Havia llegit bones crítiques i
escoltat bons comentaris sobre aquest llibre. A més era premi Llibreter que
acostuma a ser tota una garantia. Sabia que era estrany, però això no m’espanta.
M’agraden els llibres estranys. Però no hi he acabat d’entrar.
La història sobre el germà de gel
em resulta interessant. M’agrada el seu concepte sobre l’autisme i tal com
l’explica. Sé que hi ha tants autismes com nens autistes i que cadascú hi té
una experiència molt personal amb ells. TEA (trastorn de l’espectre autista): “aquesta etiqueta tan vaga em sembla un camí
de tornada a la incertesa; les diferències de comportament i d’aspecte entre
els diferents casos són tan grans que solen tenir ben poc en comú”
M’interessa molt el punt de vista
de la germana d’un autista. Penso que la història centrada en aquest fet ja
donava prou de sí i que tot el farciment sobre les exploracions polars és
sobrera.
“El meu germà sobreviurà als meus pares, que temen pel seu futur. Donar
un sentit a tot això, quan no es creu en Déu, és difícil. M’imagino el meu
germà en altres èpoques, en altres famílies. ¿L’haurien deixat abandonat al
gel, els esquimals? ¿Hauria sobreviscut, a l’edat mitjana? ¿L’haurien ingressat
en alguna institució, fa cinquanta anys? ¿Quina és la meva responsabilitat, en
tot això?”
“Què se n’hauria fet de tota l’energia que inverteix la família si ell
no hagués existit, o si ell hagués estat, tal com se sol dir “normal”? De fet
aquesta és una pregunta que ens podríem fer davant de totes les decisions
cabdals de la nostra vida. La nostra vida és com és, però podria haver estat
completament diferent si ...”
“La meva presència havia de ser més lleugera, no donar mal de caps. I es
va acabar establint una fina capa de glaç entre jo i els altres; és així com el
gel va entrar en mi”
A vegades crec que els escriptors
els hi agrada complicar el relat dels seus llibres per tal de resultar més
moderns. O potser és la pròpia dificultat i dubtes sobre l’escriptura de la que
també parla en el llibre que els porta a navegar per aquests mars de la creació
sempre rocallosos.
“Treballava com un nàufrag en una illa iceberg, sense saber cap on anava
ni quan de temps resistiria” .... “No
se si val la pena escriure tot això, ni quin dret hi tinc”
“De moment el territori no m’és visible. Si ho fos, no escriuria. No és
un viatge banal, ni més segur que el dels exploradors: sento que m’hi jugo la
vida. Les trames i els personatges prefabricats dels escriptors se’m fan
estranys de la mateixa manera que m’és impossible saber el passat i el futur de
les persones amb qui ens creuem. Vénen a nosaltres i se’n van, sense que sovint
entenguem el significat de la seva arribada i el seu comiat. Ells porten a dins
les seves trames, i sovint no ens fan partícips de les figures que estan
creant. Les accions dels altres i, de vegades les nostres mateixes ens són un
misteri. Les narracions en tercera persona són tanques de seguretat. Els
narradors omniscients, pura arrogància. Potser penso això perquè no sóc
escriptora, només exploradora de les meves possibilitats textuals que són
limitades. La narració com a lloc on construir ficcionalment la memòria, que és
construïda, parcial, voluble, i que serà reinventada de nou en el text i per
això sempre és destruïda de nou en el text. Aquella destral amb què trencar el
mar gelat que ens habita”.
El gel, el fred, l’Àrtic,
l’Antàrtida, les grans exploracions, els grans espais com a metàfora de la
vida, o potser com a paradoxa del món petit i tancat en el que vivim. Voldríem
explorar, però no ens atrevim, ens tanquem en les nostres 4 parets i de tant en
tant fem escapades a la natura, el nostre espai original
“Les escapades a la neu, com les que es dirigeixen al mar, solen
contraposar la magnificència dels paisatges a la banalitat humana. Hi ha un
punt en comú en la manera com habitem aquests llocs: un tros de natura és
domesticat perquè nosaltres puguem imaginar que l’explorem sense gaire risc
-com menys perill aparent més massificats estan aquests llocs.... La música és
la mateixa a les estacions d’esquí que als bars de platja. ... Dissimular la
nostra temporalitat davant l’eternitat del mar, o d’una muntanya, tallant el
temps a trossets diminuts, tan breus com un ritme, un ritme que dóna un altre
sentit, molt més habitable i lúdic al temps.”
El viatge, l’exploració, la
recerca de la veritat, buscar-se a un mateix, aquest sempre és el viatge més
important. On està la veritat? Què és cert i què és fals? On està la frontera ?
L’escriptura i la lectura com a recerca de tot plegat: “¿Ens llegim a nosaltres, quan llegim als altres?” ....“Ningú sap res de la teva vida secreta”
“Com es
fa per recuperar l’equilibri quan l’has perdut? Has d’arribar al fons.
L’equilibri només el trobes en tant que tu mateix et pots mostrar vulnerable i
afrontat els teus dimonis. És l’única manera. Això comporta un exercici
d’humilitat. Fins que ja no hi hagi cap rastre de pretensió en tu, fins llavors
no podràs ser honest ni humil”
“¿Per què patim tant? Perquè volem coses que els altres no ens donen”
“Els desitjos congelats de quan no es tenen diners o no s’és correspost
són diferents d’aquells que congelem perquè hi renunciem. Aquests últims tenen
la brillantor d’una heroïcitat estoica. Encara que si renunciem als desitjos
potser és perquè tenim por, i haurem passat la vida cecs, sense sentir ni veure
res ... D’altra banda, si els obeïm sempre podem acabar perduts”
“Què ha portat tants homes a intentar conquerir espais blancs, sense
aparent interès comercial o estratègic?” I que porta a tants homes i a
tantes dones a escriure ?
En definitiva un llibre que
utilitza l’escriptura per trobar-se a un mateix, però no sé si ho aconsegueix
entremig del gel, el fred i la neu.
També en parlen a:
