La irrealitat guanya terreny a la realitat

Després de llegir força llibres de Marukami, amb la lectura de “Kafka a la platja” vaig dir prou. Però aquest seu darrer llibre m’ha semblat interessat i he tornat a reincidir i haig de dir que m’ha enganxat des del primer moment:

“Avui, quan m’he despertat d’una migdiada curta, davant meu m’he trobat “l’home sense rostre”. Estava assegut a la cadira de davant el sofà on dormia, i em mirava directament amb els seus ulls imaginaris en un rostre inexistent.” ... Allà on hi hauria d’haver hagut el rostre hi havia una boira blanquinosa que es movia a poc a poc, en forma d’espiral... He intentat dibuixar el seu retrat. Però no sabia per on havia de començar ni cap a on havia de continuar. Allà no hi havia res. Com es pot donar forma la no-res? A mes, la boira blanquinosa que envoltava el no-res no parava de canviar de forma.... M’era impossible fer el retrat de “L’home sense rostre”. M’he quedat allà desorientat, mirant com es movia la boira al meu davant...

Ha estat com un somni breu, però sé perfectament que no era cap somni... Potser algun dia seré capaç de pintar el retrat del no res. De la mateixa manera que un cert pintor va ser capaç de pintar un quadre titulat “La mort del comanador”. Però per fer-ho necessito temps. Necessito que el temps es posi a favor meu.”

El pròleg impressiona i fa que t’endinsis en la narració amb ganes de descobrir aquest enigma de l’home sense rostre.

El narrador sense nom és un pintor de retrats que ens explica els nous mesos (com si es tractés d’un embaràs) en que viu separat de la seva dona. Després d’un viatge pel Nord del Japó va a viure dalt d’una muntanya en una casa solitària d’un amic seu. No feia massa que en aquest lloc havia viscut un conegut i reputat pintor (Tomohiko Amada), pare de l’amic, i que degut a la seva edat i la seva demència l’han traslladat a una residència.

“Es pot dir que en general he tingut una vida tranquil·la i ordenada, que s’ha desenvolupat dins d’uns paràmetres que es podrien considerar raonables. Ara bé, aquells nou mesos els vaig passar en un estat de caos que no soc capaç d’explicar. Va ser un període excepcional i fora del comú en tots els sentits.” Ja ens posa en guàrdia de l’excepcionalitat de tot el que passarà.

Ens explica com pinta els retrats “... havia de sentir un mínim d’afecte per la persona que havia de pintar. Durant la primera trobada procurava detectar en el client el màxim d’elements amb els quals pogués simpatitzar. Evidentment, n’hi havia que no en tenien cap. Eren persones que si m’haguessin dit que en endavant les hauria hagut de tractar tota la vida, m’hauria fet enrere. Ara bé, com que hi tenia un tracte formal durant només una hora i en un lloc determinat, no em costava gaire descobrir una o dues qualitats agradables en cada client. Si miraves bé al fons durant prou estona, tothom tenia alguna cosa a dins que brillava amb llum pròpia. Era qüestió de trobar-la, i, encara que la superfície estigués entelada ..., fregar-la amb un drap. I això s’havia de fer així perquè aquest sentiment acabava traspuant a l’obra...”

“No parava de rebre encàrrecs. Sempre tenia l’agenda plena. Tot i així, dins meu no trobava res que em despertés el desig. Ni un bri de res .... Quan me’n vaig adonar, ja havia deixat de pintar per a mi”

“En aquell moment tenia trenta-sis anys”. Feia sis anys que estava casat quan la seva dona una tarda de pluja asseguts a la cuina li va dir que no podia continuar vivint amb ell.

“Em va assaltar una gran sensació d’impotència, com si m’hagués perdut enmig de la foscor... En aquell moment no estava per pensar si el que feia era correcte o no. Anava aferrat a un tros de fusta i em deixava arrossegar pel corrent. Al meu voltant tot estava negre com una gola de llop, i al cel no hi havia ni la lluna ni els estels. Sabia que mentre estigués agafat a aquella fusta no m’ofegaria, però no tenia la més petita idea d’on era ni de cap a on em dirigia.”

M’agraden aquests personatges introspectius tan típics de Murakami. Expliquen el que passa al seu voltant, amb descripcions precises, però també el que passa al seu interior. Es despullen davant del lector.

Un fet casual serà cabdal al llarg de la història “Vaig descobrir el quadre d’en Tomohiko Amada titulat La mort del comanador quan feia unes quantes setmanes que m’havia traslladat a aquella casa. Quan el vaig trobar era impossible que ho sabés, però aquell quadre va capgirar completament les circumstàncies que m’envoltaven”

Accepta la petició d’en Menshiki, un home ric que viu a prop, perquè li faci un retrat. “Dins en Menshiki s’hi amagava alguna cosa. Era un secret ficat en un cofre tancat amb clau i enfonsat al mar. Feia molt temps que s’havia enfonsat, i ara estava cobert d’algues verdes i frondoses. L’única persona del món que sabia on era el cofre era en Menshiki. No vaig poder evitar notar al fons del seu somriure la soledat que comportava aquell secret”

En Menshiki entra en la seva vida de manera inesperada. “Evidentment, en aquell moment no em podia imaginar que al cap de poc aquell home entraria en la meva vida i canviaria el meu camí de la manera com ho va fer. Si no hagués estat per ell, no m’hauria passat res del que em va passar, i la meva vida potser hauria caigut en la foscor més absoluta sense que ningú se n’adonés.”

“Vist amb perspectiva, la vida és una cosa ben curiosa i plena de coincidències extraordinàries i gairebé increïbles, i de fets complicats i impredictibles”... “Penso que a la vida de qualsevol persona hi ha un moment que ha de fer un canvi agosarat. I quan arriba aquest moment, l’has d’agafar ben de pressa. L’has d’agafar ben fort i no deixar que s’escapi. El món es divideix entre les persones que agafen aquest moment i les que no”

Tot el que en un principi semblava real, es va transformant i apareixen els elements fantàstics i irreals tan típics de l’autor. “... La irrealitat que hi havia hagut allà com una possibilitat latent es feia realitat i que de resultes d’allò es feia un petit esquinç a les costures del món”

“No vaig poder evitar pensar que potser el cap em començava a fallar... No tenia gaire confiança que els sentits em funcionessin correctament”

“La realitat no està formada només de coses que es veuen... A la vida hi ha coses que es mouen entre el límit que separa la realitat de la irrealitat. És com si aquest límit no parés de moure’s. Com una frontera que cada dia es bellugués segons li semblés. I s’ha d’anar amb molt de compte amb aquest moviment. Si no, acabes que no saps en quin cantó et trobes” L’exploració d’aquests límits entre el món real i irreal és una constant en tota l’obra de Murakami.

“En la calma del bosc, era com si es pogués sentir fins i tot el soroll del temps que avançava, de la vida que passava ... Res no estava sempre al mateix lloc. I el temps s’anava perdent. El temps s’esgranava com la sorra i desapareixia a la meva esquena”

“Hi ha coses que, si pot ser, val més no saber... Potser era veritat. També hi devia haver coses que valia més no sentir. Però era impossible no sentir-les mai. Quan arribava l’hora, encara que et tapessis bé les orelles, el so feia vibrar l’aire i t’arribava al cor. Era impossible d’evitar. I si no t’agradava només et quedava l’opció d’anar a viure en un món buit”

“En la llum clara del matí, només podia pensar que aquells fets havien estat una mena d’il·lusió. Recordava tots els fets amb claredat, però, com més hi pensava, més em semblava que havien sorgit d’un món que es trobava a anys llum de la realitat.

Tot i així, per més que m’esforcés a pensar que simplement havia estat un somni, sabia que no ho havia estat. Potser no ha estat la realitat, però tampoc ha estat un somni. No sabia què havia estat, però era evident que no havia estat un somni. Els somnis passaven d’una altra manera”

“No és fàcil saber, on és el límit, on se situa la línia que separa un lloc de l’altre. És una tasca perillosa, on t’hi jugues la vida. Però, si evites acostar-te a aquest límit, és impossible superar la por o aprendre.”

Realisme fantàstic, barreja de realitat i irrealitat. M’atrauen els misteris i enigmes que planteja Murakami. T’endinses en l’obra i t’ho creus, llegeixes i segueixes llegint per esbrinar com segueix i saber per on sortirà a mesura que tot es va embolicant.

“Tenia la sensació que el remolí que m’envoltava girava cada cop amb més força. I que no podia tornar enrere. Ja era massa tard. Era un remolí absolutament silenciós. I aquell silenci estrany m’espantava.”

“Tant de bo em pogués entendre a mi mateix. Però no és fàcil”

“I va arribar el diumenge següent. Aquell dia van passar moltes coses. Va ser un diumenge molt mogut”

El llibre no acaba, hi ha un segon volum on espero trobar respostes als enigmes plantejats i, sobre tot, saber qui és l’home sense rostre del pròleg.

Confiteor

Malgrat que de sempre he escoltat que la relectura dels llibres que ens han agradat hauria de ser d’obligatori compliment, mai o gairebé mai ho he fet. Penso que amb la quantitat de llibres que tinc a la llista per llegir, la relectura em prendria temps de totes aquestes lectures pendents.

Amb tot he pensat que rellegir alguns dels llibres dels que m’han deixat més petjada no és una mala idea. He decidit començar per l’obra mestra de Jaume Cabré. Recordo molt bé l’estiu que el vaig llegir a raig i el sentiment que em va deixar un cop acabat: i ara què?

Ha estat una lectura pausada per poder captar amb tota la intensitat possible tots els seus replecs tractant de copsar matisos i detalls.

“Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m’hagués avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes”

Així comencen les més de 1000 pàgines de la que és aquesta obra monumental i magistral alhora, una extensa carta de l’Adrià a la seva dona. I com acostuma a fer l’autor un inici en el que ja podem trobar una síntesi del serà el llibre que ens atrapa d’allò més.

“Vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus errors són responsabilitat meva i només meva”...“Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m’aplanin el camí cap a no sé on” Així es defineix l’Adrià a sí mateix i unes pàgines més endavant afirma que “soc jo sol davant del paper, la meva darrera oportunitat”

Cerca l’inici de tot plegat cinc segles enrere “Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys, quan aquell home turmentat va decidir demanar l’ingrés al monestir de Sant Pere de Burgal...”

“El despatx és el meu món, la meva vida, el meu univers on hi té cabuda tot excepte l’amor”...“Hi haurà coses que segur que saps, sobretot quan parli de tu. Però hi ha retalls de l’ànima que em sembla que no saps perquè és impossible conèixer del tot una persona.”

També aprofita per deixar negre sobre blanc afirmacions personals ben contundents: “Els homes no habitem un país; habitem una llengua”

El pare del protagonista, el Felix Ardèvol, ja es planteja el per què del mal: “Em costa pensar que Déu permet el mal”. El mal estarà present al llarg de tot el llibre, com ha estat al llarg de tota la història de la humanitat.

Parla de la seva infantesa i de les relacions dels seus pares: “casa meva no era una casa pensada per als nens i la meva família no era una família pensada per als nens... Ara m’adono que el pare la feia sentir estranya a casa. Era a casa del pare i ell li feia el favor de deixar-l’hi viure. Quan va morir el pare, va poder respirar tranquil·la... Em pregunto per què s’havien casat. No crec que s’arribessin a estimar mai. A casa no hi va haver amor mai. I jo vaig ser una mera conseqüència circumstancial de les seves vides” Quan es van casar el pare tenia més de 40 anys i la mare acabava de fer-ne 22.

“Durant molt de temps, malgrat el seu caràcter feréstec, el pare em fascinava i jo volia fer-lo content. I, sobretot, desitjava que m’admirés. Brusc, sí; geniüt, també; i no m’estimava gens. Però jo l’admirava. Segurament és per això que em costa tant parlar-ne. Per no justificar-lo. Per no condemnar-lo”

“O sigui que era un fill únic observat per uns pares àvids de lluïment de nen intel·ligent. Aquest pot ser el resum de la meva infantesa: llistó alt. Llistó alt en tot.”

“Néixer en aquella família va ser un error imperdonable, sí. ... Sort en vaig tenir de Carson i Àguila Negra. Aquests quasi sempre em donaven la raó.” Carson i Àguila Negra acompanyen a l’Adrià al llarg de tota la seva vida i es converteixen en un element narratiu cabdal.

Un altre element clau és el violí Vial. “Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l’han tocat” Sota l’erable de Sant Pere de Burgal, la fusta del que es fa el  Vial, està enterrat Julià de Sau.

“També aquest despatx, que és el meu món, és com un violí que al llarg de la vida haurà hostatjat diversa gent: el meu pare, jo... tu perquè hi ets amb l’autoretrat, i vés a saber qui més perquè el futur és impossible d’entendre”. Totes les habitacions i tots els habitatges són una mica de tots els que hi ha viscut.

Quan l’Adrià encara és un nen, mor el seu pare. Per l’Adrià “van ser uns dies molt anguniosos perquè sabia que la mare no em veia. Després m’hi vaig anar acostumant. Em fa l’efecte que des d’aquells dies la mare ja no em va veure mai més i per això ja no volia saber res de mi... Per què no ens vam estimar mai, la mare i jo? És un misteri per a mi”

L’Adrià es sentia culpable, “...perquè sabia amb certesa que el pare s’havia mort per culpa meva”... “em vaig sentir miserable, covard i assassí. I moltes coses més que no recordo”...”només sé que el vaig empènyer a la mort i avui, cinquanta anys després, ho continuo pensant”

“La vida és una insondable casualitat. Dels milions d’espermatozous del pare, només un fecunda l’òvul que toca. Que hagis nascut tu; que hagi nascut jo, són immenses casualitats. Podríem haver nascut milions d’éssers diferents que no hauríem estat ni tu ni jo”

“A més de pèls al bigoti, ens començava a créixer l’evidència que viure era la mar de difícil”. Un cop mort Félix Ardèvol comencen a sortir els seus draps bruts.

“Després del pare la major incògnita de la meva vida, abans de conèixer-te, ha estat la meva mare”

Sorprèn la capacitat de passar d’una cosa a l’altra sense que es faci estrany i sense que el lector perdi el fil dels esdeveniments i ho trobi tot normal. És una meravella que necessita d’un gran domini tècnic. Es barregen els personatges i les èpoques, des de la vida als monestirs, passant per la Inquisició, el nazisme i els camps d’extermini, fins arribar a l’actualitat. Al llarg del miler de pàgines desfilen infinitat de personatges de diferents èpoques. Aquest mapa dels personatges pot ser una bona ajuda per la seva lectura.

“Què és la veritat? ... No ho sé. La reconec quan la sento. I en tu no la reconec. La reconec en la música i en la poesia. I en el relat. I en la pintura. Però només de tant en tant”

“Començava a comprendre que mai no arribaria a assolir la felicitat. Que segurament ningú no la podia assolir. La felicitat sempre era allà al davant, a tocar, però inabastable; segurament inabastable per a tothom”

“Jo sempre pensant que havia dissenyat la meva vida contra tothom, i resulta que he acabat fent el que el meu autoritari pare havia disposat des de l’inici del temps”

“De vegades no entenc per què la humanitat es relaciona a mastegots havent-hi tantes coses a fer. De vegades penso que abans que poetes som malvats i, per tant no tenim remei. El problema és que ningú no té les mans netes. Poquíssima gent, per ser més precisos. Poquíssima”

“Una mentida, o una mitja veritat, o unes quantes mentides unides per una coherència que les transforma en versemblants, es poden sostenir durant un cert temps. Fins i tot durant molt de temps. Però mai no poden durar tota una vida perquè hi ha una llei no escrita que parla de l’hora de la veritat de totes les coses”

“El Déu cristià és rancuniós i venjatiu. Si comets una falta i no te’n penedeixes, et castiga amb l’infern etern. Em sembla una reacció tan desproporcionada que amb aquest Déu no hi vull tractes”

A les darreres pàgines del llibre retorna a l’inici: “Va ser aquell dimarts a la nit a Vallcarca, amb pluja fina i sense paraigua, que vaig comprendre que tot jo és una exageració. O pitjor: que tot jo és un error, començant per haver nascut en la família equivocada. I sé que no puc delegar en déus ni en amics ni en lectures el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes”

“Com que no vaig ser capaç d’ajudar-te, te’n vas haver d’anar sola amb presses, d’amagat, sense mirar enrere, sense poder-te acomiadar. Entens el meu desfici?”

“I uns quants anys després t’estic escrivint amb presses perquè no et moris del tot quan jo ja no hi sigui. Tot és mentida, ja ho saps. Però tot és una gran i profunda veritat que ningú no podrà mai desmentir. Aquests som tu i jo”

“Quin fred, quina soledat ... No puc deixar de sentir-me culpable d’aquest desastre, estimada. Sí, ja ho sé. Tots acabarem morint... Però tu, gràcies a la generositat del meu amic, que ha tingut la paciència de ser-ho durant tants anys, tu continuaràs vivint en aquestes ratlles cada vegada que algú llegeixi aquests fulls”

“La daga va lluir a la claror de la poca llum abans d’enforsar-se-li a l’ànima. La flama de la seva espelma es va apagar i no va veure ni viure res més. Res més. Ni va poder dir on són perquè ja no era enlloc” Sant Pere de Burgal on tot comença, però també on tot acaba.

I com diu Bartomeu Rosselló-Porcel

“Alça els ulls i descansa un breu moment

Imaginat el llibre que vindrà...”

Qui és Cecília Ce?

“Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir”

La que parla és Cecília Ce, la protagonista i narradora en primera persona del carrer de les Camèlies, una nova protagonista femenina de Mercè Rodoreda. Els senyors benestants que la recullen són el senyor Jaume i la senyora Magdalena.

“Asseguda al graó anava creixent. Escoltava el que deien totes aquelles senyores que no m’agradaven, veia caure i giravoltar les hèlices de l’auró i mirava el sol damunt de les roses”

Abandona la casa per anar a viure a una barraca totalment precària. D’alguna manera cerca ser lliure, encara que no sé si ho acabarà aconseguint.

Passa d’home a home a vegades de grat, d’altres no tant, però fa bastant la seva. Acaba vivint en un mig pis de l’eixample que li posa el Marc, un senyor casat i amb dos fills.

Allà comença a obsessionar-se per foteses, la veïna, un sastre que la mira des de l’altra banda, una cafeteria a la que va els matins, unes fotos que apareixen misteriosament, uns sorolls, ...

Passa d’una situació i una relació estranya a una situació i relació encara més estranya. La seva vida sembla un pou sense fons on no sembla haver cap sortida. Cada vegada més tancada a casa, dormint, dormint i sense voler sortir al carrer.

Qui és Cecília Ce? Sabem el seu origen, però amb tot el que explica realment l’arribem a conèixer?

“Em vaig llevar i vaig anar a mirar-me una estona en el mirall del lavabo: aquella noia del mirall no era jo ... Em vaig tornar a mirar. Amb la mà oberta vaig tapar-me el baix de la cara i el pes de la tristesa que tenia en els ulls feia esgarrifar”

“Havia de viure fins la mort. Una vida són molts dies. Em vaig aixecar tan alta com era i vaig dir a la Cecília del mirall que havia de fer alguna cosa si no volia morir en un llit d’hospital i acabar mal enterrada”

Quan més sembla tocar fons refà la seva vida amb un parell de cops de sort amb dos homes rics

Al darrer capítol retroba el vigilant que l’havia trobada al peu d’un reixat de jardí i tracta d’esbrinar el seu origen. El vigilant la interpel·la:  “Què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l’havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res”

Cecília Ce és una protagonista estranya i solitària en una novel·la també estranya. No estableix lligams de llarga durada amb ningú. Entre moments de somieig i de deliri es busca a si mateixa, però de manera erràtica i sense ser-ne realment conscient.

Com afirma Xavier Pla en el postfaci és un “personatge d’origen misteriós que camina a les palpentes com una ombra errant, sense nord, per la vida”. Potser tots caminen sense nord encara que ens ho ocultem a nosaltres mateixos.