Existir és resistir

 

En aquest llibre Josep Maria Esquirol tal com especifica en el subtítol de l’obra “Assaig d’una filosofia de la proximitat”, tracta de reflexionar sobre diferents aspectes de la nostra vida en la que tots ens podem sentir reflectits i interpel·lats. “Deleuze distingeix entre “la” vida i “una” vida”. Està clar que una cosa és la vida en general que ens afecta a tots i un cosa ben diferent és la vida que viu cadascú de nosaltres: una vida, la nostra vida.

La nostra vida discorre entre moments de solitud i moments compartits amb altres. Esquirol considera que “només qui és capaç de solitud pot estar de debò amb els altres”. Necessitem als altres. “Ningú s’aguanta dret sol. Ens donem suport mutu”. Tenim necessitat del diàleg amb els altres, i compartir amb ells el que pensem, però també ens calen moments amb nosaltres mateixos.

“Ens adonem que formem part del món; que som uns éssers més de la realitat, en la qual estem integrats d’alguna manera; que alhora, però no ens hi acabem d’avenir, amb aquesta realitat; que quelcom ens separa d’aquest tot que nomenem món i que és com si ens el poséssim davant”. De fet vivim en el món i intentem comprendre’l, però alhora vivim separats i apartats del món. “El desert il·lustra la precarietat de la condició humana”. Vivim en la solitud del desert a la cerca de no sabem massa què.

“Un dia ens veiem de debò sols, absolutament sols i sabem que això ja no tindrà remei” . Aleshores necessitem pensar i per pensar ens cal estar sols. Pensar “demana recolliment i diàleg interior”; moltes vegades, no resulta gens fàcil.

Però moltes persones més que viure el que fan és sobreviure: “Durant molt de temps (i encara avui per massa gent), viure volia dir sobreviure i esmerçar totes les forces a fer-ho”. Per aquestes persones que el seu dia a dia només és cercar la forma de sobreviure, la vida és molt diferent que pels que podem viure sense aquestes preocupacions més bàsiques.

Dedica tot una apartat a la casa com a refugi. “En un univers de dimensions inimaginables, la casa és el raconet que fa de centre del món”. Podem viure, anar d’aquí cap allà, però necessitem casa, un lloc que en puguem dir casa, refugi. Davant de la variabilitat, els canvis, les presses del món exterior contraposa la rutina, la tranquil·litat, la lentitud de la casa. “A casa s’hi torna perquè se’n surt” De fet, la casa, el nostre refugi, la cova és el lloc que necessitem per poder reflexionar. Però ,què passa amb les persones que no tenen casa?

Sant Quiri, juny 2025

 

Vivim en un món d’aparences i de consum compulsiu, però en realitat “amb ben poc n’hi ha prou”. Vivim en un món decadent que dissimulem a base de consum, tecnologia i rapidesa. Per Esquirol, tot i ser difícil,  és imprescindible resistir si no volem sucumbir com éssers humans reflexius.

Estar informat de l’actualitat ens aclapara.  “L’actualitat promou ... la pressa per no perdre’s allò que en cada moment es fa actual”. “Estar pendent de l’actualitat és evasió, abstracció, fugida”. Estar al dia, estar informat s’ha convertit en una obligació. Forma part de la societat de consum. És un consum més. Consumim informació. I cada vegada tant la política com l’actualitat és més i més banal. Seguir l’actualitat és com una droga de la que no podem prescindir. “L’imperi de l’actualitat és l’imperi de les imatges i l’absència d’imaginació... El món de l’actualitat atrapa i s’imposa com a destí implacable”. “L’actualitat promou i demana fascinació”...  “Hi ha vida enllà de l’actualitat. Més ben dit; només hi ha vida enllà de l’actualitat”. La nostra vida està més enllà d’aquesta actualitat que ens aclapara i que moltes vegades no ens és necessària per viure. “El fil musical de la dècada dels setanta i de la dels vuitanta ha estat substituïda per la informació ininterrompuda tot el dia i tots els dies de l’any”.

“En certa mesura, la societat actual ha passat de la propaganda a la xerrameca (tot i mantenir la primera)”

“El murmuri consisteix en parlar en veu baixa, especialment queixant-se d’alguna cosa o dient mal d’algú amb molt poc fonament. Remor i soroll de fons”... “Avui, queixa i murmuri són constants... En la societat del benestar la gent ens queixem molt perquè ens creiem sobretot subjectes de múltiples drets”... “Egocèntric per definició, qui murmura incuba un sentiment d’insatisfacció i de gasiveria envers tot el que l’envolta” ... “El murmuri només té el poder del corcó... No projecta res ni és capaç de res, només podreix”... “Murmuri i demagògia són el verí de tota comunitat”.

Finalment considera que “existir és en part resistir”. “El resistent mira de no cedir. Com que la partida es juga ara i aquí, no s’hi val ajornar res. Posposar és dimitir: tal vegada, després, el que s’ha perdut ja no es podrà recuperar de cap manera...” “Només gràcies a no cedir ni un pas es pot mantenir l’esperança”

Segons Esquirol, “la reflexió filosòfica ha format sempre part de la resistència”.

JOSEP MARIA ESQUIROL

La resistència íntima.

Assaig d’una filosofia de la proximitat.

Quaderns Crema, 2015; 172 pàgines

 

Dues amigues ben diferents

 

“Fa cinc anys que vaig veure la Lila per últim cop, l’hivern del 2005” Es veien poc i parlaven, però no s’escoltaven. La Lila li fa prometre que no escriurà sobre ella... “De mi no”. Però com podem comprovar no va complir la promesa.

Malgrat aquest inici que ens parla de l’hivern del 2005, aquest tercer volum de la tetralogia està centrat bàsicament en els darrers anys de la dècada dels 60 i primers de la dècada dels 70. Són uns anys molt convulsos a Itàlia: feixistes, comunistes, violència política arreu.

Dels tres llibres que porto llegits, aquest és el que més m’ha agradat i en alguns moments em costava deixar de llegir ja que volia saber com continuaria.

La Lenu no vol quedar atrapada per Nàpols. “Cada cop que tornava a la meva ciutat tenia por que un imprevist m’impedís fugir-ne”. Més endavant certifica que “l’essencial era marxar de Nàpols”. Però tot i que “havíem refusat prendre com a model les nostres famílies”, la vida de la infantesa i l’adolescència i Nàpols mateix exerceix una gran influència en les seves vides, més del que voldrien. De fet, vulguem o no els nostres orígens ens marquen molt més del que desitgem i del que reconeixem.

Lila i Lenu són diferents, no s’entenen, agafen camins diferents, però amb tot, es necessiten una a l’altra i mantenen la seva relació al llarg del temps.

Dos personatges, dues amigues ben diferents segueixen dos camins també molt diferents. Les dues em posen nerviós. La narradora, la Lenu pels seus dubtes que en alguns moments la converteixen en pàmfila, la Lila, pel seu mal caràcter, a voltes massa irreflexiva, que li acaba creant molts problemes. La Lila es queda a Nàpols, al seu barri, representa la lluita obrera des de la base, la Lenu es casa amb un professor universitari de família benestant. Representa la lluita obrera des de la classe benestant on tot és molt més fàcil. Ens mostra les contradiccions entre membres benestants que vivien bé i no han de patir pel seu futur que es posen al costat dels obrers i volen fer la revolució i els obrers que arrisquen el poder viure. En cap dels dos casos resolen res i el món segueix igual. 

Plensa a la Pedrera, juny 2023

 “Havíem mantingut el vincle entre les nostres dues històries, però per subtracció. Ens havíem convertit l’una per a l’altra en entitats abstractes, fins al punt que ara jo me la podia inventar o bé com a experta en computadores o bé com a guerrillera urbana decidida i implacable, mentre que ella amb tota probabilitat em podia veure o bé com l’estereotip de la intel·lectual d’èxit o bé com una senyora culta i benestant, tota fills, llibres i converses doctes amb el marit acadèmic. Totes dues necessitàvem un nou gruix, cos, però tanmateix ens havíem distanciat i ja no aconseguíem donar-nos-el”... “La seva era una vida en moviment, la meva estava quieta...”

 

Sobre la Lila diu el Pietro “era extraordinàriament intel·ligent, era molt fascinant, però que la seva intel·ligència mal utilitzada -la intel·ligència maligna que sembra discòrdia i odia la vida- i que el seu poder de fascinació era el més intolerable, era el més intolerable, era el que asserveix i empeny a la ruïna”

La Lenu se sent a l’ombra de la Lila. Malgrat el distanciament sempre està pendent d’ella. I decideix “esdevenir. Era un verb que m’havia obsessionat sempre... Jo volia esdevenir, encara que no havia sabut mai què. I havia esdevingut, això era veritat, però sense objectiu, sense una veritable passió, sense una ambició determinada. Havia volgut esdevenir alguna cosa... només perquè temia que la Lila esdevingués qui sap qui i jo em quedés enrere. El meu esdevenir era esdevenir en la seva estela. Havia de tornar-m’hi a posar, esdevenir, però per a mi, de gran, a part d’ella”. I d’alguna manera sembla que ho aconsegueix.

De nou apareix el Nino. Sempre el Nino, el seu amor inconfessable d’infància i adolescència, amor per la intel·ligència que demostrava. Torna a aparèixer de la mateixa manera que el seu origen de barri napolità humil i les seves coneixences també sempre hi son.

“De sobte em vaig redescobrir invulnerable i invencible, com en una època passada de la meva vida, quan m’havia semblat que tot m’estava permès...”

“L’endemà, per primera vegada en la meva vida, vaig pujar a un avió... Em va semblar que volar ho sotmetia tot a un procés de simplificació... A estones tenia la sensació que el terra que tenia a sota els peus tremolava”

Resta el quart llibre que ha de concloure aquesta tetralogia.

ELENA FERRANTE

Una fuig, l’altra es queda

La Campana, 2016, 538 pàgines

Traducció de Marta Hernández Pibernat

 

Claus i Lucas, mentides sempre mentides.

La lectura de “ElGran Quadern” em va impressionar per la esgarrifosa descripció que fa del què es una guerra i tot el que comporta vist des del punt de vista de dos bessons. Aleshores em vaig quedar amb ganes de llegir els dos llibres que complementen la trilogia de Claus i Lucas. La seva lectura posa nom als bessons del primer llibre que acaba així “...caminat damunt les petjades i damunt del cos inert del nostre Pare, un de nosaltres se’n va a l’altre país. El que es queda torna a casa de l’àvia”

El narrador de “El Gran Quadern” és un nosaltres. Dona la impressió que és un diari escrit a quatre mans entre els dos bessons que en son els protagonistes.

El segon llibre sota el nom de “La Prova” comença així: “De tornada a casa l’àvia. Lucas s’estira prop de la tanca del jardí de les mates. Espera...” Ara el narrador és Lucas: “No he sortit d’aquesta ciutat d’ençà que la meva mare m’hi va portar, fa sis anys”. Lucas ara té 15 anys i va arribar a la ciutat amb uns 9 anys.

Paüls

 La ciutat després de la guerra no té res a veure amb la ciutat d’abans. És una ciutat fosca, negra, trista amb molts soldats i guàrdies fronterers. La guerra ha acabat, però és ben present en la vida de tots. Qui més qui menys té morts en aquesta guerra. “Amb el temps, tot s’esborra. Els records s’esfumen, el dolor minva”... “Minvar, esfumar-se ... sí, però no desaparèixer”. De ben segur que els records d’una guerra son per sempre, però també potser que amb el pas del temps s’acabin modificant i falsificant.

Apareixen nous personatges: Yasmina, Mathias, Clara, Agnès, Víctor, Peter, Michael, ...  Tots ells arrosseguen històries terribles. “Hi ha vides que són encara més tristes que els llibres més tristos... Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida”

En el segon llibre llegim la història de Lucas fins que en el darrer capítol reapareix el seu germà Claus quan Lucas ja fa molt de temps que no està a la ciutat. A partir d’aquí anem de sorpresa en sorpresa. El mateix títol d’aquest tercer volum ja ens dona una pista del que ens espera: “La Tercera Mentida”: “Vaig comprar... un gran quadern en el qual vaig escriure les meves primeres mentides”

A partir d’aquí tot és un embolic en el que es fa difícil destriar que hi ha de veritat i que no en tota la trilogia. Tot son dubtes i suposicions i no aconsegueixo treure l’aigua clara en cap moment. De fet, penso que tot és una gran mentida. Segurament la realitat que pensem que vivim també deu ser una mentida que disfressem de realitat. “Mentides, sempre mentides”

Claus confessa que els bessons del primer llibre no existeixen com a tals. “Sé perfectament que en aquesta ciutat, a casa de l’Àvia, jo estava sol, i que en aquella època, per suportar l’insuportable solitud, em vaig imaginar que érem dos, el meu germà i jo”

En conclusió, “la vida no serveix per a res, no té sentit, és una aberració, un patiment infinit, l’invent d’un no-Déu amb una maldat que supera l’enteniment”. Un final totalment pessimista.  Quina és la veritat? Quina és la mentida? Quin és el relat real? Quina és la realitat?

AGOTA KRISTOF

Trilogia de Claus i Lucas

La Magrana, 2007, 477 pàgines

Traducció de Sergi Pàmies

 

Pare i mare

Annie Ernaux escriu dos llibres breus sobre els seus pares poc després de la mort d’aquests. Primer sobre el seu pare amb el títol de “Un lloc” i uns anys després sobre la seva mare amb el títol de “Una dona”. Els vaig veure en els prestatges de la biblioteca i em van cridar l’atenció.

En els dos títols primer fa una descripció de la vida de cada un d’ells i de la relació que mantenien amb ella per acabar explicant el procés de la mort d’ambdós progenitors, dos processos ben diferents. M’han interessat pel que m’han fet pensar sobre la mort dels meus pares, però no són llibres interessants per ells mateixos. No són els primers llibres que llegeixo de l’autora i la veritat que em costa entendre quina va ser la raó que va fer que li concedissin el Premi Nobel de Literatura del 2022. Són llibres que tenen un cert interès, però de cap manera brillants.

El seu pare mort al cap de poc temps després de recuperar-se d’un infart i la seva mare després de patir Alzheimer. D’alguna manera m’ha recordat la manera de morir dels meus pares. 

 Del pare diu que en un moment “va dir en una veu neutra “S’ha acabat””. Recordo que el meu pare en un moment també va expressar que ja en tenia prou, que no volia patir més i que tot s’havia acabat. El pare patia físicament, i aleshores la mare patia molt psíquicament perquè no sabia què fer.

La mare d’Annie Ernaux desenvolupa la malaltia d’Alzheimer i algunes de les reflexions que fa al final del llibre coincideixen d’alguna manera amb els meus pensaments en aquell llarg procés de més de sis anys que l’acabaria conduint a morir. Progressivament perd les seves habilitats, és una mena de regressió cap a la infantesa. Deixa de ser ella, perd les seves coses, potser també la seva ànima acaba dient Ernaux. És un cos viu però sense orientació.

Com l’autora, jo també vaig viure el sentiment de culpa d’haver-la ingressat en una residència: “Sentiment de culpa d’haver-la ingressat allà”

“Quan anava a veure-la, cada vegada m’aclaparava l’angoixa de trobar-la encara menys humana”. A mesura que avança el seu deteriorament cognitiu les visites són més i més difícils. No hi ha comunicació. T’arribes a plantejar si realment té sentit anar-hi, però al mateix temps, ho consideres un deure, una responsabilitat.

I un cop moren tant el pare, com la mare penses “ja no sentiré la seva veu” D’alguna manera amb aquestes morts “he perdut l’última connexió amb el món d’on vaig sortir”

Ells ja no hi són, només resten els objectes, tan sols alguns, i els records, moltes fotos, vídeos i pel·lícules, però ja no hi són ells. Ja no els hi puc preguntar res. Moltes incògnites, sobre la seva vida, i també sobre la meva vida resten per resoldre.

 

ANNIE ERNAUX

El lloc

Angle, 2024, 91 pàgines

Traducció de Valèria Gaillard

ANNIE ERNAUX

Una dona

Angle, 2024; 82 pàgines

Traducció de Valèria Gaillard