dijous, 29 de setembre de 2022

Lídia o Judita?

Amb aquest llibre acabo la meva lectura de les obres de Francesc Trabal.

Narra en forma de cartes a un amic l’encontre amb una Lídia enfebrada i el seu enamorament, “en arribar el matí aquells ulls verds que jo havia descobert el dia abans s’havien tornat pàl·lids i llur mirada no inspirava follies sinó amorosiment

La cuidava, però la situació no millorava, “Lídia s’anà enfebrant i l’escalfor tornava a menjar-se-la. El seu cos era un forn... Les hores, així semblava que no passessin

Canterbury, agost 2007


Lídia acabava d’adormir-se ... i jo estava segur que els seus somnis feien reviure els dolls de tendresa que damunt aquells darrers dies havien resolt figuracions fantàstiques” I el narrador tampoc deixa de pensar en el que ha passat. “Tot el que s’havia esdevingut aquella setmana girava davant meu infinitament reduït

Les cartes s’interrompen i es reprèn la correspondència vuit mesos després. L’enamorament segueix: “Simultàniament ens sentirem atrets l’un a l’altre quan un raig de sol venia a donar-nos el bon dia. Ens miràrem suaument, mig sorpresos, mig inconscients de la nostra “realitat”. I un petit bes no arribà a mullar els nostres llavis...” “... No ens adonàvem que d’una manera tan simple la nostra vida prenia un camí impossible

A la contraportada llegim que “Judita és una història d’amor idealitzat” i que el mateix ... “Carles Riba, sempre tan exigent pel que fa als valors literaris, la considerava una obra mestra”. No sé si és una obra mestra, però sí que és la història d’una enamorament on mostra els sentiments que es produeixen en aquells moments.

Però, ¿com és que té per títol Judita, si fins ara el narrador només ens ha parlat de Lídia? Quin misteri s’amaga darrera de Lídia? No ho sabrem fins ben avançada la narració. I un cop desvetllat el misteri del nom, i alguns altres fets menys platònics, veurem si continua o no la història d’amor.

El que havia d’esdevenir ha esdevingut. Tot és finit!”.

Evaporada la flama, ¿la cendra quedava xopa de punyetetes?”

FRANCESC TRABAL

Judita

Edicions 62, 1998 (ed. original, 1930); 109 pàgines



dimarts, 20 de setembre de 2022

Un llarg enterrament

 

Per una d’aquelles casualitats no buscades la mort de Elisabeth II i el procés inacabable del seu enterrament m’ha agafat llegint un llibre també d’una mort i d’un enterrament, també ben singular.

Per a fer-te calen dues persones, i una sola per a morir.” Ara bé, per enterrar-te tot és molt més complex com hem pogut comprovat aquests dies i com també posa de manifest aquest llibre.

La família Bundren la componen el matrimoni, l’Anse i l’Audie i cinc fills: Cash, Darl, Jewel, Dewey Bell i Vardaman.

Mentre l’Audie agonitza, a través de la finestra contempla com el seu fill gran fabrica el taüt amb el que l’han de traslladar a Jefferson a seixanta quilòmetres d’on viuen per enterrar-la un cop morta.

Un cop algú mort, un cop l’Audie Brunden ha mort, “... no és ella. Ja ho sé. Jo hi era. Jo he vist quan ha deixat de ser ella”...

... “Diuen que la mare és morta. Voldria tenir temps per a deixar-la morir. Voldria tenir temps per a voler-ne tenir... No és que jo no vulgui i no voldré, és que és massa aviat...”

La família es disposa a complir el desig de la mare. És una narració coral estructurada en capítols curts que van canviant de narrador. Cadascú d’ells ens explica el que veu i sent, mentre avança la narració, i així, podem conèixer de primera mà totes les peripècies tant abans com al llarg de tot el viatge.

He fet tot el que he pogut. Ho he procurat fer com ella volia”. Però tot plegat no resulta gens fàcil i al llarg del camí es troben amb entrebancs. Ha plogut molt, ha plogut com mai i el riu s’ha emportat els ponts.

Li ho vas prometre. No se’n va voler anar fins que li ho vas haver promès. Pensava que es podia fiar de tu. Si no fas, caurà una maledicció damunt teu

Es troben davant del riu decidits a travessar-lo

Davant nostre corre l’aigua espessa i fosca. Ens parla en un murmuri incessant i múltiple, inflada la superfície groga, monstruosament, en remolins esborradissos que naveguen per la superfície un instant, silenciosos, provisionals i profundament significatius, com si, sota mateix de la superfície, quelcom d’enorme i vivent es desvetllés en un moment de peresosa atenció per tornar de seguida a una lleugera somnolència.

L’aigua cloqueja i murmura entre els raigs i al voltant dels genolls de les mules, groga, coberta de desferres i de grans clapes d’escuma bruta, com un cavall llançat al galop. Corre entre les herbes submergides amb un so planyívol, un so meditabund. Les canyes i els rebrolls s’hi ajeuen com sota un vent de tempesta, ondulant sense reflexos, com suspesos per filferros invisibles penjats de les branques altres -arbres, canyes, lianes- sense arrels, segades de la terra, espectrals, per damunt d’un escenari de desolació immensa i tanmateix circumscrita, plena de la veu de l’aigua desolada i planyívola

La Riera de Gualba, 2019


No els resulta fàcil però amb penes i treballs ho aconsegueixen. En la travessa perden les dues mules i algunes eines, i en Cash es trenca la cama.

Segueixen el camí. Ara en el carro porten el taüt amb la morta, cada dia més pudenta, i a sobre el Cash amb la cama immobilitzada.

No només han de travessar el riu embravit. També han de superar l’incendi d’un estable on hi tenien el taüt amb la morta. Però assoleixen el seu objectiu, arriben a Jefferson i enterren a l’Audie acomplint el seu desig.

Amb menys entrebancs que en aquesta narració ahir finalment Elisabeth II també va arribar al seu destí i va ser enterrada després d’un llarg pelegrinatge tal com ella havia desitjat.

 

WILLIAM FAULKNER

Mentre agonitzo

Ed. Proa; 1990; 245 pàgines

Traducció Ramon Folch i Camarasa



 

dimarts, 13 de setembre de 2022

La vellesa, la malaltia i la mort

No sé on soc.

Hi ha d’haver alguna raó perquè sigui aquí i intueixo que se’m desvelarà si puc reconèixer el lloc on soc, però no puc perquè ho hi he estat mai

Em dec haver perdut i, en perdre’m, també he perdut el record d’haver vingut. Però hi soc

Amb reflexions breus i amb un llenguatge concís el protagonista ens va posant en situació i ens explica el que li passa i el que pensa. Sembla que no pot elaborar-ho de forma més complexa i precisa. El seu pensament és breu amb moltes estones en blanc.

Entra en el que sembla un poble abandonat amb les cases en runes. Pot ser una metàfora de quan ens fem grans i perdem la salut, i acabem sent una mena de casa en runes. “Me’l miro des d’on me’l miri, al poble només hi ha carrers desempedrats, teules trencades i cases vençudes

La Mussara 2016


Entro en la primera casa... Em recordo de les cases on vaig entrar per primera vegada: cases d’amics i cases desconegudes, les cases on he viscut i les cases dels fills... No l’he perdut tota, la memòria”... “Encara soc l’amo de la meva voluntat” Està preocupat per la pèrdua de la memòria. Tots estem més o menys preocupats per l’Alzheimer que ens pot sorprendre al passar qualsevol cantonada i aleshores deixem de ser nosaltres mateixos.

Cada vegada em costava més entendre les coses que em deien i això que sempre ho he entès tot”... “M’adono que tots aquests noms se’m van esfumant de la memòria”... “Em recordo del nen que vaig ser i llavors em recordo que aquell nen va ser pare

No volia estar malalt; això era fàcil. Va ser més difícil aprendre a estar-ho” Ningú vol estar malalt. Ha de costar molt aprendre a estar-ho. Fins ara he estat de sort i no sé el que és estar malalt. No tinc ni idea que em passarà el dia que la malaltia arribi.

“... No hi ha ningú. Que sol que estic. És una soledat intensa i profunda, definitiva. Però també és efímera...”. Una altra por que tenim els éssers humans, el fet de sentir-nos sols, que no és el mateix que estar sol. A mi m’agrada molt estar sol.

Hi ha moltes coses que vaig oblidar”. La seva malaltia va ser un càncer de pròstata, però després va venir el anar oblidant. “Fins que arriba un dia que dic paraules que ja sé que no tornaré a dir perquè quan les dic se’n van per sempre

Imatges i escenes, llocs i nous personatges es succeeixen un darrera l’altra amb una mena de sense sentit. Algunes podrien ser imatges angoixants, però no ho són. Simplement desfilen davant del narrador en una mena de somni incoherent i sense fi.

“... Vull desaparèixer. Vull que sigui un somni i despertar-ne. Vull que sigui mentida i que brilli la veritat...Vull tancar els ulls però no puc”.

Una imatge, una escena darrera l’altra. Podrien ser imatges i escenes esgarrifoses però no ho són, simplement l’home camina sense parar d’un lloc a l’altre i ens descriu amb frases breus, i alhora poètiques el que veu i el que li passa. El que podria ser una mena de viatge a l’infern, es converteix en un viatge agradable, potser un viatge al fons d’un mateix. La vida, la nostra vida no deixa de ser un misteri, i un enigma, un lloc pel que caminem, transitem, passem i ens fem preguntes sense resposta, i observem el que passa al nostre voltant.

Camino cap a l’únic lloc a on puc anar i ho trobo bé. Quan em van prescriure la morfina també ho vaig trobar bé. M’acostumo a la penombra de la cova igual que em vaig acostumant a la llum de la malaltia... Travesso unes quantes sales esgarrifoses i en totes hi passo molta por” S’apropa la mort i n’és conscient. No sabem el que sentirem i el que pensarem fins que ens hi trobem.

Necessito que l’explicació sobre el futur fos sincera perquè era l’últim futur i perquè seria molt curt encara que se’m fes molt llarg”. Tothom té dret a saber quin futur proper li espera quan la mort s’apropa. Ocultar el que està passant és un gran error. No s’hauria de fer mai.

La mort jugava amb mi per entretenir l’espera dels que m’acompanyaven”. La mort a vegades pot ser més dura pels acompanyants que no pas pel que s’està morint.

Però cada vegada que repetia la pregunta em repetien la resposta: encara no podem, la llei no ens deixa encara. O sigui que després d’haver-lo esquivat tota la vida, al final de la vida topava amb el codi penal. Què trist, que la llei et faci això”. Encara no existia la llei d’eutanàsia. Amb tot semblen que l’adormen per tal que tingui una mort plàcida. Així va ser tant en el cas del pare com de la mare. És d’agrair que les persones que estimes no pateixin en les seves darreres hores.  “Tampoc sabien quant de temps dormiria. Podien ser dos dies o en podrien ser tres. Però em van dir que em semblaria un somni, l’últim somni de la meva vida

Em va semblar bonic, morir somiant

“... intueixo que el viatge s’acaba

Sé que al món ja no és meu encara hi viuen els fills que ara abandono i els fills que els fills també hauran d’abandonar

Perquè ja sé que tothom fa el seu camí i també sé que el meu s’acaba aquí....

Sé que no he viscut sol perquè vivien en els altres encara que no ho sabés.

Sé per fi que vosaltres sou tot el que queda de mi.

Perquè ara ja sé que només soc la memòria que deixo i per això espero deixar-vos només els bons records, que els altres me’ls emporto jo...”

 

 

JOAN CARRERAS

Torno a casa

                                                                                                                 Proa; 2021; 119 pàgines


 

dimecres, 24 d’agost de 2022

Hivern

 

Hivern”, segon llibre de la quadrílogia d’Ali Smith que va iniciar amb “Tardor”. No son llibres de fàcil lectura, i malgrat que no m’acaben d’agradar del tot perquè a vegades son difícils de seguir, tampoc em desagraden del tot.

El llibre per moments és un recull de fragments de vida. En part la vida també és així de fragmentària. Ens porta d’una cosa a l’altra sense massa sentit. De ben segur el món sempre ha estat així.

Era el matí de la vigília de Nadal. Seria un dia atrafegat. Venia gent a casa per Nadal

Madrid, Nadal 2009


L’hivern: un exercici per recordar com endurir-te i després com tornar flexiblement a la vida.”

La Sophia ja és una dona gran i es troba amb els problemes que avui cada dia tenen les persones grans amb els bancs, els horaris, interaccionar amb les màquines.... Espera al seu fill Arthur (Art) i a la seva parella, Charlotte, pel dinar de Nadal.

Art i Charlotte són parella, una parella que no funciona massa bé i ho deixen estar pocs dies abans de Nadal. A Art l’espera la seva mare Sophia per Nadal i no hi vol anar sense parella. La mare no coneix a la Charlotte. Aleshores Art busca una noia per que faci de Charlotte, algú que no coneix de res. La dona substituta és la Lux: “Ja no hem acordat. Tres dies sencers, 1000 lliures

Quan l’Art i la Lux arriben a casa de la Sophia veuen que aquesta no està bé. Té la nevera buida i alguna cosa li passa. Es posen en contacte amb la germana de la Sophia, que ve immediatament, malgrat que fa anys que no es poden veure: “L’Iris: una càrrega insuportable. Díscola. Malbaratant la vida. Advertida una vegada i una altra... Coneguda per les forces de l’ordre. Té antecedents policials”. Manifestant ecologista, hippies, ocupa, deixa la seva família i marxa. Fa anys que no es veuen amb Sophia.

Tots els presents, sobretot Sophia i el seu fill Arthur recorden moments del seu passat. El Nadal és un dia propici a rememorar altres temps i altres persones. És el que passa en aquest llibre. És una família ben estranya. No sé pas qui és més estrany dels tres.

És com si els personatges de l’obra visquessin al mateix món però separats l’un de l’altre, com si els seus mons d’alguna manera s’haguessin desencaixat...

Qui soc jo per saber res del meu fill. Només soc la seva mare. Qui soc jo per saber res de la seva vida. Qui soc jo per pensar que sé la veritat” Bones preguntes.

Per que no treballar sempre per la pau a la terra i la bona voluntat? Quin sentit té el Nadal, si no? Les setmanes de compres que comencen al juliol, aquest és el sentit?”. Els sense sentit de les festes de Nadal.

Què farà el món si no podem resoldre el problema dels milions i milions de persones que no tenen cap casa on anar o que tenen cases que no són prou bones, de cap altra manera que dient-los que se’n vagin i construint tanques i murs? Que un grup de persones pugui ser responsable del destí d’un altre grup de persones i triar si se’ls exclou o se’ls inclou no és una resposta prou bona... Hem de trobar una resposta millor”. Però no sembla que la humanitat i les diferents societats estiguin disposat a trobar aquesta resposta millor.

Arriba un moment en que “l’Art ja en té prou, de Nadal. Ara sap que no vol tornar a viure més un dia de Nadal”....“Ha estat Nadal tot el dia i necessita un descans del que educadament qualifiquem de rica tradició de Nadal.”

Records i històries de Nadals del passat, i no només del Nadal, també d’altres fets del passat de la família, sobretot de la Sophia i l’Arthur. Al llarg de la nostra vida hi ha molts moments en que l’únic que fem és rememorar el nostre passat i els nostres records.

Un petit nucli familiar (Sophia, Iris i Art) i un testimoni neutral (Lux) amb un passat ple d’enrenous i amb versions ben diferents del mateix segons qui sigui el narrador. Potser mai acabem de saber del cert com va ser el nostre passat. No deixa de ser una història absurda en una societat absurda ple de festes i tradicions absurdes.

No posseïm coses. Mira com ens tornen la mirada. Ens pensem que són nostres, que les podem comprar, tenir-les, llançar-les quan ja no ens serveixen. Saben sense que els calgui saber res que els rebutjables som nosaltres

 

 ALI SMITH

Hivern

Raig Verd 2020; 275 pàgines

Traducció de Dolors Udina

Pròleg de Marina Espasa



dijous, 18 d’agost de 2022

No diguis res

El conflicte d’Irlanda del Nord es va perllongar al llarg de molts anys. Ja omplia les notícies dels televisors en blanc i negre. Aquest llibre és una investigació periodística sobre el desenvolupament d’aquest conflicte des de finals dels anys 60, fins pràcticament l’actualitat.

Comença amb el segrest de Jean McConville, mare de 10 fills i amb una marxa pacífica d’estudiants catòlics aturada per l’agressió violenta d’un grup de protestants.

Els protestants que constituïen la majoria de la població d’Irlanda del Nord però que eren minoria en el conjunt de la illa, temien ser sotmesos per la Irlanda catòlica; els catòlics, majoria a l’illa, però minoria a Irlanda del Nord, se sentien discriminats als sis comtats.

A Irlanda del Nord, hi vivien un milió de protestants i mig milió de catòlics, i era cert que els catòlics s’enfrontaven a una discriminació flagrant, sovint eren exclosos de les feines i els habitatges més bons, i també se’ls negava el poder polític ... Durant mig segle, cap catòlic hi havia ocupat mai un càrrec executiu.”

L’odi i el recel entre les dues comunitats no parava de créixer atiada per diferents personatges. Jean McConville és una protestant casada amb Arthur, cristià, enmig de les turbulentes i violentes relacions entre les dues comunitats. “Una societat tradicionalment antiquada i reprimida s’estava partint de cop i volta de la manera més catastròfica possible”. I en ple segle XX i a Europa la religió és de nou un element fonamental en el conflicte.

Una gran part del llibre ens descriu els temps més violents des de mitjans i finals dels anys 60 i primera meitat dels anys 70. Malgrat no ser una novel·la, l’acció és tan trepidant que costa de deixar de llegir.

En aquells anys “a Belfast s’hi respirava la desagradable sensació que no hi havia cap indret on estiguessis del tot segur” Realment es pot viure així? En un viatge amb Inter-Rail a l’estiu del 1977 per les illes britàniques vaig visitar Belfast. Teníem curiositat per conèixer el que veiem de manera continuada a les notícies. Un cop allà ens sentíem observats. Hi havia barricades als carrers. Ens van regirar les motxilles diverses vegades. Finalment només hi vam estar unes hores. La decisió va ser fàcil: fotem el cap d’aquí. Ens vam dirigir a Dublín i vam continuar el nostre periple.


Belfast 1977


Una de les conseqüències dels Troubles va ser la instauració del silenci. Amb tantes faccions armades lliurant una guerra als carrers, un acte tan innocent com fer preguntes sobre un ésser estimat desaparegut podia ser perillós”. De ben segur, aquesta és la explicació d’un títol ben eloqüent: NO DIGUIS RES

Les execucions eren habituals: una mena de ritual macabre que s’utilitzava sovint contra qui era acusat de traïdor, i sobretot, als que s’anaven de la llengua: “L’acte de matar, en si mateix, tenia un caràcter ritual, una coreografia assajada... Et posen una bossa al cap. Et lliguen les mans a l’esquena. T’agenolles sobre l’herba suau. I caus cap endavant quan la bala penetra al cervell

Gerry Adams passa un llarg període a la presó. És allà on madura una nova estratègia ja que era conscient que la guerra seria llarga i que la possible victòria no estava a prop, ni seria fàcil. “El final del conflicte no seria el resultat d’un simple triomf militar, sinó d’una sèrie d’acords polítics” Com així seria finalment, molts anys després.

A part de Gerry Adams el llibre segueix la vida d’altres dirigents de l’IRA com  Brendan Hughes, i les germanes Pride.

Havien passat dues dècades des de l’inici de la violència, a finals dels anys seixanta, i a Alec Reid li costava seguir carregant el pes de tot aquell vessament de sang. “La gent ja n’ha tingut prou” va declarar en una entrevista, hores després dels trets. “El que ha de fer la gent és escoltar-se els uns als altres. Fins ara, la gent no ho ha fet això” I afegia: L’ús de la força és un senyal de desesperació de la gent pobra”. Però mentre passava això, a la vegada que desafiava la turba i assistia als soldats assassinats, Reid estava tramant alguna cosa entre bastidors. Estava donant forma a un pla: un pla clandestí i agosarat per posar fi al conflicte”. Juntament amb Gerry Adams, Alec Reid serà un altre dels que ajudarà arribar a de l’acord de pau de Divendres Sant.

Gerry Adams, avui un polític respectat que viu bé, és qüestionat per ex-companys seus que no entenen les seves decisions. Aquests pensen si han valgut la pena tants sacrificis personals i tantes morts per arribar a on han arribat: seguir formant part de la Gran Bretanya. Amb el procés de pau del Divendres Sant (1998) s’acaba la violència, però Irlanda del Nord segueix formant part de la Gran Bretanya. L’objectiu de l’IRA no s’ha assolit.

Tant Price com Hughes “estaven indignats perquè Adams els havia ordenat cometre actes brutals i després havia renegat d’ells, afirmat que només ells en tenien la responsabilitat moral, perquè ell no havia pertangut mai a l’IRA. Quan finalment tots dos van donar la seva versió, Adams va sostenir que estaven mentint i, per tal de desacreditar-los, va assenyalar el trauma genuí que estaven experimentant. Adams, en canvi, semblava totalment impàvid en relació amb el passat. Mentre els altres vivien torturats pel que havien experimentat durant els Troubles, ell no semblava que hagués perdut ni una nit de son

Ara bé, el conflicte està realment resolt? Han passat els anys, però segons afirma l’autor al 2015, “la realitat era que la majoria de residents encara vivien en barris segregats per la religió i més del noranta per cent dels infants d’Irlanda del Nord continuava anant a escoles segregades. En algunes zones de Belfast, les parades d’autobús es designaven informalment com a catòliques o protestants, i la gent caminava una o dues files de cases per evitar possibles agressions

Com en gairebé tot quan Pattrick Radden Keefe estava acabant el llibre “havia acceptat que probablement no s’arribaria a saber mai tota la veritat sobre aquesta història fosca, perquè el grapat d’individus que coneixien la veritat se l’endurien amb ells a la tomba”. En realitat, els conflictes humans que engendren violència i morts són molt difícils de tancar del tot, i les seqüeles s’allarguen en el temps, i ningú pot assegurar que no tornin a sortir a la superfície un cop passats els anys. La història de la humanitat n’està ple d’exemples.

PATRICK RADDEN KEEFE

No diguis res

Ed. Periscopi, 2020, 574 pàgines

Traducció de Ricard Gil



dimecres, 17 d’agost de 2022

On tot comença

 

En arribar a la maduresa,

cada record té dolçor de tristesa.

Cada record té una història llarga.

Guerau de Liost

 

Vaig néixer el 3 de maig de 1957 a la Mutua dels Amos del carrer de la Creueta com l majoria de sabadellencs d’aquells anys.

Però d’alguna manera tot va començar molt abans. Els meus pares s’havien casat el 6 de marc de 1950. Van tenir una filla que va néixer morta. En el part va perillar la vida de la meva mare. Van decidir no tenir pressa per anar a buscar descendència, i van estar de sort perquè el seu mètode anticonceptiu no era gens de fiar: el popularment conegut com a “marxa enrere”.

Es van comprar una moto i amb una colla d’amics acostumaven a viatjar per Catalunya, però també per la resta d’Espanya. I segons havia escoltat explicar més d’una vegada als meus pares jo vaig ser concebut al Monestir de Sant Joan de la Peña. Aquell dia els va costar trobar allotjament i finalment deien que aquella nit van dormir a sobre d’una taula.

No fa massa he trobat fotos d’aquella jornada i també una petita llibreta on anotaven l’etapa de cada dia de vacances, amb el lloc de sortida, i d’arribada els quilòmetres recorreguts i les despeses. Va ser el 24 de juliol de 1956.

Sant Joan de la Peña, 24 de juliol de 1956


Tal com sempre ha explicat la mare vaig venir amb retard. Segons ella devia estar bé allà dins i no tenia pressa per a sortir. Aquesta és una característica del meu caràcter. No acostumo a tenir pressa. A més a més un cop es va posar de part, aquest també va ser lent. No acabava de sortir. Sembla que vaig donar força feina.

La Mutua dels Amos, 1932, foto de F. Casañas extreta del grup de Facebook Patrimoni Sabadell


 

dimarts, 9 d’agost de 2022

Enigma sense resoldre

 El anciano está sentado al borde de la estrecha cama, las manos apoyadas en las rodillas, la cabeza gacha, mirando al suelo. No sabe que hay una cámara instalada en el techo, justo encima de él… Aunque supiera que lo están vigilando, le daría lo mismo. Está como ausente, perdido entre los fantasmas que pueblan su imaginación mientras busca una respuesta a la pregunta que lo atormenta. ¿Quién es? ¿Qué está haciendo ahí? ... ”

No tiene claro dónde se encuentra exactamente. En la habitación, sí, pero ¿en qué edificio está? ¿Es una casa? ¿El hospital? ¿La cárcel?”

Sitges, març 2019
Un inici de llibre que promet molt. L’enigma està servit. Està en tractament? Està malalt? Això és el que sembla, però Míster Blank no ho sap. Es fa moltes preguntes. Els lectors també ens les fem. Me parece que no estoy enfermo. Un poco cansado y aturdido, quizás, pero aparte de eso no me siento mal. Teniendo en cuenta mi edad, me encuentro bastante bien

Míster Blank se pasa la mayor parte del tiempo con la cabeza en otra parte, perdido en un nebuloso territorio de seres fantasmales y recuerdos fragmentarios mientras busca una respuesta a la pregunta que lo atormenta

A sobre la taula hi ha uns documents i unes fotografies sin duda contienen la respuesta a la pregunta que lo atormenta. Porque de ellos emana su angustia, y aun cuando sería sencillo volver a la cama y olvidarlos, se siente obligado a proseguir sus indagaciones, por tortuosas y desagradables que puedan resultar

Ha de haber alguna razón, … que explique lo que le está sucediendo, que justifique el hecho de encontrarse en esta habitación con las fotografías y los cuatro montones de documentos

Tot molt misteriós. Sembla que Míster Blank en un altre temps era algú poderós que ha viatjat molt, però no sabem ben bé que va fer ni que fa aquí tancat.

Però el llibre s’acaba i no dona cap resposta a les moltes preguntes que planteja. Realment m’ha decebut.

De tots els llibres de Paul Auster que he llegit fins ara, aquest és el menys interessant sense cap mena de dubte.

Una curiositat que em va fer pensar que igual era la clau que podia desvetllar algun dels enigmes. El llibre està dedicat al seu sogre: “Para Lloyd Hustvedt (in memoriam)”. A la seva biografia no he trobat res que resulti significatiu.

 

PAUL AUSTER

Viajes por el Scriptorium

Círculo de Lectores; 2007; 172 pàgines

Traducción de Benito Gómez Ibánez



dilluns, 1 d’agost de 2022

El silenci dels arbres

Tot i que el vaig llegir ja fa 10 anys, al tenir-lo de nou a les mans no m’he pogut resistir a rellegir-lo. No recordava de què anava, però a mesura que llegia em retornava a la memòria. No m’ha decebut gens la seva lectura. Eduard Màrquez és un autor del tot recomanable. Podeu llegir una interessant entrevista de fa una anys que us ajudarà a conèixer-lo una mica millor.

Per primer cop en molt de temps, l’Andreas Hymer plora. L’avió s’enlaira entre turons recremats. Els arbres, com estaques ennegrides, gairebé sense branques, aguanten un tendal de boira que amaga la ciutat assetjada

Recorda els dies passats a la ciutat assetjada i les sensacions que li ha produït el retorn a la ciutat on va néixer i on va viure força anys. Ha tornat per fer un concert, però no s’ha estat de visitar els llocs i les persones conegudes en altres temps

Les hores de solitud furguen en els replecs de les emocions i les transformen en un vespre imprevisible, difícil de controlar. Un tel massa fràgil separa la pena del tedi, la por de la ràbia, el sofriment de la calma. De tant en tant les detonacions i les sirenes sacsegen la superfície pestilent del silenci

Fa temps que va fugir de la ciutat, quan era una ciutat normal, sense guerra, però “sempre s’acaba tornant al lloc d’on es fuig. Mira tu. Què hi fas aquí?... Es comença a parlar de guerra. Rumors... Però no t’ho vols creure. No aquí. Aquí no pot ser. Les guerres sempre són en una altra banda. Lluny” La guerra dels Balcans la vam veure a prop, i ara ens passa el mateix amb la guerra a Ucraïna. Comencen de sobte i ens sorprenen. Les seguim a través de les notícies, però ens hi acabem acostumant i ja no els hi fem massa cas. No és el nostre problema.

Va arribar un moment que tocar ja no tenia cap sentit. Tot era sempre el mateix. Massa previsible. Fins que la monotonia dels assajos i dels concerts se’m va fer insuportable” La vida a vegades és monòtona i rutinària, i aquesta monotonia es pot convertir en insuportable.

És un relat dramàtic com tota situació de guerra: vides creuades, vides desgraciades per la guerra, i pel mig l’amor i la música. El relat va endavant i enrere en el temps. Andreas Hymer torna a una ciutat assetjada. on tot és destrucció, i por als atacs amb foc de morter i també als franctiradors. Els records, les vivències del passat i antigues coneixences i amors es barregen en el relat.

Cada cop em queden menys records. Moren, i, durant un temps els trobes a faltar i hi penses moltes vegades al llarg del dia. Després, però, de mica en mica, deixes de fer-ho. Al començament et sents culpable, però els anys ho esborren tot i t’abandones amb quatre fils inconnexos que no duen enlloc”... “Les paraules, els esguards, les emocions dels últims dies s’imposen amb la fermesa del foc. Es barregen amb els records confinats al fons de la memòria per protegir-se’n

Andreas Hymer està centrat gairebé en exclusiva en la música. “No vaig adonar-me de res. Com de costum, estava penjat de la música, abstret dins la closca per protegir-me, per defugir el risc de trobar algú capaç de capgirar-me la vida” Som molts els que vivim dins de la nostra pròpia closca amb les nostres dèries i poca cosa més ...

Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt d’anys i amb prou feines n’arribes a conèixer la superfície i poc més. Molt sovint penso que si ara hi fossin, els preguntaria allò o allò altre. Però és massa tard. Em passa sobretot quan miro les seves coses. Els àlbums de fotografies, les cartes... Però t’acostumes a viure sense respostes”. Quanta raó té! Quan els pares moren és quan ets conscient el poc que els has arribat a conèixer.

Amb quina facilitat aprenem a perdre. Llocs, noms, gent, objectes... I seguin com si res. Només una mica més sols” Les pèrdues, els records, els objectes, els llocs, formen part de les nostres vides tant si volem com si no. Allà els tenim. A vegades emergeixen de sobte.

No amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres. Avui més que mai



EDUARD MÁRQUEZ

El silenci dels arbres

Ed. Empúries; 2008; 141 pàgines



dilluns, 25 de juliol de 2022

Els enigmes de Can Sol

El llibre comença amb la mort d’en Jordi de Can Sol, el 8 de març de 2014

Els morts són com els records, no són enlloc, però tothom els necessita per viure

A la vall del Ser queda tan poca gent que quan algú es mor, tothom sent que mor una mica

En Jordi s’havia mort i això ho canviava tot, ens canviava el món

Les històries que recordem són forats de cuc que comuniquen universos autònoms, que ens desplacen a llocs i temps diferents. És per això que he començat pel final, perquè només ho sé explicar d’aquesta manera

Han passat quatre anys d’ençà que vam enterrar en Jordi, en fa onze que vaig arribar al Sallent, i cinc que me’n vaig anar

Em separava, havia passat una mala temporada i anava molt just. Uns coneguts, la Consol i en Josep, m’havien parlat sovint de Can Mau” I allà va a viure no sense reticències. Estava al Sallent. Era el mes de desembre de 2007.

Can Mau, febrer de 2022

Tots estàvem perduts enmig d’un mar de muntanyes i turons que es desplegaven com si fossin onades entre buits i espadats. El Sallent, per a mi, en aquell moment, era una illa en el Pacífic... Jo tenia alguna cosa de nàufrag... Res d’exotisme, era un naufragi contemporani, sense innocència ni romanticisme. D’alguna manera, al meu voltant, tots n’érem una mica, de nàufrags

Els que arriben a la vall del Ser, intenten deixar enrere altres parts del món i de la vida... O hi havies nascut, o t’hi portava un divorci, una mala temporada a la feina, un disgust o qualsevol cosa que volguessis perdre als revolts de la carretera.”

El Jordi de Can Sol demana al nostre narrador que faci conferències (classes particulars) a la seva neta Mar. No està massa decidit a fer-ho i al·lega que té molta feina però finalment accepta.

A poc a poc es va endinsant en aquella micro-societat, en pren coneixement i va sabent el que hi passa. Evidentment no tot són flors i violes en el món rural. Hi ha moltes coses amagades pel que hi arriba per primer cop. 

Sense la història que recorden tots plegats, aquí no són res, sense aquesta barreja de records individuals i compartits, tota aquesta gent es desfaria com si fossin de cendra, una bufada de vent com la que va tòrcer l’estructura de l’envelat, i desapareixerien tots.

Jordi de Can Sol, la seva filla Carmina i la seva neta Mar, són l’eix de la història, juntament amb el narrador. Són una família ben particular. Jordi pensa que tot ho pot aconseguir amb diners. Sembla que en té molts. Hi ha moltes coses amagades que no es diuen, i que s’oculten en aquesta família i en tot el microcosmos de El Sallent.

Salt de Can Batlle a la riera de Sant Martí abans d'abocar les aigües al riu Ser, febrer de 2022

“Tots arrosseguem un univers propi, taques a la pell, por dels altres animals, records de diluvis i desastres personals i col·lectius i què sé jo quantes coses més.

Mentre ho escric m’adono de fins a quin punt havíem teixit una teranyina de prejudicis i justificacions que ens lligaven a tots molt més que no ens imaginàvem, un neguit que ens estrenyia i que ens feia moure mentre entre nosaltres s’anaven creant tot d’espais estrets, pantanosos i boirosos

Els altres construeixen mons per on circulen altres tus, altres formes de tu mateix que són paral·leles al que penses que ets.”

D’entrada és un llibre dels gruixuts, no dels més gruixuts, però déu n’hi do. Però la seva lectura resulta fàcil, senzilla i agradable. Entren ganes de continuar i no deixar-ho. L’arribada d’un estrany al lloc que actua com a narrador no és nou en literatura, el que fa interessant el llibre són els misteris que rodegen el Sallent i sobretot, les persones que viuen a Can Sol.

I com afirma aquest narrador-foraster, “vaig veient, vaig entenent i vaig avançant”, nosaltres també anem veient, anem entenent i anem avançant en la comprensió del que passa en aquest microcosmos que formen en Jordi, la Carmina i la Mar: una història molt complexa de relacions en tota la vall que ells mateixos ens aniran descobrint en llargues converses amb el narrador.

La conversa infinita, una conversa inacabable que comença amb el Jordi, continua amb la Carmina i després amb la Mar posa sobre la taula els secrets de Can Sol, però sense desvetllar-los ni resoldre’ls. De tots els enigmes ocults i totes les tafaneries que corren per la vall, l’únic que en sap la veritat és el Jordi, però tampoc l’acaba de dir del tot. Cadascú a la vall diu i pensa el que li sembla dels de Can Sol, però ningú tret d’en Jordi sap la veritat del que realment va passar.

El narrador és un acompanyant dels de Can Sol que ens explica el que va esbrinant i ens situa a nosaltres com espectadors de tots els embolics. Entren ganes de seguir llegint sense interrupcions per saber-ho tot.

Ho hem explicat tot tant que ens sabem els camins i les cruïlles, els enforcalls i, sobretot, els carrers sense sortida. Hem après a mirar-nos des de tots els punts de vista possibles, a mirar-nos per dins, a treure tota la merda que portem, a recordar coses que voldries haver oblidat

“... aquest és un lloc tancat, un petit microcosmos on passa de tot...”. D’alguna manera tots els llocs son un microcosmos especial on passa de tot. “...I al final no sabem ben bé què va passar, ni sabem ben bé què som”. I com els de Can Sol i els habitants del Sallent i de la vall, ens costa de saber que ha passat i on som realment.

Et penses que ho tens tot controlat però és mentida perquè saps el que saps, i potser en saps molt, però quan has de prendre decisions, hi ha molta més foscor que llum. És pitjor, no saps ni si hi ha llum ni la quantitat de foscor que has de travessar a les palpentes

És que ens ho fem venir bé perquè la història tingui sentit i perquè els detalls encaixin. Si les coses apareixen sense explicació ni continuïtat, sense relació amb la resta de fets que les envolten, ens destaroten

El marc on passen les històries no és el món si no és un món petit que vol contenir els mons possibles”

He tingut pocs temps a la vida tan nítids, tan ben començats i acabats com els sis anys i mig que vaig viure a Sallent. Vaig arribar net, sense saber-ne gairebé res, i me’n vaig anar amb la sensació que en sabia prou i massa o, si més no, que no em feia falta voler-ne saber res més. Aquells sis anys i mig són una càpsula que s’aguanta en el temps, un contenidor tancat i ple.”

Potser era la vall, la que estava viatjant en el temps a través nostre, a través d’un nosaltres en el qual aquesta història és només una de moltes, una baula més de les històries que graten, buiden i excaven per trobar les restes d’altres històries més antigues.”

“De tot el que he explicat, ara que ja està escrit, el record ja no serà meu. És una confessió, l’única manera de perdonar-nos”

 

 

FRANCESC SERÉS

La casa de foc

Proa editors, 2020; 587 pàgines

Premi Proa de novel·la 2020



diumenge, 17 de juliol de 2022

Què mou el món?

Després del bombardeig de Gernika, el lehendakari José Antonio Aguirre va prendre la decisió de mirar de garantir la seguretat dels infants. Entre el maig i el juny de l’any 1937, 19000 nens van sortir del port de Bilbao per anar a diversos països europeus

En un d’aquests vaixells, “L’Habana”,  Karmentxu Cundin Gil, “una nena de vuit anys... i el seu germà Ramon, dos anys més gran, anaven cap a Gant”. Allà Karmentxu va viure a casa de Robert Mussche.

Robert i Herman eren amics des de petits, possiblement s’estimaven. “L’amor entre les persones en realitat no és mai simètric, ni entre els amics ni entre els amants. No hi ha cap amor que sigui totalment just

Aquest inici del llibre ens situa en l’exili forçat dels infants bascos per mirar de protegir-los de la guerra civil. En el moment actual, la història es repeteix, ara amb els infants d’Ucraïna. “Els bombardejos omplien de terror els bilbaïns. I també de ràbia”. La història de les guerres i de persones de tots colors, races i ideologies marxant del seu país a la cerca d’un lloc segur on viure ha estat permanent al llarg dels segles.

Pais basc 18 de juliol 2013, monument als 2000 presoners antifeixistes que van obrir la carretera.

Però el llibre també reflexiona sobre com són les relacions humanes. Com coneixem als altres i com es produeixen els trencaments en les relacions.

Els trencaments no es produeixen de cop i volta; la majoria de les vegades són el resultat d’una ferida que ha anat creixent a poc a poc. Com en un terratrèmol, quan forces ocultes van actuant silenciosament sobre les capes internes de la terra, empenyent-les les unes contra les altres, fins que, en un instant, la superfície s’esquinça. De la mateixa manera, la raó íntima d’un trencament no sol ser neta, té arrels profundes en el temps i poques vegades es deu a una sola cosa, poques vegades hi ha una discussió, una sola desavinença que desencadeni el terratrèmol.”

Quantes oportunitats ens dona la vida per tenir amics? Quantes amistats de debò arribem a sentir com a tals?” Bones preguntes, d’aquelles que fan pensar. “Quantes amistats  de debò arribem a tenir?” Coneguts en tenim molts, però amistats, el que podem dir amistats, ben poques.

La guerra no és la protagonista principal de la narració, però si que és el testimoni mut que canvia del tot la vida dels diferents personatges que desfilen al llarg de les seves pàgines. La Guerra Civil i la Segona Guerra mundial trastoca i transforma les seves vides.

Una guerra suposa molts morts, molts desapareguts, i molts desplaçats, i molta gent que lamenta les morts de les persones estimades. Molts que no paguen els seus crims. I la vida continua, i la guerra al final no ha servit de res. Però les guerres, malgrat la seva inutilitat evident, són una constant en la història de la humanitat.

La guerra no és una situació corrent, en què pràcticament tot es manté estable. En una guerra, tot allò que consideràvem inamovible, la cara, la família, la feina, tot es trasbalsa. No hi ha res que sigui fix, i això porta les persones a comportar-se d’una altra manera... En temps de guerra, les relacions són molt més vives. Ningú pot saber si no serà mort l’endemà

El que mou el món” és un títol suggerent que res té a veure amb el títol original de la novel·la, “Musshe”, el cognom del veritable protagonista a qui resseguim al llarg de la seva existència. No he trobat resposta al que el títol en català posa en qüestió: potser l’afany de supervivència, de resistir, d’ajudar-se uns als altres malgrat les desgràcies que ens puguin envoltar.

El món no va tan bé com pensaven. De fet, que se n’ha fet, d’aquell món meravellós que havien somniat plegats... El món no pensa en la solidaritat, sinó que creu que cadascú és responsable de la seva pròpia vida i que ha d’enriquir-se només per obtenir una millor posició

Acaba els agraïments amb aquesta nota: “A Karmentxu Cundin i a tots els nens de la guerra, d’ahir i d’avui , perquè coses com aquestes no tornin a succeir”, però malauradament seguien succeint i seguiran en quelcom que sembla no tenir fi.

KIRMEN URIBE

El que mou el món

Edicions 62; 2013; 176 pàgines

Traducció de Pau Joan Hernández

Títol original: Mussche

  


dimarts, 12 de juliol de 2022

Tot és estrany

Vaig llegir “L’etranger” a COU dins l’assignatura de francès com a lectura obligatòria que comentàvem a classe, però no en recordo res. Puc dir que gairebé ha resultat una lectura inèdita.

Comença amb la mort de la mare del narrador en una residència i el seu posterior enterrament.

Explica en detall tot el que veu, fa i li passa.... “He pensat, al capdavall, havia passat un altre diumenge, ... que demà reprendria el meu treball i que, en definitiva, res no havia canviat”. El temps passa, moltes vegades de forma molt rutinària. La vida va passant per davant d’aquest estrany com si estès davant d’una pel·lícula en pantalla gran i en tecnicolor. Es deixa portar pels esdeveniments sense saber gairebé perquè fa una cosa o una altra. Potser és així la vida de tots, i anem passant dia rere dia sense més. Ens fem il·lusions, pensem en projectes i plans que no sempre portarem a terme. Realment sabem què és la vida?

Bristol, agost 2008


Condemnat a mort, espera l’execució. Rep les visites insistents d’un capellà. Ell que no creu en Déu ja n’està una mica fart de les seves prèdiques. “... jo estava segur de mi, segur de tot, més segur que no pas ell, segur de la meva vida. I d’aquesta mort que venia”. Tots estem condemnats a mort des del moment del nostre naixement. Simplement no sabem la data de la nostra execució, però sabem que un dia arribarà sense que ho puguem evitar.

Havia viscut d’aquesta manera i hauria pogut viure de tal altra. Havia fet això i no havia fet allò altre. I què?” Al llarg de la vida podem escollir camins diferents, però és realment important l’elecció què fem?  

Era com si hagués estat esperant des de sempre aquell minut i aquella matinada en què em trobaria justificat. Res, res no tenia importància” Són aquells moments lúcids que tenim poques vegades al llarg de la nostra vida, aquells moments en que tenim la impressió que ho comprenem tot.

Tothom era privilegiat. No hi havia sinó privilegiats. Els altres també serien condemnats algun dia. També a ell el condemnarien” És ben estrany aquest narrador, és ben estranya la seva conducta i els seus pensaments. Tots som ben estranys. En definitiva, la vida és ben estranya.

ALBERT CAMUS

L’estrany

Ed. La Butxaca, 2011 (ed. Original, 1942); 149 pàgines

Traducció Joan Fuster

 


dissabte, 9 de juliol de 2022

Cinc petites joies

Des que vaig llegir per primera vegada Stefan Zweig que em vaig quedar amb ganes de llegir més escrits d’ell. A la biblioteca tenen un bon assortiment de les seves obres i fa pocs dies vaig agafar tres petits volums.

La lectura de “Carta de una desconocida” em va deixar bocabadat, tant per la història que explicava, com per la manera de fer-ho. La vaig llegir en una tarda. Estava tan capbussat en la seva lectura que no vaig prendre cap nota.

En canvi, “El candelabro enterrado”, encara que està també molt ben escrita, no em va interessar gens.

Les quatre històries breus de la “Petita crònica” em van encantar de nou: “La col·lecció invisible”, “Un episodi del llac de Ginebra”, “Leporella” i “El llibreter Mendel”. Em van ocupar quatre tardes i les vaig paladejar lentament intentant copsar tots els matisos. Son una molt bona manera de passar una tarda. Si no les heu llegit, només puc que recomanar-les. Agafeu el llibre i deixeu-vos endur per la seva bellesa. Són literatura d’alta volada.

Sant Martí de Puigbó, juliol 2022


“... Si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit



dimarts, 21 de juny de 2022

Quina és la vida autèntica?

 

Vet aquí el que pensava l’Oliver Bou el 6 d’abril del 2020... en una època en què la gent parlava molt sola

Ni el virus em resulta nou, simplement em fa estar a casa, on estic gairebé sempre. Tot plegat em permet practicar desinhibidament l’actitud antisocial que tan bé he exercitat tota la vida

Repassa la seva vida, els seus anys a l’escola, la relació amb la seva ex...

Hauria d’estar satisfet, soc un autor ben considerat per la crítica

Em queda aprimar-me, això no m’abandona mai... I a més em dic Bou. Oliver Bou, home de 125 quilos, 175 centímetres d’alçada, cada cop més vell i cansat

Fa molt temps que ja no tinc ni el privilegi de poder decebre ningú, de saber que algú espera alguna cosa de mi...”

Però m’ho diré ben clar: no tinc cap altre objectiu que conservar aquesta meva existència corrosiva i mortal, una vida de gras, de malalties coronàries, d’èczemes, de problemes respiratoris, d’home de panxa d’embarassat de nou mesos, d’home pallasso cada cop més trist. Només demano sobreviure dins d’aquesta escèptica llibertat. Una llibertat sense esperances però meva, jo i la decrepitud, sense horaris ni fites” Fins aquí la presentació de l’Oliver Bou.

La Roxana, una editora d’èxit i en Pere Romeu un empresari també d’èxit es van conèixer a primer d’Administració i Direcció d’Empreses, però ja no s’han vist més. L’Oliver Bou havia escrit cartes d’amor per en Pere a l’escola i ara en Pere, 30 anys després li proposava tornar-ho a fer per enamorar la Roxana. Li pagaria bé per fer-ho.

I així coneixem al Pere, i sobretot, a la Roxana: “por a la foscor, al cotxe, a l’avió, a córrer sola per vies verdes, por a l’amor?... I malgrat tants escuts que m’haurien de fer sentir cada cop més protegida, persisteix una mena de por, una por que va creixent, com una lava negra sota la terra: la sensació que alguna cosa greu, terrible i sobretot irremeiable m’ha d’acabar passant. Que és igual el que faci; la lava sortirà entre les llambordes i m’empastifarà i em desfarà la sola de les sabates...

De petita no tenia por, i mira que tenia motius per tenir-ne. De jove tampoc. Va ser a partir dels quaranta quan les ànimes en pena i totes les pors van trucar a la porta, i ara estan closes aquí, amb mi, dins d’aquesta casa”.

Rep un primer correu d’en Pere, i el contesta. Com aquell que no vol la cosa, comencen a intercanviar-se correus. “Tinc ganes d’esquivar-ho i a la vegada m’interessa. Sento curiositat, espero i observo sense fer res. Una passivitat no exempta de certa addicció; tal vegada si de sobte deixés d’enviar-me res trobaria a faltar alguna cosa

M’agradaria passejar-me per la seva biblioteca: em sembla la manera més precisa de conèixer algú... Els llibres que llegim, els temes que ens interessen, les frases que subratllem, diuen molt de nosaltres

La Roxana “sap veure rere aquelles cartes la mirada d’algú determinat, enèrgic, agosarat, i a la vegada sofisticat, respectuós i pacient... Després de cinquanta-tres cartes, de tants trucs a la porta, tenia ganes de veure el Pere

Tot està a punt per la trobada entre el Pere i la Roxana. La Roxana sap ben aviat que l’autor de les cartes no és el Pere, però la seva relació li plau i ja li està bé. “Estic amb el Pere perquè és un amor madur, un amor per viure-hi bé. Un amor que em fa sentir viva, amb un món ple de presents, de possibilitats...”

Passa el temps i l’Oliver pensa “aquí es quan em vaig adonar que podríem ser amics. I ho tenia fàcil, només havia de demanar-li si volia ser la meva editora”. I així va ser. Ella va posar dos condicions: “que escrivís el que volgués i que ho lliurés quan volgués”. I ell va posar una condició: “que dinéssim junts un cop al mes; les raons van ser que així tindríem ocasió per parlar de projectes, que podríem despatxar temes i conversar de literatura... La veritat és que l’únic objectiu que tenia era veure-la, en la forma i de la manera que fos possible, però no perdre-me-la durant més temps

I a partir d’aquí comencen tots els dubtes i els interrogants sobre la vida de tots dos.

Roxana pensa “que no trobava un vestit a mida per a una ànima que no es deixa encastar sense rebentar costures...  tot plaer té un cantó de patiment, tota benedicció una maledicció, tota nit espera el sol, tot sol serà apagat per la foscor, tota saviesa és ridícula, tota beneiteria és sàvia. Tot encastat en trossets indestriables, i en aquesta argamassa virtual!

És cert que és fàcil estar molt bé amb algú només un cop al mes. Com seria viure-hi? Ah, la convivència! Això ja és aigua d’un altre molí, el dia a dia

I sorgeix la pregunta que ja suggereix el mateix títol del llibre. Quina és la vida autèntica?

Jo tenia una vida i em sentia estable i serena, amb un projecte, amb algú amb qui compartir un camí, un bon company de viatge. I una edat, una maduresa. Sé prou bé que només els estúpids es perden l’alegria de les petites coses esperant la gran felicitat... Així que bàsicament no vull problematitzar la meva vida perquè no tinc cap problema de veritat. Tinc una vida plena, moltes coses a fer...

Al cap i a la fi estava convençuda que li calia molt poc per ser feliç”. Però la vida té cops amagats, d’aquells que t’esperen darrera de qualsevol cantonada. I un d’aquests li arriba a la Roxana i li canvia del tot la seva vida i les seves perspectives de futur. “Va pensar que tot plegat era un desafiament impossible”

Calella de Palafrugell desembre 2014


I acaba el llibre amb una carta d’amor de comiat de Roxana a l’Oliver i un final dolç, encantador i sublim.

Vull que la vida ens regali una última vivència i que siguis molt a prop meu, i que la mort sigui només com un destorb. Vindrà la mort, Oliver, i tindré els teus ulls, i quan m’arrenqui dels teus braços m’emportaré la teva mirada”.

Ara bé, la pregunta de quina és la vida autèntica queda sense resposta. Cadascú ha de buscar-se la seva vida autèntica i trobar la resposta que amb el pas del temps el més segur és que canviï.

MONTSE BARDERI

La vida autèntica

Ed. Columna, 2021; 281 pàgines



dilluns, 13 de juny de 2022

Estem sols

 

Em dic Kathy H. Tinc trenta-un anys, i en fa més d’onze que treballo de cuidadora. Pot semblar molt temps, però encara volen que continuï vuit mesos, fins a finals d’aquest any. M’hauré dedicat, entre tot, quasi dotze anys

Al llarg dels anys hi ha hagut moments que he volgut oblidar Hailsahm, pensava que no havia de viure rememorant tant de passat. Però va arribar un dia que vaig deixar de resistir-m’hi

Tot això va passar fa molt, o sigui que podria estar malfixada en algun detall” La memòria sempre és traïdora amb el pas del temps.

I d’aquesta manera la Kathy ens comença a explicar la seva vida a Hailsham, una mena d’internat on va viure la seva infantesa i adolescència amb els seus companys. I resulta que Hailsham és molt més misteriós del que sembla de bones a primeres.

Vist amb distància, m’adono que teníem una edat en què sabíem unes quantes coses de les nostres persones -qui érem, en què érem diferents dels nostres tutors i de la gent de fora- però encara no compreníem que significava tot plegat

Bàsicament ens explica la relació amb dos dels seus companys de Hailsham, la Ruth i el Tommy. Va ser a Hailsham que “vam començar a cavil·lar i a fer-nos totes aquelles preguntes sobre nosaltres mateixos que no hem deixat de fer-nos mai al llarg dels anys

A poc a poc anem esbrinant que els alumnes de Hailsham no són uns alumnes normals. El primer que esbrinem és “tots sabíem una cosa... cap de nosaltres no podia tenir fills

De sobte un dels seus tutors els hi explica que “teniu la vida planificada. Us fareu grans, i abans que us feu vells, abans d’arribar a la vida madura, començareu a donar els òrgans vitals. És per això que us han creat a tots... Us han portat al món amb un objectiu, i el vostre futur, el de tos vosaltres, està decidit

Malgrat tot, no saben massa que els espera en el futur i fan càbales i elaboren teories, sense saber mai massa si estan en el cert. En alguns moments em recorden els replicants de Blade Runner. Cap de les seves teories té res al darrera. El seu destí és ser donants i res més.

Tintagel, agost 2008


Amb tot una antiga professora de Hailsham amb qui aconsegueixen parlar els di diu: “penseu que heu viscut molt més bé que molts dels que us han precedit. I qui sap a què s’hauran d’enfrontar els que vindran després de vosaltres” Aquesta reflexió també la podem aplicar a la nostra generació, una generació que ha aconseguit viure prou bé i ves a saber com els anirà als que vindran al darrera.

Tant de bo us pogués ajudar. Però ara esteu sols”. Tots estem sols. Tots tenim preguntes. Com la Kathy, la Ruth i el Tommy, tots cerquem respostes que no trobem. Potser ens agradarien determinades respostes, però aquestes no hi son, son simplement desitjos i somnis. Malgrat tot, estem aquí, en aquest món. I sí, estem sols, amb el consol d’algunes companyies, però qui diu què això de viure no val la pena, encara que no sapiguem per a què?

 

KAZUO ISHIGURO

No em deixis mai

Anagrama; 2006; 317 pàgines

Traducció de Xavier Pàmies