Que poques paraules tinc ...

 

“Que poques paraules tinc,
i les que us dic són tan gastades...”

LLUIS LLACH

El jorn dels miserables

 

 

“he nascut a prop d’un riu de paraules,

n’he encalçat a l’atzar.

són les que ara utilitzo en els meus versos.

soc molt pobre?

són complicades, les paraules,

i mendico saber-ne

algunes que no estiguin

construïdes amb lletres.”

 

El diccionari acull moltes paraules, però acostumem a utilitzar-ne ben poques. Som molts pobres en paraules. Tenim un vocabulari limitat i, al mateix temps, poc precís.

 

“no dieu mai exactament el que vull dir,

paraules,

i confegiu amb lletres molt iguals

mentida i veritat.

 

Els déus que juguen amb la nostra fe,

refan l’abecedari quan els plau

 

i ens deixen a les mans la llibertat

de no saber què dir”

 

No sempre diem el que volem dir exactament. Escollir la paraula adient no resulta fàcil. Cal un gran domini del llenguatge per aconseguir-ho.

 

“què dir que sembli nou?

I com donar més vida a les paraules

De sempre?”

 

Cerquem paraules noves i no les trobem. Segur que existeixen, però costen de trobar i acabem dient les paraules de sempre. El nostre poc vocabulari actiu ens limita la nostra expressió.

 

“t’omples la boca de paraules

per no dir res

conec el teu accent,

la roba que et disfressa

i el cau de lladres on t’amagues.”

 

Parlar, parlar, i parlar per a no dir res. Costa està callat. Ens sentim obligats a parlar constantment, fins i tot, quan no és del tot necessari.

 

“aquesta és la condemna:

 

plantar paraules,

regar-les amb paraules,

collir-les amb els dits de pell més tendra.

 

dallar les canyes del silenci,

barranc inútil, galliner de somnis.

 

sembrar, després, paraules

líquides,

per disfressar la vida

de mort, la mort de vida.

 

cap pausa.

no em pregunteu per què.”

 

“caldrà una nova lleva de paraules

per construir de nou el que ens envolta”

 

Estem condemnats a cercar les paraules que necessitem per comunicar-nos amb els altres. I moltes vegades, cercar i cercar quines poden ser les millors paraules, sense acabar de trobar-les.

 

“que em tornin les paraules

que havia d’haver dit i no vaig dir.

 

són meves.

i encara em cremen”

 

A vegades ens agradaria que ens tornin les paraules que hem dit, que s’oblidin del que hem dit, però un cop dites rectificar no és possible. Quedaran allà per sempre. Altres vegades voldríem haver dit quelcom que no hem acabat de dir i també ens penedim de no haver-ho fet.

 

“escriu i digues el que penses

malgrat saber-ho tot escrit

al llibre del teu àngel.

 

refés l’abecedari.

proclama el que voldries

i reconeix que els mots que encara guardes

malgrat els anys són pobres, però són.

 

prou saps que el guia alat que et pertocava

ja no vindrà. vas sol.

la por mastega el teu sopar,

la carn d’ahir i els últims peixos

d’avui.

pots dir-hi alguna cosa.

la pau, però que necessites

comporta aquella guerra

que no has volgut ni començar.”

 

No cal tenir pressa, és important trobar la paraula adient, la que necessitem en cada moment. És molt més fàcil quan s’escriu que quan es parla. Escriure és més calmat i permet més temps de reflexió. Parlar és molt més immediat, molt menys reflexiu.

 

“escric a poc a poc

per no ferir les lletres i sentir-les

als ossos i a la pell

tremolen si tremola,

sorpresa entre el desig i la desgana,

la mà.

 

però observo com creixen

i es converteixen en paraules

i parlen,

les dibuixo amb mà ferma

sobre el paper d’una conversa.

són sang i foc els llavis i la ploma.

 

escric a poc a poc,

que vull els mots amb mi

i els vull per mi.

m’acosten i m’allunyen de l’oblit

que entenebreix les coses.

 

la por

no aguanta les paraules

ben dites”

“qui vol paraules en un món de sords?”

 

“esmicolant la quietud

de pensament a pensament”

 

Escriure a poc a poc. Ens permet pensar, rebuscar entre els nostres pensaments.

 

“vaig estimar el silenci

quan m’era opció volguda,

suavitzava tempestats, i els somnis

devanien possibles.

 

avui, que ve de cara, em fa menys goig.

desvergonyit, repica als finestrons

com vent esgarriat que busca casa.

 

(aquest avui, però,

l’estimo i m’acompanya.

recés de llum i verd

dels arbres als meus ulls.)

 

ja sé que les paraules són amb mi,

mal que m’assetgin els silencis.

i, en mi i per mi,

sé prou que hi ha silencis

que mimen la conversa.

 

però si ve de cara...”

 

El silenci no és l’absència de paraules. El silenci ens permet estar amb nosaltres mateixos i pensar. El silenci em resulta imprescindible en aquesta vida moderna plena de brogit arreu.

 

 

 

“m’agrada vegetar en el meu silenci

sense res més que el meu llençol

de lletres”

 

 

 

“soc a l’escola del silenci.

damunt la taula, lletres.

el trencaclosques gegantí per sobreviure”

 

FRANCESC GARRIGA BARATA

Cosmonauta. Poesia completa

La Breu; 2017; 848 pàgines