Posar ordre a la memòria

 

“My bones hold a stillness, the far

Fields melt my heart.

They threaten

To let me through to a heaven

Starless and fatherless, a dark water.”

SYLVIA PLATH

Sheep in fog

 

“Després del viatge que he fet amb la Celeste estic molt, molt cansada. Sembla que hàgim anat a les mars perdudes, i en realitat aquesta noia de pell bruna que m’ajuda i jo, que tinc més de vuitanta anys, tot just ens hem desplaçat fins a Taiba, a l’altre extrem de l’illa... Podem començar a fer el que m’ha demanat l’Aina, la neta del Jaume ... Faci memòria de tot ...”

“A partir d’una edat va bé refrescar la memòria i mirar d’explicar-se ordenadament”

Ara bé “de vegades no sé si les coses que recordo són veritat”

Al llarg del llibre la Margalida va desgranant la història de la seva vida de manera desordenada, amb petites intervencions de la Celeste, la seva cuidadora, que l’escolta pacientment. Una llarga conversa, o més aviat un monòleg entre la Margalida que rememora tota la seva vida, llocs, persones i fets. Al mateix temps, fa una mena de balanç ara que la vida s’acaba i li queda poc.

“Al pati de casa em puc imaginar el que vull i, pensant, pensant, acabes que dius: allò podia haver anar d’una altra manera, determinades coses podien haver estat diferents...”

De fet, passats ja els vuitanta la Margalida diu que “únicament necessito quietud, la quietud en què m’agradaria viure el temps que em queda”, la quietud del títol del llibre. Però molt més endavant ja no ho té tan clar: “necessito quietud, em repetia, però la idea mateixa de quietud també em neguitejava. Què volia dir quietud? Segons com, la quietud també semblava un abisme paorós. Era quietud el que necessitava?”

Vaig descobrir Jordi Coca fa molts anys amb un llibre del que servo un gran record “Dies meravellosos”. Des d’aleshores he llegit molts dels seus llibres. La majoria m’han agradat. No puc pas dir el mateix d’aquest. Els records de la protagonista se m’han fet llargs i carregoses en un llibre massa extens pel meu gust.

Comparteixo algunes reflexions que m’han fet aturar una estona i pensar:

• “Les persones som complicades ... no sabem viure sense rancúnies...”
• “La vida, que mentre ets jove sembla infinita, després és un batec accelerat...”
• No és “possible recular en el temps, tirar enrere els rellotges i els calendaris i refer el que no ens agradava prou”
• “No tot pot ser entès i explicat... hi ha misteris que és preferible mantenir-los secrets”
• “A aquestes alçades no tinc res a amagar. Algunes coses que he viscut m’han fet feliç, altres em saben greu, n’hi ha que m’avergonyeixen, i gairebé totes em ballen pel cap contínuament, però en el fons no tinc res a amagar”
• “El temps em semblava la clau de tot; la vida era un temps molt breu”
• “Qui és aquesta vella? Soc jo, aquesta vella? És clar que soc jo, encara que em costi d’acceptar-ho. Amb dubtes, però sí que soc jo”
• “Ni t’imagines què vol dir ser vella. No t’imagines que és aquest cansament profund de què costa tant refer-se, i la por de perdre el cap...”
• “No ets únicament el que dius, sinó com ho dius, com rius, com em mires, com calles...”
• “No sempre podem explicar els nostres actes”
• “... amb els anys t’adones que tot potser entès de maneres diverses i que no hi ha cap punt de vista que pugui ser considerat el bo”

“Cada vegada més moments de silenci, dies i dies gairebé sense parlar...”

JORDI COCA

La quietud

Edicions 62; 2004; 510 pàgines

Maleïda Guerra

 

La lectura d’aquest llibre de Jordi Armadans sobre la pau en aquests precisos moments fa reflexionar. Fa anys que la despesa militar no fa més que augmentar a tot el planeta. “El discurs imperant diu que la despesa militar és insuficient i que cal augmentar-la.” És una falsa justificació que per augmentar la seguretat al món cal més despesa militar. Més armes no garanteix en absolut més seguretat. És una bella cantarella que fa anys que dura fins el punt que ens la volen fer creure als més crítics i escèptics a base de repetir-la i repetir-la.

És una gran contradicció “tant esforços (científics, tècnics, humans, econòmics) per generar aquests estris d’aniquilació humana, mentre no podem fer res per salvar la vida dels que es moren de fam”. ¿Com seria el món si tots els esforços humans i econòmics que fa la humanitat per barallar-se, per fer les guerres, per matar-se,... s’utilitzessin per ajudar a viure a tothom millor? De, ben segur que viuríem en un món molt diferent. “Té sentit tenir unes forces armades magníficament ben fornides i equipades mentre deixem que” la gent visquin a la misèria?

“Les guerres, les d’abans i les d’ara, són una brutalitat. Fomentar-les, iniciar-les, mantenir-les, incrementar-les només provoca més brutalitat. D’altra banda, si les causes de molts conflictes bèl·lics es troben en factors econòmics, socials, ambientals o de vulneració de drets individuals i col·lectius, el més adequat és construir i executar polítiques que incideixin en aquests factors en lloc de respondre-hi amb accions militars que ni van a les causes dels conflictes ni els resolen de manera justa”

“Si fa temps que tenim nivells inèdits de despesa militar i maquinària bèl·lica, i estem com estem és gairebé irracional pensar que la solució és més militarisme”. Hem de concloure que la espècie humana no té res de racional.

“Què fem davant d’un líder que se salta totes les normes i ataca un país?”... “Cal tenir un molt bon sistema que faci molt difícil que es puguin iniciar aquests atacs i agressions”

Algú portarà o denunciarà a Donald Trump davant del Tribunal Penal Internacional per la seva política d’agressions a països? Es vetarà als equips de Estats Units en esdeveniments esportius com s’ha fet amb altres països que han iniciat una guerra?

Ara tot són notícies sobre la guerra d’Iran. Ja ens oblidat d’Ucraïna, Gaza, la reconstrucció de Síria i molts d’altres conflictes que segueixen i dels que no es parla.

En quina merda de món vivim? I ara de sobte tornen a insistir en revifar l’energia nuclear com a solució. Ja no recordem el “Nuclears, no gràcies” com també tenim oblidat el “OTAN d’entrada NO”.

A part de les morts i la destrucció que genera una guerra també suposa un gran cost econòmic. Quin cost té tot el material que s’utilitza: míssils, drons, ...

També cal afegir els perills ecològics i els riscos medi ambientals que suposa tota guerra per la gran quantitat de combustible que s’utilitza, el fum de la destrucció d’infraestructures energètiques, la contaminació de la runa que estarà anys sense ser recollida, ... Aquests són uns danys que mai es comptabilitzen i que és una evidència que empitjoren les condicions atmosfèriques que provoquen el canvi climàtic.

Què podem fer els ciutadans del món per evitar aquests desastres als que ens condueixen aquests tenebrosos personatges?

JORDI ARMADANS

Pau. El valor de la vida als nostres dies

Arallibres; 2022; 156 pàgines

Solitud i societat

 M’agrada la solitud i gaudeixo d’ella, per tant un llibre amb el títol de “La Solitud Voluntària” sens dubte em crida l’atenció.

“Lejos del bullicio, el individuo aprende a saber qué cosas dependen de su voluntad…”

En la solitud “uno se enfrenta a sí mismo y reflexiona mucho”

“Somos excesivamente sociales… Dependemos demasiado de los demás y de los vínculos que entablamos con ellos. Somos moscas atrapadas en una telaraña inmensa”

El llibre ens parla de la solitud voluntària, no de la solitud no desitjada. Tots sabem que hi ha gent que viu sola i que es troba sola. A aquestes persones els hi agradaria viure d’una altra manera, i pateixen d’aquesta solitud no volguda. No és el meu cas. Visc sol i m’agrada molt estar sol. De fet quan estic massa temps acompanyat enyoro tornar a casa i estar sol.

Glen Gloud “confiesa que cada encuentro debe compensarse con un período de aislamiento: siempre he tenido la sensación de que, por cada hora pasada con otros seres humanos, se necesita un número x de horas de soledad” Aunque no dé una cifra, considera que esa x representa “una proporción considerable”

“Todas las experiencias de soledad voluntaria desvelan momentos de una intensidad sin precedentes. Ofrecen la ocasión de vivir muy cerca de uno mismo.” Ara bé, també és cert que “el estado de soledad interior no garantiza una vida feliz”

El solitari “hace tabla rasa de las obligaciones falsas, lo simplifica todo y piensa en él. Ya solo hace lo que quiere. Descubre que puede vivir su vida como quiera. Hasta ese momento, las distracciones constantes le habían privado de sí mismo”

Agost 2012

“Quien desarrolla el sentido de la observación incrementa las probabilidades de disfrutar de la soledad, a la vez que disfruta de la sociedad. Quedándose algo apartado, perfecciona la facultad de pensar por sí mismo, que amplía y ejercita al relacionarse con la gente. Todo depende del uso que haga tanto de la soledad como de la sociedad”

“Uno se convierte en ciudadano del mundo cuando combina de esta manera los ritmos de la soledad y de la sociedad”. Aquesta és la proposta de l’autor del llibre, combinar amb la mesura adient a cadascú les estones de solitud amb les estones de viure en societat. Segurament cadascú ha de trobar la combinació que més li convé per la seva forma de ser.

Olivier Reamud “no contrapone soledad a sociedad. Las convierte en indisociables. Así espera prevenir tanto el empacho de una como el hartazgo de la otra”

“Soledad, amistad y sociedad son indisociables. Los fines de una no contradicen los de las otras. Es más, unos incumben a los otros. Son tres regímenes sociales interrelacionados, tres formas de vida que encajan. Solo varía la intensidad de su relación, en función de las circunstancias y las necesidades”

Montaigne quan parla de la solitud ens parla de la “rebotiga” en contraposició a la “botiga”. També ens parla de la “guarida” de la mateixa manera que jo mateix quan parlo de casa meva a vegades la defineixo com la meva cova. Segons Montaigne quan estem amb els altres estem a la botiga, en canvi, quan estem amb nosaltres mateixos ens refugiem a la rebotiga.

Olivier Remaud ens proposa conjugar la desvinculació i la vinculació, el retir i la participació, la quietud i la inquietud, en definitiva estones de viure en solitud i estones de viure en societat en funció de les nostres necessitats personals.

OLIVIER REMAUD

Soledad voluntaria

Gallo Nero; 2022; 209 pàgines

Traducción de Marta Cabanillas

Les meves cases: el pis de la Creu

 

No recordo massa quan, però devia ser cap a l’any 1961 ens vam traslladar de casa i vam anar a viure a un pis a la carretera de Barcelona que no era massa lluny d’on vivíem Recordo als meus pares i alguns amics de la família portant estris pel carrer d’una casa a un altre. També tinc una imatge del meu primer dia al pis assegut a sota la taula del menjador amb el tricicle.

Allà vam viure fins el 1973. Era una carretera amb molt de trànsit i, per tant, molt de soroll ja que hi passaven tots els vehicles que anaven i venien de Barcelona. L’autopista encara no existia i encara trigaria uns quants anys. A més a més no estava asfaltada sinó que estava empedrada amb llambordes.

Recordo que en aquells anys hi van fer obres. Van estar-hi mesos. No tinc ni idea per on devien desviar el trànsit. Recordo als tractors arrencant les arrels dels plàtans que hi havia plantats a les voreres i els treballadors posant les llambordes.

El pis on vivia el teníem llogat al ferrer que tenia el taller sota casa. M’encuriosia veure treballar el ferro roent quan passava per davant del taller i tenien la porta oberta.

El pis era petit, però suficient per nosaltres. No hi havia dutxa i els meus pares van demanar fer obres per tenir-ne. Al ferrer no li va agradar massa, però ens va deixar que ho féssim. Fèiem vida al menjador, allà menjàvem, estudiava, jugava, la mare i la iaia feien ganxet i mitja. Un balcó al menjador donava a la carretera. La cuina també tenia una finestra que donava a la carretera. La porta del lavabo i la dutxa donava al menjador i els dissabtes que era el dia en que ens dutxàvem tota la família l’aigua arribava fins al menjador.

Un cop entraves al pis hi havia un curt passadís que conduïa al menjador que estava al fons. Des del passadís s’entrava a les tres habitacions del pis: la dels pares, la de la iaia, i la meva. Cap de les tres tenia finestres, s’airejaven per la seva corresponent claraboia. Una vegada que ens vam deixar les claus de casa, el pare va poder-hi accedir per la claraboia des del pis dels veïns.

A la meva habitació tenia una petita prestatgeria feta amb “multimueble” penjada a la paret, un armari, i un petit escriptori d’aquells que s’obria amb una mena de porta. A les parets tenia penjats infinitat de banderins de tots els llocs que havíem visitat amb els pares.

Una nit mentre dormia va caure el “multimueble” amb tots els llibres i devia fer un bon terrabastall, però jo seguia dormint tranquil·lament. La mare va venir a veure que passava i em va despertar. Sempre he tingut un son profund.

Al menjador hi havia la taula, una prestatgeria amb alguns llibres, de la col·lecció de l’editorial bruguera dels que només llegia les pàgines que tenien dibuixos, amb el moble-bar i la televisió quan aquesta va arribar a casa. Un trinxant, i un petit racó amb una butaca, el moble amb el tocadiscos i el telèfon, completaven el mobiliari. De fet, el telèfon era un supletori del telèfon del taller del pare i quan sonava deixaven que primer l’agafessin des del taller. Si la trucada era per nosaltres aleshores ens avisaven. Davant del balcó hi havia la cadira de boga que utilitzava bàsicament la iaia i també la mare i a l’hivern l’estufa de petroli, i més endavant la de butà.

També teníem un terrat, amb el safareig i la primera rentadora, una rentadora Balay cilíndrica i moltes plantes i flors que cuidaven entre l’iaia i la mare. A l’estiu jugava molt al terrat i em banyava al safareig.

Al pis s’entrava per una escala que donava a dos pisos més a part del nostre. A la porta del davant hi vivia el Marcel, la Juanita i la seva filla Olga. El Marcel treballava al tèxtil, però d’ofici era barber i venia a casa a pelar-nos a mi i al pare. Era molt futbolero, i soci del Sabadell, i amb ell vaig anar algunes vegades a veure el trofeu Gamper i també algun partit del Sabadell quan el Sabadell jugava a primera divisió.

En l’altra pis vivia una família amb dos fills, el gran era adoptat. Amb aquesta família no vam tenir mai tanta relació. De fet no recordo ni els seus noms.

Algunes vegades que havia perdut o m’havia deixat les claus a casa  m’esperava amb paciència a l’escala que arribessin els pares. Si arribaven els veïns em feien entrar a casa seva i allà esperava.

Ja fa uns anys que aquest pis ha desaparegut i ara en el seu lloc hi ha un bloc de pisos.

Lenu i Lila, una amistat tòxica?

“La primavera del 1966, la Lila en un estat de gran agitació, em va confiar una capsa de llauna que contenia vuit quaderns”

Tornem a on va acabar el primer volum, al dia del casament de la Lila i l’Stefano. La lluna de mel i el viatge de noces és l’inici d’una relació de parella tumultuosa.

La Lenu, la narradora, té dubtes de seguir estudiant i, de fet, passa una temporada llarga sense anar a l’institut. “Per molt que volgués tenir un aire despreocupat i seguir una disciplina fèrria, cedia contínuament, amb dolorosa satisfacció, a diverses onades d’infelicitat. Tot semblava conjurar-se en contra meu”. El seu cap dona mil voltes. Està envaïda pels dubtes sobre què fer de la seva vida tan personal com en els estudis. “Estava angoixada i tenia la impressió d’equivocar-me contínuament”... “Hi havia una part de mi que estava cansada de ser una persona de seny”. Però, finalment torna a estudiar de valent.

L’objectiu de tots els habitants d’aquest barri de Nàpols que viuen en “la grisor miserable de les velles construccions, parets escrostonades, portes ratllades, objectes eterns, sempre els mateixos, gastats, escantellats...” era viure en un lloc nou, lluny de tot això vell.

Dènia, març 2023

Segueix la història de les dues amigues i de les famílies del barri que ja vam conèixer en el primer volum. Ara tot centrat en els primers anys de la dècada dels 60, entre els 18 i 23 anys de les protagonistes. Vivim moments de gran amistat i moments de desencontres. Tothom vol prosperar i sortir del barri, fer-se ric. Hi ha dues vies, el casament i l’estudi. Sembla que el primer no acaba de sortir prou bé i el segon malgrat tots els dubtes és més segur, encara que segurament més laboriós.

A la Lila “des del dia del casament, l’esclafava una infelicitat cada vegada més gran, més ingovernable, i em va fer pena”... Més endavant li demana a la Lenu “encara que siguis millor que jo, encara que sàpigues més coses, no em deixis”

Amb molts alts i baixos l’amistat entre les dues amigues segueix però la Lenu se sent “encadenada a un pacte d’amistat insuportable”. En un moment determinat decideix que “que a partir d’aquell moment viuria preocupant-me de mi i prou, i des que vaig tornar a Nàpols ho vaig fer així, em vaig obligar a allunyar-me’n.”. I així viu molt millor: “Què fàcil que és parlar de mi sense la Lila: el temps es calma i els fets més destacats llisquen anys enllà com maletes sobre una cinta de l’aeroport...” però “... la seva vida treu el cap contínuament en la meva”

Cap al final es retroben de nou “sentia la necessitat de fer-la seure al meu costat, dir-li “goita quina sintonia que hem tingut, som una en dues, dues en una”... desitjava abraçar-la, fer-li petons i dir-li “Lila, d’ara endavant, qualsevol cosa que ens passi a tu o a mi, no ens hem de tornar a separar”

Però en realitat no va ser així aquest nou encontre... “al món no hi havia gran cosa a guanyar, que la seva vida estava plena d’aventures diverses i insensates, exactament igual que la meva, i que senzillament el temps anava lliscant sense sentit, i que era bonic veure’s encara que fos de tant en tant per sentir el so esbojarrat del cervell de l’una retrunyir dins el so esbojarrat de l’altra”

“Ens vam abraçar, ens vam fer petons. Li vaig dir que tornaria, que no volia perdre-la i ho deia de debò”. Però no és una amistat tòxica, aquesta amistat amb la Lila?

 

 

ELENA FERRANTE

Història del nou cognom. Joventut. (2n. volum)

La Campana; 20216; 718 pàgines

                                                                                                              Traducció de Cesc Martínez 

Baumgartner es fa gran

“En Baumgartner és al seu escriptori del pis de dalt a l’habitació que a vegades anomena el seu estudi, el seu cogitorium, o el seu cau”

Baumgartner és un home gran que viu sol fa més de nou anys que és quan es va morir la seva dona. En el matí que comença la història li passen tot de coses, una darrera l’altra, trucades de telèfon, el timbre de la porta, visites inesperades, es crema la mà al treure un pot del foc i també cau per les escales sense fer-se massa mal. Un matí d’incidents sense fi.

“Ara en Baumgartner és un monyó humà, un mig home que ha perdut la meitat que l’havia fet sencer, i sí, els membres perduts encara hi són, i encara fan mal, fan tant de mal que a vegades li sembla que el seu cos està a punt d’esclatar en flames i consumir-se a l’acte”

Han passat deu anys de la mort de la seva dona Anna i “en Baumgartner encara sent, encara estima, encara desitja carnalment, encara vol viure, però la part més interior d’ell mateix és morta. Ho sap des de fa deu anys, i durant aquests últims deu anys ha fet tot el que estava al seu abast per no saber-ho”

Baumgartner escriu un assaig sobre el síndrome del membre fantasma, i el compara amb el síndrome de la persona fantasma, la presència ben viva de la persona absent, quelcom que li està passant a ell mateix. “Qui continua vivint, descobreix que la teva part amputada, la teva part fantasma, encara pot ser font d’un dolor profund, blasfem”

“Seria absurd creure que els seus pensaments mantenen l’Anna en alguna mena d’altra vida incorpòria, etèria, que el simple fet de mantenir-se viu a la terra li ha permès a ella de mantenir contacte amb ell...”

Recorda la seva vida amb l’Anna, al mateix temps que dubta de demanar-li a la Judith que es casi amb ell. Però la resposta de la Judith és contundent: vol tenir el control de la seva vida, en canvi, viure amb algú fa que no el tinguis. Pot haver moments, dies d’estar junts, però vol viure i estar sola.

Ja té setanta-un anys i està a prop dels setanta-dos i “encara pot pensar, i com pot pensar, encara pot escriure, i tot i que ara li costa una mica més de temps acabar les frases i sentències, els resultats són més o menys els mateixos”

Planoles 2022

Quan li tornen records llunyans a la memòria s’interroga “per què alguns moments fugissers, aleatoris, persisteixen en la memòria mentre que altres moments, suposadament més importants s’esvaeixen per sempre”

Al llarg del llibre coneixem una part de la vida de Baumgartner i els orígens de la seva família tan paterna com materna.

Aquest és el darrer llibre de Paul Auster. Té una primera part interessant, però a mesura que vaig anar avançant en la seva lectura aquest interès es va anar esvaint a poc a poc.

“Tots depenem els uns dels altres i cap persona, ni tan sols la més aïllada entre nosaltres, pot sobreviure sense l’ajuda dels altres”

PAUL AUSTER

Baumgartner

Edicions 62; 2024; 252 pàgines

 

Qui és A.I. Ferguson?

 “Según la leyenda familiar, el abuelo de Ferguson salió a pie de Minsk, su ciudad natal, con cien rublos cosidos en el forro de la chaqueta…” Els Ferguson tenen el seu origen en la immigració, una immigració pobre que a principis del segle XX va passar per tots els oficis i penúries.

Aquest Ferguson casat amb Fanny va tenir tres fills: Louis, Aaron i Stanley. Stanley es casa als 30 anys amb Rose Adler. Després de tres avortaments, a la quarta va la vençuda i el 3 de març de 1947 neix Archibald Isaac Ferguson el protagonista principal d’aquesta novel·la. “Al emerger del cuerpo de su madre, durante unos segundos fue el ser humano más joven sobre la faz de la Tierra”

“Ferguson aún no tenía cinco años, pero ya entendía que el mundo se componía de dos reinos, el visible y el invisible, y que las cosas que no podían verse eran con frecuencia más reales que las que se veían”

A la nostra vida s’obren moltes possibilitats i moltes no depenen directament de nosaltres mateixos. Tot el que passa al nostra voltant ens condiciona, sobre tot al llarg de la infantesa. En l’adolescència hom ja pren decisions personals, però l’entorn encara és molt determinant. Tots som el que som depenent del que ha passat en el nostre entorn i de les decisions que hem pres al llarg de la vida, En aquesta novel·la, Auster explora quatre vides diferents que hauria pogut tenir aquest A.I. Ferguson en funció de totes aquestes variables.

«Nunca sabes si has elegido bien o mal. Para saberlo, tendrías que conocer todos los hechos de antemano, y la única forma de conocer todos los hechos de antemano es estar en dos sitios a la vez, cosa que imposible» 

En el món passen milions de coses, el món és «un enorme y agitado revoltijo, con millones de cosas diferentes ocurriendo al mismo tiempo» I mentre Ferguson creix, fa anys i madura en la societat americana es produeixen fets molt rellevants: l’assassinat de Kennedy, la guerra del Vietnam, l’arribada de l’home a la Lluna, les revoltes d’estudiants, els disturbis racials, ... En aquest transfons els diferents Ferguson es desenvolupen. Una curiositat és que tot i ser una època en la que la droga ja circula en els ambients joves en que es mou el protagonista en cap moment fa la seva aparició al llarg de l’obra.

Parc Catalunya, Sabadell

Gairebé ja a punt d’acabar el llibre, el mateix Auster ens desvetlla el per què d’aquest títol. “Ferguson volvería del revés la proposición, y en vez de seguir la idea de una persona con tres nombres, inventaría otras tres versiones de sí mismo, narraría las tres historias en paralelo a la suya propia, … y escribiría un libro sobre cuatro personas idénticas pero diferentes que tuvieran el mismo nombre: Ferguson”

“El mundo tal cual era nunca podría ser más que una fracción del mundo, porque lo real también consistía en lo que podría haber ocurrido, pero no sucedió, que un camino no era mejor o peor que cualquier otro, pero el tormento de estar vivo en un solo cuerpo significaba que en un momento dado uno tenía que encontrarse exclusivamente en un solo camino, aunque pudiera haber estado en otro dirigiéndose a un lugar enteramente diferente.”

“Idénticos pero diferentes, en este caso, cuatro chicos con los mismos padres, el mismo cuerpo y el mismo material genético, pero viviendo en casas diferentes de ciudades distintas, cada uno con sus propias circunstancias particulares. Impulsados a un lado y a otro por la fuerza de esas circunstancias, los muchachos empezarían a divergir a medida que el libro avanzaba, pasando a rastras, caminado o galopando de la infancia a la adolescencia y al comienzo de la edad adulta mientras el carácter los iba diferenciando cada vez más, cada uno por su camino particular y sin dejar por ello de ser el mismo individuo, tres versiones imaginarias de su propia persona, para luego incluirse a sí mismo, el autor del libro, como Número Cuatro”

“De ahí el título del libro: 4 3 2 1”

De fet, llegits aquests paràgrafs s’ofereix una manera diferent de llegir el llibre. En lloc de llegir-lo tot seguit tal com he fet, es pot llegir la història dels quatre Ferguson com històries independents.

En definitiva qui és Ferguson? Qui som cadascú de nosaltres?

La vida, moltes vegades, no deixa de ser un munt de casualitats. Si els fets haguessin estat diferents la nostra vida també hauria estat ben diferent. Sabem com ha estat la nostra vida però podria haver estat ben diferent en altres circumstàncies. No heu pensat mai que hauria passat si ... On estaríeu ara si ...?

“¿Quién sabe si quiero o no quiero? ¿Quién sabe si tú quieres o no? ¿Quién sabe algo?”

 

 

PAUL AUSTER

4 3 2 1

Seix Barral; 20217; 957 pàgines

Traducció Benito Gómez Ibañez

Molt interessant l'entrevista que li va fer Anna Guitart en el primer programa de "Tot el temps del món" quan Paul Auster va venir a Catalunya a presentar aquest llibre.

Escolto música amb nostàlgia

 

“li aguanto la mirada

al vell que em mira recelós

des del mirall.

em fan mal les arrugues del seu rostre.”

Francesc Garriga Barata

 

La música té el poder de transportar-nos a altres moments de la nostra vida. Fa uns dies escoltant aquesta preciosa interpretació de Traffic vaig tornar al març del 1974.

Tenia 16 anys. Era un dissabte de març plujós. El Josep, l’Ernest i jo estàvem a casa de l’Ernest. Teníem les entrades des de feia uns dies.

El concert era a l’antic pavelló del Joventut a Badalona. Hi havíem d’anar amb moto. Dubtaven. Seria el nostre segon gran concert. El primer havia estat Santana en sessió de tarda al pavelló municipal de Barcelona del carrer Lleida al desembre del 1973. Són records que no s’esborren de la memòria. Al final decidim anar malgrat la pluja. En una corba a la baixada de La Conreria perdo el control de la moto i vaig per terra. Per sort, tret d’un estrip al pantaló no em passa res. Gaudim del concert i de l’ambient.

A l’agost del mateix any vaig tenir la sort de tornar-los a escoltar al Reading Festival. Tancaven les actuacions del segon dia del festival. La música de Traffic m’ha acompanyat al llarg de tots aquests anys.

A la meva habitació d’adolescència hi tenia penjat entre altres un pòster d’ells.

Poca estona després a la radio va sonar un cançó d’un dels músics catalans que també he escoltat moltes vegades. La música m’ha retornat enrere en el temps amb una certa nostàlgia.

Ha arribat l'hivern

 

Coll de Pal, novembre 2025

l’hivern ha entrat per la finestra,

no vol marxar.

jo nu.

 

m’abriga avergonyida

la manta recosida d’una fe

que em ve de massa lluny,

de caminar pels esbarzers del dubte.

 

i em sento nu.

 

i aquest hivern no vol marxar

Francesc Garriga Barata

Les putes guerres

“Arribem a la Ciutat Gran. Hem viatjat tota la nit. La nostra Mare té els ulls vermells. Porta una caixa de cartró i cadascú de nosaltres una petita maleta de roba...” Lluny de la ciutat, al camp la Mare busca protecció pels seus dos fills bessons a casa de l’Àvia. “Aquesta és la vostra Àvia. Us quedareu a casa seva durant un temps, fins que acabi la guerra”.

Els narradors són dos germans bessons que viuen a casa de l’Àvia a prop de la Ciutat Petita, un lloc indeterminat on tot el que passa està condicionat per la guerra. Malgrat que ningú els cuida, saben espavilar-se i, al mateix temps, observen i ho descriuen tot en “El Gran Quadern”, una petita llibreta.

Al poble només hi ha dones, nens, vells, i també els que han tornat de la guerra, a vegades, malferits. Tothom desitja que aquesta acabi, però ningú sap del cert quan aquest desig es complirà.

Els que han tornat de la guerra acusen a les dones: “les dones no han vist res de la guerra”. Però aquestes es defensen: “Res? Imbècil! Tenim tota la feina, tota l’angoixa; els nens per alimentar, els ferits per curar. Vosaltres, una vegada acabada la guerra tots sou herois. Mort: heroi. Sobrevivent: heroi. Mutilat: heroi. Per això heu inventat la guerra els homes. És la vostra guerra. Vosaltres l’heu volguda, feu-la, doncs, herois de merda!”

En una situació de guerra que molts no volen la gent si acaba acostumant i és capaç de viure rodejada de l’horror. L’espècie humana té una gran capacitat d’adaptació a totes les circumstàncies, fins i tot, les més difícils.

Poble vell de Corbera d'Ebre, 2013

La visió i les imatges que veuen aquests bessons són esgarrifoses, però ells les acaben normalitzant, imatges que mai haurien de veure uns infants. Són les imatges que ens proporciona qualsevol guerra, que els que tenim la sort de no haver-ne viscut cap no ens podem ni imaginar.

• “Les quatre fogueres negres que hem vist des de dalt són cadàvers calcinats. Alguns han cremat molt bé, només en queden els ossos. D’altres a penes s’han socarrat. N’hi ha molts. Gran i petits. Adults i criatures. Pensem que els han matat abans i després els han apilat i ruixat amb benzina per calar-hi foc”
• “Mirem la nostra Mare. Els budells li surten del ventre. Està absolutament roja. El bebè també. El cap de la nostra Mare pena del forat que ha fet l’obús”

Descriu el que es viu a la rereguarda de qualsevol guerra vista a través dels ulls d’aquests dos bessons que han d’espavilar en un món hostil, mentre els rumors i les notícies de la guerra que cada dia s’acosta més, circulen entre la gent del petit poble.

Està escrit en un estil senzill, despullat amb capítols molt breus, d’una, dues o tres pàgines com a màxim, com escopinades que ens llença a tots. No cal més per deixar-nos molt clar els horrors de la guerra, de qualsevol guerra.

• “Moltes cases són buides. Els habitants han marxat definitivament o bé s’amaguen al bosc”
• “Per tot arreu se senten trets i crits de dones violades”
• “Van a peu amb el cap baix, fins a ‘estació on se’ls fa pujar als vagons. Cap a on i per quant temps, ningú ho sap”
• “Desapareixen homes i dones sense que se’n sàpiga les causes, i les seues famílies no en sabran mai més res”

Guerra, i després de la guerra, la post-guerra, moltes vegades molt més llarga i oblidada pels mitjans de comunicació, però on la misèria i la crueltat continuen.

AGOTA KRISTOF

El gran quadern

Edicions de la Magrana; 1989; 148 pàgines

Traducció Sergi Pàmies

La societat dels cansats

La Llar del Llibre organitza un club de lectura d’assaig breu. El primer títol que proposa és “La societat del cansament” de Byung-Chul Han, recent premi príncep d’Astúries de les Humanitats. Em resulta atractiu i m’inscric sense dubtar-ho.

La tesi principal del llibre és que al segle XX hem viscut en una societat immunològica i que en el segle XXI estem vivim en una societat diferent que anomena neuronal. Hem canviat de paradigma. “L’inici del segle XXI, des d’un punt de vista patològic, no seria bacterial ni viral, sinó neuronal. Les malalties neuronals com la depressió, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDHA), el trastorn límit de personalitat (TLP) o la síndrome de desgast ocupacional (SDO) defineixen el panorama patològic del començament d’aquest segle” Les malalties del segle XX provenien de l’exterior de l’individu en forma de bactèries i de virus i actualment les malalties provenen del propi interior.

Segons Han en la societat actual globalitzada s’han difuminat els límits i les fronteres. Ara bé, malgrat ser realment així, el món viu malament tots aquests moviments de persones i intenta posar-hi traves. Amb tot es continuen traspassant fronteres.

“La societat del segle XXI ja no és disciplinària, sinó una societat de rendiment” ... “La societat disciplinària és una societat de la negativitat. La defineix la negativitat de la prohibició” En canvi, Han defineix  la societat del rendiment per la positivitat.

“L’excés de positivitat es manifesta com un excés d’estímuls, informacions i impulsos”. Comporta una atenció difusa i una manca de concentració. Atenció dispersa que canvia de focus de forma constant i no permet aprofundir. Saltem d’una activitat a una altra, sense permís per avorrir-nos, quan l’avorriment i  la contemplació són necessàries per reflexionar. “La societat de treball i rendiment no és cap societat lliure. Produeix noves obligacions”. L’obligació d’estar constantment en activitat. La vida actual ens aboca a l’acció sense la reflexió. Han ens proposa la necessitat de  mirar, aturar-se, reprimir els impulsos immediats de resposta. Ens presenta Bartleby com el primer opositor a aquesta societat del rendiment, el primer insubmís a les obligacions que la societat del rendiment ens ha sotmès.

En aquest nou paradigma, “la pressió del rendiment” genera depressions, ja que ens sentim obligats a estar actius de forma permanent i rebem moltes pressions des de tot arreu per tal que sigui així. “L’home depressiu és aquell animal laborans que s’explota a si mateix”...  “El subjecte de rendiment està lliure ... és amo i sobirà de si mateix”...  “Es diferencia del subjecte d’obediència”...  “L’explotador és al mateix temps l’explotat. Víctima i botxí ja no poden diferenciar-se”. Aquestes contradiccions són les que generen els problemes de salut mental de l’home del segle XXI

Aquesta “societat de rendiment com a societat activa, s’està convertint paulatinament en una societat de dopatge” ... “La societat de rendiment i activitat produeix un cansament i un esgotament excessius”. La societat del rendiment s’acaba convertint en la societat del cansament, en la societat dels cansats.

Ara bé aquesta és la meva conclusió, però no és la conclusió que es deriva de la tesi de l’autor. En el darrer capítol del llibre no acabo de copsar el pas que l’autor vol donar de la societat del rendiment a la societat del cansament. Penso que no ho exposa amb la suficient claredat.

Malgrat el resum que n’acabo de fer no m’ha resultat un llibre massa atractiu. Byung-Chul Han es limita a presentar les seves tesis, però sense demostrar res ni aportar cap mena de bibliografia, ni explicitar d’on treu les cites que utilitza.

Parodiant una mica el títol si que podem afirmar que estem en una societat del cansament, o més ben dit, una societat cansada de promeses falses dels nostres polítics, de viure en una democràcia desvirtuada que no arregla cap dels problemes de la gent i que perd el temps en debats estèrils que no ens porten a enlloc.

 

BYUNG-CHUL HAN

La societat del cansament

Herder, 2015 (ed. Original 2010); 71 pàgines

Traducció de Jordi Rosique Piqué

La memòria dels pringats

 Aquesta setmana TV3 va dedicar un Sense Ficció a la memòria de la generació que als anys 80 es va enganxar a l’heroïna, una generació farcida de morts ja sigui per la sobredosi, ja sigui per la sida. Els que van parlar van ser els supervivents, i alguns familiars, la major part de famílies benestants.

“Formentera Lady” el vaig llegir ja fa un temps. És una mena de continuació de “Cavalls Salvatges” i com aquella comença amb una mort i un enterrament: “Pel que fa al difunt, encara que hi sigui en cos present, l’essència d’un funeral és per força l’absència.”

Eren joves i portaven una vida on l’únic important era passar-ho bé: drogues, sexe i música, moltes drogues, molt sexe i molta música. Potser aquest és l’únic objectiu de la joventut.

“Algú pensarà, segur, que ho fèiem tot tan malament com sabíem. Jo ara li donaria bona part de la raó (de fet, em temo que a vegades estrebàvem la corda expressament  per veure fins on resistia) però cal recordar que només teníem vint anys ... i no en sabíem més”

Jordi Cussà els defineix com la sub-generació dels pringats “Havíem nascut entre 1955 i 1965, per posar-hi dates emblemàtiques, i volíem ser hippies a finals dels 70, quan al món modern els hippies ja s’havien esberlat l’esperit contra el mur de les addicions dures i els punks començaven a destralejar el futur”

Segons ell hi ha tres variables que li semblen comunes a tots els que s’endinsen dins del món de les drogues, “la recerca de la felicitat, la recerca de la pròpia identitat i la recerca d’una veritat particular”

Ens presenta Eivissa i Formentera com un paradís, un lloc idíl·lic, mític on viure d’una manera diferent, on tot estava permès.

Eivissa, primavera de 1975

“Una de les qüestions més difícils d’escatir respecte als addictes, sigui a l’heroïna, l’aiguardent o les màquines escurabutxaques, és quantes vegades se’ls ha de donar una segona oportunitat a algú, falta que la vulgui... Quan ets un drogodependent per més fronteres i països que travessis només pots viure al món de l’addicció”. És molt difícil sortir d’una addicció i no tothom ho fa de la mateixa manera. “Cadascú té un ritme i un procés particulars, uns estímuls i uns obstacles intransferibles” Els heroïnòmans fan molts intents de deixar-la enrere però no resulta fàcil. És com recomençar de nou, però no resulta fàcil, les temptacions són grans i és molt fàcil tornar-hi a recaure. El passat dels ionquis que s’han rehabilitat i ja fan el que podem dir una vida normal pot ressorgir en el moment més inesperat i més inoportú. En realitat serà un toxicòman tota la seva vida.

“L’heroïna és un embornal existencial gegantesc que s’empassa a tots els ingredients que conglomeren un ésser humà: sentiments, emocions, projectes, il·lusions, idees, vocacions artístiques o professionals, i relacions de tota classe. Bona part de les portes de la percepció que la “generació de les flors” havia entreobert, bona part de les conquestes socials que havia aconseguit, havien acabat esqueixades, avortades o prostituïdes a mesura que l’embornal del cavall xuclava i engolia i es multiplicava” L’heroïna i també altres addiccions són destructives de l’ésser humà.

“No goso parlar en plural general, però l’addicció a les drogues dures, especialment heroïna, cocaïna i alcohol en molts casos consta de tres fases. La primera, que pot ser curta o molt llarga, és el festeig, durant el qual l’individu (o futura víctima) descobreix una vida nova, una manera diferent d’entendre i gaudir del món, gràcies i a través de la droga. La segona, que pot ser llarga o molt curta, és la lluna de mel, en què l’individu i la droga es compenetren en una sola carn i una sola ànima, i es prometen fidelitat eterna. La tercera, que sol ser molt llarga i molt dura és quan l’individu reconeix que la dependència l’ha convertit en una víctima de la pròpia llibertat, i en nom d’una llibertat renovada decideix trencar l’enllaç i abandonar la droga. Alguns privilegiats, molt pocs, ho superen a la primera, però la immensa majoria descobreixen de cop i volta el significat metafòric del Mur”, ... “un Mur que en realitat és un laberint de Murs”

I després de l’heroïna, arribarà la sida, un altre element molt destructor. L’Eugènia esperant la mort segura que sap que té a prop “es va receptar una pausa per contemplar el cel, el sol, els dos núvols perlats que suraven a migjorn, amb la intensitat de saber que aquest espectacle se li acabava”

I una conclusió que no sé si és realment veritat amb la que acaba el llibre: “En realitat, naixem abans de néixer i morim força després d’haver mort”

JORDI CUSSÀ BALAGUER

Formetera Lady

LaBreu; 2015; 397 pàgines

De fet, un cop vist el Sense Ficció de TV3 en què recordava una època que ja donava per tancada, vaig pensar que el tema de les addiccions i en concret l’addicció a l’heroïna i altres drogues dures segueix. Res s’ha acabat. Potser no podem parlar de la generació dels pringats, però malauradament de pringats en continuen existint i poc i res s’està fent per evitar-ho.  

La darrera història de Holt

 

“Finalment en Jack Burdette va tornar a Holt. Havia passat vuit anys fora i durant aquell temps ningú de Holt n’havia sabut res. La policia i tot ja havia deixat de buscar-lo”

Torna perquè sap que els delictes comesos feia vuit anys han prescrit, però amb tot i això el xèrif el deté. “Al principi ningú s’ho creia. Llavors, de sobte, va ser veritat, havia tornat al poble després de vuit anys”

Història senzilla, però interessant, com totes les d’aquests autor. Prosa neta, polida i precisa són les característiques de l’escriptura de Kent Haruf que es mantenen inalterables al llarg de tota la seva obra. Aquesta és una nova història a Holt, nous personatges en aquest poble inventat, la darrera història d’aquest poble.

A partir d’aquesta arribada sobtada de Jack Burdette a Holt el director del setmanari local ens explica la seva vida. El seu pas per l’escola i l’institut: un mal estudiant, i a més a més conflictiu. Fa més de metre noranta i cent quilos, és una figura de l’equip de futbol americà de l’institut. Aquest fet li obre les portes de la universitat, però hi dura ben poc i acaba ingressant a l’exèrcit. “Tots ja ens havíem acostumat a esperar coses insòlites d’ell, i, en Jack ... havia après ... a no defraudar les expectatives de ningú”

Holt és un poble conservador i l’arribada d’algú de fora sempre és una novetat no massa ben rebuda. Això passa amb Jessie Burdette, una noia de vint anys que Jack coneix en una convenció i amb la que arriba a Holt ja casats. “A Holt surava una aura de misteri al voltant de Jessie Burdette. No sabíem que pensar-ne. Qui era realment? No ho sabíem”... “Era aquí, vivia en un poble de tres mil habitants on tothom coneixia a tothom. I ningú la coneixia a ella”

“Ja era del tot fosc. Els fanals brillaven nítids a les cantonades del poble i feien cercles de llum a terra, sota els arbres”

Els esdeveniments es van succeint i “llavors tot va canviar per a ella i per a aquells de nosaltres que encara l’observàvem”

“Ningú n’ha sabut res més des d’aquella nit...”

KENT HARUF

Balada de Holt

Periscopi; 2025; 210 pàgines

Traducció de Marta Pera Cucurell