Els dies no passen en va ...

 

“de sobte descobrim

que el turment som nosaltres,

no les coses;

la presó som nosaltres

quan pensem, recordem i desitgem.”

 

Francesc Garriga Barata ens escriu des de la maduresa, conscient que els seus dies s’acaben a poc a poc, amb nostàlgia i records tant de la infantesa, com de l’adolescència i la joventut.

 

“novíssimes les fulles a la branca

del temps, l’abril del trenta-dos.

per primer cop per mi, només per mi,

regal indefugible de l’atzar,

 

captiu de la desgana i el desig.

sumava cada abril

més fulles a les branques.

 

calia reconèixer els brots més nous,

preguntes noves que envellien,

cavar-me el terra amb calma

per arrelar amb més força

conviure amb més respostes.

 

avui ja sé que el món és meu,

que tot m’ha estat donat.

 

amb l’últim sol s’aclariran els dubtes?

reclamaré els records més càlids

per a les nits més fredes.

recosiré la fe, soc vell astut,

i envestiré la llum sense recances.”

 

 

 

“ens trobarem

i a la sortida de la nit

lamentarem

inútilment

la nostra por

i el nostre oblit

i abraçarem

tossudament

la nostra mort

i el nostre crit

perquè mai més

no ens sigui dit

que no ha tingut

la nostra vida

cap sentit.”

 

 

 

“la llum tardana grogueja les branques

d’aquest arbre que espera

-sense saber-ho-

el blanc d’hivern.

miro per la finestra com s’acosta,

també daurada per la llum de tarda,

la solitud.

i apago lentament l’última pipa.

tanco la porta

i se’m menja la nit.”

 

 

 

“qui sap qui soc.

 

faig via pel canyar d’un llac perdut

al ventre d’una vall mal caminada.

 

recullo el fred de cada pedra

i els passos que m’acosten

al pànic d’aigües fondes.

 

assajo l’últim prec

amb el reclam d’atreure els ànecs.

 

com reclamar, però, sense mentir?

 

malson d’un llit de joncs i de paraules

buides”

 

A mesura que la nostra vida avança ens desenvolupem, aprenem, pensem i cerquem respostes que moltes vegades no trobem a al recerca del sentit de la vida.

 

“apago llums i tanco finestrons

cada dia més lent, més en silenci,

i encara queden per tancar

les portes pesades

i els llums més alts.

 

Si fos un nen,

m’enfilaria als pins.

 

Les meves mans baldades

i uns peus porucs no aguanten

camins de roda i rodals d’ortigues.

 

Ja em costa tancar portes

i apagar llums.

 

I em sento un nen.

 

No ho soc.

 

Segur que si pogués,

m’enfilaria als pins.”

 

 

 

“ja és fosc.

Camino al fons de l’escenari.

No hi ha cap porta.

Caldrà romandre a escena

fins que algú digui prou”

 

 

 

“soc arbre vell, m’ignoren

ocells i gossos.

Comença a acompanyar-me massa mort.

 

Gemeguen esqueixades

les branques

pel pes de tanta absència

al meu voltant.

 

La vida pugna en l’arbre, malgrat tot.

Som vius els qui la mort

ha fet la caritat d’acompanyar.

 

Retalls del gran silenci

que sepulta els meus morts

s’entortolliguen al discurs dels somnis

per les arrels de cendra i pols.

 

D’ahir i d’avui,

demà.”

Donem voltes i més voltes a les nostres pors i las nostres neguit. Volem anar més enllà sense aconseguir-ho.

 

 

“arribes a pensar que tot és teu,

que tot se’t deu.

 

Els anys et vencen

i oblides el que amagues

i el que has viscut.

I sobretot el com.

 

Perquè has viscut de franc.

Era important saber que tot plegat

havia estat un préstec, no un regal,

i que ho hauries de tornar.

 

Només és teu el que has donat.

Tens el temps just per a adonar-te’n

i obrir les mans.

 

S’acosten nits de fam.

Per compartir el que et resta

parteix el pa que guardes.

 

Potser per sobreviure.”

 

 

 

“i arribes al final

de no saps quin camí.

I et donen

un farcellet de vida i un bastó d’oxigen

perquè arribis a casa

de forma enraonada.

 

Si tens sort i el bastó prou ferm,

el camí serà curt.

Si no, fes-ho com puguis,

com s’ha anat fent fins ara.

 

I abraça el pi

demana-li les ombres i les branques més fortes.

Com quan eres petit, no tinguis por:

si aguanten els ocells, perquè no a tu.”

 

Finalment, vulguem o no, hem d’afrontar sols el nostre destí sense arribar a saber mai qui som amb exactament entre brogits i silencis rodejats d’absències a l’espera del final que s’apropa inexorablement.

 

“és tard per adonar-me

que la memòria empresona,

que els dies no passaven

en va.

 

i que els ahirs més tèrbols

sempre han vetllat amb mi.”

 

 

FRANCESC GARRIGA BARATA

Cosmonauta. Poesia completa

La Breu; 2017; 848 pàgines