dijous, 9 de juliol de 2020

Les finestres de la meva vida


Com gairebé tothom, al llarg de la vida he viscut en diferents habitatges. Les seves finestres són la connexió més directe amb el món exterior, i per on es contempla la vida que va passant al nostre davant.

El primer record de finestra que tinc és la de la carretera de Barcelona. Vivíem de lloguer en un primer pis, i al menjador hi havia un balcó que donava a la carretera. Recordo les cases baixes del davant, però sobretot com passava la gent pel carrer, i també els cotxes constants. Devien fer molt de soroll, però nosaltres ja hi estàvem acostumats i tret de l’estiu que teníem el balcó obert ja no ens molestaven.

Entrant a l’adolescència ens vam canviar de pis i de barri. Des de la finestra de la meva habitació  podia contemplar una gran part de Sabadell, les seves cases baixes, i també els seus pisos. Sobretot m’agradava de nit veure les llums enceses de les finestres. Ja aleshores, però també encara ara, em provoquen la curiositat de pensar que deu estar passant en cada una d’aquelles cases amb les llums enceses. Un dels companys d’estudis que venia a estudiar a casa per les nits contemplant els punts de llum de la ciutat repetia una vegada i una altra el títol d’un programa radiofònic del moment “La Ciudad es un millón de cosas”.

De les finestres del meu primer domicili, una vegada casat, només en guardo un record. Una nit del mes de febrer que va començar a nevar i vam sortir al balcó i malgrat el fred, vam estar una bona estona gaudint de l’espectacle de la caiguda silenciosa de la neu sobre l’asfalt negre que s’anava tornat blanc progressivament. Vaig fer un intent d’escriure un poema que no va reeixir.

Les finestres d’una casa unifamiliar en la que vaig viure donaven a un descampat que no era del meu interès. El que més recordo d’aquella casa és el soterrani on tenia l’estudi. Hi havia unes finestres a la part alta del mateix per les que entrava la llum i veia un petit tros del pati i l’escala que hi baixava. Era el meu petit món.

Per diverses raons vaig tornar a viure a casa dels pares. El paisatge havia canviat del tot. El que abans eren camps,  s’havien convertit en un gran Parc i una zona comercial on hi havia molt tràfec de cotxes i persones amunt i avall. Era entretingut passar-hi l’estona badant tant de dia com de nit. Era com una mena de pantalla on contemplar el que passava en el món exterior. Els meus pares ja grans i malalts, ho van convertir en un de les formes d’entreteniment més habituals. Des de la finestra de la que havia estat la meva habitació de jove ara ja només es veia l’edifici del davant i res més.

Fa més de 20 anys que visc en el pis actual. No gaudeixo de grans vistes, però si de molta tranquil·litat. Les meves tres finestres donen a un pati interior força gran i sense ningú on tot és silenci, tot un luxe en la vida sorollosa i atrafegada que vivim en l’actualitat. Malgrat ser un espai tancat ha sofert canvis al llarg d’aquests anys. El primer que van treure van ser un parell de jocs infantils que eren d’una altra època i que ja ningú feia servir des de feia temps. Fa uns pocs anys van fer treure tres xiprers molt alts per motius una mica confusos. Va ser tot un espectacle veure com els van tallar sense que prenguessin mal cap dels edificis del voltant. Amb el temporal Glòria han caigut tres pins que s’havien anat inclinat i que feia temps que es preveia que aquest seria el seu final. Malgrat la pèrdua d’aquests arbres que ha canviat i molt aquest paisatge interior encara és un espai força verd i agradable de contemplar. El que ha minvat molt és la vida animal. Abans hi havia molt més ocells que alegraven els matins i els vespres amb la seva piuladissa. A hores d’ara són poquets els que de tant en tant aterren en el patí interior per picotejar quelcom.

Aquest és el meu paisatge de cada dia i ha estat el meu paisatge al llarg dels mesos de confinament.

Quins són els paisatges de les finestres de la vostra vida?

dilluns, 6 de juliol de 2020

Les meves biblioteques


L’any passat es complien els 100 anys de les biblioteques. Per aquest motiu van regalar als usuaris un llibret amb 15 narracions de 15 escriptors i escriptores en el que el punt central era una biblioteca. Aquesta lectura ha revifat els meus records sobre les biblioteques.

No recordo massa bé el meu primer dia a la biblioteca, però si que recordo quina va ser. Bé de fet, en van ser dues: la biblioteca de la Caixa del centre, i la del barri.

La biblioteca del barri era petita i estava situada ben a prop de la meva escola i just al costat dels futbolins. He de reconèixer que vaig passar més hores en aquells futbolins, sobre tot, jugant al billar que no pas a la biblioteca del barri. Hi anava a llegir els llibres d’Enid Blyton i els Astèrix. Més d’una vegada ens havien de cridar l’atenció perquè no es podíem aguantar el riure. 

Però la biblioteca on hi vaig anar sovint al llarg de molts anys va ser la Biblioteca de la Caixa. Era un lloc solemne on, sobretot, recordo el silenci. Cercàvem els llibres en uns fitxers de fusta on estaven ordenades les fitxes per ordre alfabètic. Aleshores calia omplir un petit formulari i lliurar-lo al mostrador on hi havia les bibliotecàries i esperar una estona a què et portessin la comanda.

Per una temporada llarga, una de les bibliotecàries era objecte del meu desig i de molts altres dels usuaris adolescents. Igual aquest és un dels motius ocults del meu interès per les biblioteques. Mai se sap. Hi havia una taula cobejada. Era la que quedava sota l’escala que pujava al primer pis on només podien entrar els universitaris i universitàries. Tenia bones vistes de les noies que hi pujaven.

Recordo un dia que fent una cerca als fitxers, encara no sé com, aquest em va caure al terra amb un gran terrabastall i amb totes les fitxes per terra. Vaig sentir tots els ulls sobre meu i com em pujaven tots els colors. Volia desaparèixer. No sabia què fer. Vaig començar a recollir les fitxes. Va venir una bibliotecària i em va dir que no em preocupés. Va agafar el fitxer i les fitxes i se les va endur.

També tinc el record del Casanovas, un amic gran dels meus pares i amb qui havíem compartit algunes excursions i caminades, que era un usuari habitual. El trobava sempre assegut llegint els diaris.

Després va venir l’època universitària en la que la biblioteca es va convertir gairebé en la meva segona casa. Hi passava gairebé totes les tardes i en els descansos d’estudi al vestíbul coincidíem una bona colla dels universitaris de l’època i fèiem tertúlia abans de tornar a entrar i seguir la nostra feina. Un cop tancava a vegades seguíem la tertúlia en algun bar o tornàvem a casa tot caminant.

De fet quan penso en una biblioteca, encara penso en aquesta. Serà per sempre més la meva biblioteca.

Ara a Sabadell tenim una àmplia i bona xarxa de biblioteques que ofereixen un molt bon servei. Bàsicament utilitzo la del meu barri, la biblioteca de Ponent, i la del centre, la de Vapor Badia, però ja no són aquell lloc tan especial que era la Biblioteca de la Caixa on hi vaig passar tantes hores de la meva adolescència i joventut. A hores d’ara, pràcticament només hi vaig a buscar i tornar llibres i poca cosa més.

El concepte de biblioteca ha canviat molt. Ja no només hi ha llibres. S’han convertit en un centre on s’organitzen tota mena d’activitats culturals. Em recorden la casa de cultura d’Estocolm que vaig conèixer un estiu de mitjans dels anys 70 en un viatge turístic amb els meus pares: a més de llibres, hi havia discs, exposicions, .... Aquí vam trigar molts anys a veure biblioteques com aquella.

Quan viatjo i veig una biblioteca no puc deixar d’entrar. Desprenen una mena d’atracció per mi. Recordo la petita biblioteca de Broadstairs una petita població costanera del comtat de Kent on vaig estar un parell de setmanes, la Biblioteca Nacional de Madrid, la biblioteca de Catalunya, i les petites biblioteques algunes poblacions.

A fora de la biblioteca tot va accelerat, soroll, cotxes, trànsit, gent amunt i avall, en canvi a la biblioteca regna la quietud i el silenci i la calma. Potser és aquest el seu gran atractiu.
De fet, com diu el títol del llibre, les biblioteques són l'illa dels tresors.

divendres, 3 de juliol de 2020

Llum d'agost


De William Faulkner sempre n’he escoltat i n’he llegit meravelles, però encara no havia llegit res d’ell, com de molts altres autors dels considerats imprescindibles. No recordo a on van dir que aquesta era una bona obra per iniciar-se en aquest autor. I ja d’entrada puc dir que no m’ha decebut gens i que de ben segur seré reincident.
Asseguda al voral del camí, mentre contempla el carro que enfila turó amunt cap allà on és ella, la Lena pensa: “Des d’Alabama, he vingut fins aquí: una santa tirada. Tot el camí a peu des d’Alabama, he fet. Una tirada de por, i tant”. I per dintre rumia: No fa ni un mes que vaig marxar i ja sóc a Mississipí, més lluny de casa que mai. Des dels dotze anys que no havia estat tan lluny

Han mort els seus pares i viu amb el seu germà gran, molt més gran que ella. Lena fuig embarassada a cercar Lucas Burch, el pare de la criatura. No sap massa on està, però pel camí li diuen que és a Jefferson.

En el taller d’obrar fusta de Jefferson on hi treballa Byron Bunch fa tres anys que va arribar en Christmas... “No tenia absolutament res a dir a ningú, ni tan sols al cap de mig any de treballar al taller. Ningú sabia què feia les hores que no treballava

Fa mig any arriba un nou foraster al taller, en Brown. Es fa amic del Christmas, i al cap de poc temps, tots dos deixen la feina. “Realment, sabem molt poca cosa dels que ens envolten. Als nostre ulls, homes i dones actuen segons el que nosaltres considerem que a nosaltres ens mouria a fer-ho si fóssim prou ximples per fer el que aquell home o dona està fent

Només arribar a Jefferson, la Lena es troba amb en Byron, i descobrim que en Brown és en realitat el Lucas Burch que buscava la Lena.

Les persones son iguals a tot arreu, però semblava ben bé que en una ciutat petita, on fer mal és més difícil, on la intimitat és més escadussera, la gent era capaç d’inventar-se encara més rumors sobre la vida dels altres que en nuclis més grossos”... “En aquella ciutat feia massa temps que havia arrelat el costum de fer córrer romanços que ni ells mateixos es creuen

La narració flueix i avança amb descripcions que fa que t’endinsis en el seu món amb facilitat i segueixis i segueixis llegint sense interrupcions. Vius en l’interior d’un lloc i una societat que desconeixes completament, i al mateix temps, algunes de les seves frases et condueixen a algunes de les teves pròpies reflexions i et fan parar atenció en aspectes de la personalitat de la gent i del seu comportament que és molt semblant arreu i en totes les èpoques.

A la gent li fan més basarda els problemes que li puguin venir que no pas els que ja té. S’aferrarà als problemes a què ja està acostumada abans d’assumir el risc que comporta el canvi

En el moment de l’arribada de la Lena a Jefferson s’està cremant un casalot on hi ha hagut un assassinat. Els sospitosos són el Christmas i el Joe Brown (Lucas Burch). Atrapen a aquest últim que ho xerra tot, carregant el mort a Christmas. “En Christmas és meitat negre”... “Una vegada m’ho va confessar”

En Christmas fuig ...“sobre el seu cap, les constel·lacions giravoltaven lentes en el cel, aquella munió d’estrelles que coneixia des de feia trenta anys sense saber el nom concret de cap d’elles i sense que per a ell ni la forma ni la brillantor ni la posició tinguessin cap significat ni rellevància

No hi ha cap imatge que denoti més soledat que la d’un home cepat caminant per un carrer desert”... “En aquell carrer, ample, buit, empedrat d’ombres semblava ben bé un fantasma, una ànima que s’hagués extraviat del seu món i vagaregés perduda

Christmas agafa el protagonisme i coneixem el seu origen: cinc anys en un orfenat de blancs, fins que és adoptat per la família McEachern, on rep un tracte cruel per part del senyor que el vol educar en els seus valors tradicionals i presbiterians, però no se n’acaba de sortir. Amb 17 anys abandona la casa i vaga sense destí definit.

Tots els personatges actuen i pensen arrossegats per la societat en la que neixen i viuen que els aboca a un destí tràgic com si de una tragèdia grega es tractés. La vida no els permet altre sortida que la que ens proposa l’escriptura de Faulkner. Res pot ser d’una altra manera, tot el que els envolta els manté lligats de peus i de mans. Ser només una mica negre encara que no es noti en el seu aspecte físic, el converteix en diferent a la resta en el lloc i l’època en que viu, i fa que no gaudeixi dels mateixos drets.

A partir d’aquella nit, els mil carrers van avançar com un de sol, amb cantonades imperceptibles i canvis de decorat... I sempre, tard o d’hora, aquell carrer acabava passant per alguna ciutat, per trams pràcticament idèntics i intercanviables de ciutats sense nom en la seva memòria

Dels 17 als 35 anys volta sense rumb i fent una mica de tot per sobreviure, fins que arriba a Jefferson.
No podria assegurar els motius exactes però a mesura que m’endinso en la lectura del món de Faulkner, em venen al cap els paisatges, la geografia i els personatges d’un altre autor nord-americà que em va captivar ja fa uns quants anys: Cormac McCarthy. Ja sé que simplement per temporalitat les influències són a l’inrevés, i que de ben segur, C. McCarthy havia llegit W. Faulkner quan va escriure tota la seva obra.

La foscor era plena de veus, de la miríada de veus de totes les èpoques que havia viscut, com si tot el passat fos una sanefa plana. Una sanefa que s’anava allargant: l’endemà a la nit, tots els endemans, tots enllaçats en aquell dibuix pla que no parava d’allargar-se

El dimoni és una presència que s’encarna en figures diferents: una dona embarassada, un home mig negre, ... El destí, unes forces estranyes, empenyen els seus comportaments. Potser ens empenyen a tots en els nostres comportaments.

El xèrif persegueix les diferents pistes que deixa Christmas al seu pas, però aquest s’escapoleix.

Quant pensa en el temps, té la impressió que durant aquest trenta tanys ha viscut en una mena de corrua perfectament ordenada de dies nominats i numerats com si fossin les estaques d’una tanca, i que una nit se’n va anar a dormir i quan es va llevar ja era fora de la rua

El temps, els espais de claror i de foscor, feia dies que ja no tenien ni ordre ni concert. Ara tant podia ser un espai com l’altre, i podien canviar en un instant, a cavall d’un moviment de les pestanyes, sense avisar. No sabia mai quan passaria d’un espai a l’altre, en quin moment descobriria que havia estat dormint sense recordar ni quan s’havia ajagut, o en quin moment es trobaria caminant sense recordar que s’havia despertat

Byron també té els seus moments de protagonisme. “Caminava de pressa, i cada passa ressonava buida i solitària en aquell carrer desert; la decisió ja estava presa, sense que ell ni tan sols en fos conscient... Quan en va prendre consciència, va entendre que li havia arribat a la ment com un llamp i que com un llamp hi havia arrelat; tant era així que els seus peus ja obeïen la decisió presa

Ara sabia que, quan feia plans i càlculs, el pensament discorria lent i suau, com una taca d’oli que s’escampa suau i lenta sobre una superfície d’aigües a punt d’embravir-se amb la tempesta

Un cop atrapat el Christmas i empresonat a espera de judici, la narració es centra en el naixement del fill de la Lena i què passarà un cop aquest estigui al món. Què farà en Joe Brown/Lucas Burch un cop ho sàpiga? I en Byron que està enamorat d’ella?

Aleshores nota un vent fred i punyent que se li fica al cos. És alhora violent i plàcid, perquè d’una ventada fortíssima s’endú, com si fos fenc o brossa o fulles mortes, tot el desig i la desesperació i la desesperança i aquelles quimeres tràgiques i inútils que es feia. Té la sensació que l’envestida mateixa se l’endú temps enrere i el deixa buit, desproveït de tot el que havia tingut fins que la va veure per primera vegada, un parell de setmanes enrere. El deler d’aquest moment és més que un deler: és una convicció ferma i reposada.”

No pensa en res. És com si aquell mur passant de vagons atrotinats fos un dic més enllà del qual el món, el temps, les esperances increïbles i les certeses incontrovertides l’estiguessin esperant, mentre de moment el dic li assegura encara una mica més de pau. Sigui com vulgui, així que acaba de passar l’últim vagó, ara ja a bona velocitat, el món li cau a sobre com la llengua d’una inundació, com la gran onada d’una marea creixent

Tot plegat li ha caigut a sobre massa de pressa. Hi havia massa realitat que els seus ulls i les seves mans no podien negar, i havia massa realitat que havia de donar per bona però que els seus ulls i les seves mans no podien demostrar de cap manera; hi havia massa coses inexplicables que mans i ulls es veien obligats tot d’un plegat a creure’s i assimilar sense prova ni explicació. Al cap de trenta anys, devia sentir-se com algú que tentineja en la soledat i ensopega i vacil·la i que de sobte es troba tancat en una habitació plena de desconeguts que parlen tots alhora...”

La fatalitat que perseguia al Christmas, i marcava el fat de la seva vida: “Ell mateix es perseguia: anys, fets, actes omesos i comesos avançaven al seu costat a cada passa, a cada respiració, a cada palpitació, bategant amb el seu cor mateix.”

La narració passa d’una escena a una altra, d’un personatge a  un altre amb gran facilitat, però sense perdre el fil en cap moment. Malgrat el que podien semblar uns salts en la narració, no ho són, i tot flueix cap al tràgic destí. Deixa la narració en un punt i la reprèn en un punt anterior des d’un altre punt de vista.

L’home que hi havia estès a terra no s’havia mogut. Tot just s’estava allà estirat, els ulls oberts i buits de tot... Durant un moment llarg se’ls va estar mirant de terra estant amb els ulls en pau i inescrutables i insuportables. Llavors la cara, el cos, tot ell va fer la sensació que es descomponia, que s’esfondrava sobre si mateix...” Han pelat al Christmas: “En aquell moment de suspensió lenta i inexorable com un aparell de tortura medieval, la roda enganxada de sorra del seu pensament continua girant sota les articulacions retorçades i dislocades del seu esperit, de la seva vida

L’obra m’ha sembla brutal i he gaudit d’allò més gairebé de principi a fi, excepte els dos darrers capítols que no m’han acabat de fer el pes.

I gairebé acaba tal com ha començat. La vida i el camí segueix per altres indrets:  Fixa’t tu si se’n pot arribar a fer, de camí. No fa ni dos mesos que anem venint des d’Alabama i com aquell qui diu ja som a Tennessee.”

dissabte, 27 de juny de 2020

NO LOGO.- El poder de les marques


Naomi Klein va publicar aquest llibre el 1999. Avui en dia moltes de les seves afirmacions no ens resulten cap novetat, però fer-ne un repàs és un bon recordatori del que no ens cal oblidar, i al mateix temps, ens pot servir per a reflexionar-hi. Passen els anys i massa res canvia, i si ho fa, no ho fa pas en la línia que a molts ens agradaria.

El món està dominat per les grans marques. Les trobem arreu del planeta. Són marques globals amb un gran poder. Vivim en el món de les marques.

És legítim dir que l’astronòmic creixement de la riquesa i de la influència cultural de les empreses multinacionals que s’ha produït en els darrers quinze anys té el seu origen en una sola idea, d’aparença inofensiva, que van inventar els teòrics de la direcció d’empreses a mitjan dels anys vuitanta: que les empreses d’èxit han de produir marques i no productes”. Les empreses han passat de produir productes, a produir marques.

Les empreses fabriquen productes, el que compren els consumidors són marques”...“El producte sempre és secundari respecte al producte real, que és la marca”...“Els productes que tindran èxit en el futur no seran els que es presenten com a “articles de consum”, sinó com a conceptes: la marca com a experiència, com a estil de vida”...“La marca X no és un producte sinó un estil de vida, una vida, un conjunt de valors, una aparença de vida, una actitud

Hem arribat al “punt que la idea d’un espai sense marques resulta gairebé impensable”. De fet, els partits polítics, els països, i gairebé tot el que ens rodeja s’ha acabat convertint en una marca que algú cerca la manera de vendre. El concepte de marca ha arribat a tot arreu.

La cultura adolescent és un gran nínxol on vendre les marques i en el que  la pressió dels companys es convertia en una poderosa força de mercat. ...: “Si li vens a un li vendràs a tota la classe i a tota l’escola”, i han penetrat a escoles i universitats. Avui en dia gairebé res queda fora de la voracitat de les marques.

A finals del segle XX els adolescents es converteixen en un mercat global a nivell mundial a qui es dirigeix una gran part de la publicitat de les marques. Són un dels seus grans mercats.

Les corporacions globals ... venen el mateix a tot arreu. Les velles diferències de gustos o de costums comercials locals estan en vies d’extinció

Les multinacionals de les marques poden parlar tant com vulguin de diversitat, però el resultat visible de la seva actuació és un exèrcit d’adolescents clònics que van a comprar “uniformats”,  al centre comercial global. ... Uns quants interessos controlen cada vegada territoris més grans

Avui en dia gairebé tots els paisatges urbans són clònics sense gairebé cap botiga de marca local  tot són superbotigues i franquícies.

Hi ha tres tendències que afavoreixen les grans cadenes: “La primera tendència va ser la guerra de preus, durant la qual les megacadenes més importants venien sistemàticament més barat que la competència. La segona era la pràctica d’expulsar la competència ... La tercera tendència, és l’arribada de la superbotiga-palau que s’alça en un lloc privilegiat i que fa la funció d’un anunci tridimensional de la marca

I com ho fan per expulsar botigues de la competència? És el que s’anomena estratègia Starbucks: crear molts establiments propers uns als altres, i encara que baixin les vendes per establiment, augmenten les vendes totals de la cadena i tenen com a efecte rebot perjudicar les ventes de la competència. Amb aquesta estratègia “després de la saturació i de provocar el tancament de molts competidors en van tancar la meitat

Per una banda, hi ha la política d’abaixar preus per eliminar la competència i per l’altra banda, hi ha la política de crear una marca exclusiva. “Per a molt clients fidels, no hi ha cap preu que sigui massa alt per aquests articles de marca, i de fet no queden satisfets només comprant-los. Els compradors obsessionats amb les marques han adaptat una actitud gairebé fetitxista envers el consum en la qual el nom de la marca actua amb el poder d’un talismà

Les superbotigues no són només llocs on comprar, sinó també per visitar, llocs on els turistes van en processó”. No sempre són rentables. La seva utilitat és vendre marca. Actuen com un gran anunci de la marca. “Les botigues multimarca com els gran magatzems ... es veuen afavorides per aquest impacte publicitari” de les superbotigues.”

Les galeries comercials i les gran superfícies són un lloc d’oci i entreteniment i un lloc on anar a donar un volt, on anar a passar l’estona.

La tasca principal d’una gran empresa és crear marca i dissenyar productes, però els productes són fabricats per contractistes externs a qui tan sols es demana baix preu i complir la data de lliurament. “Un nombre creixent d’empreses de marques prestigioses i amb un gran rendiment econòmic s’estan desentenent del tot de les qüestions laborals

L’autora visita una zona de processament d’exportacions (ZPE) a Cavite (Filipinas), una zona on es fabriquen els productes de les grans marques, un lloc només per treballar. “Segons l’Organització Mundial del Comerç, hi ha 1000 zones com aquesta esteses per 70 països que donen feina a 27 milions de treballadors i generen un volum de negoci al voltant de 250 mil milions de dòlars”. Són moltes hores de feina, mal pagades i precàries en fàbriques en pèssimes condicions.

En aquestes zones hi plana la por. Els governs temen perdre les fàbriques estrangeres, les fàbriques temem perdre la seva clientela feta de marques, i els treballadors tenen por de perdre les seves feines precàries. Són fàbriques que no estan construïdes sobre la terra sinó a l’aire” Explica el concepte de les fàbriques orenetes, fàbriques que emigren i canvien de lloc cercant millors condicions i més guanys per l’empresari.

La por que les multinacionals oreneta tornin a retirar les seves comandes i se’n vagin a buscar millors condicions determina tot el que passa a les zones industrials” (ZPE)

Totes les empreses volen una reserva fluida de treballadors a mitja jornada, d’empleats temporals i d’autònoms que els permeten reduir les despeses fixes i fer front als alts i baixos del mercat

Els empleats se senten com si estiguessin de pas, fins i tot després de 10 anys de treballar-hi”. “Les cadenes de venda al detall fan tot el possible per reforçar el sentiment de precarietat dels empleats i protegir aquesta fórmula tan rendible”. Proliferen les feines precàries i a temps parcial en el sector serveis fins convertir-se en el tipus de contracte habitual.

La utilització de treballadors temporals als Estats Units s’ha incrementat un 400 per cent des del 1982, i aquest creixement ha estat sostingut. Els beneficis de les empreses de treball temporal nord-americanes han augmentat un 20 per cent cada any des del 1992 ... Amb tot, l’augment més espectacular no s’està produint a l’Amèrica del Nord sinó a l’Europa occidental, on les agències de treball temporal són les empreses que creixen més ràpidament.”

Contractar i gestionar treballadors no és el fonament d’una empresa amb bona salut sinó una tasca especialitzada que val més deixar als especialistes que s’hi dediquen, mentre la feina real es concentra en una quantitat decreixent de treballadors

Vivim en una cultura de la incertesa laboral... “una economia que constantment posa els beneficis per davant de les persones sense demanar disculpes

La publicitat rep moltes crítiques i atacs ferotges però sobreviviu a tot, persisteix i segueix venen i presidint tots els racons de les nostres vides.

Es produeix “una tendència a menysprear els drets humans a favor del desenvolupament de l’economia mundial”. S’ha situat l’economia i el seu creixement per davant de qualsevol altra prioritat de la societat. I “les corporacions són molt més que subministradores dels productes que tots necessitem; també son les forces polítiques més poderoses de la nostra època

Fa anys que es denuncia com la publicitat, les grans marques, les corporacions multinacionals i el consumisme dirigeix les nostres vides amb productes fabricats en tallers amb treballadors en condicions infames al Tercer Món. S’han produït molts moviments de protesta i denuncia però tot “segueix igual”. En realitat podem arribar a fer quelcom per tal de canviar l’estat de les coses?

Nike i altres marques han rebut moltes crítiques i han estat diana de les protestes per com fabriquen els seus productes i les condicions dels seus treballadors al Tercer Món. Però malgrat tot, segueixen venent el seu producte i les seves marques i l’únic que han fet ha estat maquillar les seves condicions de producció. Sembla que les grans corporacions i les grans marques tenen capacitat de resistència davant de tot. Les corporacions i entitats públiques poden fer molt, simplement controlant amb qui signin els contractes de subministraments, però no ho fan, ni tant sols polítics que han basat les seves campanyes electorals en aquestes qüestions.

La major part de les empreses que operen al Tercer Món extraient matèries primeres actuen de la mateixa manera, però com que no les podem associar a una marca i a un logo passen molt desapercebudes i difícilment són atacades pels consumidors del Primer Món.

Segons l’autora l’esclat del moviment antiglobalització pot canviar l’estat de les coses. Han passat dues dècades des de la publicació del llibre, hi hagut moltes reunions i moltes performances, però tinc la impressió que tot segueix pràcticament igual. Soc pessimista, o potser soc realista.

L’activisme ja no pot limitar-se a expressar un desacord simbòlic. Cal passar a l’acció i aconseguir que la vida de la gent millori, en aquest moment i allà on viu” Però, com?

dilluns, 22 de juny de 2020

Escarabats


En el seu darrer llibre Manuel Baixauli parla de Cosmina Ionescu una artista obsessionada pels escarabats.

De fet el dibuix de la portada del llibre són aquests escarabats

Aviat es va envoltar dels éssers que més estimava: els escarabats. Els alimentava a canvi de tindre’ls sempre a mà, i aconseguí que el pis n’estiguera ple. Els deixava moure’s pertot arreu, fins i to pel seu propi cos i escoltava, complaguda, la somorta crepitació produïda per les incomptables extremitats, aquella música trèmula, pròxima. Dibuixava i pintava tothora, i ho feia sempre del natural. Se sentia identificada amb aquelles formes, notava que havia arribat a la seus plenitud creativa

Va dibuixar i pintar directament sobre les parets de l’estudi, que omplí d’escarabats. Començà a pintar-ne també al terra i al sostre, i ho feia amb tal perfecció que les seues creacions es confonien amb les bestioles reals, en una superposició movedissa que produïa vertigen
Aquestes descripcions em van fer recordar dos episodis de la meva vida que tenia en un cert oblit.

Un matí a l’aixecar-me del llit vaig veure el primer escarabat. A l’obrir el llum va fugir esperitat i es va amagar. No vaig fer massa cas. Això mateix es va produir altres dies, cada vegada més sovint i ben aviat ja era més d’un. Feien sempre la seva aparició en la foscor i els descobria a l’endemà al matí.
Vaig comprar un producte que no va servir per a res. Cada dia que passava augmentava la població. Tenia sort que només es desplaçaven per terra i que no s’enfilaven als mobles ni al llit, ni a les parets. Però quan m’anava a dormir havia d’anar en compte a no deixar res per terra  (sabatilles incloses) si no volia trobar-ho amb algun bitxo. També havia d’anar amb molt de compte al posar als peus al terra al matí per no trepitjar-ne cap. Quan obria el llum tenia el terra de l’habitació ben ple d’escarabats, una mica com explica Manuel Baixauli que el tenia la Cosmina Ionescu.

Quan ja estava pensant en cercar una empresa que vingués a fumigar el pis i marxar a viure uns dies a casa els pares, vaig trobar un producte que va funcionar i en pocs dies van acabar desapareixent. Recordo que era un producte que polvoritzat en els llindars de les portes actuava com una barrera que devia impedir l’entrada dels escarabats.


Quan ja havia oblidat aquest incident amb els escarabats, el fenomen es va reproduir amb un altre tipus d’insecte del que desconec el nom. El procés va ser si fa no fa el mateix. Primer en vaig veure un, i a poc a poc en van aparèixer més. L’habitat d’aquests era la cuina i a diferència dels escarabats s’enfilaven per tot arreu. Van anar a més i tampoc trobava cap producte que fos efectiu. No podia deixar res a sobre els fogons perquè corrien per allà amb total llibertat, i també es ficaven als armaris de la cuina. Per sort no entraven a la nevera, que vaig convertir en el refugi de tot el que era comestible.

Amb aquestes la televisió va deixar de funcionar. Encara era una televisió de tub. Se la van emportar per arreglar-la. ¡I quina va ser la meva sorpresa quan em van explicar que havia estat un d’aquests insectes el que havia provocat l’avaria!.

Vaig estar de sort que tenien experiència en aquesta mena d’insectes, ja que no era la primera vegada que s’ho trobaven. Em van explicar que eren d’origen americà i que si volia al mateix temps que em reparaven la televisió em vendrien un producte amb el que els podria eliminar. Em van explicar que es refugiaven darrera dels electrodomèstics, aprofitant l’escalfor dels mateixos i que segurament els devia tenir instal·lats a darrera la nevera.

Així era. Només arribar a casa en vaig foragitar una bona colla que s’estaven allà. El producte va funcionar i amb poc temps van desaparèixer i poques vegades més els vaig tornar a veure. Era una mena de tub i n’havia de posar una miqueta en les racons dels diferents espais per on es movien.

La veritat és que és molt fastigós haver de viure episodis d’aquest tipus. Suposo que als humans, al menys és el meu cas, aquests animals petits que s’arrosseguen per terra ens fan fàstic. Un o un parell els poden suportar més o menys, però quan proliferen en grans quantitats ja és tota una altra cosa.

Ves per on la lectura d’aquest capítol d’Ignot m’ha rememorat aquests dos episodis que ja tenia ben oblidats.

PS: Curiosament aquest matí poc abans de publicar aquest escrit i quan estava posant la roba a la rentadora, ha aparegut un escarabat dins del cubell de la roba bruta. Ha fugit com sempre. ¡Quina casualitat que després de tant de temps hagin fet acte de presència de nou! Tornarà la invasió?

divendres, 19 de juny de 2020

Gairebé 100 dies ...


Han passat al voltant de 100 dies des que es va decretar el confinament. Està a punt de finalitzar l’estat d’alarma i hem entrat en fase de represa, que gairebé ningú sap massa bé que vol dir, excepte que permet una major mobilitat. Ja fa dies que, qui més qui menys, fa el que bonament li sembla, però també és evident que la nostra vida actual està farcida de limitacions.

La vida és efímera, i al llarg d’aquest centenar de 100 dies, d’alguna manera ha quedat aturada. Ningú vol emmalaltir, ni veure emmalaltir a la gent que coneix i estima. Per aquesta raó hem acceptat gairebé sense cap tipus de protesta les estrictes normes que ens han imposat. Hem estat callats i en silenci, però no per això deixem de ser crítics amb tot el que ha passat.

No voldríem pas tornar a viure el mateix. No ens ha agradat gens. Volem pensar que els diferents governs i administracions estan fent els deures, i si el maleït bitxo tornés a aparèixer de la forma virulenta que ho va fer el mesos de març i abril, estaríem molt més preparats i no ens agafarà desprevinguts.

El concepte de “Nova Normalitat” no m’agrada. De fet tampoc m’agrada el concepte de “normalitat”. Passats els 100 dies queden moltes incògnites per resoldre, per no dir pràcticament totes i ens posem a viure amb una “certa normalitat” i oblidem, o millor dit, volem oblidar l’amenaça que segueix latent i circulant i que en qualsevol moment pot tornar a posar-nos contra les cordes.

Per tot el que es planteja des del Govern i les diferents administracions fan falta molts diners. I  no diuen pas d’on els trauran, excepte endeutar-se que no m’ha semblat mai una bona solució. De fet, si no torna a activar-se l’economia ben aviat tindrem mala peça al teler de la que serà molt difícil sortir-ne.

Una cosa són els desitjos, el que tots voldríem que passés i l’altre és la realitat que acostuma a ser molt tossuda i ens posa a tots a lloc quan menys ho esperem.

Molt em temo que passarà com en altres crisis. Sempre hem perdut un llençol a cada bugada. Ja fa unes quantes dècades que hem entrat en una espiral imparable de major desigualtat, i res s’ha fet per aturar-ho, ni per part dels governs de dretes, ni per part dels governs autoanomenats d’esquerres. També hem anat perdent llibertats. Aquesta crisi sanitària els vindrà molt bé per exercir un major control sobre tots nosaltres, molt més del ja exerceixen. Tenen la tecnologia per fer-ho, i nosaltres mateixos amb la nostra addicció als mòbils, els hi facilitarem sense massa traves.

Ja m’agradaria equivocar-me però no soc massa optimista. Ja fa unes setmanes que intento recuperar el  màxim de normalitat en la meva vida quotidiana, però també tinc clar que intentaré de totes, totes, evitar aglomeracions (mai m’han agradat massa) i també les activitats en espais tancats fins que no vegi més clar com evoluciona tot plegat. De sempre he estat força solitari, però de ben segur que al pas que anem m’acabaré convertit en un autèntic llop solitari.

dissabte, 13 de juny de 2020

TWIST.- Seres intermitentes


Ochenta abuelas nos separan del neolítico. Ochenta abuelas nos alejan de la caverna. Dicho de otro modo: ochenta abuelas nos acercan a la cueva. Ochenta abuelas, ochenta pares de piernas, ochenta regazos, ochenta partos. Ochenta, así lo afirmaba Jorge Oteiza
De la literatura basca conec a fons a Bernardo Atxaga. És un autor que m’agrada, sobre tot, “L’home sol”. Fa un temps vaig llegir el supervendes “Pàtria” i em vaig quedar amb les ganes d’endinsar-me en llibres escrits amb punts de vista diferents sobre el conflicte basc. Va estar un programa monogràfic de Ciutat Maragda dedicat a laLiteratura Basca el que em va donar les pistes de quins autors em podien interessar i ara en tinc una bona llista esperant. Aquest ha estat el primer.

Som molts que quan escoltem o llegim “Lasa i Zabala” recordem el que va passar en els temps més durs de la guerra bruta contra el terrorisme d’ETA. Va ser un cas molt sonat i que va costar molt poder esbrinar el que realment havia passat amb aquells dos cossos trobats enterrats en una zona del Llevant espanyol. A Twist, Lasa i Zabala es converteixen en Soto i Zebeiro.

El seu començament és del més contundent.

Afuera es de noche, …
En las entrañas de la tierra siempre es de noche, es la hora de los topos en los dominios del topo. A quien vive bajo tierra, ¡ha de importarle la luz del día? No demasiado. Hace tiempo que eres uno con la tierra, y al principio te ha parecido que lo mejor que podías hacer era no moverte en absoluto. ¿Acaso no son la misma cosa tus entrañas y las de la tierra? Uña y carne
Esos hombres apresurados que levantan arena con sus botas son obedientes servidores de una institución caduca en un país caduco, mosqueteros de un Estado… Vienen de una dictadura y de sus reglas. Quien dice reglas dice también entrañas. Ahí lo van a enterrar. En el agujero. Ahí, ahí y ahí. Solo ellos saben dónde. En las entrañas de la tierra
Ha refrescado, el trozo de noche que consiguen alumbrar con su aliento es minúsculo. El vaho va y viene velozmente de sus bocas. Blanco en la noche. Difuso en lo oscuro. Humo de fuego recién apagado. Es una noche estrellada, pero ellos no están para estrellas

Lasa i Zabala, Soto i Zebeiro, son un punt de partida per construir la narració que se’ns presenta sota el punt de vista de Diego Lazcano, un escriptor amic de Soto i Zebeiro amb qui comparteix militància. Sota tortura delata on es troben. Això el rossega sempre per dins: tuvo en mente durante largos años a aquellos desaparecidos: cada día, cada anochecer, …”

“… Aquel día él debía estar allí con ellos. Porque pudo haber estado él en su lugar y porque no estuvo con ellos, ni en su lugar. Porque estaba encerrado en el Cerro, y acababa de confesar el paradero de sus amigos

Si no los hubieran asesinado, ambos habrían desaparecido igualmente de su vida… Pero los mataron, y eso los dejó anclados viviendo en su cabeza, no en ningún limbo sino en su mente… Y de allí no podía sacarlos

Diego se nutre de dos sombras, se alimenta de ellas, dejó que aquellas dos sombras anidaran en él. Tengo la impresión, prolongada durante años, de que está viviendo en lugar de Soto y de Zebeiro, de Zebeiro y de Soto, como si fuera su responsabilidad - ¡pero no lo era! - vivir las vidas que ellos no vivirían como si fuera posible vivir tres vidas a la vez.”

A Diego solamente le quedaría un camino: empezar a escribir cómo conoció a Soto y Zeberio, narrar todo lo que sucedió durante los momentos que compartieron y todo lo que sucedió en los momentos que no pudieron compartir. Exhumar sus cuerpos a golpe de pluma. Esculpir sus perfiles. Tratar de internarse en la oscura selva. Rehacer el hilo de su jungla mental. Reconstruir todo aquello sobre el papel. Dejarse el pellejo en su misión. Cada jirón de su piel. Decirlo todo. Desnudarse en su fetidez. Fagocitarse a si mismo y no dejar tras de si sino la piel mudada de la serpiente. No ocultar ninguna infamia. Escribir aquel libro y curarse…. Lazkano quería decir la verdad, ansiaba empezar a buscar su verdadera piel. Escribir cuanto antes las primeras líneas de una historia que solo él podía contar…

Mentre es continua torturant pel que havia passat feia ja tants anys, i que no pot esborrar de la seva memòria. Quienes los torturaron campaban a sus anchas, libres por las calles, quizá no muy lejos de allí, sin perder sus galones y probablemente con alguna medalla recibida por sus impagables servicios a la patria”.

La desaparició dels seus amics no és la única desaparició de la seva vida. El seu pare amb Alzheimer també desapareix. “Su padre, aunque de un modo muy diferente, igual que Soto y Zebeiro, es también un desaparecido. Desaparecido, desaparecido, desaparecido… la desaparición es el eje de su vida, un remolino que tira de él” … “Necesita el cuerpo… El cuerpo significa que el muerto reposa en algún lugar, en un sitio concreto, que allí termina su historia, y que tal emplazamiento ayuda a ponerle fin. El sitio ofrece descanso no solo al muerto, sino también a su familia i a sus amigos” … “Sin paradero no hay descanso, o al menos resulta más difícil que lo haya

Acabarà trobant al pare i sabrà el que va passar. Diego és un personatge amb moltes giragonses i amb algunes parts amagades de la seva vida. A mesura que avança, la narració ens ofereix sorpreses.

El llibre està farcit de reflexions sobre el que van representar aquells anys de plom, de morts de les dues bandes i on res era tan senzill ni simple com podia semblar a simple vista, sobretot si ho veiem des de lluny com és el meu cas.
  • Quiero saber lo que es quitarse las máscaras, aunque sé perfectamente que debajo no hay más que otras máscaras
  • Las cosas no siempre son lo que parecen
  • Hay que dejar en paz a los fantasmas, incluso cuando se trata de fantasmas vivientes
Así es la vida, el escenario está ahí mismo, la verdad de los hechos, todo acontece delante mismo de tus narices, pero qué poca luz se arroja sobre los acontecimientos, no somos nosotros los actores que los propician y hacen que la historia siga adelante, no somos quienes se mueven sobre el escenario ni los iluminados por los focos, y así y todo, y además, sólo un resquicio de esa luz nos alcanza, un rayo insignificante, una brizna, apenas nada.” La realitat no té res de senzilla.

Aunque los nombres de Soto y Zeberio han permanecidos unidos para siempre (nunca Zeberio y Soto, siempre Soto y Zeberio), y aunque tan acostumbrados como estamos a verlos el uno al lado del otro resulta impensable disociarlos, en honor a la verdad, hay que reconocer que eran personas bien diferentes

La por d’oblidar el que va passar persegueix a Diego. Twist és una manera de lluitar contra aquest possible oblit del que havia passat a Lasa i Zabala, a Soto i Zeberio.

Cuando Lazkano escribe sus historias, intenta hacerlo como Soto lo hubiese hecho, pero le resulta imposible”. En el fons Diego és un farsant que vol viure la vida que els altres no van poder viure per la seva delació. Viu tota la vida obsessionat per la mort i desaparició dels seus amics.

A veces vivimos en lugar de los muertos, haciendo en su honor cosas que ellos hubiesen hecho

“¿Somos la página original o la copia en papel cebolla de debajo del papel carbón?”

dilluns, 8 de juny de 2020

Un jardí vora el mar


Segueixo llegint a la nostrada Rodoreda sense que m’acabi de fer el pes.

A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que passen a la gent... Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me’n recordo, perquè soc massa vell i de vegades m’embolico sense voler

El narrador és el jardiner d’una casa d’estiueig d’una família molt benestant. “Els senyors anaven, com si diguéssim, per una banda i les senyores per l’altra”. Els amos són el senyor Francesc i la senyora Rosamaria.

El segon estiu van venir tots alhora”. El jardiner s’acaba convertint en una mena de voyeur de la vida que porta l’alta burgesia al llarg de sis estius amb les anades i vingudes de tots els seus estadants així com també del servei, i dels veïns amb els que mantenen algun tipus de relació. Entre ells, el senyor Bellom, que ha fet fortuna a Amèrica i que compra el terreny del costat i edifica la seva mansió sense escatimar ni diners ni capritxos.

Una tarda d’agost, Paulina i Andreu, un matrimoni ja una mica gran, arriben a la casa i introdueixen un nou element en la història. Busquen notícies d’Eugeni, un fill seu que feia 4 anys que havia marxat a Amèrica  pocs dies després de que Rosamaria es casés amb el senyoret Francesc. Eugeni estava enamorat de Rosamaria. Es coneixien des de molt petits. Van conviure molts anys mentre ambdós creixen. Tothom pensava que es casarien, però quan va aparèixer el senyoret Francesc tot va canviar.

El matí del casament, Eugeni va anar a veure a Rosamaria i li va donar 5 anys per viure amb el Francesc.

Ja feia 4 anys que els pares no sabien res d’ell i pensaven que potser Rosamaria en tindria alguna notícia, però no era així.

Als pocs dies d’aquesta visita, arriba la filla del senyor Bellom amb el seu marit. Resulta que aquest és l’Eugeni i, Eugeni i Rosamaria, es converteixen en veïns d’estiueig.

Aquest estiu allarguen la seva estança a la casa. Ja amb el mes de setembre ben avançat encara són allà.

Les ombres dels arbres es feien tristes i llargues. Les tardes perdien color. A mi, potser encara m’agradava que no se n’anessin. Tot i que hi tenia pocs tractes, perquè sense anar al mar es movien menys pels voltants de casa meva, em feia companyia pensar que eren allà prop. Ara que, si haguessin estat fora, també m’hauria anat bé. Soc de bon conformar. Tot m’agrada

El jardiner que viu sol en una caseta dins del jardí és de mena tafaner. Des del seu observatori veu tot el que passa i ens ho va explicant i també es fa ressò de totes les informacions que li arriben per a totes les vies. El jardiner actua al mateix temps de testimoni, i de confessor. En certa manera m’ha recordat al personatge de l’escombriare de Momo de M. Ende. Ambdós excel·leixen en la qualitat de saber escoltar.

Les relacions entre tots eren ben complexes i embolicades com molt bé reconeix el mateix jardiner quan diu: “era una cosa difícil d’explicar perquè començava per ser una cosa difícil de saber”.  Escolta a tothom, però no té gens clar qui explica la veritat. “Vaig pensar que potser sí que tot allò era veritat, però que les coses explicades per tanta gent...”

Estic d’acord amb algunes de les notes del postfaci de Roser Porta quan afirma:
  • Uns personatges, envoltats de flors i de bellesa, però materialistes i que actuen moguts sovint per l’ambició de diners i per l’impuls sexual
  • Una família rica, marcada per diversos secrets i històries tèrboles del passat
  • Un nombrós grup de personatges rics, moderns, cosmopolites i un pèl extravagants que viuen còmodament -malgrat la infelicitat- sis estius en una casa amb jardí vora al mar” i tot narrat pel jardiner a càrrec d’aquest jardí. També cal destacar que son uns “benestants capriciosos”.
Passen els anys i ... “Aquell estiu va ser el darrer. Un estiu desagraït, amb molta pluja. Passàvem de la fresca a la calor i de la calor a la fresca en un no res.... Aquell estiu no tirava. Era com si tot s’hagués encallat. I el temps anava fent el boig... Ells vivien tancats.”

Em començava a sentir vell. Hi havia plantes que hauria hagut de canviar feia temps, però es veu que em faltava esma. Em deia: ja ho faràs demà. I no trobava mai el moment de fer-ho. Només tenia ganes de no pensar i d’escoltar el fregadís de les fulles i, sobretot, aquell soroll que la pluja feia al sostre quan anava a dormir

Tot s’acaba. La novel·la també, però el jardí segueix allà: “Miri com està el jardí. Per sentir-ne la força i l’olor, aquesta és la millor hora. Miri els til·lers... ¿Veu les fulles com els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia es passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n’hi dirà de coses aquest jardí...”

Novel·la llegible, però també prescindible. No m’ha resultat massa interessant.