“si en néixer ja
sabéssim
el
color de l’instant definitiu...”
Francesc Garcia
Barata
“Naixem a les palpentes i
morim a les palpentes. No hem estat consultats en néixer, ni tampoc ho serem en
morir”
“De la mort ningú no se
n’escapoleix... La incertesa del quan ens angoixa... No tenim cap certesa del
quan, però sí la certesa que morirem”. Malgrat que sé que haig de morir, no
hi penso mai. És quelcom que passarà en algun moment i sobre el que no tinc cap
capacitat de control.
 |
| juny 2017 |
El 14 d’agost del 2023 és
una data que ha quedat fixada per sempre més en la memòria de Francesc
Torralba. Aquell dia estava gaudint amb el seu fill d’una magnífica excursió
pels Pics d’Europa. L’havien preparat bé, però ja de tornada i de baixada en
direcció a la Garganta del Cares van perdre el camí. El seu fill es va avançar
per tal de trobar la millor manera de baixar i ja no el va veure més. Es devia
precipitar al buit.
Arrel d’aquesta mort
accidental del seu fill, Francesc Torralba ha escrit un llibre per compartir
els seus sentiments i alhora les seves reflexions sobre la mort i també sobre
la vida. La lectura d’aquest llibre no deixa indiferent i ajuda a reflexionar.
Som una societat que vivim
completament d’esquenes a la mort. Ens pensem immortals i només ens hi
enfrontem quan aquesta ens agafa per sorpresa o quan es mor algú proper a
nosaltres.
La nostra mort i la mort de
les persones que estimem es produirà en algun moment. Nosaltres no hi podem fer
res. És un fet que no depèn de nosaltres, tret que optem pel suïcidi o per
l’eutanàsia.
“Saber discernir quins
fets depenen de la nostra voluntat i quins no és la clau de la saviesa.
Intentar canviar el que no es pot és entestar-se i frustrar-se, però no
intentar transformar el que sí que es pot controlar és dimitir de la pròpia
llibertat. La clau és saber diferenciar una cosa de l’altre.
El món no ens pertany. És
aliè a la nostra voluntat. Hi era abans què hi fóssim i seguirà essent després
del nostre comiat. El cicle etern de les estacions segueix inalterablement el
seu curs, encara que nosaltres ens obsedim a canviar l’ordre dels esdeveniments.
El marge que té la voluntat humana és ben petit, però no irrellevant, per això
la nostra llibertat és un fet, però sempre és finita i circumstancial”.
Malgrat que el nostre marge de maniobra al llarg de la vida és limitat, cal que
l’aprofitem per intentar viure la nostra vida en la mesura del possible; la
vida que nosaltres escollim. Això ens obliga a “a discernir quines tasques
són indispensables i quines no”. I també el que és prioritari per a
nosaltres.
“Rebutgem la mort, perquè
estem fets per a la vida, perquè som voluntat de viure conscient. Volem viure
més anys i amb més qualitat... No tan sols vivim, també ens preguntem per a què
vivim”. De fet, no entenem el sentit de la vida, ni el sentit de la mort.
“Hi ha esdeveniments en
la nostra vida que no sabem explicar racionalment. Això ens ofèn, perquè som
éssers racionals i voldríem explicar-nos ho tot, si pogués ser; fins i tot
predir el que passarà”. Però no tenim explicacions per a tot. És més hi ha
moments que només trobem explicacions per ben poques coses. Intentem viure el
millor possible, fer el que més ens agrada, gaudir de bons moments i de bona
companyia, però la vida, i també la mort, no deixa de ser un gran enigma i un gran misteri.
“No ens plau viure amb interrogants. Preferim les respostes”. Però no tenim respostes pel que fa a les preguntes vitals: “Per què som en el món? Què hi hem vingut a fer? Què podem esperar després de la mort?” I moltes vegades tampoc tenim respostes per preguntes molt més simples que ens fem al llarg de la nostra existència.
Una de les seves reflexions
m’ha recordat l’estat d’ànim en el que va quedar la mare després de la mort del
pare: “Per morir, cal estar viu però quan la melancolia s’apodera de
l’ànima, es produeix una mort anticipada. És espiritual, perquè el cos segueix
mantenint les seves constants vitals, però l’alè de viure, la voluntat d’ésser,
s’ha apagat. L’espurna de vitalitat que hi ha en tot ésser viu es fon”. La
mare seguia en vida, però les ganes de viure, la vitalitat se l’hi havia
apagat. D’alguna manera per ella, la vida havia perdut tot el sentit.
Més endavant exposa com
tractem de donar-li sentit al pas del temps. “Ens angoixa el pas del temps,
l’impossible retorn al passat per rescabalar els mals causats, però, a la
vegada, ens entusiasma constatar que encara hi ha temps per córrer, perquè cada
hora que comença, cada dia que s’aixeca, és una ocasió per donar sentit a la
vida, per significar la nostra existència”
“En prendre sentit el
valor del temps, l’afligit s’adona que no el pot malbaratar en foteses, que no
pot dilapidar-lo amb estupideses. Es converteix en un pidolaire del temps”.
En realitat el nostre temps és limitat i no l’hauríem de perdre en el que
considerem que no és important per nosaltres. Fora bo establir unes prioritats
de vida que li donin sentit i tractar de ser fidels a aquestes prioritats encara
que no sempre ho som.
Aquesta idea fa temps que em
persegueix encara que no sé si l’assoleixo: “no cal produir tant i tampoc cal consumir tant,
que es pot viure amb molt menys”. Aquesta idea de que no cal consumir tant i que es pot
viure amb molt menys se’m va fer molt evident fa ara 25 anys mentre a l’estiu del
2000 feia el camí de Sant Jaume.
M’ha semblat molt important
la idea de que cal “prendre`s seriosament el present, perquè de fet, és
l’únic que tenim, encara que és fugaç i volàtil”. De fet, “el futur està
sempre sotmès a la incertesa”. En realitat fem plans que volem i pensem
complir, però mai sabem del cert si realment seran possibles.
“Disposem d’una sola vida
i no es pot malbaratar amb absurditats”
En la vida “cal apuntar
cap a allò que vertaderament val la pena”. Però què és el que val la pena?
Com determinar-ho? Com decidir-ho?
FRANCESC
TORRALBA
No
hi ha paraules. Assumir la mort d’un fill
Ara Llibres; 2024;
211 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada