Ja fa temps que el conflicte de
Síria ha desaparegut del focus mediàtic, però no s’ha acabat ni molt menys.
Acostuma a passar. El seguiment de les notícies per part dels mitjans va una
mica a modes. Quan un tema consideren que és d’actualitat el trobem fins a la
sopa, i uns mesos després desapareix com si ja no existeixi.
Passen els anys i Bashar Al-Asad
segueix manant en el país amb mà de ferro amb la tolerància de tota la
comunitat internacional que fa grans escarafalls i poca cosa més. De fet no
saben massa què fer ja que no tenen cap alternativa possible pel govern de
Síria. ¿Com es pot tolerar un règim que segons l’Informe d’Amnistia
Internacional publicat al agost de
2016 “desde el inicio del levantamiento habían muerto, al menos, 300
personas cada mes bajo tortura en las cárceles sirias”?
“Mientras Siria se deslizaba hacia el abismo, los países occidentales
mantuvieron un doble discurso. Por una parte, anunciaron su apoyo a la
oposición, pero por otra insistieron en la necesidad de alcanzar una solución
negociada” Però en cap moment fan un pas seriós en cap sentit. La
política és sempre molt hipòcrita.
El conflicte sirià és una revolta
amb molts grups que no aconsegueixen organitzar-se i amb moltes divisions
internes. En cap moment hi ha acord entre tots els grups de l’oposició. Em
recorda, en certa manera, el que ha passat aquí a Catalunya.
“El principal punto débil de la revolución siria ha sido desde el
comienzo que carece de una dirección política revolucionaria. La revolución
apareció espontáneamente siendo portadora de consignas muy generales, consignas
nobles, pero sin tener un programa claro y en un entorno local, regional e
internacional hostil. Ha buscado una dirección, pero en vano…”
“La multiplicidad de actores implicados en la guerra y la diversidad de
intereses que defendían agravaron la situación… De una movilización popular en
demanda de libertades se pasó a una guerra…” I poc van ajudar totes
les intervencions estrangeres que només van servir per embolicar més la troca.
L’odi religiós a mort ancestral entre xiïtes i sunnites tampoc ha ajudat gens.
I de fet, s’atia el conflicte
regional: Aràbia Saudita, Turquia i Qatar recolzen els rebels i Iran i Hezbolah
(xiïtes) el règim d’Al-Asad. Però, “presentar
esta confrontación como una lucha entre sunníes y chiíes no deja de ser una
simplificación… Las actuales divisiones sectarias entre Arabia Saudí e Irán
parecen estar mucho más relacionadas con el enfrentamiento geopolítico y el
antagonismo ideológico en su búsqueda por el predominio en Oriente Próximo que
con la religión. No debe pasarse por alto que, además del factor religioso,
también existe una rivalidad étnica e ideológica entre ambos actores”
Amb el temps guanya terreny el
jihadisme radical que sap treure profit de l’embolic. L’Estat Islàmic té un
pensament religiós fonamentalista i radical com queda ben palès amb afirmacions
esgarrifoses com les següents:
-“El
secularismo y la democracia contradicen el concepto de soberanía divina”
-“El
islam únicamente se rige por el Corán. Gobernar con cualquier ley hecha por el
hombre es someter al islam a su yugo. Todo el que acepta abandonar la palabra
de Dios y gobernar por la palabra de cualquier otro o da prioridad a la palabra
de cualquier ser humano sobre el Corán, no tiene lugar en la religión del islam”
-“Nuestra
religión fue fundada por la espada y la espada es el único medio para
desmantelar obstáculos y decapitar a los apóstatas”
El califat yihadista és derrotat
per la intervenció aèria occidental, sobre tot, d’Estats Units i per les
ofensives militars kurdes entre el 2017 i el 2019.
Els atacs aeris produeixen la
mort de molts civils innocents: “Estos
denominados daños colaterales han sido también frecuentes en Afganistán, Irak o
Yemen, lo que ha acentuado el sentimiento antiamericano de las poblaciones
civiles”
“En todo caso, no deberíamos dar por derrotado de manera definitiva al
EIIL, ya que la experiencia nos demuestra que la guerra, la destrucción y la
pobreza crean un terreno abonado para la aparición de grupos radicales que
instrumentalizan la religión para implantarse sobre el terreno. Cada vez que en
el pasado se ha cortado uno de los tentáculos del terrorismo yihadista ha
surgido en su lugar una nueva fuerza más violenta y destructiva. Es lo que
ocurrió cuando al-Qaeda en Mesopotamia dejó paso al Estado Islámico en Irak”
¿I Rússia? ¿Quin paper juga en
aquest conflicte?
“La intervención militar rusa en Siria ha conseguido apuntalar en el
poder a su máximo aliado regional Bashar al-Asad, cuyo ejército ha recuperado
el control directo de tres cuartas partes del territorio. Además, ha consagrado
a Rusia como un actor clave para alcanzar un acuerdo definitivo que ponga fin a
la guerra. Con este movimiento, Rusia ha vuelto a Oriente Próximo por la puerta
grande y, lo más importante, ha conseguido poner los cimientos de un nuevo
orden multipolar en el que Rusia vuelva a jugar un papel protagonista junto a
Estados Unidos y China”. Probablement Rússia i, en especial Putin,
també cerca protagonisme amb la guerra de Ucraïna. Des de fa uns mesos tothom
parla de nou de Rússia. Torna a ser un actor internacional important. Torna a
marcar l’agenda.
Rússia té por de tota mobilització
que reclami democràcia i està interessada en l’estabilitat. Té tres objectius
en la regió d’Orient:
-Econòmics, per compensar la pressió de les
sancions internacionals i el seu aïllament.
-Polítics, per guanyar recolzament
-Seguretat, per reduir possibles amenaces.
Síria és un bon mercat per vendre
armes. Bashar al-Asad és el seu aliat fidel, amb qui signa molts convenis
econòmics, per salvaguardar els seus interessos energètics, tant de petroli com
gas, així com el manteniment i ampliació de la base naval de Tartus, al
mediterrani.
En definitiva, Síria és un
conflicte de més d’una dècada i que malgrat haver desaparegut de les notícies
diàries no podem considerar que estigui acabat del tot i que presenta unes
xifres esgarrifoses. Cal considerar que Síria és un país de 23 milions
d’habitants:
-606.000 morts
-102.287 desapareguts
-6,6 milions de refugiats fora del país
-6,7 milions de desplaçats dins del país,
-O sigui, 13,3 milions de desplaçats, més de la
meitat de la població
-5.585.000 refugiats a països de l’entorn. D’ells
3.735.000 a Turquia, 845.000 al Líban i 672.000 a Jordània.
-Més d’un milió de refugiats a Europa.
A part de la destrucció
d’habitatges i infraestructures hi ha els costos emocionals i els traumesque han viscut en tota aquesta dècada. De ben
segur, que la seva vida no és igual que abans.
“Después de una década de guerra, Siria se
encuentra en una situación económica catastrófica, lo que dificultará los
esfuerzos para reconstruir el país y facilitar el retorno de millones de desplazados
y refugiados a sus hogares”
“Según un informe del Banco Mundial publicado en 2019, al menos un
tercio de las viviendas e infraestructuras han resultado parcial o totalmente
dañadas durante el conflicto, sobre todo, en las zonas rebeldes donde los
sistemas de agua, sanidad, educación y electricidad han sido completamente
destruidos. La factura de la reconstrucción se elevará a entre 250.000 y
400.000 millones de dólares”
A hores d’ara quan veig als
telenotícies les destrosses en els habitatges i infraestructures d’Ucraïna
penso en el cost que suposa aquesta guerra estúpida. Està molt clar que l’espècie
humana no aprèn mai.
Des que el món és món, les desigualtats i les
injustícies són constants i segueixen proliferant. Només cal obrir els diaris,
escoltar les notícies o veure els telenotícies per adonar-nos que n’estem
rodejats. Assolir un món més igualitari i més just és l’anhel de moltes
persones, però no es posen d’acord ni en
com hauria de ser aquesta igualtat i aquesta justícia, ni tampoc en les vies
per arribar-hi.
La proposta de Nancy Fraser
Nancy Fraser, en la seva teorització del concepte
de justícia social, assenyala tres tipus d’injustícies (Butler-Fraser, 2016;
Galceran, 2020; Padilla, 2022; Rodríguez-Fonseca, 2022):
●Injustícies econòmiques: provenen de situacions injustes en la distribució
dels recursos que comporten desigualtat econòmica i privacions materials. Poden
ser individuals o de grups i, fins i tot, de països.
●Injustícies culturals: contenen la dominació cultural d’una cultura sobre
una altra; la falta de reconeixement ja sigui com a individu o com a grup; així
com, la manca de respecte per part dels altres.
●Injustícies polítiques: fan referència al fet que les persones excloses per
diferents motius no gaudeixen de representació política. Per exemple, els
immigrants sense papers són persones que no gaudeixen de drets i que, en
realitat, no existeixen com a ciutadans; per tant, queden absolutament exclosos de la lluita
política.
Aquests tres tipus d’injustícies es poden donar en
major o menor grau en diferents situacions tant de grup social com a nivellpersonal. A vegades, una de les tres
és la que preval, tot i que en moltes ocasions apareixen barrejades i
entrellaçades i resulta difícil decidir quina és la més rellevant.
A fi d’aconseguir una societat més justa, cal
combatre els tres tipus d’injustícies. Per això, Fraser (Butler-Fraser, 2016)
proposa aplicar polítiques de redistribució i polítiques de reconeixement. A
continuació, les detallem succintament:
●Les polítiques de redistribució estan destinades a pal·liar els efectes de
la desigualtat socioeconòmica. Se centren bàsicament en ajudes als grups més
desafavorits. Habitualment
consisteixen a donar diners o serveis a persones que ho necessiten per
sobreviure o per sortir de la seva marginalitat. Així la redistribució
econòmica suposa una forma de superar les injustícies, i una manera de vèncer
les desigualtats entre individus i, també, entre països.
●Les polítiques de reconeixement proporcionen acceptació social a persones o
col·lectius que per una o altra raó estan discriminats, ja sigui pel seu
gènere, la seva opció sexual, raça, ètnia, etc. Això suposa reconèixer la
pròpia identitat, necessitats i aspiracions de les persones. En definitiva,
implica salvaguardar la seva diversitat i el dret a preservar la seva cultura,
les seves tradicions i la seva cosmovisió.
Posar
en pràctica una o altra política pot produir efectes contradictoris i que se solapin entre elles. En aquest sentit, Fraser
tracta de donar una resposta transformadora que articuli aquestes dues
polítiques: “Por soluciones
transformadoras entiendo las soluciones que aspiran a corregir los efectos
injustos precisamente reestructurando el sistema subyacente que los genera”
(Butler-Fraser, 2016, 48). I fa les següents propostes:
●Pel que faa les polítiques de
reconeixement que reclamen, amb insistència, diferents col·lectius que se
senten marginats o poc reconeguts en la seva identitat sexual, Fraser proposa
dissoldre les diferències per identitat sexual. Caldria, doncs, diluir les diferències d’elecció sexual per portar a la societat
una nova manera de viure-les: “Mientras las soluciones afirmativas de
reconocimiento tienden a promover las diferenciaciones de los grupos
existentes, las soluciones transformadoras de reconocimiento se inclinan por
desestabilizarlas a largo plazo con el fin de dejar espacio a futuros
reagrupamientos” (Butler-Fraser, 2016, 51).
●En l’actualitat, les polítiques de distribució que s’estan executant es
limiten a repartir ajudes als col·lectius més desfavorits. Aquestes ajudes, però, deixen intacta l’estructura
capitalista en què vivim i acaben resultant un
pedaç que a més no arriba a tothom a qui hauria d’arribar. A més a més,
aquestes polítiques suposen un perill afegit, ja que
col·loquen aquests grups en la diana de
determinats atacs, amb acusacions de ser unes classes que reben favors i
privilegis respecte d’altres. Són aquells
eslògans tan coneguts com “primer els de casa”, “America first”, etc. En aquest
sentit, ajudar econòmicament als més desafavorits pot implicar que els que no
reben aquests suports econòmics, també se sentin discriminats i reclamin la
seva part. Segons Fraser, es tractaria de canviar la distribució dels treballs
per fer-la més igualitària, a fi que la feina arribi a tothom.
Fraser conclou, doncs, que “sólo si dirigimos nuestra atención a concepciones alternativas de
redistribución y reconocimiento podremos satisfacer las exigencias de justicia
de todos” (Butler-Fraser, 2016, 66). Això, però, no deixa de ser un brindis al sol ja que Fraserno articula cap proposta pràctica. De
fet, l’autora no explica com assolir canvis reals per transformar la societat,
ja que una cosa és aprovar modificacions legals, i
l’altra aconseguir que les persones canviïn la seva manera de pensar i actuar.
Això no és tan fàcil i alguns comportaments i idees segueixen vigents malgrat
les transformacions en la legislació. Per exemple, legalment els gais ja no
estan discriminats, però encara pateixen aquestes discriminacions en moltes
situacions quotidianes.
Les crítiques de Judith Butler
Judith Butler en
resposta a l’opinió de Fraser, discrepa en alguns punts de les seves
argumentacions. D’entrada, Butler no
reconeix la diferència entre els dos tipus de polítiques en el cas de les
lluites per la igualtat de gènere i de reconeixement de la diversitat sexual.
De fet, les dues polítiques (la de distribució i la de
reconeixement) van estretament lligades, i no es pot pensar una sense l’altra. La filòsofa, per tant, es nega a fer
aquesta distinció entre distribució i reconeixement, perquè tots estem sotmesos
a les dues opressions. “Quien padece
desigualdad económica usualmente pertenece a algún grupo marginado de la
sociedad” (Rodríguez-Fonseca, 2022, 55).
En contraposició a
Fraser, Butler afirma que la lluita dels homosexuals per a ser reconeguts no és
només una demanda de reconeixement, ja que els membres d’aquest col·lectiu
també són víctimes de desigualtats materials i econòmiques pel fet de la seva
diferència sexual.
Butler, a més,
considera el model heterosexual de família com un element clau del capitalisme,
perquè ajuda a consolidar el model econòmic de producció i reproducció. Segons
Butler, enfrontar-se a aquest model de família equival a enfrontar-se, també, al capitalisme
com a model econòmic. Les noves formes de família i l’eclosió d’altres tipus de
vivència i d’identitat sexual contribueixen a qüestionar-les, perquè “el género normativo se pone al servicio de
la reproducción de la familia normativa” (Butler-Fraser, 2016, 80). Així,
Butler entén la sexualitat com a part del mode de
producció, i per tant, pel sistema capitalista
eliminar les activitats sexuals fora del model heterosexual és fonamental per
la seva supervivència., “No se trata sencillamente de que ciertas personas sufran
una falta de reconocimiento cultural por parte de otras, sino, por el
contrario, de la existencia de un modo específico de producción e intercambio
sexual que funciona con el fin de mantener la estabilidad del sistema de
género” (Butler-Fraser, 2016).
En definitiva, no es pot separar el gènere i la
sexualitat de les relacions de poder i de l’estructura socioeconòmica i
considerar-losnomés com un problema de reconeixement cultural. Ja ho
afirmava Foucault en el seu moment, “el
sexo … es utilizado como matriz de las disciplinas y principio de las
regulaciones” (Foucault, 1978, 176). En aquest sentit, Butler posa en qüestió la separació entre la vida cultural ila material que a vegades tracta de
forçar Fraser. Segons Butler, les
unions de parelles són intercanvis sexuals, però també intercanvis econòmics i
alhora socials i culturals. A més a més, deslligar
i separar els dos àmbits no és possiblei
pot resultar quelcom artificial. Tal com
conclou Butler, les estructures econòmiques i materials no es poden deslligar
de les culturals.
Per acabar, malgrat que Fraser, en un primer moment, afirma que “las injusticias derivadas de la falta de
reconocimiento son tan graves como las distributivas. Y no pueden ser reducidas
a éstas” (Butler-Fraser, 2016, 93), més endavant reconeixque “la justicia social precisa hoy en día de redistribución y de
reconocimiento… Cualquiera de estos elementos por separado resulta insuficiente”
(Butler-Fraser, 2016, 107),i accepta que
“Butler y yo coincidimos en este último
punto” (Butler-Fraser, 2016, 107).
Pla de Busa 2021
Estratègies discrepants
Malgrat que Fraser arriba a
acceptar que coincideix amb Butler en l’anterior punt,
les discrepàncies entre les dues autores segueixen. Ambdues es consideren
anticapitalistes, però plantegen estratègies molt diferents per
enfrontar-s’hi.
Per una banda, Fraser considera que el capitalisme
ha entrat en una crisi global molt profunda i pensa que per
resoldre aquesta crisi no podem seguir cercant reformes fragmentades, sinó que el que ens cal és treballar per canvis
estructurals profunds. (Iglesias, 2019). Tal com exposa en el “Manifiesto para el feminismo del 99%”,
cal una resposta feminista anticapitalista que sigui internacionalista,
ecosocialista i antiimperialista, i “llama
a todos los movimientos radicales a unirse a una insurrección común
anticapitalista” (Arruzza; Bhattacharya; Fraser, 2019, 51). I en una
entrevista recent afegeix que “la meva
inclinació actual és, més aviat, pensar al voltant d’una classe treballadora
mundial ampliada, perquè si tenim una concepció ampliada del capitalisme, és
imprescindible que tinguem una concepció ampliada de que és la classe
treballadora” (Fraser; Llaguno, 2022).
En canvi, Butler defuig la constitució d’un
moviment unitari i éspartidària
dela força de les lluites parcials
i fragmentàries. Considera que el primer que
ens cal fer és reconèixer-nos dins de la nostra “identitat” i marcar la
diferència respecte a altres identitats, i a partir d’aquí demanar el
reconeixement d’aquesta “identitat diferent”. La seva proposta passa per
coalicions obertes formades per diferents grups i que poden canviar segons els
objectius: “una coalición abierta creará
identidades que alternadamente se instauren y se abandonen en función de los
objetivos del momento; se tratará de un conjunto abierto que permita múltiples
coincidencias y discrepancias” (Butler, 2010, 70). Així mateix Butler
insisteix “ en que la diferencia sigue siendo constitutiva de cualquier lucha. Este
rechazo a subordinarse a una unidad que caricaturiza, desprecia y domestica la diferencia se convierte en la base a partir de la cual
desarrollar un impulso político más expansivo y dinámico.” (Butler-Fraser, 2016, 87).
Propostes per les polítiques de representació
Si
volem que tothom sigui escoltat i que es tinguin en compte les seves
problemàtiques és cabdal resoldre les injustícies polítiques de representació.
Si no és així, sempre viurem en una societat
que tindrà col·lectius exclosos sense oportunitat de participar en les
decisions que els afecten directament.
Fraser
avança poc en la formulació de propostes concretes d’acció per superar
aquestes injustícies de les polítiques de representació:
●Introdueix el concepte de “paritat
participativa” com a necessitat teòrica, però sense desenvolupament pràctic, “Fraser entiende la
justicia como paridad en la participación, que supone que todos los miembros
mayores de edad de una institución pueden participar como interlocutores plenos
en su funcionamiento” (Vaamonde, 2019, 132).
●Afegeix el concepte de “marc”, el marc on tothom és representat amb “la necesidad de crear un nuevo marco, que no
será un mero marco global que lo abarque todo sino más bien un conjunto de
marcos múltiples”(Iglesias, 2012, 258).
Per a Butler els
que no tenen representació, tampoc són visibilitzats i quan es rebel·len acaben
sent vistos com una amenaça i s’actua amb violència contra ells, com és el cas
recent dels “assaltants” de la tanca de Melilla. Es volen fer veure, però no els
volem veure. Una idea fonamental de Butler és la noció d’espai
d’aparició, “se trata de un instrumento
imprescindible para pensar la lucha política hoy en día” (Martínez 2022,
30). Considera l’assemblea com el lloc on es
produeix aquesta representació tan necessària, la reunió de persones per
parlar, discutir i decidir, “la reunión en asamblea expone a los cuerpos
precarios a sufrir la violencia del Estado, pero recuerda a este, mediante el
ejemplo de la organización horizontal, los principios de la democracia que han
sido acallados” (Martínez, 2022, 30). El primer d’octubre és un bon exemple
del que exposa Butler.
Insisteix Butler en
el valor de l’assemblea que reclama visibilitat, i, per tant, presència. Per a
Butler les assemblees són les eines més bàsiques de la democràcia, ja que
atorguen equitat a tots els participants i són la millor manera de representar
a les persones, “esto es transportable a cualquier otra institución que deseemos analizar… Porque
la interdependencia, aunque no ha sido algo escogido sino algo sobrevenido, nos
hace compartir la vulnerabilidad y eso se transforma en una responsabilidad
ética de los unos hacia los otros”. (Martínez, 2022, 31).
Per concloure, i seguint les petjades de Butler, els éssers humans en
solitari son vulnerables i reben els embats de les institucions de dominació. En canvi,
junts poden resistir i fer front a les desigualtats i a les injustícies, i
reclamar els drets que els han de permetre
viure dempeus i d’una manera més digna.
Tal com indica Garcés, la proposta de
Butler “és desplaçar i obrir les
categories de la identitat a l’experimentació i a la subversió” (Garcés,
2010, 32), és a dir, obrir-nos a un món de múltiples significacions en que “hacer filosofía es
confiar en que todos podemos pensar por igual, pero que nunca pensaremos todos
igual” (Garcés, 2015, 114). En
aquest sentit, acceptar
la diferència i viure la diferència és clau. Fugir de les concepcions globals i
viure cadascú a la seva manera, i si hi ha
confluències, millor, però potser si no n’hi ha,
tampoc passa res.
Bibliografia
ARRUZZA, C; BHATTACHARYA, T.; FRASER, N. (2019). Manifiesto de un feminismo para el 99%. Herder.
BUTLER, J. (2010). El género en disputa. El feminismo y la subversión de la identidad.
Paidós.
BUTLER, J.; FRASER, N. (2016). ¿Reconocimiento o redistribución? Un debate
entre marxismo y feminismo. Traficante de Sueños.
BUTLER,
J. (2018). L’ètica i la política de la
no-violència. Conferència de Judith Butler al CCCB. [vídeo en línia].
[consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible a:
FOUCAULT, M. (1978). Historia de la sexualidad. 1. La voluntad de
saber. Madrid: Siglo XXI
FRASER,
N.; LLAGUNO, T. (2022). “Un ecologisme monotemàtic només pot ser un ecologisme
dels rics.” La Pública [en línia]
[consulta, 21 de desembre de 2022]. Disponible a: https://lapublica.net/articles/ecologisme-monotematic/
GALCERAN,
M. (2020). 4. Nancy Fraser y los talleres
ocultos. Traficante de Sueños [àudio en línia] [consulta, 15 de desembre de
2022] Disponible a:
GARCÉS, M. (2010). El problema de la diferència. BARCELONA:
UOC.
GARCÉS, M. (2015). Filosofíainacabada: Galaxia Gutenberg.
IGLESIAS, C. (2012). “Justicia como
redistribución, reconocimiento y representación: las reconciliaciones de Nancy
Fraser.” Investigaciones Feministas, Vol
3. (2012) Monográfico: Espacios generalizados. 251-269
IGLESIAS, P. (2019). Otra vuelta de Tuerka. Pablo Iglesias con
Nancy Fraser [vídeo en línia] [consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible
a:
MARTÍNEZ, J. (2022). El papel del cuerpo en la filosofía de
Judith Butler. Performatividad y agencia política en el cuerpo que resiste la
norma. [en línia]. Treball final de màster UOC [consulta 21 de desembre de
2022]. Disponible a:
PADILLA, J. (2022). El derecho a la salud. Un análisis desde el
concepto de justicia social de Nancy Fraser. [en línia]. Treball final de màster
UOC. [consulta 16 de desembre de 2022]. Disponible a:
RODRÍGUEZ, P.; FONSECA, S. (2022). Redistribución, reconocimiento y
representación: lo material, lo simbólico y lo político como objetos de la
justicia. Perspectiva desde el debate Fraser-Butler. [en línia]. Tesis de
la Facultad de Jurisprudencia Universidad Colegio Mayor de Nuestra Señora del
Rosario. [consulta 18 desembre de 2022] Disponible a:
VAAMONDE, M. (2019). “La paridad
participativa propuesta por Nancy Fraser: ¿una radicalización de la
democracia?” Recerca: revista de
pensament i anàlisi, 2019 nº 24 (2) 129-150
ZADJERMAN,
P. (2006). Judith Butler, filósofa en
todo género. [consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible a:
Lovecraft i tot els mons terrorífics
que va crear sempre han cridat la meva atenció. Aquest breu llibre estava en la
prestatgeria de les novetats a la meva biblioteca de referència. No vaig dubtar
ni un moment a agafar-lo. He llegit alguns coses d’ell i sempre aconsegueix
fer-te entrar en el seu món de manera magistral.
La Garrotxa, desembre 2016
La Garrotxa, desembre 2016
Segons explica el mateix
traductor, Jodri Dausà, en el proleg “l’horror de Lovecraft no pot ser
destruït per mitjans humans ja que és etern i existeix de molt abans que
nosaltres”. Els monstres creats per Lovecraft “no tenen un objectiu que
els humans puguem comprendre, sinó que només els interessa el caos”
Només començar la narració entrem
de ple en el món de Lovecraft i aquest ens adverteix que “aquests terrors
són aquí de fa temps, molt abans que existís el cos humà, ja que no ens
necessiten per existir” ... Són “una llambregada al regne tenebrós de la
preexistència”
Som a Dunwich, un poble tètric,
del que s’expliquen moltes històries misterioses, pel que ningú vol passar, ni
anar. En una granja mig enrunada i isolada a uns pocs quilòmetres del poble
neix i creix una criatura horrible: Wilbur Whateley.
“El gegant amb cara caprina...
semblava un engendre d’un altre planeta o dimensió, quelcom que és humà només
en part, regurgitat dels abismes de la foscor, amb una essència i una entitat
que s’escampaven com fantasmes infinits, més enllà de les esferes de la força i
de la matèria, de l’espai i del temps”
Però els horrors no s’acaben amb
la figura de Wilbur Whateley, algun altre secret monstruós s’amaga darrera les
parets de la seva granja.
Res del que passa a Dunwich i el
seu entorn és raonable. “Tota especulació era inútil. La raó, la lògica, les
idees i motivacions que se’ls poguessin acudir suraven en un magma de confusió”
Tot era molt difícil i molt
confús, la clau podia ser un manuscrit escrit per Wilbur Whateley en un idioma
desconegut per a tots els experts. Tots els intents de traduir el text i de
comprendre’l topaven amb obstacles insalvables. “Va haver-hi vegades que va
estar a punt de veure la llum, només per ser retornat a les tenebres per culpa
d’algun obstacle imprevist”
Resolt el misteri la conclusió és
que “el món estava en perill, perquè els Antics volien escombrar-lo del
sistema sola i del cosmos de la matèria, i enfonsar-lo en algun altre pla o nivell
incorpori del qual havia sorgit feia bilions i bilions d’anys”
Com no podia ser d’una altra
manera la descripció de la criatura que persegueixen és esgarrifosa... I però ¿què
fer per deslliurar-se d’ella i de tota la destrucció que duia associada? I qui
és? I d’on ve?...
No us quedarà més remei que
llegir el llibre si voleu resoldre l’enigma. Sigueu valents i atrevir-vos a endinsar-se
en la seva lectura sense por.
El llibre engega amb una escena del 20/09/2012 amb la plaça de Sant Jaume
plena convocats per l’ANC per rebre al president Mas a la seva tornada de
Madrid amb el no al pacte fiscal com a resposta. Aquí segurament s’inicia tot
el procés que ens conduirà fins l’1-O del 17. Jo hi era aquell dia a la plaça
recolzant a un president Mas a qui no havia votat mai, però que va saber llegir
perfectament que reclamava el carrer en aquell moment. Des d’aleshores vaig
eixir infinitat de vegades al carrer per reclamar el que crec que és just.
Encara poques estelades.
Procés és la paraula que s’ha utilitzat per designar l’augment
d’independentistes a partir de la sentència de l’Estatut fins a la proclamació
de la república catalana el 27 d’octubre del 2017. Encara que després d’aquesta
data, d’alguna forma continua podríem concloure que a l’octubre del 17 es clou
una etapa, i a partir de l’aplicació del 155 en comença una de ben diferent.
El 2015, Jordi Amat publica aquest llibre amb el títol de “El llarg
procés”. És un títol equívoc ja que el seu contingut poc té a veure amb el
procés viscut des del 2010 fins ara. Potser el subtítol “Cultura i política
a la Catalunya contemporània (1937-2014)”, és una mica més clarificador,
però tampoc del tot, ja que el llibre comença en el 1937 i acaba al voltant del
2000 amb Aznar a Espanya i Maragall a la Generalitat.
No deixa de ser una mena de batibull d’articles de l’autor escrits en
diferents moments i publicats en diferents mitjans de comunicació, congressos i
simpòsiums ara relligats en format de llibre. Malgrat tot això, la seva lectura
m’ha estat útil per a reflexionar.
Fa anys, “Serrahima considerava que les forces antigues eren inoperants
per encarar els desafiaments del nou temps”. Aquesta reflexió és totalment
aplicable al moment actual. Postula com a possible solució, quelcom que no ha
passat: “la formació d’un nou partit polític que fos capaç de donar resposta”.
Donat el punt en el que estem podria ser una bona possibilitat, però faltarà
veure com evoluciona tot plegat.
Conclòs el procés arranca una nova etapa “calen començar de nou
sincronitzar-se amb les coordenades d’un nou període” i per aquesta etapa
cal foc nou. Els polítics que van liderar el procés estat amortitzats. Calen
noves idees i noves persones per donar un pas més, i avançar. Cal nova gent,
gent jove amb empenta i noves idees, que agafin el procés on el vam deixar a
l’octubre del 17 i que aprenguin de les lliçons de la tardor del 2019.
Fins el 17 nosaltres marcàvem el pas i l’Estat espanyol anava a remolc
reaccionant com podia. Des de l’aplicació del 155 estem a la defensiva, Espanya
marca el pas. Cal revertir aquesta situació.
Al llarg dels anys de govern Pujol ens havíem acostumat a la identificació
entre nació, líder, projecte, partit i Generalitat. Quan desapareix aquesta
fusió i ens movem dins d’un marc divers de lideratges, partits i projectes ens
trobem orfes d’aquest lideratge únic i com a col·lectiu enyorem i reclamen una
unitat inexistent.
Encara que no vulguem i no en siguem conscients som fruit de la nostra
història personal i col·lectiva. Els meus pares d’orígens humils, a base de
treball i esforç van esdevenir petita burgesia amb un petit taller que
treballava per la gran burgesia local. Malgrat l’origen, la seva mentalitat la
considero burgesa. De sempre es van sentit catalans i en defensaven el seu
sentiment de catalanitat i s’emocionaven amb els pocs elements de catalanitat
que podien viure en la llarga i fosca nit del franquisme: Montserrat, la Santa
Espina, les sardanes, la flama de la llengua catalana, la senyera, l’Abat
Escarré, ... Van ser fidels votants de Pujol en qui veien el líder a seguir.
Van viure la votació d’Arenys amb il·lusió i la mare va poder viure el 9N,
preguntava si el Mas ho feia bé. Però situats al moment actual es lamentarien
de la falta d’un lideratge que ens conduís per la travessa del desert en la que
ens trobem.
El llibre fa un repàs històric d’elements del món del catalanisme i de la
seva evolució i discussions i desencontres interns en aquest llarg període
històric que va de la guerra civil gairebé fins avui en ple segle XXI. Aquest repàs
ajuda a veure i a reflexionar sobre quins són els problemes de llarg abast que
fa molts anys arrosseguem, i que fa que topem sempre amb els mateixos obstacles
sense acabar de trobar com sortir de l’embús en que sempre ens trobem.
A Catalunya hi ha dos conflictes que conviuen i no es resolen, el conflicte
identitari Catalunya versus Espanya, i el conflicte social o/i de classes.
Posar l’accent en un o l’altre està en la base de què fer: construir la nació
catalana o transformar les relacions socials.
Ens trobem en l’etern conflicte entre dretes i esquerres, però amb unes
dretes que no són tan de dretes i unes esquerres que tampoc són tan d’esquerres
i que s’acaben enfrontant per petites parcel·les de poder partidistes sense afrontar
el veritable gran problema que tenim davant: deslliurar-nos de l’Estat Espanyol
que ens ofega de forma permanent i de moltes maneres diverses. Aquest seria el
punt cabdal i objectiu principal, però moltes vegades en la política quotidiana
del dia a dia els diferents partits s’embarquen en debats estèrils que l’únic
que fan es despistar-nos del que hauria de ser l’objectiu principal.
Com a societat tenim un problema no resolt i que també és una constant des
de la dècada dels 60: “trobar una fórmula operativa d’integració a la
catalanitat d’un contingent immigratori de dimensions enormes”
Aquest és un punt clau i que no hem resolt encara. La societat catalana ha
viscut un permanent allau de recepció d’immigrants i no ha trobat una manera
eficaç d’integrar-los en la catalanitat. L’objectiu hauria de ser com
aconseguir que es sentin i es vulguin sentir catalans, sobretot si a més tenim
en compte que acaben vivint en zones on gairebé només hi ha immigrants i que
gairebé només es relacionen entre ells. Tenim una bossa de ciutadans que viuen
a Catalunya però que no són, ni volen ser catalans. Si això no ho resolem no
avançarem.
A partir de l’11 de setembre de 2012 es visibilitza el desplaçament del
catalanisme cap a posicions independentistes i des d’aquell moment “l’hegemonia
del sobiranisme dins del catalanisme mediàtic ha esdevingut prou unànime.” Però
a partir de l’octubre del 17 comencen a aflorar les esquerdes, i l’independentisme
ha deixat de ser monolític. Les fissures, i les divergències en lloc de
disminuir es van fent més i més grans, i les posicions a vegades no del tot
clares es van radicalitzant. Fa molt de temps que no s’ha deixat d’atiar el foc
de les diferències. Poques vegades han sorgit iniciatives i personatges que
volguessin llimar aquestes diferències. Tot es resumeix a “o ets dels meus o no”.
“El diàleg entre divergents no s’ha produït”. I si s’ha produït, no ha
fructificat.
Ara bé ens cal molta més reflexió i autocrítica. “Si la culpa és sempre
i només d’Espanya, això ens eximeix de la crítica interna. Aquesta insistència
reiterada que els intents de pacte han fracassat per culpa d’Espanya -l’Espanya
que ens roba i ens ocupa- carrega tota la responsabilitat en l’altre i evita
que ens contemplem a nosaltres mateixos en el mirall de les nostres mancances”.
I de ben segur, que hem comés errades greus. Fora bo conèixer-les en
profunditat per poder construir de nou i fer passos endavant.
“El passat no és mai simple” escriu Jordi Amat i ni el present, ni
el futur són simples afegiria jo.
JORDI AMAT
El llarg procés
Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)
“Volem el millor per a tu.
Volem que el món estigui més connectat. Volem que tinguis la sensació que el
món és teu. Volem que vegis el món a través nostre. Volem que siguis tu mateix.
Volem que et sentis una mica menys sol. Volem que trobis altres persones com
tu.
Volem que sàpigues que som la
millor font de coneixement del món que pots tenir. Volem saber-ho tot de tu.
Volem saber coses de tots els llocs on vas. Volem saber on ets ara mateix.
Volem que pengis imatges del que està veient perquè recordis sempre aquest
moment. Volem que donis un cop d’ull al que vas penjar fa deu anys. Per molts
anys!! Volem recordar-te regularment els moments especials que vas viure en el
passat. Volem ensenyar-te què penjaven els teus amics fa deu anys. Volem que gravis
la teva vida perquè la teva vida és molt important. Volem que sàpigues tot el
que signifiques per a nosaltres. Volem que sàpigues que ens interessa molt tot
el que et preocupa. Volem que sàpigues que a nosaltres també ens preocupa.
Volem comptar cada pas que
fas. Volem ajudar-te a estar en forma i fort. Volem saber què fa que se
t’acceleri el cor...
... Volem saber què compres.
Volem saber quina música escoltes pels auriculars. Volem saber quina roba
portes. Volem adaptar els nostres anuncis a la teva mida. Volem que t’agradin.
Volem que descobreixis més coses sobre tu mateix.... Volem ser capaços de
categoritzar-te amb precisió perquè puguis fer una contribució útil a projectes
divertits d’altres persones i també nostres.
Volem ser la teva sala d’estar.
Volem ajudar-te a resoldre els problemes quotidians com ara on menjar, on anar
de vacances, on fan una pel·lícula i a quines hores... Volem ajudar-te en la
tasca de demanar articles en línia... Volem que ens consideris part de la teva
família. Ens interessa tot el que dius. Volem sentir el que diu cada cop que
mires la pantalla. Volem tenir possibilitats de veure’t a través d’aquesta
pantalla mentre mires una cosa que no té res a veure amb nosaltres. Volem saber
què us dieu els uns als altres a cada habitació de casa teva. Volem saber quins
horaris fas, a què dediques el temps quan estàs en línia i quan no, i com et
gastes els diners.
Volem que els telèfons que et
venem funcionin més a poc a poc i menys bé que els models anteriors perquè així
te’n vulguis comprar un model nou ben aviat...
Volem defensar la llibertat d’expressió,
sobretot dels blancs rics i poderosos. Volem ajudar milions de persones a
llegir posts de trolls. Volem contribuir a la propaganda del govern i ajudar a
esbiaixar votacions, i no posar obstacles al que organitzen i promouen neteges
ètniques, tot això com a útils resultats colaterals d’estar amb tu set dies a
la setmana vint-i-quatre hores al dia.
Volem que sàpigues que la teva
cara significa molt per a nosaltres. Volem que la teva cara i la cara de totes
les persones que fotografies, la cara de tots els teus amics i de tota la gent
que ells fotografien quedin gravades a les nostres webs per integrar el nostre
arxiu de dades i investigació.
Volem que sàpigues que amb
nosaltres estàs segur. Volem que sàpigues que respectem i protegim la teva
intimitat... Volem assegurar-te que el control és teu. Volem que sàpigues que
hi ha molt control sobre qui pot veure la teva informació. Volem que sàpigues
que tens ple accés a la teva informació -tu i qualsevol persona que et
segueixi.
Volem narrar la teva vida.
Volem ser el teu llibre. Volem ser l’única relació que importa. Volem que sigui
poc convenient per a tu no fer-nos servir. Volem que miris i, tan bon punt deixis
de mirar-nos, sentis que necessites tornar a mirar-nos...
Volem el teu passat i el teu
present perquè també volem el teu futur.
Segons el pròleg de Carme Arnau “Isabel i Maria, és una novel·la inèdita
i inacabada de Mercè Rodoreda, ben possiblement la primera que va començar a
escriure a la postguerra. I també, molt probablement, la matriu de bona part de
la seva producció” Més que inacabada la meva impressió és que són fragments
que han trobat i als que s’ha intentat donar un ordre perconvertir-los en una novel·la publicable.
Està escrita des del punt de vista de diferents narradors que expliquen els
fets i ens donen les seves opinions. Amb la narració dels diferents personatges
se’ns presenta un mosaic del que passa, però vist amb diferents ulls i diferents
veus que ho expliquen.
Lluís i Joaquim són dos germans que des de sempre han desitjat a Isabel. Aquesta
es va casar amb Joaquim per decisió de la família, malgrat que a qui realment
estimava era a Lluís.
Passen els anys i té una filla, Maria que no és filla de Joaquim, sinó de
Lluís que en aquells moments també vivia a la casa de la família després de
passar molts anys a Bordeus.
“S’havia casat amb l’un ... però estimava l’altre... Quan en Lluís va tornar
tenia els dos homes seus, un dintre de cada mà. Tots eren joves aleshores i puc
assegurar que, en aquella època, tant l’un germà com l’altre feien goig”
Isabel ens diu: “Tota la meva joventut fou aquesta por de tots dos i l’amor
de tots dos...”
El naixement de la Maria provoca un gran trasbals a la casa. “A la casa
hi va haver molt de mal viure fins que el senyor Joaquim de cop va desaparèixer
amb la nena i no se’n va saber res més fins al cap d’un parell d’anys ben bons.
I la senyora Isabel i el senyor Lluís van quedar sols com dues fustes i vivien
malament...”
“... no es pot explicar el deliri que em va venir de tenir aquella
criatura, l’enyorament d’aquella criatura, la tendresa per aquella criatura que
no havia vist mai més”... “Tots
estaven contra mi. Els dos germans estaven contra mi: el que m’havia deixat i
el que em quedava. I girarien la nena contra mi. Estava sola”
Joaquim mor. “Li vaig dir de seguida que no s’amoïnés, que si en Joaquim
havia mort era perquè Déu ho hauria volgut i que aquesta desgràcia representava
la nostra estabilització i la normalitat per la nena...”Però no va ser
així. “La mort del meu germà, el primer dia, em va semblar que seria un
respir. El vaig plorar: la sang sempre és la sang... Però no va ser un respir.
Aquella mort va pesar més que una vida”
Conté molts elements que apareixen en moltes de les novel·les de la
Rodoreda: una casa de rics amb jardí, unes relacions familiars complexes i
turmentoses, la intervenció del servei com a personatges imprescindibles.
Isabel torna a casa de la seva llarga estada a la clínica. “Tots, tots
m’han fet mal, cadascú a la seva manera, cadascú amb el seu estil: els uns amb
més traça; els altres amb menys”
La seva estada a la clínica és deguda a un avortament d’un fill. Ha estat
tres setmanes a la clínica. “Aquestes parets saben el que mai no es podrà
explicar. Dia per dia, hora per hora, minut per minut, han viscut el meu lent
camí cap a la mort. Els vidres ho saben tot. Els vidres són els mateixos de fa
divuit anys, de fa vint anys... He resseguit la casa com si fes molts anys que
no l’hagués vista. Cambra per cambra, tot se m’ha fet foraster en tres
setmanes. Tot s’havia buidat de mi...” La casa gairebé com un protagonista
més de la narració.
La Creu de Bàrbera, 2010, els carrers de la meva infantesa
Mor Isabel i la segona part és un diari de Maria. En aquesta part revivim una
gran part del que ja sabem, però des del punt de vista de la Maria. Viu amb el
Joaquim en una caseta amb jardí a Sant Gervasi (un dels típics escenaris de la
Rodoreda). No sap qui són els seus pares. Tracta al Joaquim d’oncle. Els
diumenges rep la visita de l’oncle Lluís. No sap que fa, i on viu l’oncle Lluís
la resta de la setmana. Maria intueix que al seu voltant hi ha molts misteris.
“Sempre esperava saber alguna cosa; alguna cosa que tots sabien menys
jo. Aquesta mena de misteri latent, així que vaig tenir ús de raó vaig començar
a respirar-lo junt amb l’aire”
Quan té 12 anys mor l’oncle Joaquim i aleshores coneix la seva mare i
canvia de casa. El que li explica és l’oncle Lluís: “La teva mare i el meu
germà feia anys i anys que estaven renyits. S’havia dit, i el teu oncle Joaquim
s’ho creia que era culpa meva. Però no és veritat. No. La vida és plena de
malentesos. Ara que, saps?, d’això en parlarem més endavant. Ara només et vull
anunciar que et preparis a canviar de vida. No viuràs més aquí... Viuràs amb mi
i amb la teva mare...”
Més endavant Maria marxa a París i segueix el seu diari, però si fins aquí
la novel·la mantenia un cert interès, però a partir d’aquí el va perdent.
“Si encara fos jove diria que em trobo en un moment important de la meva
vida. Avui només dic que les coses han canviat una mica per a mi; i que han
canviat en un sentit favorable. Per això tinc interès a escriure el que m’ha
passat: per posar una mica d’ordre en les meves idees i veure més clara la meva
situació”. Quantes vegades utilitzem l’escriptura per posar en ordre els
nostres pensaments!
La novel·la promet molt en la primera part i una part de la segona. Està
plena d’embolics i de relaciones personals complicades, però de ben segur que
faltava treballar un final més elaborat i que donés resposta des del punt de
vista de Maria als conflictes de la primera part.
“El primer que feia cada dia, abans de sortir del llit, era obrir el
finestral i empassar-me l’alè del matí... Barcelona, a punta de dia, té un
no-se-què de sacríleg”
La protagonista de “Mamut” viu a ciutat, però no hi està bé. No està
satisfeta de la vida que porta... “M’havia de desengabiar. Com si l´única
manera de seguir fos la fugida”
“Camino pels boscos. No ho havia fet mai i m’enganxa... La primera
vegada que vaig anar-hi vaig sentir-me amenaçada”
Deixa ciutat on no s’ha acabava de trobar a gust i va a viure a un lloc
allunyat i solitari. “Arribar aquí dalt és trepitjar un palmell gegant,
accedir a la immensitat... El cel, al meu damunt, descomunal...”
I allà tot és ben diferent, “s’acosta l’hivern... L’hivern, aquí, vol
que se l’anticipi, que s’hi pensi bé”
Viu sola “en la casa isolada en risc, plena de tot el que em cal per
nodrir-me i escalfar-me, i trobo que el meu passat no significa res, però que
hi ha un passat aliè on quedar-m’hi a viure ... Cada vegada suporto menys
sortir de casa. Cada vegada més la gent amenaçadora, fa que pensi en la
extinció... Vinc de viure en una ciutat enfonsada i necessito això, el silenci
reparador d’aquesta cambra de descompressió”
I arriba a la següent conclusió: “soc ... en el lloc més isolat del món,
el menys interessant i expugnable.” ¿És això el que realment volia? ¿És
això el que realment cercava quan pren la decisió de deixar la ciutat i venir a
viure aquí?
Volia un fill d’un home anònim i finalment es queda embarassada del pastor
que viu a prop de casa seva i a qui ha fet de puta al llarg d’un any. No era
pas això el que volia. Aquest no és el fill desitjat. Però tenir un fill, tan
desitjat com no, et canvia la vida. “Estava embarassada i no podia deixar de
pensar que ho estava. Impossible oblidar-me’n una estona, descansar.”
“S’acosta la fi d’un temps, ho noto al cos”
Bellver de la Cerdanya, tardor 2021
“No hi ha res meu fora de mi. Mano que tot el que ha estat meu, sigui de
la vida, que busqui i trobi el seu camí dins de la vida inhumana i crua, perquè
ja no es meu. Mano un nou desterrament, ara que he pervertit el vell. Què
sàpiga estar alerta quan la vida, a mitjanit, m’enviï els seus llancers” El
fill haurà de trobar el seu camí, haurà de fer la seva vida.
Amb “Mamut” finalitza la trilogia que es va iniciar amb “Permagel”
i va continuar amb “Boulder”. Tres llibres diferents, però amb trets
comuns: tres protagonistes femenines i lesbianes a qui no els agrada la
societat en la que han de viure i tracten de fugir, cadascuna d’una manera diferent.
Reflexiona sobre la soledat, el desig,
els desitjos irrefrenables i, a vegades, inconfessables. Ens explica la seva
vida interior, les seves emocions i passions, i també les seves relacions. “Permagel”
em va enganxar i em va agradar molt, “Boulder” ja no em va agradar tant,
i en la meva opinió, “Mamut” és el més fluix de tots tres.
