dijous, 30 d’agost del 2007

Caòtica Ana

Feia temps que en Julio Medem ens tenia a dieta. Tenia ganes de tornar a veure que ens oferia. M’agrada el seu cinema. La manera que té d’explicar les seves històries, i malgrat que anava amb prevenció a veure la seva darrera pel·lícula, sobre tot, per la gran propaganda que l’ha rodejat, he de dir que m’ha continuat agradant.
Com sempre presenta una història diferent i explicada de manera molt personal, amb el compte enrere o potser endavant de 10 a 0. Ana la protagonista ha de tornar enrere, i cercar dins seu en el seu passat més remot per poder seguir endavant. Possiblement ell mateix després dels fets colpidors que li han passat els darrers anys també tenia aquesta necessitat de tornar enrere per començar de nou.
La pel·lícula em va atrapar fins que Ana retorna a la illa davant la imminent mort del seu pare, però a partir del viatge a New York la història perd interès i de fet el que podríem considerar fins aquell moment com una història rodona, aleshores ho deixa de ser a la recerca d’un final no gens reeixit.

 
No és la seva millor obra però continua sent interessant i diferent, amb una actriu novella que és una gran descoberta i amb imatges i una utilització de la càmera que com sempre em deixa atrapat dins de la pantalla.
Deixant a banda, l’interessant documental de “La pelota vasca. La piel contra la piedra” les meves favorites són “Tierra” i “Los amantes del círculo polar”. A veure si ara no haurem d’esperar tan per veure la propera. Com m’agradaria que acabés elaborant la promesa “Aitor, La piel contra la piedra” que tenia que ser la continuació en ficció de “La pelota vasca”!

dimecres, 29 d’agost del 2007

DNI de pagament

El DNI no ha estat mai un document que m’hagi agradat, més aviat sempre he pensat que era inútil i innecessari. De fet m’agraden els països que encara es resisteixen a tenir-ne. És una forma d’exercici de control de l’Estat sobre la ciutadania, que encara relaciono amb els temps del franquisme. Però resulta que malgrat tot, és a vegades un document útil.
Em caducava a finals d’agost i tenia que renovar-lo. De passada aprofitaria per catalanitzar-me el nom. Després de gairebé dos anys ho havia aconseguit el passat estiu. Vaig a la comissaria amb tots els papers. L’estona d’espera, primer a fora, fins aconseguir número, i després a dins és considerable (més d’una hora). També haig de dir que el lloc em sorprèn agradablement. Fa 10 anys era un lloc gris, brut i kafkià, ara és un lloc modern i agradable. Tret del policia de la porta, la resta de funcionaris tots parlen català. Ara bé tots els cartells informatius que hi ha a les parets estan en castellà.
Quina sorpresa! Per canviar-me el nom han de demanar-ho prèviament a Madrid. Emplenen un paper i tindré que tornar-hi en una setmana. Quanta dependència de la capital del regne!
Finalment hi he tornat i he acabat els tràmits, no sense tornar a fer una bona cua de més d’una hora un altre cop. I haver de suportar avui una funcionària novella que no sabia que tenia que fer i que a més ha parlat en castellà tota l’estona. D’aquí a un mes ja podré passar a recollir-lo i per fi seré Ricard oficialment.
Em sap greu haver malgastat dos matins de les meves vacances en aquesta gestió tan útil. És lamentable que no s’utilitzin les noves tecnologies per aquests tràmits o si més no per agilitzar-los i evitar les pèrdues de temps de tanta gent. Ningú comptabilitza les hores de feina que es perden ? I per acabar-ho d’adobar cal pagar 6.70 € per un tràmit que tots estem obligats a fer. No entenc (malauradament hi ha massa coses que no entenc) per quina raó tinc que pagar quan tinc l’obligació de fer-ho. Més aviat em sembla indignant. Al menys hauria de ser gratuït.

dilluns, 20 d’agost del 2007

Visca les desigualtats!

Dues notícies aquest matí a La Vanguardia:
  • La Caixa ha guanyat 1.228 milions en el primer semestre, un 50,4% més que l’any passat
  • Els salaris dels treballadors europeus han augmentat un 2.7 % en el 2006.

Comparem un 50.4 % d’augment per la Caixa i un 2.7 % pels treballadors. Una petita diferència, no ?

Fa molts anys que estem sota una política econòmica que imposa la moderació salarial pels treballadors i deixa amplis beneficis a les empreses que any rere any van augmentant de forma espectacular. D’aquesta forma les desigualtats socials cada cop són més grans. I això sota excuses econòmiques diverses disfressades d’importants teories, suposo que continuarà així pels segles dels segles.

dijous, 16 d’agost del 2007

Adéu Xiri

Molt emotiu el comiat del Xiri, els cinc minuts d’aplaudiments m’han colpit extraordinàriament. I la sortida del fèretre amb les despulles sota la pluja, m’ha recordat un altre moment molt emotiu encara que molt diferent: la I cursa memorial Ramon Oliu a Cantonigros. Talment semblava que el cel també plorava en aquests moments. Ha mort tal com va viure amb coratge, valentia i fidelitat al seu poble.