“I va arribar el dia en què
l’Addie Moore va fer una visita a en Louis Waters. Era un capvespre de maig,
just abans que es fes fosc del tot”. Addie Moore i Louis Waters son grans,
fa molt de temps que estan jubilats. Viuen sols, les seves respectives parelles
van morir fa temps. Viuen al mateix carrer.
L’Addie li fa la següent
proposta: “Tots dos estem sols. Fa molt de temps que estem sols. Anys. Jo em
sento sola i penso que potser tu també. Em preguntava si voldries venir i
passar la nit amb mi. I parlar”.
Louis Waters agafat per sorpresa
li va demanar un temps per pensar-s’ho i ho va acceptar. Així comença aquesta
història.
Dormien plegats i xerraven, i
s’explicaven les seves vides. D’aquesta manera anem coneixent també als dos grans
protagonistes i les seves vides respectives.
Ben aviat ho va saber tothom a
Holt. En una societat tan puritana com era la de Holt, molts ho criticaven i no
els semblava gens bé. Però ells no feien cap mal a ningú i van continuar dormint plegats i xerrant, malgrat tot el que sentien
dir d’ells i del que feien.
Paüls, maig 2023
Més endavant, aquests fets també
arriben a oïdes dels respectius fills i aquests també hi fiquen cullerada. En
un principi l’Addie i en Louis es mantenen ferms en la seva decisió.
“Seguim parlant. I ho farem
mentre puguem, mentre duri”
Però a la llarga les pressions socials
i familiar resulten ser massa fortes.
La proposta inicial és ben
insòlita. Com tota la narrativa de Kent Haruf, el relat és ben senzill, però es
llegeix amb facilitat. Una bona manera de passar una bona estona.
“¿Muerta?
¿Muerta yo? A quién se le ocurre. No mientras me quede una sola palabra por
decir. Estoy en la Posada del Caribe. Llevo aquí casi un mes y medio sin ver a
nadie. Mentira: una vez por semana viene Amkiel a traerme provisiones… Aquí
todos los días se parecen”
“Ahora
que estoy muerta… Se supone que estoy muerta”
“Había
venido aquí precisamente a eso. A estar sola. Sola y en silencio. Cuando lo
quiera romper, lo rompo yo”
“Desde
que estoy muerta, no hago más que pensar en el modo de poner fin a este
entuerto”
“La
muerte implanta el caos social hasta que los vivos se encargan de reordenar de
algún modo la realidad”
Així
comença la segona novel·la de Enrique de Hériz. Per un error en la
identificació d’un cadàver es dona per morta a Isabel, la mare de la família.
Tothom creu que ha mort en un accident a Guatemala.
El
pare, els tres fills (Alberto, Pablo i Serena), i el net Luis estan a la seva
casa de Malespina a la costa catalana amb les cendres de la mare. El pare,
Julio, pateix demència senil. D’ell diuen “puede ser que su
sonrisa sea mecánica, un truco de su cerebro extraviado para disimular que ya
no sabe a quién saluda”
Calella de Palafrugell, desembre 2014
És un
llibre amb dues veus narradores: Isabel, la mare, i Serena, la filla. Un llibre
que reflexiona abastament sobre la mentida, els records i la mort.
“Tengo muchas
cosas que escribir. Mentiras que me contaron, verdades que he aprendido, cosas
que han ido pasando.”
“Saber que algo es
mentira y conocer la verdad son cosas muy distintas”
“Somos quienes nos
cuentan que somos”
“Ni siquiera
sobrevivimos en la memoria de los demás”
“Cada vez que
recordamos algo, en realidad estamos recordando la última vez que lo
recordamos, pues la memoria no acude a la muesca original, a la primera que se
grabó, sino a la última”
“Olvidar es
inventar que algo no pasó. Recordar es inventar que algo pasó”
Serena
intenta escriure la història familiar, al menys els records de la història
familiar, i comença per l’avi Simon. Simon va morir abans del naixement del seu
pare, per tant, “casi todo lo que sé de él son
reinvenciones mías a partir de unos pocos recuerdos borrosos de lo que me
contaba mi madre. O sea, mentiras al fin y al cabo”
La
vellesa es pot acceptar, però la destrucció de la memòria, de tot el que
realment som és del tot inacceptable. ¿Per què continuar vivint si ja ni tan
sols sabem que vivim?¿Què és
la vida sense els records? “Llevo demasiado tiempo
tratando de asimilar la vejez de mi padre, e incluso he logrado digerir la idea
de su fin como algo inminente. Lo que me niego a aceptar es la devastación de
su cerebro. Es como si el tiempo, al robarle la memoria, quisiera jugarle una
broma de mal gusto, llevarlo hasta el fin desposeído del pasado, sin otra
identidad que el vencido armazón de sus huesos.”
La mort
també està ben present al llarg de tota la narració. “Nadie
se muere cuando se tiene que morir. No existe la muerte oportuna. A papá, por
mucho que me duela admitirlo, le convendría morirse pronto. Sin dramas, sin
grandes aspavientos, sin alargar el sufrimiento más de la cuenta; irse apagando
poco a poco.”
Isabel,
la mare, sap que la seva família pensa que està morta i no sap com, i quan
tornar, i presentar-se davant d’ells. “Sé que al final
volveré y que no ha de demorarse demasiado ese momento”
És
antropòloga i explica experiències amb diferents tribus i pobles. “Las
sociedades son eternas, o al menos duraderas; los individuos que las componen
no lo son. Esa es la ley universal. Es la contradicción que pretendemos
resolver los humanos de cualquier tribu con nuestros ritos. Por eso disponemos
de los cuerpos de manera más o menos teatrales, en ceremonias que, al fin y al
cabo, sólo sirven para ayudarnos a deshacernos de ellos. Deshacernos para
siempre y anunciar al mundo que el individuo desapareció, pero el grupo
permanece, tras restablecer el orden con la mayor velocidad posible”
Anem descobrint
la història familiar, una història com en totes les famílies farcida de
mentires, enganys, falsificacions, mitges veritats, i potser també alguna
veritat. Tenim dues versions de la mateixa història familiar, dues versions
molt diferents. ¿Quina és veritat, i quina és mentida? ¿Qui té la veritat? Segurament
ningú.
I reflexionar
sobre la mort, també obliga a reflexionar sobre la vida: “…
buscar una salida. Eso es nacer: buscar una salida, buscarla a tientas y a
empujones cegados por la sangre. Y después la vida entera buscando una salida
que nos saque del atolladero en que nos metió la salida anterior, quizá porque
no era exactamente una salida”
Viatgem,
anem a diferents llocs, i tornem, però “no existen los
viajes de vuelta. El lugar al que vuelves está marcado por tu ausencia. Tú no
eres quien se fue”
I per
acabar. “… Las mentiras suelen quedar atrapadas en
los fundamentos del castillo de naipes con que vamos construyendo la vida. A
menudo, basta con retirar una para que el edificio se desmorone. Optamos entonces,
por lo contrario: añadir más naipes falsos, apuntalar como sea el vulnerable
castillo de nuestras ficciones, trazar mentiras como paredes maestras”
“La verdad y la
mentira son aparejos de fortuna. Nos mantienen a flote en el naufragio de la
vida”
“Els
dofins, en una vida anterior, eren persones. Així ho creien, si més no, els
antics bascos. Aquells homes es van convertir en dofins després de ser amants
de les dones d’aigua... Un cop fet el pas, no podien tornar enrere, ja era
impossible canviar de rumb”
Costa basca, octubre 2023
Així
comença el nou llibre de Kirmen Uribe
“Als
migrants també ens canvia la vida en el moment que travessem la frontera... El
que trobarem, no serà mai el que havíem esperat. Serà millor o pitjor, però
sempre alguna cosa més del que esperàvem... Els migrants no sabem què ens
oferirà el futur, però som conscients que el passat no tornarà a ser allò que
un dia fou”
Kirmen
marxa amb la seva família a New York amb una beca per fer una recerca sobre la
vida de Rosika Schwimmer, una dona singular de principis del segle XX:
feminista, pacifista, sufragista ... I mentre avança en la seva investigació
sobre aquest personatge ens explica la seva vida quotidiana i la de seva
família.
“És
curiós com recordem algunes anècdotes escolars i n’oblidem d’altres. Hi ha fets
que queden vius a la memòria per sempre més”. És difícil esbrinar per
quines raons uns fets els recordem al detall i d’altres resten oblidats.
“Escriure
no és un intent inútil de combatre la mort? És el desig de mantenir les coses
que se’n van, de conservar la memòria del nostre món, costi el que costi”.
En gran part és així, però escriure també ajuda a fixar les nostres idees i a
construir els nostres pensaments que d’altra manera volen per l’aire sense
aterrar.
“L’estructura
de la novel·la seria neuronal, com una branca d’un arbre que està unida a una
altra branca i totes elles es nodreixen de les mateixes arrels”
La
novel·la està estructurada bàsicament en dues parts. La segona és ben diferent
a la primera. Comença el seu segon any d’estància a New York, l’any 2000, l’any
de la pandèmia, l’any en que tot canvia. Ha acabat la recerca sobre la Rosika,
i hi ha un canvi de narrador. El protagonisme narratiu passa a la Nora, la
companya del Kirmen. Trobem dos plans narratius: els seus records d’infantesa i
joventut al País Basc i el seu dia a dia a New York.
En els
llargs dies de la pandèmia “tota la relació amb el món era a través de les
pantalles, i ells veien normal estar-les mirant tot el dia... Encara que
estiguéssim junts a casa, no jugàvem tant com abans, no parlàvem tant com
abans. Vaig tenir la sensació que els ordinadors m’havien robat els nens... el
segle XXI, les noves tecnologies han canviat les nostres vides. Als anys
noranta es va acabar un món i va començar el següent... Hem conegut el final d’una
vida i començament d’una altra”
És un
llibre que es llegeix bé, però que no ha captat el meu interès. De Kirmen Uribe
m’agrada molt més la seva poesia que la seva narrativa que acostuma a ser
basada en fets reals, ja siguin propis, ja siguin extrets de recerca sobre
personatges que d’alguna manera podem considerar herois.
“Lamentablement
som fruit de les nostres decisions. Fruit d’allò que parlem, i també d’allò que
callem”
Us deixo aquí una selecció molt personal de poemes d'aquest autor uruguaià.
EL MUNDO QUE
RESPIRO (2001)
Remontar la noche
Los años nos recorren / implacables /
soportamos el cuerpo a duras penas
los años son maestros de abandonos
y nos dejan más solos que la una
Pertenencias
Todo eso que sos te pertenece /
aunque a veces te juzgues desvalido
tan tuyo como tu habla es tu silencio
tuya es tu identidad a media asta
y tus tímidas huellas en el barro /
te pertenece el río que soñaste
y el otro río / allí donde se mojan
tu amor tu desespero tu confianza
tu propiedad bajo el azul es única
y es única tal vez porque no existe
tu libertad es exterior a vos
tuya será solo si la capturas
y la dejas ser libre en cautiverio
o en tu pasión de ser o en tu agonía /
la libertad no vale en condominio
es una loca suelta / si está suelta /
cómoda de nombrar / difícil siempre
cuando se surte de alucinaciones
todo eso que sos te pertenece
tu corazón y sus revelaciones
tu caja de mentiras en reposo
tu dolor y el dolor de tu paciencia
lo innombrable también puede ser tuyo
sobre todo si alguna vez lo nombras
Children
En el mundo no abunda los que matan
con tanta puntería y odio inútil
con tanto automatismo y desapego
como los niños norteamericanos
tribu de ángeles que prolifera
en la basura de la democracia
niños que ya son viejos de tan viles
gozan en su taller de sangre usada
ya no saben llorar ni andar descalzos
su corazón candente los empuja
a matar a matar como los grandes
pero ignorando siempre por qué matan
los pájaros a veces les preguntan
por qué razón acaban con los niños
y entonces no vacilan / matan pájaros
/
las estrellas también se lo preguntan
y tampoco vacilan / les apuntan
pero ellas fulgen demasiado lejos
¿Por qué será?
¿Por qué será que uno fabrica sus
recuerdos
y luego los olvida?
¿por qué será que uno procede de
algún dios
para volverse ateo? …
Soledades
La soledad no es una gayola
es tan sólo un cultivo
una emancipación
un duro aprendizaje
la soledad no es una clausura
es un espacio libre
un césped sin historia
un crepúsculo púrpura
la soledad no es un calabozo
es una absolución
una soberanía
un ramo de preguntas
tampoco es cofre de seguridad
es una vacación
un regocijo afluente
un llanto tributario
después de todo es verosímil
la soledad es un amparo
casi ritual consigo mismo
para entregar la devoción
al amor de otras soledades
RINCÓN DE HAIKUS (1999)
10
después de todo
la muerte es sólo un síntoma
de que hubo vida
16
hay pocas cosas
tan ensordecedoras
como el silencio
LA VIDA ENTRE PARÉNTESIS (1998)
Pequeñas muertes
Los sueños son
pequeñas muertes
tramoyas anticipos
simulacros de muerte
el despertar
en cambio nos parece
una
resurrección y por las dudas
olvidamos
cuanto antes lo soñado
a pesar de sus
fuegos sus cavernas
sus orgasmos
sus glorias sus espantos
los sueños son
pequeñas muertes
por eso cuando
llega el despertar
y de inmediato
el sueño se hace olvido
tal vez quiera
decir que lo que ansiamos
es olvidar la
muerte
apenas eso
Cementiri de Puigcerdà, juliol 2007
Como si fuéramos inmortales
“Todos sabemos que nada ni nadie habrá
de ahorrarnos el final
sin embargo hay que vivir como si
fuéramos inmortales
…
sintetizando / todos sabemos que nada
ni nadie habrá de ahorrarnos el final
pero así y todo hay que vivir como si
fuéramos inmortales”
Recién nacido
Ignorante del
mundo y de sí mismo
deja el recién
nacido su caverna
lejos y cerca
de la piel materna
inaugura el
candor de su egoísmo
mira en su
entorno y es un espejismo /
la apenas
asumida vida externa
no es todavía
despiadada o tierna
pero ya
muestra señas del abismo
aprenderá sin
duda ese paisaje
que poco a
poco en niebla se convierte
y empezará a
enterarse del mensaje
donde estará
la clave de su suerte /
ya ha
reservado sitio para el viaje
sutil e
inexorable hacia la muerte
A tientas
Se retrocede
con seguridad pero se avanza a tientas uno adelanta manos como un ciego ciego imprudente por añadidura pero lo absurdo es que no es ciego y distingue el relámpago la lluvia los rostros insepultos la ceniza la sonrisa del necio las afrentas un barrunto de pena en el espejo la baranda oxidada con sus pájaros la opaca incertidumbre de los otros enfrentada a la propia incertidumbre se avanza a tientas / lentamente por lo común a contramano de los convictos y confesos en búsqueda tal vez de amores residuales que sirvan de consuelo y recompensa o iluminen un pozo de nostalgias se avanza a tientas / vacilante no importan la distancia ni el horario ni que el futuro sea una vislumbre o una pasión deshabitada a tientas hasta que una noche se queda uno sin cómplices ni tacto y a ciegas otra vez y para siempre se introduce en un túnel o destino que no se sabe dónde acaba.
Igualdad
En el viejo
camposanto
hay sepulcros
fanfarrones
criptas /
nichos / panteones
todo en mármol
sacrosanto
de harto lujo
/ pero en cuanto
a desniveles
sociales /
en residencias
finales
como éstas /
no hay secretos
y los pobres
esqueletos
parecen todos
iguales
Sant Feliu de Guíxols, 2019
En primera
persona
Un cielo
melancólico acompañó mi infancia dios era una entelequia de misa y sacristía con siete padrenuestros y alguna avemaría me otorgaba perdones su divina jactancia
luego poquito a poco fue tomando distancia y un día me hallé lejos de aquella eucaristía vi tantas injusticias y tanta porquería que dios ya no era dios sino una circunstancia
se agravó mi conciencia maravillosamente y cada vez son menos las cosas en que creo/ cuando interpelo a dios se va por la tangente
los milagros se venden de nuevo al menudeo y así me fui cambiando de buen a mal creyente de mal creyente a agnóstico / y de agnóstico a
ateo
¿Qué les queda
a los jóvenes?
¿Qué les queda
por probar a los jóvenes en este mundo de paciencia y asco? ¿sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo? también les queda no decir amén no dejar que les maten el amor recuperar el habla y la utopía ser jóvenes sin prisa y con memoria situarse en una historia que es la suya no convertirse en viejos prematuros
¿qué les queda por probar a los jóvenes en este mundo de rutina y ruina? ¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas? les queda respirar / abrir los ojos descubrir las raíces del horror inventar paz así sea a ponchazos entenderse con la naturaleza y con la lluvia y los relámpagos y con el sentimiento y con la muerte esa loca de atar y desatar
¿qué les queda por probar a los jóvenes en este mundo de consumo y humo? ¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas? también les queda discutir con dios tanto si existe como si no existe tender manos que ayudan / abrir puertas entre el corazón propio y el ajeno / sobre todo les queda hacer futuro a pesar de los ruines de pasado y los sabios granujas del presente.
EL OLVIDO ESTÁ LLENO DE MEMORIA (1995)
“todo se hunde en la niebla del olvido
Pero cuando la niebla se despeja
El olvido está lleno de memoria”
Quién sabe
¿Te
importa mucho que Dios exista? ¿te importa que una nebulosa te dibuje el
destino? ¿que tus oraciones carezcan de interlocutor? ¿que el gran hacedor pueda ser el gran injusto? ¿que los torturadores puedan ser hijos de Dios? ¿que haya que amar a Dios sobre todas las cosas y no sobre todos los prójimos y prójimas? ¿Has pensado que amar al Dios intangible suele producir un tangible sufrimiento y que amar a un palpable cuerpo de muchacha produce en cambio un placer casi infinito? ¿acaso creer en Dios te borra del humano placer? ¿habrá Dios sentido placer al crear a Eva? ¿habrá Adán sentido placer cuando inventó a
Dios? ¿acaso Dios te ayuda cuando tu cuerpo sufre, o no es ni siquiera una confiable anestesia? ¿te importa mucho que Dios exista? ¿o no? ¿su no existencia sería para ti una catástrofe más terrible que la muerte pura y dura? ¿te importará si te enteras que Dios existe pero está inmerso en el centro de la nada? ¿te importará que desde el centro de la nada se ignore todo y en consecuencia nada cuente? ¿te importaría la presunción de que si bien tú existes Dios quién sabe?
“Havia nevat una mica durant
la nit i els cabells glaçats de la noia eren daurats i cristal·lins, i els ulls
se li havien congelat i s’havien endurit com pedres... El caçador es va
agenollar... va espolsar la neu i va recollir una cadeneta d’or amb una clau
d’acer, un anell d’or blanc. Se’ls va ficar a la butxaca de la caçadora...”
Serra Cavallera, gener 2020
Així comença Cormac McCarthy la
seva darrera novel·la. De fet són dues novel·les en una en el que es pot considerar
una mena de testament de l’autor, ja que moriria poc després de la seva
publicació.
En la primera, “El passatger”,
Bobby Western es submergeix per veure les restes d’un jet privat enfonsat amb 9
cadàvers. No està gens clar el que ha passat. Hi hauria d’haver un desè
passatger, però no hi és. El que sembla que ha de ser el misteri del llibre,
passat la primera part de la novel·la ja no se’n parla més i no queda resolt.
“És possible que un avió de
reacció de tres milions de dòlars pugui anar a parar al golf de Mèxic amb nou
cadàvers a bord i no surti al diari?”
De fet, Bobby Western, el
protagonista no busca al passatger desaparegut, el passatger que busca és ell
mateix, en el seu passat i en el passat de la seva família, busca i re-busca
sense trobar-se.
Ens parla de l’atracció mútua
dels dos germans Western. “Està enamorat de la serva germana i ella és morta”...
“Setze anys i no li han fet mai un petó i se sent atreta pel germà”... “Quan
arribaven a casa acostumaven a fer te i seien a parlar de matemàtiques i física”.
El seu pare, era físic, i ells també
eren experts tant en matemàtiques com en física, sobretot la germana. La
germana està diagnosticada de psicòtica. “La tia Helen li va preguntar que
volia ser de gran i ella li va dir que morta”
En Bobby Western se sent
perseguit. Hisenda també el té en el punt de mira. Inicia una vida en solitari
en ple hivern en una camioneta primer a Idaho, però després segueix Nord enllà.
“No m’he topat mai a la vida amb cap misteri més gran que jo mateix”
Viu dels seus records, sobre tot
dels records de la seva germana. “El teu problema és que no et creus de debò
que sigui morta”
“Arribaria l’hora en que tots
els records d’aquest lloc i d’aquestes persones s’esborrarien del registre del
món”. Pensava i somiava amb la seva germana ja que “sabia que aviat la
seva cara encisadora no existirà enlloc tret dels seus records i dels seus
somnis, i poc després d’això enlloc en absolut”.
Recorda que en una conversa amb
la germana, “li va dir que estaven destinats a trobar alguna cosa que se’ls
ocultava. Què és?, va dir ell. I ella va dir: Som nosaltres. Som nosaltres el
que ens oculten”
“Crec que les persones es
penedeixen més de les coses que no han fet que de les que sí han fet. Crec que
tothom té coses que ha deixat de fer. No pots veure el que passarà. I encara
que poguessis, no et garantiria que prendries la decisió encertada, ni tan sols
aleshores...”
“No sempre aconsegueixes el
que vols. Però també és cert que no sempre vols el que aconsegueixes, així que
potser una cosa compensa l’altra”
“Finalment es va inclinar i va
fer botzina amb la mà al tub de vidre i va apagar la llàntia d’un bufit i es va
reclinar a les fosques. Sabia que el dia de la seva mort veuria la cara d’ella
i tenia l’esperança de poder endur-se aquella bellesa cap a la foscor amb ell,
l’últim pagà de la Terra, cantant fluixet a la seva màrfega en una llengua
desconeguda”
Amb aquest paràgraf acaba “El
passatger”
Si en “El passatger” el
protagonista és en Bobby, en “Stella Maris”, ho és la seva germana
Alicia. M’ha resultat molt més interessant i més clarificadora aquesta segona
part que la primera. És una extensa conversa amb el terapeuta de l’Alícia en
que parla de tot, d’ella mateixa, dels somnis, del pare, de la mare, l’àvia, el
germà i de les seves criatures, sobre tot de El Noi, i de molts més temes. He
tingut la impressió de què era una mena de testament intel·lectual de l’autor, on
exposa les seves idees sobre la vida i la realitat.
“Me n’havia anat a Itàlia.
Allà hi havia el meu germà en coma. No paraven d’insistir perquè els donés
permís per desendollar-lo. Perquè signes la documentació. I vaig fugir. No
sabia què més podia fer... Va tenir un accident de cotxe. Era pilot de curses”.
Si en la primera part s’afirma que la germana està morta, en aquesta segona
part s’insinua que el mort és el germà.
A l’Alícia se li presenta sovint
el Noi, que enlloc de braços té aletes, i moltes vegades va acompanyat d’altres
companys. “Tinc converses clandestines amb personatges que suposadament no
existeixen... La gent sembla que em troba interessant però ja he desistit
pràcticament del tot de parlar-hi. Parlo amb les meus col·legues sonats”
El Noi “fa un metre. Té una
cara rara. Una mirada rara ... Té una edat indefinida. Té les aletes aquestes.
S’està quedant calb o potser ja és calb del tot. Suposo que deu pesar uns vint
quilos... No té celles. Té diverses cicatrius. Potser cremades. Té cicatrius al
crani. Com si hagués tingut un accident. O un naixement difícil... Va vestit
amb una mena de quimono. I sempre va amunt i avall. Amb les aletes darrere
l’esquena. Com si patinés sobre gel. Xerra sense parar... Però no es com els
personatges dels somnis. És coherent en tots els detalls. És perfecte. És una
persona perfecta”
“Et resisteixes a atorgar
voluntat pròpia a aquests éssers, però si no posseïssin alguna cosa semblant a
l’autonomia, en quin sentit es podria dir doncs que existeixen? No tinc el
poder tampoc de conjurar-los ni tampoc de demanar-los que se’n vagin... He dit
que eren indistingibles dels éssers vius, però la veritat és que si he de dir
alguna cosa sobre la seva realitat és que no passa precisament desapercebuda.
No només la del Noi, sinó la de tots ells... No tenen res d’irreal”
¿Els personatges inventats per la
literatura i les al·lucinacions que pateixen alguns malalts mentals, quina
diferència tenen? ¿Són els novel·listes esquizofrènics al creure en la vida
dels seus personatges amb qui diuen dialogar? ¿Ho som els lectors quan ens
endinsem en les seves històries?
“Ja no tinc cap opinió sobre
la realitat... La primera norma del món és que tot desapareix per sempre. Fins
el punt que rebutges acceptar que estàs vivint en una fantasia”
“Tot el que hi ha a la meva
vida forma part de la meva vida. No tinc el luxe d’oblidar-me de les coses. On
jo visc les coses no se’n van. Tot el que ha passat encara és si fa no fa
aquí... Tots nosaltres som en molts sentits un recull de records”
Reflexiona sobre la música: “Les
notes per elles mateixes no suposen pràcticament res. Però per què un arranjament
concret d’aquestes notes acaba tenint un efecte profund en les nostres emocions
és un misteri que va molt més enllà de qualsevol esperança de comprensió.”
I acaba, amb el que pot ser un
desig sobre la forma en que vol morir: “Agafa’m la mà... Això és el que la
gent fa quan espera el final d’alguna cosa”