dimarts, 30 de maig del 2023

Impublicable

 

Aquest llibre de Manel de Pedrolo publicat l’any passat per primera vegada va ser escrit el 1959, però mai publicat fins ara ja que la censura ho va impedir l’any 1971 al considerar el llibre “de una inmoralidad de fondo … que considerados imposible su publicación”. Al llarg de molts anys es donava per perdut.

Soc en Conrad Miret. Hi és la senyora Soler?” La Jordina té un somni repetitiu, obsessiu i farcit de simbologia sexual que sempre comença amb aquest Conrad Miret que pregunta per la senyora Soler.

La narració avança a base de diàlegs entre els diferents protagonistes. La Jordina té 27 anys i no ha tingut mai relacions sexuals, ni tampoc té, ni ha tingut mai promès. D’alguna manera se li escapa el tren i n’és conscient. La seva germana, Maria Alba de 21 anys té promès i pregunta: “Tu no hi penses mai en què deu ser, dormir amb un home?” La Jordina s’escandalitza.

Li explica aquest malson tan repetitiu a la seva amiga Simona ja que n’està farta: “N’estic tipa, tipa!... Fa tant temps que dura

Al llarg de la conversa que mantenen, la Simona fa reconèixer a la Jordina que el sexe és “Una idea fixa teva. Prou que l’expresses en el teu somni” I li explica que el sexe “no és brut. És allò que en vulguem fer, com tot. És brut quan es mira des de fora, sobretot quan es mira sense desig o amb una ànsia malaltissa. Però entre dues persones joves i com cal... ” és quelcom bonic.

Aquesta llarga conversa entre Jordina i Simona és tota una lliçó d’interpretació psicoanalítica del malson en el que es manifesten amb tota claredat els desitjos i símbols que s’amaguen al seu darrere des del primer moment, escrit a finals dels anys 50.

En aquest llarg diàleg amb Simona anem descobrint tots els secrets de la vida, la personalitat i els secrets de Jordina. Al mateix temps és una crítica oberta a la societat hipòcrita en la que vivia i que pretenia reprimir els instints més bàsics dels seus ciutadans. Era evident que un llibre que tractés aquests temes no seria admès per la censura de l’època. Per aquesta raó Pedrolo guarda aquest llibre en un calaix fins el 1971. Passen 12 anys des de la seva escriptura fins que el presenta a censura, però tampoc li serveix per res. El consideren impublicable.

Colònia Güell, agost 2011


T’has anat fent un embolic dintre teu, Jordina, i ara ja no saps ni el que vols. És a dir, ho saps, però no vols saber-ho... En reforçar el teu sentiment de culpabilitat, posaves una altra barrera entre tu i tots els homes” Jordina ha anat reprimint tots els seus desitjos i aquests fan de les seves en el seu inconscient i es manifesten a través del somni repetitiu i obsessiu que domina la primera part de la narració.

Pensa que “hi ha vegades que és cansat ser dona... Has de pensar en massa coses. Això sí, això no, com qui desfulla una margarida

En la tercera part Jordina tracta de posar solució al seus problemes, però no se n’acaba de sortit del tot. “L’he expulsat del meu costat, perquè no el volia veure mai més. Ja sé que no era culpa seva, era només culpa meva, però m’ha semblat com si m’hagués traït, i també estava massa avergonyida...”

“... el primer cop sembla més íntim suposo... Dones alguna cosa que després ja no tens, una cosa que et despulla més...”

Bon llibre, difícil de deixar de llegir per poder seguir el fil dels pensaments de la Jordina. Llibre ideal per portar a la pantalla o, fins i tot, al teatre.

Per comprendre’l bé cal situar-se a l’època, finals dels 50, una època de gran repressió a tots nivells, i també a nivell personal i sexual on tot estava prohibit i mal vist. On no es feien moltes coses per una por que envaïa tots els nostres porus i tots els nostres pensaments. La societat ha canviat molt, però no podem defugir que també tinguem les nostres repressions i pors personals més o menys evidents. Aquestes son un perill per viure plenament i ser feliços.

MANUEL DE PEDROLO

Visita a la senyora Soler

Ed. Fonoll, 2022; 304 pàgines

Edició i pròleg d’Anna Maria Villalonga





diumenge, 28 de maig del 2023

Tota acció té conseqüències

No és pas evitant l’acció

que hom es deslliura d’actuar,

ni tan sols per un moment

es pot deixar de fer quelcom

Bhagavadgita, Cant Tercer

Estem condemnats a actuar i serem jutjats pel què fem no pel què pensem. Em recorda l’eslògan de la campanya del PSC, crec que en l’època de Montilla: “Fets i no paraules”

L’obra que La Perla 29 va presentar fa uns mesos a la Biblioteca de Catalunya, en un teatre despullat d’artificis és un conte explicat a adults a la vora del foc. Està farcit de missatges com si d’una gran paràbola es tractés.

Virata és un gran guerrer que en una acció de guerra mata al seu germà sense saber-ho. Aquest fet l’interpreta com un senyal i abandona les armes: “La violència és enemiga de la justícia... deixa’m viure la meva vida com un home just” demana al rei. I aquest l’anomena el seu jutge suprem.

Els homes el respectaven”. Consideraven que les seves sentències eren justes. De ser “el llamp de l’Espasa” va passar a ser “La Font de la Justícia

Els ulls del germà etern, són els ulls del seu germà mort que el perseguiran per sempre més al llarg de tota la seva vida i a qui veu en totes les mirades dels que pateixen i dels desvalguts.

“... Tan sols qui ha patit pot mesurar el sofriment” ... “Tan sols pot ser just aquell qui no pren part en el destí i en l’obra de ningú, aquell qui viu sol” Però realment és així? És això possible? Qualsevol cosa que fem és acció i tota acció té les seves conseqüències. No-fer res també és acció.

Deixa de ser jutge i es converteix en conseller. Dona bons consells a qui li demana. És  “el Camp del Bon Consell

Però donar consells també li comporta mala consciència. “No vull retenir el destí de cap ésser viu, perquè qui forja destins cau en la culpa”...

Tota possessió es basa en el poder sigui d’homes o d’animals o de sofertes terres. Si ets amo, has de dominar: qui posseeix està lligat al destí dels altres homes...” Decideix abandonar-ho tot i anar a viure sol en una clariana al mig del bosc on es construeix una humil cabana amb les seves pròpies mans.

Roses, maig 2010


La saviesa del solitari és diferent de la del món, la llei de la contemplació és diferent de la de l’acció”. Ara és conegut com “L’Estrella de la Solitud

Però resulta que “també la inactivitat és una mena d’activitat”... Tant si fem com si no fem els nostres actes tenen conseqüències que no podem defugir de cap de les maneres.

Finalment conclou que “no vull disposar més del meu lliure albir. Perquè l’home lliure no és lliure i qui no fa res també és culpable. Només qui serveix és lliure, aquell qui dona la seva voluntat a un altre i dedica la seva força a una obra, sense fer preguntes. Només la meitat de l’acció és obra nostra: el començament i el final; la causa i l’efecte; són cosa dels déus. Allibera’m de la meva voluntat, perquè voler és confusió i servir és saviesa

Simplement una petita narració convertida en obra de teatre que fa pensar. Llegiu-la i penseu encara que no arribeu a cap conclusió.

 

STEFAN ZWEIG

Els ulls del germà etern

Quaderns Crema, 2002; 65 pàgines

Traducció de Joan Fontcuberta

  


dimarts, 23 de maig del 2023

Si pots, no vagis al metge

 

El títol ja ho diu tot. Està escrit per un metge crític amb la utilització que entre tots estem fent de la medicina en el món actual.

Afirma el següent:

  • La medicina es en la actualidad un negocio depredador perfectamente asimilado al entorno neoliberal desregulado propio de nuestra sociedad tecnológica
  • Al ser el mantenimiento de la vida a cualquier coste el principal objetivo de los cuidados médicos, se sacrifica la calidad de vida y se generan discapacidades
  • A pesar de la creciente sofisticación tecnológica de la sanidad, su impacto sobre la cantidad y la calidad de vida es mucho menos de lo que se suele pensar y conlleva secuelas potencialmente lesivas

L’autor és partidari d’un ús de la tecnologia mèdica amb mesura, en funció de les veritables necessitats del pacient i anar en compte amb el seu ús abusiu que considera que pot arribar a ser perjudicial.

Actualment estem vivim un augment preocupant de sobrediagnòstics degut a l’increment de proves moltes vegades no del tot justificades i també a un canvi dels paràmetres pels quals hom es considera malalt. De retruc aquest sobrediagnòstic provoca un sobretractament que beneficia a la indústria farmacèutica i perjudica la salut de la població que es medica innecessàriament.

Fa un repàs contundent d’un conjunt de pràctiques que cerquen més el benefici econòmic que el benefici curatiu dels pacients, com són alguns medicaments d’utilitat poc clara, les publicacions científiques, els congressos inútils, algunes investigacions, els lobbies de societats farmacèutiques, ...

Considera que hi ha un excés d’innovació en la pràctica mèdica i que aquesta s’ha convertit en un dogma. No hay que detener las innovaciones que aporten un beneficio clínico, pero es imperativo defender el principio de precaución por encima de cualquier otra consideración

Pensa que se impone una mayor racionalidad en el uso y en la frecuentación de la visita médica”. I afegeix que la falsa “gratuidad” de los servicios públicos y de mucha de la medicación que se dispensa invita a la sobreutilitzación

Opina que “los criterios que imperan en la gestión sanitaria son primariamente políticos, secundariamente económicos y, en último lugar, profesionales. La financiación pública ha ido paralela a la aparición de una burocracia político-sanitaria cuyo crecimiento ha sido imparable y muy oneroso

Casa Vicens


Parla i es qüestiona sobre “el analfabetismo cultural de los estudiantes que entran en medicinadel que abans s’anomenava cultura general i ho considera un problema greu. Estudiantes y profesores se reparten a partes iguales la responsabilidad de haber convertido las facultades de medicina en un yermo cultural

A Espanya tenim més facultats de Medicina i més estudiants dels que recomana la OMS: 0.95 facultats per milió d’habitants en front al 0,5 recomanat, 6800 llicenciats a l’any per 4600 recomanats. Los diferentes actores interesados en la creación de nuevas facultades han argumentado que faltan médicos…” De fet, darrerament aquesta notícia l’escoltem repetidament als mitjans. Aleshores, què està passant?

  •         A más médicos, más enfermosproduït pel sobrediagnòstic i l’excés de proves innecessàries i de medicació.
  •          Fomenta la emigración”, més metges que marxen a treballar a l’estranger a la cerca de millors sous i millor condicions laborals.
  •          Favorece la precariedad laboral
  •          Aumenta el paroentre els metges
  •          Aumentan los chiringuitos y las medicinas alternativascom a forma de fer diners. En aquest apartat inclou les clíniques d’estètica.
  •          Empeora la calidad asistencialper la manca de compromís amb la professió mèdica de les noves generacions.

Se insiste en el aprendizaje mediante el uso de las nuevas tecnologías, pero los ingredientes que se ofrecen a los estudiantes son de escasa calidad… Los métodos están reemplazando a los fines en una docencia rendida a la tecnolatría y las pantallas, que proporciona pocos elementos útiles para instruirse en el raciocinio y la independencia de criterio

La humanitat ha de fer front a un augment de població desmesurat amb uns recursos naturals que tenen un límit. Per la medicina aquest augment demogràfic també té unes conseqüències importants. La medicina tiene ante sí dos retos frente a la amenaza demográfica: reducir la carga de enfermedad eliminado las enfermedades crónicas y la iatrogenia y replantear la intensidad de la asistencia sanitaria a edades avanzadas… Y exigir una mayor responsabilidad a los ciudadanos en lo que a su salud se refiere y mayor control sobre la cantidad y calidad de los años que desean vivirCal que cadascú pensi si paga la pena viure en segons quines condicions de vida.

Opina que “nuestra cultura es adicta a la idea del progreso ilimitado y de la innovación tecnológica, que es su hija natural. En su forma actual, esta creencia es insostenible. Hemos de poner límites.” “El problema no reside únicamente en los costes sino también en el escaso beneficio clínico que proporcionan”. Com a societat no existe una conciencia de los necesarios límites de la financiación”.

Fins ara he gaudit de salut i pràcticament no he necessitat dels metges, excepte per qüestions molts puntuals. En línies generals estic d’acord en les tesis que defensa aquest llibre i en evitar en el possible anar al metge sense necessitat. No sé si pensaria el mateix si el meu estat de salut fos diferent.

ANTONIO SITGES SERRA

Si puede, no vaya al médico

Debate; 2020; 317 pàgines



dilluns, 15 de maig del 2023

Quan els focs s'encenen

 

Plaça Urquinaona octubre 2019

Mikel Soto va viure amb intensitat l’època de la Kale Borroka. Va ser torturat de forma salvatge i empresonat sota acusació falsa d’assassinat. En aquest poemari reflexa totes les seves vivències en aquest període de la seva vida.

Us deixo aquí alguns dels fragments dels seus poemes

 

No hi ha cap canvi real

sense caos

ni embriaguesa

ni la venjança crua

                      i simbòlica dels oprimits;

no es pot capgirar l’ordre endreçadament,

                      diguin el que diguin...”  

 

Els abstemis

són uns malparits perillosos;

els hauríem de témer

com ells es tenen por a sí mateixos

 

Vam néixer a una era cruel;

vam construir una època duríssima,

vam viure i vam patir,

i n’estem tan orgullosos

com de la vida mateixa

 

I com escriu ell mateix

 

He explicat

amb tots els ets i uts

el que vam fer

i el que ens van fer,

les parts i el tot

del fracàs compartit

  ......

Jo hi vaig ser.

Vaig veure totes les violències,

incloses aquelles de les quals

soc responsable,

i per això sé

quines es van exercir de dalt a baix

i quines de baix a dalt

 

“... segueixo creient

que, més enllà de les mentides sumàries

he d’explicar el que ens van fer,

he d’explicar el que vam fer

 

Potser ens cal tornar a encendre els focs de la revolta, encara que no sabem massa bé com fer-ho, o potser cal concloure amb les darreres paraules del poeta

 

“... tanquem el passat,

oblidem el futur

i, ara i aquí

aferrem-nos per sempre

                     a la vida

 

eta orain eta hemen

Bizitzari betiko eutsi

 

En aquesta entrevista explica les tortures i tot el que viure a la presó.

 

MIKEL SOTO

Quan els focs s’encenen.

Pol·len edicions; 2022; 309 pàgines

Edició bilingüe euskera-català

Traducció de Jon Elordi