diumenge, 21 de juliol del 2024

Tot un any, dia a dia

 Va ser l’any que hi van haver tots aquells suïcidis a l’empresa de telefonia francesa que jo vaig entrar a treballar a l’agència de publicitat de la filial de Madrid

Ja fa cinc anys que “cada dia arribo a les nou, puntual, m’assec, engego el portàtil i m’enfronto a la meva jornada de sis hores de no res”, de no fer res.

“A les oficines franceses de telefonia s’han llevat la vida seixanta treballadors en tres anys.

Són les dades oficials del que s’han mort a l’oficina. Els que han esperat a matar-se a casa seva o al cotxe o els que s’han immolat a l’aparcament no els compten

És la veu de la protagonista. Viu a Madrid amb la seva parella l’Horacio. Ella és catalana i ell és argentí. Tenen dos fills petits. Tot el boicot al lloc de treball va començar quan va tenir el primer fill i va demanar reducció de jornada. Un fet insòlit per una empresa que espera del treballador que treballi totes les hores del món.

Madrid, 2008


L’Horacio decideix deixar la seva feina perquè no li agrada. Torna a posar en marxa un antic projecte de grup musical.

És la primera novel·la de l’autora. És una novel·la peculiar que es llegeix bé. Són els fragments d’una vida en primera persona, una mena de diari amb un punt d’ironia de la protagonista al llarg de tot un any de la seva vida: la vida a la feina, a casa, amb l’Horacio, la seva parella, els seus dos fills encara petits i la seva millor amiga, la Kat.

Es fa un munt de reflexions de les que em permeto destacar-ne les que més m’han cridat l’atenció:

  • Em pregunto si tot això, els fills, la parella, la feina estable, són coses que he desitjat per mi mateixa o coses que han desitjat els meus pares per a mi. On s’acaba la filla, i on començo jo de veritat
  • De vegades em fa l’efecte que els homes són criatures desemparades, més que no pas els fills, i que les dones n’hem de tenir cura...”
  • Comprar, comprar, la roda eterna, les despeses, l’entramat social que ens fa presoners de feines de merda...”
  • Molts cops volem “guanyar prou per poder pagar el sou d’una dona que tingui cura dels nostres fills per tal que nosaltres puguem treballar prou hores i guanyar prou diners per pagar aquesta dona que té cura dels nostres fills
  • Les dones “són invisibles. Les dones hem estat educades per ser anònimes i ocupar el mínim espai possible.”
  • El personatge que vaig triar jo, el que fingeix que tot va bé, és massa cansat” D’alguna manera tots triem un personatge en la nostra vida, fins i tot, més d’un que va canviant segons l’entorn i les relacions que l’envolten.
  • Quants de nosaltres no som nosaltres mateixos? Quants de nosaltres no fem veure que som algú que no som?”
  • És evident que hi ha un ELLS que està damunt d’ELLS. Però aquests altres no els puc veure. Molt poca gent els pot veure. Potser els que hi ha al capdamunt no tenen ni tan sols presència física. Són el mateix sistema
  • Som “éssers invisibles. Éssers que potser hem vingut a fer alguna cosa de profit al món, a aportar el nostre gra de sorra, però que hem fracassat estrepitosament en la nostra missió. Què no l’hem sabut dur a terme

Aquesta novel·la va ser guardonada amb el Premi Llibreter 2022 i com gairebé tots els premis Llibreters que he llegit no m’ha defraudat.

GLÒRIA DE CASTRO

L’instant abans de l’impacte

Periscopi; 2022; 257 pàgines

Premi Llibreter 2022



dimarts, 9 de juliol del 2024

Escriure és viure

 

Escriure és viure, confegir

un llenguatge on habitar

 

Aquest petit volum és un recull de poesies feta pel mateix Clapés que abasten des de l’any 1982 fins al 2007 i que han estat publicades en 10 dels seus llibres. M’impressiona la seva senzillesa i la seva brevetat, però alhora la seva profunditat. Son poemes per llegir en calma i quedar-se una bona estona pensant en el que diu.

 

Solitud

 

Ni en la solitud, no creguis mai

que estàs sol del tot: t’acompanyen,

com ombres pressentides, mots, imatges,

records; potser un tendre somrís.

però és també llavors quan t’adones

que se’t va desfent la vida als dits

(car viure pot fer tant de mal!...),

i truques a una porta, i a una altra

i a una altra, i totes són closes

per a tu, llevat la de la mort.

 

 

Toledo, 2022

 

D’un certain printemps.

 

Atrapa el desig al vol

i no deixis que et fugi,

no fos cas que el temps

el tornés fonedís abans

del temps. Mira de ser

lliure per fer i desfer

(sempre) sense torbar-te

de res. Frueix de la primavera

color violeta, de l’olor

de les frèsies, dels cossos

bells, de la mar...

 

 

 

Marienbad

 

Viure és un deliri,

com escriure

com descriure’l

És anar exhumant els enigmes

que el temps ha estampat

en el marbre

descompost desfet destruït

de les estàtues

del record

mentre travessem el jardí

per l’indret on discorren

les paraules

allà on no ressonen els passos:

 

aquesta inacabable avinguda,

aquesta inabastable solitud.

 

 

 

Escurço camins, assajo nous rumbs en aquest viatge ple de paranys i falses aparences, efímer com foc de joia i palla

Desdic quan dic.

Ítaca -aleshores me n’adono- és a dins meu.

 

 

 

 

Callar al món.

Romandre

sol

amb la paraula

que malda per dir-se.

 

Ressò de silenci

doblant, només,

no més, el silenci de l’absent.

 

 

 

El so de les hores percudint

el silenci blanc del paper.

 

Pura interrogació

sense rèplica possible.

 

 

 

Aquest viure

que s’escola

devorant-se.

 

 

 

Escolta el silenci de la lleu brisa

                allí on el poema ha deixat els mots.

 

ANTONI CLAPÉS

La lentitud, la durada

Pagès editors, 2010; 136 pàgines



dijous, 27 de juny del 2024

Fa 50 anys que arribava a London

 

Avui fa exactament 50 anys que aterrava a Heathrow amb dues maletes pesants.

Tenia 17 anys recents fets. El meu pare va tenir la dèria que havia d’aprendre anglès. Al llarg de 5 anys anava dos o tres dies en setmana a casa de la Josefina, una amiga dels meus pares que feia classes particulars d’anglès. En els anys 70 a l’escola estudiàvem francès.

L’altre dèria del meu pare era que estudiés música, però en això no se’n va sortir, i no vaig estudiar música. Eren uns temps en que els nens no fèiem extraescolars. Al finalitzar les classes anàvem a casa. A part d’anglès un curs vaig jugar a escacs i, ben aviat, vaig començar a jugar handbol.

Pocs dies abans de marxar vaig anar al barber i em vaig fer aquesta foto de carnet. El pare em va fer anar de nou al barber a que em tallés més el cabell. No massa convençut vaig tenir que fer-ho.



L’objectiu d’aquest viatge era consolidar l’anglès que havia aprés. Recordo molt bé l’arribada. Tants els pares com la Josefina m’havien dit que agafés un taxi fins a la casa on m’havia d’allotjar aquell estiu. Però jo, garrepa i tossut de mena, tenia clar que hi podia arribar per altres mitjans i així va ser.

Em vaig arrossegar amb les dues maletes pel metro amb transbordament inclòs i, finalment un autobús em va deixar a la cantonada de Magdalen Road al barri de Earlsflied. Va resultar que era un carrer molt llarg amb tot de casetes angleses típiques, d’aquelles que es veuen a les pel·lícules. De tant en tant m’havia d’aturar i descansar del pes d’aquelles maletes. Sempre he tingut la idea que devia ser com aquell de poble amb boina que arriba a la gran ciutat.

Va ser realment feixuc arribar a la casa de Mrs Richards que ja m’estava esperant. Era mitja tarda quan en vaig instal·lat a l’habitació. Ben aviat va ser l’hora de sopar. Sopàvem a les 18.00 hores. Havent sopat vàrem estar mirant un partit del mundial de futbol. Era el mundial que va guanyar Alemanya, però l’equip revelació va ser Holanda, amb els blaugranes Cruyff i Neeskens, i que feien un futbol espectacular que es va conèixer com “la taronja mecànica”.

Recordo que em feia entendre com podia, però em costava molt més entendre quan em parlaven. A la mateixa casa també s’allotjava un estudiant japonès i un estudiant suís. Al llarg de l’estiu van marxar i van venir dues germanes italianes i d’altres estudiants que no recordo massa.

Al dia següent em vaig presentar a la que seria la meva escola d’anglès tot aquell estiu: St. Gilles School situada a Oxford Street. També vaig gestionar el meu passi pel transport que al ser menor de 18 anys em va sortir molt econòmic.



Ja estava a London. Vaig viatjar sol. Venia de l’Espanya grisa del franquisme, una Espanya a la que ja havia arribat alguna informació del que passava fora de les nostres fronteres, però una cosa era el es deia, i un altre ben diferent va ser experimentar-ho en primera persona. Va ser el meu viatge iniciàtic, aquell viatge que marca un abans i un després. Allà vaig veure la meva primera manifestació legal, un debat electoral a la televisió, festivals de rock a l’aire lliure, els pubs londinencs, ...

Ja portava el cabell llarg, però vaig tornar al setembre a casa amb el cabell llarg i barba i amb unes maletes plenes d’experiències i d’alguns vinils.



dimarts, 18 de juny del 2024

A voltes amb l'anarquisme

 

L’anarquisme sempre m’ha resultat atractiu. Considero que els seus postulats són difícils de portar a la pràctica en la societat en la que vivim, però no per això els deixo de trobar lloables i interessants.

Emma Goldman (1869-1940) una dona molt influent en el moviment anarquista defineix l’anarquisme com “la filosofia d’un nou ordre social basat en la llibertat sense restriccions de les lleis fetes pels homes; la teoria que totes les formes de govern es basen en la violència i són, per tant, equivocades i perjudicials, a més d’innecessàries” . Establir un nou ordre social més just és l’aspiració de moltes teories polítiques i socials, però són ben poques les que ho posen en pràctica. Tots els governs, fins i tot, els més democràtics i progressistes es basen en la violència per imposar els seus criteris i per no deixar que la gent protesti.

Cartell a Perpignan març 2024


Ens trobem en una societat en la que hi ha massa lleis. Segurament moltes no caldrien. Amb els pas dels anys hem acumulat una llei sobre un altre i l’únic que hem aconseguit és complicar-nos la vida.

Goldman afirma, gairebé crida “soc anarquista perquè no vull manar, i tampoc vull que em manin!” Totalment d’acord, però en una societat complexa com la nostra és possible no manar i que no et mani ningú?

A l’anarquisme se li fan moltes objeccions entre d’altres es diu “que l’anarquisme és impracticable, tot i que és una idea bonica”. Realment crec que més aviat hi ha molta por davant de les idees anarquistes i per aquesta raó s’acostumen a minusvalorar. També s’afirma que “l’anarquisme és sinònim de violència i destrucció”. Malgrat que al llarg de la història hi ha hagut grups anarquistes violents, l’anarquisme de per sí no és violent ni destructiu.

De fet, “l’anarquisme insta les persones perquè pensin”, proposa posar-ho tot en qüestió i cercar vies organitzatives diferents. I que la gent pensi no agrada massa. Es prefereix persones submises que no posin res en qüestió.

L’anarquisme és el gran alliberador de l’ésser humà dels fantasmes que l’han mantingut captiu”: la religió, Déu, la propietat, l’Estat, el govern. És allò de NI DÉU, NI ESTAT, NI PATRÓ. Han passat els anys, però aquest lema encara és ben vigent.

L’Estat és una gran estafa. Sota l’excusa de vetllar per la nostra seguretat i els nostres drets ens aniquila la nostra llibertat individual. Ens protegeix a canvi de submissió. L’objectiu de l’Estat “és l’absoluta subordinació de l’individu

En destruir el govern i les lleis, l’anarquisme proposa recuperar el respecte per un mateix i la independència de l’individu de totes les restriccions i invasions de l’autoritat. Només en llibertat l’ésser humà pot créixer fins a l’alçada que li pertoca. Només en llibertat aprendrà a pensar i a moure’s, i a donar el millor d’ell mateix. Només en llibertat s’adonarà de la veritable força dels vincles socials que uneixen les persones, i que són la base fonamental d’una vida social normal

Molt fàcil de dir, però com fer-ho, per evitar les males tendències, les maldats i egoismes dels humans?

Les eleccions tampoc són una solució ja que “una vegada i una altra, les persones han estat prou ximples de confiar, creure i donar suport als aspirants polítics amb l’últim penic que els quedava, per acabar sent traïts i enganyats”. La volubilitat de la multitud és un problema; es deixen entabanar per qualsevol encantador de serps.

Malgrat que la democràcia és millor que altres sistemes organitzatius no acaba de ser la solució final. De fet, segur que hi maneres de fer evolucionar la democràcia però no hi ha cap interès en fer-ho. Ens conformem amb el que tenim que és molt perfeccionable, però alhora molt còmode. Els canvis no ens agraden.

Segons G. B. Shaw “quan votes l’únic que fas és canviar els noms dels ministres”, i la misèria i la pobresa persisteixen; aquests no voten i no interessen a ningú.

L’anarquisme representa un rebuig contundent de qualsevol forma d’autoritat imposada i a favor de la llibertat individual que ha d’acabar sent col·lectiva

EMMA GOLDMAN

Anarquisme. El nou ordre de la llibertat

Eumo editorial; 2023; 150 pàgines

Traducció de Núria Busquet



diumenge, 16 de juny del 2024

Només quedes tu

 

L’instant que l’altaveu metàl·lic pronuncia el seu nom, l’Amor sap que ja ha succeït. Tot el dia que està d’un humor crispat i amb mal de cap, gairebé com si li haguessin donat una notícia mentre dormia però no recordés de què es tractava. Un senyal o una imatge, just per sota la superfície. Problemes en les profunditats. Foc subterrani.

Però quan sent les paraules en veu alta, no se les creu. Tanca els ulls i nega amb el cap. No, no. No pot ser cert el que li acaba de dir la seva tia. No s’ha mort ningú. Només és una paraula...

Ara que el moment ha arribat de debò, sent com si fos una cosa distant, com entre somnis. No ha passat, no en realitat. I especialment no li ha passat a la Ma, que sempre estarà viva

Aquest és l’inici de “La Promesa”, la novel·la de Damon Galgut que va guanyar el Premi Llibreter 2023 d’altres literatures. Damon Galgut és un reconegut escriptor sud-africà.

Un cop algú mor “la desaparició comença immediatament i, en un cert sentit, no s’acaba mai

El fil conductor d’aquesta novel·la serà la família Swart formada pel pare (Manie), la mare (Rachel) i tres fills: Anton, Astrid i Amor, i una promesa. Poc abans de morir la mare li fa prometre al pare que quan ella es mori li donarà la casa on viu a la Salomé, una criada negra de la família. Això ho escolta l’Amor. Ella creu que les promeses s’han de complir. “Ho va prometre. El vaig sentir. Va prometre a la Ma que li donaria la casa a la Salomé

Tot i que la narradora principal és l’Amor, el relat va d’un a un altre dels protagonistes explicant el que pensa i fa cadascú d’ells. Els pensament i les accions de tots en diferents moments és com un mosaic divers i acolorit del que és la vida sempre diversa.

L’Amor “està acostumada que la tractin com si fos una taca, una ombra a la vora del camp de visió de tothom. Massa jove, massa estúpida perquè se la prenguin seriosament. I també és estranya, una nena estranya. Rara i fins i tot tràgica, fàcil d’ignorar”. Sembla que ningú li fa massa cas.

La vida segueix uns camins molt estranys, i de vegades és només quan saps que la vida se t’acaba que li acabes donant un significat

Mirador de la Canal del Bosc, maig 2024


Acabat l’enterrament, l’Amor torna a la residència contra la seva voluntat, i l’Anton al servei militar, però aquest no arriba a la caserna. Decideix fer la seva vida. “El que acabo de fer és un delicte, pensar, però tot i així em sento molt lleuger.

Passen nou anys. El pare està en coma a la UCI. L’Anton torna per veure’l. Fa nou anys que no es veuen. “Tornes després d’estar desaparegut durant molt de temps i la superfície es torna a tancar com si no te n’haguessis anat mai

El pare es mor, una nova sotragada per a tota la família. Tots son més grans i més vells.

És l’hora del repartiment de l’herència paterna. “Tot gira al voltant dels diners. Una abstracció que determina el teu destí. Bitllets amb xifres impreses, cadascú d’elles d’un valor abstracte que no és ben bé el mateix, però les xifres fan palès el teu poder i no en tindràs mai prou”. El repartiment de l’herència es fa el mateix dia que la final de la copa del món de rugbi que guanya Sudàfrica.

En el testament no es menciona a la Salomé i la promesa de fa 10 anys. L’endemà al matí “un ambient emmetzinat i malaltís entenebreix la casa, una sensació entre la malenconia i l’avorriment, tot i que el dia és clar com el vidre i bufa una brisa fresca

De nou tornen a passar nou anys. Ara l’Amor treballa d’infermera a Durban. Viu amb la Susan. L’Astrid, separada del seu primer marit, està casada amb el Jake i forma part de l’elit blanca. Té relacions amb el soci del seu marit. L’ataquen pel carrer per prendre-li el cotxe i la maten.

Sudàfrica ha superat l’apartheid, però no és el paradís. Continua sent una societat dividida. “Tot està fortificat fins a les dents, amb murs i tanques enormes...”

Tres morts ben diferents: llarga malaltia, picada d’una serp i assassinat. I tres ritus d’enterrament també diferents: ritus jueu, ritus de l’Església Evangèlica Neerlandesa, i ritus cristià.

Nou anys després, Anton està en hores baixes. Té 50 anys i és conscient que no ha fet res a la vida. “Sempre m’ha passat el mateix. Veu quina és l’acció més correcta però no la duu a terme. En lloc d’això fa l’acció contrària, l’equivocada, per fotre’t a tu i a ell mateix”... “Cinquanta anys, mig segle, i no farà cap de les coses que abans tenia la certesa que faria

L’Anton es suïcida. Un nou mort a la família, i un nou ritus funerari, un ritus orientalista malgrat que el seu desig era no fer cerimònia i ser cremat.

L’Anton escrivia un llibre des de feia anys. L’Amor el llegeix, “mentre comença a llegir el llibre, viatja al seu interior des d’una gran distància...”

Està a la seva habitació de petita. “Tot el que succeeix en una habitació persisteix de forma invisible, totes les accions i les paraules, per sempre. No es veuen ni se senten, ...”

Tots ells estan morts i només quedes tu”... “Ets una branca que està perdent les fulles i algun dia et trencaràs. I aleshores què? Aleshores res. Unes altres branques ompliran l’espai. Altres històries s’escriuran sobre la teva i et guixaran cada paraula. Fins i tot aquestes

DAMON GALGUT

La Promesa

Ed. Les Hores, 2022; 310 pàgines

Traducció Àfrica Rubiés Mirabet

Premi Llibreter 2023, Premi Booker 2021



 

dimecres, 5 de juny del 2024

Alícia posa llum a la foscor

Quedan pocos escalones para llegar a la puerta verde, once o doce. Hay poca luz para contarlosDarrera aquesta porta verda és on tot comença. De la mà de Mario Galván, Víctor Losa s’acaba convertint en el millor mag del món.

En la primera part seguim tot el seu procés d’aprenentatge. Quan Mario Galván el va conèixer, aquest va dir-se: “este desgraciado será un mago de puta madre”. També coneixem la seva infantesa i alguns dels mags més importants de la història de la màgia.

Però, “el destino le ha dado una carta forzada en la que está escrito su futuro. Su futuro inmediato. Se está quedando ciego. Ya es cuestión de días. No tiene sentido ofrecer resistencia. No puede cambiar la carta. Escoja la que escoja, siempre será la que ha preparado el azar”. Finalment li confirmen la notícia. Es quedarà cec en aproximadament un mes.

Al rebre la notícia pensa “He de atesorar bellezas nuevas en algún rincón de la memoria porque dentro de poco cuando me envuelva en la oscuridad, el pasado será mi única ventana, el único lugar al que asomarme para buscar consuelo. La memoria será la única fuente de mi imaginación



La segona part, ja cec és la que m’ha resultat més interessant. Es tanca al seu pis i no surt per res al carrer. Viu així gairebé un any. Passat aquest any en absoluta solitud apareix Alícia, la persona encarregada per la ONCE per ajudar-lo en aquesta nova vida. A partir d’aquí seguirem el segon procés d’aprenentatge.

Ningún encuentro es casual. Cuando no son obra de una tercera persona es la vida quien los propicia. ¡Qué más da! La historia está llena de breves encuentros luminosos e irrepetibles, instantes en los que el azar o el interés o la conspiración unieron dos mentes que por alguna razón estaban destinados a encontrarse”.

Víctor està enfonsat en la foscor de la ceguesa. El procés per treure’l de casa i començar el seu aprenentatge no resultarà gens fàcil. Però, malgrat la resistència que ofereix, Víctor progressarà i se n’acabarà sortint. De la mateixa manera que va aprendre a ser un gran mag, acabarà per aprendre a viure en aquesta foscor que ja és per sempre més.

El pasado y el futuro nos cercan. Sólo las historias que contamos hacen posible la ilusión de cruzar la línea. Sólo las palabras, durante el breve instante que tardan en evaporarse, nos traen y llevan mensajes del otro lado del fuego. Toda palabra dicha es un recuerdo o un pronóstico… I sólo el presente nos protege. A cambio, nos exige caminar sin descanso. Llevarlo con nosotros hasta la tumba… Hasta que desaparecemos consumidos por el fuego del tiempo

La foscor en la que acaba vivint Víctor potser no és més que la foscor en la que vivim tots plegats i en la que la màgia no ens serveix de massa res, o potser sí.

ENRIQUE DE HÉRIZ

Manual de la oscuridad

Edhasa; 2009; 566 pàgines



  

dissabte, 25 de maig del 2024

Amb la mansió tanca la trilogia

 

La mansió tanca la trilogia de la família Snopes que William Faulkner havia iniciat amb “El llogaret”, i continuat amb “La ciutat”.

Amb aquest tercer volum coneixem més detalls de Linda Snopes, i també de Flem Snopes que ara viu sol a La Mansió. Apareix un nou narrador en MInk Snopes.

Aquest tercer llibre repassa alguns episodis ja coneguts des d’un punt de vista diferent, i d’altres de nous. Des de la primera novel·la al darrer episodi de la trilogia han passat 34 anys com el mateix Faulkner reconeix en el pròleg.

 

El jurat va dir “culpable” i el jutge va dir “cadena perpètua” però ell no els va sentir. No escoltava” Assistim al judici de Mink Snopes per l’assassinat de Jack Houston. Mink espera l’arribada del seu cosí Flem Snopes, l’únic que el pot salvar de la condemna, encara que ja sap que aquest no apareixerà.

Jack Houston era viu i ric: “sorrut i ressentit sempre sol a casa des que el semental li havia mort la dona quatre anys enrere... Aquell coi de malparit dels pebrots, esquerp i corsecat, que ni tan sols era conscient de la sort que tenia: ric

Mink rememora tots els fets que el van a conduir a matar a Jack Houston, quelcom que per ell estava del tot justificat.

Havia esperat en va que el seu cosí Flem Snopes el trauria d’aquell mal tràngol, però no va ser així. “Es va limitar a quedar-se allà assegut, tan dèbil, tan fràgil i inofensiu com un infant galdós... es va quedar assegut en silenci al catre d’acer sense matalàs, quiet i reposat, aquest cop només contemplant la finestra de barrots a la qual durant mesos s’havia estat amorrat entre setze i divuit hores al dia amb aquella fe i aquella esperança infatigables

Ja a la presó, “no es va ni molestar a comptar els anys a mesura que van anar passant. Es va limitar a deixar-los enrere, a enterrar-los en l’oblit”. Tenia molt clar que faria quan sortiria de la presó abans de tornar a casa seva: “matar en Flem”

En Mink de sobte havia descobert una cosa. La gent de la seva mena no havien estat mai amos ni tan sols temporalment de la terra que creien que tenien llogada... Era la terra que els posseïa a ells, i no només de la sembra a la collita, sinó a perpetuïtat... Ara tot allò era el passat. Ara ell ja no pertanyia a la terra, ni tan sols d’aquella manera tan estèril i infructuosa. Ara pertanyia al govern, a l’estat de Mississipí

En Flem anava fent. Tots dos anaven fent. Quan sortís de la presó el 1948, en Flem i ell serien un parell d’avis” o potser algun dels dos moriria abans.

Mink Snopes, un personatge secundari en els dos llibres anteriors, sobretot, en el primer, aquí és una de les veus principals. Ens explica els mateixos fets des del seu punt de vista. És una persona molt simple, “fràgil i inofensiu, no gaire més corpulent que un nen” ben poca cosa físicament, però també mentalment.

Surt de la presó de Parchman 38 anys després, amb 63 anys.

 

Tintagel, agost 2008

Ens retrobem amb V.K. Ratliff, l’etern narrador, l’etern tafaner. Aquest fa un nou repàs a tot el que ha passat en els dos volums anteriors. Però també ens retrobem amb Charles Mallison, el nebot de l’oncle Gavin Stevens.

En Ratliff “era un observador interessat per més que d’aquella curiositat desmesurada pels assumptes dels altres difícilment en podríem dir innocent” en paraules de Charles Mallison.

Eula Vaner exerceix un gran atractiu sobre tots els homes. Queda embarassada després d’una relació amb un tal McCarron, i es casa amb Flem Snopes.

Quan arriben a Jefferson de nou es converteix en objecte de desig de tothom malgrat ja està casada. Inicia una relació que durarà anys amb Manfred Spain, però el jove advocat Gavin Stevens també n’està enamorat, enamorament que durarà tota la vida i que d’alguna manera es traspassarà a la seva filla Linda.

“... tens una filla que com més gran es vagi fent més nosa et farà i més s’immiscirà en el teu temps i en les teves ocupacions personals...”

Faulkner posa en boca de Charles Mallison algunes reflexions prou actuals sobre la guerra, els polítics, la veritat i la justícia.

  • “No hi ha home que torni d’una guerra sense portar a les espatlles alguna cosa que voldria no haver fet o, com a mínim, en que voldria no pensar mai més”
  • “La política i els càrrecs polítics no són ni han estat mai el mètode ni el mitjà pel qual aconseguirem governar-nos en pau i dignitat i honradesa i seguretat, sinó el refugi nacional on van a parar els incompetents que, de resultes d’això, hem d’alimentar i vestir i allotjar pagant la factura de la nostra butxaca i amb les nostres mitjans”
  • “El que a ell (oncle Gavin) li interessava no era la veritat, ni tan sols la justícia: l’únic que ell volia saber, esbrinar les coses, i això tant si la resposta era assumpte seu com si no; i que tots els mitjans per aconseguir-ho eren vàlids, sempre que no deixessin cap testimoni hostil ni cap prova inculpatòria”
  • “Els motius pel qual els joves es llançaven a fer la guerra amb aquella fal·lera era la seva convicció que els oferia una avinentesa ininterrompuda i legitimada per el pillatge i el saqueig; que la tragèdia de la guerra era que no en treies res i, en canvi, hi deixaves alguna cosa de valuós; que durant la guerra treies coses de dins de tu mateix amb què, si no hagués estat per la guerra, hauries pogut viure tota la vida en pau sense ni tan sols haver de saber que les portaves a dintre”

“Fixa’t tu que abans pensava que l’esperança era com aquell qui diu l’única cosa que tothom tenia, però últimament comença a pensar que és l’única cosa que tothom necessita: només esperança”

WILLIAM FAULKNER

La mansió. Una novel·la de la família Snopes

Edicions de 1984; 2017; 571 pàgines

Traducció d’Esther Tallada



dissabte, 18 de maig del 2024

Reflexionem?

 

Doris Lessing és una escriptora britànica que va rebre el premi Nobel el 2007. Fa temps que la tinc a la llista d’autores que vull llegir, però no ho he fet fins ara. He començat amb un llibre breu on recull un seguit de conferències que va pronunciar el 1986. Malgrat el pas dels anys les seves contundents afirmacions no han perdut vigència.

Aquesta és una època en què fa por ser viu, en què resulta difícil pensar en els humans com a éssers racionals. Mirem on mirem veiem brutalitat i estupidesa, fins al punt que fa l’efecte que no es pot veure res més que això: un descens a la barbàrie, a tot arreu, que som incapaços de frenar”. Passen els anys i no canvia pas massa res. Només hem de veure una estona els Telenotícies. Recordo que a la meva infantesa, la guerra de moda, era la del Vietnam i el conflicte àrab-israelí també era habitual. “De vegades es fa difícil veure res de bo i d’esperançador en un món que sembla cada vegada més horripilant. N’hi ha prou amb escoltar les notícies per fer-te pensar que vius en un manicomi

Un pensament recurrent que comporta moltes discussions, i acostuma a ser l’inici de molts conflictes: “veure’ns a nosaltres mateixos com els qui tenen raó, i els altres com els equivocats, la nostra causa com la justa, la seva com a injusta, les nostres idees com les correctes, les seves com a estúpides, o francament malvades...” A voltes em fa pensar que el relat de l’independentisme és similar a aquest: nosaltres tenim la raó i vosaltres esteu equivocats. Com a tot grup pateix escissions i acabem discutint entre nosaltres fins arribar sentir filies i fòbies irreconciliables. En l’independentisme acabem patint d’un punt de messianisme amb alguns dels nostres líders. Si no canviem les dinàmiques i la mentalitat en els partits polítics i organitzacions que es diuen independentistes ho tenim perdut. Ens cal un canvi de rumb que se’m fa difícil de entreveure per on pot arribar.



Tal i com afirma D. Lessing cal estar molt amatents a no “formar part d’una gran bogeria de masses, ja que mentre hi estiguem immersos no se’n podrà esperar cap judici individual” i això té molts perills.

És penós però té molta raó quan escriu “tots nosaltres, fins a cert punt tenim el cervell rentat per la societat en què vivim”

Cada vegada em sembla més clar que se’ns governa a través d’onades d’emoció de masses, i que, mentre duren, no és possible fer preguntes objectives i serioses”. Aquesta afirmació que ja devia ser certa el 1986, a hores d’ara encara ho és més. Poca racionalitat veig en les campanyes electorals, en les eleccions, en els parlaments i en les accions dels que ens governen. Ens trobem en una època en la que domina “l’ànsia d’emocions, el plaer de les sensacions fortes, la cerca d’estímuls cada vegada més intensos

 

Una democràcia, per més imperfecte que sigui, ofereix la possibilitat de reformes, de canvi”. No ho hem d’oblidar encara que a vegades sembla difícil pensar que la democràcia en la que vivim és el millor possible. Necessita molts de canvis, que no s’albiren per cap lloc.

La cosa més difícil de totes, com a membre d’un grup, és mantenir una opinió individual contra la majoritària”. Molt i molt difícil, la majoria acostumem a deixar-nos portar pel grup, molt més del que pensem. “És clar que hi ha persones que mantenen la seva opinió i no es deixen sotmetre per la necessitat de dir o de fer el que fan els altres” però són una minoria... “Són els individus, els qui canvien les societats i aporten idees, els qui s’enfronten a marees d’opinions i les canvien

Ara bé, “per cada home o dona que apliqui amb calma i seny la idea que cal parar compte amb les nostres suposicions, hi ha vint demagogs que en el fons el que volen és dominar als altres. El fet que es considerin a si mateixos antiracistes, feministes o el que sigui no fa que deixin de ser els demagogs que són

La meva conclusió és que fins que no coneguem els patrons que dominen el nostre pensament i puguem reconèixer-los en les formes diverses que adopten, ens trobarem indefensos i sense alternatives reals. Hem d’aprendre a vigilar les nostres ments, la nostra conducta. Hem de fer una mica de reflexió.” Ens cal molta reflexió sobre com actuem com individus i com espècie per aconseguir canviar el que no ens agrada d’aquesta societat en la que vivim.

 

DORIS LESSING

Les presons on triem viure

Edicions 62; 2023 (edició original 1986); 127 pagines

Traducció d’Alba Dedeu



dissabte, 11 de maig del 2024

Reflexions del dia de reflexió

Demà ens toca tornar a votar i ja fa massa eleccions que em trobo en el mateix atzucac. 

Vivim en democràcia. Suposem que som lliures, però ni ha uns murs invisibles que ens empresonen. Hem de votar per les opcions que ens ofereixen, encara que particularment cap d’elles ens acaba de fer el pes. No soc l'únic que em trobo així. Molta gent del meu entorn immediat es troba amb el mateix neguit. Ens agradaria que existissin altres opcions, però no hi són i ens hem de conformar en escollir entre les alternatives que se’ns ofereixen i, aleshores, optar pel que considerem el menys dolent.

Al mateix temps que votem tenim la consciència que un cop exercit el vot, cap control tenim sobre les polítiques que es portaran a terme a llarg dels propers quatre anys. Fan el que volen amb el nostre vot i del que s'ha promès o dit en campanya electoral res de res. No hi ha cap fiscalització sobre el que fan o el que deixen de fer. Passaran quatre anys o menys i ens tornarem a trobar davant del mateix dilema.

Portem anys i anys estancats en els mateixos problemes i amb cap possibilitat de millora a la vista. En la major part dels àmbits que ens preocupen (sanitat, educació, habitatge, llengua, pobresa ....) anem més aviat a pitjor. Es deixa que passi el temps i no es prenen decisions. Parlen molt i fan ben poc. Es passen el dia creant titulars pels diaris de grans paraules buides per a no fer res. Estaria bé que treballessin més i parlessin menys.

La política i la democràcia s'ha convertit en una mena de circ i de fira de les vanitats d'alguns polítics mediocres i això està portant un perillós i preocupant tomb cap a les simplistes solucions de l'extrema dreta arreu del món que ens conduiran de nou cap l'abisme si no hi podem remei.

Com cridàvem al carrer no fa pas massa temps votarem, però i després què?

Jaume Plensa



divendres, 3 de maig del 2024

Informe Auster

 

Fa gairebé un mes que tinc pendent comentar el darrer llibre que he llegit de Paul Auster. Dimecres mentre esmorzo escolto la notícia de la seva mort.

Des de la finestra de casa l'1 de maig del 2024 


No era un autor desconegut per a mi. El primer llibre que vaig llegir d’ell va venir de la mà d’un club de lectura fa més d’una dècada. Aquesta primera lectura va ser “Sunset Park”. Feia poc havia acabat la lectura complerta d’un altre autor americà, Cormac McCarthy i vaig decidir fer el mateix amb Auster: llegir cronològicament tota la seva obra publicada, a un ritme de dos o tres llibres a l’any.

I ara que m’acosto al final d’aquest repte, tan sols em resten dos llibres, m’arriba la notícia de la seva mort. Té una obra molt extensa, i una mica irregular. Alguns dels seus llibres m’han agradat molt, d’altres no massa. El que més m’han agradat han estat:

 

En molts del seus llibres ens parla d’ell mateix. I això fa en aquest “Informe de l’interior”. En tres parts fa memòria de la seva infantesa, fins arribar a la seva joventut. De les tres parts la que m’ha resultat més interessant és la que dona títol al llibre. Comença així:

“Els teus primers pensaments, els rostres de com vivies dins teu de petit. Només en recordes una part, retalls aïllats, breus llampecs de reconeixement que t’assalten en moments inesperats... Et sembla que te’n recordes, creus que te’n recordes, però potser no te’n recordes gens o recordes només un record posterior del que et penses que vas pensar en aquella època llunyana que ja has perdut del tot”

Al llarg dels anys el records d’infantesa es van esvaint, els anem falsejant en la nostra memòria i no resulta gens fàcil bussejar en l’interior de la nostra ment. Auster ens proposa: “Desenterra les velles històries, grata una mica a veure què trobes, i llavors posa els fragments a contrallum per mirar-te’ls. Fes això. Intenta fer això” I això és el que fa en aquest informe de l’interior. Explora la seva infantesa fins els 12 anys.

I afirma quelcom que molts de la meva generació vam sentir moltes vegades quan érem petits: “Déu sempre mirava, sempre escoltava, i per tant havies de portar-te bé en tot moment. Si no et caurien a sobre càstigs horribles...”. I van trigar molt de temps a desempallegar-nos d’aquesta motxilla.

Paul Auster tenia una germana petita. No era el meu cas que era fill únic. Ens parla de la soledat que sentia en la seva infantesa i com aquesta estimula la seva creativitat. “Un avorriment temut, llargues hores de soledat, de buidor i de silenci... és on vas aprendre a estar sol, i només quan un està sol, el cervell li pot funcionar lliurament”. Sens dubte, necessitem estar sols amb nosaltres mateixos per a poder pensar.

La lectura d’aquest informe ha desvetllat en mi els meus records d’infantesa i que potser algun dia m’hauré de posar a escriure.

A prop dels 12 anys va fer un gran descobriment: “Et vas adonar que la majoria de persones tenien secrets, potser tothom, un univers sencer de gent anant pel món amb sentiments de culpabilitat i de vergonya que els fiblaven el cor, tots obligats a dissimular, a mostrar una cara al món que no era la seva veritable. ¿Què deia allò del món? Doncs que tothom estava més o menys amagat i com que tots érem diferents del que aparentàvem era quasi impossible saber qui era ningú

Paul Auster ha mort, però ens ha deixat els seus llibres, que podrem seguir llegint.

 

 

PAUL AUSTER

Informe de l’interior

Edicions 62; 2013; 304 pàgines

Traducció d’Albert Nolla



divendres, 12 d’abril del 2024

Descobreixo Antoni Clapés

 

La lectura fa uns dies d’aquesta entrevista a Antoni Clapés a Vilaweb m'empeny a cercar els seus llibres a la biblioteca. Escullo el més prim per començar i resulta tot un encert. Quedo bocabadat amb la seva poesia. Parla sobre els poemes, la llum, el silenci, la bellesa, els mots i la paraula. Per mi ha estat tota una descoberta que no em puc estar de compartir amb aquest petit tast.

De fet, ja tinc a la tauleta un segon llibre d'Antoni Clapés, amb moltes ganes d'endinsar-me en la seva lectura.

II

Fondre’s amb el poema ------- desaparèixer dins el text   ----------- ser (el) poema.

 

 

III

Poema   -------------- pensament en dubte

                                      que cerca mots on habitar.

 

Dubte ------------ encara                                 i sempre

                                       vorejant límits

 

                                     abismant-se a l’inconegut.

 

 

IV

Lent desvetllar-se de la llum --------- amortida veu de campanes

Silenci que funda la paraula ---------- ressò d’aquest silenci.

 

                               La densitat del buit.

 

 

VII

Que brolli l’enigma ---------- el poema.

 

 

XII

Instants de goig -------- enigmàtic silenci

              silenci de silencis.

 

                L’absent.    

 

 

Refugi de Gabardito, juny 2018

XXV

Clam del silenci

 

la llum és l’enigma que diu l’encara

 

 

                               i et fa ser.

 

 

XXVI

Sembrar de somnis l’itinerari ------ retenir la mirada del temps.

 

 

XXIX

Gosa parlar ara                      gosa dir

sigues desig             essent

 

esquinça la tènue boirina

                que (et) vela l’aquí i l’enllà

 

habita just a la llinda

de la paraula --------- aquí on la llum

                és invisible                                          i tot esdevé visible.

 

 

XXX

entre l’instant i l’etern

 

la bellesa inesperada d’una volva de pols

                               suspesa

                                               en una retxa de llum

 

 

XXXII

esborrar-se de mots ------- callar

                dir el gran i sublim silenci

                               mentre la llum incendia l’absent

 

XXXIV

veure escolar-se la darrera llum del dia ------ rere la finestra

 

pensar la plenitud del no-res

                la fragilitat de la paraula

                               la desraó

 

ANTONI CLAPÉS

La llum i el no-res

Meteora; 2009; 45 pàgines




dijous, 4 d’abril del 2024

Quan va arribar la sida...

 A trenta quilòmetres d’allà, trenta quilòmetres cap al Nord començava el funeral... El Nico havia sigut alegre... El Nico havia deixat clar que havia de ser una festa... Els seus pares havien repudiat el Nico quan ell tenia quinze anys

Tot comença al 1985 amb una de les primeres morts per sida a la comunitat gai de Chicago. Tot canvia, comencen les pors i els neguits.

Tinc trenta-un anys i se m’estan morint els amics, collons!”. Això passava en els ambients gais de la dècada dels 80. Queien un darrera l’altre, morien un darrera l’altre.

A Chicago, la població de gais que havien sortit de l’armari sempre havia sigut prou reduïda, i ara ja n’hi havia més d’un centenar que havien mort. I ves a saber quants més desapareixerien aquell any

S’alternen els capítols de la narració entre Chicago 1985 i París 2015. El narrador del 1985 és el Yale, un gai amic del Nico. La narradora del 2015 és la Fiona, la germana del Nico i gran amiga del Yale. Han passat 30 anys i la situació i les conseqüències de la sida han canviat molt en tot aquest temps. El llibre m’ha agradat força, però se m’ha fet excessivament llarg.

Quin viatge tan horrible, el que et portava només cap endavant i t’endinsava en el futur espantós, cada vegada més lluny de les coses que un dia t’havien fet feliç”. Així se sentien en la dècada dels 80. Tot havia canviat en les comunitats gais. A més, a més donar negatiu no els eximia de sentir-se culpables. “Quan vaig donar negatiu, vaig haver d’afrontar un sentiment de culpa molt gran

Aquesta és la diferència entre l’optimisme i la ingenuïtat. En aquesta habitació no hi ha ningú que sigui ingenu. Els ingenus encara no han passat mai un tràngol de veritat, o sigui que es pensen que no en viuran mai cap. Els optimistes ja l’hem passat i continuem llevant-nos cada dia perquè creiem que podem evitar que el tornem a viure. O ens obliguen a pensar-ho

Son com dos històries connectades però ben diferents. Gairebé podrien haver-se publicat en dos volums separats:

  • 1985-1990: la història d’en Yale a Chicago fins la seva mort per sida
  • 2015: la història de la Fiona a París on cerca la seva filla Claire.


La Claire neix el mateix dia de la mort del Yale. “Quan vas arribar del cel, vas deixar la porta d’allà dalt oberta perquè ell hi pogués entrar”.

Les coses es podien reescriure, però no es podien esborrar mai, el fet que ella, senzillament, no seria mai una pàgina en blanc”. Podem repensar-los i interpretar-los de nou, però els fets estan allà i no els podem esborrar.

 

I per acabar, un parell de reflexions més.

Tothom sap que la vida és molt curta... Però ningú diu mai que també és molt llarga... Totes les vides són massa curtes, fins i tot les que són llargues, però les vides d’algunes persones també són massa llargues

Si poguéssim estar a la terra al mateix lloc i al mateix temps tothom que hem estimat, si poguéssim néixer junts i morir junts, tot seria senzillíssim” Realment no sé si és tan senzill, ni si resoldria res.

REBECCA MAKKAI

Els grans optimistes

Periscopi, 2021; 620 pàgines



diumenge, 10 de març del 2024

Proposta insòlita

 I va arribar el dia en què l’Addie Moore va fer una visita a en Louis Waters. Era un capvespre de maig, just abans que es fes fosc del tot”. Addie Moore i Louis Waters son grans, fa molt de temps que estan jubilats. Viuen sols, les seves respectives parelles van morir fa temps. Viuen al mateix carrer.  

L’Addie li fa la següent proposta: “Tots dos estem sols. Fa molt de temps que estem sols. Anys. Jo em sento sola i penso que potser tu també. Em preguntava si voldries venir i passar la nit amb mi. I parlar”.

Louis Waters agafat per sorpresa li va demanar un temps per pensar-s’ho i ho va acceptar. Així comença aquesta història.

Dormien plegats i xerraven, i s’explicaven les seves vides. D’aquesta manera anem coneixent també als dos grans protagonistes i les seves vides respectives.

Ben aviat ho va saber tothom a Holt. En una societat tan puritana com era la de Holt, molts ho criticaven i no els semblava gens bé.  Però ells no feien cap mal a ningú i van continuar dormint plegats i xerrant, malgrat tot el que sentien dir d’ells i del que feien.

Paüls, maig 2023


Més endavant, aquests fets també arriben a oïdes dels respectius fills i aquests també hi fiquen cullerada. En un principi l’Addie i en Louis es mantenen ferms en la seva decisió.

“Seguim parlant. I ho farem mentre puguem, mentre duri”

Però a la llarga les pressions socials i familiar resulten ser massa fortes.

La proposta inicial és ben insòlita. Com tota la narrativa de Kent Haruf, el relat és ben senzill, però es llegeix amb facilitat. Una bona manera de passar una bona estona.

 

 

KENT HARUF

Nosaltres en la nit

Angle editorial, 2017, 151 pàgines

Traducció d’Anna Turró Armengol



dissabte, 9 de març del 2024

Mentira

 

“¿Muerta? ¿Muerta yo? A quién se le ocurre. No mientras me quede una sola palabra por decir. Estoy en la Posada del Caribe. Llevo aquí casi un mes y medio sin ver a nadie. Mentira: una vez por semana viene Amkiel a traerme provisiones… Aquí todos los días se parecen”

“Ahora que estoy muerta… Se supone que estoy muerta”

“Había venido aquí precisamente a eso. A estar sola. Sola y en silencio. Cuando lo quiera romper, lo rompo yo”

“Desde que estoy muerta, no hago más que pensar en el modo de poner fin a este entuerto”

“La muerte implanta el caos social hasta que los vivos se encargan de reordenar de algún modo la realidad

Així comença la segona novel·la de Enrique de Hériz. Per un error en la identificació d’un cadàver es dona per morta a Isabel, la mare de la família. Tothom creu que ha mort en un accident a Guatemala.

El pare, els tres fills (Alberto, Pablo i Serena), i el net Luis estan a la seva casa de Malespina a la costa catalana amb les cendres de la mare. El pare, Julio, pateix demència senil. D’ell diuenpuede ser que su sonrisa sea mecánica, un truco de su cerebro extraviado para disimular que ya no sabe a quién saluda

Calella de Palafrugell, desembre 2014


És un llibre amb dues veus narradores: Isabel, la mare, i Serena, la filla. Un llibre que reflexiona abastament sobre la mentida, els records i la mort.

  • Tengo muchas cosas que escribir. Mentiras que me contaron, verdades que he aprendido, cosas que han ido pasando.
  • Saber que algo es mentira y conocer la verdad son cosas muy distintas
  • Somos quienes nos cuentan que somos
  • Ni siquiera sobrevivimos en la memoria de los demás
  • Cada vez que recordamos algo, en realidad estamos recordando la última vez que lo recordamos, pues la memoria no acude a la muesca original, a la primera que se grabó, sino a la última
  • Olvidar es inventar que algo no pasó. Recordar es inventar que algo pasó

Serena intenta escriure la història familiar, al menys els records de la història familiar, i comença per l’avi Simon. Simon va morir abans del naixement del seu pare, per tant, “casi todo lo que sé de él son reinvenciones mías a partir de unos pocos recuerdos borrosos de lo que me contaba mi madre. O sea, mentiras al fin y al cabo

La vellesa es pot acceptar, però la destrucció de la memòria, de tot el que realment som és del tot inacceptable. ¿Per què continuar vivint si ja ni tan sols sabem que vivim? ¿Què és la vida sense els records? Llevo demasiado tiempo tratando de asimilar la vejez de mi padre, e incluso he logrado digerir la idea de su fin como algo inminente. Lo que me niego a aceptar es la devastación de su cerebro. Es como si el tiempo, al robarle la memoria, quisiera jugarle una broma de mal gusto, llevarlo hasta el fin desposeído del pasado, sin otra identidad que el vencido armazón de sus huesos.

La mort també està ben present al llarg de tota la narració. Nadie se muere cuando se tiene que morir. No existe la muerte oportuna. A papá, por mucho que me duela admitirlo, le convendría morirse pronto. Sin dramas, sin grandes aspavientos, sin alargar el sufrimiento más de la cuenta; irse apagando poco a poco.

Isabel, la mare, sap que la seva família pensa que està morta i no sap com, i quan tornar, i presentar-se davant d’ells. Sé que al final volveré y que no ha de demorarse demasiado ese momento

És antropòloga i explica experiències amb diferents tribus i pobles. Las sociedades son eternas, o al menos duraderas; los individuos que las componen no lo son. Esa es la ley universal. Es la contradicción que pretendemos resolver los humanos de cualquier tribu con nuestros ritos. Por eso disponemos de los cuerpos de manera más o menos teatrales, en ceremonias que, al fin y al cabo, sólo sirven para ayudarnos a deshacernos de ellos. Deshacernos para siempre y anunciar al mundo que el individuo desapareció, pero el grupo permanece, tras restablecer el orden con la mayor velocidad posible


Anem descobrint la història familiar, una història com en totes les famílies farcida de mentires, enganys, falsificacions, mitges veritats, i potser també alguna veritat. Tenim dues versions de la mateixa història familiar, dues versions molt diferents. ¿Quina és veritat, i quina és mentida? ¿Qui té la veritat? Segurament ningú.

I reflexionar sobre la mort, també obliga a reflexionar sobre la vida: “… buscar una salida. Eso es nacer: buscar una salida, buscarla a tientas y a empujones cegados por la sangre. Y después la vida entera buscando una salida que nos saque del atolladero en que nos metió la salida anterior, quizá porque no era exactamente una salida

Viatgem, anem a diferents llocs, i tornem, però no existen los viajes de vuelta. El lugar al que vuelves está marcado por tu ausencia. Tú no eres quien se fue

I per acabar. “… Las mentiras suelen quedar atrapadas en los fundamentos del castillo de naipes con que vamos construyendo la vida. A menudo, basta con retirar una para que el edificio se desmorone. Optamos entonces, por lo contrario: añadir más naipes falsos, apuntalar como sea el vulnerable castillo de nuestras ficciones, trazar mentiras como paredes maestras

La verdad y la mentira son aparejos de fortuna. Nos mantienen a flote en el naufragio de la vida

ENRIQUE DE HÉRIZ

Mentira

Edhasa; 2006; 637 pàgines