Ja fa temps que el conflicte de
Síria ha desaparegut del focus mediàtic, però no s’ha acabat ni molt menys.
Acostuma a passar. El seguiment de les notícies per part dels mitjans va una
mica a modes. Quan un tema consideren que és d’actualitat el trobem fins a la
sopa, i uns mesos després desapareix com si ja no existeixi.
Passen els anys i Bashar Al-Asad
segueix manant en el país amb mà de ferro amb la tolerància de tota la
comunitat internacional que fa grans escarafalls i poca cosa més. De fet no
saben massa què fer ja que no tenen cap alternativa possible pel govern de
Síria. ¿Com es pot tolerar un règim que segons l’Informe d’Amnistia
Internacional publicat al agost de
2016 “desde el inicio del levantamiento habían muerto, al menos, 300
personas cada mes bajo tortura en las cárceles sirias”?
“Mientras Siria se deslizaba hacia el abismo, los países occidentales
mantuvieron un doble discurso. Por una parte, anunciaron su apoyo a la
oposición, pero por otra insistieron en la necesidad de alcanzar una solución
negociada” Però en cap moment fan un pas seriós en cap sentit. La
política és sempre molt hipòcrita.
El conflicte sirià és una revolta
amb molts grups que no aconsegueixen organitzar-se i amb moltes divisions
internes. En cap moment hi ha acord entre tots els grups de l’oposició. Em
recorda, en certa manera, el que ha passat aquí a Catalunya.
“El principal punto débil de la revolución siria ha sido desde el
comienzo que carece de una dirección política revolucionaria. La revolución
apareció espontáneamente siendo portadora de consignas muy generales, consignas
nobles, pero sin tener un programa claro y en un entorno local, regional e
internacional hostil. Ha buscado una dirección, pero en vano…”
“La multiplicidad de actores implicados en la guerra y la diversidad de
intereses que defendían agravaron la situación… De una movilización popular en
demanda de libertades se pasó a una guerra…” I poc van ajudar totes
les intervencions estrangeres que només van servir per embolicar més la troca.
L’odi religiós a mort ancestral entre xiïtes i sunnites tampoc ha ajudat gens.
I de fet, s’atia el conflicte
regional: Aràbia Saudita, Turquia i Qatar recolzen els rebels i Iran i Hezbolah
(xiïtes) el règim d’Al-Asad. Però, “presentar
esta confrontación como una lucha entre sunníes y chiíes no deja de ser una
simplificación… Las actuales divisiones sectarias entre Arabia Saudí e Irán
parecen estar mucho más relacionadas con el enfrentamiento geopolítico y el
antagonismo ideológico en su búsqueda por el predominio en Oriente Próximo que
con la religión. No debe pasarse por alto que, además del factor religioso,
también existe una rivalidad étnica e ideológica entre ambos actores”
Amb el temps guanya terreny el
jihadisme radical que sap treure profit de l’embolic. L’Estat Islàmic té un
pensament religiós fonamentalista i radical com queda ben palès amb afirmacions
esgarrifoses com les següents:
-“El
secularismo y la democracia contradicen el concepto de soberanía divina”
-“El
islam únicamente se rige por el Corán. Gobernar con cualquier ley hecha por el
hombre es someter al islam a su yugo. Todo el que acepta abandonar la palabra
de Dios y gobernar por la palabra de cualquier otro o da prioridad a la palabra
de cualquier ser humano sobre el Corán, no tiene lugar en la religión del islam”
-“Nuestra
religión fue fundada por la espada y la espada es el único medio para
desmantelar obstáculos y decapitar a los apóstatas”
El califat yihadista és derrotat
per la intervenció aèria occidental, sobre tot, d’Estats Units i per les
ofensives militars kurdes entre el 2017 i el 2019.
Els atacs aeris produeixen la
mort de molts civils innocents: “Estos
denominados daños colaterales han sido también frecuentes en Afganistán, Irak o
Yemen, lo que ha acentuado el sentimiento antiamericano de las poblaciones
civiles”
“En todo caso, no deberíamos dar por derrotado de manera definitiva al
EIIL, ya que la experiencia nos demuestra que la guerra, la destrucción y la
pobreza crean un terreno abonado para la aparición de grupos radicales que
instrumentalizan la religión para implantarse sobre el terreno. Cada vez que en
el pasado se ha cortado uno de los tentáculos del terrorismo yihadista ha
surgido en su lugar una nueva fuerza más violenta y destructiva. Es lo que
ocurrió cuando al-Qaeda en Mesopotamia dejó paso al Estado Islámico en Irak”
¿I Rússia? ¿Quin paper juga en
aquest conflicte?
“La intervención militar rusa en Siria ha conseguido apuntalar en el
poder a su máximo aliado regional Bashar al-Asad, cuyo ejército ha recuperado
el control directo de tres cuartas partes del territorio. Además, ha consagrado
a Rusia como un actor clave para alcanzar un acuerdo definitivo que ponga fin a
la guerra. Con este movimiento, Rusia ha vuelto a Oriente Próximo por la puerta
grande y, lo más importante, ha conseguido poner los cimientos de un nuevo
orden multipolar en el que Rusia vuelva a jugar un papel protagonista junto a
Estados Unidos y China”. Probablement Rússia i, en especial Putin,
també cerca protagonisme amb la guerra de Ucraïna. Des de fa uns mesos tothom
parla de nou de Rússia. Torna a ser un actor internacional important. Torna a
marcar l’agenda.
Rússia té por de tota mobilització
que reclami democràcia i està interessada en l’estabilitat. Té tres objectius
en la regió d’Orient:
-Econòmics, per compensar la pressió de les
sancions internacionals i el seu aïllament.
-Polítics, per guanyar recolzament
-Seguretat, per reduir possibles amenaces.
Síria és un bon mercat per vendre
armes. Bashar al-Asad és el seu aliat fidel, amb qui signa molts convenis
econòmics, per salvaguardar els seus interessos energètics, tant de petroli com
gas, així com el manteniment i ampliació de la base naval de Tartus, al
mediterrani.
En definitiva, Síria és un
conflicte de més d’una dècada i que malgrat haver desaparegut de les notícies
diàries no podem considerar que estigui acabat del tot i que presenta unes
xifres esgarrifoses. Cal considerar que Síria és un país de 23 milions
d’habitants:
-606.000 morts
-102.287 desapareguts
-6,6 milions de refugiats fora del país
-6,7 milions de desplaçats dins del país,
-O sigui, 13,3 milions de desplaçats, més de la
meitat de la població
-5.585.000 refugiats a països de l’entorn. D’ells
3.735.000 a Turquia, 845.000 al Líban i 672.000 a Jordània.
-Més d’un milió de refugiats a Europa.
A part de la destrucció
d’habitatges i infraestructures hi ha els costos emocionals i els traumesque han viscut en tota aquesta dècada. De ben
segur, que la seva vida no és igual que abans.
“Después de una década de guerra, Siria se
encuentra en una situación económica catastrófica, lo que dificultará los
esfuerzos para reconstruir el país y facilitar el retorno de millones de desplazados
y refugiados a sus hogares”
“Según un informe del Banco Mundial publicado en 2019, al menos un
tercio de las viviendas e infraestructuras han resultado parcial o totalmente
dañadas durante el conflicto, sobre todo, en las zonas rebeldes donde los
sistemas de agua, sanidad, educación y electricidad han sido completamente
destruidos. La factura de la reconstrucción se elevará a entre 250.000 y
400.000 millones de dólares”
A hores d’ara quan veig als
telenotícies les destrosses en els habitatges i infraestructures d’Ucraïna
penso en el cost que suposa aquesta guerra estúpida. Està molt clar que l’espècie
humana no aprèn mai.
Des que el món és món, les desigualtats i les
injustícies són constants i segueixen proliferant. Només cal obrir els diaris,
escoltar les notícies o veure els telenotícies per adonar-nos que n’estem
rodejats. Assolir un món més igualitari i més just és l’anhel de moltes
persones, però no es posen d’acord ni en
com hauria de ser aquesta igualtat i aquesta justícia, ni tampoc en les vies
per arribar-hi.
La proposta de Nancy Fraser
Nancy Fraser, en la seva teorització del concepte
de justícia social, assenyala tres tipus d’injustícies (Butler-Fraser, 2016;
Galceran, 2020; Padilla, 2022; Rodríguez-Fonseca, 2022):
●Injustícies econòmiques: provenen de situacions injustes en la distribució
dels recursos que comporten desigualtat econòmica i privacions materials. Poden
ser individuals o de grups i, fins i tot, de països.
●Injustícies culturals: contenen la dominació cultural d’una cultura sobre
una altra; la falta de reconeixement ja sigui com a individu o com a grup; així
com, la manca de respecte per part dels altres.
●Injustícies polítiques: fan referència al fet que les persones excloses per
diferents motius no gaudeixen de representació política. Per exemple, els
immigrants sense papers són persones que no gaudeixen de drets i que, en
realitat, no existeixen com a ciutadans; per tant, queden absolutament exclosos de la lluita
política.
Aquests tres tipus d’injustícies es poden donar en
major o menor grau en diferents situacions tant de grup social com a nivellpersonal. A vegades, una de les tres
és la que preval, tot i que en moltes ocasions apareixen barrejades i
entrellaçades i resulta difícil decidir quina és la més rellevant.
A fi d’aconseguir una societat més justa, cal
combatre els tres tipus d’injustícies. Per això, Fraser (Butler-Fraser, 2016)
proposa aplicar polítiques de redistribució i polítiques de reconeixement. A
continuació, les detallem succintament:
●Les polítiques de redistribució estan destinades a pal·liar els efectes de
la desigualtat socioeconòmica. Se centren bàsicament en ajudes als grups més
desafavorits. Habitualment
consisteixen a donar diners o serveis a persones que ho necessiten per
sobreviure o per sortir de la seva marginalitat. Així la redistribució
econòmica suposa una forma de superar les injustícies, i una manera de vèncer
les desigualtats entre individus i, també, entre països.
●Les polítiques de reconeixement proporcionen acceptació social a persones o
col·lectius que per una o altra raó estan discriminats, ja sigui pel seu
gènere, la seva opció sexual, raça, ètnia, etc. Això suposa reconèixer la
pròpia identitat, necessitats i aspiracions de les persones. En definitiva,
implica salvaguardar la seva diversitat i el dret a preservar la seva cultura,
les seves tradicions i la seva cosmovisió.
Posar
en pràctica una o altra política pot produir efectes contradictoris i que se solapin entre elles. En aquest sentit, Fraser
tracta de donar una resposta transformadora que articuli aquestes dues
polítiques: “Por soluciones
transformadoras entiendo las soluciones que aspiran a corregir los efectos
injustos precisamente reestructurando el sistema subyacente que los genera”
(Butler-Fraser, 2016, 48). I fa les següents propostes:
●Pel que faa les polítiques de
reconeixement que reclamen, amb insistència, diferents col·lectius que se
senten marginats o poc reconeguts en la seva identitat sexual, Fraser proposa
dissoldre les diferències per identitat sexual. Caldria, doncs, diluir les diferències d’elecció sexual per portar a la societat
una nova manera de viure-les: “Mientras las soluciones afirmativas de
reconocimiento tienden a promover las diferenciaciones de los grupos
existentes, las soluciones transformadoras de reconocimiento se inclinan por
desestabilizarlas a largo plazo con el fin de dejar espacio a futuros
reagrupamientos” (Butler-Fraser, 2016, 51).
●En l’actualitat, les polítiques de distribució que s’estan executant es
limiten a repartir ajudes als col·lectius més desfavorits. Aquestes ajudes, però, deixen intacta l’estructura
capitalista en què vivim i acaben resultant un
pedaç que a més no arriba a tothom a qui hauria d’arribar. A més a més,
aquestes polítiques suposen un perill afegit, ja que
col·loquen aquests grups en la diana de
determinats atacs, amb acusacions de ser unes classes que reben favors i
privilegis respecte d’altres. Són aquells
eslògans tan coneguts com “primer els de casa”, “America first”, etc. En aquest
sentit, ajudar econòmicament als més desafavorits pot implicar que els que no
reben aquests suports econòmics, també se sentin discriminats i reclamin la
seva part. Segons Fraser, es tractaria de canviar la distribució dels treballs
per fer-la més igualitària, a fi que la feina arribi a tothom.
Fraser conclou, doncs, que “sólo si dirigimos nuestra atención a concepciones alternativas de
redistribución y reconocimiento podremos satisfacer las exigencias de justicia
de todos” (Butler-Fraser, 2016, 66). Això, però, no deixa de ser un brindis al sol ja que Fraserno articula cap proposta pràctica. De
fet, l’autora no explica com assolir canvis reals per transformar la societat,
ja que una cosa és aprovar modificacions legals, i
l’altra aconseguir que les persones canviïn la seva manera de pensar i actuar.
Això no és tan fàcil i alguns comportaments i idees segueixen vigents malgrat
les transformacions en la legislació. Per exemple, legalment els gais ja no
estan discriminats, però encara pateixen aquestes discriminacions en moltes
situacions quotidianes.
Les crítiques de Judith Butler
Judith Butler en
resposta a l’opinió de Fraser, discrepa en alguns punts de les seves
argumentacions. D’entrada, Butler no
reconeix la diferència entre els dos tipus de polítiques en el cas de les
lluites per la igualtat de gènere i de reconeixement de la diversitat sexual.
De fet, les dues polítiques (la de distribució i la de
reconeixement) van estretament lligades, i no es pot pensar una sense l’altra. La filòsofa, per tant, es nega a fer
aquesta distinció entre distribució i reconeixement, perquè tots estem sotmesos
a les dues opressions. “Quien padece
desigualdad económica usualmente pertenece a algún grupo marginado de la
sociedad” (Rodríguez-Fonseca, 2022, 55).
En contraposició a
Fraser, Butler afirma que la lluita dels homosexuals per a ser reconeguts no és
només una demanda de reconeixement, ja que els membres d’aquest col·lectiu
també són víctimes de desigualtats materials i econòmiques pel fet de la seva
diferència sexual.
Butler, a més,
considera el model heterosexual de família com un element clau del capitalisme,
perquè ajuda a consolidar el model econòmic de producció i reproducció. Segons
Butler, enfrontar-se a aquest model de família equival a enfrontar-se, també, al capitalisme
com a model econòmic. Les noves formes de família i l’eclosió d’altres tipus de
vivència i d’identitat sexual contribueixen a qüestionar-les, perquè “el género normativo se pone al servicio de
la reproducción de la familia normativa” (Butler-Fraser, 2016, 80). Així,
Butler entén la sexualitat com a part del mode de
producció, i per tant, pel sistema capitalista
eliminar les activitats sexuals fora del model heterosexual és fonamental per
la seva supervivència., “No se trata sencillamente de que ciertas personas sufran
una falta de reconocimiento cultural por parte de otras, sino, por el
contrario, de la existencia de un modo específico de producción e intercambio
sexual que funciona con el fin de mantener la estabilidad del sistema de
género” (Butler-Fraser, 2016).
En definitiva, no es pot separar el gènere i la
sexualitat de les relacions de poder i de l’estructura socioeconòmica i
considerar-losnomés com un problema de reconeixement cultural. Ja ho
afirmava Foucault en el seu moment, “el
sexo … es utilizado como matriz de las disciplinas y principio de las
regulaciones” (Foucault, 1978, 176). En aquest sentit, Butler posa en qüestió la separació entre la vida cultural ila material que a vegades tracta de
forçar Fraser. Segons Butler, les
unions de parelles són intercanvis sexuals, però també intercanvis econòmics i
alhora socials i culturals. A més a més, deslligar
i separar els dos àmbits no és possiblei
pot resultar quelcom artificial. Tal com
conclou Butler, les estructures econòmiques i materials no es poden deslligar
de les culturals.
Per acabar, malgrat que Fraser, en un primer moment, afirma que “las injusticias derivadas de la falta de
reconocimiento son tan graves como las distributivas. Y no pueden ser reducidas
a éstas” (Butler-Fraser, 2016, 93), més endavant reconeixque “la justicia social precisa hoy en día de redistribución y de
reconocimiento… Cualquiera de estos elementos por separado resulta insuficiente”
(Butler-Fraser, 2016, 107),i accepta que
“Butler y yo coincidimos en este último
punto” (Butler-Fraser, 2016, 107).
Pla de Busa 2021
Estratègies discrepants
Malgrat que Fraser arriba a
acceptar que coincideix amb Butler en l’anterior punt,
les discrepàncies entre les dues autores segueixen. Ambdues es consideren
anticapitalistes, però plantegen estratègies molt diferents per
enfrontar-s’hi.
Per una banda, Fraser considera que el capitalisme
ha entrat en una crisi global molt profunda i pensa que per
resoldre aquesta crisi no podem seguir cercant reformes fragmentades, sinó que el que ens cal és treballar per canvis
estructurals profunds. (Iglesias, 2019). Tal com exposa en el “Manifiesto para el feminismo del 99%”,
cal una resposta feminista anticapitalista que sigui internacionalista,
ecosocialista i antiimperialista, i “llama
a todos los movimientos radicales a unirse a una insurrección común
anticapitalista” (Arruzza; Bhattacharya; Fraser, 2019, 51). I en una
entrevista recent afegeix que “la meva
inclinació actual és, més aviat, pensar al voltant d’una classe treballadora
mundial ampliada, perquè si tenim una concepció ampliada del capitalisme, és
imprescindible que tinguem una concepció ampliada de que és la classe
treballadora” (Fraser; Llaguno, 2022).
En canvi, Butler defuig la constitució d’un
moviment unitari i éspartidària
dela força de les lluites parcials
i fragmentàries. Considera que el primer que
ens cal fer és reconèixer-nos dins de la nostra “identitat” i marcar la
diferència respecte a altres identitats, i a partir d’aquí demanar el
reconeixement d’aquesta “identitat diferent”. La seva proposta passa per
coalicions obertes formades per diferents grups i que poden canviar segons els
objectius: “una coalición abierta creará
identidades que alternadamente se instauren y se abandonen en función de los
objetivos del momento; se tratará de un conjunto abierto que permita múltiples
coincidencias y discrepancias” (Butler, 2010, 70). Així mateix Butler
insisteix “ en que la diferencia sigue siendo constitutiva de cualquier lucha. Este
rechazo a subordinarse a una unidad que caricaturiza, desprecia y domestica la diferencia se convierte en la base a partir de la cual
desarrollar un impulso político más expansivo y dinámico.” (Butler-Fraser, 2016, 87).
Propostes per les polítiques de representació
Si
volem que tothom sigui escoltat i que es tinguin en compte les seves
problemàtiques és cabdal resoldre les injustícies polítiques de representació.
Si no és així, sempre viurem en una societat
que tindrà col·lectius exclosos sense oportunitat de participar en les
decisions que els afecten directament.
Fraser
avança poc en la formulació de propostes concretes d’acció per superar
aquestes injustícies de les polítiques de representació:
●Introdueix el concepte de “paritat
participativa” com a necessitat teòrica, però sense desenvolupament pràctic, “Fraser entiende la
justicia como paridad en la participación, que supone que todos los miembros
mayores de edad de una institución pueden participar como interlocutores plenos
en su funcionamiento” (Vaamonde, 2019, 132).
●Afegeix el concepte de “marc”, el marc on tothom és representat amb “la necesidad de crear un nuevo marco, que no
será un mero marco global que lo abarque todo sino más bien un conjunto de
marcos múltiples”(Iglesias, 2012, 258).
Per a Butler els
que no tenen representació, tampoc són visibilitzats i quan es rebel·len acaben
sent vistos com una amenaça i s’actua amb violència contra ells, com és el cas
recent dels “assaltants” de la tanca de Melilla. Es volen fer veure, però no els
volem veure. Una idea fonamental de Butler és la noció d’espai
d’aparició, “se trata de un instrumento
imprescindible para pensar la lucha política hoy en día” (Martínez 2022,
30). Considera l’assemblea com el lloc on es
produeix aquesta representació tan necessària, la reunió de persones per
parlar, discutir i decidir, “la reunión en asamblea expone a los cuerpos
precarios a sufrir la violencia del Estado, pero recuerda a este, mediante el
ejemplo de la organización horizontal, los principios de la democracia que han
sido acallados” (Martínez, 2022, 30). El primer d’octubre és un bon exemple
del que exposa Butler.
Insisteix Butler en
el valor de l’assemblea que reclama visibilitat, i, per tant, presència. Per a
Butler les assemblees són les eines més bàsiques de la democràcia, ja que
atorguen equitat a tots els participants i són la millor manera de representar
a les persones, “esto es transportable a cualquier otra institución que deseemos analizar… Porque
la interdependencia, aunque no ha sido algo escogido sino algo sobrevenido, nos
hace compartir la vulnerabilidad y eso se transforma en una responsabilidad
ética de los unos hacia los otros”. (Martínez, 2022, 31).
Per concloure, i seguint les petjades de Butler, els éssers humans en
solitari son vulnerables i reben els embats de les institucions de dominació. En canvi,
junts poden resistir i fer front a les desigualtats i a les injustícies, i
reclamar els drets que els han de permetre
viure dempeus i d’una manera més digna.
Tal com indica Garcés, la proposta de
Butler “és desplaçar i obrir les
categories de la identitat a l’experimentació i a la subversió” (Garcés,
2010, 32), és a dir, obrir-nos a un món de múltiples significacions en que “hacer filosofía es
confiar en que todos podemos pensar por igual, pero que nunca pensaremos todos
igual” (Garcés, 2015, 114). En
aquest sentit, acceptar
la diferència i viure la diferència és clau. Fugir de les concepcions globals i
viure cadascú a la seva manera, i si hi ha
confluències, millor, però potser si no n’hi ha,
tampoc passa res.
Bibliografia
ARRUZZA, C; BHATTACHARYA, T.; FRASER, N. (2019). Manifiesto de un feminismo para el 99%. Herder.
BUTLER, J. (2010). El género en disputa. El feminismo y la subversión de la identidad.
Paidós.
BUTLER, J.; FRASER, N. (2016). ¿Reconocimiento o redistribución? Un debate
entre marxismo y feminismo. Traficante de Sueños.
BUTLER,
J. (2018). L’ètica i la política de la
no-violència. Conferència de Judith Butler al CCCB. [vídeo en línia].
[consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible a:
FOUCAULT, M. (1978). Historia de la sexualidad. 1. La voluntad de
saber. Madrid: Siglo XXI
FRASER,
N.; LLAGUNO, T. (2022). “Un ecologisme monotemàtic només pot ser un ecologisme
dels rics.” La Pública [en línia]
[consulta, 21 de desembre de 2022]. Disponible a: https://lapublica.net/articles/ecologisme-monotematic/
GALCERAN,
M. (2020). 4. Nancy Fraser y los talleres
ocultos. Traficante de Sueños [àudio en línia] [consulta, 15 de desembre de
2022] Disponible a:
GARCÉS, M. (2010). El problema de la diferència. BARCELONA:
UOC.
GARCÉS, M. (2015). Filosofíainacabada: Galaxia Gutenberg.
IGLESIAS, C. (2012). “Justicia como
redistribución, reconocimiento y representación: las reconciliaciones de Nancy
Fraser.” Investigaciones Feministas, Vol
3. (2012) Monográfico: Espacios generalizados. 251-269
IGLESIAS, P. (2019). Otra vuelta de Tuerka. Pablo Iglesias con
Nancy Fraser [vídeo en línia] [consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible
a:
MARTÍNEZ, J. (2022). El papel del cuerpo en la filosofía de
Judith Butler. Performatividad y agencia política en el cuerpo que resiste la
norma. [en línia]. Treball final de màster UOC [consulta 21 de desembre de
2022]. Disponible a:
PADILLA, J. (2022). El derecho a la salud. Un análisis desde el
concepto de justicia social de Nancy Fraser. [en línia]. Treball final de màster
UOC. [consulta 16 de desembre de 2022]. Disponible a:
RODRÍGUEZ, P.; FONSECA, S. (2022). Redistribución, reconocimiento y
representación: lo material, lo simbólico y lo político como objetos de la
justicia. Perspectiva desde el debate Fraser-Butler. [en línia]. Tesis de
la Facultad de Jurisprudencia Universidad Colegio Mayor de Nuestra Señora del
Rosario. [consulta 18 desembre de 2022] Disponible a:
VAAMONDE, M. (2019). “La paridad
participativa propuesta por Nancy Fraser: ¿una radicalización de la
democracia?” Recerca: revista de
pensament i anàlisi, 2019 nº 24 (2) 129-150
ZADJERMAN,
P. (2006). Judith Butler, filósofa en
todo género. [consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible a: