Segons D. Sam Abrams aquests són
els eixos vertebradors de la poesia d’Agustí Bartra. No deixen de ser preguntes
que ens podem fer tots.
“Tres eixos vertebradors...:
la identitat, l’alteritat i el temps; és a dir, la identificació d’un mateix,
la relació amb l’altre i el model temporal. ¿Qui som i què volem? ¿Quins
lligams tenim amb la humanitat? ¿De quina manera hem de veure i viure el
desplegament de la realitat i la vida, com una successió de moments fungibles,
desproveïts de sentit i aliens a la nostra voluntat, o com una seqüència
d’esdeveniments que oscil·la entre el que és efímer i la permanència, de la
qual podem extreure ensenyaments que dotin la realitat i l’existència d’un
sentit i una direcció, garantint-ne la continuïtat i la superació futura?”
Torno de l’alta nit, en temps
de guerra
El vent udola baixant dels
cims. Duc al pit frescor de tenebres.
No sé quina amenaça o perill
em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.
Córrer” ¿Cap a on? No hi ha
Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!
Només córrer! Córrer, sense
sentir-me ja córrer, entre una follia d’arbres i estrelles.
Podria aturar-me el record
d’un bes o el d’una mà que un dia va acariciar-me els cabells.
Una veu amiga podria embridar
la meva cursa nocturna.
I, tot d’una, la joia!
Esquinçant vels de mort, una
alegria vital esbatega dins meu, com un ocell colpit de llum nova.
Brolladors de música
s’aixequen de totes les meves passes,
tot el que ara toqués
s’estremiria amb una por esclava,
i ja veig, enllà de l’últim
arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l’Est i l’Oest...
1938
Tot i la guerra, les pors, les
amenaces i els perills, en el fons hi ha un bri d’esperança.
Les promeses soles
Mireu-nos el silenci,
compteu-nos els anells.
Ens ratlla el pit el xiscle
d’una aspra primavera.
Lentes i taciturnes -¿on deuen
ésser ells?-
vivim dessota l’ombra de la
fèrria figuera.
Els trens creuen l’angoixa.
¿Quan tornarà l’absent?
Les hores ens entelen vidres
de melangia.
Anem amb passa incerta dels
rellotges al vent,
de les tristes acàcies a la
lluerna pia...
És autumne. Les fulles pengen
com mots ja dits
i la muntanya sembla una
campana morta.
Escrivim cartes verdes damunt
els cobrellits.
Som els no recollits pots de
llet a la porta!
1938
I què lluny resta la vida que
desitjaríem en aquests moments tèrbols!
 |
| Corbera d'Ebre, març 2013 |
El fill al front
¿On ets?
Aquell dia tancares la porta
com sempre i com mai.
Hauries pogut dir: “Tornaré
aviat.” O bé: “Fins a la nit, pare”.
Sense tu, els meus dies passen
lents, com bèsties cansades.
Amb el negre martell de les
esperes clavo a les nues parets
del temps les imatges del teu
record encès.
Sento l’aire del teu somriure
sobre cada nova arruga de la meva cara,
i amb la meva veu d’heura
marcida pujo fins a l’alt bronze a la teva vida.
¿On ets?
¿Dorms? ¿Quins torturats
paisatges baixen dels teus ulls en cerca de figures de somnis?
¿Quins freds de mort brusca
nien a les teves mans honrades?
Et veig entre milers, entre
milions, individual i anònim fragment d’història en marxa, fill meu...
Descanses, infant i tità, com
una fulla i com una muntanya.
Prop teu, sobre l’espiga de
lluna de la teva baioneta, brilla la papallona de la llibertat.
Són molts els que van marxar a
fer la guerra i tot hi estant fora de casa seguien en el pensament dels amics i
familiars que havien deixat a casa seva. Havien de ser molt difícils aquells
moments, tant pels que estaven al front, com pels que estaven esperant la seva
tornada. Alguns van poder tornar, però van ser molts els desapareguts per
sempre. Què els hi va passar? Què van viure? On són? Encara hi ha massa
preguntes.
Paraules a l’home
Voici le temps des
Assassins
RIMBAUD
Heus ací que caic agenollat i
amb l’anhel de parlar-te dins aquest silenci de negres presagis,
en aquesta obscura espera
final que ens obre una agonia diferent a cada ull.
Voldria poder tocar-te amb una
de les meves paraules,
entrar dins la teva ànima com
el vent omple la vall,
Ja que demà potser hom haurà
cremat totes les flors.
Mai com ara no m’havia adonat
que parlar-te era parlar-me,
no sabia que la meva veu era
la teva veu...
Tu saps que no hi ha déus pels
quals combatre.
No es mata als escorxadors:
s’hi és sacrificat, i la memòria ja no recorda els cants guerrers.
Els llavis encara mormolen
fragments de pregàries,
com els darrers boscalls mig
consumits retenen les flames moribundes.
Et saps marcat com un be o com
un arbre,
i sents a l’ombra el fred de
les armes adormides.
Mig entens l’arquitectura de
l’odi, però saps molt bé que les batalles es perllonguen més enllà dels
hospitals...
Tu estimes el món amb els seus
camins i els seus mars,
amb els seus ocells i els seus
núvols.
La terra és bella amb els seus
gira-sols,
les cases són belles amb llurs
infants.
Tu voldries viure a poc a poc,
com has crescut,
i que el sol i la lluna
anessin madurant la teva mort;
voldries que el dia et coronés
amb les seves hores diaprades
i la nit es repengés a les
teves fortes espatlles.
Més que no pas el fum de
l’encens,
et plau la bavor dels ramats
que semblen pobles en moviment.
Vius pels teus amors, tu
mateix ets amor,
però si manen, creuràs.
Et sents sol i creuràs amb una
trista obediència de segles:
tot d’una et sentiràs penjada
al coll una garrofa de ferro...
Germà meu! Voldria poder
consolar-te, dur-te alguna esperança,
dir-te que els canons s’han
adormit per sempre,
que el plom està somiant
valsos,
que totes les bales s’han
convertit en papallones
i que la llum no perilla que
també la vesteixin d’uniforme...
¿Una altra sega encara? ¿Què
fan amb les dalles roges?
Tu ets un soldat d’aigua!
Roissy-en-Brie, agost
1939
Es va acabar la guerra i van
marxar a l’exili. No sabien qué els podia passar, ni tampoc quan podrien
tornar. I ja començava una altra guerra que arrasaria tot Europa. Van ser uns
anys molt difícils
 |
| Platja d'Argelers, febrer 2010 |
Agustí Bartra pertany a una generació
marcada per la guerra civil.
AGUSTÍ BARTRA
L’arbre de foc
Adesiara; 2015; 199
pàgines
Introducció de D. Sam
Abrams
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada