Les meves cases: el pis de la Creu

 

No recordo massa quan, però devia ser cap a l’any 1961 ens vam traslladar de casa i vam anar a viure a un pis a la carretera de Barcelona que no era massa lluny d’on vivíem Recordo als meus pares i alguns amics de la família portant estris pel carrer d’una casa a un altre. També tinc una imatge del meu primer dia al pis assegut a sota la taula del menjador amb el tricicle.

Allà vam viure fins el 1973. Era una carretera amb molt de trànsit i, per tant, molt de soroll ja que hi passaven tots els vehicles que anaven i venien de Barcelona. L’autopista encara no existia i encara trigaria uns quants anys. A més a més no estava asfaltada sinó que estava empedrada amb llambordes.

Recordo que en aquells anys hi van fer obres. Van estar-hi mesos. No tinc ni idea per on devien desviar el trànsit. Recordo als tractors arrencant les arrels dels plàtans que hi havia plantats a les voreres i els treballadors posant les llambordes.

El pis on vivia el teníem llogat al ferrer que tenia el taller sota casa. M’encuriosia veure treballar el ferro roent quan passava per davant del taller i tenien la porta oberta.

El pis era petit, però suficient per nosaltres. No hi havia dutxa i els meus pares van demanar fer obres per tenir-ne. Al ferrer no li va agradar massa, però ens va deixar que ho féssim. Fèiem vida al menjador, allà menjàvem, estudiava, jugava, la mare i la iaia feien ganxet i mitja. Un balcó al menjador donava a la carretera. La cuina també tenia una finestra que donava a la carretera. La porta del lavabo i la dutxa donava al menjador i els dissabtes que era el dia en que ens dutxàvem tota la família l’aigua arribava fins al menjador.

Un cop entraves al pis hi havia un curt passadís que conduïa al menjador que estava al fons. Des del passadís s’entrava a les tres habitacions del pis: la dels pares, la de la iaia, i la meva. Cap de les tres tenia finestres, s’airejaven per la seva corresponent claraboia. Una vegada que ens vam deixar les claus de casa, el pare va poder-hi accedir per la claraboia des del pis dels veïns.

A la meva habitació tenia una petita prestatgeria feta amb “multimueble” penjada a la paret, un armari, i un petit escriptori d’aquells que s’obria amb una mena de porta. A les parets tenia penjats infinitat de banderins de tots els llocs que havíem visitat amb els pares.

Una nit mentre dormia va caure el “multimueble” amb tots els llibres i devia fer un bon terrabastall, però jo seguia dormint tranquil·lament. La mare va venir a veure que passava i em va despertar. Sempre he tingut un son profund.

Al menjador hi havia la taula, una prestatgeria amb alguns llibres, de la col·lecció de l’editorial bruguera dels que només llegia les pàgines que tenien dibuixos, amb el moble-bar i la televisió quan aquesta va arribar a casa. Un trinxant, i un petit racó amb una butaca, el moble amb el tocadiscos i el telèfon, completaven el mobiliari. De fet, el telèfon era un supletori del telèfon del taller del pare i quan sonava deixaven que primer l’agafessin des del taller. Si la trucada era per nosaltres aleshores ens avisaven. Davant del balcó hi havia la cadira de boga que utilitzava bàsicament la iaia i també la mare i a l’hivern l’estufa de petroli, i més endavant la de butà.

També teníem un terrat, amb el safareig i la primera rentadora, una rentadora Balay cilíndrica i moltes plantes i flors que cuidaven entre l’iaia i la mare. A l’estiu jugava molt al terrat i em banyava al safareig.

Al pis s’entrava per una escala que donava a dos pisos més a part del nostre. A la porta del davant hi vivia el Marcel, la Juanita i la seva filla Olga. El Marcel treballava al tèxtil, però d’ofici era barber i venia a casa a pelar-nos a mi i al pare. Era molt futbolero, i soci del Sabadell, i amb ell vaig anar algunes vegades a veure el trofeu Gamper i també algun partit del Sabadell quan el Sabadell jugava a primera divisió.

En l’altra pis vivia una família amb dos fills, el gran era adoptat. Amb aquesta família no vam tenir mai tanta relació. De fet no recordo ni els seus noms.

Algunes vegades que havia perdut o m’havia deixat les claus a casa  m’esperava amb paciència a l’escala que arribessin els pares. Si arribaven els veïns em feien entrar a casa seva i allà esperava.

Ja fa uns anys que aquest pis ha desaparegut i ara en el seu lloc hi ha un bloc de pisos.