dimarts, 24 de març del 2015

Digueu-me insensible

Ho entenc 150 morts són molts morts. L'avió ha sortit des de l'Aeroport del Prat. Entre les víctimes hi ha molts catalans. Això el converteix en quelcom molt proper per nosaltres. Ho tenim a prop. Tot molt lamentable, sobre tot, pels morts i els seus familiars. Però tan sols és simple accident amb un resultat fatal i sobre el que cal esbrinar les causes.
Però que aquest tipus de notícies omplin hores i hores dels informatius i que a les tertúlies, els tertulians de torn sense cap coneixement específic de res, facin les seves elucubracions sobre les possibles causes, em sobra. El que cal fer ara és rescatar i identificar els cadàvers el més ràpidament possible, atendre als familiars i persones més properes als mateixos i esperar a que l'estudi de les caixes negres ens permeti conéixer les causes per posar-hi remei per properes ocasions. I si s'escau depurar responsabilitats. És una notícia de la secció de successos que lamentablement cada cop ocupen més espais en els informatius.
Desplaçar enviats especials al lloc dels fets, connexions en directe, condols i més condols arreu, dels polítics i de gent anònima que omple les xarxes no hi trobo sentit. Tot plegat s'acaba semblant massa al periodisme groc i a programes tipus "Sálvame" que a vegades tant es critiquin des dels suposats programes seriosos. Convocar gabinets de crisi per part dels governs també em sembla una exageració. Cal gestionar-ho de manera eficaç, però tampoc fa falta un gabinet de crisi presidit pel president. 
Segurament els mitjans cerquen índex d'audiència i els polítics sortir a la foto. Potser és que com especie ens agrada massa el morbo d'aquestes desgràcies col·lectives. 
Quants dies haurem de suportar aquesta notícia obrint els informatius ? Hauria passat el mateix si l'accident fora a l'altra banda del món ?
Digueu-me insensible si voleu, però no m'agrada aquest circ que s'organitza al voltant de les desgràcies col·lectives. Les víctimes i els seus familiars no s'han de convertir en el centre de les mirades. Respectem que passin aquests mal moments en la intimitat.


divendres, 13 de març del 2015

La por de "M"


Dissabte al vespre. Sala 33. "La Por", una pel·lícula que em sorprèn. Tot imatge, pocs diàlegs, bones interpretacions, una presència permanent. Ell està allà, sempre present en la seva vida, fins i tot, en la seva absència. Tot passa en una sola jornada. Ningú més que ells sap el que passa en la vida d'aquesta família. És una por oculta al món exterior, por a explicar-ho i fer-ho públic. El desenllaç dramàtic és del tot inesperat.

Està basat en una petita novel·la de Lolita Bosch, M. El llibre comença pel final, però en la resta, excepte petits detalls és idèntic a la pel·lícula. També amb pocs diàlegs. M, el fill adolescent d'aquesta família és el protagonista. Està pensat per obrir un debat en un aula de secundària sobre la xacra de la mal anomenada violència de gènere. M'ha sobrat la part final de la tardor. Crec que és prescindible. La pròpia història té prou força per impactar als alumnes i fer-los pensar i parlar.


dimarts, 10 de març del 2015

Visca l'Ovidi Montllor!

Ja fa 20 anys de la mort de l'Ovidi Montllor. Tinc records inesborrables de les seves actuacions, sempre de negre i acompanyat d'un guitarrista de luxe com Toti Soler. Si no recordo malament abans del Toti havia estat acompanyat per un guitarrista xilè. El vaig escoltar a la plaça cívica de la UAB i també a l'amfiteatre dels Jardins de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, i a molts altres indrets a finals dels anys 70. Eren èpoques de joventut, música, concerts, recitals, festivals, vi i maria.
Les seves cançons amargues, iròniques i punyents, el seu posat entre tímid i agosarat, la interpretació amb gestos i una gran expressivitat en la seva veu i el seu rostre. Més que cantar recitava, però com recitava! Homenatge a Teresa, Carta a casa, La fera ferotge, Els amants, però sobre tot, tinc a la memòria les dues veus i les dues cares d'una nit a l'òpera, aquella parella de burgesos que es preparava per anar al Liceu.
També la seva aparició a Furtivos. Crec que la primera vegada que el vaig veure a la pantalla gran. De tant en tant també el podíem veure en alguna obra de teatre en el Canal Català a la 2, encara en blanc i negre. Eren els temps del blanc i negre i del gris. I després va desaparèixer de la vida pública, i poc més vaig saber d'ell fins la seva mort sobtada.
Com moltes vegades en aquest país ens recordem de les persones quan moren o quan fa ja un temps que són morts i enterrats. Una veritable llàstima. 
Per la diada de Sant Jordi de 1979 passejant entre llibre i roses per la Rambla em vaig regalar un llibre de Poemes i Cançons de l'Ovidi editat per Galba Edicions, simplement perquè vaig voler. I d'aquest llibre copio el seu primer poema, tota una declaració d'intencions.

LA REVOLUCIÓ

Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
Després d'aquestes paraules,
molta gent s'esverarà.
D'altra potser no s'esvere,
d'altra no em coneixerà.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució! 

I qui no estigui d'acord
no li done la raó,
perquè és tan necessària
com per la terra la saó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució! 

Fixeu-vos que no la cante
a crit sec ni amb passió,
la pronuncie amb respecte,
amb tendresa i devoció,
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució! 

No us penseu que vol dir guerres,
ni destroces, ni rancors.
Vol dir coses estimades:
llibertat, justícia i raó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució! 

No és pas aquest crit de pobres
que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just,
almenys per als nostres fills
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució! 

Encara que jo i d'altres
la cridem amb impaciència,
ella vindrà el dia just,
quan maduri la consciència.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució! 

Tots volem que vingue de bones,
sense sang, amb comprensió, 
i si els burgesos no ho volen,
llavors serà per collons.
Oh sí.
Si em permeteu com si no,
Visca la revolució! 

Ovidi Montllor 1967

Des de fa ja alguns anys que en el meu passeig diari de la casa a la feina, i de la feina a casa, passo per la plaça Ovidi Montllor. Tot un encert posar-li aquest nom a una nova plaça just al davant d'una biblioteca.

I si em permeteu l'expressió:
Visca l'Ovidi Montllor!