dissabte, 19 d’agost del 2023

Va ser bonic, mentre va durar

 

És de nit, és la nit del darrer dia i el país dorm com ho fan la major part dels que hi viuen: manté algunes funcions bàsiques, el cor batega i els pulmons s’omplen  d’aire amb la calma què es canvien els torns de les fàbriques i hospitals”... “Rere les parpelles de tots els que dormen hi ha la mateixa foscor que al cel, una volta llisa i humida que descansa mentre espera que arribi la llum i descobreix un paisatge ple de turons, viles i ciutats

En Carles i la Marina són parella. Són professors de secundària. Avui és el dia de la seva jubilació; el darrer dia de classe de tota una vida dedicada a l’ensenyament. Fan balanç del que ha sigut la seva vida i pensen amb la il·lusió i el compromís personal que van encarar els anys del procés. Com molts catalans es van creure que seria possible assolir la independència, però després va venir el desengany i la decepció.

Després de molt de temps no aniran a una manifestació en defensa del català. “Hi haurà dos buits, potser la gent no els notarà, no els identificarà amb les seves cares, però sabrà, com en altres manifestacions, que cada vegada són menys, els que es manifesten. Potser només ho notaran ells, no ho saben, això. Potser ja no li importa a ningú” Després d’haver anat a totes les manifestacions, a tots ens ha arribat el moment en que hem deixat d’anar-hi, i ja només hi hem tornat de manera puntual.

Diada 2017


Anirem de la llei a la llei” en què tanta gent va confiar el van fer seu el rei, els jutges i la policia” Ells si que van aprofitar la llei per perseguir als implicats i fer-nos por, i fer-nos tornar a casa amb la cua entre cames.

Va arribar el moment d’acceptar que no hi havia res preparat” i que ens enviaven a casa i la pregunta és ¿aleshores perquè vam obeir i van abandonar els carrers?

A hores d’ara el que resta del procés, és la il·lusió de tots aquells anys, les emocions que vam viure, els ulls humitejats moltes vegades, el nus a la gola... Però tot acaba amb molts encausats, i amb desencís i ràbia pel que podia haver estat i no va ser..., i amb desconfiança creixent envers els polítics i les seves promeses. Ja no ens creiem les seves paraules que a hores d’ara ens sonen buides.

La promesa d’un país independent era molt bonica, ens la vam creure i pensàvem que ho teníem a prop, però no va ser així, i ara estem com estem amb un govern que ha acabat denunciant tot de gent a qui havia animat a manifestar-se.

En un moment l’autor aprofita per posar cullerada sobre un dels grans mals de l’ensenyament actual: la llengua. Assolir una bona comprensió i expressió oral i escrita en la que s’ha d’implicar tot el professorat sigui quina sigui la seva especialitat sense cap excusa, però que topa amb molta resistència de qui simplement vol circumscriure el seu treball a la seva matèria. “Ensenyar tot el que s’ensenya si després falla la llengua, el llenguatge de què serveix?

La paraula mentida és la que més costa pronunciar”. Però és clar que els polítics al llarg dels anys del Procés ens van mentir conscient o inconscientment, uns més que altres i que la gent s’ha sentit enganyada, estafada, i ara no sap què fer i com fer-ho.

Tot mentida, una mentida bonica, però mentida al cap i a la fi”. Ho van engegar empesos per la gent al carrer, ho van continuar, i ho van tallar quan no sabien ja què fer. Els dies que van del 1 al 27 d’octubre són dies de dubtes i de no ser capaços de seguir endavant. De no saber què fer.

“¿Calia sortir a dir que tenien la independència a tocar mentre entre ells sabien que no hi havia res preparat?”

Que ens enganyessin pot ser culpa nostra... Però que mentissin, només, només, només, només és culpa seva... Mai tanta gent al carrer havia aconseguit tan poca cosa... Ens han pres el pèl de mala manera. Tot el que havíem llegit que ens avisava i que ens feia més ràbia llegir, tot ha arribat... El país ha tirat enrere molts anys i és culpa seva. Això s’ha tancat tan en fals que reviurem aquesta història mil vegades... Ells hi eren i potser l’haurien d’haver vist aquest límit, i no anar dient “rotundament sí”... Ni tan sols van aguantar parlar en català... Algun dia tot això s’ordenarà d’alguna manera intel·ligible perquè el xoc de desengany encara és massa fort

Hem de tocar de peus a terra i ser conscients que això s’ha acabat i que no ho tornarem a fer. Hem perdut bous i esquelles. “Hem malbaratat una dècada i en necessitarem una altra per arreglar aquests esguerros

Els manifestants havien demostrat civisme, persistència i havien argumentat raons democràtiques. Havien de ser escoltats, tot això és tan cert que les manifestacions van existir. Tants milions de persones al carrer i tant ordre” i no es va saber què fer, i no va servir per res realment efectiu.

¿On està allò de els carrers seran sempre nostres? Ja no ho son des de fa temps, si és que en algun moment van ser realment nostres.

És com el somni que tampoc no s’acaba, s’ha anat esvaint dins del son, com les coses es dissolen en la nit, que deixen d’existir fins que algú les torna a despertar

FRANCESC SERÉS

La mentida més bonica

Proa 2022; 286 pàgines



dissabte, 12 d’agost del 2023

La decisió

 

Tot anirà bé. Si la llengua s’acaba, no passa res. Si consideres el suïcidi, val la pena abandonar la idea. Que tot està per fer i tot és possible, no en tinguis cap dubte... Millor girar full, al més ràpid possible, i avançar cap a la resolució de la història

Acabada la llengua, acabes tu. I si el metge ha dit que el procés és irreversible i que progressivament perdràs la memòria, el seny i el llenguatge, i si tu has negat el que el metge deia, si has volgut negociar, si les teves emocions han buscat blancs fàcils (i t’has enrabiat contra un Déu en qui no creus, has trobat injusta la Natura i l’Estat per condemnar-te a la indignitat d’un declivi vegetal) i si, finalment has acceptat la malaltia, aleshores ja saps el que toca... És qüestió de temps que s’arruïnin tantes parts de tu que només en quedi l’escorça. Ara perds la memòria de què fas, però aviat perdràs el record de qui ets i les paraules per retrobar-ho. De moment la malaltia no és més que una petita molèstia de no saber on guardes la, quedar-te a mig camí de, anar-t’ho repetint tot per no oblidar que, repetir-ho tot per recordar si. Després serà pitjor. El perill està a no saber traçar una línia de no-retorn. En quin moment el vespre passa a dir-se nit? Què fas quan no tens ni una paraula ni l’altra? Encara queda una mica de llengua. No res. Mossega-te-la. No ho expliquis a ningú. Serà una cosa entre el metge i tu... Pensa fredament. Sempre t’ha anat bé la fredor. Fes-ho per dignitat. Posa-hi remei sense assistència. Encara hi ets a temps. Ja saps què toca

Aquest començament promet molt, però un cop comença la història i vaig passant pàgines vaig perdent l’interès. El que explica em resulta intranscendent i no té res a veure amb aquest inici tant potent i alhora original

La família es reuneix en un xalet a la vora d’un llac per celebrar el setanta-sisè aniversari de la mare. Van arribant tots els familiars i convidats. És el xalet on havien passat els estius de fa anys.

Carros de Foc, agost 2010


Arriben. Van arribant. Sense saber com, el xalet s’ha omplert de gent... Totes les festes que pugui recordar, d’alguna manera, són la mateixa festa

La gent, sempre la gent. La gent són els altres. La gent són els que pensen diferent de tu. Tot tiraria endavant si no fos per culpa de la gent” Tots pensem que la gent no fa el que hauria de fer. Nosaltres ho fem bé, els altres no.

L’antic xalet familiar està com estava, situat en un lloc bucòlic, rodejat de bosc i al costat d’un llac. Tant el llac com el xalet també són en certa manera protagonistes.

No acabo d’entendre que té a veure aquell començament amb la resta de la novel·la, tret del darrer breu capítol final.

El doctor em va confirmar que perdia, per moments, el cap i les paraules... Es perd un alfabet, una llengua, una biblioteca de memòries, ... i quan aquests records s’extingeixin, t’extingiràs amb ells. Tot plegat m’ha empès a revisar el passat... també he pensat molt en el futur immediat... I vist tot això, he pres una decisió. Em va costar... Vaig estalviar a tothom, però, el coneixement de la meva situació... Vivim en una breu escletxa de llum oblidant, en tot moment, que la resta és foscor...

... No és una decisió encara que ho sembli. No és el que vull. No estic llesta. No és l’hora. No és un bon moment. No hi ha bons moments. No hauria de saber el dia ni l’hora (com exigeix la Bíblia) però el sé. No soc forta. No soc valenta, em venç una por que és vasta i poderosa... Lamento cloure amb un monòleg, m’aterreix, de fet, saber que em quedo sola, monologant, i me’n vaig sola, monologant, però el dia està triat, la carta ho deixa tot ben clar, la carta que ha de convèncer els altres és la carta que m’ha de convèncer a mi, ...”

En definitiva un bon inici i un bon final i res més al mig.

VÍCTOR GARCIA TUR

L’aigua que vols

Enciclopèdia Catalana; 2020; 427 pàgines

Premi Sant Jordi 2020