divendres, 30 de desembre del 2011

Pessimisme

L'edat avançada. La proximitat de la mort. Com s'entoma ? Res a fer i tot ja fet. Molt passat i poc futur per endavant. Què es pot pensar ? ¿ Quins objectius es poden tenir quan tot d'una els teus objectius han desaparegut i la teva vida s'acaba convertint en una buidor que no saps omplir ?
Amb els anys s'acumula el pes de les absències, de les morts del camí i dels que t'han o has abandonat. La solitud no volguda és una mala companyia difícil de pair. Aïllament, solitud, incomunicació i inutilitat van en augment. Ha de ser molt difícil continuar vivint. Potser ho fas sense esma, sense il·lusió, qui sap ? De ben segur que es passen mals moments en aquella casa de tota la vida i que ara és tan gran i s'ha quedat tan buida.
 Després d'un mateix només hi ha l'oblit o potser el record en la ment d'algú i els teus objectes personals que s'omplen de pols encara sobrevius. Fins a on paga la pena resistir ? Resistir per a què ? Per viure necessitem objectius i si aquests desapareixen què fer ?


" ... sense futur, de què serveix el present ?"
Sílvia Alcàntara (La casa cantonera)

 
La creu d'en Toret

dissabte, 24 de desembre del 2011

Més Bauman

Vivim en la tirania del moment.

A què treu cap suar la cansalada per superar-se, si és una tasca durísima que requereix esforços esgotadors i sacrificis inhumans ?
El moment viscut ara no queda hipotecat per la preocupació del futur que no sembla pas importar gens. No fem cas del passat ni de les conseqüencies futures dels nostres actes. La cultura del present dóna importància a la velocitat i l'eficiència i desdenya la perseverança i la paciència.

Ofegats en el diluvi d'informació.

La major part dels aparells per fer més còmoda la nostra vida es multipliquen de manera excepcional. Aparells amb moltes més funcions i utilitats de les que ens són necessàries.
La ignorància causa la paràlisi de la voluntat. Quan no saps el que t’espera, no tens manera de preveure els perills. Per a les autoritats que els inquieten les dificultats que els imposa una democràcia sòlida i consistent, la ignorància de l’electorat i la desconfiança que gairebé tothom té envers el valor de la discrepància, afegides a la poca inclinació a participar en la política, són un capital polític més que benvingut. La dominació per mitjà de la ignorància i de la incertesa cultivades deliberadament és més efectiva, i més barata, que no pas l’exercici del poder basat en la confiança en el debat, en l’anàlisi dels fets i en l’esforç sostingut a posar-se d’acord sobre les qüestions que es puguin plantejar, i és la manera menys arriscada d’actuar. La ignorància política es reprodueix sense parar, i la corda trenada amb la ignorància i la passivitat té la mida justa que necessita el poder cada cop que ha de fer callar la veu de la democràcia o lligar-li les mans.
Necessitem l’educació al llarg de tota la vida per tal que puguem prendre decisions. Però necessitem encara més salvar les condicions que ens donen aquesta possibilitat i la posen al nostre abast.

Zygmunt Bauman
Els reptes de l'educació en la modernitat líquida 

  
Què en diu la xarxa d'aquest petit llibre ?

El bloc contra(dir)
La bitàcola de Xavier Diez

divendres, 9 de desembre del 2011

En attendant Rajoy

Aviat es compliran les tres setmanes de les eleccions generals i encara és l'hora que sapiguem que pensa fer el Sr. Rajoy. No va dir res al llarg de la campanya i tampoc ha dit res en aquestes tres setmanes excepte algunes genèriques vaguetats. Esperem les seves solucions per resoldre la crisi, però la espera es fa lenta i trista malgrat els dies assolellats d'aquest final de tardor. De fet gairebé millor no pensar en el que ens espera i així poder seguir la nostra vida com sempre, esperant el dia que arribi algú i ho arregli encara que sigui a costa dels nostres sous i el nostre benestar. Potser el que esperem és la vinguda d'un Ésser Superior, malgrat que des de fa temps que ja sabem que no existeix.
Els polítics parlen un llenguatge que no entenem, i ells no ens entenen i segurament no ens volen entendre. És com si visquéssim en dos mons paral·lels. Un dia diuen quelcom del que ben aviat s'obliden i acaben no fent el que ha promès o simplement fan tot el contrari. Tan sols s'escolten entre ells i es responen entre ells. Estan més atents a ells que a nosaltres que senzillament volem saber cap a on anem i tenir una certa seguretat davant del futur incert que ens espera.
És curiós el Sr. Rajoy ben cofoi ha explicat als grans mandataris europeus i americans les reformes que pensa posar en marxa tan aviat sigui investit president, i en canvi, no ho ha explicat als seus ciutadans. I ens demanen que creiem en aquest sistema democràtic!
Quan el que pensa fer estigui dat i beneït pels grans poders es dignarà a baixar a la terra i potser ens ho explicarà a nosaltres els pobres infeliços que estem esperant la seva Paraula gairebé Divina. Potser és una estratègia de creació d'expectatives, ves a saber.
Encara que per altra banda s'agraeix un cert silenci en aquest món ple de declaracions dels polítics que no ens porten enlloc. Però potser seria hora que s'expliqués, no ?

- Anem-nos-en
- No podem
- Per què ?
- Hem d'esperar Godot (Rajoy)
- És veritat. Estàs segur que és aquí ?
- Què ?
- Que és aquí on ens hem d'esperar.
- Ens va dir davant de l'arbre. En veus algun altre ?
- Què és ?
- Em sembla que és un salze
- On són les fulles ?
- Deu ser mort



dissabte, 3 de desembre del 2011

La casa cantonera

"Una bafarada de sang mig seca va envair la plaça aquella matinada xafogosa d'estiu.
I de mort. La seva ferum sotjava darrere els porticons mal tancats del casalot de cal Xicoi.
I uns udols. Gemecs allargassats que travessaren les escletxes de les portes tot anant a rebre el sol.
Morta. L'han trobada morta, la vella Xicoia"



Sílvia Alcàntara inicia amb força la seva segona novel·la.
Olor de Colònia va ser tota una sorpresa. Em va agradar i no he dubtat un moment a tornar-me a submergir en les seves històries, un text breu i concentrat però potent i ben travat i estructurat que es llegeix ràpid i gairebé sense interrupcions.
Tot passa en un dia en una casa que estan a punt de derruir. Allà es produeix l'encontre de les dues filles de la Vicenta que acaba de morir. I anem saltant de sorpresa en sorpresa tot repassant el passat.
Aquelles velles i malmeses parets i racons amaguen secrets, i petits detalls. Sempre que en les meves sortides per pobles i per la muntanya em topo amb cases abandonades penso en les històries que hi hagut darrere d'aquelles parets. La vida és complexa i les persones la seva ment i la seva conducta encara més. Darrera del que ens apareix com una persona normal, acostumen a amagar-se fets que mai sospitem.
   
Altres comentaris a la xarxa:

Viu i llegeix