“Els
dofins, en una vida anterior, eren persones. Així ho creien, si més no, els
antics bascos. Aquells homes es van convertir en dofins després de ser amants
de les dones d’aigua... Un cop fet el pas, no podien tornar enrere, ja era
impossible canviar de rumb”
Costa basca, octubre 2023
Així
comença el nou llibre de Kirmen Uribe
“Als
migrants també ens canvia la vida en el moment que travessem la frontera... El
que trobarem, no serà mai el que havíem esperat. Serà millor o pitjor, però
sempre alguna cosa més del que esperàvem... Els migrants no sabem què ens
oferirà el futur, però som conscients que el passat no tornarà a ser allò que
un dia fou”
Kirmen
marxa amb la seva família a New York amb una beca per fer una recerca sobre la
vida de Rosika Schwimmer, una dona singular de principis del segle XX:
feminista, pacifista, sufragista ... I mentre avança en la seva investigació
sobre aquest personatge ens explica la seva vida quotidiana i la de seva
família.
“És
curiós com recordem algunes anècdotes escolars i n’oblidem d’altres. Hi ha fets
que queden vius a la memòria per sempre més”. És difícil esbrinar per
quines raons uns fets els recordem al detall i d’altres resten oblidats.
“Escriure
no és un intent inútil de combatre la mort? És el desig de mantenir les coses
que se’n van, de conservar la memòria del nostre món, costi el que costi”.
En gran part és així, però escriure també ajuda a fixar les nostres idees i a
construir els nostres pensaments que d’altra manera volen per l’aire sense
aterrar.
“L’estructura
de la novel·la seria neuronal, com una branca d’un arbre que està unida a una
altra branca i totes elles es nodreixen de les mateixes arrels”
La
novel·la està estructurada bàsicament en dues parts. La segona és ben diferent
a la primera. Comença el seu segon any d’estància a New York, l’any 2000, l’any
de la pandèmia, l’any en que tot canvia. Ha acabat la recerca sobre la Rosika,
i hi ha un canvi de narrador. El protagonisme narratiu passa a la Nora, la
companya del Kirmen. Trobem dos plans narratius: els seus records d’infantesa i
joventut al País Basc i el seu dia a dia a New York.
En els
llargs dies de la pandèmia “tota la relació amb el món era a través de les
pantalles, i ells veien normal estar-les mirant tot el dia... Encara que
estiguéssim junts a casa, no jugàvem tant com abans, no parlàvem tant com
abans. Vaig tenir la sensació que els ordinadors m’havien robat els nens... el
segle XXI, les noves tecnologies han canviat les nostres vides. Als anys
noranta es va acabar un món i va començar el següent... Hem conegut el final d’una
vida i començament d’una altra”
És un
llibre que es llegeix bé, però que no ha captat el meu interès. De Kirmen Uribe
m’agrada molt més la seva poesia que la seva narrativa que acostuma a ser
basada en fets reals, ja siguin propis, ja siguin extrets de recerca sobre
personatges que d’alguna manera podem considerar herois.
“Lamentablement
som fruit de les nostres decisions. Fruit d’allò que parlem, i també d’allò que
callem”
Us deixo aquí una selecció molt personal de poemes d'aquest autor uruguaià.
EL MUNDO QUE
RESPIRO (2001)
Remontar la noche
Los años nos recorren / implacables /
soportamos el cuerpo a duras penas
los años son maestros de abandonos
y nos dejan más solos que la una
Pertenencias
Todo eso que sos te pertenece /
aunque a veces te juzgues desvalido
tan tuyo como tu habla es tu silencio
tuya es tu identidad a media asta
y tus tímidas huellas en el barro /
te pertenece el río que soñaste
y el otro río / allí donde se mojan
tu amor tu desespero tu confianza
tu propiedad bajo el azul es única
y es única tal vez porque no existe
tu libertad es exterior a vos
tuya será solo si la capturas
y la dejas ser libre en cautiverio
o en tu pasión de ser o en tu agonía /
la libertad no vale en condominio
es una loca suelta / si está suelta /
cómoda de nombrar / difícil siempre
cuando se surte de alucinaciones
todo eso que sos te pertenece
tu corazón y sus revelaciones
tu caja de mentiras en reposo
tu dolor y el dolor de tu paciencia
lo innombrable también puede ser tuyo
sobre todo si alguna vez lo nombras
Children
En el mundo no abunda los que matan
con tanta puntería y odio inútil
con tanto automatismo y desapego
como los niños norteamericanos
tribu de ángeles que prolifera
en la basura de la democracia
niños que ya son viejos de tan viles
gozan en su taller de sangre usada
ya no saben llorar ni andar descalzos
su corazón candente los empuja
a matar a matar como los grandes
pero ignorando siempre por qué matan
los pájaros a veces les preguntan
por qué razón acaban con los niños
y entonces no vacilan / matan pájaros
/
las estrellas también se lo preguntan
y tampoco vacilan / les apuntan
pero ellas fulgen demasiado lejos
¿Por qué será?
¿Por qué será que uno fabrica sus
recuerdos
y luego los olvida?
¿por qué será que uno procede de
algún dios
para volverse ateo? …
Soledades
La soledad no es una gayola
es tan sólo un cultivo
una emancipación
un duro aprendizaje
la soledad no es una clausura
es un espacio libre
un césped sin historia
un crepúsculo púrpura
la soledad no es un calabozo
es una absolución
una soberanía
un ramo de preguntas
tampoco es cofre de seguridad
es una vacación
un regocijo afluente
un llanto tributario
después de todo es verosímil
la soledad es un amparo
casi ritual consigo mismo
para entregar la devoción
al amor de otras soledades
RINCÓN DE HAIKUS (1999)
10
después de todo
la muerte es sólo un síntoma
de que hubo vida
16
hay pocas cosas
tan ensordecedoras
como el silencio
LA VIDA ENTRE PARÉNTESIS (1998)
Pequeñas muertes
Los sueños son
pequeñas muertes
tramoyas anticipos
simulacros de muerte
el despertar
en cambio nos parece
una
resurrección y por las dudas
olvidamos
cuanto antes lo soñado
a pesar de sus
fuegos sus cavernas
sus orgasmos
sus glorias sus espantos
los sueños son
pequeñas muertes
por eso cuando
llega el despertar
y de inmediato
el sueño se hace olvido
tal vez quiera
decir que lo que ansiamos
es olvidar la
muerte
apenas eso
Cementiri de Puigcerdà, juliol 2007
Como si fuéramos inmortales
“Todos sabemos que nada ni nadie habrá
de ahorrarnos el final
sin embargo hay que vivir como si
fuéramos inmortales
…
sintetizando / todos sabemos que nada
ni nadie habrá de ahorrarnos el final
pero así y todo hay que vivir como si
fuéramos inmortales”
Recién nacido
Ignorante del
mundo y de sí mismo
deja el recién
nacido su caverna
lejos y cerca
de la piel materna
inaugura el
candor de su egoísmo
mira en su
entorno y es un espejismo /
la apenas
asumida vida externa
no es todavía
despiadada o tierna
pero ya
muestra señas del abismo
aprenderá sin
duda ese paisaje
que poco a
poco en niebla se convierte
y empezará a
enterarse del mensaje
donde estará
la clave de su suerte /
ya ha
reservado sitio para el viaje
sutil e
inexorable hacia la muerte
A tientas
Se retrocede
con seguridad pero se avanza a tientas uno adelanta manos como un ciego ciego imprudente por añadidura pero lo absurdo es que no es ciego y distingue el relámpago la lluvia los rostros insepultos la ceniza la sonrisa del necio las afrentas un barrunto de pena en el espejo la baranda oxidada con sus pájaros la opaca incertidumbre de los otros enfrentada a la propia incertidumbre se avanza a tientas / lentamente por lo común a contramano de los convictos y confesos en búsqueda tal vez de amores residuales que sirvan de consuelo y recompensa o iluminen un pozo de nostalgias se avanza a tientas / vacilante no importan la distancia ni el horario ni que el futuro sea una vislumbre o una pasión deshabitada a tientas hasta que una noche se queda uno sin cómplices ni tacto y a ciegas otra vez y para siempre se introduce en un túnel o destino que no se sabe dónde acaba.
Igualdad
En el viejo
camposanto
hay sepulcros
fanfarrones
criptas /
nichos / panteones
todo en mármol
sacrosanto
de harto lujo
/ pero en cuanto
a desniveles
sociales /
en residencias
finales
como éstas /
no hay secretos
y los pobres
esqueletos
parecen todos
iguales
Sant Feliu de Guíxols, 2019
En primera
persona
Un cielo
melancólico acompañó mi infancia dios era una entelequia de misa y sacristía con siete padrenuestros y alguna avemaría me otorgaba perdones su divina jactancia
luego poquito a poco fue tomando distancia y un día me hallé lejos de aquella eucaristía vi tantas injusticias y tanta porquería que dios ya no era dios sino una circunstancia
se agravó mi conciencia maravillosamente y cada vez son menos las cosas en que creo/ cuando interpelo a dios se va por la tangente
los milagros se venden de nuevo al menudeo y así me fui cambiando de buen a mal creyente de mal creyente a agnóstico / y de agnóstico a
ateo
¿Qué les queda
a los jóvenes?
¿Qué les queda
por probar a los jóvenes en este mundo de paciencia y asco? ¿sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo? también les queda no decir amén no dejar que les maten el amor recuperar el habla y la utopía ser jóvenes sin prisa y con memoria situarse en una historia que es la suya no convertirse en viejos prematuros
¿qué les queda por probar a los jóvenes en este mundo de rutina y ruina? ¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas? les queda respirar / abrir los ojos descubrir las raíces del horror inventar paz así sea a ponchazos entenderse con la naturaleza y con la lluvia y los relámpagos y con el sentimiento y con la muerte esa loca de atar y desatar
¿qué les queda por probar a los jóvenes en este mundo de consumo y humo? ¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas? también les queda discutir con dios tanto si existe como si no existe tender manos que ayudan / abrir puertas entre el corazón propio y el ajeno / sobre todo les queda hacer futuro a pesar de los ruines de pasado y los sabios granujas del presente.
EL OLVIDO ESTÁ LLENO DE MEMORIA (1995)
“todo se hunde en la niebla del olvido
Pero cuando la niebla se despeja
El olvido está lleno de memoria”
Quién sabe
¿Te
importa mucho que Dios exista? ¿te importa que una nebulosa te dibuje el
destino? ¿que tus oraciones carezcan de interlocutor? ¿que el gran hacedor pueda ser el gran injusto? ¿que los torturadores puedan ser hijos de Dios? ¿que haya que amar a Dios sobre todas las cosas y no sobre todos los prójimos y prójimas? ¿Has pensado que amar al Dios intangible suele producir un tangible sufrimiento y que amar a un palpable cuerpo de muchacha produce en cambio un placer casi infinito? ¿acaso creer en Dios te borra del humano placer? ¿habrá Dios sentido placer al crear a Eva? ¿habrá Adán sentido placer cuando inventó a
Dios? ¿acaso Dios te ayuda cuando tu cuerpo sufre, o no es ni siquiera una confiable anestesia? ¿te importa mucho que Dios exista? ¿o no? ¿su no existencia sería para ti una catástrofe más terrible que la muerte pura y dura? ¿te importará si te enteras que Dios existe pero está inmerso en el centro de la nada? ¿te importará que desde el centro de la nada se ignore todo y en consecuencia nada cuente? ¿te importaría la presunción de que si bien tú existes Dios quién sabe?
“Havia nevat una mica durant
la nit i els cabells glaçats de la noia eren daurats i cristal·lins, i els ulls
se li havien congelat i s’havien endurit com pedres... El caçador es va
agenollar... va espolsar la neu i va recollir una cadeneta d’or amb una clau
d’acer, un anell d’or blanc. Se’ls va ficar a la butxaca de la caçadora...”
Serra Cavallera, gener 2020
Així comença Cormac McCarthy la
seva darrera novel·la. De fet són dues novel·les en una en el que es pot considerar
una mena de testament de l’autor, ja que moriria poc després de la seva
publicació.
En la primera, “El passatger”,
Bobby Western es submergeix per veure les restes d’un jet privat enfonsat amb 9
cadàvers. No està gens clar el que ha passat. Hi hauria d’haver un desè
passatger, però no hi és. El que sembla que ha de ser el misteri del llibre,
passat la primera part de la novel·la ja no se’n parla més i no queda resolt.
“És possible que un avió de
reacció de tres milions de dòlars pugui anar a parar al golf de Mèxic amb nou
cadàvers a bord i no surti al diari?”
De fet, Bobby Western, el
protagonista no busca al passatger desaparegut, el passatger que busca és ell
mateix, en el seu passat i en el passat de la seva família, busca i re-busca
sense trobar-se.
Ens parla de l’atracció mútua
dels dos germans Western. “Està enamorat de la serva germana i ella és morta”...
“Setze anys i no li han fet mai un petó i se sent atreta pel germà”... “Quan
arribaven a casa acostumaven a fer te i seien a parlar de matemàtiques i física”.
El seu pare, era físic, i ells també
eren experts tant en matemàtiques com en física, sobretot la germana. La
germana està diagnosticada de psicòtica. “La tia Helen li va preguntar que
volia ser de gran i ella li va dir que morta”
En Bobby Western se sent
perseguit. Hisenda també el té en el punt de mira. Inicia una vida en solitari
en ple hivern en una camioneta primer a Idaho, però després segueix Nord enllà.
“No m’he topat mai a la vida amb cap misteri més gran que jo mateix”
Viu dels seus records, sobre tot
dels records de la seva germana. “El teu problema és que no et creus de debò
que sigui morta”
“Arribaria l’hora en que tots
els records d’aquest lloc i d’aquestes persones s’esborrarien del registre del
món”. Pensava i somiava amb la seva germana ja que “sabia que aviat la
seva cara encisadora no existirà enlloc tret dels seus records i dels seus
somnis, i poc després d’això enlloc en absolut”.
Recorda que en una conversa amb
la germana, “li va dir que estaven destinats a trobar alguna cosa que se’ls
ocultava. Què és?, va dir ell. I ella va dir: Som nosaltres. Som nosaltres el
que ens oculten”
“Crec que les persones es
penedeixen més de les coses que no han fet que de les que sí han fet. Crec que
tothom té coses que ha deixat de fer. No pots veure el que passarà. I encara
que poguessis, no et garantiria que prendries la decisió encertada, ni tan sols
aleshores...”
“No sempre aconsegueixes el
que vols. Però també és cert que no sempre vols el que aconsegueixes, així que
potser una cosa compensa l’altra”
“Finalment es va inclinar i va
fer botzina amb la mà al tub de vidre i va apagar la llàntia d’un bufit i es va
reclinar a les fosques. Sabia que el dia de la seva mort veuria la cara d’ella
i tenia l’esperança de poder endur-se aquella bellesa cap a la foscor amb ell,
l’últim pagà de la Terra, cantant fluixet a la seva màrfega en una llengua
desconeguda”
Amb aquest paràgraf acaba “El
passatger”
Si en “El passatger” el
protagonista és en Bobby, en “Stella Maris”, ho és la seva germana
Alicia. M’ha resultat molt més interessant i més clarificadora aquesta segona
part que la primera. És una extensa conversa amb el terapeuta de l’Alícia en
que parla de tot, d’ella mateixa, dels somnis, del pare, de la mare, l’àvia, el
germà i de les seves criatures, sobre tot de El Noi, i de molts més temes. He
tingut la impressió de què era una mena de testament intel·lectual de l’autor, on
exposa les seves idees sobre la vida i la realitat.
“Me n’havia anat a Itàlia.
Allà hi havia el meu germà en coma. No paraven d’insistir perquè els donés
permís per desendollar-lo. Perquè signes la documentació. I vaig fugir. No
sabia què més podia fer... Va tenir un accident de cotxe. Era pilot de curses”.
Si en la primera part s’afirma que la germana està morta, en aquesta segona
part s’insinua que el mort és el germà.
A l’Alícia se li presenta sovint
el Noi, que enlloc de braços té aletes, i moltes vegades va acompanyat d’altres
companys. “Tinc converses clandestines amb personatges que suposadament no
existeixen... La gent sembla que em troba interessant però ja he desistit
pràcticament del tot de parlar-hi. Parlo amb les meus col·legues sonats”
El Noi “fa un metre. Té una
cara rara. Una mirada rara ... Té una edat indefinida. Té les aletes aquestes.
S’està quedant calb o potser ja és calb del tot. Suposo que deu pesar uns vint
quilos... No té celles. Té diverses cicatrius. Potser cremades. Té cicatrius al
crani. Com si hagués tingut un accident. O un naixement difícil... Va vestit
amb una mena de quimono. I sempre va amunt i avall. Amb les aletes darrere
l’esquena. Com si patinés sobre gel. Xerra sense parar... Però no es com els
personatges dels somnis. És coherent en tots els detalls. És perfecte. És una
persona perfecta”
“Et resisteixes a atorgar
voluntat pròpia a aquests éssers, però si no posseïssin alguna cosa semblant a
l’autonomia, en quin sentit es podria dir doncs que existeixen? No tinc el
poder tampoc de conjurar-los ni tampoc de demanar-los que se’n vagin... He dit
que eren indistingibles dels éssers vius, però la veritat és que si he de dir
alguna cosa sobre la seva realitat és que no passa precisament desapercebuda.
No només la del Noi, sinó la de tots ells... No tenen res d’irreal”
¿Els personatges inventats per la
literatura i les al·lucinacions que pateixen alguns malalts mentals, quina
diferència tenen? ¿Són els novel·listes esquizofrènics al creure en la vida
dels seus personatges amb qui diuen dialogar? ¿Ho som els lectors quan ens
endinsem en les seves històries?
“Ja no tinc cap opinió sobre
la realitat... La primera norma del món és que tot desapareix per sempre. Fins
el punt que rebutges acceptar que estàs vivint en una fantasia”
“Tot el que hi ha a la meva
vida forma part de la meva vida. No tinc el luxe d’oblidar-me de les coses. On
jo visc les coses no se’n van. Tot el que ha passat encara és si fa no fa
aquí... Tots nosaltres som en molts sentits un recull de records”
Reflexiona sobre la música: “Les
notes per elles mateixes no suposen pràcticament res. Però per què un arranjament
concret d’aquestes notes acaba tenint un efecte profund en les nostres emocions
és un misteri que va molt més enllà de qualsevol esperança de comprensió.”
I acaba, amb el que pot ser un
desig sobre la forma en que vol morir: “Agafa’m la mà... Això és el que la
gent fa quan espera el final d’alguna cosa”
“Recordar aquell estiu és com
girar-se a mirar el paradís abans de traspassar una porta que l’allunyarà per
sempre”
Barbal torna al Pallars, el seu
paisatge de sempre. El llac del títol és el pantà de Sant Antoni. És el lloc on
van a banyar-se les famílies de Tremp i els nostres protagonistes.
“No m’hauria imaginat mai que
pocs anys més tard em miraria aquella vora, el lloc on érem, des del mig del
llac i que tot el que llavors m’importava tant d’alguna manera hauria caducat”.
Passen els anys i tot ja no és veu igual. Amb el temps tot canvia i només en
serven els records, a vegades borrosos, a vegades ben nítids.
Després de dinar, “aquella és
al llac una hora molt bella... Les persones, com si visquessin immòbils dins
d’una pintura acostumen a recollir-se. Si es gira un xic de vent, el plaer
augmenta, fa l’efecte que d’aquell moment endavant la felicitat acompanyarà
cadascú per sempre més”
Passen la tarda a la vora del
llac, no sembla passar res, però no és així. Les relacions humanes són
complexes i els pensaments dels diferents personatges també. Escoltem les
múltiples veus de les dues famílies que van al llac. Hi van per costum tots els
diumenges d’estiu, encara que a les úniques que els hi agrada anar són la Lídia
i la Nora. Cadascú té les seves cabòries i els seus desitjos, però se’ls
guarden per a ells.
Era el darrer diumenge de la
temporada que anaven al llac. L’aigua ja era massa freda. “Després del
darrer dia al llac, totes aquelles estones divertides... van córrer tant,...
lluny, que no les podrà atènyer”
Però després dels anys encara “tanca
els ulls... i pensa en l’esveltesa dels tres arcs, aquella alegria que sentia
quan hi passava per sota, camí del llac. Encara es drecen allà a l’andana, ben
amunt dels caps dels viatgers”
És una novel·la curta, la darrera,
fins ara, de la Maria Barbal, una novel·la què es llegeix bé. Tots guardem a la
nostra memòria paisatges, llocs i escenes de la nostra infantesa i joventut com
si foren paradisos perduts que de ben segur mai tornaran.
Els rius de la meva infantesa
“Com havia enyorat aquelles
estones amb la colla. El viatge amb tren, la caminada des de l’estació a
l’aigua. Les veus. Les muntanyes de l’altra banda sota el blau amplíssim. El
tronc tombat, tan gros que feia de seient i els xops esvelts, amb la marca de
l’aigua, tan freda, sota les fulles bellugadisses. El fang, suau com una
carícia. Ni sabria quantes vegades després d’aquell estiu ella s’havia demanat
on quedava aquell temps i com guardar la llum de la seva bellesa”
Quan naixem som tan fràgils que necessitem ser cuidats
molt temps fins assolir una certa autonomia i poder-nos valdre per nosaltres
mateixos. Som molt més fràgils que
altres espècies que habiten aquest planeta. El nostre cos és una maquinaria
complexa, que en qualsevol moment pot patir un desequilibri.
Un exemple clar de la nostra fragilitat la vam tenir a
l’inici del 2020 amb la pandèmia: un virus invisible va generar el pànic. Els
virus són microorganismes que viuen allotjats en cossos més complexos i més
sofisticats com ho és el cos humà. Poques vegades ens hi fixem, excepte quan
ens provoquen malestar. No els veiem i ens passen desapercebuts. En el 2020 seguíem
sense veure’ls però se’ns van fer molt presents i van canviar el rumb de les
nostres vides per un llarg període de temps. No havíem previst el que podia passar
i ens hi van trobar sense saber massa bé què fer. Va ser una demostració
fefaent de la nostra fragilitat.
Els governs
van declarar diferents tipus de confinament. Van regular què podíem i què no
podíem fer i els ciutadans vam deixar que ho fessin sense protestar massa.
Estàvem espantats. El confinament va alterar les nostres vides d’avui per demà.
Tancats a les nostres cases no sabíem què acabaria passant. Ens fèiem moltes
preguntes i sentíem angoixes angoixa i incertesa incerteses.
Carrers solitaris, sense ningú. Març 2020
Finalment, el
confinament es va acabar i, també, la pandèmia. I malgrat tot el que va passar,
hem tornat a les nostres vides de sempre sense entendre la radical
inestabilitat del món tal com la defineix Casado (2022, 71). No hem assumit que
la vida “normal” que portem pot canviar en un moment, per qualsevol detall
minúscul i, de cop i volta, ensorrar-se tot el nostre món. En definitiva, no
hem aprés massa res de tot el que va passar.
La pandèmia va demostrar que no només el nostre cos és
fràgil sinó que també ho és la nostra ment. Tal com afirma Heidegger, l’ésser
humà “és llançat a un món els fonaments últims del qual se li escapen”
(Muntadas 2023, 11), i quan som en aquest món, hem de viure, hem de decidir, i
res resulta fàcil. L’ésser humà es troba a la cerca del sentit de la seva
existència i li costa trobar-lo. Amb tot, mai acaba d’estar del tot segur
d’haver-ho assolit. Aleshores, els dubtes i els interrogants l’aclaparen.
Altres pensadors a més a més de Heidegger, hi ha
altres pensadors que també reflexionen sobre aspectes com ara la fragilitat, la
vulnerabilitat i el buit.
Segons Foucault “el subjecte és un producte fràgil,
constituït en una experiència històrica i social concreta, en un entramat de
forces que defineixen els límits mateixos d’aquesta experiència, travessat per
mecanismes, tecnologies i pràctiques del saber, de poder, i de si mateix”
(Muntadas 2023, 17). Per superar aquesta fragilitat, Foucault proposa que l’ésser humà prioritzi
cuidar-se i ocupar-se d’un
mateix. No podem ocupar-nos dels altres si no ens ocupem de nosaltres. Cal que
ens constituïm en subjecte que s’ocupa d’un mateix.
Illouz ens parla del buit que sent el jo modern
separat dels altres. Sentim pànic al buit i no admetem els temps morts. Vivim “una
existència travessada per la sensació de buit, la competitivitat i la
frustració” (Muntadas 2023, 20)
En definitiva, l’entorn on ens desenvolupem acaba
condicionant una gran part de les nostres vides a causa de la nostra fragilitat
i vulnerabilitat.
El capitalisme com a creador de malestar en
l’ésser humà
A la pròpia fragilitat de l’ésser humà, cal afegir el
malestar que provoca la societatactual.
Vivim en un món capitalista que conforma la nostra realitat. Com afirma López
Petit en el pròleg de “Inmediatez. Capitalismo y
vidas aceleradas”, estem segrestats pel capitalisme que ha penetrat
fins els nostres racons més íntims. Cal reconèixer que el capitalisme ha tingut
efectes positius, al menys en la vida d’uns quants, en forma de comoditats i
confort. Però, alhora és evident que viure en el sí d’aquesta societat
capitalista genera malestar.
Vivim una vida molt centrada en la nostra feina, amb
molt poc o gens de temps per a nosaltres. El treball ocupa la nostra ment
gairebé en la seva totalitat. La feina laportem a la butxaca, ja que podem treballar a tot arreu, però
teletreballar ha resultat ser una trampa. Hem passat d’anar a treballar fora, a
portar-nos la feina a casa (al nostre menjador, a la nostra habitació, etc.).
Pensem que ho controlem, però la major part de les vegades no és així i sentim
“esa fuerza silenciosa y
eficiente de la mala conciencia cuando no estamos dedicados al trabajo
pendiente” (Zafra 2021, 93). Al mateix temps, ens preocupa i
angoixa la possibilitat de perdre la feina, ja que ens deixaria a la
intempèrie. Som conscients de que ens podem quedar a la cuneta en qualsevol
moment de la nostra vida.
La vida laboral i la personal és un contínuum. Cada
vegada distingim menys entre vida laboral, vida privada i vida íntima. Passem
d’una a l’altra amb un sol clic. En aquest sentit, no hi ha una frontera clara
entre feina i diversió: “trabajar y
jugar en la pantalla tienen muchas similitudes. Ambas producen placer y tensión
al mismo tiempo y desde fuera se nos ve igualmente absortos en una pantalla.” (Zafra 2021, 122-123). La major part del nostre temps el
passem davant d’una pantalla: treballar, divertir-nos, relacionar-nos,
entretenir-nos, informar-nos, etc. No podem o no sabem prescindir-ne. Ens ho
donen tot, però al mateix temps ens esclavitzen. Ens hem convertit en addictes
a les pantalles. Ens autoenganyem i creiem que ens controlem, però no és cert.
Tots en som dependents, en major o menor grau. La tecnologia satisfà
necessitats que abans no existien i, de fet, n’ha creat de noves. Ens hem conformat
amb que la tecnologia decideixi per nosaltres. Tot i estar tan hiperconnectats,
amb tothom i a tota hora, són moltes les persones que se senten molt soles i
més perdudes que mai. Fora de les pantalles trobem el no-res.
I com és aquest malestar que patim? López Petit (2009)
ho explica de la següent manera: “mi
malestar es un estar-mal conmigo mismo, con el mundo… Este malestar lo sufro
cuando constato la pobreza de mi experiencia vital” (López
Petit 2009, 109). Ia continuació, afegeix: “solo sé que esa vida que vivo no es la que
quiere mi querer vivir” (López Petit 2008, 110). Aquest “estar-malament amb un
mateix”, segons López Petit, comporta l’aparició de les malalties del buit:
depressió, insomni, ansietat, anorèxia, etc.
Un exemple concret i actual d’aquests malestars en els
últims deu anys a Catalunya, es el seu augment significatiu segons els “indicadors
de benestar i progrés social” que presenta l’Idescat: els problemes de
depressió o ansietat en la població adulta s’hanincrementat del 15,9%
al 24,0% i en la població de 4 a 14 anys, els problemes de salut mental han
augmentat del 4,4% al 7,4%.
Així doncs, l’estil de vida que genera la societat
capitalista ens crea malestar i accentua la nostra sensació de fragilitat i
vulnerabilitat. Ens afecta directament en la nostra salut mental, tal com
demostren les dades estadístiques que acabem de presentar a tall d’exemple.
Com hem vist en l’apartat anterior, el malestar en l’ésser humà provoca
incerteses i inseguretats. Beck (2008) afirma que vivim en la societat del risc
mundial, en què qualsevol decisió pot comportar conseqüències del tot imprevisibles.
Actualment, controlem molt millor alguns riscos que fa uns segles no podíem
evitar. Ara bé, el propi desenvolupament de la societat i de la tecnologia n’ha
creat d’altres i ignorem els efectes. Aquest desconeixement del que pot arribar
a passar provoca temors, angoixes i incerteses. En relació a aquests malestars
ens limitarem a tractar alguns exemplesprou il·lustratives del moment que vivim.
Comencem, en primer lloc, per la crisi climàtica, que actua
com una espasa de Dàmocles sobre l’espècie humana. Els científics ens alerten
de manera permanent sobre els perills que implica la emergència climàtica. Ens
avisem una vegada i una altra que estem abocats al col·lapse inevitable sinó no
som capaços de realitzar canvis profunds i urgents en el nostre mode de vida
actual. Amb tot, ens mostrem tossuts i seguim la nostra vida com si res
estigues passant. Sense aquests canvis tan necessaris i imprescindibles el
nostre futur com a espècie és poc clar.
Una segona incertesa ens la provoca l’època de la postpolítica en què estem
plenament immersos. Segons López Petit (2009, 106-107), la postpolítica es
caracteritza per ser:
·una política
en la que no hi ha pràcticament diferències entre dreta i esquerra,
·una política
inútil que no ofereix solucions als veritables problemes de la gent,
·una
desaparició de l’espai públic on cadascú ha de cercar-se les seves pròpies
solucions de manera individual.
Aquests trets de la postpolítica posen en evidència que no hi ha massa a
fer i que els problemes i els conflictes són eterns, sense cap voluntat de posar-hi
solució. Davant d’aquesta impossibilitat, hem deixat de centrar-nos en la
societat per fer-ho en l’individu i la individualitat. Per aquesta raó, estem
immersos en un món individualista on l’individu està per sobre de la societat i
els drets individuals per sobre dels drets socials.
La tercera de les incerteses té
l’origen en la societat líquida que tan bé va definir Bauman (2007) en la seva
obra “Modernidad líquida”. Hem passat de viure en una societat sòlida amb uns
valors sòlids, a viure en una societat líquida amb valors en constant canvi.
Venim d’un món que oferia un model únic i segur, per entrar en un món molt més
obert sense un patró on cadascú ha de buscar el seu camí. En ocasions, això
comporta aferrar-se a ideologies simples que ofereixen solucions fàcils als
problemes complexos en aquesta societat complexa. La necessitat de trobar seguretat
i sentit a la nostra existència comporta agafar-se a un ferro roent per tal de
sentir-seprotegit en aquest món incert
i insegur. Es quan ens lliurem a creences religioses, ideologies d’extrema
dreta, etc.
Acabem aquest
apartat amb el exemple de la nostra vida accelerada. No ens resta temps per a
res, gairebé ni tan sols per a respirar. Rebem tants estímuls que la nostra
ment està al caire del col·lapse: “Somos tiempo”. Pero, un
tiempo veloz y acelerado que desconoce la espera, la lentitud y la distancia
temporal que requiere el pensamiento. Vivimos el tiempo de la inmediatez, del
ahora instantáneo que no dura. “No hay tiempo para nada”, ni para vivir; sólo
para trabajar, para consumir y para vivir la precariedad y la incertidumbre…”
(Muntadas 2016, 13). De la mateixa manera, Berardi afirma que “el
sistema emocional, físic i intel·lectual no pot aguantar el ritme infinit de la
competició i dels euforizants quimicoideològics” (Muntadas 2023, 21). Tanmateix,
no podem ni sabem estar sense fer res. La sobreestimulació que rebem ens empeny
a no aturar-nos en cap moment.
En resum, la
crisi climàtica, la postpolítica, la societat líquida, i l’acceleració de la
vida actual són modes de funcionament de la societat capitalista que susciten
incerteses i inseguretats que en moltes ocasions no sabem com resoldre.
Aquest malestar, aquestes incerteses i inseguretats
que acabem de mencionar no són una novetat, tot i que, segurament, s’han vist
agreujades en aquests darrers temps. En canvi, l’aparició de la ciència i
l’economia de la felicitat sí que és una novetat relativa dels darrers anys,
tal com esmenten Cabanas i Illouz (2019). Des de principis d’aquest segle, el
fet de ser feliç s’ha convertit en quelcom obligatori.
L’anhel de la felicitat es
concreta en una cerca constant i inacabable, de sempre més i més. Per això
mateix, s’acaba convertint en una mercaderia que encaixa a la perfecció amb el
principi d’insaciabilitat del mercat de consum en què estem instal·lats, ”pues se entiende que la
persona siempre puede alcanzar mayores y mayores niveles de florecimiento,
bienestar y felicidad” (Cabanas i
Illoux 2019, 144), ja que “la felicidad no es la
ausencia de malestar, sino la continua presencia de bienestar… La felicidad es
un continuo” (Cabanas
i Illouz 2019, 122), és a dir, un procés que no té
final i que sempre es pot ser més feliç. Aquest discurs de la felicitat és, al mateix
temps, el discurs de la infelicitat: cal ser infeliços per tal que ens proposin
utilitzar les receptes per ser feliços.
La cultura de la felicitat s’ha convertit en una tendència
dominant fins al punt que “la
exigencia de cultivar una imagen positiva y auténtica de uno mismo ha arraigado
con fuerza en las generaciones más jóvenes, hasta el punto de que no amoldarse
a esta demanda se ha convertido en motivo de sanción y exclusión social” (Cabanas i
Illouz 2019, 139). Seguint aquesta argumentació, quan travessem un mal
moment ho amaguem. Ens fem els forts, malgrat no estar gens bé. Ens presentem
davant els altres de forma positiva estiguem com estiguem en el nostre
interior. Ocultem el costat negatiu i només mostrem el positiu. Tan sols, ens
podem mostrar tal com ens sentim en els cercles més íntims i personals, i de
vegades, ni així. No volem mostrar la nostra vulnerabilitat. I acaben per
fer-te sentir culpable pel teu malestar.
La ciència de la felicitat pot ajudar algunes persones,
però no és ni ha de ser la solució màgica a tots els nostres problemes i als de
la humanitat, tal com la proposen els seus teòrics: “la
felicidad se ha convertido en una poderosa herramienta para controlarnos porque
nos hemos entregado a la obsesión que nos propone. No es la felicidad que se
adapta a nosotros… Al contrario, somos nosotros los que tenemos que adaptarnos
a sus tiránicas demandas” (Cabanas i Illouz 2019, 189).
Vivim en una societat on els termes psicològics i
psicoterapèutics han entrat de ple en la vida quotidiana. Tot s’ha “psicologitzat”.
El llenguatge diagnòstic i terapèutic ens empresona, ens diu quins són els
nostres problemes emocionals i ens imposa maneres de solucionar-los. Per altra
banda, tenim poca capacitat per fer front a les nostres frustracions. Anem al
metge i utilitzem els serveis d’urgències per qualsevol fotesa. Sempre hem
d’estar bé i mostrar la nostra cara més amable, però hem d’ocultar les nostre
febleses. Estar malament està mal vist. Tot això provoca un excés de
diagnòstics, un excés de solucions mèdiques i un excés d’utilització de fàrmacs,
quan no tot el que patim s’arregla amb fàrmacs.
Tota aquesta cultura de la felicitat i el psicologisme
també ha entrat amb força en les institucions educatives, on molts alumnes hi
circulen amb l’etiqueta dels seus malestars on l’objectiu del coneixement ha
estat canviat per l’objectiu de ser feliç.
Tota aquesta economia de la felicitat està dirigida a
un sector molt determinat de la població, els que s’ho poden pagar. Hi ha
condicions i situacions de la vida de moltes persones on la consecució de la
felicitat en els termes que ens descriuen tota aquesta colla de gurus és molt
difícil, per no dir impossible que es pugui assolir. Però, aquesta població no
interessa, ja que aquests no suposen cap negoci. És el mateix concepte que ja
explicava Bauman (2007): els que no consumeixen o no poden consumir no
interessen al sistema. De fet, vivim en una societat que segueix els paràmetres
definits per la teoria de l’evolució, ja que “su
despiadada selección elimina a los débiles y permite a los fuertes prosperar” (Berardi
2003, 38).
Així doncs, el fet de ser feliç ens persegueix. Hem de
ser feliços tant sí com no. Per assolir aquest preuat objectiu, a voltes
inabastable, posen al nostre abast infinitat de productes que ens ho
facilitaran.
Tal com acabem
d’exposar, la societat actual pretén dir-nos com se suposa que ha de ser una persona
feliç i, per tant, com ens hem de sentir, pensar i actuar en nom del nostre
benestar. En resum, la societat capitalista exerceix un control gairebé absolut
sobre les nostres vides.
En aparença,
l’ésser humà té moltes possibilitats d’elecció. Podem ser moltes persones,
tenim molts camins possibles per escollir, però si reflexionem a fons ens adonarem
que no és del tot així. Zafra ens presenta uns dels seus alumnes, M.C., que
escriu la següent nota: “Hay tantas cosas que no elegimos! De hecho, las más importantes. No
elegimos nuestra salud de partida, el lugar donde nacemos, nuestra clase social
de origen, el idioma en el que aprendemos a pensar, la religión en la que nos
educan, el sistema político del país que nos concedió el pasaporte o las
industrias que sustentan su economía. ¿Qué podemos elegir?” (Zafra 2021,
238). Amb tota
seguretat, podem escollir molt menys del que realment pensem. La nostra vida
està condicionada per molts factors, molts més dels que ens imaginem i molts
més dels que desitjaríem.
Segons
Marcuse, l’ésser humà s’ha convertit en un home unidimensional, és a dir, un
home amb una única dimensió. Aquesta única dimensió que ens permet la societat
unidimensional en què vivim, no ens autoritza a desviar-nos del camí traçat. No
hi ha cap manera d’escapar-se’n:
“los individuos
se identifican con la existencia que les es impuesta y en la cual encuentran su
propio desarrollo y satisfacción. Esta identificación no es ilusión, sino realidad” (Marcuse, 2021, 49). En definitiva
tot resulta ser molt descoratjador.
A mode de conclusió
Arribats ja al final, voldria trobar alguna sortida
a aquest malestar individual i social que ens envaeix i del que no podem
escapar. D’acord amb la terminologia d’Andújar, vivim en una capsula de confort
que hem d’atrevir-nos a sortir-ne. No hi ha millor manera de fer-ho que escoltar
Watts quan ens diu :“deteneos, mirad y escuchad… y
permaneced así un instante antes de proseguir…” (Watts
1976, 81). D’aquí que donar-nos temps i
pensar sigui clau.
Bauman,
Z. (2007). Modernidad líquida. México. F.C.E.
Beck,
U. (2008). La Sociedad del riesgo mundial.
Barcelona, Paidós.
Berardi,
F. (2003). La fábrica de la infelicidad. Traficantes de Sueños p. 29-57.
Cabanas,
E. i Illouz, E. (2019). Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan
nuestras vidas.Barcelona. Paidós.
Casado,
A. (2022). Cultivar comunidades viables. En Casa de cambios. Ned ediciones p.
66-81.
Ehrenberg,
A. (2012). La fatiga de ser uno mismo: depresión y sociedad. Nueva Visión. P. 11-22.
Gil,
S.L. (2022). Filosofía de la vulnerabilidad.
Idescat. Indicadors
de benestar i progrés social.
Data d’accés: 12 de gener de 2023. https://www.idescat.cat/pub/?id=indbps&n=9429
López
Petit, S. (2009). La nueva cuestión social. En La movilización global. Traficantes de
Sueños. P. 95-114.
Marcuse, H. (2021). El hombre unidimensional. Barcelona,
Austral.
Mercat
Audiovisual de Catalunya. Mac 2020 – Càpsula de confort. Produït pel MAC
i el festival Panoràmic. YouTube, 1:20:03. https://www.youtube.com/watch?v=HL1l86ntP14&t=46s
Muntadas, B. (2016). Inmediatez.
Capitalismo y vidas aceleradas. Madrid, Chiado.
Muntadas, B. (2023). La
crisi de l'existència. Recurs d'aprenentatge textual. Fundació Universitat
Oberta de Catalunya (FUOC).
Thoreau, D.H. (2002). Walden,
o la vida en los bosques. Barcelona. Los libros de la Frontera
Watts, A. (1976). El camino del Tao. Barcelona,
Kairós.
Zafra, R. (2021). Frágiles. Cartas sobre la
ansiedad y la esperanza en la nueva cultura. Barcelona,
Anagrama.
