dilluns, 27 de febrer del 2006

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.


Miquel Martí i Pol

diumenge, 19 de febrer del 2006

Amèrica


Frank Kafka no és un dels meus autors favorits però els seus llibre m’atrauen. Fins fa poc només havia llegit els seus llibre més coneguts, “La Metamorfosi”, “El Castell” i “El Procés” i alguns llibre de cartes. Les seves històries són sempre estranyes i tortuoses, en molts moments es situen fora de la realitat, encara que d’alguna manera aconsegueixen reflectir-la.
Al prestatge de llibres per llegir feia temps que tenia una novel·la seva de la que mai havia sentit parlar: “Amèrica”. L’havia comprat feia molt de temps en una oferta de llançament d’una col·lecció anomenada “Novelas Inmortales”, una d’aquelles ofertes que ofereixen dos llibres pel preu un. Anava acompanyat de  “La Regenta”.
“Amèrica” és un llibre anterior a les seves obres més famosos. Kafka relata com un noi arriba a Amèrica, el país del futur. El propi Kafka no semblava molt convençut d'aquest llibre ja que no el va voler publicar en vida. Va tenir que ser el seu amic Max Brod que el publiqués un cop mort.
No havia estat mai Amèrica” i per escriure la novel·la es va tenir que documentar. La primera part del llibre es pot considerar realista i allunyada del que popularment considerem com el món kafkià. Però a mesura que Karl Rossmann, el protagonista, es va endinsant en el món americà la història va agafant tics kafkians tant en les situacions que es produeixen, així com, en els personatges que van apareixent. En alguns moments comença a recordar alguns dels ambients estranys que tan bé sap descriure l’autor en les seves novel·les més conegudes.
No és una gran novel·la, però és fàcil de llegir i ofereix la possibilitat d’endinsar-se una mica més en la literatura de Kafka

dissabte, 18 de febrer del 2006

Cridem qui som i que tothom ho escolti

Feia molt dies que tenia ganes de sortir al carrer i poder dir no públicament a moltes de les coses que estan passant i a moltes de les coses que estan dient de Catalunya. Malgrat tot tenia els meus dubtes i no veia gens clar la convocatòria de manifestació per aquesta tarda.
Al matí a casa escoltava algunes cançons per ambientar-me per la tarda. Entre d’altres la versió de Els Segadors de Subirachs i el Diguem No de Raimon. Sobre aquesta he pensat que el PP aviat la podrà utilitzar com a lema, ja que diuen que NO a tot, i a més tenen la sort que Raimon és del “Regne de València” i per tant, la poden considerar cantada en “idioma valencià”.
Després de dinar em feia molta mandra agafar el tren i baixar a Barcelona, però es tenia que fer. El dubte era si s’aconseguiria convocar a prou gent. El tren no anava massa ple. Al carrer que ens portava des de l’estació a Sants a Plaça Espanya era una corrua de gent amb estelades i altres elements típics de les manis. Podíem dir que s’han tornat a treure de l’armari els uniformes de les manis.
A las 17.05 estava a Plaça Espanya i fins a les 17.35 no hem començat a caminar. Bona senyal si triguem tant, és que hi ha molta gent. Al meu voltant encara s’escolten comentaris sobre la importància de ser molts, però ningú les te totes. Però a mesura que avancem veig que som molts els catalans que avui cridem “som una nació i tenim dret a decidir”. Que prengui nota els politics i que es posin a treballar en les nostres demandes i que no es deixin entabanar.

I com diu el poeta:

Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti,
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

dissabte, 4 de febrer del 2006

MMP

A voltes cau una cortina espessa
damunt de tot, i tot esdevé estèril.
No és el silenci i és més que el silenci.
Floten els mots en una mar immòbil,
tota la cambra és un parany i esclaten,
inútilment, angoixes i projectes.
Res no distreu d'aquests instants terribles
com tancar els ulls i imaginar una noia
de cos propici al joc, a la baralla.

Discretament, però amb aquella força
que no se sap ben bé d'on procedeix,
vull deixar dit això que dic, les coses
elementals i clares que em commouen:
uns sentiments, uns anhels, uns neguits,
el fer i desfer senzill de cada dia.
Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,
intensament feliç moltes vegades.
Vull deixar dit això que dic i prou.
Més endavant ja diré d'altres coses.

Miquel Martí i Pol