dijous, 31 de desembre del 2009

Missatge

Us pregue que vingueu per favor, i m'auxilieu. Fa molts anys que el gegant m'acaça. Convoqueu gent, acudiu a salvar-me. Seré en algun indret de la costa, no gaire lluny d'aquesta barca on he deixat l'escrit. Quan llegiu açò mireu al voltant: en alguna direcció trobareu l'enorme figura. Per allí hi seré jo, fugint-ne. No m'ha capturat de miracle, gràcies a la seua inèpcia i al meu enginy; però puc fallar en qualsevol moment, i aleshores ..., aleshores potser farà amb mi el que està fent amb un casalot del segle passat, que s'engul amb ànsia. Sí, el condemnat només menja edificis vells, i vegetació, i dunes..., tot allò que conserva sabor i que no l'empatxa. “Açò no té gust de res!”, cridà furiós un dia, havent llepat una construcció recent de quinze altures. No li agraden els cotxes, ni els semàfors ... Ep! Sembla saciat. S'aixeca. He de reprendre la fuga. Busqueu-me us ho suplique! Potser entre molts acabarem reduint-lo.

Espiral (1998)
Manuel Baixauli


dilluns, 28 de desembre del 2009

Han passat 10 anys


Ja ha passat una dècada. Gairebé era ahir de les múltiples celebracions que l'anunciaven per a rebre el nou mil·lenni i en tan sols 10 anys han passat moltes i moltes coses. I com no? Ara és moment de fer balanços. Ahir TV3 va mostrar un dels seus magnífics reportatges als que ja ens té acostumats amb un interessant resum i anàlisi d'aquests 10 anys, marcats per la revolució digital i per un fet que ningú esperava, l'atemptat a les torres bessones. De fet si anem 20 anys enrere, 1989, l'any de la caiguda del mur de Berlín, eren ben pocs els que tenien ordinador a casa i Internet estava restringit a usos militars. Ara tenim les cases envaïdes d'aparells tecnològics nascuts d'aquesta revolució. Un exemple són els vinils que s'han convertit en objectes de culte. Amb tot, els canvis no sé pas si han ajudat massa a millorar els reptes que la humanitat té per endavant. Molta tecnologia, però seguim tenint crisi, gent que pateix misèria i fam. No cal anar a països exòtics i llunyans per veure-ho. Els tenim ben a prop, segurament en la nostra pròpia escala i en el nostre propi barri. 
Com sempre el futur es mostra incert, els alts dirigents no són capaços de posar-se d'acord per resoldre els problemes globals del planeta, segurament no els interessa, no volen. Sempre els interessos personals passen pel davant dels interessos generals. La darrera cimera de Copenhague ha estat un bon exemple. Mil·lions de diners gastats per a res. Com especie actuem com sempre, cadascú procura per ell. Potser és així i no hi ha res a fer. Malgrat que si fóssim capaços d'organitzar-nos d'altra manera, possiblement tots podríem viure millor sense passar tantes angoixes personals. I ara encarem, 10 anys més, mirant endavant. Ja veurem quines són les sorpreses que ens proporcionarà. Com sempre el futur es mostra incert i inquietant, però depèn molt de com el vol veure cadascú. Som-hi que això ja està per començar. 


... You can try the best you can
If you try the best you can
The best you can is good enough
...

dissabte, 26 de desembre del 2009

S'ha acabat, per fi.

S'han acabat les celebracions d'aquests dies. Intento reduir-les a la mínima expressió i ja en tinc prou amb aquests dos dies de reunions i àpats familiars. No accepto allargar-ho fins a Reis. Per mi ja s'han acabat, en tinc ben bé prou!
Com més passa el temps menys m'agraden. Recordo la il·lusió d'aquests dies de quan era petit, les festes i farres de jove (tot era una bona excusa per tractar de passar-ho el millor possible) i gaudir de les sorpreses i novetats de quan els fills eren petits. Però ara ja molt de temps que han perdut tot el sentit, les trobo buides i innecessàries. No deixen de ser uns dies qualsevol, envoltats d'unes tradicions que cada cop trobo més artificials i que més aviat em molesten. Simplement procuro aïllar-me una mica d'aquesta situació i implicar-me el menys possible, encara que en certs moments no és gens fàcil.
Hi ha una base religiosa, encara que també hi ha un rerafons pagà rere la celebració dels solstici d'hivern. Però la major part del que fem ha perdut tot el sentit, i moltes vegades no sabem el per què. Ens rodegem d'estrès i presses, de decoracions artificials, llumetes i músiques nadalenques per tal d'incitar el consum, i els mitjans de comunicació s'omplen de tòpics i de publicitat ensucrada amb la finalitat de sempre.
De cop i volta apareixen desitjos de pau i de felicitat de sotes les pedres, per què precisament ara ? La resta de l'any no ho hem de desitjar ? Es tracta de ser bo aquests dies per continuar com sempre la resta ?


La calle d'Alcalà Nadal 2008

dimarts, 22 de desembre del 2009

Pàginas amarillas

L'altre dia pujant les escales de casa, a cada porta hi havia dos volums ben gruixuts, un de “las páginas amarillas” i l'altre de “las pàginas blancas”, evidentment en castellà. I per què els vull ? Encara tinc a casa els anteriors exemplars ja caducats embolicats en el mateix plàstic.
És una despesa totalment innecessària. Ho reparteixen a tothom sense distinció de sexe, raça, edat, .... I el destí de la major part d'aquests volums és el contenidor de paper sense haver-ne fet cap ús. És un autèntic
malbaratament innecessari. Si la necessito la informació la puc trobar a Internet. El menys que podrien fer és esbrinar qui vol aquests volums i qui no els vol.
I després parlen i parlen de que cal reduir els residus. Potser podrien començar per aquestes volums tan innecessaris.

 
Foto del bloc de Juan Parralejo que també ha escrit sobre el mateix tema.

divendres, 18 de desembre del 2009

Saramago per partida doble

Des que vaig descobrir-lo llegint L'any de la mort de Ricardo Reis que José Saramago ha esdevingut un dels meus escriptors de referència i he anat llegint gairebé tots els seus llibres.
Malgrat la seva avançada edat amb poc temps ha publicat dos petits llibres, en la seva línia habitual.
Són llibres que es llegeixen ràpid.


El primer, el Viatge de l'elefant, narra un fet intranscendent. El rei Joan III de Portugal regala un elefant a l'arxiduc Maximilià d'Àustria. Ens explica el viatge d'aquest elefant i tota la seva comitiva, primer des de Lisboa a Valladolid i després des de Valladolid a Viena, amb un trajecte per mar des de Roses a Gènova i tot travessant els Alps. Els grans protagonistes de la història són l'elefant i el seu cornat i amb gran humor ens narra totes les seves peripècies , reflexions i pensaments al llarg de tot el viatge. És entretingut.





El segon, Caín, amb el seu títol ja és tota una declaració d'intencions. Ja fa temps que vaig llegir un dels pocs llibres de Saramago que no m'ha agradat “L'evangeli segons Jesucrist”, però he volgut tornar a provar amb un llibre amb temàtica bíblica. Fa un viatge per algunes de les històries de l'Antic Testament i posa en evidència lo injust i poc misericordiós que és aquest Déu tan venerat per cristians, jueus i musulmans. Caín castigat per Déu per haver matat a Abel a anar pel món errant i fugitiu apareix en diferents escenes bíbliques i contempla i critica accions de Déu del tot incomprensibles. Com pot demanar a Abraham que mati al seu fill com a prova d'amor ? Com pot matar a tot un poble inclosos innocents ?
La història acabarà de manera sorprenent en el transcurs del famós diluvi.