diumenge, 8 de gener de 2023

Més diferents, però, més iguals


Des que el món és món, les desigualtats i les injustícies són constants i segueixen proliferant. Només cal obrir els diaris, escoltar les notícies o veure els telenotícies per adonar-nos que n’estem rodejats. Assolir un món més igualitari i més just és l’anhel de moltes persones, però no es posen d’acord ni en com hauria de ser aquesta igualtat i aquesta justícia, ni tampoc en les vies per arribar-hi.

 

La proposta de Nancy Fraser

 

Nancy Fraser, en la seva teorització del concepte de justícia social, assenyala tres tipus d’injustícies (Butler-Fraser, 2016; Galceran, 2020; Padilla, 2022; Rodríguez-Fonseca, 2022):

        Injustícies econòmiques: provenen de situacions injustes en la distribució dels recursos que comporten desigualtat econòmica i privacions materials. Poden ser individuals o de grups i, fins i tot, de països.

        Injustícies culturals: contenen la dominació cultural d’una cultura sobre una altra; la falta de reconeixement ja sigui com a individu o com a grup; així com, la manca de respecte per part dels altres.

        Injustícies polítiques: fan referència al fet que les persones excloses per diferents motius no gaudeixen de representació política. Per exemple, els immigrants sense papers són persones que no gaudeixen de drets i que, en realitat, no existeixen com a ciutadans; per tant,  queden absolutament exclosos de la lluita política.

 

Aquests tres tipus d’injustícies es poden donar en major o menor grau en diferents situacions tant de grup social com a nivell personal. A vegades, una de les tres és la que preval, tot i que en moltes ocasions apareixen barrejades i entrellaçades i resulta difícil decidir quina és la més rellevant.  

 

A fi d’aconseguir una societat més justa, cal combatre els tres tipus d’injustícies. Per això, Fraser (Butler-Fraser, 2016) proposa aplicar polítiques de redistribució i polítiques de reconeixement. A continuació, les detallem succintament:

        Les polítiques de redistribució estan destinades a pal·liar els efectes de la desigualtat socioeconòmica. Se centren bàsicament en ajudes als grups més desafavorits. Habitualment consisteixen a donar diners o serveis a persones que ho necessiten per sobreviure o per sortir de la seva marginalitat. Així la redistribució econòmica suposa una forma de superar les injustícies, i una manera de vèncer les desigualtats entre individus i, també, entre països.

        Les polítiques de reconeixement proporcionen acceptació social a persones o col·lectius que per una o altra raó estan discriminats, ja sigui pel seu gènere, la seva opció sexual, raça, ètnia, etc. Això suposa reconèixer la pròpia identitat, necessitats i aspiracions de les persones. En definitiva, implica salvaguardar la seva diversitat i el dret a preservar la seva cultura, les seves tradicions i la seva cosmovisió.

 

Posar en pràctica una o altra política pot produir efectes contradictoris i que se solapin entre elles. En aquest sentit, Fraser tracta de donar una resposta transformadora que articuli aquestes dues polítiques: “Por soluciones transformadoras entiendo las soluciones que aspiran a corregir los efectos injustos precisamente reestructurando el sistema subyacente que los genera” (Butler-Fraser, 2016, 48). I fa les següents propostes:

 

        Pel que fa a les polítiques de reconeixement que reclamen, amb insistència, diferents col·lectius que se senten marginats o poc reconeguts en la seva identitat sexual, Fraser proposa dissoldre les diferències per identitat sexual. Caldria, doncs, diluir les diferències d’elecció sexual per portar a la societat una nova manera de viure-les:Mientras las soluciones afirmativas de reconocimiento tienden a promover las diferenciaciones de los grupos existentes, las soluciones transformadoras de reconocimiento se inclinan por desestabilizarlas a largo plazo con el fin de dejar espacio a futuros reagrupamientos” (Butler-Fraser, 2016, 51).

        En l’actualitat, les polítiques de distribució que s’estan executant es limiten a repartir ajudes als col·lectius més desfavorits. Aquestes ajudes, però, deixen intacta l’estructura capitalista en què vivim i acaben resultant un pedaç que a més no arriba a tothom a qui hauria d’arribar. A més a més, aquestes polítiques suposen un perill afegit, ja que col·loquen aquests grups en la diana de determinats atacs, amb acusacions de ser unes classes que reben favors i privilegis respecte d’altres. Són aquells eslògans tan coneguts com “primer els de casa”, “America first”, etc. En aquest sentit, ajudar econòmicament als més desafavorits pot implicar que els que no reben aquests suports econòmics, també se sentin discriminats i reclamin la seva part. Segons Fraser, es tractaria de canviar la distribució dels treballs per fer-la més igualitària, a fi que la feina arribi a tothom.

 

Fraser conclou, doncs, que “sólo si dirigimos nuestra atención a concepciones alternativas de redistribución y reconocimiento podremos satisfacer las exigencias de justicia de todos” (Butler-Fraser, 2016, 66). Això, però, no deixa de ser un brindis al sol ja que Fraser no articula cap proposta pràctica. De fet, l’autora no explica com assolir canvis reals per transformar la societat, ja que una cosa és aprovar modificacions legals, i l’altra aconseguir que les persones canviïn la seva manera de pensar i actuar. Això no és tan fàcil i alguns comportaments i idees segueixen vigents malgrat les transformacions en la legislació. Per exemple, legalment els gais ja no estan discriminats, però encara pateixen aquestes discriminacions en moltes situacions quotidianes.

 

 

Les crítiques de Judith Butler

 

 

Judith Butler en resposta a l’opinió de Fraser, discrepa en alguns punts de les seves argumentacions. D’entrada, Butler no reconeix la diferència entre els dos tipus de polítiques en el cas de les lluites per la igualtat de gènere i de reconeixement de la diversitat sexual. De fet, les dues polítiques (la de distribució i la de reconeixement) van estretament lligades, i no es pot pensar una sense l’altra. La filòsofa, per tant, es nega a fer aquesta distinció entre distribució i reconeixement, perquè tots estem sotmesos a les dues opressions. “Quien padece desigualdad económica usualmente pertenece a algún grupo marginado de la sociedad” (Rodríguez-Fonseca, 2022, 55).

 

En contraposició a Fraser, Butler afirma que la lluita dels homosexuals per a ser reconeguts no és només una demanda de reconeixement, ja que els membres d’aquest col·lectiu també són víctimes de desigualtats materials i econòmiques pel fet de la seva diferència sexual.

 

Butler, a més, considera el model heterosexual de família com un element clau del capitalisme, perquè ajuda a consolidar el model econòmic de producció i reproducció. Segons Butler, enfrontar-se a aquest model de família equival a enfrontar-se, també, al capitalisme com a model econòmic. Les noves formes de família i l’eclosió d’altres tipus de vivència i d’identitat sexual contribueixen a qüestionar-les, perquè “el género normativo se pone al servicio de la reproducción de la familia normativa” (Butler-Fraser, 2016, 80). Així, Butler entén la sexualitat com a part del mode de producció, i per tant, pel sistema capitalista eliminar les activitats sexuals fora del model heterosexual és fonamental per la seva supervivència., “No se trata sencillamente de que ciertas personas sufran una falta de reconocimiento cultural por parte de otras, sino, por el contrario, de la existencia de un modo específico de producción e intercambio sexual que funciona con el fin de mantener la estabilidad del sistema de género” (Butler-Fraser, 2016).

 

En definitiva, no es pot separar el gènere i la sexualitat de les relacions de poder i de l’estructura socioeconòmica i considerar-los només com un problema de reconeixement cultural. Ja ho afirmava Foucault en el seu moment, “el sexo … es utilizado como matriz de las disciplinas y principio de las regulaciones” (Foucault, 1978, 176). En aquest sentit, Butler posa en qüestió la separació entre la vida cultural i la material que a vegades tracta de forçar Fraser. Segons Butler, les unions de parelles són intercanvis sexuals, però també intercanvis econòmics i alhora socials i culturals. A més a més, deslligar i separar els dos àmbits no és possible i pot resultar quelcom artificial. Tal com conclou Butler, les estructures econòmiques i materials no es poden deslligar de les culturals.

 

Per acabar, malgrat que Fraser, en un primer moment, afirma que “las injusticias derivadas de la falta de reconocimiento son tan graves como las distributivas. Y no pueden ser reducidas a éstas” (Butler-Fraser, 2016, 93), més endavant reconeix que “la justicia social precisa hoy en día de redistribución y de reconocimiento… Cualquiera de estos elementos por separado resulta insuficiente” (Butler-Fraser, 2016, 107), i accepta que “Butler y yo coincidimos en este último punto” (Butler-Fraser, 2016, 107).

 

 

Pla de Busa 2021

Estratègies discrepants

 

 

Malgrat que Fraser arriba a acceptar que coincideix amb Butler en l’anterior punt, les discrepàncies entre les dues autores segueixen. Ambdues es consideren anticapitalistes, però plantegen estratègies molt diferents per enfrontar-s’hi. 

 

Per una banda, Fraser considera que el capitalisme ha entrat en una crisi global molt profunda i pensa que per resoldre aquesta crisi no podem seguir cercant reformes fragmentades, sinó  que el que ens cal és treballar per canvis estructurals profunds. (Iglesias, 2019). Tal com exposa en el “Manifiesto para el feminismo del 99%”, cal una resposta feminista anticapitalista que sigui internacionalista, ecosocialista i antiimperialista, i “llama a todos los movimientos radicales a unirse a una insurrección común anticapitalista” (Arruzza; Bhattacharya; Fraser, 2019, 51). I en una entrevista recent afegeix que “la meva inclinació actual és, més aviat, pensar al voltant d’una classe treballadora mundial ampliada, perquè si tenim una concepció ampliada del capitalisme, és imprescindible que tinguem una concepció ampliada de que és la classe treballadora” (Fraser; Llaguno, 2022).

 

En canvi, Butler defuig la constitució d’un moviment unitari i és partidària de la força de les lluites parcials i fragmentàries. Considera que el primer que ens cal fer és reconèixer-nos dins de la nostra “identitat” i marcar la diferència respecte a altres identitats, i a partir d’aquí demanar el reconeixement d’aquesta “identitat diferent”. La seva proposta passa per coalicions obertes formades per diferents grups i que poden canviar segons els objectius: “una coalición abierta creará identidades que alternadamente se instauren y se abandonen en función de los objetivos del momento; se tratará de un conjunto abierto que permita múltiples coincidencias y discrepancias” (Butler, 2010, 70). Així mateix Butler insisteix “ en que la diferencia sigue siendo constitutiva de cualquier lucha. Este rechazo a subordinarse a una unidad que caricaturiza, desprecia y domestica la diferencia se convierte en la base a partir de la cual desarrollar un impulso político más expansivo y dinámico.” (Butler-Fraser, 2016, 87).

 

 

Propostes per les polítiques de representació

 

 

Si volem que tothom sigui escoltat i que es tinguin en compte les seves problemàtiques és cabdal resoldre les injustícies polítiques de representació. Si no és així, sempre viurem en una societat que tindrà col·lectius exclosos sense oportunitat de participar en les decisions que els afecten directament.

 

Fraser avança poc en la formulació de propostes concretes d’acció per superar aquestes injustícies de les polítiques de representació:

 

        Introdueix el concepte de “paritat participativa” com a necessitat teòrica, però sense desenvolupament pràctic, “Fraser entiende la justicia como paridad en la participación, que supone que todos los miembros mayores de edad de una institución pueden participar como interlocutores plenos en su funcionamiento” (Vaamonde, 2019, 132).

        Afegeix el concepte de “marc”, el marc on tothom és representat amb “la necesidad de crear un nuevo marco, que no será un mero marco global que lo abarque todo sino más bien un conjunto de marcos múltiples”(Iglesias, 2012, 258).

 

Per a Butler els que no tenen representació, tampoc són visibilitzats i quan es rebel·len acaben sent vistos com una amenaça i s’actua amb violència contra ells, com és el cas recent dels “assaltants” de la tanca de Melilla. Es volen fer veure, però no els volem veure. Una idea fonamental de Butler és la noció d’espai d’aparició, “se trata de un instrumento imprescindible para pensar la lucha política hoy en día” (Martínez 2022, 30). Considera l’assemblea com el lloc on es produeix aquesta representació tan necessària, la reunió de persones per parlar, discutir i decidir, “la reunión en asamblea expone a los cuerpos precarios a sufrir la violencia del Estado, pero recuerda a este, mediante el ejemplo de la organización horizontal, los principios de la democracia que han sido acallados” (Martínez, 2022, 30). El primer d’octubre és un bon exemple del que exposa Butler.

 

Insisteix Butler en el valor de l’assemblea que reclama visibilitat, i, per tant, presència. Per a Butler les assemblees són les eines més bàsiques de la democràcia, ja que atorguen equitat a tots els participants i són la millor manera de representar a les persones, “esto es transportable a cualquier otra institución que deseemos analizar… Porque la interdependencia, aunque no ha sido algo escogido sino algo sobrevenido, nos hace compartir la vulnerabilidad y eso se transforma en una responsabilidad ética de los unos hacia los otros”. (Martínez, 2022, 31).

 

 

Per concloure, i seguint les petjades de Butler, els éssers humans en solitari son vulnerables i reben els embats de les institucions de dominació. En canvi, junts poden resistir i fer front a les desigualtats i a les injustícies, i reclamar els drets que els han de permetre viure dempeus i d’una manera més digna.

 

Tal com indica Garcés, la proposta de Butler “és desplaçar i obrir les categories de la identitat a l’experimentació i a la subversió” (Garcés, 2010, 32), és a dir, obrir-nos a un món de múltiples significacions en que “hacer filosofía es confiar en que todos podemos pensar por igual, pero que nunca pensaremos todos igual” (Garcés, 2015, 114). En aquest sentit, acceptar la diferència i viure la diferència és clau. Fugir de les concepcions globals i viure cadascú a la seva manera, i si hi ha confluències, millor, però potser si no n’hi ha, tampoc passa res.

 

 


Bibliografia

 

ARRUZZA, C; BHATTACHARYA, T.; FRASER, N. (2019). Manifiesto de un feminismo para el 99%. Herder.

BUTLER, J. (2010). El género en disputa. El feminismo y la subversión de la identidad. Paidós.

BUTLER, J.; FRASER, N. (2016). ¿Reconocimiento o redistribución? Un debate entre marxismo y feminismo. Traficante de Sueños.

BUTLER, J. (2018). L’ètica i la política de la no-violència. Conferència de Judith Butler al CCCB. [vídeo en línia].  [consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible a:

http://www.cccb.org/en/multimedia/videos/ethics-and-politics-of-non-violence/228942

FOUCAULT, M. (1978). Historia de la sexualidad. 1. La voluntad de saber. Madrid: Siglo XXI

FRASER, N.; LLAGUNO, T. (2022). “Un ecologisme monotemàtic només pot ser un ecologisme dels rics.” La Pública [en línia] [consulta, 21 de desembre de 2022]. Disponible a: https://lapublica.net/articles/ecologisme-monotematic/

GALCERAN, M. (2020). 4. Nancy Fraser y los talleres ocultos. Traficante de Sueños [àudio en línia] [consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible a:

https://soundcloud.com/traficantesdesue-os/4-nancy-fraser-y-los-talleres-ocultos-del-capital-con-montserrat-galceran

GARCÉS, M. (2010). El problema de la diferència. BARCELONA: UOC.

GARCÉS, M. (2015). Filosofía inacabada: Galaxia Gutenberg.

IGLESIAS, C. (2012). “Justicia como redistribución, reconocimiento y representación: las reconciliaciones de Nancy Fraser.” Investigaciones Feministas, Vol 3. (2012) Monográfico: Espacios generalizados. 251-269

IGLESIAS, P. (2019). Otra vuelta de Tuerka. Pablo Iglesias con Nancy Fraser [vídeo en línia] [consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible a:

https://www.youtube.com/watch?v=CcRT9TpU4os

MARTÍNEZ, J. (2022). El papel del cuerpo en la filosofía de Judith Butler. Performatividad y agencia política en el cuerpo que resiste la norma. [en línia]. Treball final de màster UOC [consulta 21 de desembre de 2022]. Disponible a: 

https://openaccess.uoc.edu/bitstream/10609/146588/3/jmartinezbaiTFM0622memoria.pdf

PADILLA, J. (2022). El derecho a la salud. Un análisis desde el concepto de justicia social de Nancy Fraser. [en línia]. Treball final de màster UOC. [consulta 16 de desembre de 2022]. Disponible a:

https://openaccess.uoc.edu/bitstream/10609/146648/3/javierpadillabTFM0622memoria.pdf

RODRÍGUEZ, P.; FONSECA, S. (2022). Redistribución, reconocimiento y representación: lo material, lo simbólico y lo político como objetos de la justicia. Perspectiva desde el debate Fraser-Butler. [en línia]. Tesis de la Facultad de Jurisprudencia Universidad Colegio Mayor de Nuestra Señora del Rosario. [consulta 18 desembre de 2022] Disponible a:

https://repository.urosario.edu.co/bitstream/handle/10336/35979/TESIS%20FRASER%20BUTLER-%20corregido.pdf?sequence=1&isAllowed=y

VAAMONDE, M. (2019). “La paridad participativa propuesta por Nancy Fraser: ¿una radicalización de la democracia?” Recerca: revista de pensament i anàlisi, 2019 nº 24 (2) 129-150

ZADJERMAN, P. (2006). Judith Butler, filósofa en todo género. [consulta, 15 de desembre de 2022] Disponible a:

https://ssociologos.com/2013/08/11/documental-judith-butler-filosofa-en-todo-genero/

  

2 comentaris:

Dioni Tulipán ha dit...

Molt profund!! Et felicito per la bona redacció d'aquest blog.
Tot i que no m'atreviria a opinar...

Ricard Masferrer ha dit...

Són treballs del Màster de Filosofia. Donem feina, però m'obliguen a llegir molt i m'ajuden a pensar. La veritat és que és molt difícil arribar a una conclusió única.