“Que poques paraules tinc,
i les que us dic són tan gastades...”
LLUIS LLACH
El jorn dels miserables
“he nascut a prop d’un riu de
paraules,
n’he encalçat a l’atzar.
són les que ara utilitzo en els meus
versos.
soc molt pobre?
són complicades, les paraules,
i mendico saber-ne
algunes que no estiguin
construïdes amb lletres.”
El diccionari acull moltes paraules, però acostumem a utilitzar-ne
ben poques. Som molts pobres en paraules. Tenim un vocabulari limitat i, al
mateix temps, poc precís.
“no dieu mai exactament el que vull
dir,
paraules,
i confegiu amb lletres molt iguals
mentida i veritat.
Els déus que juguen amb la nostra fe,
refan l’abecedari quan els plau
i ens deixen a les mans la llibertat
de no saber què dir”
No sempre diem el que volem dir exactament. Escollir la
paraula adient no resulta fàcil. Cal un gran domini del llenguatge per
aconseguir-ho.
“què dir que sembli nou?
I com donar més vida a les paraules
De sempre?”
Cerquem paraules noves i no les trobem. Segur que existeixen,
però costen de trobar i acabem dient les paraules de sempre. El nostre poc vocabulari
actiu ens limita la nostra expressió.
“t’omples la boca de paraules
per no dir res
conec el teu accent,
la roba que et disfressa
i el cau de lladres on t’amagues.”
Parlar, parlar, i parlar per a no dir res. Costa està callat.
Ens sentim obligats a parlar constantment, fins i tot, quan no és del tot
necessari.
“aquesta és la condemna:
plantar paraules,
regar-les amb paraules,
collir-les amb els dits de pell més
tendra.
dallar les canyes del silenci,
barranc inútil, galliner de somnis.
sembrar, després, paraules
líquides,
per disfressar la vida
de mort, la mort de vida.
cap pausa.
no em pregunteu per què.”
“caldrà una nova lleva de paraules
per construir de nou el que ens
envolta”
Estem condemnats a cercar les paraules que necessitem per
comunicar-nos amb els altres. I moltes vegades, cercar i cercar quines poden
ser les millors paraules, sense acabar de trobar-les.
“que em tornin les paraules
que havia d’haver dit i no vaig dir.
són meves.
i encara em cremen”
A vegades ens agradaria que ens tornin les paraules que
hem dit, que s’oblidin del que hem dit, però un cop dites rectificar no és
possible. Quedaran allà per sempre. Altres vegades voldríem haver dit quelcom
que no hem acabat de dir i també ens penedim de no haver-ho fet.
“escriu i digues el que penses
malgrat saber-ho tot escrit
al llibre del teu àngel.
refés l’abecedari.
proclama el que voldries
i reconeix que els mots que encara
guardes
malgrat els anys són pobres, però són.
prou saps que el guia alat que et
pertocava
ja no vindrà. vas sol.
la por mastega el teu sopar,
la carn d’ahir i els últims peixos
d’avui.
pots dir-hi alguna cosa.
la pau, però que necessites
comporta aquella guerra
que no has volgut ni començar.”
No cal tenir pressa, és important trobar la paraula
adient, la que necessitem en cada moment. És molt més fàcil quan s’escriu que
quan es parla. Escriure és més calmat i permet més temps de reflexió. Parlar és
molt més immediat, molt menys reflexiu.
“escric a poc a poc
per no ferir les lletres i sentir-les
als ossos i a la pell
tremolen si tremola,
sorpresa entre el desig i la desgana,
la mà.
però observo com creixen
i es converteixen en paraules
i parlen,
les dibuixo amb mà ferma
sobre el paper d’una conversa.
són sang i foc els llavis i la ploma.
escric a poc a poc,
que vull els mots amb mi
i els vull per mi.
m’acosten i m’allunyen de l’oblit
que entenebreix les coses.
la por
no aguanta les paraules
ben dites”
“qui vol paraules en un món de sords?”
“esmicolant la quietud
de pensament a pensament”
Escriure
a poc a poc. Ens permet pensar, rebuscar entre els nostres pensaments.
“vaig estimar el silenci
quan m’era opció volguda,
suavitzava tempestats, i els somnis
devanien possibles.
avui, que ve de cara, em fa menys
goig.
desvergonyit, repica als finestrons
com vent esgarriat que busca casa.
(aquest avui, però,
l’estimo i m’acompanya.
recés de llum i verd
dels arbres als meus ulls.)
ja sé que les paraules són amb mi,
mal que m’assetgin els silencis.
i, en mi i per mi,
sé prou que hi ha silencis
que mimen la conversa.
però si ve de cara...”
El silenci no és l’absència de paraules. El silenci ens
permet estar amb nosaltres mateixos i pensar. El silenci em resulta
imprescindible en aquesta vida moderna plena de brogit arreu.
“m’agrada vegetar en el meu silenci
sense res més que el meu llençol
de lletres”
“soc a l’escola del silenci.
damunt la taula, lletres.
el trencaclosques gegantí per
sobreviure”
FRANCESC GARRIGA BARATA
Cosmonauta. Poesia completa
La Breu; 2017; 848 pàgines
