¿A què esperem per iniciar els canvis necessaris?

Podem considerar que Walter Benjamin (1892-1940) és un revolucionari, un dissident, un pensador que pensa al marge dels altres. En “Sobre el concepte d’història” es manifesta contrari al progrés. Per a ell la revolució és interrompre una evolució que ja en la primera meitat del segle considerava que era catastròfica. En realitat, el món no dona cap motiu per ser optimista. Villacañas afirma d’aquesta obra de Benjamin que “el saber más profundo que emerge de esas páginas es la certeza de la inexistencia de esperanza para las generaciones del presente”. D’aquesta mateixa manera, Lowy considera que Benjamin era un pessimista conscient, conscient de que la societat en la que vivia anava de dret cap el desastre. I es podria afegir sense temor a equivocar-nos que seguim corrent cap aquest desastre anunciat.

D'entrada al llegir l'obra de Benjamin "Sobre el concepte d'història" em va sorprendre el peculiar estil d’escriptura fragmentària, però ràpidament em va recordar la manera d’escriure de Nietzsche. El mateix Nietzsche afirma que “la vida és fragmentària”. Si és així no ens pot estranyar que l’escriptura també ho sigui. De fet, el mateix nom que vaig escollir per aquest blog és "fragments personals".

Potbou 2024

Malgrat saber que vivim en un món fragmentari i que no té un destí definit, no podem resistir la temptació de pensar que el món ha de tenir un destí millor del que ens ha tocat viure. Desitgem viure en un món millor, però en realitat no fem res per canviar el rumb de les coses. La humanitat parla, i parla molt, però fa ben poques coses efectives per canviar en el fonamental. Simplement ens deixem arrossegar per tot de mites col·lectius.

Benjamin acaba les seves reflexions fragmentàries d’aquesta manera: “Cada segon del futur era la porteta per on podria entrar el Messies”. Són molts els que esperen l’entrada d’un Messies per la porteta del futur. El que s’espera és un Messies que ens hauria de salvar d’aquest camí cap al desastre en què la humanitat viu abocada, o simplement, de la vida sense futur en la que estem instal·lats. Els jueus parlen del seu Messies, els materialistes històrics del progrés, els amants de la tecnologia, ho firen tot als nous avenços tecnològics. De fet, en el fons dels nostres pensaments, tenim un desig de que tot millori de cop i volta com un miracle. Per altra banda, no ens atrevim a millorar-ho per nosaltres mateixos. Esperem que algú extern, “superior”, ho faci per nosaltres. I en realitat, és una espera del tot inútil, ja que tota possible millora depèn en exclusiva de nosaltres mateixos.

¿Com és que ens deixem arrossegar per l’arribada de quelcom providencial que ha de posar fi a la situació difícil i angoixosa en què vivim enlloc de posar-nos en marxa i fer quelcom que pugui ajudar a reconduir la situació? ¿Preferim viure enganyats a l’espera d’un miracle improbable i viure el millor possible dins de les nostres possibilitats abans que acceptar els sacrificis que suposaria un canvi radical de les nostres vides? Si sabem què cal un canvi radical, ¿a què esperem per iniciar-lo d’una vegada?