Claus i Lucas, mentides sempre mentides.

La lectura de “ElGran Quadern” em va impressionar per la esgarrifosa descripció que fa del què es una guerra i tot el que comporta vist des del punt de vista de dos bessons. Aleshores em vaig quedar amb ganes de llegir els dos llibres que complementen la trilogia de Claus i Lucas. La seva lectura posa nom als bessons del primer llibre que acaba així “...caminat damunt les petjades i damunt del cos inert del nostre Pare, un de nosaltres se’n va a l’altre país. El que es queda torna a casa de l’àvia”

El narrador de “El Gran Quadern” és un nosaltres. Dona la impressió que és un diari escrit a quatre mans entre els dos bessons que en son els protagonistes.

El segon llibre sota el nom de “La Prova” comença així: “De tornada a casa l’àvia. Lucas s’estira prop de la tanca del jardí de les mates. Espera...” Ara el narrador és Lucas: “No he sortit d’aquesta ciutat d’ençà que la meva mare m’hi va portar, fa sis anys”. Lucas ara té 15 anys i va arribar a la ciutat amb uns 9 anys.

Paüls

 La ciutat després de la guerra no té res a veure amb la ciutat d’abans. És una ciutat fosca, negra, trista amb molts soldats i guàrdies fronterers. La guerra ha acabat, però és ben present en la vida de tots. Qui més qui menys té morts en aquesta guerra. “Amb el temps, tot s’esborra. Els records s’esfumen, el dolor minva”... “Minvar, esfumar-se ... sí, però no desaparèixer”. De ben segur que els records d’una guerra son per sempre, però també potser que amb el pas del temps s’acabin modificant i falsificant.

Apareixen nous personatges: Yasmina, Mathias, Clara, Agnès, Víctor, Peter, Michael, ...  Tots ells arrosseguen històries terribles. “Hi ha vides que són encara més tristes que els llibres més tristos... Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida”

En el segon llibre llegim la història de Lucas fins que en el darrer capítol reapareix el seu germà Claus quan Lucas ja fa molt de temps que no està a la ciutat. A partir d’aquí anem de sorpresa en sorpresa. El mateix títol d’aquest tercer volum ja ens dona una pista del que ens espera: “La Tercera Mentida”: “Vaig comprar... un gran quadern en el qual vaig escriure les meves primeres mentides”

A partir d’aquí tot és un embolic en el que es fa difícil destriar que hi ha de veritat i que no en tota la trilogia. Tot son dubtes i suposicions i no aconsegueixo treure l’aigua clara en cap moment. De fet, penso que tot és una gran mentida. Segurament la realitat que pensem que vivim també deu ser una mentida que disfressem de realitat. “Mentides, sempre mentides”

Claus confessa que els bessons del primer llibre no existeixen com a tals. “Sé perfectament que en aquesta ciutat, a casa de l’Àvia, jo estava sol, i que en aquella època, per suportar l’insuportable solitud, em vaig imaginar que érem dos, el meu germà i jo”

En conclusió, “la vida no serveix per a res, no té sentit, és una aberració, un patiment infinit, l’invent d’un no-Déu amb una maldat que supera l’enteniment”. Un final totalment pessimista.  Quina és la veritat? Quina és la mentida? Quin és el relat real? Quina és la realitat?

AGOTA KRISTOF

Trilogia de Claus i Lucas

La Magrana, 2007, 477 pàgines

Traducció de Sergi Pàmies

 

Pare i mare

Annie Ernaux escriu dos llibres breus sobre els seus pares poc després de la mort d’aquests. Primer sobre el seu pare amb el títol de “Un lloc” i uns anys després sobre la seva mare amb el títol de “Una dona”. Els vaig veure en els prestatges de la biblioteca i em van cridar l’atenció.

En els dos títols primer fa una descripció de la vida de cada un d’ells i de la relació que mantenien amb ella per acabar explicant el procés de la mort d’ambdós progenitors, dos processos ben diferents. M’han interessat pel que m’han fet pensar sobre la mort dels meus pares, però no són llibres interessants per ells mateixos. No són els primers llibres que llegeixo de l’autora i la veritat que em costa entendre quina va ser la raó que va fer que li concedissin el Premi Nobel de Literatura del 2022. Són llibres que tenen un cert interès, però de cap manera brillants.

El seu pare mort al cap de poc temps després de recuperar-se d’un infart i la seva mare després de patir Alzheimer. D’alguna manera m’ha recordat la manera de morir dels meus pares. 

 Del pare diu que en un moment “va dir en una veu neutra “S’ha acabat””. Recordo que el meu pare en un moment també va expressar que ja en tenia prou, que no volia patir més i que tot s’havia acabat. El pare patia físicament, i aleshores la mare patia molt psíquicament perquè no sabia què fer.

La mare d’Annie Ernaux desenvolupa la malaltia d’Alzheimer i algunes de les reflexions que fa al final del llibre coincideixen d’alguna manera amb els meus pensaments en aquell llarg procés de més de sis anys que l’acabaria conduint a morir. Progressivament perd les seves habilitats, és una mena de regressió cap a la infantesa. Deixa de ser ella, perd les seves coses, potser també la seva ànima acaba dient Ernaux. És un cos viu però sense orientació.

Com l’autora, jo també vaig viure el sentiment de culpa d’haver-la ingressat en una residència: “Sentiment de culpa d’haver-la ingressat allà”

“Quan anava a veure-la, cada vegada m’aclaparava l’angoixa de trobar-la encara menys humana”. A mesura que avança el seu deteriorament cognitiu les visites són més i més difícils. No hi ha comunicació. T’arribes a plantejar si realment té sentit anar-hi, però al mateix temps, ho consideres un deure, una responsabilitat.

I un cop moren tant el pare, com la mare penses “ja no sentiré la seva veu” D’alguna manera amb aquestes morts “he perdut l’última connexió amb el món d’on vaig sortir”

Ells ja no hi són, només resten els objectes, tan sols alguns, i els records, moltes fotos, vídeos i pel·lícules, però ja no hi són ells. Ja no els hi puc preguntar res. Moltes incògnites, sobre la seva vida, i també sobre la meva vida resten per resoldre.

 

ANNIE ERNAUX

El lloc

Angle, 2024, 91 pàgines

Traducció de Valèria Gaillard

ANNIE ERNAUX

Una dona

Angle, 2024; 82 pàgines

Traducció de Valèria Gaillard

 

 

 

Xacona decepcionant

 

La contraportada explica que “una xacona és una peça instrumental en forma de variacions sobre un baix obstinat. A partir de la troballa inesperada de la dona, Jordi Masó construeix una xacona rocambolesca que torna una vegada i una altra al punt de partida, que juga amb totes les possibilitats, circumstàncies i escenaris que podrien derivar-se’n”

Els llibres que obtenen el Premi Llibreter m’acostumen a agradar i aquesta explicació a la contraportada m’atrau. M’agraden els llibres que donen un punt de vista diferent del mateix fet o que a partir d’un fet o una circumstància se’n deriven diferents històries, una mica com el 4,3,2,1 del Paul Auster. Recordo també un llibre de Ramon Tolosa on explicava un mateix accident des de diferents punts de vista.

“Va trobar el sobre l’endemà del funeral mentre endreçava el despatx del marit: Clara R. deia el remitent. Va desplegar la carta. “Estimat Gustau” començava ... “No puc viure sense tu. Compto cada minut que falta per tornar-te a veure”. Comença amb la troballa d’aquesta carta i ens dona una infinitat de reaccions diferents, fins i tot, una en que la carta acaba a la paperera sense ser llegida.

 

I cada una d’aquestes variants es va desenvolupant i agafant el seu camí al llarg del llibre. Davant de cada nova lletra i número cal tornar enrere per rellegir l’anterior i veure quina és la versió que estem llegint. Són versions ben diferents. Algunes continuen evolucionant al llarg del llibre mentre també n’apareixen de noves.

“Els difunts no moren sols: també moren els objectes que els han acompanyat en vida”

“Els morts no se’n van, es fiquen a l’interior dels nostres caps. Viuen dins les persones, com paràsits, i només moren de veritat quan desapareixen aquells que conserven el seu record”

“Quan les persones moren, els espais que les acollien conserven la seva presència”

El que en un principi sembla que pot ser divertit i entretingut a mesura que el llibre avança perd interès. En realitat, no acabo d’entendre que han vist en aquest llibre per donar-li el premi Llibreter. La idea és bona, però el desenvolupament deixa molt que desitjar. M’ha decebut i avorrit.

“En realitat, estem especulant. No sabem què en va fer la dona, d’aquelles cartes que mai no hauria d’haver trobat. Ni ho volem saber. És lamentable aquesta complaença malaltissa a furgar les misèries dels altres. Deixem que tot quedi entre la vídua i el finat”

 

MASÓ, JORDI

Xacona

Males Herbes, 2023; 250 pàgines

Premi Llibreter 2024

 

Posar ordre a la memòria

 

“My bones hold a stillness, the far

Fields melt my heart.

They threaten

To let me through to a heaven

Starless and fatherless, a dark water.”

SYLVIA PLATH

Sheep in fog

 

“Després del viatge que he fet amb la Celeste estic molt, molt cansada. Sembla que hàgim anat a les mars perdudes, i en realitat aquesta noia de pell bruna que m’ajuda i jo, que tinc més de vuitanta anys, tot just ens hem desplaçat fins a Taiba, a l’altre extrem de l’illa... Podem començar a fer el que m’ha demanat l’Aina, la neta del Jaume ... Faci memòria de tot ...”

“A partir d’una edat va bé refrescar la memòria i mirar d’explicar-se ordenadament”

Ara bé “de vegades no sé si les coses que recordo són veritat”

Al llarg del llibre la Margalida va desgranant la història de la seva vida de manera desordenada, amb petites intervencions de la Celeste, la seva cuidadora, que l’escolta pacientment. Una llarga conversa, o més aviat un monòleg entre la Margalida que rememora tota la seva vida, llocs, persones i fets. Al mateix temps, fa una mena de balanç ara que la vida s’acaba i li queda poc.

“Al pati de casa em puc imaginar el que vull i, pensant, pensant, acabes que dius: allò podia haver anar d’una altra manera, determinades coses podien haver estat diferents...”

De fet, passats ja els vuitanta la Margalida diu que “únicament necessito quietud, la quietud en què m’agradaria viure el temps que em queda”, la quietud del títol del llibre. Però molt més endavant ja no ho té tan clar: “necessito quietud, em repetia, però la idea mateixa de quietud també em neguitejava. Què volia dir quietud? Segons com, la quietud també semblava un abisme paorós. Era quietud el que necessitava?”

Vaig descobrir Jordi Coca fa molts anys amb un llibre del que servo un gran record “Dies meravellosos”. Des d’aleshores he llegit molts dels seus llibres. La majoria m’han agradat. No puc pas dir el mateix d’aquest. Els records de la protagonista se m’han fet llargs i carregoses en un llibre massa extens pel meu gust.

Comparteixo algunes reflexions que m’han fet aturar una estona i pensar:

• “Les persones som complicades ... no sabem viure sense rancúnies...”
• “La vida, que mentre ets jove sembla infinita, després és un batec accelerat...”
• No és “possible recular en el temps, tirar enrere els rellotges i els calendaris i refer el que no ens agradava prou”
• “No tot pot ser entès i explicat... hi ha misteris que és preferible mantenir-los secrets”
• “A aquestes alçades no tinc res a amagar. Algunes coses que he viscut m’han fet feliç, altres em saben greu, n’hi ha que m’avergonyeixen, i gairebé totes em ballen pel cap contínuament, però en el fons no tinc res a amagar”
• “El temps em semblava la clau de tot; la vida era un temps molt breu”
• “Qui és aquesta vella? Soc jo, aquesta vella? És clar que soc jo, encara que em costi d’acceptar-ho. Amb dubtes, però sí que soc jo”
• “Ni t’imagines què vol dir ser vella. No t’imagines que és aquest cansament profund de què costa tant refer-se, i la por de perdre el cap...”
• “No ets únicament el que dius, sinó com ho dius, com rius, com em mires, com calles...”
• “No sempre podem explicar els nostres actes”
• “... amb els anys t’adones que tot potser entès de maneres diverses i que no hi ha cap punt de vista que pugui ser considerat el bo”

“Cada vegada més moments de silenci, dies i dies gairebé sense parlar...”

JORDI COCA

La quietud

Edicions 62; 2004; 510 pàgines