El títol d’aquest petit llibre, “Desobediència i democràcia”, em va cridar l’atenció a la prestatgeria de novetats de la biblioteca. Howard Zinn, historiador, politòleg i anarquista estatunidenc, el va escriure el 1968 en resposta a un llibre del jutge del Tribunal Suprem dels EUA Abe Fortas. Malgrat els anys que han passat gairebé tots els seus raonament es poden aplicar en el context català actual.
Xavier Antich acaba el seu pròleg amb aquest contundent paràgraf: “Davant la tendència a l’immobilisme de l’estat de dret, fins i tot davant les seves pretensions a bloquejar modificacions fonamentals, a través del blindatge de les lleis emparada en la força dels poders de l’Estat, la desobediència civil no és només legítima, sinó radicalment desitjable. Políticament, moralment i estratègicament desitjable. I així ha de ser defensada i, arribat al cas, practicada”
Howard Zinn ens presenta nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre. En repassarem algunes:
Més enllà de les finalitats morals, l’imperi de la llei té valor intrínsec.
“La majoria tenim un cert grau de compromís amb la llei en general. Els motius d’aquest respecte tenen arrels profundes en el passat”... Ara bé, “assumir que tota llei ha de ser obeïda és donar carta blanca al govern, una cosa que la ciutadania d’un país democràtic no hauria de fer mai”
Les persones que practiquen la desobediència a les lleis injustes no són delinqüents. Una llei pel simple fet de ser una llei no té perquè ser justa.
“La democràcia o bé millora constantment o bé es deteriora... Es bo que els ciutadans aprenguin que si una llei compromet seriosament els drets humans cal violar-la, que hi ha situacions intolerables.”
“La desobediència civil no només ha de ser tolerada: és una veritable necessitat, si volem tenir una societat realment democràtica”
“La tendència de les societats és a continuar sent tal com son. En la història humana, la rebel·lió no passa de ser una reacció poc habitual al patiment; tenim infinitament més exemples de passivitat davant l’explotació i submissió a l’autoritat que no pas de revolta”.
La persona que comet desobediència civil ha d’acceptar com a just el càstig que se li imposi.
“Quan s’accepten decisions injustes, la injustícia s’autoritza i es perpetua” Quan s’accepta “la perpetuació de l’statu quo amb les mínimes pertorbacions i les reformes més limitades possibles” vivim en una societat condemnada a no avançar.
La desobediència civil ha de ser perfectament no-violenta.
No és cert, malgrat que la no-violència sigui desitjable, la violència no es pot descartar com a forma de desobediència civil:
“Un dels principis morals que guien el defensar la desobediència civil és la creença que un dels seus fins és un món no-violent, i que la no-violència és un mitjà més desitjable que la violència”... “En la tensió inevitable que acompanya la transició d’un món violent a un món no-violent, la tria dels mitjans gairebé mai serà pura i inclourà tantes complexitats que la distinció entre violència i no violència no serà una guia suficient”
Un dels principis de qualsevol codi moral és la reducció i l’eliminació de la violència. “Ara bé tot és molt més complex”. L’autor diferència la violència contra les persones i la violència contra les coses, i també parla de violència d’autodefensa. En cap moment defensa la violència indiscriminada i sense control, ja que en aquesta es perden de vista els objectius inicials. Moltes vegades la violència tan sols condueix a la repressió, però també és clar que alguns canvis s’han assolit després de moviments violents.
“La violència en si mateixa és dolenta, i només pot estar justificada quan les circumstàncies la converteixen en l’últim recurs per a eliminar un mal major, o en defensa pròpia”
L’estructura i els procediments polítics actuals dels Estats Units són els adequats per a resoldre els mals de la nostra societat.
Pocs canvis es poden assolir sense moure’s de la legalitat. “La majoria de nosaltres ens sentim del tot incapaços d’influir en les polítiques públiques pels canals ortodoxos” Poques coses es poden canviar mitjançant les urnes cada 4 anys.
“Caldrà trobar nous mètodes de canvi social que vagin més enllà dels que actualment han fracassat. Necessitem experimentar, trobar tècniques polítiques més efectives i menys costoses que la política tradicional o la violència espontània. I per aconseguir-ho caldrà eixamplar la via de la desobediència civil”
Podem confiar en els jutjats, i especialment en el Tribunal Suprem, com a garants del nostre dret a la llibertat d’expressió.
Per l’autor és molt clar que “el poder judicial no ha demostrat ser independent dels biaixos nacionalistes del Govern”...
“Encara que un acte d’expressió no constitueixi cap perill clar i imminent, si simplement viola alguna regulació que promou algun interès important o substancial del Govern, el discurs pot ser prohibit”...
“No seria assenyat confiar les nostres llibertats únicament als jutjats, i quedar-nos sempre dins dels límits que estableixen”
Els principis que establim per a la desobediència civil s’han d’aplicar als individus, però no als estat; a les persones concretes, però no als Estats Units al món.
“Ens trobem davant d’una doble moral, les normes que l’individu ha de seguir no valen per a la nació”: es tolera l’incompliment de les lleis i ordres internacionals sempre que aquest incompliment suposi un benefici propi.
“L’estranya posició de no tolerar gens ni mica de violència dins del país, sigui quina sigui la causa, i alhora tolerar una enorme quantitat de violència en les relacions internacionals, per una causa si més no discutible.”
Nosaltres, els ciutadans, ens hem de comportar com si els interessos de l’Estat i els nostres coincidissin.
“El govern no és sinònim del poble de la nació; és un mecanisme artificial, construït per la ciutadania amb uns certs propòsits. No se li atorga cap aura sagrada, sinó que se l’ha de vigilar, escrutar, criticar, que cal oposar-s’hi i canviar-lo, i fins i tot derrocar-lo i substituir-lo quan sigui necessari”. L’autor és contrari a mantenir un respecte reverencial a l’Estat i les seves institucions. És partidari “d’una democràcia dinàmica, sensible a la necessitat de canvi en un món canviant”
“La història del nostre govern -de tots els governs- és una història de violència, crueltat, insensibilitat i intrusió. Val més que nosaltres, la ciutadania, ens dediquem a augmentar el nostre poder, perquè som els defensors més fiables de la nostra pròpia llibertat”
Acaba el llibre explicant per quines raons considera important la desobediència civil:
“La desobediència civil és una violació deliberada i selectiva de la llei en favor d’un objectiu social vital. Esdevé no només justificable sinó necessària quan en joc hi ha un dret humà, i quan els canals legals són inadequats per a assegurar aquest dret.”
La obediència general a la llei no té cap valor social... L’obediència a les males lleis com a manera de inculcar una submissió abstracta a la legalitat o l’imperi de la llei només pot fomentar la tendència ja molt manifesta entre els ciutadans a plegar-se davant l’autoritat, a no posar en qüestió l’statu quo. Exaltar la legalitat com un valor absolut és la marca del totalitarisme, i és possible tenir una atmosfera totalitària en una societat que té molts atributs d’una democràcia. Ressaltar el dret dels ciutadans a desobeir les lleis perilloses forma part de l’essència de la democràcia...”
Si un acte concret de desobediència civil és moralment justificable com a acte de protesta, l’empresonament dels que hi ha participat és un acte immoral al qual cal oposar-se i que cal impugnar fins al final...
Els que participen en la desobediència civil han de triar tàctiques tan properes a la no-violència com sigui possible...
El grau de desordre en la desobediència civil no s’ha de contraposar a la falsa pau que suposadament hi ha en l’statu quo.
Cal no oblidar mai que nosaltres i l’Estat som diferents pel que fa als nostre interessos, i no hem de permetre que els agents estatals ens ho facin oblidar. L’estat vol el poder, la influència i la riquesa com a objectius en si mateixos. L’individu vol salut, pau, activitat creativa, amor.
... La desobediència civil és una manera de protestar, però no construeix per si mateixa una societat nova.. Cal que els ciutadans facin moltes altres coses si volen començar una nova manera de viure... Encara més, no totes les formes de desobediència civil són ètiques, ni totes són efectives.
És molt difícil... pensar que tot anirà millor si ens limitem a votar, escriure cartes als nostres congressistes i a dir educadament el que pensem...
HOWARD ZINN
Desobediència i democràcia. Nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre.
Sembra llibres; 2020; 115 pàgines
Traducció de Ferran Ràfols Gesa; pròleg de Xavier Antich
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada