La setmana passada havia llegit que s’estrenava
"Buenos Días, Noche" la darrera pel·lícula de
Marco Bellochio. D’aquest director recordava que m’havia
agradat molt "En el nombre del padre", una pel·lícula
sobre el terrorisme irlandès. Vaig llegir que aquest nou treball tractava el
tema del segrest d’Aldo Moro per les Brigades Rojas al 1978.
Aquest ja va ser una qüestió que m’havia interessat molt quan
va passar. Aleshores era universitari i el nostre país estava en plena transició
i efervescència política. A Itàlia a més de les BR hi havia un moviment radical
important. A Alemanya també hi havia la Baader-Meinhoff, ambdós es van suïcidar
en una presó d’alta seguretat. Així es va acabar amb el terrorisme alemany.
Aquest segrest va ser molt llarg i el seu desenllaç va marcar
la fi de les BR i en gran part de tot el moviment radical italià d’aquells
moments. També es va arribar a dir que Aldo Moro sabia massa coses i que no es
va fer res per evitar el seu assassinat. Hi ha una novel·la molt interessant que
reflexa tot el que es va viure a Itàlia en aquella època: "Los
invisibles" de Nani Balestrini.
La pel·lícula no m’ha agradat massa. Crec que li falta ritme,
hi ha estones en que es fa pesada. M’ha semblat molt bona la utilització de la
música de Pink Floyd (per cert, música inoblidable d’aquella
l’època), sobre tot, al final quan es mostra tota la classe política en el
funeral oficial d’Aldo Moro, Papa inclòs. La família no va voler assistir-hi ja
que es va sentir enganyada i estafada pels polítics.
Es mostra la intransigència dels dos bàndols: els polítics i el
Papa, al que es va demanar que intercedís, sense voler cedir a les peticions
dels terroristes, i aquests que amb aquesta segrest creuen que canviaran el món
i faran aixecar les masses del proletariat i s’iniciarà la gran Revolució. Quan
el govern no dóna resposta al que demanen alguns components del grup terrorista
dubten si han de matar o no a Moro, fins i tot, avisa que aquest fet els farà
impopulars. Però en aquestes circumstàncies sempre guanya la posició més dura.
Possiblement en el govern també hi havia posicions favorables al diàleg i a la
negociació, però aquestes també van perdre.
Per què serà que gairebé sempre guanyen les posicions més
extremistes, les que no volen el diàleg ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada