dissabte, 19 de setembre de 2020

L’exasperant lentitud dels germans Karamàzov


 

Fiódor Pávlovich Karamázov, “terrateniente”, … era un tipo raro… ruin y disoluto, a la vez torpe… Había empezado casi sin nada

Se había casado dos veces y tenía tres hijos, el mayor Dimitri Fiódorovich (Mitia, Mitienka, Mitka, Mitri) era de la primera esposa y los otros dos, Iván y Alexiéi (Aliosha, Liosha, Lióshecka, Alióshenka), de la segunda

La seva primera dona Adelaida Ivánovna Miúsova. Es casen després d’un rapte i aporta una dot. Abandona la casa quan el fill té tres anys. Mort a Peterburgo.

Abandonó de manera total y absoluta al hijo que había tenido de Adealida Ivánovna, y no porque le odiara o movido por algún sentimiento de esposo ofendido, sino simplemente se olvidó del hijo por completo

Se casó pronto en segundas nupcias. Tomó la segunda esposa, también muy joven: Sofia Ivánovva… Dio a Fiódor Pávlovich dos hijos, Iván i Alexiéi, el primero al año de matrimonio y el segundo tres años después. Cuando murió el pequeño Alexièi tenía cuatro años … Muerta ella, con los dos hijos pequeños ocurrió casi exactamente lo mismo que con el primero, Mitia: quedaron totalmente olvidados y abandonados por su padre

Fiodor Pávlovich viu amb el seu fill Ivan i té tres criats: el vell Grigori Vasílievich Kutúzov i la vella Marfa Ignátievna, la seva dona, i el encara jove Smérdiakov, fill de Lisavieta Smerdiáschaia que va morir en el part. El pare d’aquest podria ser Fiodor Pávlovich.

A part d’aquests pel llibre desfilen tota mena de personatges. Algunes dones també seran importants, ja que són, a part dels diners, la raó de l’enfrontament entre el pare i els fills: Katerina Ivánova (Iekaterina, Kátienka, Katia, Katka) i Grúshenka.

Com en la major part de l’obra de Dostoievski són personatges molt turmentats. Els fets es desenvolupen amb una lentitud a voltes desesperant. La seva lectura se m’ha fet feixuga i no ha acabat de convèncer. Està farcit de reflexions filosòfiques, algunes d’elles entrades amb calçador dins de la narració. Hi ha molts moments sobrers i allargats amb sobre manera. No ha estat una sorpresa ja que sembla l’estil de bona part dels autors russos més clàssics. Realment no sé si tornaré a caure en la temptació de llegir més llibres d’ells.

En la darrera part del llibre, en ple judici per l’assassinat del pare del que s’acusa al fill gran, Dostoevski planteja el desig edípic de matar al pare anys abans dels escrits freudians.  “¿Quién desea la muerte de su padre?” declara Ivan en el judici cap al final de l’obra. “Esa es la cuestión... igual que usted y que todos esos... Han matado al padre y hacen como si estuvieran asustados.... ¡Embusteros! Todos desean la muerte del padre. Una alimaña se come otra alimaña...” Dostoievski posa en joc els desitjos edípics de tots.

Tot plegat no és res més que un assumpte de faldilles i de rivalitat amorosa entre dues dones (Katerina  i Grúshenka), i tres homes, els dos fills i el pare i un testimoni “imparcial” el fill petit que assisteix com a testimoni als convulsos sentiments de tots els personatges que en un moment o altre de l’obra se li van confessant, en un intent de trobar una ajuda impossible, davant d’una tragèdia personal i familiar que s’acabarà produint sense possibilitat de posar-hi remei.

En el judici s’acusa a Mitia, el germà gran i suposat assassí del pare, així com del pare de ser uns monstres. Potser ho son, però ¿no ho som tots una mica de “monstres”?

En conclusió llibre només aconsellable per fans de llibres llargs i exasperadament lents amb personatges de psicologia molt turmentada, amb molt de temps per endavant per llegir i que cerquin píndoles filosòfiques en els seves pàgines.

dijous, 17 de setembre de 2020

Carabasses per la banca

El servei que la banca ofereix a l’usuari va de mal en pitjor. Amb tantes fusions gairebé han anul·lat la competència. S’han dedicat a tancar sucursals i a enviar als clients als caixers o als serveis a través d’Internet i del mòbil. Han limitat l’horari del servei al client per finestreta i gairebé per qualsevol fotesa et fan demanar cita prèvia.

Aquest matí he hagut d'anar a resoldre una qüestió que no havia estat capaç de resoldre per internet i he estat una bona estona a la cua. Els empleats fan el que poden per ajudar a l’usuari però hi ha molta gent gran, i no tant gran, que té molts problemes amb totes aquestes novetats tecnològiques i han d’aguantar llargues cues i unes bones estones d’espera per solucionar qualsevol enrenou dels seus comptes.

Cobren comissions per a qualsevol servei i les augmenten any rere any sense que tinguem dret a queixa. Avui mateix per realitzar una transferència de poc més de 13 €, he hagut de pagar-ne 4 de comissió. Un abús que he aguantat perquè ja feia dies que volia deixar enllestit el tema. Si canvies el compte de banc el més probable és que d’entrada t’ofereixin l’oro i el moro però que a la llarga acabis pagant les mateixes comissions si fa o no fa.

Mentre estava esperant m’ha passat pel cap un impossible: retirar els diners del banc tancar el compte i gestionar tot a l’antiga manera. Ja sé que no és possible, i que també té els seus inconvenients, però de ganes en tinc moltes.

Amb la fusió de Caixabank i Bankia tancaran més sucursals. El més segur és que les fusions encara continuïn. La del Banc Sabadell es dona per segur que serà la següent. S'han aprofitat del covid-19 i ja ens hem acostumat a veure cues a la porta de les entitats bancàries. Als clients només ens queda el dret a rebequeria i poca cosa més. La banca es mereix rebre unes bones carabasses com aquestes de la foto que estaven ben a prop del banc en el que realitzat la gestió aquest matí.


 

dimarts, 15 de setembre de 2020

Viaje a la aldea del crimen


Al gener de 1933, Ramon J. Sender es desplaça a Casas Viejas per cobrir la notícia del que ha passat i enviar les seves cròniques al diari. Descriu el petit poble amb dues paraules: fam i misèria. Només se’n lliuren quatre famílies benestants que viuen en cases de pedra a prop de l’església i de la caserna de la guàrdia civil. Amb el pas del temps s’acumula odi i rancor.
Seisdedos és un veterà militant llibertari que viu en una barraca com gairebé tot el poble i que s’acaba convertint en un dels protagonistes de la revolta: Nosotros estamos hartos de pasà hambre y de resibí la limosna y de no hasé ná. Vamos a seguí el ejemplo de los compañeros de otras partes, pero sin derramá sangre”.

Gruñían los odios de una miseria secular aquí y allá”, afirma R. J. Sender.

Es revolten i aconsegueixen el domini del poble: mientras se tomaban acuerdos, nadie asaltó, ni saqueó, ni incendió. La ilusión de la tierra que iban a poseer les hacía olvidarlo todo

Però l’alegria serà molt breu, unes poques hores. El govern envia guàrdies d’assalt. Entren al poble amb l’ordre de matar. ... Es dirigeixen a la barraca de Seisdedos, la rodegen, l’assalten i la cremen amb ells a dins. Només deixen sortir al nen. Tengo órdenes rigurosas y concretas de hacer un escarmiento”.

El pueblo había enmudecido. Después de las ilusiones de la noche del día 11, todo volvía a su viejo ser. Las tierras seguirían alambradas y cercadas “para nadie”. El hambre y la desesperación, el no hacer nada y la esperanza -como único horizonte- de que el cura los convocara un día u otro -quizá mañana, siempre ese “quizá”-, para darles un bono de una peseta canjeable por sesenta céntimos de víveres; ese porvenir inmediato les aguardaba. No se veía otra cosa en los meses que faltaban hasta la siega. Las hoces esperaban clavadas en la paja de la techumbre.”

Davant de l’evident amenaça de ser afusellats son molts els que fugen pels camps i muntanyes properes. “En el pueblo todo les podía ser hostil. En el campo, un obscuro instinto les decía que todo habría de serles favorable

Va ser una veritable massacre. Mataven sense sentit a tots els homes. “Pero la razzia no había terminado aún. El pueblo estaba sumido en el horror y el espanto. Las fuerzas continuaban registrando hogares y llevándose a los jóvenes o a los viejos, según la inspiración del momento

El pueblo, después del incendio de la choza y de los fusilamientos, se había recogido en su sobresalto. Miedo y desesperación en las puertas y las ventanas cerradas, en el llanto de las mujeres y los niños”… “Una ansiedad inquieta y nerviosa recorría la aldea como el oleaje de un estanque muerto, bajo un aire de tormenta.”

Los campesinos que habían soñado durante cuarenta y ocho horas con la posesión de la tierra salían de lo hondo de las chozas con un desaliento trágico”. La il·lusió havia durat ben poc.

En las chozas,… no se atrevían a salir ni a hablar… Se nutrían del dolor y del odio, como los días anteriores de la esperanza”… “El silencio del pueblo era concentrado y hosco; pero ya no hostil. Se declaraban vencidos… Los propietarios… han triunfado, pero el triunfo no les sirve para nada. Si acaso les sirvió para salvar sus propias vidas, que, en definitiva, nadie había amenazado

La vida d’aquests ciutadans no és digna. “La que trabaja, y produce, y sufre hambre y miseria para morir al final… esa no es España. Ni sus sueños de campesinos sin tierra son la República”. La conclusió a la que s’arriba és que no hi ha cap govern que els defensi. “Las autoridades republicanas burguesas están al servicio de los viejos señores y son sus fieles esclavos. En el caso de Casas Viejas, actuaron como simples verdugos a las órdenes de los terratenientes.”. Com sempre, res havia canviat.

Ni el juez, ni el teniente coronel, ni el alcalde querían que habláramos con los presos”. Els periodistes que cobreixen els fets son pressionats pels terratinents, primer, i per la guàrdia civil després, a abandonar el poble.

La conclusió final de Ramon J. Sender és lapidària i paga la pena llegir-la en tota la seva extensió: La fuerza pública, el Gobierno, el Parlamento y la República socialista asesinan a los campesinos de Casas Viejas y confirman su sumisión ante los feudales terratenientes andaluces, que hasta producirse la tragedia fueron monárquicos y combatieron a la República, y que ahora, agradecidos por la sangrienta represión, ingresan en los partidos republicanos.

Todo el aparato de la falsa democracia republicana se ha puesto… al servicio del señor feudal, latifundista, católico y monárquico…

Menos mal que los socialistas siguen diciendo que esta es una República democrática regida por intelectuales y que desarrolla una alta política. Claro que todo eso es compatible con el contento y la satisfacción con que los terratenientes andaluces monárquicos y feudales se acercan a los partidos republicanos y a los socialistas dispuestos a colaborar con entusiasmo. Ante todo, la Patria.”

“Madrid, febrero de 1933”

Canviant una mica el text, els fets i els protagonistes, ho podríem aplicar perfectament als fets de l’1 d’octubre. Aleshores no hi va haver morts, però la repressió és i va ser igual de ferotge. Els temps no han canviat tant com a vegades ens pensem. Tant el govern de la dreta com el govern d’esquerres més progressista de la història com ells mateixos s’autoanomenen apliquen les mateixes polítiques.
Gendarmerie francesa en acció al pas fronterer de Le Pertus