“de sobte descobrim
que el turment som nosaltres,
no les coses;
la presó som nosaltres
quan pensem, recordem i desitgem.”
Francesc Garriga Barata ens escriu des de la maduresa,
conscient que els seus dies s’acaben a poc a poc, amb nostàlgia i records tant
de la infantesa, com de l’adolescència i la joventut.
“novíssimes les fulles a la branca
del temps, l’abril del trenta-dos.
per primer cop per mi, només per mi,
regal indefugible de l’atzar,
captiu de la desgana i el desig.
sumava cada abril
més fulles a les branques.
calia reconèixer els brots més nous,
preguntes noves que envellien,
cavar-me el terra amb calma
per arrelar amb més força
conviure amb més respostes.
avui ja sé que el món és meu,
que tot m’ha estat donat.
amb l’últim sol s’aclariran els
dubtes?
reclamaré els records més càlids
per a les nits més fredes.
recosiré la fe, soc vell astut,
i envestiré la llum sense recances.”
“ens trobarem
i a la sortida de la nit
lamentarem
inútilment
la nostra por
i el nostre oblit
i abraçarem
tossudament
la nostra mort
i el nostre crit
perquè mai més
no ens sigui dit
que no ha tingut
la nostra vida
cap sentit.”
“la llum tardana grogueja les
branques
d’aquest arbre que espera
-sense saber-ho-
el blanc d’hivern.
miro per la finestra com s’acosta,
també daurada per la llum de tarda,
la solitud.
i apago lentament l’última pipa.
tanco la porta
i se’m menja la nit.”
“qui sap qui soc.
faig via pel canyar d’un llac perdut
al ventre d’una vall mal caminada.
recullo el fred de cada pedra
i els passos que m’acosten
al pànic d’aigües fondes.
assajo l’últim prec
amb el reclam d’atreure els ànecs.
com reclamar, però, sense mentir?
malson d’un llit de joncs i de
paraules
buides”
A mesura que la nostra vida avança ens desenvolupem,
aprenem, pensem i cerquem respostes que moltes vegades no trobem a al recerca
del sentit de la vida.
“apago llums i tanco finestrons
cada dia més lent, més en silenci,
i encara queden per tancar
les portes pesades
i els llums més alts.
Si fos un nen,
m’enfilaria als pins.
Les meves mans baldades
i uns peus porucs no aguanten
camins de roda i rodals d’ortigues.
Ja em costa tancar portes
i apagar llums.
I em sento un nen.
No ho soc.
Segur que si pogués,
m’enfilaria als pins.”
“ja és fosc.
Camino al fons de l’escenari.
No hi ha cap porta.
Caldrà romandre a escena
fins que algú digui prou”
“soc arbre vell, m’ignoren
ocells i gossos.
Comença a acompanyar-me massa mort.
Gemeguen esqueixades
les branques
pel pes de tanta absència
al meu voltant.
La vida pugna en l’arbre, malgrat tot.
Som vius els qui la mort
ha fet la caritat d’acompanyar.
Retalls del gran silenci
que sepulta els meus morts
s’entortolliguen al discurs dels
somnis
per les arrels de cendra i pols.
D’ahir i d’avui,
demà.”
Donem voltes i més voltes a les nostres pors i las nostres
neguit. Volem anar més enllà sense aconseguir-ho.
“arribes a pensar que tot és teu,
que tot se’t deu.
Els anys et vencen
i oblides el que amagues
i el que has viscut.
I sobretot el com.
Perquè has viscut de franc.
Era important saber que tot plegat
havia estat un préstec, no un regal,
i que ho hauries de tornar.
Només és teu el que has donat.
Tens el temps just per a adonar-te’n
i obrir les mans.
S’acosten nits de fam.
Per compartir el que et resta
parteix el pa que guardes.
Potser per sobreviure.”
“i arribes al final
de no saps quin camí.
I et donen
un farcellet de vida i un bastó d’oxigen
perquè arribis a casa
de forma enraonada.
Si tens sort i el bastó prou ferm,
el camí serà curt.
Si no, fes-ho com puguis,
com s’ha anat fent fins ara.
I abraça el pi
demana-li les ombres i les branques
més fortes.
Com quan eres petit, no tinguis por:
si aguanten els ocells, perquè no a tu.”
Finalment, vulguem o no, hem d’afrontar sols el nostre
destí sense arribar a saber mai qui som amb exactament entre brogits i silencis
rodejats d’absències a l’espera del final que s’apropa inexorablement.
“és tard per adonar-me
que la memòria empresona,
que els dies no passaven
en va.
i que els ahirs més tèrbols
sempre han vetllat amb mi.”
FRANCESC GARRIGA BARATA
Cosmonauta. Poesia completa
La Breu; 2017; 848 pàgines
