diumenge, 26 de gener de 2020

La mort


Malgrat que és un autor que mai m’ha defraudat feia temps que no llegia cap llibre de Vivenç Villatoro. Aquest és un llibre breu, escrit el 2006, però que no ha publicat fins el 2019. Recull els seus pensaments al voltant de la mort en els dies previs al traspàs de la seva mare, quan tota la família, inclosa la mare, ja sabien que era irreversible.

La mort és un tema que acostumem a tenir lluny de les nostres reflexions. Tan sols ens hi apropem quan ens colpeja a prop. Mentrestant no en volen saber res i vivim com si no hagués d’arribar mai.

Personalment em va colpir molt més del que mai havia esperat la mort del pare aviat farà 9 anys, una mort, per altra banda que quan es va produir ja feia un parell o tres de mesos que esperàvem.

La presència de la mort excita la memòria, empeny a lliscar per la nostàlgia” No només la presència de la mort, també el fer anys comporta rascar en el raó dels records, a intentar destriar entre els veritables records i les possibles falsedats. No resulta gens fàcil.

I la por de morir tot sol al carrer” Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Potser és el nostre terror més profund, acabar en la soledat i en el dolor” La soledat tant més, ja m’agrada, però el dolor si que em fa por i molt, potser també per no haver estat mai malalt i no haver-ho patit mai.

Les famílies, però també les persones, han de fer la seva vida sense emprenyar els altres, jo no vull ser cap molèstia, cap nosa per a ningú”. Això ho tinc molt clar. Fa temps que vull deixar-ho explicitat en el Document de Voluntats Anticipades, també conegut com a Testament Vital. Els meus fills i el meu entorn ho sap: no vull viure una vida que no pugui considerar vida.

Acabem sent un àlbum de fotos. Un àlbum és una vida liofilitzada”. Cert, el meu pare és el records que puguem tenir d’ell tots els que el vam conèixer, però també és en molts moments la gran quantitat de fotos i vídeos que va deixar de la seva vida.

Parla de la seva mare i com viu aquests darrers moments: “Morir-se ha de fer por, pel fet mateix, més enllà del dolor. No s’adona que en el seu cas no cal que tingui por per tal de ser admirable. El que la fa admirable és la seva força, la seva serenitat lúcida, malgrat la por que ´té dret a tenir, que té l’obligació de tenir”.

La mare estaria al mig de dues forces contradictòries. D’una banda, les ganes d’acabar amb el patiment, que no és dolor, però que és feblesa i angoixa. De l’altra, les ganes d’aprofitar fins al final les coses bones de la vida, en aquest cas la companyia dels seus. I a més, amb la consciència lúcida que les dues coses van lligades, que són la cara i la creu de la mateixa moneda

El naixement i la mort són individuals i intransferibles, però no pas solitaris ... És tota la casa la que viu l’embaràs o la malaltia i l’agonia d’una persona

Quan arriben els darrers moments la família pensa que el millor és acabar com abans millor i sense patir, però aquests pensaments generen mala consciència. També hi reflexiona: “La mala consciència de desitjar que s’acabi i al mateix temps no desitjar que s’acabi. El metge ens recorda que els que se’n van no tornen i cal aprofitar fins a l’últim instant la seva presència. Però entén també l’esgotament, el caràcter inútil de l’agonia, el patiment que s’hi acumula sense cap mena d’esperança” Els dies sobrers en els que ja se sap que tot estar acabat, però que no acaben del tot es fan interminables.

No és igual que les coses vinguin que saber que poc o molt les vas a buscar, tot i que a hores d’ara el trajecte és molt curt. No és igual que et vinguin suposadament per sorpresa que adonar-te que el moment ha quedat marcat. La sensació d’estar en presència dels fets essencials de la vida i de la mort, eixuts i despullats, d’una antiga veritat tel·lúrica, per damunt del temps i de les generacions

dijous, 23 de gener de 2020

Incerteses filosòfiques


Giorgio Agamben és un filòsof italià. Una cita de Vicent Partal en una de les seves editorials em va fer interessar per ell. A la biblioteca només tenen un petit llibre “Idea de la prosa” editat al 1985. En uns capítols curts desgrana breus reflexions. En destacaré tres que m’han cridat l’atenció:

L’ESTUDI

El estudio es, de hecho, en sí interminable. Cualquiera que haya vivido las largas horas de vagabundeo entre los libros, cuando cada fragmento, cada código, cada inicial con la que se topa parece abrir un nuevo camino, que se pierde de repente tras un nuevo encuentro, o haya probado la laberíntica ilusión de la “Ley del buen vecino” que Warburg había establecido en su biblioteca, sabe que el estudio sólo no puede tener propiamente fin, sino que tampoco desea tenerlo”

No només l’estudi, la major part de les activitats de la vida que hom li agraden no tenen fi, darrera d’una, sempre en queda una nova d’amagada que ens interessa: música, excursions, art, cinema, ...

Aquí la etimología del término studium se hace transparente. Se remonta a una raíz st- o sp- que indica choques, los shocks. Estudiar y asombrar son, en este sentido, parientes: quien estudia se encuentra en las condiciones de aquel que ha recibido un golpe y permanece estupefacto frente a lo que le ha golpeado sin ser capaz de reaccionar y al mismo tiempo impotente para separarse de él. Por lo tanto, el estudioso es al mismo tiempo también un estúpido. Pero si por un lado permanece atónito y absorto, si el estudio es pues esencialmente sufrimiento y pasión, por el otro la herencia mesiánica que contienen lo empuja incesantemente hacia la conclusión. Este alternarse de estupor y lucidez, de descubrimiento y de turbación, de pasión y acción es el ritmo del estudioTotes, o gairebé totes, les activitats ens generen contradiccions, a vegades no del tot evidents.

LA VIDA SEMPRE INACABADA

En cada vida hay algo que queda sin ser vivido, al igual que en cada palabra hay algo que permanece inexpresado. El carácter es la oscura potencia que se erige en guardián de esta vida no saboreada: tercamente vigila aquello que nunca ha sido y, sin que tú lo quieras, marca sobre tu rostro su huella.”

Imaginem un home que ja ha assolit tots els seus objectius a la vida. ¿què esperaria alhora de la vida? Sempre ens creem nous objectius per a seguir endavant. Sempre tenim una vida inacabada per endavant.

LA FOSCOR I LA LLUM

Enciendo la luz en una habitación a oscuras: ciertamente la habitación iluminada ya no es la habitación a oscuras, la he perdido para siempre. Y, sin embargo, ¿no se trata de la misma habitación?, ¿no es precisamente la habitación oscura el único contenido de la habitación iluminada? Aquello que ya no puedo tener, aquello que se queda infinitamente atrás y que, al mismo tiempo, me empuja hacia adelante, es sólo una representación del lenguaje, la oscuridad que se le presupone a la luz… La luz no es más que el sucederse de la oscuridad a sí misma

Necessitem de la llum per veure en la foscor, però això no treu que a vegades la llum ens enganya.

dimarts, 21 de gener de 2020

Els dics: novel·la o recull de contes?


No sé massa com arribo a la lectura de Els Dics. La Irene Solà està d’actualitat després del gran èxit de la seva darrera obra. Esperava una novel·la però considero que els Dics no ho acaba sent. En cap moment he acabat d’entrar en la història.

En Lluís es va despertar perquè tenia un sentit de protecció i responsabilitat cap a la casa i les seves coses molt desenvolupat. Es va incorporar a les fosques i va escoltar

L’Ada sembla la protagonista, però en les primeres pàgines van entrant i sortint d’escena diferents personatges. Em plau l’ambient que es va creant, malgrat que no s’acaba de concretar la història que hom espera al llegir un llibre.

Quan no et veuen, quan no ets amb ells, és com si no existissis, com si no fessis res, com si t’aturessis i t’esperessis a tornar a estar amb ells, saps?”. El món que ens envolta només existeix quan nosaltres hi som presents.

Són històries de vosaltres. Matèria primera. Un cop robada l’anècdota, deixa de ser vostra, deixa de tenir a veure amb vosaltres”. La protagonista extreu històries del que la gent li va explicant. ... Es van desgranat els fets i a poc a poc anem coneixent als personatges...

Hi ha odis que es transmeten de pares a fills. Nens de tres i quatre anys, i nou i deu, que entenen les converses dels adults encara que els adults no s’ho pensin, que capten un gest d’animadversió, una mirada d’antipatia; que com els gossos, noten el subtil canvi d’olor dels seus pares, la sobtada alteració en la respiració després d’un fet específic, d’una interacció concreta, de l’aparició d’algú. I es fan seu l’odi. Se n’apropien i el comparteixen. Per amor i lleialtat i pertinença al clan” Estic convençut que els pares transmeten als seus fills molt més dels que ells pensen i volen. Els nens són periscopis que capten tot el que passa els seu voltant. Tenen un sisè sentit que capta emocions i sentiments que els afecten molt més del que diem.

Pensa en cases grans amb pares i mares i nens, que un dia es queden buides”. Els habitatges acostumen a ser grans per encabir-hi tot una família, però a mesura que els fills i filles es fan gran marxen i molts dels espais es buiden.

Aquests són els enutjos. Com anissos amb gust de menta i regalèssia. Desagradables. Rodons i amargs i durs i blancs i brillants. Que et deixen la llengua rugosa i espessa, i el coll agre

No em queda clar si són un recull de narracions amb un fil molt feble que les uneix o si pretén quelcom més. M’he quedat amb les ganes de saber-ho. Tret d’algunes frases o d’alguns moments breus i molt concrets m’ha resultat un llibre del tot prescindible. Potser no m’ha agradat perquè els llibres de contes no m’acostumen a agradar. Ves a saber.

L’autora en algunes entrevistesha explicat el que pretenia, per tinc molts dubtes que ho hagi assolit.

divendres, 17 de gener de 2020

Som el cervell i poca cosa més.


El cervell i el seu funcionament sempre m’ha interessat. Segueix sent l’òrgan més desconegut, però els científics han realitzat una gran tasca i anem coneixem molts dels seus secrets. Des de les meves primeres lectures en els anys 70 el panorama ha canviat molt.

Aquest llibre és una recomanació de Luis Copete, amb qui compartim aficions (córrer, muntanya i lectures) en la distància, a través de les xarxes socials.

L’autor deixa clar l’objectiu del llibre: “mostrar que el naturalisme neural pot servir per a satisfer l’astorament sobre la naturalesa de la ment i la realitat i, alhora, per a alleujar l’angoixa que produeix la dificultat de la vida en un univers vast i aparentment sense propòsit... Conjuntament, la filosofia i la ciència poden dibuixar un escenari plausible de com la ment (fins i tot una ment que no és res més que un cervell) pot comprendre la realitat, prendre decisions amb eficàcia, actuar moralment i dur una vida plena, amb objectius valuosos”

Oposa religió i fe, a ciència i evidència demostrable. El guanyador clar en aquesta comtessa és la ciència, “les evidències científiques proporcionen una font de coneixement millor que la fe religiosa o la raó pura”. “El pensament basat en l’evidència sovint ens obliga a adonar-nos que les nostres velles teories, i els conceptes associats, són insuficients i que cal elaborar-ne de noves que encaixin molt millor amb tot el ventall d’observacions. Per això la nostra cerca de saviesa no s’ha de basar en la fe o en la raó pura, sinó que exigeix que ens fixem en totes les evidències rellevants, especialment en tot allò que puguem aprendre de la recerca”. Estic convençut que és així, però cal ser cautelós i no menysprear del tot altres vies de coneixement.

Un pas fonamental en aquesta cerca és adonar-se que la ment és el cervell” No hi ha cap evidència de l’existència de l’ànima. Tot resideix en el nostre cervell. Quan pensem o realitzem activitats intel·lectuals tenim la clara sensació que el treball s’efectua dins del nostre cap.

Ara bé, si la ment és el cervell, qui som nosaltres? Tan sols un conjunt de neurones i les seves interconnexions? No hi ha cap evidència que pugui demostrar el contrari, però com éssers humans orgullosos de la nostra condició d’éssers racionals ens costa acceptar-ho.

Som uns éssers molt complexos: “El nostre cervell pot treballar amb aproximadament cent mil milions de neurones”. Es tracta d’un sistema d’alta complexitat. D’aquí la dificultat en el seu estudi.
També passa revista a com coneixem la realitat. Ho fem a partir de percepcions. “El cervell coneix la realitat mitjançant una combinació de percepció i d’inferència a la millor explicació d’allò que s’observa”. “Obtenir coneixement és una qüestió de cercar coherència entre diferents hipòtesis i proves, no de partir d’uns fonaments immutables

Però no en tenim prou amb les percepcions, “per a posseir saviesa i apreciar el sentit de la vida no n’hi ha prou amb conèixer la realitat; cal saber quins aspectes de la realitat són realment importants, i per què són importants. La saviesa sense coneixement és buida, però el coneixement sense saviesa és cec. Necessitem la capacitat del cervell d’obtenir coneixement mitjançant la percepció i la inferència a la millor explicació si volem adquirir saviesa, però també ens cal la capacitat de poder assignar valors positius i negatius a allò que es representa.” Aquí entren en joc les emocions.

Actualment ja “sabem que àrees concretes del cervell estan associades a emocions positives i negatives”. “Quan ens passa alguna cosa lògicament avaluem com afecta la nostra vida”. “Les emocions són patrons d’activació en diverses àrees cerebrals que integren l’apreciació cognitiva i la percepció corporal per a produir experiències conscients i guiar les accions

Però les emocions no ho expliquen pas tot. Som ésser emocionals i racionals alhora. El repte és assolir un equilibri entre les dues esferes. “Un dels problemes centrals de la racionalitat és com combinar aquestes dues facetes essencials del pensament humà. El pensament necessita integrar cognició i emoció perquè sigui plenament efectiu

Les causes de les emocions sovint són socials i estan molt influïdes per la nostra interacció amb altres persones

Paul Thagard ens proposa sentir “emocions no massa intensament, preferentment felices

Som el nostre cervell que decideix què fer en el nostre entorn físic i social”. “Les decisions són processos cerebrals i totes les nostres accions estan provocades pel cervell quan interactua amb un entorn físic i social”.

Reduir-ho tot a processos cerebrals em planteja dubtes i preguntes sense respostes. Si les decisions son simples processos cerebrals, tenim lliure albir? Si tot es resumeix a un conjunt de processos cerebrals complexos, com és que tenim visions del món tan diferenciades i oposades?

Segons l’autor: “La neurociència mostra que el lliure albir és una il·lusió... Si les persones no són ànimes que escullen lliurament els seus actes immorals, no podem afirmar que mereixin ser castigades com a resultat d’un lliure albir absolut

Com podem considerar que som nosaltres qui escollim les nostres accions si les decisions són simplement una activitat neuronal?” Aquestes afirmacions ens condueixen a conclusions molt perilloses, al descarregar-nos de responsabilitat de les decisions que prenem i de les nostres pròpies accions.

L’autor considera que “la nostra vida té sentit en tant en quant:

1.- Tenim objectius, que són representacions mentals amb una valoració emocional de situacions i que consisteixen en patrons d’activitat neuronal.

2.- Hem assolit, en un grau suficient, alguns dels nostres objectius

3.- Tenim altres objectius que encara no hem assolit però que creiem que podrem assolir raonablement.

4.- Els nostres objectius són coherents entre ells, i

5.- Els nostres objectius són objectivament valuosos

També m’han semblat de gran interès les tres necessitats psicològiques fonamentals que postulen Edward Deci i Richard Ryan (2000 i 2002): “competència, autonomia i relació. La competència és la necessitat de les persones de sentir-se efectives en llurs activitats, assumint reptes i dominant els mons social i físic; la necessitat de competència duu les persones a buscar reptes que siguin adequats a les seves capacitats. L’autonomia és la necessitat de les persones de sentir que són elles mateixes les que trien i aproven les seves activitats, cosa que els permet organitzar i regular el seu comportament com a expressió de llurs interessos i valors. La relació és la necessitat de sentir una proximitat amb els altres per mitjà de l’afecte i dels sentiments de seguretat, pertinença i intimitat, i vol un sentiment de connexió amb aquells que estimem i que ens estimen

Les investigacions i troballes sobre el funcionament del cervell seguiran avançant i “la revolució del cervell continuarà generant resultats sobre com pensem, sentim i prenem decisions, incloses aquelles sobre la moralitat de les accions i sobre la direcció correcta per a dur una vida plena de sentit”. I per poc que pugui seguiré llegint llibres que m’aportin més coneixement al respecte. Aquest va ser publicat el 2010. Segur que en aquesta darrera dècada s'haurà avançat força.

dimarts, 31 de desembre de 2019

Reflexions per acabar la dècada.


Es tracta d’un petit llibre, tan sols 60 pàgines. Conté quatre cartes que Albert Camus va escriure entre 1943 i 1944 a un amic alemany fictici quan França estava ocupada pels nazis, i un pròleg de Xavier Antich i un epíleg de David Fernández.

Paga la pena dedicar una tarda a la seva lectura. Alguna de les seves reflexions es poden aplicar a l’actualitat catalana com si d’unes cartes a un amic espanyol es tractessin.

La justícia és com la democràcia, o és total o no existeix. Qui gosarà dir-me que jo soc lliure, quan els més orgullosos dels meus amics encara estan dins les presons d’Espanya?” Acabem l’any amb persones innocents a la presó. Qui ens rescabalarà de tantes injustícies?

Ho hem pagat molt car i ho pagarem encara, però tenim les nostres certeses, les nostres raons, la molta justícia: la vostra derrota és irreversible” Ho estem pagant molt car. Les il·lusions que van viure a l’octubre del 2017 ens han portat fins aquí, però sabem que malgrat tot, el camí iniciat és irreversible

A vosaltres ja vençuts en les grans victòries, què no us depararà la desfeta que s’acosta!”. Encara que no ho pensin, tard o d’hora, la desfeta de l’Estat Espanyol s’acabarà produint.  

Sabem el que hem perdut en aquesta llarga deriva, coneixem el preu que paguem per aquesta joia aspra de combatre d’acord amb nosaltres mateixos. I és precisament perquè tenim un sentiment viu d’allò irreparable, que la nostra lluita guarda tanta amargor com confiança

El nostre poble ha escollit... la lluita obstinada i col·lectiva, el sacrifici sense explicacions”...“No compteu amb la tossuderia que fa que França lluiti contra el temps. És aquesta esperança desesperançada la que ens sosté en hores difícils”. No està resultant gens fàcil. S’està fent molt i molt llarg. Però seguim endavant tossuts i esperançats de que al final es resoldrà al nostre favor.

El combat que lliurem té la certesa de la victòria perquè té l’obstinació de les primaveres... Ara mateix en nosaltres, hi ha una superioritat que us destruirà”. Sabem que el que demanem és just.

Puc dir-vos que, fins i tot ara que som a punt de destruir-vos sense pietat, no us odiem... Podem garantir que no odiarem”. No volem cap mal als espanyols, ni tan sols, a  l’Estat Espanyol. Simplement volem que ens deixin en pau, i poder prendre les nostres decisions sense el llast que arrosseguem des de fa molts anys.

És a punt de trencar l’alba en què finalment sereu vençuts”. Ja m’agradaria, però crec que estem molt més lluny del que molts desitgem.

Cap silenci ens salvarà i el que segur que no serveix per res és no fer res”. S’ha acabat el temps de restar callats i de no fer res. Denunciarem tot el que no ens agradi i ens mobilitzarem sempre que calgui.

I com que la llibertat no es relloga ni ens ven ni s’hipoteca -perquè si es fa, s’esfuma, s’esvaeix, s’autoliquida-, queda encara l’opció d’un epíleg molt més breu en forma de pregunta incessant. Quantes cartes podríem escriure avui? Quines haurien de ser? A qui les hauríem d’adreçar en aquesta Europa encara per fer que s’autodestrueix per moments? A qui li escriuries tu? Què li diríem exactament? ...”

diumenge, 22 de desembre de 2019

La Barbal torna al Pallars


La darrera novel·la de la Maria Barbal retorna al Pallars, la seva comarca, l’indret on va desenvolupar les seves primeres obres. El protagonista principal és el Benet, fill, però utilitza diferents veus narradores. Sens dubte torna a demostrar les seves habilitats excepcionals per construir i narrar una novel·la.
Amb un parell de frases descriu l’ambient que es viu en aquell temps: “No entén que si tots parlen català, els llibres siguin completament en castellà i els mestres també el facin servir, alguns amb dificultat
En la primera part assistim all naixement del Benet fill (1913) i com aquest creix. Té dos germans més, la germana Genoveva, Veva un any i mig més petita i el Pere, el petit, i uns pares que no s’avenen gens bé. “Un dia, després d’una escena entre Benet pare i la Pia, tots dos germans prometen no casar-se mai”. Baixa a viure a Barcelona, a la casa d’un oncle i allà aviat “ha comprès que jurar no casar-se mai, va ser una criaturada

Calen diners a casa i ell és el gran i ha d’ajudar. Li agradaria una altra feina, però no sap dir que no a la família. Té aspiracions culturals i voldria viure a Barcelona, però acaba d’encarregat d’obres públiques en les carreteres del Pirineu.

De Barcelona “li ha agradat l’anonimat, ningú o quasi ningú no es fixava en ell ni censurava el que duia al damunt ni que duia o feia”. Però torna al poble i “La pluja, indiferent, es precipita harmoniosa en la calma i solitud d’aquest paisatge, i fa encara més trista la seva pobresa.

Tan jove, tancat en un menjador estrany, en un poble aïllat, com tantíssims en aquella època, es lamenta que intenta estudiar però que, a la primera dificultat, ho deixa. La simfonia de la pluja el fascina i el molesta. El confina a la immobilitat i al silenci i no treure-hi els ulls de sobre guaitant com transforma el paisatge, com mana insistent damunt seu

Destapa honestament els seus neguits. Retrata com d’hostils li resulten els llocs on ha de fer la feina que no ha triat

Arriba la guerra i es mobilitzat. Després d’un atac d’apendicitis, l’operen i la ferida s’infesta. L’han de tornar a operar i va d’hospital en hospital. Ja en el front de l’Ebre “la nuvolada pesant i fosca no tardarà a descarregar sense aturador mentre s’instal·la la nit més negra”. Es ferit i allà coneix a l’amic escocès.

Després de l’exili francès torna al poble i es reuneix amb la família i recupera la seva feina anterior. La mare deixa al pare i marxa a viure al poble amb la seva família. El Benet en una de les seves feines coneix a l’Elvira, personatge recuperat de la seva primera novel·la

La Veva l’avisa que està vigilat enraonar català, que ha d’estar segur de conèixer amb qui parla per fer-ho, perquè multen i el farien sospitós

Ell voldria algú amb qui compartir el romanent de dolor pels horrors viscuts i gaudir del sexe i la tendresa. Però hauria de ser algú especial, de pensament lliure, algú que l’enamorés de cap a peus, no pas una noia que calculi com pot atrapar-lo al sedàs i que només li renti i planxi les camises i li faci el menjar

La guerra ha deixat un excés de pèrdues i d’injustícies, i la dictadura somriu benvolent distribuint els seus titelles al poder, protegint i aviciant els seguidors mentre amb les mans escanya i amb els peus esclafa els qui considera contraris o, perquè no els coneix, dubtosos. La clau de totes les portes s’anomenarà influència

En la segona part podem llegir les cartes que des de les diferents destinacions de la feina en Benet escriu a l’Elvira i al mateix temps, diferents veus narratives ens ofereixen la seva mirada de tot el que passa en la relació entre tots dos.

Calamanda: La joventut té aquella força de creure’s que la vida s’estén davant seu d’una mena de manera que sembla sense final...” “El cas era que per aquell temps, d’una mena de manera, la majoria de diversions estaven prohibides i, a més de fer bondat, calia aparentar que se’n feia

Pere: “Si de jovenet encara el mig escoltava ... ara vull ser al més lluny possible de la seva vora, no m’hi vull assemblar gens!”

Benet pare: “... si es casés amb l’Elvira, n’estaria ben content!”

Pia: “Aquí sola, separada de la família, estic prou bé! Ara, si es pensen que no hi tinc res a dir de les seues coses, van ben errats

Joan:  Doncs, aguet cosí, no en vulguis més de paraules tristes de veure-ho tot fosc com el dintre d’una cova. Que dic fosc? Negre, ben negre ho veia!”
Parla de casar-se. No m’ho esperava del Benet, pel mateix que et deia. Renoi! Un ramat de camins m’havia jurat que no es casaria, que ni boig. No s’exposaria com son pare que una dona li arruïnés la vida i que li fer passar pena. Doncs, ara, on deia a diu b. I l’entenc, creu-me. Què és un home sol davant d’aquestes delicades criatures?”

Veva: “Aquesta gent està arrelada a la hisenda i a la casa i no els interessa allò que hi ha més enllà”... “De què depèn, l’oblit? No és fàcil oblidar”... “Estic convençuda que mon germà es posa en un vesper i no serà senzill que en surti sense unes quantes butllofes

Oncle Antoni: “Espero que aquesta noia sigui com cal i el faci feliç

Encarnació: “El cap no em para de treballar des de la desgràcia”... “Mai no haurí dit que mos faurín passar la d’ara, que la revenja per no haver fet cap mal durés sempre més!”... “Allò em té consumida, que no m’ho puc treure del cap. Tanta revenja per tan poc
Jo la raó, no l’hi penso donar mai. Mai! I aguet xicot, per molt llest que sia, a la nostra, no li convé

També podem escoltar la veu de l’Elvira a qui havien matat al pare quan va acabar la guerra i la van evacuar a l’Aragó juntament amb la mare i la germana. “Se’ls feia present com de lluny estaven de casa i com aquest ja no seria mai més la d’abans
Ella tot ho resistiria perquè havia passat pel que creia pitjor del mon i, aleshores, tant li era tot plegat!”...“Algunes d’aquelles persones podien demanar perdó per una mort ben concreta i recent, no pas per aquella ocorreguda tants anys enrere i la culpa de la qual quedava diluïda entre tots”... “Més que mirar les altres persones als ulls, sentia les mirades clavades al clatell

I el Benet també reflexiona sobre el seu enamorament i la seva relació amb l’Elvira. D’una manera inesperada, ella ha arribat al seu dintre. “Només vol que ella entengui que han de ser sincers per damunt de tot. S’han de conèixer tal com són. Què seria d’ells si la unió es convertís en un amarg desencís?”
Les tafaneries al poble rodegen el festeig de la parella amb l’ànim de fer-la fracassar. “Ell es pregunta que més poden fer-li després del que ja ha passat, però entén que ha de ser cru estar envoltada per persones que tenen els ulls constantment damunt seu

En la tercera part l’amic escocès es converteix en el narrador. A finals dels anys 70 torna a Catalunya i es retroba amb el Benet. Descobrim la seva història i també que ha estat del Benet.

Aquells joves que s’havien trobat quan estaven ferits, havien caducat feia temps

El passat era ja com aigua damunt d’una capa impermeable, una closca que ens hagués crescut a la pell

Des del present, més que la culpa, recordava aquells dies meravellosos, l’esclat de la llum del sol o de la pluja damunt de cada cosa, un delit gran de ser feliç

Els moments claus de la vida ens lliguen al passat i també al futur. El camí queda desdibuixat, hi ha una brolla indestriable al seu damunt, però existeix

El petit arbre alçat del seu dibuix, aquell que jo havia impedit arrelar perquè me’l volia emportar llavors mateix, havia crescut dins meu i s’havia fet un lloc en terra ferma

No és de bon tros la millor obra de la Barbal, però la seva lectura ens retorna al seu mon literari. Si encara no heu llegit res de la Barbal, no sé a que espereu!

Podeu llegir aquesta entrevista en la que parla del llibre.

divendres, 20 de desembre de 2019

La casa de Dios


Narració irònica, amarga i còmica al mateix temps sobre el món hospitalari. La ironia comença en el mateix títol, “La Casa de Dios” que fa referència al nom que rep l’hospital on passa la novel·la.

Una nova fornada d’interns arriben a La Casa de Dios, un hospital de prestigi. Allà estaran un any fent les practiques de medicina un cop acabats els estudis. Suposo que és un equivalent al nostre MIR. Un d’ells, Roy Basch, és el narrador.

El primer que aprenen és qui són els gomers: “Los gomers son seres humanos que han perdido lo que a los seres humanos los constituyen como tales. Quieren morir y no les dejamos. Somos crueles al mantenerlos con vida, y ellos son crueles con nuestros intentos de mantenerlos con vida”. A l’hospital ingressen gomers de forma habitual. Acostumen a ser pacients derivats des de les residències.

El Gordo i Jo són els supervisors del treball dels interns. Són completament diferents. El Gordo és despreocupat amb una visió molt particular dels malalts que bàsicament divideix en dues classes: gomers, i no gomers. En canvi, Jo és una persona estricta que està molt a sobre de la feina dels interns i als que exigeix que facin tota mena de proves als pacients. Els interns són més partidaris de la visió mèdica de el Gordo i fan veure que fan proves quan en realitat no ho fan.

Segons el Gordo “la prestación de asistencia médica consistía en ACICALAR Y LARGAR a cualquier otra parte a los solicitantes de asistencia”, o sigui ARREGLAR I DERIVAR a un altre servei.

Però en la seu any d’interns no només aprenen medicina, “no había aprendido en absoluto cómo salvar a las personas …, lo que en realidad me estaba resultando apasionante era aprender cómo se salva uno a sí mismo

Al cap d’un temps empezamos a darnos cuenta de que, como nadie quería hacer lo que los internos teníamos que hacer a la fuerza, nos estábamos haciendo imprescindibles. La Casa nos necesitaba

El llibre a més d’una carga de profunditat contra el sistema sanitari nord-americà dels anys 70,  també carrega sobre tota la societat americana. L’acció transcorre paral·lelament al cas Watergate. “El dinero no es ninguna mierda. No es algo de lo que uno deba avergonzarse. Este gran país tiene una larga y gloriosa historia de chanchullos, corrupción, explotación…”

Reflexionen sobre la práctica de la medicina: “No, no curamos. Yo tampoco me lo llegué a creer nunca. Y yo también pasé por ese mismo escepticismo… Todos esos estudios, y luego toda esa impotencia. Y, sin embargo, a pesar de todas nuestras dudas, podemos ofrecer algo. No la curación. Lo que nos sostiene es el descubrimiento de un modo de ejercer la compasión, el amor. Y nuestro acto más amoroso es estar con el paciente, como está usted ahora conmigo.”

Tenen dubtes del què fer davant les mostres de patiment d’alguns malalts: “De pronto me vi deseando hacer lo que no podía hacer: matar a aquel hombre con algo indoloro y limpio en lugar de quedarme allí, a su lado, quieto, en la más absoluta de las impotencias

Posen en qüestió la forma com a vegades actua la medicina, i sobre tot, alguns metges:
“- ¿Por qué los médicos siempre hacen algo?
-          - … para crear complicaciones.
-          - Y ¿para qué quieren los médicos crear complicaciones?
-          - Para ganar dinero

Amb l’experiència canvia la seva forma de pensar sobre la pràctica mèdica: La pesada carga de tener que tratar lo “intratable”, lo incurable, lo inclasificable, lo indeseable había sido reemplazada por el sueño de ser un médico de verdad, alguien que trataba enfermedades realesEls metges moltes vegades no tracten malalties reals, ja que molta gent acut al metge més aviat per tal que li facin cas que per alguna altra cosa.

El to de comèdia és cada vegada més amarg, com afrontar la mort del pacient, com afrontar no poder fer res per salvar la vida de malalts joves, … La ironia amb la que parlen dels pacients entre els metges, no és res més que un mecanisme de defensa davant de les misèries que els hi toca viure i contemplar.

La mayor fuente de enfermedades en este mundo es la enfermedad del propio médico: su compulsión por tratar de curar y su equivocada creencia de que puede hacerlo”

Puede que hagamos diagnósticos, ¡qué gran hazaña!, pero raras veces curamos”. Reflexió realment molt amarga.

Malgrat ser interessant per veure la pràctica mèdica des d’una vessant diferent a de l’usuari dels diferents serveis, alguns comentaris, així com algunes exageracions excessives han fet que no m’acabi de convèncer.

dimecres, 4 de desembre de 2019

No és or tot el que llueix


Claude Lévi-Strauss i, en especial, aquest llibre sortia gairebé referenciat a totes les bibliografies de quan era universitari. Dues informacions em sorprenen abans de submergir-me en la seva lectura: el traductor al català del llibre és el poeta Miquel Martí i Pol i Lévi-Strauss va ser centenari. Moria a la tardor del 2009, tot just fa una dècada amb els 100 anys fets.
Tristos tròpics més que un llibre d’antropologia, que també, és un llibre de viatges i reflexions. Escrit al 1955, fa més de 60 anys, comença amb una mena declaració de principis:
  • Em reconec, viatger, arqueòleg de l’espai”. “Hom concep, generalment, els viatges com un desplaçament en l’espai. És poc. Un viatge s’inscriu simultàniament en l’espai, en el temps i en la jerarquia social
  • Voldria haver viscut al temps dels veritables viatges, quan s’oferia en tota la seva esplendor un espectacle encara no fet mal bé, contaminat i maleït”. No sé que opinaria de la forma actual de viatjar.
Té moments i descripcions d’una gran poesia:
  •  No hi ha res de més misteriós que el conjunt de procediments sempre idèntics, però imprevisibles, mitjançant els quals la nit succeeix el dia. La seva marca apareix al cel, acompanyada d’incertesa i d’angoixa. Ningú s’atreviria a pressentir la forma que adoptarà, aquesta vegada única entre totes les altres, el sorgiment nocturn... La tarda cedí el lloc a la nit. Tot canvià. Al cel, opac a l’horitzó,... guspirejaven els darrers núvols posats en joc per l’acabament del dia. Ben aviat no foren sinó ombres amagrides i malaltisses...”
  •  L’home, antigament i per poc temps ha posseït solars grans com províncies; després, se n’ha anat a un altre lloc. Darrera seu, ha deixat un relleu esmortit, embrollat de vestigis. I als camps de batalla on, durant unes quantes desenes d’anys, s’enfrontà a una terra ignorada, reneix lentament una vegetació monòtona, en un desordre tant més enganyador quant, sota l’aparença d’una falsa innocència, preserva la memòria i la formació dels combats
Ens presenta Calcuta com l’antítesi del progrés. Per tot arreu “porqueria, desordre, promiscuïtat, contactes; ruïnes, cabanes, fang, immundícia; humors, femta, orina, pus, secrecions, supuracions: tot allò contra què ens sembla que en la vida urbana hi trobem la defensa organitzada, tot allò que odiem, tot allò que defugim a tan alt preu, tots aquells subproductes de la cohabitació, aquí no troben mai límit

Oposa l’Àsia i l’Amèrica tropical. Una Àsia superpoblada en front a una Amèrica amb un paisatge amb poca densitat de població. “En aquest sentit, Europa ocupa una posició intermèdia entre els dos mons”... “El que m’horroritza a l’Àsia és la imatge que anticipa del nostre futur. Amb l’Amèrica índia, venero el reflex,... d’una era en què l’espècie era la mesura del seu univers i en què persistia una relació adequada entre l’exercici de la llibertat i els seus signes

La llibertat és el resultat d’una relació objectiva entre l’individu i l’espai que ocupa, entre el consumidor i els recursos de què disposa

Repassa el seu pas per diferents pobles de l’Amazònia. Suposo que avui en dia molts d’ells ja no deuen existir com a tals.

Dels bororo diu que “L’estructura del poblat ... resumeix i assegura les relacions entre l’home i l’univers, entre la societat i el món sobrenatural, entre els vius i els morts”.

En la seva visita als Nambikwara pensa que “el que va passar a l’Amèrica tropical no ho sabrem mai exactament, per culpa de les condicions climàtiques, desfavorables a la preservació dels vestigis arqueològics”... La base de les nostres especulacions és precària ...  l’essencial s’ha perdut, ... tots els  esforços quedaran reduïts a gratar la superfície... La nit en què temptegem és massa fosca perquè gosem afirmar-ne res”

Reflexiona sobre l’escriptura: “La seva aparició determina canvis profunds en les condicions d’existència de la humanitat... Multiplica prodigiosament l’aptitud dels homes per a preservar les coneixences. Hom la concebria fàcilment com una memòria artificial, el desenvolupament de la qual hauria d’anar acompanyat d’una millor coneixença del passat, per tant, d’una més gran capacitat d’organitzar el present i el futur” Distingeix entre  els “pobles amb escriptura o sense, els uns capaços d’acumular les adquisicions antigues i en progrés cada vegada més ràpid..., mentre que els altres, impotents per a retenir el passat més enllà d’aquella franja que la memòria individual es basta a fixar, restarien presoners d’una història fluctuant a la qual mancaria sempre un origen i la consciència durable d’un projecte

I també fa unes interessants consideracions sobre el poder: “El consentiment és a l’origen del poder, i és igualment el consentiment allò que manté la seva legitimitat. Un comportament reprensible o manifestacions de mala voluntat per part d’un o dos descontents poden comprometre el programa del cap i el benestar de la petita comunitat... El cap no disposa de cap poder de coerció. Només pot desembarassar-se dels elements indesitjables en la mesura que és capaç de fer compartir la seva opinió per tots”... “El consentiment és alhora, origen i límit del poder” ... “El consentiment és el fonament psicològic del poder però en la vida quotidiana s’expressa per un joc de prestacions i de contraprestacions que es desenrotlla entre el cap i els seus companys, i que fa de la noció de reciprocitat un altre atribut fonamental del poder. El cap té el poder, però ha d’ésser generós. ... Entre ell i el grup s’estableix perpètuament un intercanvi de prestacions i de privilegis, de serveis i d’obligacions

Hi ha caps perquè, en tot grup humà, hi ha homes que, a diferència de llurs companys, estimen el prestigi per si mateix, se senten atrets per les responsabilitats, i per als quals la càrrega dels afers públics aporta en si mateix la recompensa.

Les societats no són iguals i no es pot determinar quina és millor. Tot, o gairebé tot, acaba sent relatiu. “Cap societat no és perfecta. Totes comporten una impuresa incompatible amb les normes que proclamen, i una certa dosi d’injustícia, d’insensibilitat, de crueltat.... Si és veritat que la comparació d’un petit nombre de societats les fa aparèixer molt diferents entre si, aquestes diferències s’atenuen quan s’eixampla el camp d’investigació. Hom descobreix aleshores que cap societat no és genuïnament bona; però cap no és absolutament dolenta. Totes ofereixen certs avantatges a llurs membres, sense oblidar un residu d’iniquitat

Ens hem de convèncer que certs costums que ens són propis, considerats per un observador provinent d’una societat diferent, li semblarien de la mateixa naturalesa que aquesta antropofàgia que ens sembla estranya a la noció de civilització. Penso en els nostres costums judicials i penitenciaris. Estudiant-los de defora estant, hom se sent temptat d’oposar dos tipus de societats: les que practiquen l’antropofàgia, és a dir, que veuen en l’absorció de certs individus detentors de forces temibles, l’únic mitjà de neutralitzar-les, i àdhuc d’aprofitar-se’n; i les que, com la nostra, adopten el que hom podria anomenar l’antropemia (del grec emein, vomitar); situades davant el mateix problema, han escollit la solució inversa, que consisteix a expulsar aquests éssers temibles fora del cos social mantenint-los temporalment o definitivament isolats, sense contacte amb la humanitat, en establiments destinats a aquest ús. Aquest costum inspiraria horror a la major part de societats que nosaltres anomenen primitives; ens marcaria, als seus ulls, amb la mateixa barbàrie que nosaltres ens sentim temptats d’imputar-los en raó de llurs costums simètrics.”  La antropofàgia no és un bon costum, però el nostre sistema judicial i penitenciari resta lluny de la perfecció.

Societats que ens semblen ferotges en cers aspectes, saben ésser humanes i benvolents quan se les considera sota un altre aspecte

Les altres societats no són segurament millors que la nostra... Coneixent-les millor, adquirim un mitjà per a separar-nos de la nostra... D’aquesta manera ens posem en disposició  de posar clar els principis de la vida social que ens serà possible d’aplicar a la reforma dels nostres propis costums, i no dels de les societats estrangeres: en raó d’un privilegi invers del precedent, l’única societat que ens és possible de transformar sense córrer el risc de destruir-la, és aquella a la qual pertanyem; car els canvis que hi introduïm, venen també d’ella.”

Pensem en la nostra organització social i deixem de menysvalorar de manera irreflexiva la resta de societats, sobre tot, quan les considerem menys desenvolupades que la nostra. No és or tot el que llueix. Tenim un ampli marge de millora.

diumenge, 3 de novembre de 2019

Caminem cap el desastre


La doctrina del xoc” és un llibre que acostuma a estar referenciat en llibres que he llegit els darrers anys. Feia temps que el tenia a la llista. El seu any de publicació és 2007.

La seva tesi principal és que el capitalisme s’aprofita quan una societat està en estat de xoc (guerres, atacs terroristes, desastres naturals) per aconseguir grans beneficis, i per fer-ho utilitza dos pilars bàsics:

  • Ewe Cameron, un psiquiatra que experimenta amb la privació sensorial extrema i sobrecàrrega d’estímuls ja sigui amb electroxocs o utilització de tot tipus de substàncies per alterar la consciència posa les bases dels moderns sistemes de tortura sistemàtica que utilitza la CIA i altres policies o exèrcits.
  • Milton Friedman i l’Escola de Chicago que després de tot el període d’imposició de les teories de Keynes que porten a la societat protectora i de l’estat del benestar postulen el retorn a un estat de capitalisme pur sense cap mena d’intervenció estatal. “En primer lloc, els governs haurien d’eliminar totes les normes i regulacions que impedeixen l’acumulació de beneficis. En segon lloc, haurien de vendre tots els actius que posseeixen i que una empresa pogués gestionar amb beneficis. I en tercer lloc, haurien de retallar dràsticament el finançament de programes socials”. Això és el que feia temps que esperaven els rics i poderosos que mai tenen prou amb el que guanyen i sempre volen més i més. I en aquesta direcció anem caminant des de fa temps sense tornar el cap enrere i sense importar les condicions de vida de cada cop més persones.

L’autora situa el tret de sortida a la seva tesi a Indonesia a la dècada dels 60 amb el govern de Suharto que “havia evidenciat que si es feia servir la repressió massiva de manera preventiva, el país viuria una mena de xoc i la resistència es podria esvair fins i tot abans que tingués lloc

El cop d’estat de Xile es val de l’experiència de Suharto i és el primer de molts cops d’estat de xoc amb dues vessants:

  • Xoc econòmic imposant les receptes neoliberals de Milton Friedman i l’Escola de Chicago 
  •  Xoc a les persones opositores emprant les tècniques de tortura derivades de les experiències de la dècada dels 50 de Ewe Cameron.

Aquest serà el model que s’importarà primer a molt països de Sud-Amèrica i anys després a l’Iraq de Sadam Hussein.

Després de la dictadura de Pinochet (1973), EEUU i l’Escola de Chicago exporten el seu model als països veïns: Brasil, Uruguai i Argentina. Era indiferent que els països s’empobrissin, només importaven els beneficis que en treien els rics, els poderosos i les grans empreses.

Com que la política econòmica era extremadament impopular entre els sectors més amplis de la població s’havia d’implementar per la força” amb l’argument que “si les juntes feien servir tàctiques “brutes” era perquè el seu enemic era monstruós”. Amb el temps “van ser capaços de destruir els centres de tortura secrets, però no van aconseguir destruir el programa econòmic que els militars havien encetat i que perdura encara avui”... “Tal com va predir Rodolfo Walsh, es van perdre moltes més vides per culpa de la “misèria planificada” que per culpa de les armes

Friedman havia construït un moviment sobre l’equació de capitalisme i llibertat, però semblava que les persones lliures no votaven els polítics que seguien el seu consell. El pitjor era que les dictadures eren els únics governs preparats per posar en pràctica la doctrina del lliure mercat”. “De fet, a principis de la dècada dels vuitanta no hi havia ni un sol cas de democràcia amb un mercat totalment lliure

Això canviarà amb el tàndem Margaret Tatcher i Ronald Reagan

M. Tatcher al 1982 aprofita la oportunitat que li presenta la guerra de les Malvines per guanyar popularitat i les eleccions. I també aprofita el seu enfrontament amb la vaga dels miners del carbó. Ambdós fets li permeten “fer un important salt cap a l’economia més radical” i inicia les privatitzacions d’empreses públiques. “Va ser la primera prova evident que el programa econòmic de l’Escola de Chicago no necessitava de dictadures militars ni cambres de tortura per tal d’avançar. Havia demostrat que, amb una crisi política suficientment gran per manifestar-se, es podia imposar en una democràcia una versió limitada de la teràpia de xoc

El tipus de crisi que Friedman tenia a la ment no era militar, sinó econòmica”... “En un cert sentit, les crisis són zones sense democràcia, forats en la política habitual en què la necessitat de consentiment o de consens no sembla necessària”.

Al 1985 Bolivia marca el camí de com es pot fer partint d’unes eleccions després de 18 anys de dictadura en un país amb un 14000% d’inflació: Hugo Banzer versus Víctor Paz Estensoro. Un pacte ocult entre els dos fa que governi el segon però amb la política econòmica del primer.

L’artífex va ser Jeffrey Sachs un jove economista de Harvard. “Va aconseguir allò que tants havien dit que era impossible: hauria ajudat a portar a terme una transformació neoliberal radical dins dels marges d’una democràcia i sense guerra, una transformació molt més profunda que les intentades per Tatcher o Reagan” i amb el resultat de sempre, més riquesa pels rics i més pobresa pels pobres i amb la imposició de l’estat de setge per impedir les protestes: els líders sindicals eren portats a zones remotes de la selva amazònica on estaven obligats a viure aïllats.

Bolivia va proporcionar una pauta per a un nou tipus d’autoritarisme més suportable, per a un cop d’estat civil, un cop d’estat encapçalat per polítics i economistes amb americanes i corbates en comptes de soldats amb uniformes militars. Tot, desplegat dins la carcassa oficial d’un règim democràtic

A la dècada dels 80 i amb l’adveniment de les democràcies en els països del Con Sud, aquests segueixen en xoc pel deute acumulat per les dictadures emprat per pagar les mesures repressives i l’enriquiment personal dels mandataris, l’augment del tipus d’interès del deute decretat pel Paul Vockler, president de la Reserva Federal, que arribarà a assolir el 21%, conegut com efecte Vockler, i finalment per la baixada dels preus de les matèries primeres.

Alumnes de l’Escola de Chicago copen la major part dels alts càrrecs tant del Banc Mundial com del FMI i aquests quan fan un préstec a algun país l’obliguen a seguir les seves nefastes recomanacions econòmiques de privatització, lliure mercat i retallades de la despesa pública.

En teoria, la principal tasca del FMI és subministrar fons estabilitzadors per evitar catàstrofes econòmiques”. Però quan al 1988 Solidaritat es fa amb el govern de Polònia no reben cap tipus d’ajuda. “Amb la seguretat de saber que, com més empitjoren les coses més capaç és el nou govern d’acceptar una conversió total al capitalisme sense restriccions, l’FMI va deixar que el país incorregués cada vegada més en deutes i inflació

Passen els mesos i l’economia polonesa no millora i J. Sachs els hi ofereix el mateix pla que a Bolívia. “Cada dia, el país s’anava sumint en una crisi cada cop més profunda”. No és el queda més remei que acceptar les propostes i aplicar les receptes de l’Escola de Chicago si volen rebre préstecs per reflotar l’economia. D’això se’n diu xantatge, no?

Un altre exemple el tenim en el procés viscut a Sud-àfrica amb l’arribada al poder del CNA. Assoleixen el poder polític, però estan lligats de peus i mans pel poder econòmic que impedeix o limita qualsevol aplicació de les seves decisions polítiques: “Sud-àfrica era lliure, però alhora estava empresonada. Cadascuna d’aquestes críptiques sigles (FMI, GATT, ...) representava un fil diferent de la teranyina que immobilitzava les extremitats del nou Govern”.

Al 1991 Gorbachov és convidat a la cimera del G7, “Rússia, com la Xina, es va veure obligada a triar entre un programa econòmic de l’Escola de Chicago o una revolució econòmica autèntica. En el primer cas amb ajudes, en el segon tota sola.”

Rússia  va ser Xile en l’ordre invers. Pinochet va fer un cop d’estat, va dissoldre les institucions democràtiques i després va aplicar la teràpia de xoc; Ieltsin va aplicar la teràpia de xoc en una democràcia i després només va poder defensar la teràpia dissolent la democràcia i fent un cop d’estat. Ambdós escenaris van rebre un suport entusiàstic d’Occident

L’economia de l’Escola de Chicago condueix a la corrupció... Els trenta anys d’història de l’experiment de l’Escola de Chicago s’ha caracteritzat per la corrupció massiva i per la corporativista connivència entre estats de seguretat i grans multinacionals... El propòsit de la teràpia de xoc és obrir una finestra a uns beneficis quantiosos i molt ràpids”. Els grans bens dels països passen a mans de les grans empreses mundials.

Abans d’imposar-se les teories del xoc de l’Escola de Chicago el que primava al món occidental era “el capitalisme normal: protecció dels treballadors, pensions, servei de sanitat pública i suport estatal als ciutadans més pobres. Tot venia de la mateixa necessitat pragmàtica de fer grans concessions davant d’una esquerra poderosa”. Quan aquesta es debilita, tot canvia.

Amb la caiguda de la Unió Soviètica, el lliure mercat tenia el monopoli mundial, perquè havien desaparegut totes les “distorsions” que havien interferit en el seu equilibri perfecte”. Ja no calia fer més concessions. Tot era barra lliure.

Les polítiques que l’FMI anomena programes d’estabilització”: “a la llarga s’estabilitzen però aquest equilibri s’aconsegueix desempallegant-se de milions de persones: treballadors del sector públic, propietaris de petits negocis, agricultors de subsistència, sindicalistes. El secret de l’estabilització és que la immensa majoria no tornen a pujar a bord mai més

L’11-S i l’atac a les Torres Bessones

L’atac a les Torres Bessones és com un xoc i els seus efectes són similars: desorientació profunda, por i ansietat extremes i regressió col·lectiva.” Ràpidament s’atorga a l’Administració Bush la figura del pare protector, “a punt per defensar la pàtria i el seu poble vulnerable amb tots els mitjans necessaris

L’equip de Bush va moure´s amb rapidesa per treure profit del xoc que s’havia apoderat de la nació i imposar la seva visió radical d’un govern en què tot, des de la guerra fins a les emergències, era una empresa amb fins lucratius

En pocs anys, la indústria de la seguretat nacional, que gairebé no existia abans de l’11-S, ha crescut tant que ara és significativament més gran que Hollywood o la indústria musical

Una petita elit actua en interès propi, combina les seves necessitats i els seus desitjos amb els del món sencer

Aquestes companyies compartien un objectiu clar: volien entorns estables i lucratius en els quals poguessin fer negocis: lleis d’inversió laxes, treballadors dòcils, i cap sorpresa desagradable d’expropiació. Els cops d’estat i les intervencions militars eren un mitjà per assolir aquest fi, no pas la meta pròpiament dita

És impossible separar el projecte militar -guerra contínua a l’estranger i un estat de seguretat a casa, és a dir, als EUA- dels interessos del complex del capitalisme del desastre, que ha aixecat una indústria multimilionària basada en aquestes mateixes suposicions. Enlloc com als camps de batalla iraquians ha quedat més clara la fusió d’aquestes metes polítiques i lucratives

El Pla de Washington per a l’Iraq: ensorrar deliberadament les seves infraestructures, no fer res mentre la seva cultura i la seva història eren saquejades, i després arreglar-ho tot.” Es tractava de replicar el que es feia en els experiments del laboratori de Ewe Cameron, reduir a cero (taula rasa) el cervell del pacient per construir a partir d’allà

L’Iraq sota l’autoritat de Bremer va ser la conclusió lògica de la teoria de l’Escola de Chicago: un sector públic reduït al mínim nombre d’empleats, majoritàriament treballadors amb contracte, allotjats en una ciutat estat de Halliburton, encarregats de signar lleis favorables als interessos de les empreses, i de lliurar sacs de diners en efectiu als contractistes occidentals protegits per soldats mercenaris, al seu torn protegits per la immunitat jurídica total. Tots, envoltats de gent enfurismada, cada cop més inclinada cap al fonamentalisme religiós... L’Iraq contemporani és una creació de la croada que té l’objectiu de privatitzar el món, que ara té cinquanta anys

Amb la guerra d’Iraq “s’ha creat un model de guerra i reconstrucció privatitzades, un model que ben aviat va estar a punt per a l’exportació”. “L’Administració Bush després d’afirmar el seu dret a la destrucció preventiva il·limitada, s’ha convertit en la pionera de la reconstrucció preventiva, és a dir, la reconstrucció de llocs que encara no s’han destruït

Després de les guerres ve la reconstrucció i el gran negoci associat. A hores d’ara aquest mateix esquema es repeteix després de cada gran catàstrofe natural: “amb un flux de nous desastres cada cop més gran, ... respondre a les emergències és simplement un mercat emergent massa temptador per deixar-ho a les organitzacions sense afany de lucre

Les guerres i les reaccions als desastres estan tan privatitzades que s’han convertit en un nou mercat

Amb això s’entén a la perfecció la tossuderia d’alguns a no voler reconèixer l’existència del canvi climàtic i a no posar mecanismes i accions en marxa que el puguin revertir, ja que a més desastres naturals, més possibilitat de negoci.

El tsunami a Sri-Lanka: una oportunitat

Sri-Lanka sortia d’una guerra civil molt cruenta, la dels Tamils, i encarava un període de pau. Rep pressions per instaurar un projecte de turisme de luxe aprofitant les seves riqueses naturals impulsat pel FMI i el Banc Mundial. Però el projecte és rebutjat en les eleccions, al guanyar una coalició de centre-esquerra.

El tsunami serà la gran oportunitat per impulsar el projecte.

Segons declaracions del Director General de Turisme: “En el passat, al cinturó costaner, hi havia molts establiments sense autorització que no estaven construïts d’acord amb el pla turístic. El que ha tingut de bo el tsunami per la turisme és que la major part d’aquests establiments sense autoritzar han quedat afectats i els edificis ja no hi son. Si els pescadors tornessin a construir les cabanes ens veurem obligats a enderrocar-les... La platja ha d’estar neta

Els diners de l’ajuda internacional han anat al projecte de desenvolupament turístic per convertir Sri Lanka en un destí turístic de luxe en lloc de als veritables destinataris de l’ajuda: els habitants de Sri Lanka que ho havien perdut tot amb el tsunami.

En aquest cas s’aprofita un xoc natural per aplicar la teràpia de xoc de l’Escola de Chicago.

S’impedia als habitants que tornessin a construir però els hotels rebien multitud d’incentius, els campaments temporals eren miserables presons d’amuntegament temporals i militaritzades, gairebé no s’havia fet cap feina de reconstrucció i s’estaven extingint en bloc algunes maneres de viure

Per als polítics homes de negocis, el tsunami era la resposta a les seves oracions, ja que va arrasar literalment les àrees costaneres i va eliminar les comunitats que interferien anteriorment en els plans per muntar complexes turístics, hotels, ... Per a ells totes aquestes àrees costaneres són ara terra disponible

A tot arreu on ha triomfat la croada de l’Escola de Chicago, ha sorgit una classe inferior permanent que oscil·la entre el 25 i el 60% de la població.”

Quan es tracta de pagar els contractistes, no hi ha límit, quan es tracta de finançar les funcions bàsiques de l’Estat, els fons són buits”. A Espanya en tenim exemples evidents com el cas Castor i el rescat bancari en plena crisi i alhora el desmantellament de l’estat del benestar.

Un cop creat un mercat, s’ha de protegir. Les companyies que ocupen el centre del complex del capitalisme del desastre consideren cada vegada més l’estat i les institucions no lucratives com a competidors

L’al·luvió recent de desastres s’ha traduït en uns beneficis tan espectaculars que molta gent arreu del món ha arribat a la mateixa conclusió: els rics i poderosos deuen estar causant aquestes catàstrofes deliberadament per poder-les explotar”. “La realitat és menys sinistra, però alhora és més perillosa. Un sistema econòmic que requereix creixement constant però que es resisteix a gairebé qualsevol intent seriós de regularització mediambiental, genera un corrent de desastre propis, siguin militars, ecològics o financers

Tot i que el complex del capitalisme del desastre no conspira deliberadament per crear cataclismes dels quals s’alimenta, hi ha moltes proves que el component industrial treballa molt per tal que les actuals tendències al desastre continuïn així. Les gran companyies petrolieres han finançat el moviment de negació del canvi climàtic durant anys”. “El sector de la seguretat nacional també està cada vegada més integrat en les empreses de comunicació

Ara és tan previsible un flux continu de desastres, que el sempre adaptable mercat ha canviat per adaptar-se a aquest nou statu quo la inestabilitat és la nova estabilitat

L’objectiu és crear “seguretat” dins dels estats fortalesa i reforçar-la amb eterns conflictes de baixa intensitat fora dels murs” A molts llocs els rics construeixen murs al seu voltant per protegir-se, “Israel ha anat un pas més lluny: ha construït murs al voltant dels pobres perillosos

Ja es compleixen 12 anys de la publicació d’aquest llibre i pel mig hem viscut un nova gran crisi en gran part perquè “quan sumes il·limitades de diners tenen llibertat per viatjar pel planeta a gran velocitat i quan els especuladors poden especular sobre el valor de tot, el resultat és una gran inestabilitat

I avui en dia encara segueix plenament vigent les teories de l’Escola de Chicago. Les receptes del FMI i la Comissió Europea per superar la crisi actual també han begut d’aquesta escola, malgrat haver-se demostrat per activa i per passiva els seus nefastos resultats per la societat en les que han estat emprades. Ara sí, amb molt bons resultats pels rics i poderosos que no paren d’augmentar les seves riqueses i els seus guanys, grans traspassos de la riquesa pública a mans privades, i un deute públic explosiu i en augment imparable. Fins quan?

Bauman ja va avisar uns anys abans del camí que portava la nostra societat, però tampoc se li va fer cas, passen els anys i continuem en caiguda lliure, caminem cap el desastre.