dilluns, 24 de maig del 2021

L'ajudant

Un matí, a les vuit, un jove es va aturar davant la porta d’una casa solitària i d’aspecte elegant... Davant dels ulls del jove, que semblava arribar d’un viatge, es podia llegir en un cartell esmaltat: “C. Tobler, oficina tècnica.... – Soc el nou empleat...”

Joseph serà el nou ajudant del senyor Tobler. L’anterior ajudant havia estat acomiadat pels seus reiterats problemes amb l’alcohol. “Necessitava algú intel·ligent, amb autonomia i capacitat de decisió.” Tobler es dedica a crear invents tècnics i a intentar vendre’ls. En això últim és en el que l’ajuda Joseph, el nostre ajudant.

És un home solitari que descriu acuradament tot el que sent, veu, pensa i passa al seu voltant. Dubta de la seva utilitat. Tot i que ell es considera personalment intel·ligent, moltes vegades no troba sentit a tot el que fa o ha de fer. “Era pintoresca la indecisió amb què caminava, la seva falta de seguretat en ell mateix, i també ho eren les seves maneres” Assistim als seus soliloquis  en els que reflexiona de manera constant pren determinacions sobre la seva conducta que moltes vegades no posa a la pràctica. Ell mateix escriu en un tros de paper que acabarà a la paperera, “Mal costum. És aquesta necessitat de reflexionar immediatament sobre tot el que em passa a la vida. El succés més insignificant em desperta un estrany desig de pensar

Fa consideracions sobre l’actitud de la família Tobler: “El benestar i la bona posició burgesa es complauen humiliant; no, potser no és ben bé això, però en tot cas, sí que és cert que els agrada mirar amb un aire de superioritat els més humils, comportament al qual no es pot negar una certa benevolència, però també una certa rudesa

Tobler vol ser un home lliure per fer i desfer com vulgui i ho és”. Porta un bon tren de vida, però no aconsegueix els ingressos necessaris i comença a estar aclaparat per pagaments que ajorna i als que de moment no fa massa cas. S’enfadava sovint i es mostra irat. “Quan Tobler se n’anava, desapareixia l’atmosfera d’amenaça, però també d’excessiva tensió i seriositat” en tota la casa

Que sòlida i alhora lleugera que es veu la vil·la Tobler. Sembla habitada per la gràcia i la sobrietat personificades. No és fàcil enderrocar una casa així: unes mans hàbils i diligents la van construir amb morter, bigues i totxos. Una brisa marina no la faria caure, però tampoc un huracà. Per tant, ¿quin mal poden fer a aquesta casa un parell d’errors comercials?

Ara bé, és cert que es tracta d’una amb dues parts, una de visible i una altra d’invisible, una estructura externa i una carcassa interna i la construcció interna és potser tan important com l’externa (i de vegades fins i tot més) per aguantar tot el conjunt. ¿De què serveix que una casa sigui elegant i bonica si els que hi viuen no la saben apuntalar i sostenir? En aquest cas, els errors comercials i econòmics sí que tenen una gran importància”. Observem com els problemes econòmics es van acumulant i no s’albira cap solució.

El Farell, masia de la Serra de l'Obac, 2015

 

“... L’administrador del banc de Bärenswil es queda una mica pensarós en comprovar l’hàbit de la casa Tobler de tornar les lletres presentades amb la petició d’allargar-ne el venciment. Però es guarda prou d’exterioritzar la inquietud i la desconfiança que comencen a sentir en secret. Tot allò potser no és més que una crisi passatgera... Es desconcerta una mica, ... però guarda silenci, perquè està al servei del comerç i la indústria de la florent localitat ... Els bancs i les caixes d’estalvis solen tenir una boca fina i estreta, de llavis que no parlen fins que no estan literalment segurs de la insolvència definitiva. Tobler encara pot dissimular, riure i estar content. El secret de la seva difícil situació reposa a la caixa d’estalvis de Bärenswil com dins d’una tomba hermèticament tancada.”

Joseph reflexiona sobre el que més li convé, seguir lligat a la casa Tobler o marxar: “El fet d’estar lligat, encadenat a un lloc, de vegades és més càlid i ple de secretes tendreses que la llibertat sense fronteres, que deixa obertes portes i finestres al món sencer i a les lluminoses cambres de la qual l’home sovint se sent de seguida atacat per un fred glacial”. No sap massa què fer.

Es van acumulant els problemes econòmics a les espatlles del Sr. Tobler però aquest continua amb el seu optimisme pensant i dient que ben aviat s’arreglaran. Passa el temps i “la preocupació per les necessitats quotidianes començava a picar suaument a les finestres de la casa...” S’acumulaven els deutes i els creditors... “Diners, diners! Havien d’aconseguir-ne per a tots els mitjans encara disponibles, però els mitjans i les vies per obtenir-los s’anaven reduint cada cop més, i els pocs que quedaven eren molt dubtosos i insegurs

És un procés lent, però inexorable, i malgrat totes preocupacions no aconsegueixen fer res efectiu per aturar-ho. Continuen amb el seu tren de vida sense estalviar en res i s’enfaden quan els creditors els empaiten per cobrar els deutes. “Els seus sobtats canvis d’humor es van convertir en el pa de cada dia per a tots els habitants de la casa

Tothom veu a venir el final d’una empresa que no aconsegueix guanyar diners de cap de les maneres. Però el Sr. Tobler és tossut i segueix endavant amb els seus projectes malgrat els deutes i els fracassos.

Eren tres personatges solitaris, i l’ajudant era el més solitari de tots tres, perquè tenia la sensació de pertànyer, com un apèndix fortuït, a una casa que, lentament, anava deixant de ser-ho

 

ROBERT WALSER

L’ajudant

Edicions de 1984; 2015; 254 pàgines

Traducció de Ramon Monton


 

dimarts, 11 de maig del 2021

Casas y tumbas

Sant Llorenç de Sous, 2017

Fa temps que segueixo a Bernat Atxaga, les primeres novel·les que vaig llegir d’ell em van agradar molt. En canvi, les seves darreres publicacions no m’acaben de fer el pes. No sé si serà cert com diu en una entrevista que deixarà d’escriure novel·les.

En aquesta “Casas y tumbas” narra diferents episodis en diferents ubicacions i que van dels primers anys 70, fins a la segona dècada del 2000. El fil conductor són alguns dels personatges. Per cert, un d’ells que inicialment sembla destinat a ser el protagonista principal després desapareix per tan sols tornar a sortir al final. Es tracta d’Elias un noi de 14 anys que fa uns dies que no parla i passa l’estiu a casa del seu tiet Miguel i allà fa amistat amb uns germans bessons, Luis i Martin.

En aquest primer episodi Atxaga aconsegueix recrear un univers en el que el lector hi entra des del primer moment i fa que t’enganxis i vulguis seguir llegint interrompudament per saber per on es portarà i conèixer que ens espera darrera de cada pàgina, però aquest interès en el meu cas decau en els següents episodis.

L’altre capítol que m’ha enganxat ha estat el dedicat al psicoanàlisi d’Antoine. A mesura que avancen els esdeveniments tot va encaixant i episodis que en un primer moment semblen no tenir connexió enllacen i van conformant la història.

Nunca había vuelta atrás… No puedo perdonar a quien me acusó del sabotaje contra la mina y luego mató a Louise

Luis té un accident de cotxe. Atropella a una noia i es pensa que l’ha mort. Malgrat que sembla que no ha estat res. Té un fort cop al clatell i passa un parell de setmanes en coma. En aquest temps es barregen escenes de l’accident, de la seva vida, del seu pas per la comissaria on l’havien confós amb el seu germà Martin que era maoista, i també escenes de la pel·lícula de “El Bueno, El Feo y el Malo

“… aunque se había vaciado el vaso del tiempo, él seguía percibiendo el olor que emanaba de aquel vaso, y era un olor triste. Además, Martín, si tú no me perdonas, ¿qué va a ser de nosotros? ...”

Martín viu amb Ana, la seva parella. La relació no està en els millors moments. Tenen una filla de 12 anys, Garazi. Els preocupa la seva salut després d’una operació d’apendicitis de la que no s’acaba de recuperar del tot.

Es preguntaven “cuando saldrían del encierro impuesto por la enfermedad. Porque eso era en ese momento su vida, un encierro. Una prisión peor, en muchos aspectos, a la de acero y cemento que él había conocido. Estando allí jamás se había sentido tan aislado

Según avanzaba, pisando una y otra vez el suelo, rítmicamente, las zapatillas hacían un ruido sordo que él, dejándose llevar, fue asociando a una fuga. Se fugaba de la temporada cavernosa que acababa de atravesar, y también de la idea misma de caverna, de muerte, como el montañero que se aparta del borde del precipicio para que el vacío no lo atraiga i engulla

Segurament no és un llibre tan rodó com d’altres de l’autor, però torna al seu món literari de sempre. Llibre només per a fans d’Atxaga.

En aquesta entrevista l'autor explica la novel·la i a més a més reflexiona al voltant de la literatura i de la importància de mantenir la llengua pròpia. 


 

 

BERNARDO ATXAGA

Casas y tumbas

Alafaguara, 2020, 415 pàgines

Traducció Asun Garikano i Bernardo Atxaga