De Joan Fuster (1922-1992), i
sobre tot, d’aquest llibre n’he sentit a parlar molt i molt. Ja tocava
llegir-lo. És una de les moltes lectures pendents que es van quedant en el
“tinter” i que en algun moment o altre toca.
D’entrada penso que cal
col·locar-lo en el temps (1962) que va ser escrit, però també crec al mateix
temps que
en puc extreure reflexions
sobre el moment que estem vivint al Principat.
“Res més senzill ni mes confortable, per a un poble com per a un
individu, que considerar-se “víctima” i atribuir l’origen de les seves
desgràcies o dels seus errors a una dolorosa interferència aliena”. Segurament
aquesta ha estat una de les grans equivocacions. És sempre una errada
considerar que si quelcom no ens surt bé, no és responsabilitat nostre i
buscar-les fora. A vegades ho fem massa sovint. És una trampa que cal evitar.
“No seré pas jo qui negui la transcendència dels factors externs que
hagin penetrat de manera poderosa en la vida d’un poble. Les violència
infligides des de fora -invasions militars o pacífiques, anul·lament dràstic de
l’autogovern, coaccions pedagògiques, fissures territorials imposades,
adulteració cultural, etc.- tenen sempre efectes decisius sobre la salut d’una
comunitat. Tanmateix, no hem de perdre de vista que l’impacte nociu produït per
aquelles pressions exògenes serà major o menor, segons la resistència
espontània que el cos social afectat els oposi. És un problema de defenses
orgàniques, si puc dir-ho així. Molts pobles han passat per avatars, també de
procedència exterior, semblants als nostres, i han sabut o pogut “digerir-los”
sense cap alteració essencial en llur personalitat. Si els valencians, al
contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal·leables davant l’acció
d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: per alguna o algunes
raons particulars. La nostra feblesa no depèn tant dels atacs i de les
maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia,
anterior, que no ens permet de contrarestar-los amb eficiència, i posterior,
que ens impedeix de superar-ne els resultats desastrosos” Si ho comparem
amb la situació actual que travessem al Principat, podem afirmar que hem passat
uns anys que creiem en les nostres pròpies forces, i anàvem avançant en un camí
clar cap a la independència. Però a hores d’ara estem mostrant les nostres
febleses a l’Estat Espanyol i no trobem la manera de contrarestar amb
eficiència la seva ofensiva violenta, judicial i política. De tot el que havíem
assolit fins l’octubre estem anant enrere, o si més no, estem estancats sense
avançar. De fet tinc la impressió que no sabem com avançar ni quin camí hem d’agafar.
Els darrers esdeveniments per la seva pròpia duresa és possible que serveixin
per agafar embranzida i d’una vegada per totes reaccionen.
“Quan els valencians -els de llengua catalana- parlem del País Valencià,
solem oblidar-nos dels “altres” valencians: les nostres generalitzacions no els
tenen en compte. No hi ha en això cap menyspreu conscient. Hi ha només, el
reflex automàtic d’una realitat social irrefutable. El fenomen es produeix a
tot arreu on, sota un sol nom, conviuen diverses comunitats nacionalment
diferenciades: la que hi és hegemònica tendeix a fer coincidir amb ella mateixa
el concepte i el valor de la “totalitat” Això mateix pot estar passant
d’alguna manera entre els independentistes a Catalunya, prenent la part per el
tot i no tenim en consideració als que no pensen el mateix. De fet s’està produint
una divisió en la societat entre els que parlen habitualment català i els que
parlen habitualment castellà, encara que no és així en tots el casos, ni molts
menys, però en general ben bé podria ser-ho. Hi ha una divisió territorial
força evident amb zones molt independentistes i zones molt unionistes. És molt
clar amb les zones amb senyeres d’un i altre signe. Potser cal pensar com
explica Fuster que som un país dual en funció de l’origen i el lloc de
residència i no sé si això té solució. Com diu Fuster que passa a València on
hi ha dues menes de valencians, a Catalunya estem igual hi ha al menys dues
menes de catalans. Potser ara amb l’arribada de tants immigrants estrangers
fins i tot podem parlar de tres menes de catalans o més. Com entomar aquesta
divisió és complexa.
En els segles XIV, XV i XVI, “catalans eren tots els catalanoparlants”
Aleshores no hi havia distinció entre catalans del Principat, de València o de
Mallorca. Finalment aquest terme és circumscriurà als habitants de Catalunya. I
no hi haurà un nom genèric pels Països Catalans. Això esdevindrà un problema,
encara que “la llengua quedarà a ulls de
tots com el signe més net d’aquella fraternitat” entre les diferents parts.
Però J. Fuster reivindica la
unitat dels Països Catalans com a un sol poble “Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble.
Cada un dels nostres països n’és un fragment: o millor un membre. La història i
la geografia -la societat particular que formen- ens dóna una fisonomia
matisada i complementària, i el conjunt té, i en un moment de plenitud normal
el tindria amb admirable justesa, un perfecte equilibri en tots els ordres de
la vida col·lectiva. Els Països Catalans no són solament un petit tros
d’humanitat que parla una mateixa llengua. Són això, evidentment: però el fet
de parlar una llengua, la mateixa, és resultat d’una altra unitat anterior i
origen de nous llaços d’unitat”
Des de fa molts i molts anys “Hi ha un interès explícit a dividir-nos com
a valencians, i a dividir-nos com a catalans. És una forma de reduir-nos a la
més inefable inermitat”
La llengua és un fet cabdal. Al
llarg dels anys es produeixen intents constants d’imposar el castellà per sobre
el català, són intents de diversa mena, però cap d’ells acaba de reeixir. La
llengua resisteix i en realitat és el que més ens defineix com a poble, d’aquí
la gran importància de utilitzar i de defensar-la.
“Entre dues llengües es planteja la disjuntiva del nostre poble. I s’hi
planteja, no sols pel que la llengua suposa en ella mateixa -una història, una
cultura passada i present, una forma d’ésser-, sinó igualment pel que
representa d’opció civil de cara al futur” Només cal constatar com l’Estat
Espanyol sempre que ha sorgit conflictes ha tret la llengua com arma llancívola
i d’atac, sobre tot, a les escoles.
El problema del centre i la perifèria
no és nou. “Un Estat “modern” no podia
ésser sinó un Estat unitari, i l’unitarisme seria sempre precari, si només
s’aguantava sobre una “unitat” institucional mínima.”... “El desfasament entre centre i perifèria serà
constant des de Carles V fins avui. ... Com que la Monarquia s’identifica amb
el centre, la perifèria queda condemnada a viure “al marge”
Amb Felip V “l’Estat borbònic és ja un Estat unitari, però la perifèria segueix
essent perifèria, i el centre, centre. ... El centre es creu la part suprema de
l’Estat; la perifèria es troba postergada dins l’Estat. Entre l’un i l’altra hi
haurà una tensió contínua. El centre esdevindrà automàticament autoritari
respecte a la perifèria; la perifèria es fa sistemàticament protestatària respecte
al centre”
“El centre s’ha aguantat fins ara amb les inèrcies de l’Estat: al cap i
a la fi, l’Estat era ell. La perifèria s’ha esbravat, en canvi, a força de
subversions”
“El nou Estat unitari, que fabricaven les constitucions liberals
espanyoles del segle passat, era destinat a ensopegar amb els mateixos
inconvenients de fons que la Monarquia absoluta precedent”. “No hi ha dubte que la política
centralitzadora de l’Estat liberal no fou gens favorable als interessos morals
i materials de la perifèria: no ho podia ésser, ni ho intentava, naturalment.”
I passen els anys i els governs i res canvia, tot segueix igual. El centre és
el centre i la perifèria és la perifèria. Fins quan ho aguantarem?
“La condició “satèl·lit” de la província es caracteritza per això: pel
fet de girar entorn d’un centre sense poder incorporar-s’hi. La província mai
no serà centre, i viu moralment -mentre es manté provinciana- d’allò que el
centre li envia. Un centre tan deplorable com el que sustentava l’Estat liberal
no era precisament un gran negoci: ésser provincians a l’Espanya del XIX
resultava un destí més aviat trist”
“Un provincià és, per definició, un home ressentit: d’un ressentiment
una mica estrany, borrós, subjecte a intermitències especials, estèril.
D’entrada, el provincià ja se sent vexat d’ésser-ho. Ells és una mena de
ciutadà de segona, i ho sap. Tanmateix, el seu “sucursalisme” el lliga d’una
manera automàtica al centre: això li referma la situació de “dependència” a què
està sotmès, la qual es colora amb tot el caràcter d’una acceptació espontània”
“La seva reacció és l’anticentralisme”
“Una altra projecció del ressentiment provincià dels valencians recau
sobre els altres “pobles” provincians” En aquest cas sobre el Principat i els
seus homes. “Creu que el centre els distingeix amb consideracions
“privilegiades”
“El provincià viu en un permanent estat d’estrabisme moral. Amb un ull
mira al centre, amb l’altre fita les realitats immediates que l’envolten. ...
L’ideal de bon provincià seria no diferenciar-se gens del model central”
“Ací hi ha una gran població; però per cert que no hi ha poble”. “La
“població” passa a “poble” per un acte de consciència. I aquest és un pas que
no tots els valencians han donat. La superació dels localismes inics i
destorbadors ens és necessària com el pa que mengem. Si no ho fem, els
valencians estarem condemnats a esdevenir cada vegada més provincians. Volem
dir: més inerts, més despersonalitzats, més ensopits.”
Al Principat s’ha engegat des d’uns
anys ençà la conversió de una part majoritària de la població en poble. Ja no
ens mirem, ni volem ser centre, simplement nosaltres volem ser el nostre propi
centre sense dependre de ningú, sense que ningú ens vingui amb imposicions des
de fora. No tinc idea de com acabarà tot plegat, però mai més tornarà a ser
igual.
“Un poble, a cada moment, és allò que l’ha fet la seva història: el seu
passat íntegre gravita en la seva actualitat, la condiciona” No oblidem la
nostra història construïda a base de resistències. El futur és nostre. El tenim
ben a prop, només hem de trobar com agafar-lo.