California Dreaming

 

“T’atreveixes ara, oh ànima,

A caminar amb mi fins a la regió inconeguda,

On no hi ha terra per als peus ni camí per on anar?

 

Allà no hi ha cap mapa, ni cap guia,

Ni veu, ni tacte de mà humana,

Ni casa de pell ufanosa, ni llavis, ni ulls no hi ha en aquella terra”

Walt Whitman

 

“Aleshores Califòrnia era un somni. M’acabava de separar de la Lourdes i a l’espera de decidir que feia amb la meva vida, m’estava en un piset angoixant i pràcticament buit. Tenia trenta-quatre anys...” “... I a finals de juny del 1992 volava cap el meu paradís”: Califòrnia

“A la vida res no és estable i, sempre vius a la vora d’un altre trasbals”

“El que mes desitjava: passejar en llibertat, veure paisatges, formar part de la natura...”

“...estava entrant en el somni anhelat de tornar a Califòrnia”

Així inicia Jordi Coca aquesta novel·la. Després de passar uns dies a Denver a casa d’uns amics inicia el viatge en cotxe que l’ha de portar a Berkeley on hi hauria de passar una temporada com a professor convidat amb l’objectiu d’escriure un llibre sobre els pintors de paisatges norteamericans del segle XIX.

Forest Sunrise d'Albert Bierstadt (1830-1902)

Ara bé, ben aviat explicita que “el meu propòsit era gaudir del paisatge... aturar-me quan em vingués de gust, descobrir les petites poblacions que no coneixia, caminar i descansar”... “Ja tindria temps per treballar en el llibre, de moment desitjava viure”. De fet, “en el fons el sentit d’aquella escapada als Estats Units era fer exactament el que em vingués de gust en cada moment”

És un llibre de lectura fàcil, però no m’ha captivat. Ara si, ha servit per remoure alguns dels meus vells somnis  d’adolescència i joventut. Jo també volia viatjar fins a Califòrnia. M’hauria agradat ser beatnick i viatjar per les carreteres norteamericanes com el Jack Kerouac.

D’alguna manera en aquest viatge “anava a l’encalç d ‘un paradís, d’una il·lusió en què basar una nova vida, ...” I també “em sentia com un observador de vides alienes entre les quals també hi havia la meva”

 La primera part és aquest viatge pels USA i els seus paisatges i els pobles dels anys 90 que visita. Però a mesura que avança l’objectiu d’arribar a Berkeley s’esvaeix i el viatge es converteix en una metàfora de la vida que acaba amb la mort: Al llarg de la nostra vida ens dirigim a un final, però no hi anem en línia recta, fem giragonses per viaranys inesperats i desconeguts sense saber massa què cerquem ni la raó de moltes de les coses que fem per arribar de forma inesperada a la fi de tot, a la mort, al Death Valley

Tots arribem en una hora o altra al final del nostre viatge. No sabem ni quan, ni on, ni com serà, simplement sabem que passarà: “No en sabien res més, desconeixien els detalls”

 

JORDI COCA

Califòrnia

Galàxia Gutemberg; 2016, 214 pàgines

Crepuscle vespertí

 

Octubre 2023

Aquí estoy con mi pobre cuerpo frente al crepúsculo

que entinta de oros rojos el cielo de la tarde:

mientras entre la niebla los árboles oscuros

se libertan y salen a danzar por las calles.

 

Yo no sé por qué estoy aquí, ni cuándo vine

ni por qué la luz roja del sol lo llena todo:

me basta con sentir frente a mi cuerpo triste

la inmensidad de un cielo de luz teñido de oro,

La inmensa rojedad de un sol que ya no existe,

el inmenso cadáver de una tierra ya muerta,

y frente a las astrales luminarias que tiñen el cielo,

la inmensidad de mi alma bajo la tarde inmensa.

Pablo Neruda 

Crepusculario (1923-1925)

 

Dues vides entrecreuades

 

“Desde octubre de 1976 hasta 1979, cuando regresé a Nápoles para vivir, evité reanudar relaciones estables con Lila. No fue fácil”.

Amb aquest volum Elena Ferrante tanca la tetralogia de “Les dues amigues”. La seva lectura ha coincidit amb l’estrena a RTVE de la sèrie del mateix nom. No m’estranya gens que hagi derivat en una sèrie d’èxit,  ja que és un autèntic fulletó que aconsegueix mantenir l’interès del lector en tot moment. Per cert, encara que hàgiu llegit els llibres, la sèrie és molt recomanable per la seva bona ambientació i pel bon treball dels diferents actors.

Tornen els dubtes de Lenu, dubtes que gairebé no l’abandonen al llarg dels quatre llibres. “Sentí a mi lado … mis propias ansiedades”. Però tenia ganes de sentir-se segura de si mateixa i que la gent penses: “es una mujer que hace lo que le da la gana, ha dejado al marido y a las hijas, se ha ido con otro”. Ho intenta, però no sempre ho aconsegueix. “No tardé en descubrir que me estaba acostumbrando a sentirme feliz e infeliz a la vez, como si ese fuera el inevitable nuevo estado de mi vida”

Retorna al barri, on malgrat el pas del temps i de que s’ha modernitzat res no ha canviat en el fons. Les relacions i les enveges segueixen igual o pitjor. Es retroba amb una gran part dels seus amics de joventut del barri. Malgrat intentar allunyar-se de Lila, l’ombra de Lila sempre és allargada. “Me repetí otra vez que nunca más ejercería ninguna autoridad sobre mí, que esa larga etapa había terminado”. Però hi torna, i hi torna repetidament. Exerceix un atracció magnètica sobre ella.  Lina apareix al mig de la seva vida moltes més vegades que les que Lenu desitja.

Santander, octubre 2025

Hi ha moments en que se senten molt unides. “Yo rubia, ella morena, yo tranquila, ella nerviosa, yo simpática, ella perversa, nosotras dos opuestas y de acuerdo… A pesar de que las dos teníamos mil preocupaciones, en aquellas ocasiones nos sentíamos casi siempre felices de haber recuperado a los treinta y seis años el camino de afecto, muy alejadas en todo, pero muy íntimas…” Però serà un període breu, una mena de miratge de curta durada. “La nueva sintonía era sin duda real. Nos gustaba estar juntas, aligeraba la vida. Sin embargo, había un dato inequívoco: yo le contaba casi todo de mí y ella, poco o nada… Evidentemente yo seguía siendo la que se había marchado y que, aunque hubiera regresado, ya tenía otra mirada, vivía en la parte alta de Nápoles, no podía ser readmitida del todo”

Lila és tot un personatge, una dona singular i contradictòria. “Lila seguía emanando una energía que daba bienestar, que consolidaba un propósito, que de forma espontánea sugería soluciones. Era una fuerza que me invadía no solo a mí” …  “Si hay un infierno, está dentro de su cabeza insatisfecha, no me gustaría entrar en él ni un segundo” ... “Es una mujer que no está a gusto consigo mismo, tendrá una mala vejez”

En un moment determinat Lenu  sent que tota “la culpa la tiene el barrio”. És cert que el barri on naixem i on vivim la infantesa i la joventut té molta influència, però també és ben segur que si es vol se’n pot escapar. De fet, Lenu amb esforç i força voluntat aconsegueix escapar-se d’aquell barri que d’alguna manera l’empresona. “¿Qué más podía pedir? Mi nombre, el nombre de nadie, se estaba convirtiendo definitivamente en el de alguien” … “Hay que trabajar con constancia, con disciplina, paso a paso, sin importar cómo funcionan las cosas a nuestro alrededor …”

La relació entre les “dues amigues” marca tota la història al llarg dels quatre volums. “Toda relación intensa entre seres humanos está plagada de cepos y si se quiere que dure hay que aprender a esquivarlos”. Mentre Lenu viatja, Lina, la seva amiga, “jamás había subido a un tren, ni para ir a Roma. Jamás había tomado un avión. Su experiencia era muy reducida” … pràcticament mai havia sortit de Nàpols.

Els quatre llibres “relataba, en síntesis, nuestras dos vidas, desde la pérdida de las muñecas a la pérdida de Tina”.

La tetralogia sense ser una obra mestra és de bon llegir amb molts moments d’aquells que no pots deixar de llegir perquè vols saber com continuarà la història i que acabarà passant.

“A diferencia de lo que narran los cuentos, la vida real, cuando ha pasado, no se asoma a la claridad sino a la oscuridad”

 

ELENA FERRANTE

La nina perdida

Lumen, 2016, 538 pàgines

Traducció de Celia Filipetto

Els dies no passen en va ...

 

“de sobte descobrim

que el turment som nosaltres,

no les coses;

la presó som nosaltres

quan pensem, recordem i desitgem.”

 

Francesc Garriga Barata ens escriu des de la maduresa, conscient que els seus dies s’acaben a poc a poc, amb nostàlgia i records tant de la infantesa, com de l’adolescència i la joventut.

 

“novíssimes les fulles a la branca

del temps, l’abril del trenta-dos.

per primer cop per mi, només per mi,

regal indefugible de l’atzar,

 

captiu de la desgana i el desig.

sumava cada abril

més fulles a les branques.

 

calia reconèixer els brots més nous,

preguntes noves que envellien,

cavar-me el terra amb calma

per arrelar amb més força

conviure amb més respostes.

 

avui ja sé que el món és meu,

que tot m’ha estat donat.

 

amb l’últim sol s’aclariran els dubtes?

reclamaré els records més càlids

per a les nits més fredes.

recosiré la fe, soc vell astut,

i envestiré la llum sense recances.”

 

 

 

“ens trobarem

i a la sortida de la nit

lamentarem

inútilment

la nostra por

i el nostre oblit

i abraçarem

tossudament

la nostra mort

i el nostre crit

perquè mai més

no ens sigui dit

que no ha tingut

la nostra vida

cap sentit.”

 

 

 

“la llum tardana grogueja les branques

d’aquest arbre que espera

-sense saber-ho-

el blanc d’hivern.

miro per la finestra com s’acosta,

també daurada per la llum de tarda,

la solitud.

i apago lentament l’última pipa.

tanco la porta

i se’m menja la nit.”

 

 

 

“qui sap qui soc.

 

faig via pel canyar d’un llac perdut

al ventre d’una vall mal caminada.

 

recullo el fred de cada pedra

i els passos que m’acosten

al pànic d’aigües fondes.

 

assajo l’últim prec

amb el reclam d’atreure els ànecs.

 

com reclamar, però, sense mentir?

 

malson d’un llit de joncs i de paraules

buides”

 

A mesura que la nostra vida avança ens desenvolupem, aprenem, pensem i cerquem respostes que moltes vegades no trobem a al recerca del sentit de la vida.

 

“apago llums i tanco finestrons

cada dia més lent, més en silenci,

i encara queden per tancar

les portes pesades

i els llums més alts.

 

Si fos un nen,

m’enfilaria als pins.

 

Les meves mans baldades

i uns peus porucs no aguanten

camins de roda i rodals d’ortigues.

 

Ja em costa tancar portes

i apagar llums.

 

I em sento un nen.

 

No ho soc.

 

Segur que si pogués,

m’enfilaria als pins.”

 

 

 

“ja és fosc.

Camino al fons de l’escenari.

No hi ha cap porta.

Caldrà romandre a escena

fins que algú digui prou”

 

 

 

“soc arbre vell, m’ignoren

ocells i gossos.

Comença a acompanyar-me massa mort.

 

Gemeguen esqueixades

les branques

pel pes de tanta absència

al meu voltant.

 

La vida pugna en l’arbre, malgrat tot.

Som vius els qui la mort

ha fet la caritat d’acompanyar.

 

Retalls del gran silenci

que sepulta els meus morts

s’entortolliguen al discurs dels somnis

per les arrels de cendra i pols.

 

D’ahir i d’avui,

demà.”

Donem voltes i més voltes a les nostres pors i las nostres neguit. Volem anar més enllà sense aconseguir-ho.

 

 

“arribes a pensar que tot és teu,

que tot se’t deu.

 

Els anys et vencen

i oblides el que amagues

i el que has viscut.

I sobretot el com.

 

Perquè has viscut de franc.

Era important saber que tot plegat

havia estat un préstec, no un regal,

i que ho hauries de tornar.

 

Només és teu el que has donat.

Tens el temps just per a adonar-te’n

i obrir les mans.

 

S’acosten nits de fam.

Per compartir el que et resta

parteix el pa que guardes.

 

Potser per sobreviure.”

 

 

 

“i arribes al final

de no saps quin camí.

I et donen

un farcellet de vida i un bastó d’oxigen

perquè arribis a casa

de forma enraonada.

 

Si tens sort i el bastó prou ferm,

el camí serà curt.

Si no, fes-ho com puguis,

com s’ha anat fent fins ara.

 

I abraça el pi

demana-li les ombres i les branques més fortes.

Com quan eres petit, no tinguis por:

si aguanten els ocells, perquè no a tu.”

 

Finalment, vulguem o no, hem d’afrontar sols el nostre destí sense arribar a saber mai qui som amb exactament entre brogits i silencis rodejats d’absències a l’espera del final que s’apropa inexorablement.

 

“és tard per adonar-me

que la memòria empresona,

que els dies no passaven

en va.

 

i que els ahirs més tèrbols

sempre han vetllat amb mi.”

 

 

FRANCESC GARRIGA BARATA

Cosmonauta. Poesia completa

La Breu; 2017; 848 pàgines

Molts mals actuals venen de molt lluny

 

Aquest llibre és la versió complerta de la tesi doctoral presentada per Eduard Masjuan el juny del 1998 a la UAB. És un estudi que presenta les idees llibertàries desenvolupades a Catalunya des de finals del segle XIX fins el 1937. La seva lectura m’ha corroborat una idea que fa temps que tinc: la situació en la que ens trobem és fruit de decisions presses fa molt de temps i que en cap moment s’han intentat revertir.

Vivim en una Catalunya en que la majoria de la població està concentrada al voltant de Barcelona, i, com a molt, a prop de la costa, mentre que tenim una gran part del territori despoblat.  Ve de lluny la manca de planificació que ha fet que la major part de la població catalana estigui concentrada en poques zones, deixant la resta buida i deixant-ho tot en mans dels guanys econòmics. Ara és tard i és molt difícil per no dir impossible cercar solucions. Les decisions es van prendre fa un segle.

Això escrivia Gaziel el 1963: “Mentre les comarques es desintegraven, la capital única i excessiva es deformava monstruosament , aviat convertida en un immens aiguabarreig de tota mena de fermentacions hispàniques” 

De fet, a principis del segle XX ja s’advertia del que hauria de venir, però res va aturar el desenvolupament urbanístic de Barcelona, més i més edificis, més i més asfalt. Ja al 1900 hi havia informes que mostraven la urgència de preservar espais lliures sense edificacions i espais verds. Però d’aquests advertiments no se’n va fer cas. “Esta visión del urbanismo equilibrado con la naturaleza va a ser abandonada por la presión urbanística generada por la nueva etapa de prosperidad económica del período 1914-1918”. Ja aleshores les dades de zones verdes a la ciutat de Barcelona eren esborronadores. “Según datos de 1913 ofrecidos por la Sociedad Cívica de Ciudad Jardín la proporción entre la superficie de parques i jardines públicos y la parte urbanizada de su territorio no llega al 3% cuando en Londres es de un 15% o Berlín de un 10%”

Des de principis de segle XX la idea que ha predominat i s’ha imposat ha estat “la de una ciudad de tamaño ilimitado”. Ja en aquell moment hi havia teories que volien impulsar la ciutat limitada, però no van ser escoltades i el resultat va ser un “urbanismo devorador de la naturaleza y masificado que alberga muchedumbres industriales hacinadas en los cada vez más numerosos barrios suburbanos de las grandes ciudades”

La Ciutat Jardí era la proposta: “Construir nuevas ciudades con muchos espacios verdes y una gran variedad de actividades en su seno, alejadas de la metrópolis, como alternativa al crecimiento continuo de la conurbación, destructor de campos y bosques”.  Aquest projecte comptava amb “la eliminación del propietario privado de la tierra, y la implantación de la propiedad comunal en su lugar. Población limitada a la capacidad del medio: rechazo a la destrucción del entorno natural y el aprovechamiento adecuado de las fuentes de energía renovables: edificación de nuevas ciudades a partir de las necesidades del crecimiento demográfico, siempre conservando los convertidores energéticos (bosques, áreas de cultivo y los espacios recreativos), que son necesarios para la vida y reproducción del medio y de los seres humanos.” És una proposta de fa més d’un segle i que sona molt moderna.

El projecte de ciutat jardí que proposa Montoliu al 1912 es basa en la descentralització de la indústria i en conseqüència de les aglomeracions urbanes i fent estudis previs del terreny on s’ha de desenvolupar, menyspreant el creixement anàrquic sense control. La proposta inclou limitar el creixement il·limitat de les ciutats. De fet, res no hauria de créixer il·limitadament. Cal “conservar una vasta zona de tierra agrícola y de bosques alrededor de cada ciudad lo que viene a ser en realidad un límite territorial natural”. Està clar que no va ser aquest el camí escollit i ara estem on estem i tornar enrere després de més d’un segle de creixement il·limitat de les grans ciutats no és possible.

El model escollit ens ha portat a la primacia de l’habitatge de propietat privada enfront a l’habitatge públic de lloguer. De fet vivim en una societat en que gairebé tot és propietat privada i en el que la propietat pública s’ha reduït al mínim. Ens hem desenvolupat com una societat de propietaris. En realitat, en la major part dels projectes urbanístics prima l’interès econòmic d’alguns en lloc de l’interès general de la majoria. El negoci està per sobre de tota altra consideració.

En aquest model els gran beneficiats son els intermediaris. “La gran ciudad se halla irremediablemente divorciada del campo, que es de donde provienen los alimentos que sus habitantes necesitan consumir. Lo que fomenta el negocio de los agentes intermediarios especializados en esta actividad depredadora, tan característica den las relaciones de producción capitalista, la cual perjudica mayoritariamente a los habitantes más desfavorecidos de la gran ciudad” (Martínez Rico, 1935)

Al 1900 a la regió metropolitana hi vivia el 43% de la població de Catalunya, al 1991 ja hi viu el 70 %. S’ha passat de 868 mil habitants al 1900 a més de 4 milions al 1991. I aquestes dades deuen haver anat en augment. No és quelcom exclusiu de Barcelona, és quelcom que es produeix arreu. La gran Barcelona i tota l’àrea metropolitana amb el seu desenvolupament de gran urbs provoca un gran desequilibri territorial i poblacional. Es va optar i se segueix optant per un desenvolupament urbanístic que posa el cotxe en el centre. És un model que comporta la promoció de la immigració des del primer moment, primer dels propis catalans rurals cap a la ciutat, després van ser la resta d’espanyols i ara ja són d’arreu del món. Aquesta massiva arribada d’immigrants provoca la massificació en la que ens trobem des de ja fa molts i molts anys, a més a més dels problemes afegits que estem vivim darrerament. Qui necessita tanta i tanta immigració i aquest creixement demogràfic tan desaforat? A qui beneficia?

  

EDUARD MASJUAN

La ecología humana en el anarquismo ibérico

Editorial Icaria; 2000; 504 pàgines

Que poques paraules tinc ...

 

“Que poques paraules tinc,
i les que us dic són tan gastades...”

LLUIS LLACH

El jorn dels miserables

 

 

“he nascut a prop d’un riu de paraules,

n’he encalçat a l’atzar.

són les que ara utilitzo en els meus versos.

soc molt pobre?

són complicades, les paraules,

i mendico saber-ne

algunes que no estiguin

construïdes amb lletres.”

 

El diccionari acull moltes paraules, però acostumem a utilitzar-ne ben poques. Som molts pobres en paraules. Tenim un vocabulari limitat i, al mateix temps, poc precís.

 

“no dieu mai exactament el que vull dir,

paraules,

i confegiu amb lletres molt iguals

mentida i veritat.

 

Els déus que juguen amb la nostra fe,

refan l’abecedari quan els plau

 

i ens deixen a les mans la llibertat

de no saber què dir”

 

No sempre diem el que volem dir exactament. Escollir la paraula adient no resulta fàcil. Cal un gran domini del llenguatge per aconseguir-ho.

 

“què dir que sembli nou?

I com donar més vida a les paraules

De sempre?”

 

Cerquem paraules noves i no les trobem. Segur que existeixen, però costen de trobar i acabem dient les paraules de sempre. El nostre poc vocabulari actiu ens limita la nostra expressió.

 

“t’omples la boca de paraules

per no dir res

conec el teu accent,

la roba que et disfressa

i el cau de lladres on t’amagues.”

 

Parlar, parlar, i parlar per a no dir res. Costa està callat. Ens sentim obligats a parlar constantment, fins i tot, quan no és del tot necessari.

 

“aquesta és la condemna:

 

plantar paraules,

regar-les amb paraules,

collir-les amb els dits de pell més tendra.

 

dallar les canyes del silenci,

barranc inútil, galliner de somnis.

 

sembrar, després, paraules

líquides,

per disfressar la vida

de mort, la mort de vida.

 

cap pausa.

no em pregunteu per què.”

 

“caldrà una nova lleva de paraules

per construir de nou el que ens envolta”

 

Estem condemnats a cercar les paraules que necessitem per comunicar-nos amb els altres. I moltes vegades, cercar i cercar quines poden ser les millors paraules, sense acabar de trobar-les.

 

“que em tornin les paraules

que havia d’haver dit i no vaig dir.

 

són meves.

i encara em cremen”

 

A vegades ens agradaria que ens tornin les paraules que hem dit, que s’oblidin del que hem dit, però un cop dites rectificar no és possible. Quedaran allà per sempre. Altres vegades voldríem haver dit quelcom que no hem acabat de dir i també ens penedim de no haver-ho fet.

 

“escriu i digues el que penses

malgrat saber-ho tot escrit

al llibre del teu àngel.

 

refés l’abecedari.

proclama el que voldries

i reconeix que els mots que encara guardes

malgrat els anys són pobres, però són.

 

prou saps que el guia alat que et pertocava

ja no vindrà. vas sol.

la por mastega el teu sopar,

la carn d’ahir i els últims peixos

d’avui.

pots dir-hi alguna cosa.

la pau, però que necessites

comporta aquella guerra

que no has volgut ni començar.”

 

No cal tenir pressa, és important trobar la paraula adient, la que necessitem en cada moment. És molt més fàcil quan s’escriu que quan es parla. Escriure és més calmat i permet més temps de reflexió. Parlar és molt més immediat, molt menys reflexiu.

 

“escric a poc a poc

per no ferir les lletres i sentir-les

als ossos i a la pell

tremolen si tremola,

sorpresa entre el desig i la desgana,

la mà.

 

però observo com creixen

i es converteixen en paraules

i parlen,

les dibuixo amb mà ferma

sobre el paper d’una conversa.

són sang i foc els llavis i la ploma.

 

escric a poc a poc,

que vull els mots amb mi

i els vull per mi.

m’acosten i m’allunyen de l’oblit

que entenebreix les coses.

 

la por

no aguanta les paraules

ben dites”

“qui vol paraules en un món de sords?”

 

“esmicolant la quietud

de pensament a pensament”

 

Escriure a poc a poc. Ens permet pensar, rebuscar entre els nostres pensaments.

 

“vaig estimar el silenci

quan m’era opció volguda,

suavitzava tempestats, i els somnis

devanien possibles.

 

avui, que ve de cara, em fa menys goig.

desvergonyit, repica als finestrons

com vent esgarriat que busca casa.

 

(aquest avui, però,

l’estimo i m’acompanya.

recés de llum i verd

dels arbres als meus ulls.)

 

ja sé que les paraules són amb mi,

mal que m’assetgin els silencis.

i, en mi i per mi,

sé prou que hi ha silencis

que mimen la conversa.

 

però si ve de cara...”

 

El silenci no és l’absència de paraules. El silenci ens permet estar amb nosaltres mateixos i pensar. El silenci em resulta imprescindible en aquesta vida moderna plena de brogit arreu.

 

 

 

“m’agrada vegetar en el meu silenci

sense res més que el meu llençol

de lletres”

 

 

 

“soc a l’escola del silenci.

damunt la taula, lletres.

el trencaclosques gegantí per sobreviure”

 

FRANCESC GARRIGA BARATA

Cosmonauta. Poesia completa

La Breu; 2017; 848 pàgines