amb el mateix
material i fer-ho millor. Si fos tan fàcil”
No resulta gens fàcil deixar la
ciutat i tornar al poble a la casa on va néixer i viure allà..... enfrontant-se
als fantasmes actuals i del passat. La casa es converteix en una protagonista
més.
“Podria cremar el mas i fer
desaparèixer la catifa, el llit, el celler, el terra que em va veure néixer.
Calcinar els meus orígens per esborrar les empremtes... Tots els records
que no sé si val més esborrar-los o rebolcar-s’hi...” Qui sap el què és
millor o més desitjable?
La natura l’envolta. Per moments
l’ajuda, però en altres moments se li posa en contra. Les sensacions que ens
ofereix la natura depenen directament del nostre propi estat. La Mei té
reaccions molt viscerals, més properes a la irracionalitat animal que a l’ésser
humà racional. Potser som més irracionals del que pensem.
“He tirat amunt, boscúria a
través. He descobert clarianes i clots, soques centenàries, racons amb molses
perpètues, també una bassa... M’he ajagut a l’ombra d’un gran pi i he obert
l’aixeta del temps fins que m’ha semblat que el got vessava i he tornat cap a
casa”
“I marxo amb passes llargues,
afanyant-me, com si fos possible deixar allà la bola de tendresa que tinc a
dins, però em persegueix, rodolant al meu darrere, tendresa apilotant-se com
neu en un pendent, estalonant-me, es fa gegantina. Començo a córrer perquè no
m’esclafi”
La Garrotxa, desembre 2016
Dubtes i més dubtes, incerteses
arreu, “fa dies que m’alimento d’engrunes de futur i desferres de projectes”
“El pensament m’esvoletega
dins el crani, amb l’esvoletec barroer i descomposat d’una gran febrada”
“No la saps, la llegenda de la
folla?, preguntaran. I jo els estaré esperant al bosc. Sola”
M’agrada la poesia de Roc
Casagran. Fa temps que li segueixo la pista. A finals del 2022 va publicar un
nou poemari que fa poc he acabat de llegir, i del que voldria compartir algun fragment
dels seus poemes.
“Unes mans sense cap lliri,
això volem.
Que les butxaques ens vessen,
de tanta fe,
de tant rebuscar els oasis
que ens han promès,
i ara és l’hora de no témer
passar el desert,
d’unir mans que empentin fort,
que guanyarem
només si estem convençuts
que és tot o res.”
I de nou incideix en el procés
que ens hauria d’empènyer cap a la independència. No podem esperar que aquesta
ens caigui del cel. Ara bé, a mesura que passa el temps estic més convençut que
allò s’ha acabat. Vam viure uns anys molt emocionants, però no ho vam saber
acabar i ara serà molt difícil tornar-hi. Em sap greu, però ho veig així. Ja m’agradaria
no ser tan negatiu.
Casa Vicens, agost 2021
“tot està tan, tan controlat,
que el viure a cops se’t fa
presó
i ets tu solet qui s’hi ha
ficat
només per no saber dir no”
Moltes vegades som nosaltres
mateixos els que ens fiquem en un carreró sense sortida i no sabem com
sortir-ne.
“Què portes a la motxilla?
Què és això que temen tant?
La noia obre la motxilla
retruny un silenci tens:
són poemes, són paraules,
són allò que cantarem
quan ells es pensin que
guanyen
i que ja no es pot dir res.
És la llibertat més lliure...
”
Quanta por què fan les paraules!,
l’art!, els artistes!,... i tot el que sona a llibertat i a deixar fer a les
persones.
El desig
“Com l’aigua o el foc,
el desig s’esmuny
de tota barrera,
s’escapa i va lluny
de seny i raó,
i els seus viaranys
no coneixen mapes
i esbotzen els panys
de les portes d’ordre,
i no s’és com cal
p’rò per una estona
sols ets animal
i et somriu trapella
la llibertat viva
de la llibertat total”
No sempre és fàcil i no sempre és
possible, però està molt bé deixar-se portar pel desig i anar fins allà on ens
porti. Ho provem? Ens atrevim a provar-ho?
Close, és un bon títol de tancament
d’una temporada irregular i accidentada del cine-club d’enguany. És un
pel·lícula autènticament de cine-club: bon argument, bones imatges,
interpretacions excel·lents, tema interessant, ... No es pot demanar més. Lukas Dhont és un director de cinema belga jove, d’aquells que caldrà seguir.
No he pogut deixar de pensar en
fets personals. A mi a l’escola em deien “nena”. Era rosset i blanquet i
no m’agradaven els jocs violents propis d’aquells temps. No ho vivia gens bé, i
recordo haver-ho explicat als pares alguna vegada. Vaig acabar jugant a l’equip
d’handbol de l’escola, i això va donar un tomb a la meva situació. El mateix
que Léo, el protagonista, que es posa a jugar amb l’equip de hoquei gel.
També m’han vingut al cap
situacions que crec endevinar que en algun moment han viscut els meus fills, i dels
que moltes vegades els pares sabem ben poc. Intuïm el que passa però és molt
difícil tenir un grau de comunicació suficient per parlar de tot i ajudar en el
que cal en moments que de ben segur els hi fa falta.
El jove actor Eden Dambrine
(només 12 anys) fa una interpretació extraordinària de Léo, el protagonista. Al
principi hi ha molt de diàleg, però a mesura que avança es converteix en un
paper farcit de silencis. És capaç de donar sentit a les escenes tan sols amb
la mirada i el gest. Aquests són suficients per viure els sentiments de dubte i
patiment. Em van sorprendre les dues o tres escenes finals. Només ha passat un any,
i se’l veu més gran i madur.
Ha estat un bon tancament de la
temporada del cine-club de Sabadell. Sort en tenim a Sabadell del cine-club, ja
que poc cinema interessant es pot veure en les pantalles dels dos multicines de
la ciutat. Dels que he vist darrerament hi afegiria dues pel·lícules més de
gent també molt jove, Mantícora de Carles Vermut i Seize printemps de Suzanne
Lindon.
“La mama va trobar aquest
quadern al calaix d’un petit escriptori d’una de les cases de Nebo... Té això
és per tu... Perquè puguis escriure la teva història. El llibre Blau de Nebo –
vaig dir amb un somriure mentre li prenia el quadern de les mans”
Rowenna i Sión, mare i fill
sobreviuen sols en aquest món que ha quedat després del Final, i escriuen els
seus pensaments en aquest llibre blau.
Pallars, juny 2019
“... vaig estar sola fins que
en Sión va arribar al món. I he estat sola des de llavors... Abans del Final,
tenir una personeta dependent era una cosa bona. Ara és una cosa repugnant.
Tenir fills és l’acte més egoista que hi ha al món... Sión ... es queda callat
... amb el cap ple de pensaments que desconec. La ment és l’únic amagatall que
tenim”. És ben veritat mai arribem a saber del tot el que pensen, fins i
tot, les persones que més coneixem.
“Sona tan terrible? El Final?
Perdre-ho tot, perdre tothom, el col·lapse de la societat, tot per terra?” La
literatura i el cinema està ple d’històries de persones que sobreviuen al Final
del planeta tal com el coneixem. Segur que arribarà algun dia.
“M’he quedat pensant en totes
aquelles coses que guardo tancada al cap cada dia... Per què em vas portar a
aquest món, un lloc que sempre ha estat al caire de l’abisme... Tots tenim
secrets.” En Sión no sap ni com, ni per què va arribar aquest món, ni qui
és el seu pare en aquest món on no hi ha ningú. Té el cap ple de preguntes
sense resposta.
I al cap d’uns anys de viure sols
en aquest món post-Final comencen a albirar senyals de que tot pot tornar a
començar. “Tinc la sensació que és com un núvol tòxic que torna”. Potser
després del Final hi ha un nou començament.
“Totes aquelles llums noves se
li reflectien als ulls plens de llàgrimes”
MANON STEFFAN ROS
El llibre blau de
Nebo
Periscopi, 2021; 168
pàgines
Traducció d’Emyr
Gruffydd i Miquel Saumell Santaeugenia
Aquest llibre arriba a les meves
mans per pura casualitat. Era el veí de prestatge d’un altre llibre que cercava
i no em vaig poder estar d’agafar-lo. Realment tot un encert.
“Un visitante no se detiene más que diecisiete segundos a mirar un
cuadro…” Vet aquí la explicació d’aquest títol tan singular. Llegir
un poema necessita més de 17 segons. Cal aturar-se i pensar en el que diu i
gaudir de la seva sonoritat.
Son poemes senzills, amb paraules
senzilles però ben col·locades en el lloc precís. Temes quotidians i personals,
però d’un gran valor per saber com ha viscut tota una generació en el país basc:
el terrorisme, la família, les drogues, la infantesa, la quadrilla, les bombes,
la violència, l’odi, la presó, ... però també temes molt més personals.
EL NIÑO MUDO
En pre-escolar yo no hablaba.
Me quedaba callado.
Me pasaba toda la mañana
en el regazo de Mari Karmen, la maestra.
No hacía más que escuchar.
Y mirar, de vez en cuando,
cómo jugaban mis compañeros.
Me cuesta comprender el mundo.
No es algo de ahora.
Me cuesta encontrar la palabra precisa.
Quizá por eso soy escritor,
porque voy eligiendo palabras,
día tras día, palabras perdidas.
Els infants que no parlen massa
acostumen a preocupar, però moltes vegades són simplement infants que observen
el món i pensen.
I ens explica el seu pas per la
presó.
“Entre barrotes,
nadie se hace mejor.
No es el propósito.
La meta es
separarte del mundo.
Eso lo logran.”
“Allá estás fuera
de tiempo y lugar.
Fuera, la vida.”
“Mis amigos presos
me mantean, ¡arriba!
Último día.
Noche de insomnio.
¿De verdad me sueltan?
Cuánta inquietud.
Vienen por mí.
En bolsa de basura
van mis recuerdos.
Al otro lado,
La vida cotidiana.
¿Me haré a ella?”
Presó Model
Un poema d’amor que he trobat
encantador
UN DIOS PEQUEÑO Y JUGUETÓN
“Quisiera ser aquel dios que dibujó tus lunares,
aquel dios pequeño y juguetón
que pintó en tu piel puntitos a millares.
Me encantan tus lunares.
Me gusta ir contándolos como si fueran estrellas.
Y encontrar una nueva cada día.
como un astrónomo que descubre una supernova,
oculta en algún lugar recóndito de tu espalda
o debajo de tus pechos.
Me gusta recorrer tu piel con mis dedos,
ir siguiendo las líneas invisibles
que van creándose entre los distintos planetas.
Despacio, muy despacio, como el más preciso
telescopio.
Tu dices que no te gustan,
que preferirías no tener ningún lunar
en tu piel tan blanca y lisa.
Pero qué iba a ser de mi entonces,
marinero sin rumbo en la noche cerrada.
Recuerdo que te pedí un lunar
la noche en que nos conocimos.
Ese lunar que tienes junto a tu ojo.
Me bastaba esa pequeña Ítaca
para construir en ella mi casa.
I tú, generosa, me dijiste:
serán todos para ti,
si adivinas cuántos tengo en total.
Quisiera ser aquel dios que dibujó tus lunares,
aquel dios pequeño y juguetón.
Y besar tus lunares cada noche,
uno a uno, con muchos, mucho cuidado,
para que no se te despeguen.”
I una pregunta que m’he fet
moltes vegades sobre els meus pares, ara que ja no hi són que ja no puc
preguntar. Algunes preguntes arriben massa tard i quan les volem fer, ja no hi
som a temps.
“Qué le pasaría
a la abuela en la guerra.
Nunca nos lo contó.
ya no lo sabremos.”
Abandonar un lloc en el que s’ha
viscut sempre és deixar quelcom enrere.
AL EXILIO VOLUNTARIO
“El pueblo envejece, los mayores en la plaza,
apenas nacen niños.
Hasta ahora hemos resistido, pero es imposible.
El trabajo escasea y la moral aprieta.
Ya me he hartado de vivir siempre soñando,
quiero vivir sin más.
Creedme, dejaré atrás lo que más quiero
y se perderá para siempre.
No creáis que es una decisión equivocada.
Una vez tomada, no hay vuelta atrás.
Nos vamos, mi amor. Nos vamos, pequeños.
Hasta ahora hemos resistido, pero es imposible.
Al exilio voluntario nos vamos,
sabiendo que el exilio voluntario no existe.”
No podem donar res per fet. El
que moltes vegades considerem que ja està erradicat sempre pot tornar. En tenim
un clar exemple amb les idees de l’extrema dreta que tornen i tornen, i a més a
més reben molts vots.
NO DEMOS LAS COSAS POR SENTADO
“No demos las cosas
por sentado.
Hubo una generación a la que no administraron
la vacuna contra el sarampión.
Creían que la enfermedad estaba del todo
erradicada,
y ahora ha vuelto a aparecer.
No demos por sentada
la igualdad,
No creamos que los hombres hemos dominado
al macho que llevamos dentro.
El racismo, la homofobia, el supremacismo,
todo eso, todos esos males
que son peores que el sarampión,
no necesitan nada para crecer desde cero
y extenderse con rapidez entre nosotros.
No hay que dar nada por sentado.
Únicamente que somos personas,
más de siete mil millones,
cada uno con su vida, su origen y sus lenguas,
y que tenemos que llevarnos bien.
Todos, cada individuo
y la tierra que nos acoge.
Creímos que la enfermedad estaba del todo
erradicada,
Y ahora ha vuelto a aparecer.”
I la dificultat d’entendre aquest
món el que vivim.
