dissabte, 8 d’octubre del 2005

Què es pot fer ?

Tots aquests fets dels subsaharians saltant la tanca em preocupen. Em recorden els temps antics quan els bàrbars assaltaven l’imperi de la civilització romana, o l’època en que els emperadors xinesos van construir la gran muralla xinesa. És un fet molt més espectacular que les fins ara no menys preocupants pasteres. Han despertat les urgències del govern i ara correm-hi tots a cercar solucions d’urgències, simples pedaços, allà on fan falta mesures ben estudiades i planificades.
Malviuen en els seus poblats d’origen. Veuen passar els turistes occidentals amb les seves cares de salut, grassos i llustrosos. Alguns del poble que fa temps van marxar Nord enllà els envien notícies del bé que viuen aquí. La decisió és fàcil, marxar cap al paradís llunyà . Saben que si aconsegueixen arribar viuran molt millor, amb menjar i comoditats de les que mai podrien somiar en els seus pobles d’origen. No tenen res a perdre. El camí serà llarg, però la meta a assolir paga la pena.
Està clar que la nostra societat occidental no pot absorbir tot aquest allau d’immigrants.
Vivim en una societat rica que fa ostentació de la seva riquesa. Cada cop hi ha més diferència amb les societats pobres dels països poc desenvolupats. I no fem res seriós per tal que aquestes diferències disminueixin i els governs de determinats països siguin menys corruptes. En el món actual hi ha suficient riquesa i mitjans tècnics per tal de poder viure amb un nivell de vida mitjanament acceptable per tothom. La pobresa del món si hi hagués veritable voluntat d’eradicar-la, ja faria temps que no existiria. On és el 0,7 % ? Mira que fa temps que se’n parla!
Simplement es tractaria de construir les condicions per tal que aquestes persones no tingui la necessitat vital de venir al Primer Món. No crec que sigui tan difícil als països rics renunciar a una petita part del seu pastís, i repartir-lo de manera eficient entre els països que en tenen més necessitat per ajudar al seu desenvolupament, i poder així millorar les condicions de vida de la seva població, tot cuidant que no només millorin les condicions de vida dels seus governants o dirigents.
Però és clar que no s’està per aquesta feina. És més important guanyar diners i el viure bé d’uns quants que assolir una quota mínima de benestar per a tots. Simplement es prendran mesures puntuals per solucionar aquest problema aquí i ara, i tots contents. I evidentment que als pocs dies o mesos aquest problema no solucionat sortirà per una altra banda. Cal una visió de futur a llarg termini, per tal que un altre món millor sigui possible.
I una pregunta final amb una certa relació amb aquesta qüestió, les ciutats de Ceuta i Melilla són veritablement espanyoles ? No és hora en ple segle XXI d’acabar amb el colonialisme i retornar aquests territoris al Marroc ? Encara ha de ser vigent el dret de conquesta d’aquestes ciutats del temps dels Reis Catòlics ?