diumenge, 24 de gener de 2021

Decirse adiós

Des que vaig descobrir Marcello Fois amb Estirpe he llegit uns quants llibres seus i de moment m’han agradat tots, evidentment, uns més que altres. Aquest està en el prestatge de novetats de la biblioteca i no em puc estar d’agafar-lo.

El llibre es podria enquadrar dins del gènere negre, encara que no n’estic del tot segur. Suposo que depèn del que es consideri negre.

El fet que desencadena tota la trama és la desaparició de Michele, un nen amb diagnòstic d’Asperger. Desapareix dels seients del darrera del tot terreny dels seus pares quan estant tornant cap a casa seva després de sopar en una trattoria.

Según algunos, las palabras son auspicios. Son llaves que abren puertas de cuartos oscuros. De aquellos que han estado cerrados durante años, de aquellos que han caído en el olvido. Tal vez sea eso lo que sucede con los hombres y las mujeres de esta tierra: que habitan casas que tienen cuartos cerrados en los que pueden esconder tesoros y también, muy oportunamente, custodiar secretos inconfesables

El nen ha desaparegut i no hi ha cap rastre ni indici del què ha pogut passar. Sergio Striggio, el comissari de policia encarregat del cas, és el protagonista. Seguim tots els passos de la investigació, però també els conflictes en la seva vida personal. Té una relació estable amb Leo, però la manté oculta per no confessar públicament la seva homosexualitat.

L’inici d’aquesta investigació coincideix amb l’arribada del seu pare a casa seva. Feia temps que no es veien i mantenien una relació molt distant. Les seves relacions personals no han estat mai bones. Li confessa que la raó real d’aquest viatge és que li han diagnosticat una malaltia terminal.

De niño había tenido que aprender por su propia cuenta lo terrible que es la idea de no poder volver atrás. Desde el mismo momento del nacimiento no hacemos otra cosa que seguir adelante hasta que se acaba

La seva infantesa se li fa present així com els records de la mort de la seva mare. Tenía una memoria un poco enfermiza, podía recordar a la perfección determinados hechos, diálogos enteros palabra por palabra

Els sospitosos van canviant a mesura que avança les investigacions. El comissari explora diferents vies fins trobar la que portarà a resoldre el cas. Les relacions familiars que hi ha darrera els pares de Michele són ben fosques i especials i això complica molt les investigacions. Tot es desenvolupa en ple mes de gener, amb un ambient fred i amb una intensa nevada.


 

Les relacions dels pares del Sergio tampoc havien estat fàcils. També fan aparició alguns secrets. “Eran ellos dos los que habían engendrado aquella criatura. Ellos lo habían creado y ellos lo estaban destruyendo…”

Demasiada claridad, al igual que demasiada oscuridad confunde. La verdad subsiste en una luminosidad mediocre. Sin demasiada obscuridad, porque resta, y sin demasiada luz, porque multiplica. Sin la ausencia de detalles de la oscuridad total y sin el exceso de detalles que se ven a plena luz

Pietro, el pare de Sergio, té temps per acomiadar-se per dir al seu fill tot el que creu que li hauria de dir. Les morts no sempre són així, amb temps per acomiadar-se i a vegades malgrat disposar de temps no es fa, i un cop s’han mort ja no es pot recuperar res del que s’ha quedat al tinter.

Él y su padre se habían estado malinterpretando durante demasiado tiempo, pero todos y cada uno de los malentendidos serían remediados… lo más importante de decir adiós es cómo decirse adiós

MARCELLO FOIS

Decirse adiós

Hoja de Lata Editorial, 2019. Edició original 2017; pàgines 357

Traducció de Francisco Álvarez

També en parlen a:

diumenge, 17 de gener de 2021

Tota la vida es juga en un moment

Joan Teixidor i Comes era un total desconegut per a mi. M’ha agradat la lectura de tres dels seus llibres de poemes: “L’aventura fràgil” (1937), “El príncep” (1954) i “Quan tot es trenca” (1969) que l’Ara va incloure la col·lecció de poetes del segle XX que va publicar ja fa uns anys. Va ser un dels molts autors que va veure estroncada la seva vida amb la guerra civil, però que després va col·laborar amb fermesa per redreçar el món cultural de la postguerra fundant la editorial Destino i escrivint en diferents publicacions.

M’han corprès els poemes del seu llibre “El príncep” (1954) on reflexa el dolor per la mort del seu primer fill encara infant.

 

Cementiri de Puigcerdà, 2007

FORA DEL PORT

Em pesa tot el cap i el cor,

miro la tarda defallent

com un missatge de la mort

que sap, segura, el seu moment.

 

Que lleu i escàs aquest suport

que ens duia a tendre floriment!

Quan el trepig era més fort,

se’ns ha romput l’encantament.

 

Viurem des d’ara en el record,

fills de la boira i del lament,

i ens quedarem fora de port,

embarrancats, inútilment.”

La mort inesperada del primer fill encara petit, ha de ser realment un cop molt dur.

 

CAPVESPRE

Ponent encès, així la mort.

Sabíem que era ràpid.

Ens abandonàvem a l’exaltada llum,

al furiós vermell

que aixecà la carena,

el contorn precís de les coses,

l’espiral de la vida,

el darrer crit.

 

Perquè és segur

que si la veritat

intensament s’obre pas,

com un llampec

ens venç i ens destrueix.

I ve l’esglai, la nit;

llançats al pou,

tota la vida es juga en un moment.

 

Les hores de després són violeta,

una tristesa plana

sobre el món informe,

sobre el melangiós silenci

que avança orb pels camps,

sobre el que ja no veus i plores,

perdut en l’ombra.”

 

ELS ASFÒDELS

No morirà solament en nosaltres

la vana fúria i l’engany primer;

també el que val més i voldríem

etern com l’estrella i la fe.

 

Callem per pietat de les coses.

Així es podreix l’aigua enllotada,

ningú no sap quin tresor s’ha perdut

enllà de la boscúria plena d’ombres.

 

Silenci gran, tan gran i miserable.

Com el més foll voldria el meu lament:

que ens bandegessin els homes de la terra,

seria veure els asfòdels sagrats.

 

Tot el que ens salva a la terra exigeix

que perdem el gran blat que collíem.

Encarat a la mort, no puc viure,

i la vida és més mort que la mort.”

Aquest deu ser el sentiment que et queda davant la mort sobtada del teu fill.

M’ha cridat l’atenció el títol del poema. Els asfòdels, segons he llegit a la wikipèdia, a part de ser una planta de muntanya és “una secció de l’Hades on anaven a parar les ànimes que havien viscut vides que no eren ni virtuoses ni malvades

 

“E VENNI DAL MARTIRIO A QUESTA PACE”

Sento una veu que em diu:

Tu ja no saps per on camines.

T’he arrencat del país clar:

és perquè cerquis la meva ombra.

 

Ja no veuràs els camps lluents

ni la pell tèbia de les coses.

El paradís que has somniat,

aigua de mort el colga.

 

Ara ha sorgir un altre món

que et feia por quan et mirava.

I quan l’oblidis sentiràs

un gust de cendra.

 

Així fa mal el mar brillant,

la primavera i la bellesa;

no pots mirar, t’habita el plor,

el plor i la boira.

 

Exiliat sense fronteres,

l’Àngel et vol com em volia;

tot ho veuràs sense mirall,

sense paraula.

 

Ara has sotjat el meu llindar,

viure com vius és viure a penes.

Aprèn, aprèn com he vingut

del martiri en aquesta pau.

De ben segur que la vida després d’un tràngol d’aquesta mena, mai més tornarà a ser igual.

 

EL TEMPS

Creix en el temps l’arrel del que hem viscut

i es va fent gran l’arbre de la malenconia:

envellir és com el tresor submergit

al fons del mar.

 

Prou s’aquieten les aigües al bon temps,

i torna a créixer la sang i la tendresa;

oblidar quasi és fàcil i riure,

però el tresor al fons del mar perdura.”

El temps passa, però en la nostra memòria queden guardats els records del passat que ens han marcat la nostra existència.

 

Del seu llibre “Quan tot es trenca” (1969), m’ha cridat molt l’atenció un poema dedicat a Carles Riba.

MEMÒRIA DE CARLES RIBA

Ítaca aspra

¿com viuríem

si el teu somni allunyat

s’enfonsés per sempre?

 

Recordo Ulisses amb enveja.

Ell sabia on anar

a través del mar

que ofrena nits i llunes,

cabelleres i vents,

oblit i mort.

 

Però nosaltres

ens mantenim insomnes,

sense suport a penes.

Necessitem el cant, la folla esperança.

Comprendre que érem

abans i sempre.

En el passat es fortifica

l’única arrel que ens salva.

Tot són noms, història,

una llegenda d’or,

fills d’una sang cansada.

 

En la memòria es crea

allò que ens fa vivents.

Oh! No moris mai

vella olivera grisa:

aixeca’t sempre, sol

d’un nodridor orient.

Et necessito, Ítaca,

Ulisses, vell company,

veu que m’arriba intacta.”


I també el final del poema “Setembre

Però són instants només.

Com si fossis arrabassat de sobte,

capbussat per força.

I tornes cap a tu,

cap a la teva vida

on tot s’escorre

indiferent, inútil.”

Potser la vida, tan sols, són instants, un darrere altre als que intentem donar sentit, però que igual no en tenen gens.

 

 

JOAN TEIXIDOR

L’aventura fràgil (1937), El príncep (1954), Quan tot es trenca (1969)

Edicions 62, 2013; 119 pàgines

 

diumenge, 10 de gener de 2021

Les ones trencaven a la platja

Virgínia Woolf és una autora nostrada. Des de fa anys la tenia a la llista de les autores de les que havia de llegir quelcom. Una llista, per cert, molt i molt llarga i que no s’acaba mai.

El llibre de “Les Ones” comença amb una descripció espectacular: “El sol encara no havia sortit. La mar es distingia del cel, només que la mar estava lleugerament arrugada, com un drap amb rebrecs. Gradualment, així que el cel s’aclaria, a l’horitzó es formava una línia fosca que el separava de la mar, i el drap gris es va tornar ratllat amb unes franges gruixudes que es movien, una rere l’altra, sota la superfície, i se seguien, l’una a l’altra perpètuament”.  Continua amb una acurada descripció de com s’aixeca el dia en aquest indret costaner.

Sant Pol de Mar, agost 2009

 

Difícilment es pot qualificar el llibre com una novel·la. És un llibre coral on ens parlen les veus de sis personatges amb un llenguatge poètic com les ones del mateix títol que van i venen amb suavitat. Veus que s’endinsen en el lector. I als que seguirem en les seves reflexions al llarg de totes les seves vides.

La construcció de la narració és ben curiosa: breus soliloquis dels diferents protagonistes en què expressen els seus estats d’ànim. No hi ha diàlegs ni acció. Ens ofereix els pensaments i sentiments dels diferents personatges, com si es tractés de successives onades. Assistim com espectadors a l’evolució de la seva vida.

Quan acaben els seus dies de col·legi, retornen a les seves respectives llars i ens parlen dels seus projectes:

“La meva llibertat es desplegarà i totes aquestes restriccions que arruguen i clivellen (horaris i ordres i disciplina i ser a un lloc determinat al moment que toca) s’esmicolaran a terra...

Jo no em voldré lligar a una sola persona, només. No vull que em fixin, que em fermin les ales

Ara ja hem rebut tot allò que els mestres ens havien de donar, perquè avui és el darrer dia del darrer trimestre... Nosaltres ens n’anem

És la cerimònia final. És la darrera de les nostres cerimònies. Estem corpresos per sentiments estranys... ens delim perquè s’acabi la cerimònia, però ens sap greu d’anar-nos en ... Molts de nosaltres no ens tornarem a veure mai més

“... Això potser només ha estat un inici, només un preludi... Me’n vaig ple de dubtes, però també ple d’exaltació; i ple de temor de patir dolors intolerables

La vida comença. Ara començo a gastar el meu tresor de vida

I el llibre es segueix omplint de reflexions dels seus protagonistes:

Jo no crec en la separació. Les persones no som individuals

Ara se’m fa clar que no soc un i sol, sinó complex i molts

Som diferents i potser les nostres diferències són massa profundes per arribar a explicar-nos. Però intentem-ho

Encara no tinc vint-i-cinc anys. Existeixo perquè m’esbocinin. Existeixo perquè es riguin de mi tota la vida. Perquè em facin anar amunt i avall entre aquests homes i aquestes dones de rostres contents, de llengües mentideres, com un suro en una mar embravida.”

Son joves i tenen tot un futur, però també un munt de dubtes. “Tenim endavant dies i més dies, dies d’hivern, i dies d’estiu; tot just acabem de començar...

Amb un temps infinit davant nosaltres ens preguntem què farem

Ja no tornarem a fluir lliurament mai més.”

Arriben al punt més àlgid de la seva vida: “El sol havia pujat al punt més alt. Ja no se’l veia només a mitges, ja no calia intuir-lo pels seus indicis i resplendors

Les ones trencaven i escampaven veloçment la seva aigua per damunt la costa. Una rere l’altra, s’acaramullaven i trencaven, i els esquitxos reculaven amb l’energia de la pròpia caiguda. Les ones estaven amarades d’un blau profund, tret d’un dibuix de llum de forma de diamant tallat als lloms, que s’arrissava com els lloms dels cavalls s’arrissen de músculs quan troten. Les ones trencaven, reculaven i tornaven a trencar, com el retruny de les potes d’un animal enorme”.

Les ones com a metàfora de la vida d’aquesta colla de joves. Cadascú d’ells és una ona que avança i retrocedeix en la vida tot sol, formant part del conjunt del mar. Tots avancen i retrocedeixen i ho fan sols i a ritmes diferents. Així és la vida.

Només sé que necessito silenci, necessito estar sol i caminar amunt i avall, i dedicar una hora a considerar què ha passat amb el meu món...”

El temps passa, la vida passa

La vida passa. Els núvols canvien constantment damunt les nostres cases. Jo faig això, faig allò, i novament torno a fer això, i després allò. Quan ens reunim i quan ens separem, encaixem formes diferents, formem dibuixos diferents

La vida ve, la vida se’n va, nosaltres fem la vida... No us puc dir si la vida és això o allò. M’endinsaré entre la gernació heterogènia. Lluitaré contra les ones, m’enfonsaré entre els homes i n’emergiré com un vaixell en mar

El temps passa, sí. I nosaltres ens fem vells

El temps deixa caure la seva gota. La gota formada al teulat de l’ànima cau. El temps que es forma al teulat de lament deixa caure la seva gota... Aquesta gota que cau no té res a veure amb la pèrdua de la joventut... Quan una gota cau... és el temps que cau... La gota cau; s’ha acabat una altra etapa. Etapa rere etapa. I per què s’han d’acabar les etapes? I on porten?”

A la nit m’assec a la butaca... i sento les ones de la meva vida que s’empenten i trenquen al meu voltant

Soc al cor de la vida. Però mira: el meu cos dins aquest mirall. Tan solitari, tan encongit, tan envellit! Ja no soc jove. Ja no participo en la processó” de la vida.

El dia s’acaba. Mentre ha passat el dia en el paisatge costaner, també ha passat la vida dels nostres personatges, primer, joves, després, adults i ara ja grans.

Les ones, així que s’acostaven a la costa, eren privades de llum i trencaven amb un estrèpit allargassat, com una paret que cau, una paret de pedra grisa que no havia estat travessada per una sola espurna de llum... Mentrestant, les ombres, s’allargassaven en la platja; la fosca s’aprofundia

Curiosa la manera d’escriure el llibre, els diferents personatges desgranen els seus pensaments en diferents moments de la seva vida, fent especial esment en el pas del temps. Moltes vegades sense ni connexió entre ells. Parlen diferents veus, però semblen una sola. La seva lectura necessita de molta concentració que potser és el que m’ha faltat per poder gaudir de la qualitat del seu llenguatge i de les seves imatges.

Es desplaça tan ràpidament la vida de gener a desembre! ... Tots som arrossegats pel torrent de les coses... Per alt que botem, tornarem a caure al corrent... Estic engalzat al lloc que em pertoca dins el trencaclosques... Ara els meus pensaments son més desinteressats que no podien arribar a ser-ho quan era jove i em cal cavar delerosament com una criatura que rebosteja dins un sobre sorpresa, per descobrir el meu jo

I el dia i la vida es va acabant: “Ara el sol s’havia enfonsat. El cel i la mar eren indistingibles. Les ones, en trencar, estenien els seus ventalls blancs fins molt endins de la platja i enviaven ombres blanques dins els enfonys de coves sonores i després retrocedien enrotllant-se i sospirant damunt el codolar

V. Woolf ens segueix presentat retalls i fragments de vida d’aquest 6 personatges com si no fos possible mai atrapar la vida sencera i aquesta es redueixi a fragments.

Cada dia escampa les mateixes onades de benestar, cada dia repeteix la mateixa corba de ritme, cada dia mulla la sorra freda amb un calfred o es retira mandrosament sense mullar-la. I així, el viure produeix anells, la identitat es reforça. Tot allò que era fogós i furtiu com un grapat de gra llançat enlaire, esventat per aquí i per allà per bufades esbojarrades de vida sorgides de tots els quadrants, ara és metòdic i ordenat i llançat amb un propòsit. O això sembla

Els nostres amics, tan distrets, tan silenciosos, visitats tan clares vegades i tan poc coneguts. I jo també soc un ésser vague i desconegut per als meus amics, un fantasma vist algunes vegades, no vist gaire sovint. Segurament la vida és un somni

La vida es va acabant, “ara començo a oblidar, començo a dubtar... de la realitat d’aquí i d’ara

Quan arriba el moment de donar forma... a la història de la meva vida, i mostrar-te-la com una cosa completa, he de recordar coses molt llunyanes, molt profundes, coses enfonsades en aquesta vida o en aquella i que ja en formen part; i també somnis, coses que m’envolten, i també els seus estadants, aquells fantasmes que estan a l’aguait dia i nit, que es belluguen quan dormen i que fan crits confosos, que treuen els seus dits fantasmals i m’engrapen quan intento escapar-me, ombres de gent que jo podria haver estat, jos no nats.”

Mires, menges, somrius t’avorreixes, et diverteixes, t’enfades: és tot el que sé

Gràcies a Déu per aquesta solitud. Ara estic sol... Deixeu-me estar sol. Deixeu-me llevar i llançar lluny aquest vel d’ésser, aquest núvol que canvia amb l’alè més insignificant, nit i dia, cada nit i cada dia. Mentre he estat aquí assegut he anat canviant. He contemplat com canviava el cel. He vist núvols que tapaven els estels, que els destapaven i que els tornaven a tapar. Ara ja no miro els canvis. Ara ja no em veu ningú i jo no canvio.

La vida lluita contra la mort. “...La mort és l’enemic. Contra la mort cavalco brandant l’espasa i els cabells que voleien cap enrere... Esperono el cavall. Em precipitaré contra teu invençut i inflexible, ah, Mort.”


VIRGÍNIA WOOLF

Les Ones

La Temerària Editorial, 2019 (edició original, 1931); 260 pàgines

Una excel·lent traducció de Maria Antònia Oliver Cabrer, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 2016