“És de nit, és la nit del darrer dia i el país dorm com ho fan la major
part dels que hi viuen: manté algunes funcions bàsiques, el cor batega i els
pulmons s’omplen d’aire amb la calma què
es canvien els torns de les fàbriques i hospitals”... “Rere les
parpelles de tots els que dormen hi ha la mateixa foscor que al cel, una volta
llisa i humida que descansa mentre espera que arribi la llum i descobreix un
paisatge ple de turons, viles i ciutats”
En Carles i la Marina són parella. Són professors de secundària. Avui és el
dia de la seva jubilació; el darrer dia de classe de tota una vida dedicada a
l’ensenyament. Fan balanç del que ha sigut la seva vida i pensen amb la
il·lusió i el compromís personal que van encarar els anys del procés. Com molts
catalans es van creure que seria possible assolir la independència, però
després va venir el desengany i la decepció.
Després de molt de temps no aniran a una manifestació en defensa del
català. “Hi haurà dos buits, potser la gent no els notarà, no els identificarà
amb les seves cares, però sabrà, com en altres manifestacions, que cada vegada
són menys, els que es manifesten. Potser només ho notaran ells, no ho saben,
això. Potser ja no li importa a ningú” Després d’haver anat a totes les
manifestacions, a tots ens ha arribat el moment en que hem deixat d’anar-hi, i
ja només hi hem tornat de manera puntual.
 |
| Diada 2017 |
“Anirem de la llei a la llei” en què tanta gent va confiar el
van fer seu el rei, els jutges i la policia” Ells si que van aprofitar la llei per perseguir als implicats i fer-nos
por, i fer-nos tornar a casa amb la cua entre cames.
“Va arribar el moment d’acceptar que no hi havia res preparat” i que
ens enviaven a casa i la pregunta és ¿aleshores perquè vam obeir i van
abandonar els carrers?
A hores d’ara el que resta del procés, és la il·lusió de tots aquells anys,
les emocions que vam viure, els ulls humitejats moltes vegades, el nus a la
gola... Però tot acaba amb molts encausats, i amb desencís i ràbia pel que
podia haver estat i no va ser..., i amb desconfiança creixent envers els
polítics i les seves promeses. Ja no ens creiem les seves paraules que a hores
d’ara ens sonen buides.
La promesa d’un país independent era molt bonica, ens la vam creure i
pensàvem que ho teníem a prop, però no va ser així, i ara estem com estem amb
un govern que ha acabat denunciant tot de gent a qui havia animat a
manifestar-se.
En un moment l’autor aprofita per posar cullerada sobre un dels grans mals
de l’ensenyament actual: la llengua. Assolir una bona comprensió i expressió
oral i escrita en la que s’ha d’implicar tot el professorat sigui quina sigui
la seva especialitat sense cap excusa, però que topa amb molta resistència de
qui simplement vol circumscriure el seu treball a la seva matèria. “Ensenyar
tot el que s’ensenya si després falla la llengua, el llenguatge de què serveix?”
“La paraula mentida és la que més costa pronunciar”. Però és clar
que els polítics al llarg dels anys del Procés ens van mentir conscient o
inconscientment, uns més que altres i que la gent s’ha sentit enganyada,
estafada, i ara no sap què fer i com fer-ho.
“Tot mentida, una mentida bonica, però mentida al cap i a la fi”. Ho
van engegar empesos per la gent al carrer, ho van continuar, i ho van tallar
quan no sabien ja què fer. Els dies que van del 1 al 27 d’octubre són dies de
dubtes i de no ser capaços de seguir endavant. De no saber què fer.
“¿Calia sortir a dir que tenien la independència a tocar mentre entre ells
sabien que no hi havia res preparat?”
“Que ens enganyessin pot ser culpa nostra... Però que mentissin, només,
només, només, només és culpa seva... Mai tanta gent al carrer havia aconseguit
tan poca cosa... Ens han pres el pèl de mala manera. Tot el que havíem llegit
que ens avisava i que ens feia més ràbia llegir, tot ha arribat... El país ha
tirat enrere molts anys i és culpa seva. Això s’ha tancat tan en fals que
reviurem aquesta història mil vegades... Ells hi eren i potser l’haurien
d’haver vist aquest límit, i no anar dient “rotundament sí”... Ni tan sols van
aguantar parlar en català... Algun dia tot això s’ordenarà d’alguna manera
intel·ligible perquè el xoc de desengany encara és massa fort”
Hem de tocar de peus a terra i ser conscients que això s’ha acabat i que no
ho tornarem a fer. Hem perdut bous i esquelles. “Hem malbaratat una dècada i
en necessitarem una altra per arreglar aquests esguerros”
“Els manifestants havien demostrat civisme, persistència i havien
argumentat raons democràtiques. Havien de ser escoltats, tot això és tan cert
que les manifestacions van existir. Tants milions de persones al carrer i tant
ordre” i no es va saber què fer, i no va servir per res realment efectiu.
¿On està allò de els carrers seran sempre nostres? Ja no ho son des de fa
temps, si és que en algun moment van ser realment nostres.
“És com el somni que tampoc no s’acaba, s’ha anat esvaint dins del son,
com les coses es dissolen en la nit, que deixen d’existir fins que algú les
torna a despertar”
FRANCESC SERÉS
La mentida més bonica
Proa 2022; 286 pàgines
