Pluralitat, individualitat i totalitarisme

 

El concepte de pluralitat és un concepte clau en l’obra d’Arendt i la defineix com “la condició de l’acció humana perquè tots nosaltres som el mateix, a saber, humans, però ho som d’una manera en què ningú no és mai exactament igual que qualsevol altre que hagi viscut, visqui o hagi de viure en el futur”. En altres mots, els éssers humans, no obstant ser tots iguals, som plurals i diversos. Som tots diferents els uns dels altres, malgrat viure en condicions de vida molt similars. Arendt insisteix que per accedir a aquesta pluralitat hem de sortir del nostre àmbit privat.

Els éssers humans estan empresonats en la pròpia subjectivitat i en la pròpia experiència. Per sortir d’aquesta subjectivitat, és imprescindible la relació amb els demés. En la pluralitat els éssers humans es reconeixen en els altres, i en el reconeixement d’aquests altres, l’individu construeix la seva individualitat. En definitiva, necessitem dels semblants a nosaltres per construir la nostra individualitat, però al mateix temps la pluralitat es construeix a partir de la unicitat dels individus. Així doncs, pluralitat i individualitat són dos conceptes oposats, però alhora complementaris.

Beauvoir, a diferencia d’Arendt, posa més èmfasi en la individualitat que en la pluralitat, ja que tota acció neix d’una reflexió solitària, encara que amb posterioritat l’individu actuï en l’exterior. Dit d’una altra manera, Beauvoir defensa que tota acció abans d’arribar a l’espai públic ha de passar per la interioritat de l’individu, mentre que  Arendt pensa que tot el que és important passa en exclusiva en l’espai públic, per tant, en el sí de la pluralitat.

En definitiva, tenint en compte les idees de les dues pensadores, els éssers humans necessiten dels altres per crear la seva identitat i la seva individualitat. Així és com es crea aquesta individualitat en el si de la seva interioritat, però necessiten posar-la en acció en la seva vida en pluralitat.

 

Per una banda, Arendt acusa als éssers humans d’haver-se tornat «uns éssers totalment privats”. Com a conseqüència d’aquest tancament en nosaltres mateixos vivim en una societat que venera l’individualisme exacerbat. Aquest individualisme despreocupat de la vida pública i centrat en els propis interessos privats, així com, en la seguretat de les persones properes a qualsevol preu és el que constitueix una de les bases del totalitarisme. Aquest tipus d’individu és el contrari del ciutadà, aquell que manté el compromís actiu amb el món i amb l’espai públic.

Per altra banda, Arendt considera que els totalitarismes en el seu afany de domini total són plenament contraris a la individualitat, ja que pretenen assolir la uniformització: “Los que aspiran a la dominación total deben liquidar toda espontaneidad, tal como la simple existencia de la individualidad siempre engendrará, y perseguirla hasta sus formas más particulares, sin importarles, cuán apolíticas e inocuas puedan parecer” .  

Hem vist, doncs, que els perills es troben tant en l’individualisme, que no té en compte els problemes de la societat i es centra tan sols en si mateix, com en la uniformització de les individualitats que condueix a que tothom pensi i es comporti de la mateixa manera. Per evitar l’aparició de nous totalitarismes, cal vigilar aquests dos extrems. És evident, doncs, que són molts els perills que ens poden conduir cap a una societat no desitjada, i com diu Arendt: “Jamás ha sido tan imprevisible nuestro futuro, jamás hemos dependido tanto de las fuerzas políticas, fuerzas que padecen pura insania y en las que no puede confiarse si se atiene uno al sentido común y al propio interés”.

En definitiva, han passat més de 75 anys d’aquestes publicacions d’Arendt i els seus advertiments continuen sent vàlids. Ens adonem que com a societat no hem aconseguit el antídot per immunitzar-nos contra els totalitarismes. És més, a vegades, tinc la impressió que ens apropem a marxes forçades a totalitarismes que prendran una forma diferent dels anteriors, però que no deixaran de tenir els tics autoritaris que Arendt evidencia en la seva obra.