dimarts, 5 d’octubre de 2021

Fem valer la nostra raó

Les marxes i concentracions d’aquest cap de setmana han retornat a la memòria de tots nosaltres els fets del primer d’octubre del 2017, i de tot el que va passar al llarg d’aquell mes en el que va semblar que teníem la independència a tocar, però que finalment no va ser. I després de 4 anys estem on estem, igual o pitjor.

Ens caldria reaccionar d’una vegada i començar a actuar. Depèn de tots nosaltres que aconseguim el nostre objectiu. Farem una cosa, actuarem com si Espanya no existeixi, per allò de la dita castellana de “que no hay mayor desprecio, que no hacer aprecio”. Només així ens alliberarem d’Espanya, un fantasma que ens assetja de forma continua i del que no som capaços de desempallegar-nos. Sentim el seu alè constant al nostre clatell. Fem el buit a Espanya d’una vegada! Passem a viure la nostra vida sense comptar amb ella i la seva existència!

Sense Espanya, Catalunya es troba sola i sense amo i ha de començar el seu camí, un camí que no serà fàcil. Possiblement aquest nou camí d’alliberament angoixa a molts, però a d’altres ens il·lusiona. Des del moment en que deixem de pensar en Espanya i deixem de demanar “els seus diners” som lliures i només depenem de nosaltres. Hi estem disposats?

Només ens tenim a nosaltres. No serà fàcil, ni còmode, però no hi ha un altre camí possible. Si volem la independència ens cal segar arran els lligams que ens uneixen a Espanya d’una vegada per totes. Deixem a banda els debats estèrils. Deixem d’escoltar les bajanades i les fanfarronades d’alguns espanyols, però també deixem d’escoltar els cants de cignes dels que propugnen el rencontre i la concòrdia. Ja en parlarem del rencontre, si és que ens interessa, quan siguem un Estat, d’igual a igual, no com ara de Rei a súbdit. Deixem de pidolar molles.

I si és això el que volem ens cal fer insuportable, l’estància d’Espanya dins de Catalunya. Tenim moltes maneres per fer-ho, però no ho podem fer només un dia o una setmana, ens cal ser constants i fer-ho un dia rere l’altre.

Això significa assumir riscos personals i col·lectius. Si no estem disposats a assumir riscos ja no cal que ens hi posem. Si tots esperem que sigui un altre que ho faci, no farem mai res i seguirem com fins ara decebuts i emprenyats, però vivint dins de l’Estat Espanyol i amb un DNI on posa “Reino d’España” i nacionalitat espanyola.

Cal pensar per què ens volem desempallegar del llast que suposa viure dins de l’Estat Espanyol que ens ofega, ens odia i que no ens agrada com és. Per fer el mateix?, o per fer-ho igual de malament? Fins ara, els polítics autonòmics que hem votat i hem de suportar no demostren amb les seves polítiques fer res massa diferent.

Deixem de dir d’una vegada que ens estimem a Espanya i als espanyols. No els vull cap mal, com tampoc el vull a ningú, siguin del país que siguin, però solucionen els nostres problemes, que són molts, i deixem que ells espavilin i solucionen els seus.

Canviar la situació que vivim ha esdevingut una necessitat. Si no fem res viurem de forma permanent en la comoditat de la queixa sense fer res per canviar-ho i escoltant sempre els mateixos retrets de que som uns insolidaris.

I igual ens equivoquem emprant aquest camí de liberalització cap a la independència, però tenim el dret a equivocar-nos. Al menys ens equivocarem nosaltres i no ens haurem de sotmetre a les equivocacions dels nostres veïns, que sempre volen i han volgut imposar-nos les seves decisions.

Espanya no té direcció, o al menys, no circula en la direcció que molts de nosaltres voldríem. No ens queda altre que sortir-nos de la seva via i anar a la nostra, i això no significa altra cosa que governar-nos a nosaltres mateixos. Fa massa temps que ho diem i no ho fem. Passem a l’acció i fem-ho. Ens caldrà fer-ho sols, en solitari, sense esperar l’ajuda de ningú, al menys de moment. Ens cal començar de nou i ja no podem esperar més. Activem la declaració de independència dels 27 d’octubre del 2017 i posem-nos en marxa com a Estat i a veure què passa.

Com ja deia l’inoblidable Ovidi el 1974, fa 47 anys:

“Ja no ens alimenten molles,

ja volem el pa sencer”


 

2 comentaris:

Dioni Tulipán ha dit...

Sincerament sembla que cada dia s'està més lluny d'actuar.
I jo sempre he pensat que realment no són tan importants ni les armes físiques ni les tàctiques del Estat per creure que no som capaços de viure sense el gran germà.
Només cal veure Eslovàquia que en pocs anys ja era part de la Unió (evidentment estem parlant de països molt diferents)... si fos el nostre desig, en 4 dies ens deixarien entrar de nou.
Però el "problema" està a dins de la societat catalana. La meva sogra amb 8 cognoms (o més) catalans, i està completament en contra... i molts altres que simplement tenen por de perdre diners o la pensió.

Sense un partit com PP-VOX a l'Estat, amb un Govern del PSOE més o menys tou, cada cop hi haurà menys quòrum per forçar la sortida de Catalunya d'Espanya.

Ricard Masferrer ha dit...

Cada vegada estem més adormits com a societat. Cadascú de nosaltres va la nostra i la resta ens importa ben poc. Però fa ràbia perquè tot el que va passar fins el 27 d'octubre del 2017 va ser molt bonic i molt emocionant per després quedar en res.
Ara mateix tenim un exemple que ens toca la butxaca i tots a pagar i res més: la pujada constant de la llum. I darrera la llum vindrà el gas i seguirem callats i pagant.