“Tu em vas parlar d’aquella ciutat... Jo tenia disset anys i tu setze... Era com si milers de fils invisibles em lliguessin el cor ben fort al teu cos... La ciutat està envoltada d’una muralla molt alta... El meu jo real viu dins la ciutat envoltada d’aquesta muralla tan alta – vas dir.... Jo no desitjava res més que entrar a la ciutat. I trobar-hi el teu jo real...”
A l’estiu del 2014 deia prou aMurakami. Havia llegit força llibres d’ell i me n’havia cansat. En aquests anys
n’he llegit uns quants més, però ara ja feia gairebé cinc anys de la lecturadel meu darrer Murakami. Aquest nou llibre m’ha encantat. És Murakami en la
seva més pura essència: un noi, una noia, dos mons, una cova, dubtes sobre quin és el món real, girs
sorprenents de guió... Tots els elements per no poder deixar la lectura i tenir
ganes de continuar-la a la més mínima oportunitat per saber que passarà més
endavant.
Un noi i una noia encara
adolescents s’enamoren. “El sol fet d’estar junts ens satisfeia i no ens
semblava que hi haguéssim d’afegir res més”... “Estava boig per tu i
mentre estava despert eres l’únic tema en què pensava. També pensava en tu en
somnis”
De sobte la noia desapareix. “Pel
que semblava, havies desaparegut en secret del meu món. Sense deixar cap rastre
ni donar cap explicació. No sabia si aquella desaparició havia estat
intencionada o si era resultat d’alguna causa de força major... L’únic que
m’havies deixat era un silenci pregon, uns records vius i una promesa
incomplerta”
Al cap dels anys el noi troba la
ciutat de les muralles i aconsegueix entrar. Sap que “qui travessa la porta
i entra a la ciutat ja no pot tornar a sortir”, i tot i ser-ne conscient entra.
Allà troba a la noia.
La ciutat “és un lloc molt
diferent del món de fora” i viure allà és ben diferent. El temps tal com el
coneixem desapareix. “El temps no significava res. El temps no estava
aturat, però no tenia sentit... Al matí sortia el sol i al vespre es ponia. Qui
necessitava compartimentar més el temps? Qui volia saber la diferència entre un
dia i el següent -suposant que hi hagués cap diferència?”
A la ciutat “aquest jo d’aquí
no és la meva essència, la meva essència és en un altre lloc. El jo d’aquí té
la meva aparença, però en realitat no és més que una silueta projectada a terra
o la paret... De vegades, em fa l’efecte que soc l’ombra d’una altra persona”.
Ressonen referències al mite de la caverna de Plató. Fa entrar dubtes de quin
és el món real, aquest en el que viu ara, o aquell en el que va viure abans. “No
sabia fins a quin punt era realitat i fins a quin punt era ficció... A quin
dels mons havia de pertànyer? M’era impossible decidir-ho”
“Anar fins allà és difícil,
però tornar-ne és gairebé impossible. Normalment no ho aconsegueix ningú”...
“Jo vaig decidir quedar-me al món d’allà per voluntat pròpia. Però
contràriament al que volia, vaig tornar a aquest món” És inexplicable en la
lògica de la ciutat de les muralles, però és així. El noi torna a estar aquí.
Malgrat haver tornar a aquest món el protagonista està ple de dubtes.
“Quina part hi havia de
realitat i quina de ficció en els meus records? Què havia passat de debò i que
era inventat?”
“Voltava sense rumb pel
laberint dels meus pensaments. Per què era aquí? Per què no era allà? ... ”
“Per més voltes que hi donés,
les meves idees i els meus raonaments topaven sempre amb una paret gruixuda que
no ens permetia avançar”
“De vegades tinc la sensació
que només soc una ombra. I, quan em passa això, m’angoixo perquè em sembla que
visc com si fos només una reproducció de la meva forma fingint que soc jo”
“Hi havia moltes preguntes i
cap resposta segura. Tot allò era una acumulació de fets incomprensibles”
“Encara ara em costa saber si
vaig prendre la decisió correcta. No sé si m’hauria hagut de quedar a la ciutat
o si hauria hagut de tornar aquí. Al final, independentment de la decisió que
vaig prendre, vaig tornar aquí com repel·lit...”
Un dels personatges llegeix “El
amor en los tiempos de cólera” de Gabriel Garcia Márquez. Fa mols
anys que em vaig entusiasmar per les novel·les de Garcia Márquez. El seu
realisme màgic em tenia captivat. Fins que no l’he vist referenciat en aquest
llibre de Murakami no he fet el paral·lelisme entre els dos. Les obres de Murakami
també estan impregnades d’una mena de realisme màgic i segurament per això m’agrada
tant.
“Què era real i què era
irreal? En aquest món existien realment coses com les muralles que separessin
la realitat de la irrealitat?
Creia que sí, que les muralles
potser existien. No, sens dubte, existien.
Però eren unes muralles d’allò
més incertes. Com un ésser viu”
Finalment sembla que arriba a una
conclusió, “la realitat potser no era una de sola. La realitat era allò que
un mateix havia d’escollir entre diverses opcions”
“Com més hi pensava, menys
m’entenia a mi mateix”
“Es va fer la foscor. Una
foscor d’allò més profunda i infinitament suau”
HARUKI MURAKAMI
La ciutat i les
seves muralles incertes
Empúries; 2024; 572
pàgines
Traducció d’Albert
Nolla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada