Agustí Bartra i la guerra civil

 

Segons D. Sam Abrams aquests són els eixos vertebradors de la poesia d’Agustí Bartra. No deixen de ser preguntes que ens podem fer tots.

“Tres eixos vertebradors...: la identitat, l’alteritat i el temps; és a dir, la identificació d’un mateix, la relació amb l’altre i el model temporal. ¿Qui som i què volem? ¿Quins lligams tenim amb la humanitat? ¿De quina manera hem de veure i viure el desplegament de la realitat i la vida, com una successió de moments fungibles, desproveïts de sentit i aliens a la nostra voluntat, o com una seqüència d’esdeveniments que oscil·la entre el que és efímer i la permanència, de la qual podem extreure ensenyaments que dotin la realitat i l’existència d’un sentit i una direcció, garantint-ne la continuïtat i la superació futura?”

 

Torno de l’alta nit, en temps de guerra

 

El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.

No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.

 

Córrer” ¿Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!

Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una follia d’arbres i estrelles.

Podria aturar-me el record d’un bes o el d’una mà que un dia va acariciar-me els cabells.

Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.

 

I, tot d’una, la joia!

Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu, com un ocell colpit de llum nova.

Brolladors de música s’aixequen de totes les meves passes,

tot el que ara toqués s’estremiria amb una por esclava,

i ja veig, enllà de l’últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l’Est i l’Oest...

1938

Tot i la guerra, les pors, les amenaces i els perills, en el fons hi ha un bri d’esperança.

 

Les promeses soles

 

Mireu-nos el silenci, compteu-nos els anells.

Ens ratlla el pit el xiscle d’una aspra primavera.

Lentes i taciturnes -¿on deuen ésser ells?-

vivim dessota l’ombra de la fèrria figuera.

 

Els trens creuen l’angoixa. ¿Quan tornarà l’absent?

Les hores ens entelen vidres de melangia.

Anem amb passa incerta dels rellotges al vent,

de les tristes acàcies a la lluerna pia...

 

És autumne. Les fulles pengen com mots ja dits

i la muntanya sembla una campana morta.

Escrivim cartes verdes damunt els cobrellits.

Som els no recollits pots de llet a la porta!

1938

I què lluny resta la vida que desitjaríem en aquests moments tèrbols!

 

Corbera d'Ebre, març 2013

El fill al front

 

¿On ets?

 

Aquell dia tancares la porta com sempre i com mai.

Hauries pogut dir: “Tornaré aviat.” O bé: “Fins a la nit, pare”.

 

Sense tu, els meus dies passen lents, com bèsties cansades.

Amb el negre martell de les esperes clavo a les nues parets

del temps les imatges del teu record encès.

Sento l’aire del teu somriure sobre cada nova arruga de la meva cara,

i amb la meva veu d’heura marcida pujo fins a l’alt bronze a la teva vida.

 

¿On ets?

 

¿Dorms? ¿Quins torturats paisatges baixen dels teus ulls en cerca de figures de somnis?

¿Quins freds de mort brusca nien a les teves mans honrades?

Et veig entre milers, entre milions, individual i anònim fragment d’història en marxa, fill meu...

Descanses, infant i tità, com una fulla i com una muntanya.

Prop teu, sobre l’espiga de lluna de la teva baioneta, brilla la papallona de la llibertat.

 

Són molts els que van marxar a fer la guerra i tot hi estant fora de casa seguien en el pensament dels amics i familiars que havien deixat a casa seva. Havien de ser molt difícils aquells moments, tant pels que estaven al front, com pels que estaven esperant la seva tornada. Alguns van poder tornar, però van ser molts els desapareguts per sempre. Què els hi va passar? Què van viure? On són? Encara hi ha massa preguntes.

 

Paraules a l’home

Voici le temps des Assassins

RIMBAUD

 

Heus ací que caic agenollat i amb l’anhel de parlar-te dins aquest silenci de negres presagis,

en aquesta obscura espera final que ens obre una agonia diferent a cada ull.

Voldria poder tocar-te amb una de les meves paraules,

entrar dins la teva ànima com el vent omple la vall,

Ja que demà potser hom haurà cremat totes les flors.

Mai com ara no m’havia adonat que parlar-te era parlar-me,

no sabia que la meva veu era la teva veu...

 

Tu saps que no hi ha déus pels quals combatre.

No es mata als escorxadors: s’hi és sacrificat, i la memòria ja no recorda els cants guerrers.

Els llavis encara mormolen fragments de pregàries,

com els darrers boscalls mig consumits retenen les flames moribundes.

Et saps marcat com un be o com un arbre,

i sents a l’ombra el fred de les armes adormides.

Mig entens l’arquitectura de l’odi, però saps molt bé que les batalles es perllonguen més enllà dels hospitals...

Tu estimes el món amb els seus camins i els seus mars,

amb els seus ocells i els seus núvols.

La terra és bella amb els seus gira-sols,

les cases són belles amb llurs infants.

Tu voldries viure a poc a poc, com has crescut,

i que el sol i la lluna anessin madurant la teva mort;

voldries que el dia et coronés amb les seves hores diaprades

i la nit es repengés a les teves fortes espatlles.

Més que no pas el fum de l’encens,

et plau la bavor dels ramats que semblen pobles en moviment.

Vius pels teus amors, tu mateix ets amor,

però si manen, creuràs.

Et sents sol i creuràs amb una trista obediència de segles:

tot d’una et sentiràs penjada al coll una garrofa de ferro...

 

Germà meu! Voldria poder consolar-te, dur-te alguna esperança,

dir-te que els canons s’han adormit per sempre,

que el plom està somiant valsos,

que totes les bales s’han convertit en papallones

i que la llum no perilla que també la vesteixin d’uniforme...

 

¿Una altra sega encara? ¿Què fan amb les dalles roges?

Tu ets un soldat d’aigua!

 

Roissy-en-Brie, agost 1939

 

Es va acabar la guerra i van marxar a l’exili. No sabien qué els podia passar, ni tampoc quan podrien tornar. I ja començava una altra guerra que arrasaria tot Europa. Van ser uns anys molt difícils

Platja d'Argelers, febrer 2010

 

Agustí Bartra pertany a una generació marcada per la guerra civil.

 

AGUSTÍ BARTRA

L’arbre de foc

Adesiara; 2015; 199 pàgines

Introducció de D. Sam Abrams

L'Òmnibus de la mort: parada Falset

Més d'una vegada he escoltat als meus pares, sobre tot, al meu pare  parlar del cotxe fantasma. Un cotxe negre que cada cop que apareixia pel poble era per agafar a algú, que al dia següent apareixia mort en alguna cuneta o a dalt el famós revolt de la Trona. El meu avi també va estar dins del cotxe fantasma, però
va tenir sort i va salvar la pell. Buscaven a un músic i la casa dels meus avis era coneguda al poble com a Can Music, ningú recorda exactament per quina raó, ja que a la família no hi havia hagut mai cap músic, però aquesta coincidència va estar a punt de ser fatal. Havia estat denunciat per un pagès i el meu avi insistia que no era possible ja que eren amics amb aquest pagès. Va aconseguir que el portessin fins la casa d'aquell pagès i allà es va desfer l'embolic.

Aquest llibre m'ha tornat al cap tot això que jo he escoltat més d'una vegada en boca del meu pare. La por que al poble hi havia cada cop que apareixia el cotxe fantasma, ja que la seva aparició significava sempre la mort d'algú, fruit sempre d'una macabre loteria sense cap tipus de lògica.

La lectura d'aquest llibre m'ha recordat en certa mesura a Soldados de Salamina, també una història de la guerra civil. No és una novel·la com aquell però tampoc és un llibre d'història. És un periodista que ens explica com va esbrinar alguns fets ocorreguts en el seu poble a l'inici de la guerra civil i el paper que hi van jugar alguns dels seus protagonistes.

És llegeix ràpid, s'avança amb ganes de saber quins són els camins que a poc a poc portaran al periodista a descobrir noves dades d'aquest Òmnibus de la mort i el Fresquet l'home que el manava. Després de tants anys i malgrat que la major part del protagonistes d'aquelles històries sanguinàries estan morts encara hi ha por a explicar i a saber el que va passar. I de fet moltes seguiran ocultes, ja que no sembla que hi hagi massa interès per esbrinar realment el que va passar. Llibres com aquest ajuden a descobrir petites parts de aquesta nostra història tan recent.

El Cojo de Màlaga

Uns dies a La Cerdanya em van donar la oportunitat de parlar una estona amb un home de 86 anys que recordava amb claredat el que havia viscut al llarg de la guerra civil. Sobre tot, em va parlar del Cojo de Màlaga, un dirigent anarquista de la zona lladregot i sanguinari segons ell, i de qui em va explicar com va poder presenciar el seu assassinat en el pont d’entrada a Bellver de Cerdanya. Tot cercant informació de El Cojo de Màlaga he localitzat una pàgina web molt interessant i que no està de més recordar consultar i llegir en una data tan nefasta per la nostra història com el dia d’avui.

Memòria històrica 2

Ahir a la tarda un nou passeig per la història de la guerra civil, els seus antecedents i conseqüències en l’exposició “Testimonis i vivències de la Guerra Civil a Catalunya en l’Arxiu Nacional.

No explica res de nou. Però també com sempre que d’una manera o una altra reviso aquests fets em retrobo amb els mateixos sentiments. Què malament que ho varen passar! Quan temps que va durar! Quin poc reconeixement que hi hagut per les persones que varen viure aquesta mala època de la nostra història!

Després d’uns pocs anys d’il·lusió col·lectiva en el que semblava que es començava a construir una nova manera de viure, malgrat les dificultats que es plantejaven va esclatar aquella terrible guerra que tots ja sabem com acaba: l’exili per alguns, i la mort, la repressió i el silenci per a molts. I els llargs i foscos anys del franquisme que semblen no tenir fi.

Ara ja han passat molts anys de la mort del dictador, però encara no s’ha fet justícia. La justícia que es reclama per dictadors de terres llunyanes (Pinochet, Saddam Hussein, Fidel Castro) es continua negant al nostre dictador que continua enterrat en el seu gran mausoleu i encara rep homenatges dels seus seguidors. Pocs supervivents queden ja d’aquell temps, però és convenient no oblidar el què va passar. La història no es pot canviar, però no pot caure en l’oblit. 

Els assassins de Franco

Era un dia gris i amb un fort vent. Pujava amb el cotxe per la Serra de Pàndols cap a la Cota 705 per visitar el Monument en memòria a la quinta del biberó que va lluitar a la Batalla de l’Ebre. A la radio entrevistaven a Francesc-Marc Àlvaro que parlava sobre el seu llibre “Els assassins de Franco”. El que explicava resultava interessant i vaig decidir comprar el llibre.

A l’estiu, temps de descans i lectures he trobat el moment per llegir-lo. El títol del llibre és una mica grandiloqüent i excessiu pel seu contingut. La tesi que defensa l’autor és que la transició va passar de puntetes sobre el franquisme, sense jutjar el que havia passat, ni als seus responsables, falsejant el passat.

“Hi ha uns perdedors objectius de la transició, que són les víctimes del franquisme, apartades en benefici del consens, soterrades entre la indiferència, el deshonor, l’oblit i la incomprensió. ... Si hi hagués hagut de debò una reconciliació, les víctimes haurien tingut el seu reconeixement. El franquisme fa moltes víctimes encara que la transició no descobreix cap criminal ni cap botxí de la dictadura, aquesta és la contradicció. Els franquistes es presenten a si mateixos com a salvadors i com a benefactors. Si tots els implicats en el règim eren benefactors és impossible que hi hagués víctimes. Els líders de l’oposició que condueixen la transició accepten aquest argument fal·laç de l’establishment franquista i l’incrusten i el consoliden en el nou ordenament democràtic”(194).

“La transició democràtica va ser una enorme impostura. La dels herois d’una oposició incapaç de derrocar Franco i la dels exfranquistes que volien continuar tenint vida política. I la de tota una societat que, anestesiada durant anys, va acceptar o consentir, activament o passivament, una sortida de la dictadura que no va passar ni per la reconciliació, ni pel perdó, ni pel reconeixement de les víctimes, ni per la veritat dels fets històrics. Vam escombrar tot això sota l’estora per tal de construir un mite nou, bell i pràctic que conjurés el fantasma de la Guerra Civil i les antigues i acumulades violències. La subordinació absoluta del passat al futur va fer bones totes les impostures i totes les seves derivades: es van igualar opressors i oprimits, es van obviar els sectarismes d’uns i d’altres, es va acceptar, fins i tot, que es podia ser demòcrata dins del franquisme i, en justa correspondència, es va donar per descomptat que el sol fet d’oposar-se a Franco ja convertia algú en demòcrata. No es va jutjar ningú, es van crear noves paraules i es va acceptar el cromo”(204).

Una altra vegada NO A LA GUERRA

Avui fa 70 anys de la sublevació militar que va suposar 3 anys de Guerra Civil i 36 anys de ferotge dictadura militar. Aquest dies els diaris van plens de comentaris d’aquesta negra celebració, i a les televisions es poden veure molts reportatges del que va significar aquella guerra: els bombardejos, la mort d’innocents, les cares dels infants, les raons d’uns i altres,...

Al mateix temps que aquí recordem aquells fets que mai hem d’oblidar per tal d’evitar la seva repetició, a l’altra riba del nostre mar, s’ha iniciat un nou procés de guerra, la continuació d’un conflicte que fa anys i anys que dura sense que sembli que ningú desitgi posar-hi fi. Les causes venen de molt lluny i són complexes. La resta del món assistim impassibles a un conflicte que per la seva durada ja sona etern. Tinc la impressió que ningú està veritablement interessat en trobar una solució. Mentre a mi no m’afecti directament, ja s’ho faran.

Malgrat els anys no hem aprés que les guerres són inútils. Totes són iguals. Com diu la veu de l’experiència: “si un no vol, dos no es barallen”. Sempre hi ha qui vol. Està clar que reporten alguns beneficis a uns quants, però per la gran majoria de la població només són causa de dolor, mort, odi, venjança, ràbia, destrucció, ruïna, sofriment.

Fa més de dos anys tots els carrers del món eren un clam unànime. De poc va servir. Hi havia qui volia. De nou no servirà de res però crec que tornaré a desenterrar de l’armari la samarreta negra amb lletres vermelles: NO A LA GUERRA.