dimecres, 27 d’agost del 2008

Em tenen a la llista!

Sembla mentida fa al un parell de setmanes que cada dia rebo tres trucades diàries al telèfon fixe de casa que no agafo al veure que posa “llamada ocultada”.
Curiosament eren sempre a les mateixes hores: al principi de la tarda, a mitja tarda i ja al vespre després d'haver sopat. Els darrers dies han variat una mica l'horari però continuen insistint, sempre en horari de tarda-vespre. Suposo que em tenen en una llista (sí què sóc important!) i que em seguiran trucant fins que algun dia m'oblidi de mirar el “xivato” i agafi el telèfon directament i els hi digui quatre fresques.
He provat de despenjar el telèfon i no dir res, però encara és pitjor insisteixen en trucar més vegades. Què
em deuen voler vendre ? Segurament una superoferta en matèria de telefonia. I de fet no hi ha res a fer per tal que em deixin tranquil perquè després d'aquests seran uns altres.
Però si ho fan és que algun èxit tenen i algun guany treuen. Tot plegat sembla mentida i no hi ha res a fer.

dilluns, 25 d’agost del 2008

Jocs Olímpics

M'agrada l'esport i, per tant, he de reconèixer que m'agraden els Jocs Olímpics i he fet el seguiment d'alguns esports sempre que m'ha estat possible. Ara que han acabat m'agradaria fer alguns comentaris.
Xina ha utilitzat els jocs per rentar la seva imatge i presentar la seva candidatura a potència econòmica mundial. Els Jocs Olímpics són un bon aparador i ho han sabut aprofitar, tapant totes les seves misèries que són moltes.
L'excés publicitari al voltant de l'esport. Quin negoci més gran que representa! Quants diners arriben a guanyar les grans marques esportives! I també alguns esportistes. De fet no només en els Jocs sinó en tota manifestació esportiva per humil i petita que sigui acostuma a haver-hi massa diners i negoci pel mig.
L'esport convertit en espectacle. L'esforç de l'esportista a la recerca dels seus propis límits és un gran espectacle, però poques vegades serveix per augmentar la pràctica esportiva continuada de la població.
La utilització nacionalista de l'esport, per part de totes les nacions i en el nostre cas tan per part dels espanyols com dels catalans. L'esportista practica l'esport perquè li agrada no pas per representar al seu país. Cansa llegir i escoltar constantment proclames partidistes i patriòtiques en lloc de comentaris tècnics.
Quan es fa balanç tan sols es compten les medalles, però hi ha molts esportistes que han estat a prop i d'aquests tothom o gairebé tothom s'oblida, quan estar entre els millors atletes del món en la teva especialitat ja és un gran resultat i també s'hauria de valorar aquest esforç i no menysprear com es fa a vegades.
Han acabat els Jocs Olímpics,  i el 6 de Setembre comencen els Paralímpics. D'aquests també hi haurà el mateix seguiment mediàtic? I a mitjans d'Octubre a Castelló hi haurà els Jocs Nacionals Special Olímpics 2008 dels que suposo poc en sentirem a parlar, de la mateixa manera que tampoc van dir res dels Jocs Internacionals d'Estiu fets del 10 al 19 d'octubre del 2007 a Shangai. I aquests jocs també són esport i del bo, amb atletes que entrenen i s'esforcen en fer-ho el millor possible, però aquests no venen imatge, els seus cossos no són perfectes, i ben poc els podrem veure a la televisió i als diaris. Potser amb una mica de sort en algun raconet.

diumenge, 24 d’agost del 2008

Qui paga ?

De nou una notícia més d'aquelles que fa vessar el got de la paciència: la Letícia  s'ha operat el nas.

 

De fet m'és igual el que faci amb el seu  nas, però em molesta perquè ho fa amb els nostres diners. Estic fart de mantenir a tota la família real (què no és curta!) a qui jo no he triat i és més sense saber quan cobren i tampoc que en fan dels diners ja que no hi ha tot un obscurantisme al voltant de la seva economia.
Per quan un referèndum sobre monarquia o república. Ai perdó! Ja sé que per convocar referèndums en aquest país es necessita un permís molt especial que evidentment jo no tinc. També sé que segurament en una pregunta d'aquest estil guanyaria la monarquia, però al menys em donaria el gust de dir que no i saber exactament quants som els que no volem continuar amb els Borbons que l'únic que fan és viure sense treballar en res de profit i posar multes als que cremen les seves fotos. Igual els diners d'aquestes multes els utilitzen per les seves operacions d'estètica. Per què no ?
I ja que escric sobre “la meva estimada família reial”, algú sap on s'ha ficat el Rei aquest any al llarg dels Jocs Olímpics. A Pequín només hi havia la reina i els Urdangarín, però el Juan Carlos no. No us sembla estrany ? A altres jocs havia fet un seguiment exhaustiu i en aquests no ha aparegut. Tampoc és que m'importi massa, és simple curiositat.

dijous, 21 d’agost del 2008

Espectacle del dolor

Ha tornat ha passar de nou. Es produeix un terrible accident i les televisions fan espectacle de la notícia, amb un gran desplegament de mitjans, amb enviats especials a tots els punts que consideren d'interès. No paren d'ensenyar imatges. D'explicar qui són i d'on són les víctimes, de fer parlar als seus familiars en uns moments que segurament que no és això el que volen, d'entrevistar als pocs supervivents que poden parlar, d'entrevistar a tècnics que tal que expliquin les possibles causes de l'accident ...
No em val que es justifiquin afirmant que és la notícia més important. Avui tothom ja ho sabia, simplement donant una breu informació de la desgràcia seria suficient. Tots ja sabem el que ha passat, per tant, ja no és notícia, ni novetat. No ens calen més detalls, que no aporten res al que ja sabem. Ho trobo molt lamentable que s'aprofiti una notícia tan trista per cercar maneres de guanyar audiència.
Un simple exemple, el Telenotícies vespre de TV3 amb una durada de 34 minuts n'ha dedicat 19 (56%) a l'accident d'avió de Barajas i 8 (24%) als esports, quedant només 7 (20%) minuts per la resta de notícies. Els números són clars.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Blade Runner

"Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."

Són les darreres paraules de Roy Batty un replicant Nexus-6 abans de que acabin els quatre anys de vida pels que ha estat programat. 


La lectura de la novel·la de Philip K. Dick “Sueñan los androides con ovejas eléctricas? M'ha portat a veure de nou la pel·lícula de Ridley Scott Blade Runner.
En el seu moment em va agradar molt, però la lectura del llibre m'havia fet pensar que hi havia moltes coses que no recordava i en realitat no és així.
Simplement hi ha diferències importants entre llibre i pel·lícula. Aquesta s'ha oblidat referències a una religió (mercerisme) que tota la humanitat segueix, a les mascotes tan reals com mecàniques, la màquina de les emocions que utilitzen els protagonistes, una guerra propera de la que encara paguen conseqüències en forma de radiació, .... Els personatges també sofreixen variacions, alguns desapareixen (els replicants de la pel·lícula són 4 i al llibre són 7), i altres apareixen nous (Gaft) o són modificats (la casa de John Isidore on es refugien els replicants és substituït per J.F. Sebastian)


El llibre és un bon llibre de ciència-ficció, però la pel·lícula és una gran pel·lícula, d'aquelles que sempre et queda en el record, sobre tot, aquests pobres replicants que l'únic que volen és conèixer el seu creador, per demanar una ampliació dels seus anys de vida, amb una gran ambientació.
També en Harrison Ford en la creació de Rick Decard el caçador de bonificacions ple de dubtes sobre si està bé el que fa, i fins i tot, si ell mateix no és un replicant. Tot amb una gran ambientació i envoltat per la música composada pel gran Vangelis que havia començat junt amb popular Demi  Roussos en el grup grec de rock progressiu de finals dels 60 i principis dels anys 70 Aphrodite's Child i que després com a compositor i teclista col·laboraria amb molts músics i es faria famós amb el Carros de Foc.
Tot portat al cinema de la mà d'un gran director, encara que a voltes una mica irregular: Ridley Scott.
Si no l'has vist no te la pots perdre, fins i tot, si fa temps que l'has vist està bé veure-la de nou. I tampoc està de més llegir el llibre


dimecres, 13 d’agost del 2008

2666

Les vacances són un bon moment per llegir llibres gruixuts ja que en època de treball la seva lectura es fa massa llarga en el temps.
La primera vegada que vaig llegir el nom de Roberto Bolaño va ser dins la novel·la Soldados de Salamina.
Posteriorment, 2666, llibre pòstum de Roberto Bolaño, és un títol que va despertar la meva curiositat. Havia llegit algunes crítiques elogioses i el fet que els innumerables i misteriosos crims de Ciudad Juàrez fossin un des seus temes principals també m'atreia. Fa poc també s'ha estrenat una versió teatral maratoniana de
més de 5 hores.



No sabia massa bé que em trobaria ni que cercava al llegir-lo, però el que està clar és que no m'ha agradat, se m'ha fet pesat i m'ha costat acabar-lo. Són cincs llibres amb molt poca relació entre ells i de fet només el quart tracta directament sobre els crims, a la resta en fa ben poca referència i malgrat que hi ha alguns personatges comuns en els diferents llibres no acabo de veure quina relació tenen entre ells. El primer llibre (“la parte de los críticos” ) és llegeix bé,  però a partir del segon (“la parte de Amalfitano”) ja tinc ganes d'acabar, no m'agrada, però resisteixo la seva lectura fins el final. Excepte el quart llibre (“la parte de los crímenes”), on torno a recuperar l'interès, poc es parla del que jo creia que era el tema principal. Hi ha molts alts i baixos en l'interès al llarg de tota la narració.
D'entrada l'autor abans de morir havia deixat l'encàrrec de publicar els cinc llibres per separat, però tan l'editor com la persona (Ignacio Echevarría) a qui el propi Roberto Bolaño havia deixat com a referent respecte als seus assumptes literaris, decideixen publicar-los tots junts i en un sol llibre. En realitat encara no entenc el per què d'aquesta publicació conjunta en un sol volum deguda a la poca relació entre els cinc llibres, ja que considero que es poden llegir perfectament per separat i que la seva lectura conjunta és totalment innecessària.
No és la primera vegada que un llibre del que esperava molt em decep. Per sort, altres vegades passa totalment el contrari. De fet de Roberto Bolaño tenia intenció de llegir també “Los detectives salvajes”, però
el mal regust de boca deixat per 2666 farà que no sigui així.