diumenge, 12 de desembre de 2021

Ha passat un any...

Com que les dades estadístiques són interpretables avui fa un any vaig decidir crear-me unes taules amb els indicadors sobre la Covid-19, i fer un seguiment personal de les mateixes, ja que no em refiava de tot el que explicaven i encara segueixen explicant els mitjans de comunicació i tota mena d’experts. Així jo podia fer les meves pròpies interpretacions i també prendre les meves pròpies decisions.

Imatge manllevada de la web de l'Organització Mundial de la Salut

 

Fa un any encara no havien arribat les vacunes i estàvem en l’inici de la tercera onada amb moltes restriccions: toc de queda, mascaretes a tot arreu, oci nocturn tancat, horaris de bars i restaurants, estadis de futbol buits, nombre màxim de persones a les reunions, confinament, crec recordar que comarcal, ...

Les dades començaven a pujar:

 

Incidència acumulada

14 dies

Taxa

De contagi

Defuncions

7 dies

Risc de rebrot

Hospital

UCI

 

12/12/20

196

0.92

247

166

1388

333

 

Ha passat un any i hi ha més del 76 % de vacunats, demà comencen a vacunar als infants de 5 a 12 anys, ja hi ha molta gent amb la tercera dosi, pràcticament no hi ha restriccions: han desaparegut els confinaments i el toc de queda, l’oci nocturn està obert i els bars i restaurants no pateixen restriccions, mascaretes només a interiors... La sensació és que ja pràcticament podem fer el que volem, encara que no és del tot cert. Fa un parell de setmanes es va començar a demanar el passaport Covid per entrar a bars, restaurants, gimnasos i residències. 

Les dades actuals no estan massa lluny de les que teníem fa un any, i fins i tot, algunes estan molt pitjor.

 

Incidència acumulada

14 dies

Taxa

De contagi

Defuncions

7 dies

Risc de rebrot

Hospital

UCI

 

12/12/21

403

1.22

42

478

1013

237

 

Fa un mes que els indicadors pugen dia rere dia i setmana rere setmana. Estem en la sisena onada. Com que partíem d’una situació molt millor la pujada ha estat molt més lenta. Però la incidència acumulada i el risc de rebrot son el doble que fa un any, la taxa de contagi està molt per sobre de l’1 des de fa més d’un mes. El nombre d’hospitalitzacions i de malalts ingressats a la UCI està una mica per sota del de fa un any, però tampoc hi ha tanta diferència. I està clar que amb les festes que tenim a tocar anirem a pitjor.

La única dada que ha millorat és el nombre de defuncions. Aquí podríem pensar que Darwin tenia raó, i els més febles de l’espècie ja vam morir, i els que quedem som més resistents a la malaltia.

La conclusió és que amb un any tampoc hem millorat tant, i el que hem de fer és pensar que ens toca conviure amb aquest virus i amb la malaltia que genera, tan si ens agrada com si no. Tenim com a individus i com a societat més eines per combatre aquest virus: vacunes, alguns medicaments, ... i alguns elements d’autoprotecció com la mascareta, la distància física, i evitar situacions que podem considerar de risc. Potser ja estem en un moment en que els governs i les autoritats sanitàries el que haurien de fer és deixar d’imposar restriccions i dedicar el temps simplement a millorar la comunicació a la població i treballar també per tenir un millor sistema de rastreig que no sembla que hagi millorat massa i del que expliquen ben poca cosa. En dues setmanes hem passat de poc més del 5% de positivitat de les proves a superar el 9 %. Aquest índex ha entrat els darrers dies en una progressió espectacular.

La humanitat al llarg de la seva història ha patit diferents pandèmies i ha sobreviscut. També sobreviurem a aquesta. El que potser no sobreviurem és a aquesta inoculació de la por que els governs estan utilitzant a la seva conveniència i que acceptem sense reacció.

Aviat portarem dos anys de pandèmia i de ben segur, que el xoc inicial que va suposar i tot el que ha passat en aquest temps ha canviat la forma de relacionar-nos. L’ésser humà sap adaptar-se a totes les circumstàncies que li toquen viure i aquesta no és una excepció. I els diferents poders també saben aprofitar totes les oportunitats en benefici seu, i aquesta tampoc és ni serà una excepció: no ens deixem entabanar per alguns encantadors de serps que n'hi ha molts.

 

dilluns, 6 de desembre de 2021

Aquell venerable avi de barba blanca...

Konrad Lorenz és considerat el pare de l’etologia. Recordo imatges seves a la televisió en blanc i negre. Un venerable avi de barba blanca seguit per unes oques petites. Anaven a tot arreu on anava ell, com si ell fos la seva mare. Això s’explica pel concepte de l’empremta al néixer: les oques segueixen a la primera figura que veuen al néixer, per aquesta raó seguien al K. Lorenz.  



Desconeixia del tot el seu passat nazi que m’ha descobert aquesta novel·la de Martí Domínguez escrita en forma de memòries del propi K. Lorenz.

Soc l’únic nazi Premi Nobel. I l’únic Premi Nobel que haja participat en un genocidi”... Malgrat no haver matat a ningú i no haver participat directament en els camps d’extermini... “Vaig fer la meva feina, al principi amb entusiasme, completament integrat en la doctrina del nazisme, i d’una manera irrevocable. Al mateix temps, les meves idees i articles científics varen servir per consolidar i aguditzar la neteja ètnica, i sense poder-se dir que foren un element clau, si que és indubtable que ajudaren al complet entreteixit de la doctrina de l’holocaust. Vaig ser un dels seus ideòlegs més purs

Al llarg de les entrevistes que van seguir el lliurament del Premi Nobel de Medicina va intentar ocultar el seu passat nazi el més possible, tot i no mentir mai del tot. “Vaig esquivar les preguntes més conflictives

Finalitzada la guerra la major part dels científics implicats directament amb el nazisme van recuperar els seus llocs a la Universitat i al món científic com si res haguera passat, com si res hagueren fet. Llegir això em sorprèn.

Martí Domínguez situa a K. Lorenz en un camp de concentració on comença a escriure “En aquell barracot del camp de concentració de Kirov, varen començar aquestes notes sobre la meva vida, escrites un poc a rajaploma, amb una arma apuntant-me al cap. Estàvem a inicis del mes d’agost del 1944 i m’anava la vida en contar-ho tot

Platja d'Argelers, febrer 2010

 

Reflexiona sobre el que ha fet al llarg de la guerra. “He fet coses terribles en aquesta maleïda guerra”...“La guerra trau l’animal que tots portem a dins. No som responsables: lluitem per sobreviure. Els culpables són els que ens van ficar a la gola del llop”...“Francament, no estic gaire segur d’això. Crec que tots som una mica culpables. Ens podríem haver negat a acceptar algunes ordres...

Planteja si realment hauria pogut fer una altra cosa. “Una ordre és una ordre. Però, s’hi podria haver negat? ... No resultava gens fàcil d’escatir què era fruit de les ordres rebudes i què del nostre compromís i voluntat.

Quan Hitler envaeix Àustria Lorenz no és un jove, “amb trenta-cinc anys ja saps que vols de la vida”. De fet, “l’ideari nacionalsocialista no m’era aliè, ni a mi ni a la meva família

Reconeix haver-se beneficiat directament de la situació: “Molts de nosaltres ens beneficiàrem de la caiguda dels jueus i dels comunistes, ocupàrem els seus llocs de treball, ens quedàrem els seus apartaments... I ho fèiem sense cap complex, sense cap remordiment, ens sentíem amb dret a tot allò i més 

Algunes de les seves afirmacions fan estremir “Hi ha homes amb bons gens i altres amb gens dolents... La continua aparició de persones amb deficiències constitueixen un perill... Cal, per tant, extraure els individus que posen en risc la salut del nostre poble, i sobretot el futur saludable de la nostra raça... Cal evitar la reproducció dels tarats, dels idiotes, dels éssers inferiors, i sobretot la mescla de races, pel bé de la salut del poble alemany”. Aquestes idees són un perill, sobretot quan algú decideix portar-les a la pràctica. “Tots estàvem a favor de l’eugenèsia en casos clars de retard mental, malalties degeneratives... Però, els pobles tenien drets? Un poble més fort tenia dret a aniquilar-ne un de més dèbil?”

Els eslaus... eren vists pels nazis com a subhumans. A qui li importa aquella gent? Nosaltres, els de la raça ària érem superhomes”. Quan es pensa en aquest termes, i encara avui en dia hi ha molta gent que té idees semblants, es pot entrar amb facilitat en una deriva molt perillosa.

Així ho justificava el que amb els anys obtindria el Nobel: “Vaig creure plenament en tot allò. Era conscient que aquella filosofia era cruel i inhumana... Estava convençut que era un mal que havíem d’acomplir amb l’objectiu de conquerir més salut per a l’espècie humana, de la mateixa manera que de vegades cal podar un arbre en excés esponerós, i cal sacrificar algunes belles branques que posen en risc la salut de l’arbre sencer. Que aquelles branques foren milers de persones, milers de polonesos, milers de jueus, o milers d’eslaus, tant se valia. Milers o milions... Nosaltres érem el poble elegit, la raça pura que calia preservar.” Si un grup humà es considera superior als altres aviat es pensa “que calia apartar les pomes podrides, les peces defectuoses. Apartar-les, i, és clar, destruir-les

En general, el poble alemany no tenia plena constància que s’estiguera produint aquell genocidi.... Fins i tot, quan els indicis eren tan patents, preferíem no pensar-hi, ni traure’n conclusions. Hi hagué un procés de ceguesa voluntària col·lectiva... Quan K. Lorenz pren consciència del que passa: “Allò em va neguitejar, em va corprendre, em va fer dubtar. Fins i tot em va trasbalsar. Però jo havia fet massa camí per a retrocedir: ja era un d’ells. I calia seguir endavant, a qualsevol preu, sense mirar enrere... Tot allò va abocar el nostre poble cap a l’abisme. Una mena de gran secta enlluernada per unes promeses... Ens creiem amb dret a tot i a exigir l’usdefruit de tot”.

Ens crèiem de veres que totes les coses bones que havia creat la civilització eren obra nostra, de la nostra raça, i que les altres, amb la seva simple existència, les posaven en greu perill

Costa molt poc matar a un ésser humà... I un colp has començat, la resta d’assassinats venen tot seguit com una rutina assumida. Sense fer gaires preguntes. Sense fer-ne cap, en realitat. Foren molt pocs els homes que es negaren a participar en aquelles matances... Hi ha una pulsió evolutiva que ha de ser adaptativa, i que fa que el subordinat acate les ordres, siguen quines siguen aquestes. L’educació rebuda... en el si de la teva societat reafirmen i interioritzen aquesta tendència a l’obediència més orba i inhumana

A principis del 44, treballa a disgust en un psiquiàtric lluny de la seva família. Voldria una altra feina. Li ofereixen una feina que implica tacar-se de sang, posar en pràctica alguna de les seves teories. No es veu capaç de fer-ho, i malgrat la seva poca experiència, acaba treballant de metge en un búnquer de campanya en mig d’un bombardeig.

Allò era el que volia el Führer ” Fe cega en el que deia i ordenava Hitler. “Era una mena de creença sobrenatural de caire religiós... vingut a deslliurar el món dels subhumans

És fet presoner, com molts més alemanys: “L’únic que ens consolava era l’arribada de l’arma secreta; una arma que esborraria per sempre de la terra el nostre enemic. I venjaria, d’una manera temible i immisericorde, els estimats companys caiguts en la batalla. Hi crèiem fermament.” Això pensava en la fila de presoners, mentre contemplava la destrucció del camp de batalla amb morts pudents arreu. Encara tenien l’esperança en el triomf.

Aquells quatre anys que vaig estar empresonat, purgaven els meus pecats?”

Puc assegurar que soc un home nou. Un home distint. I, sobretot, un home penedit dels seus actes. I en base a això confie a recuperar, tan aviat com siga possible, la meva llibertat”, però, amb tot, encara afirma que “soc partidari de l’eugenèsia, de l’aniquilació programada dels individus menys aptes, i d’evitar a tota costa la possibilitat que es puguen reproduir

¿Tots els nostres actes es poden justificar com a fruit de l’esperit del temps que ens toca viure? Aquest esperit “no ens eximeix de les conseqüències dels nostres actes particulars... Mai no s’està prou alerta amb l’esperit del temps, mai no s’empra prou la raó en contra del dogmatisme ideològic, en contra de la imposició intel·lectual, vinga d’on vinga...

M’ha agradat i he gaudit de la seva lectura. Fa reflexionar com una part important del que pensem i del que fem està marcat per les idees majoritàries que ens envolten i que sempre resulta més fàcil deixar-se portar per l’esperit del temps que revelar-se en contra. Cal estar sempre amatents a no deixar-se arrossegar per aquest esperit del temps que amb gran facilitat ens pot induir a comportaments del tot indesitjables. Per molt que ens sembli del tot impossible, cap de nosaltres està exempt de que ens pugui passar.

MARTÍ DOMÍNGUEZ

L’esperit del temps

Proa ed.; 2019; 431 pàgines

Premi Òmnium 2019 a la millor novel·la de l’any

 

 

 

dissabte, 4 de desembre de 2021

Teoria general de l'oblit

Aquest llibre va ser premi Llibreter 2018 d’altres literatures. El personatge principal, Ludovica Fernades Mano que mor el 5 d’octubre de 2010 amb 85 anys, és un personatge real.

A la Ludovica mai no li havia agradat el cel. De petita ja la turmentava un horror els espais oberts. Se sentia, en sortir de casa, fràgil i vulnerable, com una tortuga a qui haguessin arrencat la closca

Núvols, juny 2020

 

Ludovica viu a Luanda, capital d’Angola amb la seva germana i el seu marit, en l’últim pis d’un bloc luxós. Té un gos pastor alemany albí, el Fantasma. Arriba la revolta i es declara la independència d’Angola. El desordre s’instal·la als carrers. La pregunta és què fer?

La germana i el cunyat desapareixen d’una forma misteriosa. Ludo no sap què ha passat. Es queda sola al pis i es tanca a dins construint una paret de totxos en la porta d’entrada.

Sola a casa passa molta por.  Amb el temps comencen a escassejar els aliments. Ja no hi ha aigua corrent i tampoc electricitat i la Ludovica se les ha d’enginyar per sobreviure allà reclosa en el seu àtic.

Es van desgranant històries d’un país que viu temps convulsos. El que veu i viu la Ludo des del seu àtic allunyada i aïllada del món que l’envolta, però també episodis del que passa a fora amb un recull de personatges i fet singulars que son una mostra el que passava en aquella l’Angola d’aquells anys. “En aquest país tot desapareix. Potser és que el país sencer és en vies de desaparèixer, un poble aquí, un altre allà, quan ens n’adonarem ja no existirà res

La Ludo és descoberta en el seu “pis amagatall” per un nen de 7 anys, i aleshores trenca la paret, i surt a l’exterior. “Ara que m’he fet vella m’assalten els records, increïblement nítids, de coses passades. Com si algú, a dins del meu cap, s’entretingués a fullejar un vell àlbum fotogràfic”. En tot el llarg període que ha estat tancada, ha escrit una mena de diari, i quan se li va acabar el paper escrivia a les parets.

Déu pesa les ànimes en una balança. En un dels platets hi ha l’ànima, en l’altre les llàgrimes dels qui l’han plorat. Si ningú no la plora, l’ànima se’n va cap a l’infern. Si hi ha hagut prou llàgrimes, i prou sentides, puja cap el cel... Van al cel les persones que els altres troben a faltar. El paradís és l’espai que ocupem en el cor dels altres

Els errors ens corregeixen. Potser el que cal és oblidar. Hauríem de practicar l’oblit... El pare no vol oblidar. Oblidar és morir. Oblidar és una rendició

Anem coneixent personatges. Les seves històries queden penjades, però els tornem a retrobar cap al final del llibre i coneixem les interrelacions entre ells i com acaba el que la narració havia deixat a mitges al principi. Es van desvetllant els desenllaços dels diferents personatges amb compte gotes, de forma una mica desordenada. Això obliga en alguns moments a tornar enrere i revisar el que ja s’ha llegit.

JOSÉ EDUARDO AGUALUSA

Teoria general de l’oblit

Edicions del Periscopi; 2018 (original 2012); 249 pàgines

Pròleg de Xavier Aldekoa

Traducció de Pere Comellas Casanova


 

dilluns, 22 de novembre de 2021

Holt

Vet aquí aquest home en Tom Guthire, a Holt, a la finestra de la cuina de casa seva fumant, mirant el terreny de darrere per on començava a sortir el sol” En Guthire té dos fills, Ike i Bobby de 9 i 10 anys. És professor d’Història d’Amèrica a l’institut de Holt.

Victoria Roubideaux, una alumna de l’institut està embarassada i la seva mare la fa fora de casa. Es refugia a casa d’una professora (Maggie Jones) que viu amb el pare. Després d’un incident amb el pare, Victoria acaba vivint a casa dels McPheron, Raymond i Harold, dos germans.

La mare de Ike y Bobby marxa de casa i acaba deixant Holt. Va a viure a Denver amb la seva germana.

Una reunió disciplinària a l’institut, per un incident greu d’un alumne, en Russell Beckman, amb el Tom Guthrie. Hi assisteixen, el director, el professor, l’alumne i els dos pares. Aquests no estan conformes en la descripció dels fets i menys encara en la mesura disciplinària que decideix el centre educatiu. Les reaccions d’alumne i pares són il·lustratives del que passa moltes vegades als centres educatius amb aquests alumnes conflictius quan els pares no accepten les explicacions del centre.

La narració va passant d’un personatge a l’altre i així sabem com avencen les seves històries entrellaçades: Guthrie, Victoria Roubideaux, Ike and Bobby, els McPheron, uns personatges increïblement deliciosos.

La relació entre la Victòria i els germans McPheron després d’uns inicis que no són fàcils comencen a anar per bon camí. “Entre tots tres van parlar exhaustivament d’aquestes qüestions, fins ben entrada la nit. Enraonaven. Conversaven. També van entrar en altres temes. Els dos vells i la noia de disset anys asseguts a la taula del menjador d’una casa enmig del camps havent sopat, amb la taula desparada...”

Un dia es presenta de sobte el pare de la criatura. Ve a veure-la a l’aparcament de l’institut... “havien passat sis mesos des de que ell havia marxat i a ella li havien passat coses, però què havia canviat per a ell? El veia igual... i encara el trobava atractiu. Però ja no volia sentir res per a ell. Es pensava que ja els havia superat, aquells sentiments. Si més no, s’ho creia. Ell se n’havia anat sense dir-li res... Ara, tot d’un plegat, ell tornava a ser aquí. No sabia què sentir

Malgrat tot el que havia passat, sense gairebé dir-se res marxa amb ell. Victoria viu amb Dwayne a Denver. Passen els dies i no està bé allà... “se sentia tan fora de lloc i sola”...No era feliç amb ell. No era el que havia esperat o imaginat, quan hi somiava. Semblava que havien anat a parar directament als problemes dels matrimonis que fa anys que viuen junts, sense haver pogut tastar la lluna de mel ni la diversió dels anys joves

Dona la impressió que no passa mai res a Holt. L’autor fa una descripció precisa i minuciosa del que envolta a tots els personatges sense utilitzar grans recursos literaris. Però petits detalls, petits successos al llarg de la narració posen en alerta al lector i fan pensar que en qualsevol moment pot esclatar la tensió i el conflicte i produir-se el fet clau de l’acció. Avancen els fets i no passa res, però la forma de narrar-ho converteix en interessant la vida anodina de la gent anònima que viu a Holt. És una novel·la coral; no hi ha un protagonista per sobre de la resta. Potser el protagonista és Holt la comunitat rural on viuen.

Vista de La Plana de Vic des de Sant Bartomeu del Grau, 2014

 

Cançó de la plana és el primer llibre d’una trilogia. Ara que ja he començat, seguiré amb la  lectura dels dos volums restants.

 

 

KENT HARUF

Cançó de la plana

Edicions del Periscopi; 2017 (ed. Original 1999); 380 pàgines

Traductora Marta Pera Cucurell

 


 

dissabte, 20 de novembre de 2021

Els til·lers d'Antany

Els til·lers, com totes les plantes, viuen en un son etern que té els inicis dins de la llavor de l’arbre. El son no creix, no es desenvolupa juntament amb la llavor, sinó que és sempre el mateix. Els arbres estan empresonats dins de l’espai, però no pas dins del temps. Del temps els n’allibera el seu son, que és etern. Ni hi bateguen sentiments, com dins del son dels animals, ni tampoc s’hi creen imatges, com dins del son dels humans.

Til·ler de la Plaça Espanya de Sabadell

 

Els arbres viuen per mitjà de la matèria, gràcies al flux de les sabes que pugen de les profunditats de la terra i a la capacitat de girar les fulles cap al sol. L’ànima de l’arbre descansa després de peregrinacions multiformes. L’arbre percep el món tan sols a través de la matèria. Per a un arbre una tempesta és un raig fred-càlid-calmós-abrivat. Quan s’acosta, el món sencer es converteix en tempesta. Per a un arbre no hi ha un món d’abans de la tempesta i un altre de després.

Sotmès als quatre canvis d’estació, l’arbre no sap que existeix el temps i que les estacions són consecutives. Per a un arbre aquests quatre accidents coexisteixen. L’hivern forma part de l’estiu, la primavera engloba la tardor. El fred és una part de la calor i la mort, ho és del naixement. El foc és una part de l’aigua i la terra ho és de l’aire.

Els arbres perceben els humans com a éssers eterns: no és veritat que els homes, ni del tot mòbils, ni del tot petrificats, travessen sempre l’ombra dels til·lers del camí ral? Per als arbres els humans han existit sempre, però això equival a dir que no han existit mai.

Gran til·ler a la Plaça de Catalunya de Sabadell

 

La fragor de les destrals i el retruny dels llamps i trons violen el son etern dels arbres. Allò que la gent anomena mort d’un arbre no és més que una violació temporal del seu son. En allò que la gent anomena la mort d’un arbre hi ha un acostament a l’existència atribolada dels animals. Perquè com més clara i més aguda és la consciència, més por s’hi amaga. Tanmateix, els arbres no entraran mai al regne de la inquietud dels animals i dels humans.

Quan mor un arbre, un altre arbre es fa càrrec del seu son sense significats ni sensacions. Per això els arbres no moren mai. La ignorància del fet d’existir és un alliberament del temps i de la mort

OLGA TOKARCZUK

Un lloc anomenat Antany

Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski

Ed.Proa, 2020; original 1992; 316 pàgines

 

dimecres, 17 de novembre de 2021

Antany

Què és Antany?  Segons el diccionari de l’IEC és sinònim d’antigor, temps passat. I on és?

L’Antany és un lloc situat al bell mig de l’univers. Si volguéssim creuar l’Antany de nord a sud a bon pas trigaríem una hora. I d’est a oest, el mateix. I si algú se li acudís de vorejar l’Antany a pas lent, tot contemplant-ne els detalls i reflexionant-hi, necessitaria un dia sencer. Des de bon matí fins al vespre

És un petit territori imaginari al bell mig de Polònia on hi viuen Genowefa i Michal amb la seva família, fills i nets. Al llarg de la novel·la viurem tota la història del segle XX a Europa i, al mateix temps, la saga d’aquesta família.

 

Tot comença el 1914. Dos soldats tsaristes venen a buscar a Michal per anar a la guerra. Deixa a la Genowefa, la seva dona, sense saber que està embarassada. La guerra s’allarga i en Michal no torna fins l’estiu del 1919. Entremig neix la Misia que com tothom té el seu àngel. Els àngels “estan assignats a cada cosa, cada animal i a cada planta de l’univers... Veuen més coses que els homes, però no pas tot

L’home aprèn del món, de les circumstàncies, adquireix coneixements sobre les coses i sobre ell mateix... Un àngel no ha d’agafar res de fora, sinó que aprèn a còpia de buscar al seu interior. Conté tota la coneixença del món i de si mateix. Déu, l’ha fet així”. En canvi, “l’home és un ésser estúpid que ha d’aprendre. Així doncs, s’arrebossa de coneixements

Com tots els humans, la Misia va néixer feta a miques, incompleta, a trossos. Cada cosa va arribar pel seu compte: veure, olorar, entendre, sentir, pressentir i experimentar. El seu cosset obeïa reflexos i instints. Tota la vida futura de la Misia havia de consistir a reunir-ho tot en una sola peça i, a continuació, permetre que es descompongués.”

Al llarg de la narració podem llegir reflexions sorprenents:

  • La gent es pensa que viu amb més intensitat que els animals, els vegetals i, no cal dir-ho de les coses. Els animals intueixen que viuen amb més intensitat que els coses. I les coses duren, i en aquesta duració hi ha més vida que en lloc
  • Si alguna vegada mirem els objectes de prop i amb els ulls tancats per no deixar-nos enganyar per les aparences que totes les coses creen al seu voltant, si ens permeten el luxe de la desconfiança, podrem veure, encara que sigui només per un instant, el seu rostre veritable.”
  • El joc és una mena d’itineraris on, a cada instant, s’ha de fer una elecció... L’elecció es fa tota sola, però el jugador té sovint la sensació que tria d’una manera conscient. Això el pot esparverar, perquè de sobte se sent responsable del lloc on pot anar a parar i de les coses que allà li puguin passar
  • Qui soc!, es pregunta Déu, “Un déu o un home? O potser soc totes dues coses alhora? O cap d’elles? Soc jo qui he creat als humans, o ells m’han creat a mi?”
  • La lluna no és més que una màscara del sol. El sol se la posa quan surt a la nit per vigilar el món. La lluna té poca memòria i no es recorda del que va passar fa un mes


  • Imaginar-se coses és, en el fons, crear-les; és com estendre el pont d’aliança entre la matèria i l’esperit. Sobretot, si algú ho fa sovint i amb gran intensitat. Aleshores, la imatge es converteix en una gota de matèria i s’uneix als fluxos de la vida. De tant en tant, pel camí, s’hi produeix alguna deformació o algun canvi. O sigui que tots els desitjos humans es compleixen si son prou forts. Tanmateix, no sempre ho fan exactament com ens ho esperàvem

Al novembre del 1928 neix un segon fill, l’Izydor.

A Antany i viu més gent i coneixem les seves vicissituds i les seves cabòries (els Boski, l’Espiqueta, la Florentynka, l’Home Dolent,...). La Misia es casa amb el Pawel Boski (1936) i tenen sis fills. L’Espiqueta té una filla amb l’Home Dolent, la Ruta. Ruta i Izydor es fan amics i passegen per diferents indrets d’Antany.

Aquí s’acaba l’Antany i, més enllà, no hi ha res... Aquí tot s’acaba...” Segons la Ruta ningú ha sortit de l’Antany: “Tots ells només s’ho han imaginat. Surten de viatge, arriben a aquesta frontera, i es queden paralitzats. I potser somien ... Un dia la mare em va ensenyar aquesta gent petrificada... No es belluguen, tenen els ulls esbatanats. Després al cap d’un temps es desperten, tornen a casa, i prenen els seus somnis per records.”

I segueixen les reflexions: “La gent té por d’allò que és inestable i versàtil i, per això, s’ha empescat una cosa que no existeix, la invariabilitat, i ha decidit que tot és etern i constant és perfecte. En conseqüència, ha atribuït la invariabilitat a Déu. I, d’aquesta manera, ha perdut la capacitat d’entendre’l

S’escolten els tambors de guerra a Antany: l’arribada dels alemanys, la matança dels jueus, la retirada i l’arribada dels russos. Una guerra mai és innòcua, sempre té conseqüències en les persones que la viuen; tot son malvestats: execucions, morts violacions... No porta res de bo. Ben bé que ho sabem, però es repeteixen i repeteixen.

Russos i alemanys s’enfronten a Antany. Els seus habitants fugen al bosc. “A tot l’Antany no hi havia ningú. Dins de l’aire es bombava el so dels batents de les portes del graner sacsejats pel vent... La pineda esclarissada era plena d’arbres truncats i fumejava. A terra s’obrien uns clots enormes. El dia abans devia haver passat per allà la fi del món. Entre l’herba espigada hi havia centenars de cossos humans que es refredaven. La sang s’evaporava en forma d’un tuf vermell cap al cel gris... Les ànimes s’esmunyien dels cossos, desconcertades i atuïdes. Feien tentines com si fossin ombres o globus transparents... N’hi havia centenars, potser milers.

Corbera d'Ebre, 2013

 

La novel·la s’acosta a la seva fi i la vida dels protagonistes també. Primer són la Genowefa i en Michal i després la Misia. “A poc a poc s’anaven fent a la idea que la Misia moriria. Se n’aniria a un altre lloc... desapareixien... els seus pensaments, les seves paraules, els esdeveniments en què havia participat, vulgars i corrents com la seva vida... Quan contemplaven la Misia asseguda al llit ... i el posat absent, es preguntaven com devien ser els seus pensaments. Estaven estripats, fets miques, com les seves paraules? Potser, amagats ben al fons de la ment, havien conservat tota la frescor i la força? O més aviat s’havien convertit en simples imatges plenes de color i de perspectives? També admetien la possibilitat que la Misia hagués deixat de pensar...

Després de la Misia, l’Izydor que viu en una residència: “El temps es un asil de vells no transcorre de la mateix manera que pertot arreu, el seu corrent és més minso. L’Izydor anava decaient en forces de mes a mes... Estava decebut. Creia que la vellesa obria un tercer ull que permetria veure-ho tot de banda a banda, que ajudava a entendre com funciona el món. Però res s’havia aclarit. Només li feien mal els ossos i no podia dormir... A la nit se li apareixien sovint les imatges de sempre... cada vegada li semblaven més descolorides i borroses... Aprenia a oblidar, perquè l’oblit li donava consol... Va deixar de poder caminar... moria a poc a poc... Aquest morir era un procés de desintegració sistemàtica de tot allò que havia estat. Era un procés en cascada, irreversible... Com si algú esborrés les informacions desactualizades... Van empal·lidir els llocs estimats, després les cares de les persones estimades, els seus noms, i finalment, tothom va caure en l’oblit. Es van perdre els sentiments... les emocions de feia anys, els desespers, les alegries...

Amb gairebé tota la família morta, a la casa encara s’amunteguen els objectes polsosos que des de sempre han estat allà: “Has tornat massa tard... Tot s’ha acabat. És l’hora de morir

L’Antany ha quedat buit, com sempre queda buit el lloc on hem viscut quan morim. Allà resten quiets els objectes dels que ens hem rodejat en vida.

El llibre m’ha agradat molt. L’autora, Olga Tokarczuk, tot hi haver guanyat el Premi Nobel de 2018 és per a mi tota una desconeguda. De ben segur que reincidiré properament en la lectura de més obres seves.

OLGA TOKARCZUK

Un lloc anomenat Antany

Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski

Ed.Proa, 2020; original 1992; 316 pàgines