Les primeres imatges de la pel·lícula són les de un Jack Nicholson
assegut a la porta d’una gasolinera tancada, solitària i abandonada, amb
expressió de boig i parlant sol. Ara ja feia molt de temps que no veia res d’ell
i penso que tornarà a fer una d’aquelles interpretacions histriòniques a les que
ens té acostumats.
Però no és així, un cop acaben els títols la pel·lícula dóna un
gir de 180º i desgrana lentament una mena de thriller amb un toc molt
particular. Tot passa a poc a poc. El Jack Nicholson omple la pantalla tot sol,
molt ben acompanyat per la resta d’actors, el paisatge i una música que en molts
moments es converteix en un dels elements principals per accentuar l’acció del
film.
Ha estat tota una sorpresa. La vaig gravar sense esperar gran
cosa, simplement sortia el Jack Nicholson. Recordo les seves grans
interpretacions de sempre en "El Resplendor", "Algú va
volar sobre el niu del cucut", "El carter sempre truca dues
vegades", "Chinatown", "Easy Rider", però les darreres
vegades que l’havia vist no m’havia agradat gens. Amb aquest treball m’he
reconciliat amb ell.
I un altre sorpresa ha estat llegir que el director era Sean
Penn. Només el coneixia com actor i com activista anti-Bush. No sabia que
també dirigís cinema. I aquesta no és pas la seva primera incursió en la
direcció. M’ha agradat molt la seva manera de fer cinema i d’explicar la
història en imatges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada