diumenge, 23 de setembre del 2018

El naufragi dels records


“El naufragi dels records” és un títol atraient i suggeridor. Tots tenim records, però també sabem que la memòria ens traeix moltes vegades i acostumen a modificar el que ens disgusta o que no ens fa quedar massa bé i ho amanim a la nostra conveniència. En altres ocasions simplement  oblidem el que no ens convé. Però en la malaltia d’Alzheimer els records van desapareixent del nostre cervell, sense que si pugui intervenir. Un veritable naufragi que no té cap possibilitat de retorn.

Aviat farà tres anys del diagnòstic d’Alzheimer de la mare. En aquest temps s’ha anat deteriorant i seguirà aquest camí irreversible fins el seu final. Recordo que tot va començar amb dificultats per saber en quin dia de la setmana vivia, en reconèixer les hores i en organitzar-se les rutines més habituals. Cuinar es va anar convertint en un problema. Oblidava com cuinar alguns plats, i es limitava a menjar sempre el mateix. Cada dia que passava la seva vida quotidiana era més imés difícil fins que la vam ingressar en una residència.

Ja fa temps que viu en el seu món, i ara ja fa un parell de mesos que gairebé no parla o parla molt poc. Curiosament el passat dijous, coincidint amb el dia mundial de l’Alzheimer repetia com una lletania “No me’n recordo”. No vaig poder pas esbrinar a que es referia, però estava en el cert, ja fa temps que no els seus records naufraguen.

Fa temps que la ciència intenta furgar en el que passa dins del cervell de les persones que pateixen aquesta malaltia. Jordi Folch, professor universitari i investigador ha escrit aquest llibre per fer-nos entendre als profans per on es mouen les teories més actuals. Segurament no hauré copsat en tota la seva profunditat les idees que tractava d’explicar però vull deixar anotades algunes que han cridat la meva atenció.

Durant molt de temps “la hipòtesi central per explicar la malaltia d’Alzheimer ha estat la de la hipòtesi amiloide.” Per alguns “L’efecte combinat d’aquestes molècules disposades de forma incorrecta afecta molt greument el funcionament normal de les neurones” i per altres  l’acumulació de proteïnes B-amiloide i tau provocaria la mort massiva de neurones en regions clau per a la preservació de la memòria, com l’hipocamp o el còrtex cerebral.”

Però resulta que aquesta no és la única hipòtesi sobre la que estan treballant els científics. De fet com reconeix el mateix Folch “una vegada presentades les principals hipòtesis adreçades a intentat explicar el que passa al cervell dels pacients, el que queda és una imatge de certa confusió, on al final no queda gaire clar el paper que té cada protagonista” En alguns moments de la lectura tinc la impressió que no hi ha única malaltia d’Alzheimer.

Un dels experts en Alzheimer més importants del país, el professor Isidre Ferrer, definia fa uns anys el problema que acaba matant les neurones del cervell com una malaltia “multiorgànica”. Les causes que la provoquen són molt diverses” I segurament encara no s’està en disposició de descartar cap de les possibilitats que hi ha sobre la taula dels científics.

El resultat final és que “les neurones moren i que ho fan mitjançant un mecanisme que es coneix amb el nom d’apoptosi, o mort cel·lular programada. ... On es perd tothom és a l’hora d’explicar per què les neurones moren, justament, per apoptosi

L’apoptosi és un procediment de mort activa programada, en el qual les cèl·lules se suïciden “obeint ordres””. De fet al malalt de l’Alzheimer li passa el contrari que al malalt de càncer “En un càncer, les cèl·lules es declaren en rebel·lia i es neguen a suïcidar-se -moltes cèl·lules tumorals esdevenen, d’alguna manera, immortals-. A l’altra cara de la moneda, les neurones d’un pacient amb demència se suïciden en massa irremeiablement” ... “En molts sentits i amb la mirada posada en l’àmbit molecular, algunes malalties neurodegeneratives i molts tipus de càncers són les dues cares de la mateixa moneda.

L’apoptosi és fonamental per a un desenvolupament embrionari i fetal correcte. Al cervell dels nens, les neurones es formen al sorprenent ritme de prop de 250.000 per minut. La densitat de neurones és màxima al cervell dels nens de dos anys. Posteriorment, s’inicia un procés de pèrdua de neurones, amb ritmes variables i all llarg de tota la vida. Les neurones moren per processos d’apoptosi. Igualment, els processos d’aprenentatge i de memòria demanen el sacrifici d’algunes neurones de manera similar al que es fa quan es poden els rebrots d’una olivera perquè el tronc principal no perdi força. En el cas particular de les neurones, algunes desapareixen per permetre que s’organitzin els circuïts de la memòria.... En particular, els malalts d’Alzheimer presenten un ritme de pèrdua de neurones molt superior al de les persones sanes de la mateixa edat.”

També s’ha discutit sobre el factor genètic. Bé, de fet, totes les malalties tenen sempre un factor genètic, però “estudis poblacionals demostren que la major part de les demències es produeixen en persones que han heretat uns gens en perfectes condicions però que, per causes diverses, al llarg de la vida han deixat de funcionar d’una manera correcta. Naturalment, entre aquestes causes hi ha, de forma molt destacada, els canvis epigenètics”. Entenc que són canvis en el material genètic que es produeixen al llarg de la vida d’una persona per diverses raons. Una de les més evidents és l’exposició a radiacions nuclears, però també n’hi ha moltes d’altres.

La dieta és un altre dels factors que més influencien en totes les malalties. L’Alzheimer no s’escapa d’aquestes sospites, “no seria un despropòsit sospitar que els efectes de determinades dietes enriquides amb àcids grassos saturats, i que avui en dia estan en dramàtica expansió en moltes societats benestants, poden estar relacionats amb les malalties del cervell. Sospitar és de franc, i una altra cosa molt més complicada és treballar per demostrar-ho

De la mateixa manera que molts científics d’arreu al món van col·laborar per establir el genoma humà, ara una de les tasques més ingents en la que estan avançant és elaborar el mapa de les connexions que s’estableixen en el nostre cervell, el connectoma humà: “els nostres pensaments, actes, emocions, desitjos i records són producte de les connexions que s’estableixen al nostre cervell. Per tant, el que som és en bona mesura producte del nostre connectoma, és a dir, de la nostra particular connectivitat neuronal

Sense cap mena de dubte, la millor medicina és la prevenció. Amb l’Alzheimer s’esdevé quelcom semblant al que ja ha passat amb el càncer: la detecció precoç n’és la clau. Mentre que els indicadors que permeten identificar un tumor de forma precoç han evolucionat exponencialment, no passa el mateix amb la demència. Cal cercar indicadors fiables que permetin identificar les futures demències anys abans de l’aparició dels primers símptomes

Divendres al matí passant pel Parc de Catalunya, prop d’on vivia la mare, i on encara resta el seu pis buit, vaig passar pel davant del banc en el cada tarda dels darrers anys es trobava amb les amigues per xerrar i passar l’estona. Quan anava allà l’Alzheimer ja feia de les seves i ni ella, ni nosaltres ho sabíem. Ara el banc resta allà sol, com també ho està ella amb la seva mirada perduda i el seu cervell cada dia més buit.
Malgrat les dificultats Jaume Folch és molt optimista i cap al final del llibre escriu “No serà fàcil ni ràpid, però la malaltia d’Alzheimer està encerclada i l’episodi final del setge ha començat, definitivament. ... El malson de la malaltia d’Alzheimer té, definitivament, els dies comptats

Malauradament no es disposa de la medicina perfecta per guarir la malaltia d’Alzheimer. Malgrat això, la seva silueta va sorgint de la boira i cada dia que passa els seus contorns es van definint més clarament

diumenge, 9 de setembre del 2018

Les portes de la immigració


En una ciutat inflada de refugiats però encara bàsicament en pau, o almenys encara no obertament en guerra, un noi va veure una noia a classe i no li va dir res.” Així comença l’enamorament de Saeed i Nadia en un lloc inconcret de l’Orient Mitjà.

Nadia un cop acabats els seus estudis se’n va a viure sola. Al seu pare, “el qüestionament constant i la irreverència creixent de la seva filla pel que feia als assumptes de la fe el molestava i l’espantava”. Saeed és molt més tradicional que Nadia.

Ben aviat comença guerra “l’endemà al vespre els helicòpters van omplir el cel com un estol d’ocells espantats per un tret”. “En el seu sermó, el predicador va demanar a tots els feligresos que preguessin perquè les bons sortissin victoriosos de la guerra, si bé es va guardar de concretar en quin bàndol del conflicte creia que eren els bons

La guerra avança i els inconvenients de viure en un ciutat en guerra augmenten i la idea de “abandonar la ciutat als estralls dels guerrers de tots dos bàndols, que semblaven satisfets d’assolar-la per tal de posseir-la” es va imposant en el pensament de Nadia i Saeed

Malgrat les circumstàncies marxar del propi país sense saber massa a on anar i que hi trobaràs no resulta fàcil: “Malgrat aquests recels, però, cap dels dos no tenia cap dubte que marxarien si en tenien l’ocasió” I així ho fan. “Quan migrem eliminen de la nostra vida aquells a qui deixem enrere

Però en la narració la migració es fa després de pagar travessant unes portes que porten a un altre lloc. El seu primer destí és illa grega de Mikonos. També hi ha portes de tornada, però són ben pocs els que les utilitzen. En canvi els portes que porten a un país més ric estan molt vigilades.

Per una altra porta arriben a Londres. Està ple de migrants i no són massa benvinguts. Hi ha un moviment anomenat de nativistes. A la Nadia la sorprenia “la fúria dels nativistes, que defensaven una matança a gran escala, i la sorprenia perquè allò li sonava molt, era molt semblant a la fúria dels milicians de la seva ciutat. Es va preguntar si ella i en Saeed havien aconseguit res marxant-ne, si els rostres i els edificis havien canviat però la realitat bàsica de la situació en què es trobaven no continuava sent la mateixa.”

Malgrat la situació que vivien “havien decidit no marxar, no jugar a la ruleta amb un altre viatge. Fugir constantment supera la capacitat de la majoria de la gent: en algun moment fins i tot un animal perseguit s’aturarà, exhaust i esperarà el seu destí, encara que sigui només de manera momentània

La seva relació es va refredant. La distància entre ells dos augmenta. “Feien pagar la manca de conversa al cansament, ja que al final del dia normalment estaven tan exhaustos que a penes podien parlar”. “En aquell nou lloc van canviar als ulls de l’altre”. Plegats havien de trobar una sortida a aquella situació”

A proposta de la Nadia decideixen traspassar una porta d’allà a prop i aquesta decisió els omple d’una nova esperança. Però el canvi de lloc no porta cap solució.

Ja havia passat un any, i ell havia canviat, i potser ella també havia canviat, i la distància que s’havia obert entre tots dos era tan gran que ja no podien donar per descomptades les coses que abans hi havia donat

No sabia qui dels dos havia provocat aquells buits que s’havien anat eixamplant, però sabia que encara sentia tendresa per ell ...” “Li semblava que alguna cosa s’havia apagat dins seu. Parlava amb ell, però les seves pròpies paraules li arribaven esmorteïdes

Cap dels dos va parlar gaire del distanciament, ja que no volien imposar a l’altre la por de ser abandonat, tot i que en realitat ells mateixos tenien aquella por en silenci, la por que el seu lligam es trenqués, la fi del món que havien construït plegats, un món d’experiències compartides que ningú més podia compartir, i un idioma íntim compartit que era exclusiu d’ells, i la sensació que el que es podia trencar era especial i segurament insubstituïble” És evident que s’avoquen cap a una separació. Ja no té sentit continuar junts.

És un llibre diferent, amb dos temes centrals, la relació entre el Saeed i la Nadia i la migració cap a Occident, i el que aquesta migració suposava pels que s’hi veuen abocats. De ben segur que no resulta gens fàcil a nivell personal. Ha de ser un canvi brutal, però què fer quan el teu país està en guerra permanent i el més sensat és fugir i començar de nou a on sigui?. Això és el que fan la Nadia i el Saeed.

Quan sortia li semblava que ella també havia migrat, que tothom migra, encara que visquem a la mateixa casa tota la vida, perquè no ho podem evitar. Tots som migrants a través del temps

Més opinions a la xarxa:

divendres, 7 de setembre del 2018

La sorra vermella


Tot comença un parell d’anys després del final de la guerra civil.

Ben aviat es descobreix el per què del títol del llibre ... “va veure amb angúnia el color més fosc que tenia la sorra davant del parapet, xopa de sang resseca ... Es va quedar quiet i capcot, com sempre. No podia suportar la imatge dels cossos desplomant-se com sacs sobre la sorra vermella. Sentia que la seva inacció el convertia en còmplice d’aquella infàmia”.
Són paraules del capellà que assisteix a l’execució de la Núria juntament amb altres companys al Camp de laBota. Aquest va ser uns dels llocs on es van executar un nombre més alt de represaliats pel franquisme. Moments abans de l’execució la Núria parla amb el capellà a qui deixa un parell de cartes i un encàrrec sobre la seva filla, la Clara.

Nosaltres els vençuts, no en podem esperar res d’aquesta gent. Ja és molt que no ens engarjolin a tots”
“Tots foren acusats de rebel·lió militar i condemnats a mort. Faria riure si no fes plorar, qui s’havia rebel·lat contra qui?”

La notícia arriba al Pedro, el company de la Núria i pare de la Clara. Decideix tornar de l’exili per recuperar a la seva filla. Ho fa amb el Quilis, que es converteix en el narrador principal de la història, com a testimoni de la major part dels fets que es relaten.

A partir d’aquests fets inicials i a mesura que es va desgranant el relat, també anem coneixent els fets anteriors. Resulta una història convincent i que enganxa, però en la que en massa moments es notes les costures de la construcció literària, les fitxes de documentació que en un moment o altre col·loca com una mena de falca per posar-nos en la situació social en la que passen tots els esdeveniments.

En va venir al pensament el nostre pas per la Jonquera: un eixam de fugitius amb els peus baldats i la cara encetada pel fred, mig morts de fam, avançant per una carretera atapeïda de vehicles abandonats, amb canons trabucats als vorals, munició escampada pertot, un tanc estimbat que fumejava al fons d’un barranc com un gran escarabat de potes enlaire” La imatge dels vençuts fugint cap a França sempre em trasbalsa.

La guerra dejó miles de huérfanos. No hablo ya de los hijos no deseados de prostitutas o jóvenes solteras mancilladas. No, padre, le hablo de los hijos de la revolución, como esa niña. ¿Cuál es nuestra obligación con ellos? Muy simple: protegerlos y formarlos debidamente hasta que encontremos para cada uno el hogar adecuado. ¿Por qué íbamos a darlos al primer familiar que los reclamara? ¿Para que los volvieran a llenar sus corazones de inquina contra Dios y contra España?
Nuestra misión es más bien la opuesta: combatir y arrancar de cuajo cualquier propensión degenerativa que aún pueda anidar en ellos. ¿No lo comprende usted? ¡Esos niños han mamado Leche roja! ¿Cómo vamos a decir a sus familiares: tómenlos, llévenselos a sus casas, son suyos? No sea tan iluso, padre. A nuestra institución se le encomienda la regeneración humana y patriótica de esos huérfanos. Aquí les libramos de su aciago destino, de crecer como crecieron sus padres, alimentándose de rencor y de quimeras ponzoñosas. Aquí los bautizamos y los ponemos en la senda de convertir en buenos cristianos, al tiempo que buscamos para ellos el hogar idóneo, una familia que les dé amor y buenos principios, en cuyo seno puedan crecer y llegar a ser dignos hijos de la nueva España. Esta es nuestra sagrada tarea.” Amb aquest discurs abrandat defensa la seva feina el director de l’hospici davant del capellà. No s’allunya massa d’alguns arguments encara podem escoltar avui en dia entre algunes opcions polítiques.

Va reveure el cos ensangonat de la Núria quan acabava de ser afusellada, i com el posaven al taüt. I com després, clac, clac, clac, un so que li repicava encara dins el cervell. I l’endemà a la matinada, més homes i dones amararien la sorra amb la seva sang. La sorra roja. Més sang, més sang. Quan s’estroncaria aquest doll terrible?” Aquesta imatge de la sorra vermella amarada de sang no deixava de perseguir al capellà. Havia de fer alguna cosa. Li havia promès a la Núria.

La gent s’havia tornat més esquiva i desconfiada, sempre amb la por reflectida a la mirada. Els carrers eren plens de soldats, policies i falangistes. Davant les botigues s’hi feien llargues cues. També es veien molts captaires i mutilats de guerra demanant almoina. La llengua que predominava, almenys al carrer, era la castellana, com si la població, de cop i volta, hagués oblidat la del país”. Acabada la guerra així era Barcelona. Bé així devia ser tot el país i van haver de passar molts anys per tal que es produïssin alguns millores. Els vençuts van patir molt sota la bota dels guanyadors que semblen que encara ara ens ho vulguin recordar amb algunes de les seves actituds actuals.

Podeu trobar altres opinions a: