La condició de la dona

 

Un dels elements essencials en l’obra de Beauvoir són les seves tesis sobre la condició de la dona. En realitat, tot el feminisme que es desenvoluparà després d’ella, és deutor, directa o indirectament, de les seves reflexions, ja que es va convertir en el punt de partida de moltes línies de pensament posteriors.

Primer de tot, exposarem el concepte de l’Altre, un concepte cabdal per entendre la condició de la dona tal com la presenta Beauvoir. En la relació de l’individu amb la societat hi ha un component mínim que és la relació de cadascú amb l’altre. Aquesta relació de cada subjecte amb l’Altre resulta imprescindible per conèixer-nos a nosaltres mateixos. Aquesta oposició als altres ens ajuda a definir-nos, no només com a individus, sinó també com a grup. Beauvoir defineix l’alteritat com “una categoría fundamental del pensamiento humano. Ningún colectivo se define nunca como Uno sin enunciar inmediatamente el Otro frente a sí”. Al cap i la fi, l’individu s’afirma com a subjecte quan s’oposa a l’Altre a qui converteix en objecte.

Aquesta imprescindible relació amb l’Altre acostuma a generar conflictes. De fet, vivim l’existència de l’Altre com un drama i una amenaça. És a partir d’aquesta relació i alhora conflicte entre el Jo i l’Altre que Beauvoir construeix la seva visió de la dona en la societat. En aquest sentit, Beauvoir planteja la paradoxa següent: “La mujer, siendo un ser humano de pleno derecho, como el hombre, es considerada por la cultura y la sociedad como la Otra, como un ser diferente del varón, y por ello, otro que él”. Efectivament, és amb aquesta categoria de l’Altra que explica la divisió de la societat en dos grups: el dels homes, el grup opressor i el de les dones, el grup oprimit. És per aquest motiu que aquesta oposició home-dona és un dels molts conflictes que genera la relació de l’individu amb la societat, i tanmateix, s’ha convertit en una disputa que impregna la societat al llarg de la seva història.

Així ho demostra Beauvoir en «El segon sexe» quan estudia la condició femenina des de diversos punts de vista. Dedica uns capítols a realitzar una anàlisi minuciosa tant antropològica com històrica de l’estatus de la dona en diferents cultures al llarg de la història de la humanitat. La major part de les situacions que analitza Beauvoir en els diferents períodes històrics resulten desfavorables per a les dones. Un exemple on la inferioritat de la dona es manifesta de forma evident és en la religió. De fet, totes les religions juguen un paper cabdal no només en contribuir a la submissió de la dona, sinó també en determinar els perills que representen els Altres. En aquest sentit, les diferents confessions consideren als Altres com a diferents, i els converteixen en enemics contra qui lluitar per eliminar-los, o en el seu defecte convertir-los. Això continua passant en ple segle XXI on encara s’utilitzen els motius religiosos per atiar els conflictes i les guerres actuals.

Un apartat al que Beauvoir dedica força espai, és el de la reproducció i procreació. Considera que al llarg de la història de la humanitat “las servidumbres de la reproducción representaban para ellas un terrible obstáculo… Es un primer hecho cargado de consecuencias”. Així és que la reproducció i la posterior procreació han condicionat molt la vida de les dones i la seva posició en la societat i ho continua fent. La reproducció és indispensable per la continuació de l’espècie i de la societat. En conseqüència, Beauvoir conclou que al llarg de la història la dona s’ha identificat molt més que l’home amb l’espècie humana. Aquest fet ha convertit la dona en un ésser subordinat a l’espècie en un grau molt més alt que l’home. Ara bé, tot i reconèixer aquests condicionants biològics, Beauvoir es revolta explícitament contra la situació i afirma que “rechazamos la idea de que constituyan para ella un destino predeterminado. No bastan para definir la jerarquía de los sexos; no explican por qué la mujer es la Alteridad, no la condena a conservar para siempre este papel subordinado”. 

En definitiva, Beauvoir arriba a la conclusió que el gènere és una construcció cultural sobre el sexe. Com en molts altres àmbits de l’existència, el gènere ha estat una imposició dels criteris de la societat en la divisió home-dona passant per sobre de tots els drets, tal com afirma Cornelio Agripa(1): “actuando contra todo derecho, violando impunemente la igualdad natural, la tiranía del hombre ha privado a la mujer de la libertad que recibe al nacer” . En realitat, és ben cert que la identitat personal i sexual no es pot construir al marge de la societat. Ara bé, això no significa que no hi hagi possibilitat d’elecció i que la dona hagi d’acceptar el seu «destí» amb passivitat. És Beauvoir amb la seva obra que obres les portes a “la possibilitat d'una dona alliberada, capaç de prendre a les seves mans el dret a ser un subjecte existencial, en una dialèctica per fi simètrica, d'individu a individu, respecte a l'home.”

---

[1] Cornelio Agripa (1486-1535) fou un humanista del Renaixement, expert en ocultisme, alquímia, càbala, medicina, astrologia, entre d’altres disciplines. En 1509 va escriure “De nobilitate et praeccelentia faemini sexus” (De la noblesa i preexcel·lència de les dones), tot i que no va ser publicada fins el 1529, on fa un al·legat sobre la superioritat de les dones.