dissabte, 14 de setembre de 2019

Els arapesh, els mundugumor i els tchamuli


Fa més de 80 anys, 1935, MargaretMead una antropòloga influent publicava aquest llibre. En una societat encara plenament masclista que una dona visqués uns anys entre pobles primitius a Nova Guinea per arribar a unes conclusions totalment oposades a les idees socials generals de la seva època de ben segur que no va ser gens ben rebut.
Va estudiar tres tribus de Nova Guinea força properes entre elles, però molt diferents en el seu comportament: els arapesh, els mundugumor i els tchambuli

Al inici del llibre afirma Yo compartía la creencia general en nuestra sociedad de que había un temperamento natural correspondiente a cada sexo

La societat dels arapesh és una societatajena a la violencia, donde se supone a todos los hombres pacíficos y cooperativos, y sorprende aquel que no lo es

Els infantsa medida que crecen y juegan entre ellos, no se observa en sus juegos nada que estimule la agresividad o el espíritu de competencia

Los que más sufren entre los arapesh, los que encuentran su sistema social más incomprensible y extraño, son los hombres y mujeres violentos y agresivos … en contraste con nuestra sociedad, donde el hombre pacífico y dócil se encuentra en desventaja”. “Las personalidades violentas y desviadas de ambos sexos experimentan muchas dificultades entre los arapesh.”

De tot el que s’allunya dels paràmetres considerats normals la societat arapesh en responsabilitza a la màgia i a la bruixeria.

La societat dels mundugumor és completament diferent: el niño mundugumor nace en un mundo hostil, donde casi todos los seres de su mismo sexo serán sus enemigos, y en el cual su mayor dote para el éxito será la capacidad para la violencia, para descubrir y vengar insultos…”. “Desde su más temprana niñez los niños y las niñas están acostumbrados a enojarse y a luchar ante toda limitación de su libertad

Contràriament al que havia observat en la societat arapesh, en la societat mundugumor tanto las mujeres dóciles, afectuosas y cálidamente maternales, como los hombres con idénticas actitudes, se ven socialmente desestimados

El patró de la personalitat en la societat arapesh, és tant per homes, com per dones, el de la persona tranquil·la, pacífica i cooperant, en canvi en la societat mundugumor el patró dominant també en els dos sexes és el de persona violenta i competitiva.

En la tercera societat que va estudiar, els tchamuli, els patrons de personalitat dels dos sexes són ben diferents, los hombres deben sentir y actuar de un modo y las mujeres de otro completamente distinto”. “Es la mujer quien ocupa la posición real de poder en la sociedad”. És una societat on observa patrons de comportaments dels dos sexes totalment oposats als que es donaven en la societat occidental del primer terç del segle XX. Entre els tchamuli la dona era la dominant i agressiva, i l’home el dominat i passiu.

Després de dedicar un capítol a cada una de les societats, arriba el moment de les conclusions. No es posible a la luz de los hechos, relacionar con el sexo rasgos como la pasividad o la agresividad

Per Margaret Mead l’educació és l’element clau per tal que es donin aquestes diferències de comportament: las diferencias que existen entre los miembros de diferentes culturas, así como las que se dan entre individuos de una misma cultura, pueden apoyarse casi enteramente en las diferencias de condicionamiento, especialmente durante la primera infancia, y la forma de ese condicionamiento se halla determinada culturalmente. Las diferencias tipificadas de la personalidad, que se dan entre los sexos, son de este orden; consisten en creaciones culturales, educándose a los hombres y las mujeres de cada generación para adaptarse a ellas

Més endavant es fa la pregunta sense resposta de quines raons condueixen a unes societats tan properes geogràficament i que viuen en ambients similars a uns patrons de conducta tant diferents uns dels altres.

Per acabar el llibre fa una afirmació encara plenament vigent molts anys després: Si queremos una cultura más rica en valores contrastantes, debemos reconocer toda la escala de las potencialidades humanas y levantar así una construcción social menos arbitraria, en la que cada cualidad humana encuentre el lugar que le corresponde

dilluns, 2 de setembre de 2019

El passat, sempre el passat.



El llibre està al prestatge de les novetats. Recordo perfectament la lectura de “El defecto”. El que llegeixo a la contraportada m’agrada. Me l’emporto cap a casa.

Després de la guerra, el nostre país encara durant molts anys va estar ple d’una violència clandestina. Els records dolents s’havien assentat al país com si fossin llim i la imatge anterior del que calia o es podia fer, de sobte va passar a ser un pèl ingènua i un pèl lamentable. Al nostre país li va portar molt de temps arribar a entendre que havia perdut la guerra i que havia caigut presoner

El començament del llibre m’atrapa. “Les humiliacions que havíem patit eren com una nafra incurable que s’anava embrutant sota una camisa mal tallada i una americana. Aquella infecció que no havia estat guarida passava de persona a persona, dels adults als nens.” Per sort no he patit mai una guerra en pròpia pell, però els records de la mateixa estaven ben presents en la meva infantessa.

Però aviat canvia i tot és molt estrany. Una mena de monòleg on passa d’una cosa a una altra, sense seguir un fil concret. Realment em costa seguir-lo i no m’acaba agradant, però algunes de les seves reflexions em criden l’atenció.

La vida no és res més que un seguit de continuacions sense cap començament, uns antics fils embrollats, que s’arrosseguen no se sap d’on, i no se sap cap a on”. El llibre rendeix honor a aquests fils embrollats de la vida.

Fa referència a la seva mare que pateix Alzheimer “Al final, el contingut de la seva memòria, especialment els calaixos que tenia més lluny, els que amagaven els esdeveniments de la vida adulta, s’esfondrava del tot com si fos en un terratrèmol. Allí s’hi trobaven cada vegada unes altres engrunes del passat.”

Sabia molt poc de la mare. Tan sols el que, al seu parer, jo havia de saber.”

És el passat que provoca els esvorancs de les roderes en què inevitablement caurà el futur. Hi havia massa passat i no sabia com me n’havia d’amagar. En el futur? De futur, n’hi havia massa poc

La malaltia d’Alzheimer pot ser un retorn cap el passat: “amb cada mes que passava perdent anys passats, la mare llençava de la seva memòria circumstàncies que jo coneixia de la meva vida, per sota de les quals van començar a treure el nas unes altres que jo desconeixia completament

Amb la malaltia d’Alzheimer rebobina tota la seva vida enrere. Apareixen de nou tota la gent que en algun moment l’envoltava i fins i tot, persones que la protagonista que narra la història desconeixia la seva existència.

Fa un repàs a la història del segle XX, un segle de guerres i conflictes, tot sota els ulls de la narradora que ens va descobrint la història personal de la seva família a través de la duresa d’aquests esdeveniments. “La guerra, un cop ja començada, no té final. En qualsevol cas, no per a tothom ... La guerra, com un actiu en fer fallida, passa a ser propietat dels descendents... Però el que és pitjor, falten paraules. Es fa difícil dir quina és l’estratègia que esgota menys si la negació o l’obsessió i quina és millor aconsellar als hereus

L’energia no desapareix es transforma: “L’energia de la violència es transforma en una energia del patiment, de la rancúnia i de l’odi que deambula sense objectiu ni direcció. És sota aquesta forma que passa en propietat dels fills i dels nets... La memòria de la humiliació comença a dominar-nos

L’impost de successions real no és el que paguem a hisenda, sinó és l’impost de la història familiar i de l’educació rebuda. I la paguem al llarg de tota la nostra vida. Hi ha impostos i herències més feixugues unes que altres. D’algunes és impossible desempallegar-se.

La guerra mai no acaba, no ens pot marxar de la vista, eliminada de la memòria com una taca greixosa

No és un llibre brillant, però de sobte hi ha frases punyents que m’arriben molt a fons: “la buidor freda dels ulls blaus de la meva mare que em travessaven del tot”. Qui no ho ha experimentat davant la mirada d’un malalt d’Alzheimer?

En resum són un seguit d’històries inconnexes en les que el passat personal i familiar i juga un paper central. Per acabar amb una reflexió contundent “Passarem de generació en generació esmunyint-nos d’un somni a un altre, d’aquest altre al de més enllà

Posseïts pels nostres fantasmes i el nostre passat


La protagonista retorna de Barcelona a Palma, i al mateix temps fa un viatge enrere en la seva vida. Es topa amb els fantasmes del passat que la posseeixen: la família, les seves relacions personals, el paisatge, les cases,  ...
El seu pare pateix un trastorn psicològic. “Mon pare no és mon pare. No tenc ni idea de qui és. Un desconegut que, de sobte, ha deixat anar les brides de la seva vida

Aquest pare que ha esdevingut un turista de la seva pròpia vida. Que ho mira tot amb els ulls d’un altre i necessita repassar el món, per què té la impressió que hi ha alguna cosa que se li escapa

La situació no resulta gens fàcil d’entomar ja que “una es pensa saber qui és son pare. No ho sap tot, és clar, però més o manco en podria fer un retrat força encertar; ... I de sobte, ell deixa de ser ell.... Tot el que donaves per fet deixa de ser una certesa. Com deu haver viscut aquests anys? Què pensava? Què deu tenir dins el cap?

Aquesta situació del pare ho trastoca tot i aleshores pensa que “sempre quedaran secrets per treure a la llum; de vegades dins la nostra pròpia família

Volem saber tot, dels pares? I ells, volen saber-ho tot dels fills? És evident que no. Llavors, per què reclamam saber-ho tot de la persona que comparteix la nostra vida?” A partir d’aquí comença un repàs de la seva vida personal

Surten a la llum tots els seus fantasmes. Davant la clàssica foto de tota la família, suposo que en blanc i negre escriu: “No, jo no vull això, pens. I sé que n’Ivan sí que ho vol. La cridòria de nins que corren per casa, una casa a la part alta d’un turó, unes vistes al ... ” No volia repetir el que havia estat la vida de la seva família i dubta d’haver-ho assolit.

Es planteja el seu futur: “en el llit de mort ningú no es penedeix d’haver treballat massa poc? En canvi, sí que ho fa per no haver estat amb la seva gent, o per no haver complert els seus somnis. Per no haver intentat complir-los, que és encara més greu

El llocs i els paisatges en els que hem viscut els portem ben dins, però “a qui pertanyen les cases? Sempre, sempre, al passat i els seus fantasmes”. “Hi ha llocs que no tornaran a ser els mateixos, perquè una notícia rebuda en aquells llocs els impregnarà per sempre del nou record

Per la protagonista els llocs on ha viscut són importants i la seva desaparició l’angoixa “... no tenir on tornar, un espai que coneixes i on t’hi retrobes, per a mi és angoixant. Me sent enlloc, ara mateix. Al capdavall, tot és memòria, no?”

Ni tan sols el nostre passat ens pertany. Tampoc no podem tornar-hi. No hi ha cap manera d’instal·lar-nos en el que ja va quedar enrere, malgrat que ens enganyem amb els records i de vegades ens visitin els fantasmes, condemnats a repetir sempre el mateix, sense aconseguir imprimir-lo i fer-lo real, només un reflex, una ombra a la paret. Condemnant-nos a sentir el seu plany, el murmuri d’unes passes, el que podria haver estat, el que tal vegada va ser en alguna altra banda.

La protagonista evoluciona i es consciencia de quins són els fantasmes que la posseeixen, però al mateix se sent dominada per ells.

No puc responsabilitzar-me dels meus dimonis, em frustro i els dona encara més poder”...“No som sinó un reflex del que varen ser els nostres pares, els nostres avis, els nostres avantpassat. Heretam, amb les cases, l’eco de tots els seus fantasmes. I amb la genètica, potser també heretam els dimonis ... I en el cas que no sigui cert que heretam això, en el cas que el nostre passat no tingui per què condicionar el nostre futur, creiem tanmateix veure aquell reflex al mirall que són els altres

Els altres, el com ens veuen els altres també condicionen la nostra vida, però com els mirem nosaltres també els condiciona a ells. “La manera que tenim de mirar els altres ens defineix. I si en realitat ell és una mescla del que vull que sigui  i el que temo que sigui? I si mai he sabut mirar-lo com pertocava i es mereixia? Tanmateix, ja no podria veure’l de cap altra manera

És una novel·la amb alts i baixos, però que fa reflexionar i que ens pot posar davant dels nostres propis fantasmes. El tema que tracta és complex i no es deixa agafar amb facilitat, s’esmuny entre els dits. No puc dir que no m’hagi agradat... però tenia moments en que em perdia. Llegir el vocabulari específic de ses illes (al·lot, doblers, almanco, ...) sempre és un plaer.

Passa el temps i tot passa a formar part de la memòria i també de l’oblit. “Potser és millor deixar-ho aquí, deixar-ho així. El record immutable. No vulguis saber què va passar. D’altra banda la curiositat i la necessitat morbosa d’esbrinar què fou de nosaltres, entenent per nosaltres el fantasma del que vàrem ser, m’impulsa a seguir endavant

Deambularé pel paisatge de la meva infantesa fins que es faci fosc

dijous, 29 d’agost de 2019

El mundo de los prodigios


Amb aquest llibre es tanca la trilogia de Deptford de l’autor canadenc Robertson Davies. Després de Dunstan Ramsay i David Staunton, ara és el torn del tercer en discòrdia, Paul Dempster, també conegut pel seu nom artístic Magnus Eisengrim. El narrador d’aquesta tercera part és de nou Dunstan Ramsay.

Arrel d’una pel·lícula sobre el famós mag Houdini en la que participa Magnus, aquest comença a explicar la seva vida al director i tècnics de la pel·lícula. En aquestes converses també participen, Liesl i Ramsay.

“- ¿Así que de veras piensas que lo va a contar todo? - Todo, no. Nadie lo cuenta todo. En realidad, nadie sabe todo acerca de sí mismo

Supongo que todo lo que hago tiene raíces en lo que he sido y soy

El dia que va veure per primera vegada l’actuació d’un mag autèntic, li va canviar la vida: “Si pudiera ser como él, a buen seguro que habrían terminado todas las penas, el llanto, el dolor, mi siniestro hogar, mi madre enloquecida y deshonrada y los tormentos en la escuela. Todo lo que había padecido de golpe y porrazo”.

Ens explica com va interessar-se per la màgia i com es va convertir en un mag, en el que acaba sent una barreja d’autobiografia i confessió, però on sempre hi ha dubtes sobre la veritat “¿nunca es posible recuperar la verdad del pasado?”

El títol d’aquesta tercera part prové del nom de la mena de “troupe”  de circ en la que passa la seva infantesa,El mundo de los prodigiosrodejat de personatges estranys i particulars típics d’aquests espectacles: la gorda, el mag, l’home forçut, un orangutan, la dona barbuda, l’encantadora de serps, … No era el millor món possible pel creixement i educació d’un infant. Encara que  de un modo especial y absolutamente inapropiado, fui feliz

El aburrimiento es terreno abonado para que crezcan toda suerte de rencores i de feos sentimientos”. “El aburrimiento, la mentecatez y el patriotismo, especialmente si se combinan, son tres de los mayores males del mundo en que vivimos”. “El odio y la amargura empezaban a ser los elementos en los que vivía inmerso de continuo

També va viure molts anys formant part d’una companyia de teatre en la que feia una mica de tot. Una producción teatral es un mecanismo que consta de detalles calculados de manera exquisita al milímetro

I s’apropa el final sense que es desvetlli el misteri de la mort de Boy Staunton. “No creo yo que Magnus piense que nos ha contado la verdad. Nos ha regalado una masa de detalles. Y no pongo en duda que todas y cada una de las palabras sean verdaderas en sí mismas, pero considerar que todo eso sea la verdad es ridículo”.

Magnus “formaba parte del entramado de la vida que había vivido, era parte de él a tal extremo que no entendía que el resto del mundo no pensara -mejor dicho, que no sintiera- de la misma manera que él

Quien mató a Boy Stauton?” La pregunta surt al final quan resten poques pàgines per acabar la trilogia i el lector espera trobar resposta en el darrer capítol. Ara ja en una conversa privada entre Ramsay que és el que formula la pregunta, Liesl i Magnus.

Necesitaba hallar las respuestas que perseguía. No fue ésta de ninguna manera la primera vez en que el asunto de la muerte de Boy Staunton había salido a relucir entre nosotros tres”
“¡La razón, la razón, la razón! Dunstan, tú sin duda sabes qué limitado es el papel que la razón desempeña en algunas de nuestras decisiones más importantes”

La trilogia començava amb el llançament per part d’un Boy Staunton infant, d’una pedra dins d’una bola de neu que anava dirigida a Dusntan Ramsay. Aquesta mateixa pedra apareix dins la boca de Boy Staunton mort dins del seu cotxe. Accident, suïcidi o homicidi? Aquesta pregunta sense resposta al final del primer llibre, ressona al llarg dels dos libres següents. En la darrera pàgina Maguns ens explica la seva versió dels darrers moments de la vida de Boy Staunton, però no desvetlla amb claredat el que va passar amb exactitud. Deixa obert que cada lector pensi el que vulgui al respecte.

Parte de la gloria y el terror de nuestra vida estriba en que, de algún modo, en algún momento, a todos nos llega lo que nos estaba esperando. Cada cual se lleva sus palizas y sus ramos de flores, y eso sigue siendo así hasta después de la muerte

La piedra en la bola de nieve; la piedra en la boca del cadáver. Siempre tenía una sorpresa desagradable para alguien

Dios desea intervenir en el mundo. ¿Cómo va a hacerlo si no es por medio del hombre? Creo que el demonio se halla en el mismo apuro. Sería muy raro que el demonio sólo hubiera hecho uso de Magnus una única vez, ¿no? Y Dios, lo mismo: sí, sin duda. Dios también. Es el momento de la decisión, de la voluntad, cuando esos dos nos pillan por el cogote y nos hablan de un modo tan persuasivo y cautivador que es arriesgado discernir quién habla. Allí donde existe la voluntad, siempre hay dos opciones

Em va agradar el primer llibre de la trilogia, “El cinquè en joc”. La seva lectura em va conduir a la lectura dels dos libres que la completaven. Sens dubte, el primer és el millor dels tres i els altres dos sense que m’hagin desagradat del tot, són dos libres del tot prescindibles.

dimecres, 28 d’agost de 2019

Muts i a la gàbia.


Tots tenim tendència a demanar que l’autoritat actuï davant de fets que considerem intolerables. Volem que la llei ens protegeixi i que caigui amb duresa sobre els infractors. Ben aviat demanem presó a vegades per qualsevol fotesa.

La qüestió important està en determinar quines són les conductes que han de ser sancionades, i quina sanció cal aplicar en cada cas. Com a societat cal establir els límits en els que estem d’acord i que no estem disposats a tolerar. Com que l’ésser humà no és prou responsable, necessita d’unes lleis que li marquin i ordenin el seu comportament per no fer malifetes als altres. Al mateix temps també calen unes autoritats que les facin complir.

Però si les lleis no estan ben elaborades o son injustes, aleshores, tenim un problema greu. En tota societat que pretengui ser democràtica la llibertat d’expressió és clau. Ha de tenir límits? I si n’ha de tenir quins han de ser?

Quan l’Estat es sent atacat, es protegeix contra la protesta i la dissidència amb la fórmula fàcil: o estàs amb mi o estàs en contra. Aleshores crea lleis a mida no per defensar drets individuals o socials, sinó per defensar-se a si mateix de les legítimes protestes que es puguin produir.

Desaparegut el monstre d’ETA, l’Estat necessita crear-se un nou enemic. Tenir un enemic sempre és útil: “la ideologia contraria a l’statu quo, la reivindicació legitima i la protesta es converteixen en radicals sigui quin sigui la seva causa social o política

El carrer és queixa i l’Estat no el vol sentir, ni permetre cap canvi

Fa uns anys va ser la llei Corcuera, i des de fa uns pocs anys ha estat la llei Mordassa, una llei que els socialistes van dir i repetir que quan governessin derogarien, però com amb moltes altres promeses no han fet ni l’intent.

Aquest llibre és un recull de casos en que l’aplicació d’aquesta llei deixa indefens a l’individu que protesta davant de les institucions de l’Estat que li passen per sobre sense cap concessió.

Com diuen Laura Huerga i Blanca Busquets: “mentre hi hagi repressió, injustícia, o lleis injustes, i un mal ús de la llei, hi ha d’haver reaccions per part nostra. Aquest llibre és el nostre gra de sorra, la nostra reacció, allò que som capaces d’aportar

Aquesta llei ens considera a tots culpables d’entrada, “amb la via administrativa perdem la presumpció d’innocència i som nosaltres qui hem de demostrar que som innocents. Però, a més, ho fem en desigualtat de condicions. Hem de tenir proves que demostrin que som innocents, proves que ens exculpin. Aquestes han de ser acceptades i han de valer més que la presumpció de veracitat del policia. La nostra paraula contra la del policia ens fa culpables. La inexistència de proves que ens inculpin deixa de ser rellevant, així com la presumpció d’innocència deixa de ser l’eix vertebrador de la justícia. I sense presumpció d’innocència, quina mena de justícia ens queda?

En molts casos, el ciutadà accepta la culpa d’un delicte mai comès per la impossibilitat de demostrar la seva innocència o per impotència contra el sistema. El policia es veu protegit amb una versió dels fets no qüestionable. De fet, sobta comprovar que no hi ha cap organisme de revisió del comportament policial i que la impunitat de les males praxis és pràcticament absoluta. El resultat és que el ciutadà es reprimeix en l’exercici dels seus drets i es resigna. És així com el sistema democràtic queda qüestionat.”

No hi ha cap control sobre les activitats de la policia, ni es rendeixen comptes sobre les males praxis, ni hi ha pràcticament conseqüències ni sancions per els policies sobre les denúncies i queixes dels ciutadans

El ciutadà està desprotegit davant una llei que el considera culpable d’entrada, i que regala la presumpció de veracitat al policia

En una confrontació entre policia i un ciutadà la desprotecció del ciutadà és completa” Tot plegat recorda massa el temps del franquisme.

Una dada molt significativa d’on estem és que “les sentències per enaltiment del terrorisme s’han multiplicat per quatre des de que ETA va deixar les armes l’octubre del 2011”:
  •  2004-2022: 33 sentències
  •  2011-2018: 121 sentències
Amb les noves lleis i la utilització que en fa la justícia “la llibertat d’expressió ja no és un dret universal, sinó un privilegi per als col·lectius que donen suport o que aporten alguna mena de benefici a l’statu quo

S’estan jutjant conductes per la possible intenció que pugui haver-hi darrere... Estem en mans de la interpretació d’aquell qui jutja. Com podem permetre que es jutgi allò que ni ha passat ni hi ha indicis que hagi de passar? Aquestes llicències interpretatives de part del sistema ens deixen ben a prop de la creació d’una Policia del Pensament

El més greu és que determinades conductes i manifestacions no reben cap càstig ni sanció “La policia, la fiscalia i el sistema judicial emparen la impunitat de l’extrema dreta a Espanya com un braç més de la repressió” Tot plegat recorden altres temps que innocentment pensàvem que ja estaven superats, però que resulta que no ha estat així.

Amb la llei mordassa sembla, que l’Estat estigui llançant un crit: aquí tothom a callar”. Excepte els que pensen com nosaltres.

Es tracta de defensar la llibertat d’expressió i no una ideologia o una manera de veure el món concretes. Perquè cada vegada que reprimeixen algú, sigui qui sigui, ens reprimeixen a tots. Bàsicament, no hem d’estar d’acord amb el que es diu, sinó defensar el dret a dir-ho o el dret a sortir al carrer a expressar-ho

Actualment les víctimes ja són moltes, però els possibles objectius som tots

Hi ha casos realment vergonyosos, tot i estar emmarcats dins la llei -la qual cosa demostra que la llei és injusta- i d’altres , fins i tot, demostren una descarada mala aplicació de la llei u una mala praxi per part dels que l’apliquen

Es prioritza el control de la població per sobre de garantir una democràcia sana on els ciutadans puguin exercir els seus drets i on la seva veu pugui ser escoltada

Una de les conseqüències de la censura imposada per la llei mordassa és l’autocensura. L’autocensura és l’omissió voluntària de l’opinió personal per por de les conseqüències que pugui tenir la seva manifestació. Quan parlem d’autocensura com a conseqüència no ens referim només a tota aquella gent que deixa d’escriure, parlar, manifestar-se, sinó també a aquella gent que ho segueix fent amb el pes de la por a sobre

La raó per la qual es produeix l’autocensura és evident: ens sentim vigilats. Quan ens sentim vigilats ens moderem i nosaltres mateixos ens convertim en repressors de la llibertat d’expressió. Li fem la feina a l’Estat

I aquesta mateixa idea portada al periodisme pot tenir resultats encara pitjors”. Augmenta la sensació que hi ha un pensament únic, una sola forma de veure el món, i que la diferència, la crítica, la dissidència no existeix o simplement està amagada.

La llei, lluny de servir per protegir els ciutadans, per regular les seves relacions entre ells i amb l’Estat, serveix per castigar i reprimir

El camí que s’està marcant és el de la repressió, la criminalització de la protesta i de la pobresa... Cap govern cedeix per voluntat pròpia el seu domini sobre la població. Només la gent podrà tornar a conquerir els seus propis espais de llibertat

La llibertat d’expressió ha de poder ser total, sense cap mena de però

Molt de compte a demanar que es reguli el que considerem intolerable. ¿Qui diu que ben aviat serà la nostra opinió la intolerable? Cal ser molt prudents quan demanem que es prohibeixi o sancioni el que no ens agrada. La línia divisòria és molt fina. Tot el que no impliqui violència ha de ser defensable. La paraula no pot ser mai prohibida.

Estem davant d’un llibre de lectura molt útil que deixa al descobert l’actual funcionament d’un Estat repressor davant de la dissidència i que cada vegada deixa menys marge a les opinions que li desagraden. No només persegueix a l’independentisme per les seves idees, sinó a tota ideologia o pensament que el posa en qüestió. Estem obligats a denunciar-ho i a resistir si volem viure realment en una societat en la que ens puguem sentir lliures.

dilluns, 19 d’agost de 2019

L'animal Moribund


No sabria explicar la raó, però Philip Roth és un autor del que fa temps em venia de gust llegir quelcom d’ell. No en tinc cap referència, ni sé res d’ell. A la prestatgeria de la biblioteca em vaig topar amb aquest llibre i com que no tenia al cap altre llibre per llegir i no era massa gruixut me’l vaig endur cap a casa.

Vaig conèixer-la fa vuit anys. La tenia a la meva classe ... La Consuela Castillo. Només de veure-la vaig quedar profundament impressionat per la seva manera de comportar-se

Escrita en primer persona, el protagonista és un professor universitari ja gran que acostuma a anar-se al llit amb les seves alumnes, molt més joves que ell. O sigui, un personatge avui en dia políticament incorrecte.

Però aquesta Consuelo va resultar absolutament diferent a la resta i "... la por que se n’anés amb un altre no em va abandonar en cap moment, no me la treia del cap, tant si la tenia al costat com si la tenia lluny dubtava dels seus sentiments. Això em va portar a obsessionar-m’hi d’una manera horrorosa

Com que el personatge ja té una edat, o més d’una edat, comença a qüestionar-se el pas el temps. S’imagina la vellesa? Naturalment que no. Jo no me la imaginava. No podia. No tenia ni idea de com era. No en tenia ni tan sols una imatge estereotipada; no en tenia cap imatge. I ningú desitja una altra cosa. Ningú vol enfrontar-s’hi abans d’hora. Com serà? Com és comprensible, qualsevol estadi de la vida més avançat que aquell que vivim ens resulta inimaginable. A vegades no t’adones que n’has entrat en un fins que no hi estàs ficat de ple.”

Miri’s la vellesa com això: la vida en perill com un fet quotidià. No pots deixar de saber el que t’espera al cap de poc. El silenci que t’envoltarà per sempre. A part d’això, tot continua igual: ets immortal mentre ets viu

Es creu superior a la resta tant per la seva posició de gran intel·lectual com per la seva bona posició econòmica. Per moments se’m fa antipàtic.

La relació amb la Consuelo s’acaba. “És cert que va ser millor per a tots dos que s’acabés, però no entrava en els meus plans i vaig quedar desfet. Vaig està deprimit, amb alts i baixos, durant prop de tres anys. Si em turmentava durant tot el temps que vaig estar amb ella, molt més em vaig turmentar per haver-la perdut. Va ser una època molt dolenta, i no en veia el final

Però aquest no és el final. Encara ens espera el que podríem qualificar d’un convidat inesperat i .....

Per cert, remenant per la xarxa he vist que Isabel Coixet el 2008 va fer una pel·lícula amb el títol d’Elegy bassada en aquesta novel·la de Philip Roth i protagonitzada per Ben Kingsley i Penelope Cruz.

No m’ha acabat d’agradar, segurament perquè el personatge principal tot i els seus dubtes existencials m’ha resultat més aviat repulsiu. Malgrat tot, estic disposat a donar-li una segona oportunitat a Philip Roth. Algun consell?

A la xarxa en parlen a:

dilluns, 12 d’agost de 2019

La postveritat


La postveritat és un terme que s’ha posat de moda des de fa uns anys. “S’ha convertit en una paraula d’aquelles que es cita fins a la sacietat”. En realitat no sé si és un fenomen tant nou com ens volen fre creure, però el cert és que avui en dia tan els polítics com els mitjans de comunicació utilitzen moltes mentides o com a mínim mitges veritats que son amplificats amb la utilització de les xarxes socials. Aquest assaig de Joan Garcia del Muro Solans apunta unes reflexions interessants sobre el tema. De fet gairebé em limitaré a fer una còpia de cites del llibre que m’han semblat d’interès per reflexionar-hi.

Defineix la postveritat com a “missatges que ens arriben directament a la part de les emocions i que ens diuen justament allò que volem sentir encara que no tinguin res a veure amb la realitat dels fets
D’entrada posa en qüestió l’existència de la realitat objectiva en si mateixa. Des de diferents teories psicosociològiques ja fa temps que el que es defensa que de la realitat “només hi ha interpretacions,... No hi ha, doncs, ni veritat ni mentida, tot és relatiu i tothom pot tenir la seva pròpia veritat”. “Hem deixat molt enrere ja les teories ingènues que afirmaven l’existència d’una realitat objectiva independent del nostre judici. A hores d’ara ens és palès que és el propi coneixement que construeix la realitat

Seth Godin, un teòric de la publicitat, afirma: “la percepció que tenim de la realitat és molt més important que la realitat mateixa

Si accepten totes aquestes afirmacions és fàcil concloure que la veritat en si mateixa no existeix. Tots tenim una forta tendència a creure que la nostra visió del món és universal quan no és així.  

La realitat ens és opaca, totalment impenetrable. L’actitud, típicament humana, de no conformar-se amb la ignorància i aspirar a desvetllar un eventual ordre ocult és, des d’aquesta perspectiva notablement perniciosa. Ho és perquè propugna actituds dogmàtiques que sorgeixen en la ment d’aquell que està convençut que posseeix la veritat

Si resulta que no hi ha un ordre de debò, sinó que tots els ordres són pures interpretacions circumstancials orientades a suplantar fraudulentament l’autèntica realitat, sembla que es justifica la idea que tots els focus de construcció de realitat són igualment vàlids

Si la realitat és essencialment caòtica, cap de les nostres ordenacions pot arribar a descriure-la ni mínimament. El caos és, per definició, inassequible...L’ordre que ens sembla trobar en el món exterior és, en realitat, efecte de l’activitat del subjecte cognoscent. No desvetllem el que hi ha ocult, sinó que, en el fet mateix d’investigar-ho, introduïm el nostre propi ordre

Segons Nelson Goodman: “no hi ha un sol món, sinó molts mons, cadascun d’ells creats per la ment humana”

Per tant “la veritat no és la representació exacte de la realitat”.

A més a més, tots d’una manera o una altra estem tancats en la nostra bombolla particular i només acceptem el que confirma les nostres opinions, pensaments o interpretacions de la realitat. Com més estreta sigui aquesta bombolla pitjor. És molt difícil sortir d’aquesta bombolla interpretativa.

Com més limitat, fragmentari i confús sigui el teu coneixement de la realitat, com més ficat estiguis en la teva bombolla, més fàcilment t’empassaràs la versió manipulada de la realitat que t’estiguin fent arribar” Tots pensem que no estem dins d’aquesta bombolla farcida de falsedats que creiem que són veritats, però como podem saber que realment no hi som?

La versió del món que ens trobem cada dia en el nostre entorn personal ha estat invisiblement seleccionada per reforçar les nostres creences preexistents”. A Internet, “més que diversitat i discrepància intel·lectual el que hi trobem són unanimitats i uniformitat”

Si vivim en una bombolla informativa en la que tothom pensa el mateix difícilment ens arribàrem a qüestionar les nostres opinions i pensaments. “Tenim una clara tendència a considerar que la resta de persones pensen igual que nosaltres” i que les que no ho fan els hi passa quelcom.

Estem tan convençuts que les nostres opinions són les correctes, que pensem que tothom les comparteix. I el nostre cercle a les xarxes socials confirma aquesta percepció errònia”. “Si només ens arriba la informació que confirma la nostra opinió, ... el que se’n ressent inevitablement és el pensament

Ja Francis Bacon en el segle XVII afirmava “L’enteniment humà, un cop ha adoptat una opinió, dibuixa tota la resta per donar-hi suport i mostrar conformitat amb ella. I tot i trobar un gran nombre d’exemples, i de pes, que mostren el contrari els ignora o menysprea, en prescindeix o els rebutja

"És el món real el que adaptes a la teva visió, de manera que la corrobori sempre absolutament

No veiem exactament el que és davant nostre, sinó que veiem allò que concorda amb les nostres estructures mentals. És un mecanisme sofisticat: tot allò que es correspon amb els marcs mentals activats en la ment és percebut sense dificultat i tot allò que hi entra en contradicció, és directament declarat com a inexistent

És estrany, però en cas d’experimentar una contradicció entre conviccions subjectives i realitat, posseïm com una tendència natural que ens porta a posar en dubte la realitat i no les nostres conviccions. Els humans som així. Si la realitat entra en conflicte amb les conviccions, el millor és fabricar una altra realitat a la mesura de les pròpies conviccions.”

Aquest biaix ens porta, ben sovint, a mantenir i fins i tot a reforçar les nostres conviccions inicials fins i tot al davant d’evidències contràries

Internet que d’alguna manera podria ser una porta d’accés a informacions que ens obliguessin a posar en qüestió les nostres conveccions, actua de forma totalment contrària, ja que ens proporciona el que volem escoltar i llegir i així acabem vivint en una illa digital, “cada cop més insonoritzada i més opaca

Davant la complexitat inabastable del món que t’envolta, tendeixes, de manera inconscient, a seleccionar només aquella informació que podràs assumir més fàcilment, aquella que no desencadenarà cap conflicte intel·lectual. Aquelles dades, al capdavall, que s’adaptin i confirmin les teves creences. És ben simple: com que ets incapaç d’abastar-ho tot, filtres de tal manera la informació que t’arriba que censures tot allò que podria arribar a posar en dubte els teus punts de vista inicials. D’aquesta manera pots prendre decisions i realitzar judicis sobre qüestions impensables amb un esforç mental mínim

Son una mena de regles inconscients que et permeten gestionar una quantitat ingent d’informació en poc temps i amb un mínim d’esforç i concentració

Estàs disposat a dubtar de tot el que vingui dels teus adversaris i a creure, a ulls clucs, tot allò que vingui de la teva banda, d’aquells que consideres “els teus”” .“Només veus allò que vols veure. Alteres la realitat per fer-la compatible amb les teves creences. Creus que és veritat allò que diuen “els teus” i creus que no és veritat allò que diuen els altres”.

Un cop hem superat la vella creença pròpia del realisme ingenu que ens portava a creure que allà fora hi ha una objectivitat, un ordre -sigui diví o purament natural-, ens quedarem amb la veritat que més ens interessi” I això és el que passa en realitat. “En el món actual veritat s’identifica amb allò que vull que sigui veritat” ... “La veritat ha estat desvinculada completament dels fets, separada d’ells

El discurs polític ha conquerit una autosuficiència que s’ha independitzat dels fets... De mentides n’hi ha hagut sempre. El que crida l’atenció, en el moment actual, és que això sembla que ja no importa, que ja no importa distingir entre veritat i mentida

El criteri de veritat ja no és l’adequació als fets, sinó la utilitat pràctica. És a dir, l’interès. I vet aquí l’adveniment de la postveritat”.

En política la veritat esdevé indiferent i el que “cal és fabricar la realitat que millor encaixi emocionalment amb els electors

El debat polític, aquests darrers anys, està lliscant cada vegada més cap a l’emotivisme. Més que a informar amb objectivitat i a argumentar amb rigor, els missatges electorals van dirigits a la part irracional de l’electoral, que és on resideixen els prejudicis i els estereotips”. 

“En la confrontació de realitats subjectives que coexisteixen en una comunitat, la que s’imposa és la que disposa de més mitjans. Per tant, aquell que ostenta el poder, ostenta també la facultat de construir la veritat. La veritat és construcció social, però cal tenir en compte que la societat està jerarquitzada i, és clar, aquestes jerarquies es manifesten, també, en la capacitat de construir veritats. La realitat es converteix, doncs, en una construcció del poder

Kahneman afirma: “Confiem molt en judicis que prenem amb molt poca informació.” I així decidim també a qui votem. Creiem i pretenem ser racionals, però votem a partir de les nostres emocions. “Estem convençuts que les nostres decisions polítiques són molt més racionals que emocionals. I en això estem errats

Veritat és allò que t’interessa que sigui veritat... Dialogar sobre la veritat d’un determinat assumpte és, al capdavall, discutir sobre quina és la narració que més interessa a cadascun dels participants. Tot es redueix a un assumpte de poder: si tens la força suficient per imposar la teva veritat pragmatista, a qui importa el que de debò passés

La política i les decisions polítiques que prenen els electors són comparables amb el fet de comprar i amb els efectes de la publicitat. “Tot i que els compradors pensem que actuem amb seny i racionalitat, la realitat no és així. No necessitem la gran majoria dels objectes que comprem

Per vendre’t no has de tenir en compte els fets. El que has de fer és fabricar una història que afavoreixi els teus interessos” Això és el fan els polítics. Tots.

La veritat no té ja res a veure amb suposades adequacions entre discurs i realitat. Té a veure amb el poder ... Només depèn que tinguis prou poder per defensar-ho amb èxit”. “Veritat és tot allò que ets capaç de defensar amb èxit

La democràcia es fonamenta sobre el respecte escrupolós per les opinions dels altres però també sobre la informació veraç, sobre la realitat dels fets. Si hi ha engany, si la informació que arriba als electors és falsa o està manipulada tot el sistema es veu distorsionat en la seva essència. Pervertit

El pensament crític -és a dir, el pensament a seques- és probablement la millor garantia de defensa que tenim contra l’adoctrinament, la superstició i el fanatisme

Sense pensament crític, sense heterodòxia, sense desacords, dissidències i confrontació d’idees, no pot existir la llibertat. Seria ben trist que, al capdavall, la superació dels totalitarisme del segle passat ens dugués a un règim genuïnament democràtic però dominat per una uniformitat de pensament i un conformisme postveritat ben poc democràtics

Estem entrant en una evolució que sembla que ens porta cap aquest camí. Que la realitat sigui una simple construcció social no ens eximeix de continuar cercant la veritat i no acceptar les mentides que diuen els polítics i els mitjans de comunicació.

Sembla palès que la manipulació i la ignorància caminen sempre agafades de la mà

La mentida vindria a ser com un senyal d’alarma: si algú es dedica sistemàticament (o esporàdicament) a mentir, vol dir que no aprecia gaire les virtuts dels règims democràtics. Mentida i democràcia semblen difícilment conciliables

La veritat sembla que s’està convertint en una més de les mercaderies que tenim al nostre abast: actuem com si estiguéssim convençuts que podem comprar qualsevol veritat subjectiva que ens vingui de gust. Pots triar la que més t’agradi. Només cal saber on trobar-la

La validesa d’un discurs no té ja res a veure amb eventuals adequacions entre aquest discurs i realitat. Té a veure amb el poder. Postveritat, al cap i a la fi, és sinònim de poder. Un cop hem acabat de trencar les cadenes que, des de sempre, ens engrillonaven als fets, hem conquerit la llibertat de decretar allò que és veritat i allò que no ho és. La veritat del discurs només depèn que tinguis prou poder per fer-la valer, per imposar-la. Veritat “és tot allò que ets capaç de defensar amb èxit