dijous, 25 de juny del 2015

Corro de nit, corro de dia ...

Corro de nit, corro de dia;
veig a tothom, no em veu ningú:
veig l'esperit que a dintre els nia
i com treballa en cada u.
Els veig, la cara somniosa
del son terrer, que es va alçant;
sento la veu misteriosa
que els va cridant, que els va cridant.
De tant en tant paren l'orella:
no saben què és; miren entorn;
veuen la terra que és tan bella
i mig rient baixen el front.
Mes han de fer ben tost per viure:
el dia és curt, la feina és gran ...
I van perdent aquell mig riure:
els uns del tot, altres no tant.
Jo passo entre ells sense fer nombre
ni entre els vivents ni entre els esprits,
com un ensomni, com una ombra,
com un despert entre adormits.

Joan Maragall


dimarts, 16 de juny del 2015

Les coses invisibles: vides al darrera d'una fotografia.



De nou un llibre al que arribo per una recomanació. És de lectura fàcil i ràpida. Comença pel final com el mateix títol del primer capítol indica: la fotografia d'un accident de trànsit en una cruïlla de l'Eixample. I a partir de la descripció d'aquest moment aturat i dels personatges que apareixen en la fotografia, un flash back ens permet entrar en les seves vides fins tornar al moment de l'accident. Una fotografia és un instant aturat de la vida, però que ha passat abans en les vides de les persones que hi apareixen? En alguns moments les vides dels protagonistes de les diferents històries són convulses. L'atzar resulta cabdal. Darrera de cada detall i de cada gest a vegades hi ha un significat.

M'ha recordat "Amores perros" del mexicà Alejandro González Iñarritu, i de fet en tot moment mentre llegia el llibre pensava que podia ser la base per un bon guió cinematogràfic. I encara més pensant en la sorpresa final
És el primer llibre de Ramon Tolosa autor d'Escrits, més o menys, un blog que acabo de descobrir arrel d'aquesta lectura i del que ja m'he fet seguidor. Esperem confiats el seu següent llibre.


A la xarxa també podem llegir:

dilluns, 15 de juny del 2015

Ànima


"On són doncs els llamps de Zeus, on és el sol refulgent, si davant d'aquests crims, es queden en la fosca sense fer res"
Sòfocles, Electra


Un company de la feina em va deixar el llibre. Em va dir que m'agradaria i no es va equivocar. Havíem aprofitat algun torn de vigilància d'esbarjo per comentar-lo. De seguida vaig entrar en la història. Trobo molt original que els successius narradors de la història siguin diferents animals. Alguns els vaig trobar molt encertats.

Haig de dir que no he vist l'aclamada Incendis, però que segurament després de llegir el llibre m'acostaré aquest estiu a la Biblioteca de Catalunya.
Per moments em recordava la brutalitat dels llibres de Cormac McCarthy: els paisatges, la frontera, malgrat que aquí és la frontera amb Canada i en els llibres del Cormac és la frontera amb Mèxic, el viatge, la violència i les descripcions d'algunes escenes. "Els humans són més animals que els animals i els animals són més humans que els humans".
És una mena de viatge per les profunditats de l'ànima de Wahhch Debch a la recerca de la seva pròpia història personal, vist a través dels ulls i de la psicologia dels diferents animals amb els que el protagonista es creua al llarg del seu deambular. El terrible assassinat de la seva dona ha remogut el més profund de si mateix i té, primer, la necessitat de conèixer personalment a l'assassí, i després, d'arribar al fons dels seus orígens: "... despert de dia, despert de nit, amb els somnis llençats al bassal negre dels insomnis, amb el son ofegat en l'aigua dels dolors".
Aquest desig de conèixer a fons el seu passat li crea pors i neguits, però no vol aturar-se en aquest cerca: "si aturem la seva fugida, l'excavadora que em remena la memòria també s'aturarà". Fins i tot, té por de dormir-se: "el son és com la mort: es viu tot sol. Ningú no dorm el son d'un altre, ningú no mor la mort d'un altre"

Ja avançada l'obra és acompanyat per un llop. No sé sap massa bé qui escull a qui, però s'acaben convertint en inseparables. "Ets d'una raça salvatge, un fill brut de la natura. No has de deixar de ser-ho. No et vull domesticar, no vull convertir-te en temorós, en animal sotmès, en animal cec. Et donaré la meva veu, et donaré la meva llengua, tu em donaràs els teus silencis, em donaràs el teu present. Ets un gos, de la raça dels llops. ... Home i gos anirem per la superfície de la terra." 

Wahhch Debch és un supervivent de la matança dels camps de Sabra i Xatila. Acompanyat del gos s'enfronta a un recorregut per l'Amèrica profunda marcada per la sang i la mort a la cerca del seu veritable origen. És una vida errant que en alguns moments ens pot semblar sense sentit, però que té un clar objectiu que assoleix en un capítol final que et deixa assegut a la cadira sense alè a l'acabar la lectura. Cal respirar a fons per tal de reincorporar-se de nou a la vida rutinària.
Però encara resta un epíleg on es canvia el narrador. Per primera vegada es tracta d'un homo sapiens sapiens. És totalment inesperat, de nou es manifesta la brutalitat més extrema.
Moltes vegades dóna la impressió que l'horror màxim de l'especie humana es va produir en l'holocaust, i que després d'aquells fets ja res pitjor era possible. En canvi resulta que la història de la humanitat del que resta de segle XX i del que portem de segle XXI està farcida de fets esfereïdors que han marcat profundament a generacions i generacions d'éssers humans de molts països.

Imatge de from Beirut to the Beltway

"L'infortuni que de vegades s'abat sobre els humans i el dolor que engendra la permanència de la memòria res no esborra"

A la xarxa podem llegir altres opinions:

dimecres, 3 de juny del 2015

L'últim Marsé: Noticias felices en aviones de papel

 " Quizá hemos acabado con el pasado, 
pero el pasado no ha acabado con nosotros"
Bergen Evans



No puc negar que Juan Marsé, és un dels meus escriptors preferits. He llegit tota la seva obra i gairebé mai m'ha decepcionat. I aquesta vegada no ha estat una excepció. Es pot considerar una obra menor al tractar-se d'una novel·la curta, gairebé un conte, ja que no arriba ni al centenar de pàgines.
Però el món que recrea, i sobre tot els seus dos personatges principals, forma part del imaginari Marsé, potser un món i una forma de fer novel·les ja caduc i passat de moda, però que encara em segueix agradant. Per una banda, l'adolescent Bruno en l'etapa de la vida que sense abandonar encara la seva infantesa, ja comença a entrar en el món dels grans, i per l'altre la senyora Pauli, la veïna gran que viu rodejada dels seus records de jove del món de la faràndula, però ara ja gran, està sola sense poder sortir de casa on es deixa portar pels seus records.
Ambdós personatges conflueixen en el món fantàstic i comparteixen unes visions d'un món que ja no existeix, convertint el carrer Congost, en el carrer Nowolipie del gueto de Varsovia. 


Un bon entreteniment, però curt. Caldrà esperar a la nova novel·la que anuncia en l'entrevista i que pel que diu sembla estar prou avançada.

A la xarxa també es pot llegir:

dimarts, 2 de juny del 2015

No volen saber

No ha estat la primera xiulada a l'himne i al Rei, però si la més massiva i la més sorollosa. I la reacció del govern central es cercar si hi ha delicte i veure si troba la manera de sancionar. No saben fer una altra cosa.
Tan rucs són que no veuen que ells mateixos van provocar aquesta reacció amb les amenaces prèvies al partit i a la xiulada que ja tothom preveia amb antelació. Només va faltar l'amenaça: no vols caldo dos tasses.
Quins assessors té aquest govern central que en lloc d'apaivagar els ànims el que fa és exaltar-los ? Conec força gent que no va veure el partit, però si que va veure la xiulada.
L'únic que puc pensar és que es tracta d'un govern que fa temps que no vol saber el que passa en una part que cada cop s'allunya més del seu país. Tenim moltes raons per xiular aquest himne, aquest Rei i aquesta bandera. Són els hereus directes d'un dictador sanguinari i venjatiu. Amb la transició podem considerar que vam passar d'una dictadura a una democràcia al menys formal, però mantenir els símbols que s'identifiquen amb el dictador va ser una greu errada i seguir insistint amb ells és seguir reblant el clau. Ho sento molt però mai em podré identificar amb aquest himne, ni aquesta bandera. Cada cop que la veig penso en el dictador. Són els símbols d'un passat il·legítim i tenyit de sang. 
El govern central amb aquest afany de sancionar a tothom que no pensi com ell, l´únic que aconsegueix és cada cop em senti més lluny, i més lluny, i amb més ganes de desfer-me d'aquest llast que malauradament fa massa temps que arrosseguem.